dimarts, 29 de novembre del 2016

Ahí está mi casa.- Hans Keilson





Hans Keilson
Ahí está mi casa
Traducció al castellà de Carles Andreu
Minúscula, 2013


D'aquest autor ja hem llegit un parell de llibres (La muerte del adversario i  Una comedia en tono menor). Es tracta d'un jueu alemany que va sobreviure a aquell capítol negre del anys quaranta del segle passat, encara que no deixarà mai, diu, de sentir-se culpable per no haver pogut salvar els seus pares.

Cap als seus 90 anys, al canvi de segle i de mil·lenni, escriu primer i després dicta (per problemes amb la seva vista) un recull de records de la seva vida que ens expliquen, entre d'altres, l'experiència de la primera guerra mundial del seu pare i la seva com a fill, els seus estudis i els primers enfrontaments amb el feixisme naixent, la vida "oculta" a Holanda, el retrobament amb un company d'esports esdevingut director teatral del règim...

Cent paginetes farcides d'una prosa neta i polida, d'un discurs sense odi ni concessions al sentimentalisme i sense quasibé referències ni a la guerra ni a la resistència ni a la mort. Un xicotet epíleg aclareix un poc el títol. I una entrevista de l'editor original amb l'autor, poc abans de la seva mort als cent un anys, ens ofereix una altra visió de la guerra i la supervivència.

dilluns, 14 de novembre del 2016

MARIENBAD ELÉCTRICO. Enrique Vila-Matas

Marienbad eléctrico
Enrique Vila-Matas
Seix Barral ed.
2016
119 pàgs.



"Voy a los hoteles igual que empiezo novelas, para tratar de canviar de vida, para ser otro."

Enrique Vila-Matas és un dels escriptors contemporanis més especials, amb una obra molt personal i única però amb molts nexes i connexions amb altres obres i autors.
Dominique Gonzalez-Foerster és una reconeguda artista contemporània amb una obra també molt personal, un treball que té moltes connexions amb la literatura i que són l'inici per les seves obres.
"Marienbad eléctrico" és un recull de les trobades que han anat tenint i que ha derivat en alguns textos que Vila-Matas ha fet per alguns catàlegs de les exposicions d'aquesta artista francesa.

"Somos personas que, vistas desde fuera, pueden parecer aficionadas a llevar extrañas formas de vida; quien sabe, tal vez en el fondo las llevemos. Lo que sí es seguro que pertenecemos a esa clase de personas que dedican tanto tiempo a investigar el mundo que hasta se investigan la una a la otra.
   Tenemos algo de artistas pacientes y tenaces. Y la lentitud, el tanteo, las dudas, la insistencia, la perseverancia o el buen trato al arte de la conversación son algunas de nuestras señales distintivas"

Ara, a posteriori, sembla inevitable que s'hagin acabat trobant; però des que es van conèixer per casualitat, les múltiples afinitats que teníen de seguida van aflorar i una admiració mútua pels respectius treballs ha derivat en aquesta amistat i les idees que es van generant de les seves converses i trobades són reflexions que es converteixen en motors d'idees per futurs projectes.

"Marienbad eléctrico", que per la mida podria semblar un divertimento de Vila-Matas, acaba sent una mostra de les seves millors característiques. Text fragmentat, segueix l'interés per l'art contemporani (que ja vèiem en la seva anterior "Kassel no invita a la lógica"), erudició literària infinita i la retroalimentació amb altres autors: aquí, molt Robert Walser i Robbe-Grillet i el seu guió de "El año pasado en Marienbad" per Alain Resnais; aquesta barreja seva, ja característica de realitat i biografia amb una especiè d'assaig-reflexió, ens segueix presentant a un gran Vila-Matas en excel·lent estat de forma i sempre sorprenent que tot i aquell "Dublinesca" del 2010 semblava que podia haver esgotat el seus recursos, va saber reinventar-se sense canviar i seguir sent una sorpresa meravellosa pels seus lectors.

"En la mayoría de las obras de DGF que he podido ver, al igual que sucede en las de Walser, las tramas terminan por construir un relato que, por lo general, siempre acaba pareciéndonos que habla de algo distinto de lo que allí estamos viendo. Es como si ella buscara, a través del arte, la vivacidad que Walser sabía perdida: esa luz centelleante y velocísima de la que hablan a menudo los autores antiguos para contarnos cómo se enciende nuestra alma cuando, en un relámpago de bienaventuranza, creemos tocar con la mirada las cosas divinas."

dilluns, 7 de novembre del 2016

QUÉ VERGÜENZA. Paulina Flores

Qué vergüenza
Paulina Flores
Seix Barral ed.
2016
291 pàgs.



Això dels premis té el seu què. Sobretot si el principal reclam d'aquest llibre és si va amb una faixa amb lletres molt grans que diu PREMIO ROBERTO BOLAÑO DE RELATO.
I dius: "Bueno, ha de ser molt bo... Perquè en cas contrari no s'haurien atrevit, dient-se Premi Bolaño..."
Llavors el llegeixes i veus que sí, que es mereix el premi (i molt més!)

No sabíem res de la jove Paulina Flores [d'un temps ençà trobo que molts autors bons ja són més joves que jo... O sigui que suposo que m'estic fent gran...] però publica un recull de relats que és excel·lent!!!
Des del primer, que dóna títol al recull i que va merèixer el premi, és boníssim i molt suggeridor, sense explicar gaire, amb només 20 pàgines ja hi ha 4 o 5 vides dibuixades...

Totes els contes són històries sobre joves i adolescents o narrats per elles i ells, que expliquen les vides adultes que els envolten. Vides trasbalsades per una malmesa economia i petites misèries qüotidianes.
Noies joves que aprenen què és la vida adulta, o anys més tard quan entenen les coses recordant el passat.

"Al menos eso es lo que pienso ahora, mientras camino otra vez hacia ninguna parte, tengo que aferrarme a eso, porque prefiero pasarme de lista a no serlo."

I tot això amb un to molt reposat i delicat. Sense estridències...
Tots els relats són molt bons; "Últimas vacaciones" és una història d'iniciació amb 2 o 3 moments inoblidables, i per exemple amb l'últim, de 90 pàgines, també està molt bé i podria ser "L'estranger" de Camus però dels millenials...

Paulina Flores és un nom a retenir i en Bolaño segur que estaria orgullós d'ella!

"Me carga lo especial, me carga que todo el mundo busque ser distinto y único. Yo quiero ser lo más común y corriente que se pueda."

dimecres, 2 de novembre del 2016

GENERACIÓN HIP-HOP. Jeff Chang

Generación Hip-Hop
Jeff Chang
Caja Negra ed.
2014
586 pàg.
Traducció de Matías Battiston


"Era como si la historia hubiese vuelto a empezar de cero."

El hip-hop segurament ha sigut el moviment musical, estètic i sociològic més important dels últims 50 anys.
Com de ser una petita explosió en els barris negres de Nova York a mitjans dels 70 ha acabat sent un moviment global.
Hi ha la música, l'estètica (els grafitis i la roba), el ball, la manera de viure i sobretot, almenys al principi una reinvindicació racial implícita; que llavors amb el temps i al haver-se fet gran i anar-se escampant  alguna coses s'han anat perdent i també n'ha anat afegint...

"Generación Hip-Hop", com a llibre, que és el què ens interessa aquí, funciona perfectament bé perquè és una fotografia detallada i ben enfocada de l'època i també perquè és una polaroid sociològica, estètica i musical de cada etapa que ha tingut aquest moviment. Des dels inicis als músics negres de Jamaica, com d'allà va saltar als barris de Nova York, les primeres festes amb djs i mcs negres i com de mica en mica es va anar popularitzant... Les bandes llatines... Quan la joventut blanca va començar a escoltar aquesta música de negres que ja sonava a la MTV...

I com a assaig literari també és impecable perquè és com si l'autor, Jeff Chang, professor de l'universitat d'Stanford, hi hagués sigut en cada moment. Parla amb tots els protagonistes principals i relata sempre de manera molt efectiva.
No és un llistat de grups i cançons populars (això ja existeix en altres llibres i, a més, és molt aburrit) si no que és més una cartografia sociològica i emocional d'aquells anys amb Reagan de president en què els rics es van fer més rics i els pobres més pobres i de retruc va ser com si els negres (quasi sempre pobres) es fessin més negres...
I el hip-hop va ser el crit de ràbia i ajuda que va fer servir aquesta joventut negra d'aquell temps.
Anys després, vindrien les revoltes de Los Angeles ja amb el hip-hop de banda sonora.
I ara, passat el temps, el hip-hop ja és una altra cosa. Molt gran, global i diferent.

"Las generaciones son ficciones. Clasificar a un grupo de personas ubicándolas entre dos fechas es una manera de imponer una narrativa. Son ficciones interesantes y necesarias, porque nos permiten usar ideas como punto de referencia para nuestras afirmaciones. Aún así cada generación suele ser una ficción..."

"La nueva cultura parecía girar constantemente hacia delante y hacia atrás -un loop histórico, la historia como loop- llamando, respondiendo, dando vueltas y renovándose sin cesar."