dijous, 28 de maig del 2015

LA MORT DEL PARE. Karl Ove Knausgård

La mort del pare
Karl Ove Knausgård
L'altra ed.
2015
485 pàg.
Traducció d'Anna Llisterri


"Arreu on mirava només em veia a mi mateix..."

(L'Eduard, ja havia comentat aquest títol quan va sortir en castellà...)
i també fent cas d'en Rafa M. (habitual d'aquest blog) que, un dia va dir-me, més o menys: "Des d'en Bolaño que no hi havia res tant bo!"

Sí: En Knausgård és el putu amu!!!

I a més hem de celebrar l'aparició de tota la sèrie que anirà sortint en català, gràcies a l'Altra ed.
(Recentment ha sortit el tercer volum junt amb l'edició en castellà; crec que pel setembre surt el segon volum en català que ja havia sortit en castellà i ja quan el quart sortiran les dues edicions a la vegada fins a completar els sis volums...)
En tot cas, sigui com sigui, aquesta "La meva lluita" és com els Jocsdetrons de la literatura del jo.

En una entrevista recent, Knausgård deia que ja no es pot mirar al mirall després d'haver escrit aquesta sèrie tant biogràfica...
I segurament és veritat perquè es buida (en públic) com poques vegades havíem vist.
En aquest primer volum hi ha la turbulenta relació que va tenir amb el seu pare; amb un caràcter més fred que el clima que els envoltava. Aquella severitat tant nòrdica de sentiments...
La inseguretat que li va suposar i les emocions contradictòries que li ha quedat...

Però, a part dels sentiments i la força de la història, que també; a més, literàriament funciona!
No és de lectura fàcil perquè amb aquest estil tant peculiar que té quan la línia narrativa sembla que fugi del què està explicant, obri una finestra i s'estigui 2, 3 o les pàgines que faci falta, i se'n vagi massa lluny; però llavors de cop torna com si res on era abans d'anar-se'n...

Les 400 pàgines primeres d'aquest volum podríem resurmir-les molt ràpid dient que és novel·la d'iniciació (de la bona) enmig del fred... Però és que les 100 últimes quan netegen la casa... És de les millors (i de les més dures) dels últims anys....

"Una pila de neu s'havia fos damunt l'asfalt, com si l'hi haguessin clavat un punyal al cor..."

I enmig de tanta duresa i sentiments esquerdats també hi tenim el seu desig de ser escriptor...
"¿Per què el fet de ser escriptor m'hauria d'excloure d'aquest món? ¿Per què el fet de ser escriptor vol dir que sempre sembla que hàgim trobat els cotxes dels nens en un abocador? ¿Per què el fet de ser escriptor vol dir que em presento a l'escola bressol amb ulls de boig i la cara tensa en una màscara de frustració? ¿Per què el fet de ser escriptor vol dir que els nostres fills fan tot el que poden per sortir-se amb la seva, sense pensar en les conseqüències? ¿D'on vé tot aquest desordre en les nostres vides?"

Que bo. Tant, que arriba a fer mal...
Tant dolor...
(I que cabrons, nosaltres, de poder-ho llegir amb tant plaer asseguts tranquils a les nostres butaques...)

dimecres, 27 de maig del 2015

ES PERD EL SENYAL.   Joan Margarit




Es perd el senyal
Joan Margarit
Ed. Proa (Els llibres de l'óssa menor)
2012
95 pàg.



Per diferents motius, que ara no venen al cas, no acostumo a ser lector habitual de poesia, malgrat que darrerament hi vaig agafant el gust. És clar que, com em passa amb la pintura, hi ha alguns autors que t’arriben tant, i tant al fons, que acaben formant part del teu propi univers d’on, una vegada s’hi instal·len, ja difícilment en surten.
Un d’aquests autors és en Joan Margarit, que coneixia poc i només per referències però que, en aquest recull de poemes, ha superat a bastament totes les meves expectatives. Cada poema és un tret directe al cor, pura condensació de vida sense artefactes innecessaris.
Em trobaria en un compromís si hagués d’escollir un de sol d’aquests poemes, perquè aquesta sinceritat gairebé obscena en el seu propi descarnament em desarma en tots, sense gairebé excepció, i la majoria se'm fan propers.
No parlaré d’estils, ni mètriques ni d’altres qüestions tècniques (tampoc hi entenc), però quan Es perd el senyal sempre ens quedarà en Margarit per a retrobar-lo. Com a mostra, us deixo aquest:


             Sis anys
L'espelma, les espurnes de l'estufa
i la meva germana en el bressol,
on moriria abans de l'alba.
La nit d'hivern devora els àngels,
però allò era casa: el pare i la mare
van arribar amb el fred enganxat als abrics.
El metge va ordenar banyar-la en aigua amb gel.
Un cop amortallat el petit cos,
em van posar a dormir.
Mentre em tapaven, jo els consolava
dient: Encara em teniu a mi.


dimarts, 19 de maig del 2015

LA CHICA DEL GRUPO. Kim Gordon

La chica del grupo
Kim Gordon
Contra ed.
2015
337 pàg.
Traducció de Montse Ballesteros

"Soy capaz de salir al escenario porque me imagino que es como si fuera a saltar de un acantilado."

Kim Gordon va ser durant 30 anys la baixista del grup Sonic Youth (una de les bandes més influents, innovadores i prolífiques de l'escena independent i underground nordamericana). Durant aquests anys també va ser la companya i després l'esposa de Thurston Moore, l'altre puntal, juntament amb ella del grup.

La separació de la parella, després de més de tres dècades de convivència, va ser la causa per finiquitar la trajectòria del grup. S'explica en un primer capítol molt íntim i dur però que serveix per introduïr al lector en la dinàmica del grup i també del què anirà venint al llibre.
Sempre sincera i senzilla, igual va intentar sempre ser Sonic Youth.

Hi ha, per exemple, Kurt Cobain i la seva pèrdua massa aviat; l'escena novayorquesa musical i artística, els inicis, les gires, però també la seva infància, juventut, els seus inicis artístics, l'arribada a la metropoli... Però també hi ha la maternitat i el compaginar la filla amb les gires; ser mare, dona i rockera...

"Incluso cuando estás en el ojo público, nunca acabas de entender qué impresión causas en los demás. Por alguna razón, Thurston y yo parecíamos conectar con una generación de personas nacidas a finales del baby boom que en algún momento de sus vidas habían vivido en ciudades, que habían tenido hijos en un intento de crear bebés rockeros y que no querían envejecer del mismo modo en que lo habían hecho sus padres. Compartían con sus hijos el gusto por la música. Aunque tuvieran cuarenta o cincuenta años, seguían teniendo un rescoldo de fuego, un dedo levantado, una mueca de burla, escondidos tras años de vida. A medida que pasaba el tiempo, parecía que, para muchos, Thurston y yo nos habíamos convertido en el símbolo de ese sentimiento."

Molt autèntica i honesta...

dimarts, 12 de maig del 2015

OLIVE KITTERIDGE.- Elizabeth Strout


OLIVE KITTERIDGE
Elizabeth Strout
Traducció al castellà: Rosa Pérez Pérez
El Aleph editores

(Després m'he assabentat que n'hi ha la traducció catalana d'Esther Tallada, per a Edicions 1984.)

Malgrat ser el premi Pulitzer i el Llibreter 2010, jo no coneixia aquesta autora. Una escriptora que promocionava el seu llibre en una caseta de la Fira del Libre me'n va parlar. Tan efusivament ho va fer que vaig acabar emportant-me el primer llibre dels tres que segons ella eren els millors de l'auotra (i el seu no el vaig comprar): Una gran troballa que em farà continuar a seguir les obres de l'Elizabeth Strout.

Una novel·la feta de 13 contes o 13 contes al voltant d'una protagonista com a eix comú?
La protagonista? principal és una mestra retirada que viu en un petit poble de Maine, Nova Anglaterra. Això sembla segons el títol, però els veritables protagonistes són les vides dels habitants del poble, els canvis diaris, la deriva catastròfica que va prenent el món sencer (a ulls dels habitants), el pas del temps... La resposta a la primera pregunta podria ser: Un calidoscopi de vides, escenes, experiències, records...

Els temes del llibre?
L'amor, la soledat, la memòria, la por, la gelosia, el desencís, la malaltia, la mort. Quasi res! Però és ben cert: amb una subtilesa i habilitat ben poderoses, l'autora ens va endinsant en aquest temes a través de les vides d'aquesta gent. I de vegades amb un humor que, trobe jo, apreciarem més els d'aquest costat de l'Atlàntic!

Com està narrat?
Els contes/capítols (no en tots s'anomena la dura i implacable Olive) són com a flaixos, cares d'un prisma, anècdotes, diferents punts de vista, constants canvis de perspectiva...  T'atrapa des del principi i va guiant-te, a poc a poc, però amb un fluir implacable. Tot narrat amb una claredat i senzillesa que et deixa bocabadat.

Què en diria jo?
Als que els agrada o no la literatura feta als USA, si no l'heu llegida correu a la llibreria o biblioteca més propera i agafeu-la!

Una passada!

divendres, 8 de maig del 2015

TU ROSTRO MAÑANA. Javier Marías



TU ROSTRO MAÑANA. Javier Marías

1- Fiebre y lanza (403 pàg.)
2- Baile y sueño (359 pàg.)
3- Veneno y sombra y adiós (601 pàg.)
   Editorial Contemporánea (DEBOLSILLO)
   Edició del 2009




No és la primera vegada que m'ho diuen, parlant de lectures, que si et duren molt és perquè no t'agraden. Doncs a mi m'acostuma a passar una mica el cas contrari: si no m'agraden, les deixo estar immediatament, però com més suc i densitat trobo en l'obra, més m'hi demoro, assaborint i intentant copsar tots els plecs i angles que l'autor vol expressar. I al capdavall, són aquestes les lectures que trobo més profitoses i interessants: les que van més enllà de les vaguetats comunes. L'obra que comento és un d'aquests casos. Em vaig sorprendre a mi mateix l'altre dia quan finalment vaig llegir-ne la darrera pàgina i, quan vaig comprovar quan l'havia començat, vaig veure que fou l'any 2010. Però tot i semblar una exageració (és clar que entremig he llegit altres coses), em queda una mica de pena d'haver-la acabat, de tant que m'ha fet gaudir i, sobretot, pensar. I també perquè, com diu el mateix autor:
   “La literatura es un refugio, un lugar donde uno está a salvo”. 

La novel·la es divideix en tres parts, és a dir, en tres llibres consecutius però amb una trama contínua, no són independents i van avançant, amb molt de barroquisme i certa lentitud, omplint progressivament els detalls del pal de paller que s'aixeca a la primera part, des d'on es va bastint un edifici ple de detalls, sempre amb l'inconfusible estil personal del Marías.

Resumint-ho molt, la novel·la tracta essencialment del tema de la traïció (amb la variant de la delació), però no es deté només aquí, sinó que des d'aquesta base es va ramificant tractant, amb gran encert segons el meu parer, la majoria dels grans temes clàssics universals: la vida, la mort, la vellesa, la bellesa, la guerra, l'amistat.... gairebé tot el que mou la humanitat des de sempre. 

1.- FIEBRE Y LANZA.

En aquesta primera novel·la l'autor ens introdueix dins la vida i circumstàncies personals del protagonista, ens en fa una presentació formal tant d'ell com de la majoria dels protagonistes principals que aniran apareixent mentre avança l'obra, i parlant de casos propers (diria que autobiogràfics): els del seu pare i el seu oncle durant la Guerra Civil espanyola.

També ens va deixant mostres d'un estil que segurament molts poden trobar excessivament recarregat, fet que considero un detall menor, fruit de la intenció de no deixar cap matís sense tractar, d'expressar la idea de la manera més completa possible.

   “Y es así, para necia, como se educa a la gente desde la niñez, en nuestros países tan pusilánimes. No es una evolución ni una degeneración naturales, no es casual, sino algo procurado, deliberado, institucional (....)    [Pàg. 249]

2.- BAILE Y SUEÑO.
En aquest segon volum la trama va avançant, el protagonista es va adequant a la seva nova situació i a una nova manera de fer, i s'endinsa progressivament en un món on hi ha moltes més ombres que clars, on els judicis tenen conseqüències pel jutjat sense que qui jutja tingui que donar cap explicació ni, molt menys, tenir cap responsabilitat.

Segons el meu parer, aquesta part compleix la funció de fer de pont entre la primera i la tercera, perquè ens va preparant mentalment per a la traca final: el tercer volum.

  “(...) Por mucho que yo creyera saber no sabía tanto, la diferencia es siempre enorme entre esas dos cosas que se confunden continuamente, creer saber y saber de cierto...”  [Pàg. 300].

3.- VENENO Y SOMBRA Y ADIÓS
Resolució.- Aquí l'horror deixa de ser una simple intuïció o història o amenaça, per a convertir-se en una quotidiana realitat, només invisible per als innocents, pels desinformats o pels necis.

I tot això transforma al personatge, que es descobreix uns trets personals que mai abans havia tingut necessitat d'utilitzar. Tot plegat acaba, tancant un cercle iniciat al primer volum, com en tots els viatges iniciàtics de la Història, des d'Homer fins a qui vulgueu... Potser, com a pega menor, hi trobo un punt de forçat al final, algun fil que ha quedat fora del teixit, però són pecats menors en una obra de tan llarg recorregut.
"Nuestro mundo está mal ordenado y es injusto, puesto que permite eso, que haya gente a las órdenes de tan gran capullo..." [Pàg. 235]

**  Fins ara no coneixia les novel·les del Marías, només havia llegit els seus articles, que ja em solien agradar molt. Malgrat que com a personatge se li podria recriminar clarament un excés d'elitisme i, perquè no, classisme social i cultural, aquesta obra m'ha semblat excelsa.

Si teniu prou temps (tampoc cal que m'imiteu i la feu durar cinc anys !!!) crec que podeu fruir tant o més que jo, que no deixo de ser un pobre illetrat. Si Jacobo Deza, el protagonista, acaba essent un home diferent després d'aquest periple, puc dir que jo mateix, després de llegir aquesta trilogia, tampoc són ben bé el mateix.
   "La inmensa mayoría de las cosas sólo ocurren y no hay ni hubo nunca registro de ellas, aquello de lo que nos llega noticia es una porción infinitesimal de lo acontecido. La mayoría de las vidas, y no digamos de las muertes, nacen ya olvidadas y no dejan el menor rastro, o se hacen desconocidas al cabo de un poco de tiempo, unos años, unos decenios, un siglo, eso es en realidad muy poco tiempo, tú lo sabes...." (Veneno, sombra y adiós, pàg. 32)

Milagro en Barcelona.- Javier Pérez Andújar i Joan Guerrero



Javier Pérez Andújar i Joan Guerrero
MILAGRO EN BARCELONA
Ariel, 2014


Sé que el més habitual és definir les coses per allò que són, però en aquest cas, em prenc la llicència de fer-ho al revés i de parlar-vos d’aquest llibre partint del que no és. Per començar, no és el típic llibre d’imatges amb comentaris a peu de foto. Tampoc és un llibre de fotoperiodisme stricto sensu. Ni una ficció novel·lada al voltant d’una sèrie de fotografies.

Tot i que les classificacions serveixen per ordenar el món i no perdre’ns en el caos, sovint és en el caos on trobem l’autenticitat  –i m’atreviria a dir que també la bellesa-. Una autenticitat que, lluny de sistematitzacions pragmàtiques, permet que brollin meravelles inclassificables com aquesta obra conjunta tan difícil d’incloure dins un gènere literari concret. 

Algú una mica més ortodox del que sóc jo, diria que a Milagro en Barcelona hi ha una confluència de mirades: la de Joan Guerrero, un artista de la imatge, i la de Javier Pérez Andújar, un mag de la paraula. Jo prefereixo pensar en dos amics que es troben, com si fossin al bar de la cantonada prenent-se unes canyes, i teixeixen anècdotes i remembrances al voltant d’una realitat tan propera com universal. I ho fan referint-se precisament a allò que els és proper -perquè és observant la proximitat com conformem la nostra cosmovisió-, però també enllaçant-ho tot amb la història, la filosofia, l’art i la mitologia precedents –perquè mai no hi ha res de nou sota el sol-.

El títol ja és una picada d’ullet al neorealisme italià i a una manera de viure al marge, que avui dia, com podem constatar diàriament, no ens és gens aliena. Com al Miracle a Milà de De Sica, la marginalitat té a veure aquí amb l’especulació del terreny, amb el desnivell social i amb la injústicia. És erroni parlar de perifèria o d’extraradi (un extrarradio es una radio con más noticias, diu Pérez Andújar a la pàgina. 11). I és una equivocació molts cops inconscient, però alhora interessada, perquè aquesta mena de nomenclatures tenen més a veure amb la perspectiva des de la qual ens mirem les coses que no pas amb una qüestió estrictament urbanística. Però és clar, també l’urbanisme està carregat d’ideologia. Com els barris, com les paraules, com les classificacions. Com tot.

Joan Guerrero retrata la nova immigració i en copsa l’essència, no tan diferent de la vella, de la de fa uns anys, ja assimilada total o parcialment al paisatge on ha arrelat després de la seva trasplantació forçosa.

Guerrero es un retratista de arcángeles, serafines, tronos, potestades, querubines, virtudes, principados, dominaciones, ángeles con corneta que anuncian el rompimiento de una Gloria consistente en comer cada día. (Pàg. 22).

I és aquest comer cada día el que empeny a reconstruir la quotidianitat, a buscar el propi lloc dins del món a través d’un nomadisme de supervivència que desemboca en un sedentarisme que no deixa mai de ser provisional (El realismo es la magia del pobre). La gent s’adapta a la nova situació i, sense oblidar la vella, la transforma en un altre paisatge, ara de ciment, mentre passeja pels descampats i celebra la vida a la riba del Besòs. D'igual manera que ho van fer aquells antics emigrants que a la dècada dels 70 lluitaven pels seus drets i que tant van fer pel restabliment d’una democràcia que a hores d’ara viu els seus moments més baixos.

Les fotos de Guerrero deixen constància d’aquest viure dia a dia a les places, als carrers, a peu d'obra i als supermercats, d’un munt d’ànimes anònimes que, a través del viatge iniciàtic que van emprendre, s’han establit, lluny dels seus origens, per començar de nou:

La humanidad entera se sustenta en el mito de una Edad de Oro, una época en que los jóvenes eran libres y no existía la vejez. La juventud es la fundadora de las naciones. El héroe mitológico es  un joven que llega al país de los muertos y regresa para fundar el clan, la tribu, la nación. Desde la epopeya de Gilgamesh, siempre se ha contado así esta historia. Quizá fuese desde antes, desde los tiempos de las cavernas, del contar alrededor de los primeros fuegos. La emigración es ese heroísmo, el del joven que se va muy lejos en busca de riqueza y acaba creando un nuevo mundo. (Pàg. 33).

Fotogaleria: Joan Guerrero a El País (1-12-14).

diumenge, 3 de maig del 2015

813. TRUFFAUT. Paula Bonet

813. Truffaut
Paula Bonet
Bridge Ed.
2015
175 pàg.

Paula Bonet s'està convertint, sens dubte, llibre a llibre, en una de les il·lustradores més populars del país. Actualment compta amb una gran legió de seguidors, però també de molts imitadors.

Després del seu anterior i molt personal "Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End" presenta ara aquest "813" dedicat al director de cinema francès François Truffaut.

Més que una novel·la gràfica, segurament l'hem d'anomenar "llibre il·lustrat", perquè ens atrevim a dir que, tot i el text que hi ha (i molt), el protagonista són les grans i precioses il·lustracions d'aquesta artista d'origen valencià.

Però també, aquí, hauríem de destacar que Paula Bonet aconsegueix escapar de la tirania de ser una "il·lustradora d'algú altre" i convertir-se en "AUTEUR" (en majúscules), com en diria el mateix Truffaut; perquè ella mateixa crea el text i els dibuixos (que l'acompanyen... Anava a posar. Però potser seria millor dir, en aquest cas, el text que acompanya a les il·lustracions...).
I parlant del text, també aconsegueix ajuntar (i que funcioni molt bé!!) les imatges amb la tipografia (Que és una de les coses que acostumen a fallar en els llibres il·lustrats).
Tenim, doncs, una primera part on (potser li podríem reclamar una mica més de chicha a la part escrita) ens explica la vida del director francès. Aquell relat llegendari d'infància complicada i com el seu gust pel cinema li va permetre encarrilar la seva vida...

Paula Bonet, que domina impecablement la tècnica del retrat, ens ensenya en aquest volum un gran repertori de primers plans, alguns extrets de fotogrames de pel·lícules de Truffaut. Cares que sembla que puguis tocar, amb uns ulls que perfectament podrien tenir vida. Il·lustracions movent-se entre el realisme i uns acabats bastant expressionistes.

La segona part de "813" és un recorregut de l'autora pels moments més destacats en la filmografia d'aquest director que va formar part del moviment francès "Nouvelle Vague"... També amb il·lustracions molt maques de molts moments truffanians.

Un bombó!!!