dissabte, 9 de setembre de 2017

JAMBALAIA. Albert Forns

Jambalaia
Albert Forns
Anagrama ed.
2016
302 pàgs.

Jambalaia és un plat molt habitual de la gastronomia cajun. Arròs amb pernil cru, llagostins i molt pebre. I dona títol al segon treball d'Albert Forns després d'aquell "Albert Serra (La novel·la, no el cineasta)"
Si allà construïa una excel·lent reflexió sobre el JO i la tercera persona que era el director de cinema Albert Serra, ara en aquest relat amb nom de plat hi ha una exploració pròpia (real) buscant inspiració; el mateix Forns que va amb una beca cap a una granja de Montauk, prop de Nova York.

És un escrit sobre l'escriptura i la creació en una granja d'un mecenes mil·lionari que ajuda a joves creadors de tot el món.
"Jambalaia" també és una crònica (les millors pàgines) sobre el consum bastant desquiciat dels americans i la seva cultura popular amb fragments molt divertits dins un Wal-Mart i també hi ha insertades petites cròniques del mundillo editorial barceloní.

Però són sobretot els moments on Forns explica les seves opinions sobre la ficció (en general) en benefici de la realitat el que determina "Jambalaia" i ho converteix en una opció estètica i personal i en ell sempre com el protagonista de la narració.

"En Càrrere diu que cada novel·la serveix per afrontar alguna cosa, per vèncer alguna por. Diu que cada novel·la t'hauria de millorar, com a mínim en algun aspecte."

"Jambalaia" és un bon exemple d'aquesta nova narrativa catalana preocupada més en la seva forma que en el fons. El el com més que el perquè...
Que busca sortir-se de la tradició i que, com en aquest cas, ho aconsegueix buscant construir una altra cosa que també és una reflexió a partir del seu JO.

dissabte, 2 de setembre de 2017

El ejército de los Sonámbulos | Wu Ming


Wu Ming
El ejército de los Sonámbulos
Tradució al castellà de Juan Manuel Arjona
Anagrama, 2017



Abans que res m'agradaria fer una mica d'història.
Luther Blisset Project (LBP) és un pseudònim col·lectiu emprat des del 1994 per una colla d'artistes, activistes i "performers" d'Europa i Nord-Amèrica. És un moviment relacionat amb el sabotatge informatiu i amb "l'escamot de la comunicació", i segueix la perspectiva crítica de l'anàlisi dels mitjans de comunicació de masses. Principalment, a banda de lliurar una autèntica guerra en la indústria cultural, va realitzar nombroses burles als mitjans massius de comunicació de manera artística.
A finals dels 90 quatre escriptors italians van publicar sota aquest pseudònim, Luther Blisset, la novel·la, escrita col·lectivament, Q.
Q és una complexa novel·la històrica, que narra els fets relacionats amb el sorgiment de l'anabaptisme, el luteranisme, la guerra dels camperols alemanys de 1524-1525 i el desenvolupament del frau bancari a gran escala. És una novel·la que, a pesar de la quantitat immensa d'informació i erudició que destil·la, resulta apassionant de llegir. (Si no ho heu fet, us la recomane vivament.)

Ja en aquesta primera novel·la, el grup autoritzava, en el peu d'impremta, la manipulació i la reproducció total o parcial de la novel·la, sempre que no fos amb propòsits comercials, també el préstec bibliotecari gratuït i s'oposaven a les normes que limiten l'accés a la cultura, etc. (Totes aquestes premises han anat apareixent en totes les seues publicacions posteriors, també en "El ejército de los Sonámbulos".)

A finals de 1999, tots els membres originals del grup LBP es van suïcidar simbòlicament segons un ritual japonés, i va nàixer un nou autor col·lectiu, Wu Ming (anònim, en xinés mandarí), que està format pels escriptors de Q. Aquest Wu Ming ja no és un pseudònim obert sinó que fa referència a un grup específic de persones, autor d'unes quantes novel·les i contes.

I aquest "El ejército de los sonámbulos" és la seua última novel·la. També és, com Q, una novel·la històrica, la qual es basa en fets i personatges reals (tots, cal remarcar-ho), tot i mantenint al llarg de les quasi 600 pàgines de què consta un substrat històric impecable: la Revolució Francesa.
"El ejército..." és un exercici literari de primera magnitud, on la Història és un camp de fantasies, entre la reconstrucció i la imaginació.

Tot comença al 1793, quan Lluís XVI de França està a punt de ser guillotinat i París bull de l'entusiasme del partidaris de la República i les conspiracions dels monàrquics. I el Terror no tardarà en arribar-hi.
Enmig d'aquest caos tenim els protagonistes: Orphée d'Amblac, metge que posa en pràctica les ensenyances de Mesmer (pare de la hipnosi moderna); Marie Nozier, que somia amb una nova vida amb la igualtat dels dos sexes; Leonida Modonesi, actor italià admirador de Goldoni que acabarà disfressant-se d'Scaramouche i actuant en el teatre i en la vida real..., i un nombrós elenc de personatges que van des del Delfí presoner fins al conspirador de l'exèrcit dels somnàmbuls, passant per Marat, Robespierre, etc. etc.

Tots aquests personatges estan molt ben definits, entrellaçats, i formen perfectament un tapís humà dins d'aquest pastitx històric, mescla de fulletó d'aventures, erudició, diversió, thriller, violència, fets reals, sorpreses... i molt més. En l'últim acte (no hi ha capítols sinó actes com en un drama), de tots els personatges es dona compte de les seues fonts reals i de què els podria haver passat en el futur.

Aquesta novel·la, de la qual es poden fer diferents lectures, és un goig per als sentits, un regal per al lector. No us la podeu perdre!

dimarts, 29 d’agost de 2017

Y eso fue lo que pasó.- Natalia Ginzburg




Natalia Ginzburg
Y eso fue lo que pasó
Traducció al castellà d'Andrés Barba
Acantilado, 2016


Una microressenya en quatre frases, i cap d'elles meva. De la Ginzburg, a ca nostra, ja hem llegit algunes coses (enllaç aquí).

1.- "Natalia Ginzburg es la última mujer sobre la faz de la tierra, el resto son hombres: hasta las figuras de mujeres que se ven alrededor pertenecen en realidad al mundo de los hombres, el mundo de quienes deciden, de quienes eligen, de quienes actúan."
(Del pròleg publicat per Italo Calvino el 21 de setembre de 1947, un parell de pàgines que fan un post que honoraria aquest blog)

2.- "Escribí esta historia para sentirme un poco menos infeliz. Me equivoqué. No debemos buscar nunca un consuelo en la escritura. No debemos perseguir un objetivo. Si hay algo seguro es que es necesario escribir sin perseguir un objetivo."
(De la nota publicada per l'autora per al pròleg de Cinque romanzi brevi en 1964, un article basat en la tesi d'escriure llibres que no ens agraden -el reflexiu fa referència als escriptors, no pas a mi-.)

3.- "Yo, cuando llegaba a casa el sábado, me sentaba junto a la estufa y me pasaba allí sentada todo el domingo hasta que llegaba la hora de marcharme. Me arrullaba junto a la estufa y me adormilaba hinchada de polenta y menestra sin decirle una sola palabra a mi padre, que no paraba de jugar una y otra partida de ajedrez con el veterinario y de decirle que las muchachas modernas habían perdido totalmente el respeto a sus padres y ya ni siquiera les decían una sola palabra de lo que hacían."
(Pàgines 20 i 21)

4.- "Le pegué un tiro entre los ojos".
(Primera pàgina del llibre i següents)

dimarts, 22 d’agost de 2017

Sombra roja. Diecisiete poetas mexicanas (1964 - 1985)

Cristina Rivera Garza • Natalia Toledo • Carla Faesler • Ana Franco Ortuño • Mercedes Luna Fuentes • Mónica Nepote • Rocío Cerón • Amaranta Caballero Prado • Irma Pineda • Reneé Acosta • Maricela Guerrero • Sara Uribe • Minerva Reynosa • Paula Abramo • Claudina Domingo • Xitlalitl Rodríguez Mendoza • Karen Villeda
Sombra roja. Diecisiete poetas mexicanas (1964-1985)
Selecció i epíleg de Rodrigo Castillo
Vaso Roto Ediciones, 2016

Dic veus i dic vides.
Dic sang i dic llums de disset dones.
Dic veus i també dic zapoteco, dues vegades:
dic Amèrica, però dic sud, i dic ample.
Dic prosa, i no em sobren les paraules
ni són pas substituïbles.
Dic vers, i no sobren les línies,
sovint moltes.
Dic opressió i dic orgull.
Dic noies que saben llatí
i dones grans de veus molt fresques.
Dic paper, i també digital:
dic enllaços i cultura de segles, entre línies.
Dic disset pous per beure fresc.
(De boxa, només, un poema sol,
de Sara Uribe, a la pàgina 186.)


Cristina Rivera Garza

Natalia Toledo

Carla Faesler

Mercedes Luna Fuentes

Mónica Nepote

Irma Pineda

Sara Uribe

dimarts, 15 d’agost de 2017

PATRIA. Fernando Aramburu

Patria
Fernando Aramburu.
Tusquets ed.
2016.
642 pags.

"Patria" s'ha convertit en la sorpresa no esperada de l'any.
Ha tingut un grandiós èxit de crítica i públic (18 edicions, ja, en quasi 12 mesos!)

T'oblides d'això, llegeixes "Patria" i què et trobes?
Un novel·la grandiosa.
De veritat: Compacta, amb nervi, dura i que enganxa molt.

"Patria" és la història de dues families d'un petit poble proper a Donostia, que havien estat molt unides, però que amb el temps es van separant quan la una és propietària d'una empresa de transports és assenyalada i amenaçada i l'altra acaba formant part de l'etorn de la banda terrorista ETA. Bastant iguals però molt diferents com les dues cares d'una moneda.

Tots els personatges funcionen bé. Ténen forma i fons. Construïts escena a escena. Amb curts capítols que ens van ensenyant les vides de les dues famílies, que són com miralls i es van trenant les dues històries que serien la mateixa.
També el relat d'un poble i una societat.

"-Para decir la verdad, yo tengo un poco de miedo.
-El miedo no sirve para nada."

Cada personatge té la seva història i els seus motius (i en certa manera també les seves justificacions i el seu perdó) en aquest relat col·lectiu però també individual.

"De la carcel se sale alguna vez. De la tumba no se sale nunca."

Aramburu va endavant i enrera en el temps per explicar-nos la història. No hi ha errades a "Patria".
Potser només li podríem retreure que vulgui quedar bé amb tots els personatges (com si tots acabin justificats pel seu passat i els seus destins...) i un final massa hollywood... Però que això no li tregui punts a "Patria" que és excel·lent!!

Fernando Aramburu, amb una llarga trajectoria, es consolida amb aquesta novel·la, que relata un moment de la història del País Vasc, com un dels grans escriptors contemporanis.
Hi ha un moment meta, a la novel·la, quan surt un escriptor que explica els motius per escriure una novel·la realista sobre el País Vasc, que ben bé podria ser ell mateix...

dilluns, 7 d’agost de 2017

EL TURISTA DESNUDO. Lawrence Osborne

El turista desnudo
Lawrence Osborne
Gatopardo ed.
2017
274 pàgs.
Traducció al castellà de Magdalena Palmer

Casualment aquesta crònica (real) segurament sigui el millor bàlsam per aquests dies que ens estem qüestionant la necessitat que el turisme estigui tant present a les nostres ciutats.

"Tiempo atrás había dos tipos de lugares: aquellos en los que uno no había estado personalmente y aquellos en los que no había estado nadie."

Lawrence Osborne és considerat un dels millors escriptors vius de les anomenades novel·la de viatges.
Tot i que actualment, com ell mateix diu, és un gènere literari en perill d'extinció perquè la manera de viatjar per després poder explicar-ho s'està acabant perquè ja no hi ha llocs verges on anar i tot arreu està massificat, ple de turisme barat i resorts i spas a qualsevol lloc abans preciós i ara ja està descobert i conquerit pels tour operadors i les cadenes hoteleres.

"Cuando un puritano de Lonely Planet define un sitio como "sordido", lo primero que hago es visitarlo."

Lawrence Osborne es proposa anar fins a una remota illa de Papua Nueva Guinea per estar amb els kombai, una tribu que ha quedat anclada en el seu passat perquè ha aconseguit que el seu territori no es permeti l'entrada a turistes ni visitants.

"Observan nuestro equipo, nuestros trastos y nos toman por chalados.
-Estamos chalados -coincidí."

Realment el llibre, més que ser una crònica en primera persona apassionant i curiosa d'aquest viatge (l'autor passa per Dubai, una ciutat i un petit reialme que s'està creant del no-res, enmig del desert a cops de talonari; i Bankok la meta del turisme sanitari (i sexual) abans d'arribar a Papua.

"-Me estoy desintegrando, o algo así -me descubrí diciéndole a Juha-. ¿Quieres volver?
-Sí y no. Sí -sonrió con reticencia. La reticencia del hombre iluminado.
-Sí, quizá. Pero entonces ¿por que hemos venido?
   Vinimos en busca del corazón de las tinieblas, ¿no?
   Y sin embargo, los kombai habían resultado encantadores. El corazón de las tinieblas no eran ellos. Era la Naturaleza.
-Pero aquí la Naturaleza se muestra como realmente es. Y ahora estamos asustados, ¿no?
   Cuando miraba el bosque, no sentía miedo. Era la nada. Un océano verde sin nada distintivo, ni pasado ni memoria. Comprendí por qué los kombai creían en dos cosas: que esto era todo lo que existía en el mundo y que estaba infestado de kawa-kumu..."

Tot el relat és una reflexió sobre que estem fent amb les ciutats (i el món) com a destí turístic. En un negoci que ja és la primera font de negoci mundial i d'on ningú s'escapa, per activa o per passiva.

El turisme sempre será una cosa irreal. Perquè dura el què dura el viatge. I has de tornar a casa. A la teva vida real.
"El mito del turismo se construye en sitios que parecen inmutables: Disneylandia por ejemplo, no cambia demasiado, ni tampoco el complejo turístico estándar. Los entornos turísticos son una forma de fingir que la muerte no nos vencerá. Su ambiente es un presente eterno; parece que, en su interior, se haya conseguido ingeniosamente detener el tiempo.
(...) La cultura turística (un buen modo de describir nuestra cultura en general) ha dejado de pensar en envejecer o en cómo hacerlo con elegancia y dignidad, y eso se debe a que ha dejado de pensar en términos de experiencia. La premisa en que se basa la economía turística, a fin de cuentas, es que la experiencia puede comprarse con dinero, que puede mercantilizarse..."

És impecable. Com a artefacte literari, per viatjar llegint...
I té tot el què ha de tenir un bon viatge (i un bon llibre)!: Sorpresa, novetat, calma, bellesa, reflexió, humanitat...

divendres, 4 d’agost de 2017

HELENA O EL MAR DE VERANO. Julián Ayesta

Helena o el mar de verano
Julián Ayesta
Acantilado ed.
2017 (Reimpressió)
87 pàgs

No sabem res de Julián Ayesta. Només que era de Gijón, va escriure aquest llibret, alguna obra de teatre i després a la seva carrera diplomàtica.
Quasi com un autor vilamatià, va escriure aquestes 90 pàgines i res més. Com si s'hagués fos enmig de la boira dels acantilats asturians...

La memòria dels qui fa molts anys que llegeixen i han anat creant el seu camí i de retruc la seva història literària, em diuen, però, que aquest "Helena o el mar del verano" és una de les petites joies amagades que van quedant pel camí del temps.
Quasi de culte i molt deliciosa, es va publicar per primera vegada el 1952 i des de llavors s'ha anat reeditant i reimprimint periòdicament.
Ara, ens arriba de nou.

No fan falta gaires pàgines per portar-nos al passat, a les platges asturianes i a les families bien. Estius feliços i tristons. Amb aquella cosina de la nostra edat, més maca que les altres i que ens agradava tant.
No fa falta ni la olor de madalenes, només mirar al mar i pensar en aquells dies...
Aquelles nits abans de anar a dormir amb les guerres de coixins contra les cosines i l'estiu que ets vas fer gran i la cosina maca que es deia Helena ja et feia cas.

També hi ha un tros cap al mig del relat, més experimental, que potser enrampa una mica, quan el protagonista parla dels seus deliris i dubtes amb la religió (segurament fruit de la excessiva educació d'aquells anys...)
Però el relat reprèn el camí guanyador i ja no el deixa.

"Helena o el mar del verano" és un bellíssim relat, líric i emocionant.

"Pensaba en el verano que me esperaba junto a Helena, bajo aquel cielo, entre prados verdes, los ríos y los árboles, sabiendo que ella me quería, y casi se me llenaban los ojos de lágrimas."

És un carmelet, que per curt, encara és més bo!!

dimarts, 1 d’agost de 2017

AUNQUE POR SUPUESTO TERMINAS SIENDO TÚ MISMO. David Lipsky

Aunque por supuesto terminas siendo tú mismo
David Lipsky
Pálido fuego ed.
2017
387 pàgs.
Traducció de José Luis Amores

En aquest blog hem parlat molt del David Foster Wallace.
Tampoc és qüestió ara de repetir-nos, perquè seguim pensant que aquest escriptor americà és un dels més personals i millors, i sobretot, perquè després de la seva mort el 2008, ens han anat arribant tot un seguit de obres i curiositats sobre la seva vida i els seus treballs, o escrites per ell, que en comptes de carregar-se el mite, no han fet més que engrandir-lo i posar de relleu la magnitud de la seva obra.

Ara tenim, per exemple, les transcripcions de les entrevistes i anotacions que el periodista i també escriptor David Lipsky va fer durant uns dies que va estar amb l'escriptor mentre aquest acabava la gira de presentació de la seva monumental "La broma infinita".

"Aunque por supuesto..." té molt valor perquè:
1-És real. Tenim a l'autor en primera persona, parlant. Explicant-se.
"Ser un escriptor raro, no te exime de ciertas responsabilidades..."

2-Inicialment era per un perfil llarg a la revista americana Rolling Stone. No es va publicar. Però aquí tenim totes les escenes inèdites. Els extres i els bonus-track. En un meravellós treball de David Lipsky, que amb humor, intel·ligència i humilitat crea un relat indispensable d'un creador irrepetible.
(veure 3)

3-Hi ha un periodista que vol ser autor entrevistant a un autor que està just en el moment que comença a ser massivament conegut (i les seves reflexions sobre l'èxit i com afrontar-ho. Les seves contradiccions entre ser famós i perdre la integritat...). Hi ha moments molt divertits i tendres amb el periodista intentant copsar els motius de l'èxit de l'escriptor.

4-Tenim el privilegi de poder veure, per exemple, a l'autor fent de professor a la seva classe d'Escriptura Creativa a la Universitat de Illinois.
"Haced que el narrador sea divertido e inteligente, que diga cosas divertidas e inteligentes en algun momento."

"La clave de la narrativa es aprender a diferenciar interés propio de entretenimiento público. Ayuda el hecho de que supuestamente vamos perdiendo el interés en nosotros mismos conforme envejecemos."

5-Si sabem com acabaria la seva vida uns anys després, algunes de les afirmacions seves sobre el futur i ell mateix poden ser una mica aterradores, si no fos perquè sempre porten una càrrega de broma multiplicades per molta intel·ligència...
"Es algo que tienes que averiguar por ti mismo, y con lo que alcanzar otro tipo de tregua."

"Y pienso que si hay una tristeza característica de la gente de, no sé, por debajo de carentaicinco o así, tiene que ver con el placer y el logro y la diversión. Y respecto a esa especie de vacío en el fondo de lo que pensaban que estaba pasando..."

6-David Foster Wallace com un dels millors observadors de la realitat mediàtica, de la sociologia, de l'humor i l'ironia...
"Para nosotros, va a ser que, llegado cierto punto, tendremos que dejarnos de infantilidades y disciplinarnos respecto al tiempo que pasamos respecto al tiempo que pasamos entreteniéndonos de un modo pasivo. Y respecto a cuánto tiempo pasamos haciendo cosas que en realidad no son tan divertidas, en todo momento pero sí desarrollan nuestra musculatura de adultos y seres humanos. Y si no lo hacemos, entonces (a) en tanto individuos, moriremos, y (b) la cultura se detendrá en seco."

7- És una conversació que no voldries que acabés mai. També el llibre perquè fa que el lector es converteixi en espectador, sí, segurament d'una de les millors converses que podria tenir mai.

És un llibre meravellós, que complementa a tot el conjunt dels altres llibres de David Foster Wallace.


diumenge, 2 de juliol de 2017

BALLAR EN LA FOSCOR. Karl Ove Knausgård

Ballar en la foscor
Karl Ove Knausgård
L'altra ed.
2016
553 pàgs.
Traducció d'Alexandra Pujol Skjønhaug



Què podem explicar del Knausgård, que encara no se sàpiga després de 4 llibres (ja hi ha publicat el 5è!)?
D'ell com a centre i narrador d'aquestes obres, res, perquè ja ho explica tot ell, i a més, ho fa sempre de manera impecable!
I des de fora, és un exemple més de per què Knausgård ja és una de les grans figures de la narrativa contemporània.
"Ballar en la foscor" n'és un altre exemple.
Aquí, un Knausgård jove, de 18 anys, se'n va a un petit poble del nord de Noruega a fer de professor en una escola rural de primària, perquè ja comença a voler ser escriptor i creu que allà, en soledat podrà aconseguir-ho.
Knausgård es torna a convertir en protagonista i narrador.
Amb aquest costumisme seu, ja tant característic i particular, sobretot per com ho explica; sense estalviar-se les coses bones ni les dolentes.
"...vaig posar el primer àlbum de Led Zeppelin al tocadiscos, vaig posar el volum gairebé al màxim i vaig anar amunt i avall mentre tancava els punys i feia que sí amb el cap. Ara, collons, ara veurien qui sóc jo. I després, ple d'adrenalina i ràbia, em vaig asseure i vaig començar a repicar a la màquina d'escriure."