diumenge, 30 de gener del 2011
Cadàver exquisit-3
Eodl Sbö (Els orfes del senyor Boix)
Edicions de L’ocell de foc
*A la capella ardent que queda instal·lada en l'espai virtual (a la qual podeu accedir clicant damunt la fotografia) podeu vetlar-lo.
*El llibre de condols queda a la vostra disposició en l'espai dels comentaris d'aquesta esquela.
Tots els que l'estimàvem us donem les gràcies pel vostre condol.
dissabte, 29 de gener del 2011
Los sufrimientos del joven Werther.- Johann Wolfgang Von Goethe
He llegit aquesta novel·la en un nodrit i gruixut tom de les obres completes de Goethe, d'unes 2.000 pàgines, en paper-Bíblia i introduït en un auster i insòlit calaix de cartró –que ho contenia a manera de funda- amb les inscripcions de “Goethe I. Narrativa”. Es tracta d'un ingent treball realitzat, a l'empara de les editorials Almuzara i Espasa, sota l'ègida de la Fundación de la Biblioteca Universal (FBU) del Ministerio de Cultura Español i amb el treball dels germanistes espanyols més prestigiosos –entre els quals es troba una gran catedràtica de filologia alemanya de la universitat de Barcelona, anomenada María Luisa Siguan (aquesta professora fa les tasques de traductora, historiadora i comentadora de tota la narrativa Goethiana, i a mi em sembla una dona doctíssima amb un especial do pedagògic en totes les seves explicacions).
L'esmentat volum conté les següents novel·les d’en Goethe:
1.- “Los sufrimientos del joven Werther”
2.- “Los años de aprendizaje de Wilhem Meister”
3.- “Los años itinerantes de Wilhem Meister”
4.- “Las afinidades electivas”
5.- “Conversaciones de emigrantes alemanes”
..........
“Los sufrimientos del joven Werther”
Argument de l'obra:
El jove Werther – estudiant de pintura i ànima sensible - manté una relació epistolar amb el seu amic Wilhem. En les seves cartes li descriu la seva nova vida en un poble –d'un rústic i atàvic germanisme- on diàriament té contacte amb camperols, matrones carregades de fills i sobretot amb una naturalesa que el subjuga en tot moment. En la tercera o quarta carta, Werther li explica a Wilhem el profund impacte que li ha causat haver conegut, en un ball comunal, la jove Charlotte (Lotte), amb qui intercanvia opinions sobre llibres, poemes i apreciacions atmosfèriques. Lotte té infinitat de germanets i germanetes, els quals ella cuida com si fossin els seus fills- a causa de la mort de la mare de tots ells-. Així mateix la noia està promesa amb el jove Albert.
A poc a poc, Werther coneix millor Lotte, l'acompanya a tot tipus de visites i sense adonar-se’n cau profundament enamorat de la jove rústica. Arribat el moment Werther decideix posar terra pel mig i es trasllada en qualitat d'ajudant d'un alt funcionari, a una altra localitat del seu país.
Aquí comença la segona part de la novel·la, la qual s'erigeix en la contra-imatge de la primera. Werther, a la seva nova ciutat es mostra indiferent a la naturalesa, se sent menyspreat per la cort, pel seu superior jeràrquic i –en un sopar burgès- per tota l'alta societat del municipi. Les cartes que Werther escriu a Wilhem estan marcades per una profunda depressió. Per Werther no hi ha més camí que el de tornar a la seva anterior ciutat i –encara que sigui sofrint- seguir en contacte amb Lotte i Albert. El final és el comú del romanticisme alemany de finals del segle XVIII: Werther, en no sentir-se correspost, es pega un tir en el cap i agonitza amb el record de Lotte. El cadàver no és conduït per cap sacerdot, en el seu enterrament, ja que tot suïcida mor en pecat mortal, negant-se-li ser enterrat “en sagrat”.
..........
Werther és un autèntic ésser sofrent, massa hipersensible; fins i tot, abans de trobar la font de les seves desgràcies, ja és una persona marcada per una excessiva afectació de tot allò que l’envolta, característica aquesta que sens dubte ens permet comprendre la seva radicalitat sentimental. La novel·la va ser escrita entre febrer i abril de 1774. Diuen les cròniques socials de l'època que molts joves europeus van mimetitzar el comportament d'aquest heroi romàntic fins al punt de vestir i parlar com ell. Van ser legió els nois de finals del segle XVIII que es van vestir “a la manera de Werther”, amb frac blau i armilla groga. Fins al punt va arribar la bogeria mimètica que molts van decidir llevar-se la vida disparant-se un tret com l'heroi de l'obra.
La novel·la de Goethe pot resumir-se amb una sola frase: és una història d'amor impossible en la qual un jove s'enamora d'una noia que ja té promès. Aquesta situació la va viure en carn pròpia el mateix Goethe quan es va enamorar de la bella Charlotte Bluff. C. Bluff estava compromesa amb un altre home i només va dispensar a Goethe una convencional amistat Goethe va exorcitzar i va superar la seva decepció escrivint probablement la primera novel·la del romanticisme alemany.
...........
L'estudiosa espanyola de l'obra Goethiana, la professora Marisa Siguan, en el citat volum, fa les següents apreciacions de “Los sufrimientos del joven Werther”, que aquí intento de resumir, i els podem enumerar en tres punts fonamentals:
1.- La narrativa del “jo”: L'obra és pionera de les anomenades novel·les epistolars, on es crea la figura del narrador com a ésser individualista subjectiu que bolca el seu procés psicològic i la seva percepció del món a força de cartes i missives. No hi ha cap tipus d'objectivitat per part del narrador. Tampoc no hi ha un creuament de correspondència, sinó que només se'ns mostren les cartes de Werther, ometent les de Wilhem per a, d'aquesta manera, poder intuir-les o presumir-les. En poques paraules, les contestacions de Wilhem representen un fora de camp narratiu intencional. D'aquesta manera Werther es converteix en el primer heroi romàntic existencialista que trenca el concepte de narrador objectiu i neutral. L'anomenada literatura del “jo” troba en aquesta obra la seva carta de naturalesa.
2.- L'obra representa una maduració intel·lectual, per part de Goethe, després d'assimilar dos corrents espirituals en voga en la seva època: El sensibilisme i el pietisme.
El sensibilisme va ser una forma de hiper-emocionalitat humana, emmarcada en l'aprehensió de tot tipus de bellesa, natural o artística. Werther inicia les seves cartes, abans de conèixer Lotte, expressant un marcat sensibilisme cap a tot allò que el circumda (rius, prats, mares, nens etc.).
El pietisme (els pietistes) va ser una branca o derivació del protestantisme luterà alemany (homòleg al metodisme anglosaxó) basada en una relació íntima i intransferible amb Déu, en la qual es deixa via lliure a un tipus de confessionalitat privada. “Los sufrimientos del joven Werther” és pura literatura confessional d'origen “pietista”.
3.- Finalment, Werther és un pioner en l'ús de la literatura com a mirall i reflex dels seus sentiments. Werther llegeix Homer i Ossian, els malinterpreta i finalment els distorsiona, a fi de fer-los seus i justificar el seu acte-immolació. En aquest extrem sorgeix un punt de ruptura amb la forma de lectura anterior, ja que abans de Goethe els personatges de les novel·les llegien solament amb la finalitat de trobar una autoritat moral que els guiés en la dura vida que els havia tocat per sort. Es llegia la Bíblia o els grans filòsofs, per exemple, com a guia moral, buscant l'autoritat intel·lectual del gran home de cultura. Werther llegeix solament com a alleujament personal. De les seves lectures, Werther acaba suïcidant-se – igual que Emma Bovary de les seves -. No és casualitat que Werther i Emma siguin els dos suïcides més cèlebres de la literatura universal. Finalment podem pensar que la literatura mal assimilada pot conduir al desastre.
..........
Sens dubte poden dir-se moltes altres coses sobre aquesta obra de Goethe. Comento telegràficament unes quantes:
1.- Va ser la primera novel·la del Romanticisme alemany.
2.- Va ser menyspreada pels enciclopedistes racionalistes francesos, a causa de l'ús extralimitat dels sentiments i l'absència de racionalitat del protagonista.
3.- Va ser també execrada per l'Església i els sectors religiosos alemanys, per considerar l'obra una incitació a l'adulteri i una clara apologia del suïcidi.
Haver llegit aquesta gran novel·la ha valgut la pena. Jo la recomano totalment.
divendres, 28 de gener del 2011
EL TIEMPO ENTRE COSTURAS, María Dueñas
EL TIEMPO ENTRE COSTURAS
María Dueñas
Ediciones Temas de Hoy, Planeta 2009
Il·lustració portada: Jack Vettriano
http://eltiempoentrecosturas.blogspot.com/
Escrit en primera persona, des de la primera pàgina t'atrapa i no et deixa respirar fins a la darrera. Té un ritme ràpid, frases curtes i plenes de nervi.
dijous, 27 de gener del 2011
Incipits
Obres el llibre i... després de les pàgines inicials, algunes blanques i mudes, amb el títol, alguna dedicatòria... les primeres paraules d'un món nou. De vegades, aquestes primeres frases t'atrauen, t'inquieten, t’enganxen, et sobten, t'encisen...
Potser influit pel García Márquez, qui diu que allò que més li costa és escriure el començament d'un llibre, sempre he recorregut amb els ulls àvids aquestes primeres paraules per tractar de veure-hi quelcom... Què passarà després? Què ha passat per arribar a aquesta situació? Et diu de què parlarà la novel·la. Et situa en un món. Què és això? Et planteja un enigma. Et diu des de quin punt comença el narrador...
(Al bloc de LHDL, amb aquestes paraules proposava, jo, el joc d'escriure principis de llibres memorables. Torne a reprendre en el nostre bloc aquest tema que m'apassiona. De moment he escrit les propostes que vam fer els membres dels orfes.)
"L'Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna..."
***Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen (Proposat per: miu)
"El capità MacWhirr, del vapor Nan-Shan, tenia una fisonomia que, quant a les aparences materials, era l'exacta contrapartida del seu caràcter: no presentava característiques marcades de fermesa ni d'estupidesa; ni característiques pronunciades de cap mena; era simplement vulgar, impàvida i suau. "
***Tifó, de Joseph Conrad (versió de Ramon Folch i Camarasa) (Proposat per: miu)
"Murió al amanecer, antes de que se pudiera distinguir un hilo negro de uno blanco."
***Ilija Trojanow. El coleccionista de mundos (Proposat per: miu)
“El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo. Había soñado que atravesaba un bosque de higuerones donde caía una llovizna tierna, y por un instante fue feliz en el sueño, pero al despertar se sintió por completo salpicado de cagada de pájaros.”
***Crónica de una muerte anunciada. Gabriel García Márquez (Proposat per: elPac)
"- Ha arribat Volòdia!- va cridar algú des del pati.
- El nostre Volòdia és aquí! - va xisclar Natàlia, la criada, mentre entrava corrents al menjador - Ai, Déu meu!..."
***Els Nois (Quatre contes Russos), Anton Txèkhov. Diputació de Barcelona (Proposat per: Isabel)
"Aujourd’hui, Maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas."
***Albert Camus, L'Étranger (Proposat per: el senyor Boix)
"Querido Marco:
He ido esta mañana a ver a mi médico Hermógenes, que acaba de regresar a la Villa después de un largo viaje por Asia. El examen debía hacerse en ayunas; habíamos convenido encontrarnos en las primeras horas del día. Me tendí sobre un lecho luego de despojarme del manto y la túnica. Te evito detalles que te resultarían tan desagradables como a mí mismo, y la descripción del cuerpo de un hombre que envejece y se prepara a morir de una hidropesía del corazón. Digamos solamente que tosí, respiré y contuve el aliento conforme a las indicaciones de Hermógenes, alarmado a pesar suyo por el rápido progreso de la enfermedad, y pronto a descargar el peso de la culpa en el joven Illoas, que me atendió durante su ausencia. Es difícil seguir siendo emperador ante un médico, y también es difícil guardar la calidad de hombre."
***Memorias de Adriano. Marguerite Yourcernar. Tradc. Julio Cortázar. Edhasa (Proposat per: elPac)
"EL MEU SEXE és un cementiri d'ereccions. El meu sexe és com una cova on vénen a morir les bestioles d'aquests senyors... Com en un cementiri d'elefants, els sexes mascles arriben i hi entren, esbufegant, a vegades ja quasi sense forces. Moren i ja està, tinc al meu damunt, o al meu darrere, o a sota meu, un altre homenot també prop de la mort, esgotat, encara que no ho sembli. El meu sexe és un cementiri d'ereccions."
***Joan-Lluís Lluís, «Cirera», 1996 (Proposat per: il cavaliere rosso)
«"He visto un lugar remotísimo habitado por elefantes regios", había escrito hacía unos años, no muchos, cuando aún pensaba que un grupo de signos, que la cadencia de unas imágenes adecuadamente descritas, que las palabras, podrían salvarlo... y ahora hizo descender los elefantes y depositó sus grandes figuras palpables y apacibles al final de la extensa llanura, donde comenzaba su gran obra...»
***Arturo, la estrella más brillante, Reinaldo Arenas. Montesinos, 1984 (Proposat per: elPac)
"Digueu-me Ismael."
***Moby Dick, Herman Melville (Proposat per: Isa)
"Fue en aquella época cuando yo vagaba pasando hambre por Christiania, esa extraña ciudad que nadie abandona hasta quedar marcado por ella..."
***Hambre, Knut Hamsun(Proposat per: Eduard F.)
"Feia un sol que cremava el cul a les llebres..."
***Solnegre, Baltasar Porcel (Proposat per: Isabel)
"Al despertar en el bosque en medio del frío y la oscuridad nocturnos había alargado la mano para tocar al niño que dormía a su lado..."
***La carretera, Cormac McCarthy (Proposat per: Toni F.)
«Era uno de esos domingos de mitad de verano en que todo el mundo repite: "Anoche bebí demasiado."»
***El nadador, John Cheever (Proposat per: Toni F.)
"Una de les poques coses, més ben dit, potser l'única que jo sabia del cert era aquesta: que em deia Mattia Pascal."
***El difunt Mattia Pascal, Luigi Pirandello (Traducció de Carme Serrallonga) (Proposat per: Sícoris)
"La heroica ciudad dormía la siesta."
***La Regenta, Leopoldo Alas "Clarín" (Proposat per: Sícoris)
"No em recordo ni de la meitat d'aquest conte, i de quasi res del que hi passa de bon principi..."
***Els ulls de Sorra, Joan-Lluís Lluís (Proposat per: Sícoris)
"Las cosas podían haber sucedido de cualquier otra manera y, sin embargo, sucedieron así."
***El camino, Miguel Delibes. (Proposat per: Sícoris)
"En Vicenç ajudà el senyor Nicolau a pujar al cotxe. "Sí, senyor, com vostè mani". Després pujà la senyora Teresa. Sempre ho feien així..."
***Mirall trencat, Mercè Rodoreda (Proposat per: Imma C.)
«"Nunc et in hora mortis nostrae. Amen".
Com cada dia, havien acabat de resar el rosari. Durant mitja hora la veu reposada del príncep havia repassat els Misteris de Dolor...»
***El gatopardo, Tomasi di Lampedusa (Proposat per: Imma C.)
“Vine a Comala porque me dijeron que aquí vivía mi padre, un tal Pedro Páramo.”
***Pedro Páramo, Juan Rulfo (Proposat per: Isa)
"Jo a la Marianne volia veure-la morta. Volia que es morís, o que algú o alguna cosa la matés perquè jo no tenia ni el valor ni la força per fer-ho. Volia que desaparegués aquella dona que colpejava la mare fins a deixar-la tirada per terra amb sang a la boca. Ho desitjava fins que va passar de veritat."
***L'última hora de l'últim dia, Jordi Soler (traducció de Núria Parés). La Magrana, BCN (Proposat per: icr)
"Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera."
***Anna Karènina, Lev Tolstoi (Proposat per: Isa)
"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo."
***Cien años de soledad, Gabriel García Márquez (Proposat per: Sícoris)
"Tot just el tren ha sortit d'entre les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum."
***Laura a la ciutat dels sants, Miquel Llor (Proposat per: Sícoris)
"Aún no ha empezado la batalla y la nieve huele a sangre."
***Lo que sé de los vampiros, Francisco Casavella (Proposat per: Sícoris)
"Una gorra de cazador verde apretaba la cima de una cabeza que era como un globo carnoso. Las orejeras verdes, llenas de una grandes orejas que sobresalían a ambos lados como señales de giro que indicasen dos direcciones a la vez. Los labios, gordos y bembones, brotaban protuberantes bajo el tupido bigote negro y se hundían en sus comisuras, en plieguecitos llenos de reproche y de restos de patatas fritas."
***La conjura de los necios, John Kennedy Toole (Proposat per: miu)
"Era un día luminoso y frío de abril y los relojes daban las trece"
***1984, George Orwell (Proposat per: miu)
“Durant molt temps me’n vaig anar a dormir d´hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan de pressa que no tenia temps de dir-me: “M’estic adormint”. I, mitja hora més tard, em desvetllava la pensada que ja era l’hora de buscar el son; volia desar el llibre que creia tenir entre les mans i bufar el llum..."
***A la recerca del temps perdut, Marcel Proust (Proposat per: Eduard F.)
"Avui que estic sola hauria de fer el que ja volia fer la meva mare: tirar una ampolla de salfumant a la buganvília. "
***Isabel i Maria, Mercè Rodoreda (Proposat per: Sícoris)
Entonces -y maldita la falta que hacía ya- llegaron y me preguntaron que qué pasaba."
***El gran momento de Mary Tribune, Juan García Hortelano (Proposat per: Sícoris)
El sol, a través de la vidriera, prenia uns tons morats, blaus, grocs o vermells, segons la petita forma geomètrica que el filtrava, i queia, en diagonal, a la gran sala per reflectir-se en l´ull de la monstruosa "scolopendra martirialis".
*** Les històries naturals, Joan Perucho (Proposat per: Imma C.)
(Ara, ànim, a totes i a tots!)
El gelat rosa.- Mercè Rodoreda
- Té, quin vols, el groc o el rosa?
Havia comprat dos gelats i els hi oferia, perquè triés, amb un aire trist. La dona del carretó es guardà els diners que ell li acabava de donar i ja servia altres clients tot cridant: "Al bon gelat!..."
Sempre passava igual: quan s'apropava l'hora de separar-se semblava que li aboquessin una galleda de tristesa al damunt i ja no obria la boca en tota l'estona que els quedava d'estar junts.
Al parc, al costat d'ella, amb tota la tarda estesa davant, amb l'esplendor del sol, sota els arbres remorosos, estava alegre, comunicatiu. La banda de música tocava l'obertura de Lohengrin: l'havien escoltada religiosament agafats de les mans. Els ànecs i una parella de cignes blancs amb els colls erectes lliscaven com si fossin de cel·luloide sobre el cristall blau del llac. Els homes, les dones i els infants semblaven figuretes que caminessin i somriguessin mogudes per algun mecanisme preciós dintre un paisatge artificial fet per a homes de debò.
Quan el sol declinà s'assegueren en un banc verd a l'ombra humida d'un til·ler, i ell, mig tímid mig emocionat, li donà l'anell de promesos: un brillant petit amb un carbó bastant visible. "Jura'm que no te'l trauràs mai més." Per mirar-se'l, separà els dits, estirà una mica el braç i féu oscil·lar la mà. Pensà amb una secreta recança en la seva mà d'una estona abans, sense anell, àgil i lliure. Els ulls se li velaren una mica.
Havien sortit del parc i caminaven agafats del braç cap a l'entrada del metro.
- Té, pren el rosa.
Ella l'agafà i sentí com una defallença a les cames. Feren uns quants passos. "Rosa, rosa..." Tot d'una s'estremí i una onada de rubor li pujà fins als cabells.
- Ai, el gelat! -L'havia deixat caure expressament per amagar la seva torbació.
- Vols que te'n compri un altre?
- No.
"... rosa... rosa... de pressa, que no s'adoni de res... Per què et menges les roses? Ens casarem. Hauré de cremar les cartes. Totes... la del 15 de febrer, també... Si pogués guardar-la... amb les roses seques... Et menges les roses? En duia un pom a la mà i ell em besava i rèiem i caminàvem. M'agafava per la cintura. Portava el barret decantat, tenia els ulls brillants. Jo menjava una fulla de rosa. Si sempre menges fulles de rosa et tornaràs rosa. A la nit vaig somiar que naixia d'un tronc vell arrapat a la paret i que m'obria a poc a poc en pètals de sang. M'agafà el braç brutalment: Llença les roses, llença-les. Vaig mirar-lo amb els ulls mig closos i anava queixalant la fulla de rosa... Amor meu... Quan vaig pujar l'escala sabia on era, on anava i per què. Un home d'edat va obrir la porta i s'enretirà per deixar-nos passar. No, no feia olor de res, aquella cambra fosca, amb el paravent descolorit i la catifa esfilagarsada. Sòrdid... i trist. No tinguis por. Quan vaig obrir els ulls vaig veure l'americana al respatller de la cadira i la corbata al damunt, verda, amb ratlles vermelles... Sembla que no es recordi que hem d'enviar les violetes. La directora del taller em va renyar l'endemà perquè vaig arribar tard... Enfilava les fulles morades en un filferro. Que fort que m'estrenyia! Tenia un blau al braç, i m'havia hagut de posar una brusa amb mànigues llargues... Quan tornaré ens casarem, deia a la primera carta. Encara menges pètals de rosa? Les hauré de cremar totes i la capsa folrada de cretona... Les hauré de cremar... I aquest anell que em fa mal al dit... Fa dos anys que no m'escriu, que no en sé res... casat, mort potser... I si tornessis, tornaria... Aquell matí que plorava, la portera em va pujar la llet: són coses de la vida... i pots estar ben contenta que no t'hagi deixat un record... Disset cartes, disset cartes esperades amb deliri, malalta de tant esperar... Per què et menges les roses?
- Què penses? -li preguntà ell mentre baixaven l'escala del metro.
- Jo? No res.
Mercè Rodoreda. Tots els contesEdicions 62. Barcelona, 1979
dimecres, 26 de gener del 2011
Una història d'amor i foscor. Amos Oz
Una història d'amor i foscor (A tale of love and darkness)
Amos Oz
Editorial La Magrana, 2002
Traducció de Roser Lluch i Oms
2 fragments...
“ La mare em va dir que amb els anys els llibres podien canviar de la mateixa manera que les persones amb el temps, però amb la diferència que gairebé totes les persones acaben abandonant-te quan ja no poden treure de tu cap profit, ni plaer, ni interès ni sentiment, mentre que els llibres mai no t'abandonaran. Segurament, de vegades tu els abandonaràs, alguns per a molt de temps, d'altres per sempre. Però els llibres, encara que els traeixis, mai no et faran una mala passada: t'esperaran, silenciosos i humils, al seu prestatge. Si cal desenes d'anys. Sense queixar-se. Fins que una nit, quan de sobte en necessitis un, encara que siguin les tres de la matinada, encara que sigui un dels llibres que durant anys has rebutjat, fins i tot esborrat de la teva memòria, ell no et decebrà, baixarà dels seu prestatge per fer-te companyia en un moment difícil. Sense reserves, sense buscar excuses, sense preguntar-se si val la pena, si t'ho mereixes, si encara li importes, vindrà de seguida que l'hi demanis. Mai no t´abandonarà.
(...)
Li vaig acariciar el cabell i les galtes, i la vaig besar, com si jo fos l'adult i ella la meva nena, mentre li deia: prou mare, prou mare, prou, prou, sóc aquí, al teu costat.
Després vam parlar una estona a sota veu, ella i jo. Plorant. I després, quan la dèbil espelma que il·luminava el passadís es va apagar, quan nomès els xiulets del projectils ferien la foscor i feien tremolar la muntanya que estava a l'altra banda de la paret, la mare va posar el seu cap amarat de plors sobre el meu pit. Aquella nit, per primera vegada, vaig comprendre que jo també moriria. Que tots moriríem. Que res al món, ni tant sols la mare, no podria salvar-me. I que jo tampoc no la podria salvar.”
dimarts, 25 de gener del 2011
SHORTCOMINGS, Adrian Tomine
Adrian Tomine
Mondadori, Reservoir Dogs, 2007
(no el tinc al davant i no en sé el traductor)
Roberto Falcó Miramontes (S.)
Es veu que l'autor ADRIAN TOMINE, és un crack de les historietes curtes (col·labora i ha col·laborat amb diverses revistes) i que aquest és la seva primera novel·la còmic. Jo m'he quedat força impressionada per la capacitat de les seves il·lustracions de transmetre emocions i sentiments, i si bé són fetes amb un traç bastant fi, en blanc i negre i molt sobries, desprenen molta força i complementen a la perfecció el text.
L'argument és força senzill, un noi Ben Tanaka, asiàtic americà, trenca amb la seva parella, la Miko que se'n va a viure a Nova York. En aquest senzill argument s'hi barregen temes de racisme, homosexualitat, prejudicis, autoestima, amistat, èxit/fracàs...
dilluns, 24 de gener del 2011
ANTONIO TABUCCHI
Hace exactamente medio siglo, en el verano del 53, Antonio Tabucchi, que entonces tenía diez años, se fue a pasar el mes de agosto a Cadaqués con la familia de su tío paterno, que acababa de alquilar una casa con jardín justo al lado de la que desde hacía ya tiempo tenían mis padres para pasar los veranos. Yo, que tenía entonces cinco años, adquirí la costumbre, al caer la tarde, de coger un silla y subirme a ella para poder ver, por encima de la tapia, el jardín de los vecinos. Parece ser que en cuanto veía aparecer al niño de la casa de al lado, le decía:
—Antonio, Antonio...
—¿Qué? —me contestaba él con cierto fastidio, porque ya sabía lo que iba a decirle.
—Antonio, los adultos son estúpidos.
A veces imagino que cada vez que le decía esta frase al niño vecino, mi madre me ordenaba bajar inmediatamente de la silla y entrar en la casa.
—Anda, entra en casa, que se está haciendo cada vez más tarde —me gusta imaginar que me decía. Pero mi madre se niega a aceptar como verdad que ella me obligara a entrar en casa, y dice que en realidad yo me subía a la silla y decía cosas raras y luego me cansaba y entraba en la casa para pedir la cena, y que eso era todo. Mi madre no puede aceptar que yo cuente otras versiones porque dice que simplemente son recuerdos falsos, no verdaderos. A mi madre no le gustan los recuerdos inventados.
Por su parte, Tabucchi se acuerda perfectamente de aquel niño de los vecinos que asomaba al atardecer su cabecita por encima de la tapia y le decía, con notable obstinación, que los adultos eran estúpidos. Yo no me acuerdo de la frase, sólo tenía cinco años, aunque sí me acuerdo de la silla y de la tapia y del niño de los vecinos. Tardé mucho, muchísimo, en saber que éste, al hacerse mayor, se había convertido en Antonio Tabucchi, autor de libros como Dama de Porto Pim, esa pequeña obra maestra que tanto me entusiasmó cuando la leí en el 83, y ni remotamente se me ocurrió pensar que el autor podía ser aquel vecino mío de Cadaqués del lejano verano del 53. Y menos aún pensé en esto cuando en el 87 escribí un texto, Recuerdos inventados, en el que utilizaba el tablón de anuncios del Café Sport de las Azores —esa maravillosa taberna perdida en el Atlántico de la que hablaba Tabucchi en Dama de Porto Pim— para construir una caravana de voces, anónimas o conocidas, que se reunían en el espacio simbólico del tablón para emitir mensajes de náufragos de la vida.
Cuando publiqué esos recuerdos inventados (entre los que me inventé recuerdos del propio Tabucchi), no sabía ni podía yo llegar a imaginar que algún día viajaría a las Azores y entraría en el Café Sport y vería en vivo y en directo ese tablón de madera o soporte visual de "las voces traídas por algo, imposible decir por qué". Cuando publiqué esos recuerdos inventados, mi madre, al percibir el homenaje solapado a Tabucchi que éstos encerraban, me dijo que no le extrañaría nada que ese escritor al que yo tanto citaba fuera el niño de unos vecinos que habíamos tenido en Cadaqués en uno de los largos veraneos de los años cincuenta. "Uno con el que hablabas mucho", me dijo, y yo me reí, claro, me parecía inverosímil. "¿Qué vecinos?", le pregunté.
—Los Tabucchi —dijo.
Cuando me presentaron a Tabucchi en Barcelona, le pregunté casi de inmediato si por casualidad había veraneado alguna vez en Cadaqués, y me dijo que sí, y muy pronto vimos que yo era el niño que encontraba estúpidos a los adultos. "Ya ves, no todos los recuerdos son inventados", me dijo Tabucchi, "aunque éste en concreto deberíamos transformarlo hasta conseguir que parezca inventado y así conseguir que no sea tan nuestro, debemos desorientar a quienes persiguen datos reales para reconstruir nuestras vidas". Entendí que para Tabucchi nuestra inclinación natural siempre ha sido la de ser otros y ser muchos, lo que felizmente nos ha permitido organizar nuestra poética a posteriori, convertir nuestras respectivas vidas y escrituras en una suma de las vidas falsamente verdaderas de todos aquellos personajes de nuestros libros que han habitado en nosotros. "Entonces", le dije, "¿qué hacemos para que nuestro recuerdo de Cadaqués parezca inventado?" "Obviamente, contarlo tal cual como fue", dijo. Y yo pensé en Daniel Sada cuando en una parada de autobuses le escuchó decir a alguien que porque parece mentira la verdad nunca se sabe. Y retuve esa idea de Tabucchi de desorientar a quienes quieren reconstruir nuestras vidas. Y a partir de aquel día, tras enterarme de que él se consideraba la sombra de Pessoa, decidí convertirme en la sombra de Tabucchi y así ser la sombra de la sombra de una sombra.
Hoy, que ya sólo soy la sombra de mi vecino que es la sombra de otro vecino, imagino ser el adelantado de esa caravana o expedición fantasma que daba vida a mis recuerdos inventados, entre los que está un recuerdo veraniego del año 53, que hoy a lo que más se parece es a una canción toscana que alguien un día cantará para siempre, confundiendo los nombres y las vidas. Se lo comento a veces a mi madre. Y ella entonces quiere saber cómo se canta esa canción para siempre. "Son canciones que hablan de un tiempo inventado, que encima ya no existe. Por eso nadie las oye, sólo tú y yo, madre", le dije ayer. "Pues yo no las escucho", dijo ella, siempre tan atada a la verdad. "Las puedes oír en verano, a esas horas en las que uno nota que se va haciendo cada vez más tarde." "Más tarde", repitió mi madre, y luego quiso saber en casa de quiénes. Como no contesté, ella amplió la pregunta:
—¿En casa de quiénes más tarde?
—De los Tabucchi, madre. ~
Enrique Vila-Matas
La Dona de Porto Pim d'Antonio Tabucchi, es una història ben narrada, us la recomano.
Biografies (i algunes memòries)
• Leonardo. El vuelo de la mente, Charles Nicholl. Trad. Carmen Criado i Borja García Bercero. Círculo de Lectores
• Miguel Ángel. Una vida inquieta, Antonio Forcellino. Trad. Pepa Linares. Alianza Editorial
• Marquerite Yourcenar. La invención de una vida, Josyane Savigneau. Alfaguara
• Coto vedado / En los reinos de taifa (memòries), Juan Goytisolo. Seix Barral
• Patricia Highsmith. El talento de Miss Highsmith, Joan Schenkar. Trad. de Clara Ministral. Circe
• Mahler, José Luis Pérez de Arteaga. Editorial Antonio Machado Libros
• El mundo de ayer. Memorias de un europeo, Stefan Zweig. Trad. J Foncuberta i A. Orzeszek. Acantilado
• Genet, Edmund White. Trad. Rossend Arqués. Debolsillo, Odisea Editorial
• Teresa de Jesús y la España de su tiempo, Joseph Pérez. Trad. Tomás Onaindia Gascon. Algaba ediciones
• Caravaggio, Helen Langdon. Trad. Roser Vilagrassa. Edhasa
Les trobe totes molt bones: és un plaer llegir-les. Algunes d’elles ja les he comentades en aquest bloc. D’altres, no, però si algú té interés per cap d’elles, només ho ha de dir.
(Tanmateix d’un dels meus personatges preferits, Juan de Yepes Álvarez (Juan de la Cruz), he llegit alguna biografia i alguna de novel·lada, però no han estat a l’altura del que jo esperava. Si algú en coneix cap de bona, li agrairia la informació.)
diumenge, 23 de gener del 2011
TOCAR LOS LIBROS. Jesús Marchamalo.
divendres, 21 de gener del 2011
ARTHUR I GEORGE, Julian Barnes
Julian Barnes
traduït per Albert Torrescasana i Joan Puntí
Angle Editorial, 2007
No us puc dir pràcticament res d'aquest llibre que no digui l'article enllaçat a sota, només manifestar-vos que l'he trobat excel·lent, el ritme, el to, la contraposició de les personalitats dels protagonistes, ambdós tant típicament anglesos i ambdós tant diferents...
Descriu la vida de dos personatges reals a cavall del segles XIX i XX, Sir Arthur Conan Doyle per una banda, líder en molts aspectes de la societat britànica del seu temps, i George Edalji, advocat d'origen mig parsi de l´Índia i mig britànic, una persona molt treballadora, molt estudiosa, escrupulosa, que creu cegament en el sistema britànic i sobretot en les lleis, i que veu com se l'acusa i condemna per uns fets que no va cometre. Sir Arthur Conan Doyle farà una campanya a favor seu que l'acabarà declarant innocent però no del tot, de manera que no se'l compensarà pel fet d'haver estat 3 anys a la presó fent treballas forçats. Arran d'aquest cas, es va crear el Tribunal d'Apel·lació al Regne Unit. Hi ha una crítica al sistema policial que primer tria el culpable i després en monta el cas, al sistema judicial perquè els jutges no són persones prou formades, però també a la frivolitat de A. Conan Doyle quan investiga el cas i no s'ajusta prou a les lleis vigents en el moment, tot i que ho fa amb les millors intencions del món. També hi he vist un homenatge al Dr. Watson en la figura del secretari del Sr. Doyle.
Per un altre costat també es tracten d'una manera força profunda els sentiments dels protagonistes i secundaris, de manera que són els que van donant sentit a la novel·la més enllà dels propis fets.
El to i ritme de l'escriptura/lectura van variant depenent del protagonista, aspecte aquest ben remarcat per l'autor que va titulant cada capítol amb el nom del protagonista.
http://www.elpais.com/articulo/semana/maneras/ser/ingles/elpepuculbab/20070203elpbabese_10/Tes
No havia llegit mai res de Julian Barnes, però segur que no serà l'últim.
(elPac, corregeix-me si he dit cap bajanada!)
DIXIT
Les precioses il·lustracions de les cartes són de Marie Cardouat.
I també hi ha la possibilitat d'adquirir més cartes per separat.
Doncs només em queda afegir: A JUGAR!!
dimecres, 19 de gener del 2011
Gustav Mahler (1860-1911)
Pianista, director d’orquestra i, sobretot i per damunt de tot, gran compositor.
Com que el seu treball de director el mantenia ocupat durant quasi tot l’any, ell es considerava “un compositor d’estiu”, ja que no podia dedicar-li, a la composició, només que una petita part del seu quefer. Per la qual cosa la seua obra no és tan extensa com desitjaríem els enamorats incondicionals de la seua immensa música:
• Un quartet per a piano i cordes (obra de joventut)
• Nou simfonies completes
• L’adagio de la Dècima simfonia (A partir de 1960, amb aquest adagio i uns quants esbossos més, es van fer unes reconstruccions de la simfonia completa.)
• Uns cicles de lieder, i
• El cant de la Terra
Diré que, com molts altres, vaig descobrir Mahler l’any 1971, quan Luchino Visconti va incloure en l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Mann, “Mort a Venècia”, el cèlebre adagietto de la Cinquena Simfonia i algun fragment de la Tercera. Va ser una revelació. Des d’aleshores no ha cessat de créixer en mi l’anhel per escoltar aquesta música sublim: anar a concerts, escoltar diferents enregistraments en àudio i en vídeo, llegir estudis, biografia...
Si alguna cosa bona tenen aquestes commemoracions és que serveixen per incidir en l’obra d’autors. 2010 i 2011 són dos anys en els que podem gaudir completament de Mahler (Fins i tot la Vuitena, “la dels mil” on el nombre de músics i cantants que es necessita per representar-la s’hi aproxima i és tan difícil de poder sentir en directe, s’ha programat pel territori de l’Estat).
La bibliografia (dissortadament, només en castellà), per a mi, de referència és:
• Bruno Walter, Gustav Mahler. Alianza editorial
• José Luis Pérez de Arteaga, Mahler. Editorial Salvat
• José Luis Pérez de Arteaga, Mahler (renovada i ampliada; amb nombroses dades addicionals ). Editorial Antonio Machado libros
• Federico Sopeña Ibáñez. Estudios sobre Mahler. Editorial Rialp
• Alma Mahler. Gustav Mahler-Recuerdos y cartas. Editorial Taurus
• Theodor W. Adorno. Monografías musicales, Mahler - Una fisonomía musical . Editorial Akal
• Alex Ross. El ruido eterno. Seix Barral ( No diu molt de Mahler, però el situa en la música contemporània.)
• Eugenio Trías. El canto de las sirenas. Círculo de lectores
• Eugenio Trías. La imaginación sonora. Círculo de lectores (Aquests dos últims no tracten solament de Mahler, però hi ha uns estudis filosòfics sobre el compositor que paga la pena de llegir-los.)
Per acabar, res millor que les paraules de la seua muller Alma Mahler, després d'haver perdut, amb només 50 anys, el seu marit: “Gustav Mahler se m'ha anat el 18 de maig. Quantes coses han ocorregut mentrestant. Una vida agitada. Alegries enormes. Avui és la primera nit que dormiré sola en el meu nou domicili... Acabo de trobar a la caixa forta el comiat que em dedica Gustav. Són els esborranys de la Dècima Simfonia. Aquestes tremendes paraules des del més enllà són com una aparició”. (En aquest temps, Alma ja tenia relacions amb Gropius, però la veritat és que va estar al costat de Mahler fins a la seua mort.)
Alma Mahler, personatge interessantíssim, va tenir un affaire amb el pintor Oskar Kokoschkava (La núvia del vent) i va ser esposa, successivament, de personatges notables del segle XX: el compositor Gustav Mahler, l'arquitecte Walter Gropius (creador de la Bauhaus) i el novel·lista Franz Werfel (Una lletra femenina de color blau pàl·lid, La novela de la ópera...).
La núvia del vent. Kokoschka
Continuidad de los parques.- Julio Cortázar
Había empezado a leer la novela unos días antes. La abandonó por negocios urgentes, volvió a abrirla cuando regresaba en tren a la finca; se dejaba interesar lentamente por la trama, por el dibujo de los personajes. Esa tarde, después de escribir una carta a su apoderado y discutir con el mayordomo una cuestión de aparcerías, volvió al libro en la tranquilidad del estudio que miraba hacia el parque de los robles. Arrellanado en su sillón favorito, de espaldas a la puerta que lo hubiera molestado como una irritante posibilidad de intrusiones, dejó que su mano izquierda acariciara una y otra vez el terciopelo verde, y se puso a leer los últimos capítulos. Su memoria retenía sin esfuerzo los nombres y las imágenes de los protagonistas; la ilusión novelesca lo ganó casi en seguida. Gozaba sin esfuerzo del placer casi perverso de irse desgajando línea a línea de lo que lo rodeaba, y sentir a la vez que su cabeza descansaba cómodamente en el terciopelo del alto respaldo, que los cigarrillos seguían al alcance de la mano, que más allá de los ventanales danzaba el aire del atardecer bajo los robles. Palabra a palabra, absorbido por la sórdida disyuntiva de los héroes, dejándose ir hacia las imágenes que se concentraban y adquirían color y movimiento, fue testigo del último encuentro en la cabaña del monte. Primero entraba la mujer, recelosa; ahora llegaba el amante, lastimada la cara por el chicotazo de una rama. Admirablemente restañaba ella la sangre con sus besos, pero él rechazaba las caricias, no había venido para repetir las ceremonias de una pasión secreta, protegida por un mundo de hojas secas y senderos furtivos. El puñal se entibiaba contra el pecho, y debajo latía la libertad agazapada. Un diálogo anhelante corría por las páginas como un arroyo de serpientes, y se sentía que todo estaba decidido desde siempre. Hasta esas caricias que enredaban el cuerpo del amante como queriendo retenerlo y disuadirlo, dibujaban abominablemente la figura de otro cuerpo que era necesario destruir. Nada había sido olvidado: coartadas, azares, posibles errores. A partir de esa hora cada instante tenía su empleo minucionamente atribuido. El doble repaso despiadado se interrumpía apenas para que una mano acariciara su mejilla. Empezaba a anochecer.
Dietario voluble | Enrique Vila-Matas
Enrique Vila-Matas
Anagrama
He tornat a llegir aquest dietari del Vila-Matas, que s'havia d'haver titulat "Dietario literario". He de dir que aquesta volta m'ha agradat més que la primera vegada que el vaig llegir.
Quasibé totes les entrades són una excusa per a veure la vida a través de la literatura o extraure de la vida allò que té de literària.
En aquest dietari, la realitat serveix com a espai per a que la literatura hi pose el que té d'imaginació.
Tots els literats afins al Vila-Matas, o que ell admira s'hi apleguen: Piglia, Kafka, Bolaño, Vargas Llosa, el primer García Márquez, Marsé, Rilke, Cortázar, Perec, Magris, Roth, Melville, Queneau, Coetzee, Pessoa, Savater, Michon, Benet, Proust, Pavesse, etc., junt a d'altres no tan coneguts.
L'obra citada i la cita que llegeix, Vila-Matas, i rellegeix i escriu i reescriu una i mil vegades, al final es converteixen en "obra seua " (Al Dietario, l'autor fa una apologia de les cites, tan presents en els seus llibres).
L'escriptura també li serveix per a donar el seu parer sobre determinats temes: nacionalismes, la Barcelona turística, les cites literàries, la política, el cine, la música, els crítics, els solters paràsits del Japó... El seu pensament erràtic va cap a totes les direccions, i a totes està la Literatura (i això li ho agraïm els que estimem la Literatura).
dimarts, 18 de gener del 2011
ALLEZ ! ALLEZ !
21/12/10 02:00 - Barcelona -
Entre el gener i el febrer de 1939, unes 460.000 persones van travessar la frontera buscant refugi a França. Hi havia civils, soldats, polítics, metges, escriptors, pintors, sindicalistes, gent corrent, famílies senceres, nens i vells, tots igualats sota la ventada glacial que assotava el cim del coll del Pertús o d'Ares mentre esperaven a ser distribuïts pels gendarmes, desbordats per aquell formiguer d'humanitat que havia anat estimbant cotxes i camions que ja no servien pels barrancs, que havia hagut d'abandonar maletes i familiars moribunds pel camí, que havia sofert l'indigne bombardeig de l'aviació italiana i alemanya, que havia confiat tant en la salvació que n'hi havia que venien per la muntanya sense abric o amb sabates de taló. Alguns d'aquests homes i dones, molts d'ells encara molt joves, van escriure ja aleshores uns textos que servissin de memòria d'aquell èxode desesperat, encara que la majoria no veurien la llum fins molts anys més tard; d'altres tardarien més temps a donar forma a aquell record de la fam i el fred, en memòries o ficcions autobiogràfiques.
Maria Campillo, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en la literatura de l'exili, ha recopilat 41 d'aquests testimonis al volum Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939 (L'Avenç), un llibre que podria semblar una col·lecció de fragments més o menys coneguts si no fos que, entre tots, des de les cartes d'un patriarca de les lletres com Carles Riba fins als reports d'escriptors soldats com ho eren llavors Pere Calders o Vicenç Riera Llorca, componen una de les imatges més vives, més humanes i intenses, del que va significar l'exili republicà de 1939. “Passar la ratlla”, conquerir l'espai simbòlic de la llibertat que representava França, allà on hi havia el pa blanc enfront del crostó negre de la guerra, va convertir-se en la fixació de tots ells, abans de descobrir que a l'altra banda d'aquella línia imaginària hi havia sobretot desdeny i desconfiança, i uns camps de confinament on retrunyia l'imperiós “allez! allez!” dels guardes senegalesos, que els primers fugitius, aferrats encara a l'esperança d'una fraternitat europea, van interpretar com un jocós “olé! olé!”, com recorda el pintor i gravador Jaume Pla. Un cop passada la frontera, els destins es bifurcarien, però a l'arribada, tots sabien que eren, sense distinció, part d'aquella població de perdedors que marxaven amb la desconcertant sensació que estaven expiant alguna obscura culpa, com explica el periodista i polític montblanquí Josep M. Poblet.
D'entre la quarantena de textos seleccionats, n'hi ha de ja clàssics, com els d'Antoni Rovira i Virgili, Xavier Benguerel, Teresa Pàmies o Avel·lí Artís-Gener, però també de descoberts fa relativament poc, com els de Carles Fontserè, Sebastià Gasch, Agustí Centelles o Montserrat Julió, i alguns de poc difosos, com els d'Otília Castellví o Edmon Vallès, o fins i tot inèdits, com els que es reprodueixen de Calders i Francesc Trabal. Maria Campillo s'admira en el pròleg de la coherència del mosaic que dibuixen una tal diversitat de testimonis entestats a compartir “l'exactitud d'alguns detalls”. És així com ressonen d'un text a l'altre les al·lusions al fred inclement, a l'amuntegament angoixant i caòtic dels fugitius a Girona, als bombardejos sobre Figueres, a la venda precipitada de joies a canvi d'uns quants francs, als saquejos de les maletes abandonades en ple ascens de la muntanya, a la inacabable espera a la intempèrie per passar a l'altra banda de la ratlla, a la visió nevada del Canigó, a la indignació i la ràbia, més sovint del que sembla, d'haver estat arrencats de tota vida coneguda. “Si tinguéssim el conformisme dels animals, seríem com ells. Nosaltres som molt pitjor: som bèsties tristes”, escriu Lluís Ferran de Pol a les seves memòries, evocant la impressió de veure l'esperança de salvació a l'altra banda de la frontera crucificada entre el filferro de Sant Cebrià.
http://issuu.com/niceta/docs/allez_allezissuu
diumenge, 16 de gener del 2011
BLANCO NOCTURNO.- Ricardo Piglia
Anagrama. Barcelona, 2010. 299 pàgines, 19 euros
Sembla una novel·la negra.
Sembla una crònica d'un poble que es mor.
Sembla la fi d'un periodista i de la societat a la qual informa.
Sembla que un assassinat vaja a retornar la vida a un poble ofegat en el passat gloriós dels pioners.
I és totes aqueixes coses.
Com diu Gabriel Ferrater, "ho diré a l'inrevés":
No et conta amb suspens la investigació, però manté el ritme i l'interès per assabentar-te d'allò que ha passat.
No et dóna detalls sociològics de la vida en la Pampa, però acabes reconeixent els pobles d'interior als anys 70-80 de qualsevol país.
No et parla de la corrupció política, però veus les maquinacions del poder i dels diners.
Uns altres han dit:
- Ricardo Senabre (elcultural.es)
- Anagrama
- Europa Press
- labibliotecadeasterion.blogspot.com
No és una joia, però està prou bé.
dijous, 13 de gener del 2011
DANIEL NAJMÍAS, TRADUCTOR
Es un placer comunicarles que Daniel Najmías ha sido distinguido con el V Premio Esther Benítez de Traducción por París Francia, de Gertrude Stein. El galardón, otorgado por los socios de ACE Traductores, le será entregado en un acto que se celebrará hoy, miércoles 15 de diciembre, a las 20.00 h, en el Hotel Gran Versalles, calle Covarrubias, 2, en Madrid. En las páginas de París Francia, Gertrude Stein traza un insólito retrato de la ciudad que escogió como hogar durante más de cuarenta años. En sugestivo desorden se suceden los recuerdos de infancia, las singulares opiniones sobre Francia y los franceses, la gastronomía, la moda, el arte, los perros y la guerra, así como las anécdotas acerca de la vida en París y en el campo, muchas de las cuales están teñidas de humor. La obra de Stein ha sido definida como una inmensa reflexión sobre el lenguaje; publicado en 1940, el día en que París cayó en manos de los alemanes, este libro raro, fruto de una sensibilidad poética fuera de lo común, que invita a ser leído en voz alta a causa de su peculiar estilo y sorprendente puntuación, da buena prueba de ello.
Gertrude Stein (Allegheny, Pittsburgh, 1874-París 1946) vivió entre los cuatro y los cinco años en Viena y en París con su familia. Más tarde, ya de regreso en Estados Unidos, estudió filosofía y psicología en Radcliffe, con William James, bajo cuyas directrices practicó la escritura automática, y luego dos cursos de medicina en la Johns Hopkins Medical School. En 1903, siguiendo los pasos de su hermano Leo, coleccionista de arte, se trasladó a París y se instaló en la casa de la Rue de Fleurus, que se convertiría en uno de los salones más deslumbrantes de la época, concurrido por numerosos escritores y pintores vanguardistas. Personaje fascinante y controvertido, amiga de Picasso, Matisse, Apollinaire, mentora de Hemingway y Paul Bowles, su original estilo vertebra una de las obras más destacadas e innovadoras del siglo xx. Entre los libros traducidos al castellano están Autobiografía de Alice B. Toklas, Autobiografía de todo el mundo, Ser norteamericanos y Guerras que he visto.
Daniel Najmías, nacido en Argentina, lleva treinta y cinco años en España, más concretamente en Barcelona, donde se licenció en filología alemana por la entonces Universidad Central de Barcelona, con inglés como segunda lengua. Sus primeros trabajos de traductor los realizó en los últimos años de la carrera (1981-1982). De 1986 a 1993 fue traductor del Parlamento Europeo. También impartió, en calidad de profesor asociado, cursos de Metodología y Práctica de la Traducción en la UPF (1992-1994), seminarios de traducción especializada en la antigua EUTI de la Universidad Autónoma de Barcelona, en la EUTI de la Universidad de Castellón y en la antigua EUTI de Granada. Ha impartido talleres de traducción literaria en las Jornadas de la Casa del Traductor (Tarazona) y en la Universidad Pompeu Fabra. Desde 2000 es coeditor de la página en castellano de The Barcelona Review. En 2002 recibió el Premio de Traducción de la Fundación Goethe España por las novelas Los años ingleses, de Norbert Gstrein, La guerra de Fink, de Martin Walser, y Willenbrock, de Christoph Hein. Entre los autores a los que ha traducido figuran Hans Georg Gadamer, Konrad Lorenz (ambos en colaboración con Juan Navarro), Hermann Hesse, Günter Wallraff, Michael Ondaatje (en colaboración con Isabel Ferrer), Martin Walser y Hans M. Enzensberger.
editorial minúscula.
15-12-2010.
Primeres pàgines de París Francia:
La por de Cortázar
En un pueblo de Escocia venden libros con una página en blanco perdida en algún lugar del volumen. Si un lector desemboca en esa página al dar las tres de la tarde, muere.
En la plaza del Quirinal, en Roma, hay un punto que conocían los iniciados hasta el siglo XIX, y
desde el cual, con luna llena, se ven moverse lentamente las estatuas de los Dióscuros que luchan con sus caballos encabritados.
En Amalfí, al terminar la zona costanera, hay un malecón que entra en el mar y la noche. Se oye ladrar a un perro más allá de la última farola.
Un señor está extendiendo pasta dentrífica en el cepillo. De pronto ve, acostada de espaldas, una diminuta imagen de mujer, de coral o quizá de miga de pan pintada.
Al abrir el ropero para sacar una camisa, cae un viejo almanaque que se deshace, se deshoja, cubre la ropa blanca con miles de sucias mariposas de papel.
Se sabe de un viajante de comercio a quien le empezó a doler la muñeca izquierda, justamente debajo del reloj de pulsera. Al arrancarse el reloj, saltó la sangre: la herida mostraba la huella de unos dientes muy finos.
El médico termina de examinarnos y nos tranquiliza. Su voz grave y cordial precede los medicamentos cuya receta escribe ahora, sentado ante su mesa. De cuando en cuando alza la cabeza y sonríe, alentándonos. No es de cuidado, en una semana estaremos bien. Nos arrellanamos en nuestro sillón, felices, y miramos distraídamente en torno. De pronto, en la penumbra debajo de la mesa vemos las piernas del médico. Se ha subido los pantalones hasta los muslos, y tiene medias de mujer.
dimecres, 12 de gener del 2011
EN LOS SUEÑOS EMPIEZAN LAS RESPONSABILIDADES. Delmore Schwartz
Delmore Schwartz
Alpha Decay Ed.
56 pàgines (7 eurillos)
Traducció i epíleg d'Albert Fuentes i Xavier Zambrano
Copio de la contraportada:
"...narra la historia de un joven sin nombre que sueña que está en un cine pasado de moda en 1909. Cuando se sienta para ver la película se da cuenta de que se trata de un documental sobre el cortejo de sus padres. Pronto el joven empieza a entristecerse...
(...) Un relato de culto, poderosamente escrito, inusual y de una elegancia insuperable.
"El mejor relato corto que he leído jamás. LOU REED"
Realment el comentari de Lou Reed ve bastant a compte perquè aquest relat curt representa bé el què després seria una de les característiques de la Velvet Underground: la foscor, el perill, la cosa corrupta...
El relat és especial i magnètic (rar que diran alguns...), com una espècie de kafkisme fosc, turbulent...
És d'aquestes històries bastant inoblidables, això sí. Produeix una sensació estranya i costa oblidar-lo dies després...
Jo no sabria dir si és el millor conte de tots els temps, però sí que és molt bo!
(Més sobre el llibre i l'autor.)
LA REALITAT SUPERA LA FICCIÓ
EDMOND ROCH,Director: parla sobre el Documental "Garbo, el espía", amb l'èquip de Cinema3:
http://www.tv3.cat/3alacarta/videos/2644259
EL DOCUMENTAL S'EMET AQUESTA NIT A TV3 A LES 21:45 HORES.
EL JERSEI
dimarts, 11 de gener del 2011
Adonar-se
Maria del Mar Bonet canta “Jo em donaria a qui em volgués” from fundaciopalau on Vimeo.
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.
• Josep Palau i Fabre, «Jo em donaria a qui em volgués», dins 50 poemes per saber de memòria, a cura de Jaume Subirana (Badalona: Ara Llibres, 2010)
diumenge, 9 de gener del 2011
PUNT OMEGA. Don DeLillo
Don DeLillo
Amsterdam Ed.
141 pàgines
(Traducció d'Ainara Munt)
“Aquí el temps avança més a poc a poc. El temps esdevé cec. El paisatge, el sento, més que no pas el veig. No sé mai quin dia és. No sé mai si ha passat un minut o una hora. Aquí no em faig vell.”
(pàg. 31)
Aquest llibre d’en DeLillo és el clàssic llibre de DeLillo que vé sense manual d’instruccions.
“Punt Omega” té aquesta constant característica en la seva obra que no necessita el plantejament-nus-desenllaç per explicar la història. DeLillo no té mai l’obligació d’explicar les coses clarament, perquè moltes vegades, de manera fragmentària, ni tant sols les explica. Són història minimalistes, mínimes. Quasi diria que ni tant sols són històries. Moltes vegades són conceptes.
Per això Don DeLillo és considerat un escriptor fred...
Comença amb un tram de 22 pàgines que explica la visió de la instal·lació (real, existeix) “24 hour Psycho” de Douglas Gordon que és un vídeo projectat de la pel·lícula “Psicosis” de Hitchcock però projectada 12 vegades més lenta, cosa que convertia un fotograma a la pel·lícula original tardava 6 segons a canviar pel següent... Que és una manera, alentint-lo, de deconstruïr el temps real per poder veure’l; i al mateix temps és la metàfora del llibre perquè la segona part de “Punt Omega” explica com un expert retirat del Pentàgon (una altre constant de DeLillo sempre planteja conspiracions amagades del poder...) que treballava racionalitzant informes de la guerra de l'Iraq, que té una casa al desert de Sonora on es passa el dia mirant l’aurora i els crepuscles; i on hi arriba un jove documentalista per fer-li un documental de pla fix mentre va sent entrevistat...
“Punt Omega” és un relat curt, de 140 pàgines, de la mateixa familia que Borges, Vila-Matas, Godard, Menéndez-Salmón, Minchon, Foster Wallace...
És molt bona però molt rara. O sigui: o us agradarà molt o la trobareu infame, no té punt mig.
"-De vegades cap mapa no es corresponia a la realitat que intentàvem crear.
-Quina realitat?
-Ho fem cada cop que parpellegem. La percepció humana és una saga de realitat inventada. Però nosaltres confeccionàvem entitats més enllà dels límits pactats del reconeixement o la interpretació. És imprescindible dir mentides. L’Estat ha de mentir. A la guerra, o en els preparatius d’una guerra, totes les mentides són justificables. Nosaltres vam anar més enllà. Intentàvem crear realitats noves de la nit al dia, grups acurats de paraules que fossin tan fàcils de recordar i de repetir com un eslògan publicitari. Paraules que a la llarga donarien lloc a imatges i esdevindrien tridimensionals. La realitat s’alça, camina, s’ajup. Excepte quan no ho fa.”
(Pàg. 36)
Segurament si no s'ha llegit res de DeLillo, potser no és el millor llibre seu per començar...
En aquest cas, recomanaria començar per "Submundo" (la seva obra mestra), o per "Ruido de fondo" que també és molt bona... S'ha de tenir en compte, però, que DeLillo no és un autor fàcil...
HISTORIA ARGENTINA. Rodrigo Fresán
Publicat el 1991, però reeditat aquest any per Anagrama a la seva col·lecció vermella “Otra vuelta de tuerca” (que està molt bé perquè cada llibre va contextualitzat amb escrit de teòrics i especialistes que contextualitzen l’obra i enriqueixen la seva lectura amb un pròleg...) és un microcosmos de personatges que salten d’un conte a un altre, que vénen i se’n van, que ara estan aquí però després seran allà...
Hi ha la guerra de les Malvines, les desaparicions de la dictadura, falsa literatura musical, la prehistòria medieval argentina, moments teenager, biografies de falsos escriptors, els camps de futbol on s’empresonaven els presos polítics...
I en cada moment Fresán es mou de la manera que cada relat necessita: còmica, tràgica, delirant, realista, ciència-ficció...
Tant és així que tot funciona bé (com sempre en totes les obres d’aquest autor) encara que aquest llibre sigui la peça fundacional de la seva obra posterior...
Ple de moments brillants i divertidíssims.
Fresán en bona forma, abans d’entrar en la seva trajectòria posterior on formalment i conceptualment s’anirà abarrocant...
dissabte, 8 de gener del 2011
UN LLARG HIVERN
dijous, 6 de gener del 2011
El silenci dels arbres.- Eduard Márquez
"Aquest matí he aconseguit unes llavors de pastanaga. Les plantaré a les jardineres de la terrassa."
El matí de Reis he acabat de llegir el teu regal.
Entenc que li haja agradat a elPac: aquest Márquez estima la música i les paraules.
Tampoc m'estranya que t'haja agradat a tu.
És preciós.
Mola veure com s'aferra a la vida la gent quan la vida els ho posa difícil a tots:
- com li cerquem un germà als nostres fills morts
- com juguem a allargar els menjars quan són minsos
- com cerquem el desert per a tocar Bach
- ...
Un altre llibre de cartes?
No.
Les cartes matisen la història.
La completen.
La situen en el context.
Són el marc d'una besada en el bosc, la sala de concerts on cerquem el sentit dels nostres assajos, l'estoig del nostre violí enamorat.
Una altra història de guerra?
No.
Ni l'hem vista començar ni la veurem acabar.
No sabem quina és, és igual. Estem tots en guerra.
Sentim les bombes. Fins i tot cau al nostre costat un tros de persona. Però només ens indica que la vida és lluita. I moltes vegades, o totes, sense sentit.
És un llibre petitó. Es llig bé quan li enxampes el punt a la barreja de les històries i narradors. Et deixa el gust agredolç de les trobades en la frontera.
És un gran regal. Tan gran com tu, miu, gràcies.
"- No m'oblidis.
Si tanca els ulls, pot sentir-la tocar. Arrelada per sempres al fons de la memòria."