diumenge, 13 de gener de 2019

El cel no és per a tothom | Marta Rojals


Marta Rojals

El cel no és per a tothom

Llibres Anagrama, 2018




Qualsevol que hagués llegit Primavera, estiu, etcètera va celebrar la publicació de L’altra i, després de llegir-la, es va afegir a l’expectació comunitària per la tercera novel·la de la Marta Rojals. Jo també. Ara que he acabat El cel no és per a tothom, m’instal·lo altra volta a la sala d’espera amb el convenciment que valdrà la pena.

En qualsevol cas, la Marta Rojals escriu com ara mateix no escriu ningú en el panorama literari en català. No hi ha esnobisme, pedanteria ni autocomplaença en res que li hagi llegit. No carrega les frases de lirisme, no explota un tema de moda ni carrega les tintes en negre o vermell, no passeja per la història, l’auto-ficció o el fantàstic. No pretén reeducar el lector ni adoctrinar-lo, no s’inventa una de cada deu paraules ni fa servir estructures i construccions sorprenents de tan estèrils. Explica una història. I prou. Per això em fa l’efecte que les seves obres són imprescindibles pel català com ho són les revistes especialitzades, el cinema o l’etiqueta d’un quilo d’arròs on hi posi que allò és — precisament— un quilo d’arròs.

             

L’evolució en aquest tercer assalt és evident, encara que fos per les sis-centes pàgines. El to ha madurat, l’acció s’ha anat alentint, els personatges perifèrics s’han farcit i arrodonit... Trobaríem de seguida les set diferències entre les tres novel·les, començant per l’edat de l’autora i el canvi d’editorial, però el que trobo més interessant és justament allò que hi descobreixo en comú més que no pas allò que les distingeix (una mica com passa amb les germanes Costa). I és la veu. Se’n parla molt, de la veu. Ara s’adjudiquen de seguida noves veus, tan ràpid com convé que a un llibre l’abraci la faixeta de cinquena o sisena edició. Ella la té de debò, una veu. Una de clara i potent, plena de discurs. Una veu femenina, generacional, del sud. No només la veu sinó també, i alhora, el gust per explicar una història i fer-la versemblant. Bonica fugint de l’esteticisme, culte sense ser esnob, senzilla però no simple. Tot plegat és en aquesta novel·la i hi era ja en la primera.

           

Com deia, així i tot, hi ha uns quants aspectes que no m’agraden. Després del primer terç de lectura, et planteges si seran necessàries tantes pàgines. Em sobren —de quina manera!— les referències per posar en context temporal alguna escena (massa suades, no en totes, quedava prou clar...), el personatge de la mare es desdibuixa a mesura que avança la novel·la, les pistes són sovint evidents i típiques, hi ha algun fil que queda penjat i algun diàleg que no explica res... En canvi aplaudeixo l’estructura, la tria per escenes no allargades perquè sí, la coherència dels personatges, els regits innecessaris obviats, que les coses passin per comptes d’explicar que passen, la tensió precisa que sosté la lectura fins al final, la pausa i l’acceleració adequada que apareix i desapareix de principi a fi amb un ús quirúrgic de les formes verbals, els entorns presentats sense descripcions artificials i sobreres...

El balanç és sempre positiu. Llegir-la és un plaer i una obligació per a qui no vulgui que li expliquin a posteriori què va ser la literatura catalana al tombant d’aquest segle i per anys que duri. Encara no és immortal, de capçalera ni per rellegir, i tanmateix no descarto que arribi la gran novel·la que dugui la Marta Rojals enllà. Per a mi, mentrestant, és necessària.  



Els tastets:

“El retrovisor riu, guarnit amb un pom de cintes de la verge del Pilar”


“La bassa pica l’ullet al nen que feia campanes per anar a remullar-se al torrent”


“El paisatge comença a tardorejar, les torres elèctriques sostenen ratlles de cables sobre els camps de vinyes i els prats segats. Centrada en la terra que no li ha interessat mai, evita expressament el cel on alguns deixants s’entrecreuen com guixades sobre una pissarra”.


“...reconèixer la plenitud en aquella vida senzilla i somiada des de petita. Els nens creixent amb salut, una feina relaxada al poble, una casa com una roca, amb un pati i un porxo per fer costellades amb la colla, una gata, dos gossos...”

dissabte, 5 de gener de 2019

L'art de portar gavardina | Sergi Pàmies

Sergi Pàmies
L'art de portar gavardina
Quaderns Crema, 2018


Tretze relats, que transmeten més vivència i reflexió que ficció, tot i que de fet, com a lectors si són reals, o no, és poc important. Relats sobre la seva mare, sobre el seu pare, sobre la relació entre ells dos, sobre la seva condició de fill, i la seva condició de parella, i de pare. 

Tan ben explicat, tan ben escrit que flueix la lectura, et fa somriure, et fa pensar en la pròpia vida, et fa torçar la boca, et fa patir una mica, et fa sentir-te'n complice. Perquè són relats honestos, que es focalitzen  en la vulnerabilitat del protagonista. Diria que tots els tímids ens hi veurem reflectits, tots els que hem tingut pares molt enfeinats també, tothom qui hagi acompanyat a algun progenitor en el procés de vellesa també, tothom qui s'hagi separat, etc. El que transmet és tendre i honest, sense màscares, i si n'hi ha són imperceptibles, i alhora, en determinats moments, té un filtre lleugerament irònic, que encara l'humantiza més. M'ha semblat una delícia. 

"Les parelles que se separen no haurien d'esperar la decadència de l'avorriment ni la temptació de l'engany. En el moment de plenitud, quan l'amor es propulsa gràcies a les afinitats i l'entusiasme, haurien de ser prou generosos per deixar-ho estar i, amb la satisfacció de la feina ben feta, consensuar un punt final que no deshonorés els dies viscuts." 

"Recordes: t'havien educat en el misteri de no preguntar mai i, per sistema, confiar en el teu entorn. A mesura que superaves les etapes d'una infància feliç, incorporaves la teva interpretació del món sense trair la obediència familiar. Aquest marge d'interpretació et va impulsar a creure en coses tan absurdes com que, si per Nadal li escrivies una carta amb la teva llista de joguines preferides, un home obès, barbut i vestit amb un uniforme vermell, baixaria per la xemeneia (que no teníeu) la nit del 24 al 25 de desembre. Com passa a la majoria d'autarquies familiars, el secret de la història es basava en la versemblança del relat, en la convicció dels que l'expandien i en el col·laboracionisme dels que, en nom de la màgia nadalenca i amb la coartada de la tradició, preservaven la mentida. (...) Des d'un punt de vista arqueològic, la nostàlgia pot transformar la crueltat dels fets en símptoma d'una civilització capaç de preservar mites i d'establir clarament les diferències d'accés a la ficció dels nens i dels adults."

 "Quan va morir la mare, vaig desobrir dues gavardines al seu armari, fetes a mà. I em vaig adonar que no les recordava no pas perquè no les hagués vist mai, sinó perquè, a diferència del pare, eternament absent i recordat com un heroi, la mare no havia tingut el privilegi de ser mitificada pels fills. A ella li havia tocat el paper de policia dolent, dels controls de qualitat del seu home i dels fills, no sempre amb la intensitat requerida per agradar a tothom però sí per fer - quan tot era molt més difícil, arriscat i improbable- el que calia fer. I veure aquelles gavardines va activar el record dels temps en què la mare les lluïa sense que nosaltres ens n'adónessim."

divendres, 4 de gener de 2019

Intèrpret d'emocions | Jhumpa Lahiri



Jhumpa Lahiri
Intèrpret d'emocions
Trad. de Joan Mateu i Besançon
Ed. Columna, 2000

És el primer llibre d'una autora que va començar trepitjant fort, va guanyar el Pulitzer amb aquest recull de contes. En ells hi trobem diferents històries de persones que tenen en comú ser de l'Índia, relats que transcorren allà, o contes que expliquen les vivències de les noves vides dels que van emigrar als USA,  com els seus pares i de retruc ella mateixa. Sempre amb la família com a marc de fons, quasi sempre la dona com a protagonista, sempre tractant les dificutats amb delicadesa. Sempre interpretant emocions que no tenen color, ni país d'origen,  ni religió, emocions universals.

Aquí a Cals Orfes ja la coneixíem perquè el Toni F. va recomanar-nos Una Terra estranya, que també és un recull, meravellós, de contes, de la mateixa temàtica i amb la mateixa sensibilitat i capacitat d'emocionar.

Us el recomano, tot i que és dificil de trobar, perquè està descatalogat, però no se sap mai, a vegades mires la prestatgeria d'algú i el trobes, que és el que em va passar a mi, o passeges per una biblioteca i hi coincideixes.

divendres, 21 de desembre de 2018

Secundaris | Núria Cadenes


Núria Cadenes
Secundaris
Comanegra, 2018

A la Barcelona de 1992 hi van passar coses molt importants, molt internacionals, molt transformadores, moltes persones es varen sentir especials, el centre del món. De tot això no va la novel·la, al contrari, ambientada al Turó de la Peira, de la transformació que parla és de la d’un barri que es feia miques per culpa de l’aluminosi, per culpa de l’heroïna, per culpa de la falta de recursos.

Parla de sacrificis personals, de trampejar la vida, d’insatisfaccions, de lluites personals, de traumes, de malalties, de lectures. I ho fa a través de personatges que ens permeten veure fotografia d’una realitat gens olímpica, amb una trama misteriosa que ens anirà fent pujar i baixar del Turó, i entrant i sortint de Wad-Ras, perquè d’això també va la novel·la, d’estades a la presó, de veritats, de mentides i de misteris.

El llibre forma part de la col·lecció “Matar al monstre”, set novel·les independents amb 3 condicionants comuns, el lloc, Barcelona, un any concret, entre 1818 i 2018, aquest s’ambienta l’any 1992, i l’aparició d’un mateix personatge secundari.  Elements aquests que ben segur han suposat un repte afegit a l’autora.

És el meu primer tast literari de la Núria Cadenes, i he de dir que m’ha agradat molt com escriu, l’ús de la llengua, el ritme, la proximitat que sap crear entre el lector i l’escriptura, pessics d’amargor, de desencís, de poesia, una certa nostàlgia de barri i alhora l’ofec per falta d’oxigen. Ben segur que  repetiré l’experiència.

“(...) ho va aprendre de petit, mirant-se la mare, i troba que és una tasca relaxant, treure l’ou de fusta de la capsa de fils, encertar un to de gris, o de marró, que no hi cridi gaire l’atenció, respirar a poc a poc i anar reconstruint la trama que s’ha aprimat tant, teixir fins que el forat quedi tapat, dens, més espès fins i tot que el que hi havia.”


dimarts, 18 de desembre de 2018

Cicatriz | Sara Mesa

Sara Mesa
Cicatriz
Anagrama, 2015


Sara Mesa narra una relació virtual, entre un home, Knut, i una dona, Sonia.  Una relació obsessiva que comença en un xat literari, una dona curiosa i avorrida del seu dia a dia, un home estrany i misteriós amb ganes d'interactuar, i molts llibres pel mig.

La novel·la retrata una relació de domini i manipulació a distància, veiem com creix la teranyina i com la víctima s'hi va instal·lant per voluntat pròpia, amb intents d'escapada, aixó sí. L'afalac i la crítica, l'exigència i la condescendència, el control i la manipulació.
La víctima, però, tampoc és innocent del tot, i aquí rau, al meu entendre, un dels punts forts de la novel·la. Dos personatges complexes, fent-se difícil no prendre partit, sentir basarda, antipatia o hostilitat cap al protagonista masculí.

L'autora desgrana la virtualitat, la distància física, la soledat, la màscara, la insatisfacció, el buit, la vanitat, la mentida, per tant, molts dels elements que configuren  les relacions a través de les  xarxes socials. Per tal de transmetre al lector, aquesta atmosfera virtual, l'autora utilitza la lletra cursiva per separar el relat del narrador, del text que escrit pels propis protagonistes, la tècnica s'escau i facilita la lectura i entrar en aquest clima obsessiu que atrapa des de la primera pàgina.

La novel·la m'ha agradat, sense arribar-me a entusiasmar, reconec que està ben escrita, que els personatges estan ben construïts, que aconsegueix transmetre l'obsessió, i no et deixa gens indiferent, inclús dies després, però diria que li falta un punt de profunditat. Primera lectura d'una obra de la Sara Mesa, i estic convençuda que no serà la darrera.

"Eres la única persona que conozco a la que considero mi igual en el terreno del intelecto, le dice. La única con la que me apetece compartir mis lecturas. Él asume el papel de guía literario y ella se deja conducir con complacencia"

"Reconoce que se siente halagada. Hay algo seductor en esa conquista paulatina - que gana cada vez más y más terreno- a través del regalo. Pero está confusa. En realidad no tienen un interés especial por esos libros; tampoco siente una verdadera curiosidad por Knut. Lo que la atrae es sentirse destinataria de su atención. Su modo de acercarse es radicalmente diferente a todo lo que había conocido hasta ahora."

diumenge, 16 de desembre de 2018

Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión | Paula Bonet


Paula Bonet
Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión
Penguin Random House, 2018

Més de Paula Bonet a ca nostra.
El llibre al lloc web de l'autora.

Un llibre objecte, preciós.
Un conte escrit per a una nena no nascuda i el relat d'una experiència brutal.
Parlar de coses difícils de parlar, pel dolor, per no saber què dir.
No callar, però. Fer costat a qui pateix. Llegir.
Gràcies, Paula, de nou.

dimarts, 11 de desembre de 2018

El ferrocarril subterrani | Colson Whitehead



El ferrocarril subterrani
Colson Whitehead
Traducció d'Albert Torrescasana
Edicions del Periscopi







Abans de res cal aclarir què és el ferrocarril subterrani: És el nom amb que es coneixia una xarxa de rutes secretes, de refugis i de persones (abolicionistes i lliberts) que, entre finals del segle XVIII fins a mitjans del XIX, va ajudar milers d'esclaus negres a escapar dels estats del sud i a arribar als estats del nord o a Canadà. En la novel·la, Whitehead reconstrueix aquella xarxa antiesclavista per relatar les peripècies de l'esclava Cora en la seua fugida de la plantació, però ho fa convertint en real l'imaginari ferrocarril subterrani, amb les seues vies i les seues estacions.
La Cora, en la seua fugid, recorrerà diferents estats, i en cada parada es trobarà un món i uns personatges completament diferents, mentre va acumulant decepcions i atrocitats inimaginables per a nosaltres avui en dia. Amb tot i això també trobarà algunes espurnes d'humanitat que la faran mantenir l'esperança.

D'entrada, per la temàtica, pot semblar-nos que ens queda històricament una mica lluny, aquesta història d'esclavatge i horrors, però puc assegurar-vos que la seua lectura no deixarà ningú indiferent. Whitehead ens brinda una història universal, brutalment realista, sobre l'ànsia de llibertat i il·lusions; ens parla de la força sobrehumana que emergeix de la determinació de canviar el propi destí, i ho fa commovent i removent la consciència del lector.

diumenge, 9 de desembre de 2018

La casa de 1908 | Giulia Alberico




Giulia Alberico
La casa de 1908
Traducció de l'italià al castellà de César Palma
editorial minúscula (Colección Micra), 2018
Fragments



Un llibre petit d'una casa gran (quan parla, té uns 90 anys, i els aparenta amb dignitat, ens diu).

Ella. la casa, feta construir al davant de dos mars semblants, ens contarà la història d'una família que torna a viure a Itàlia des d'Argentina. I el segle XX italià passarà davant nostre, amb algunes reflexions vitals importants, amb molta sensibilitat i la serenor pròpia d'un casalot per buidar i vendre.

Tres raons per compartir aquest llibre:
- em sembla interessant el fet de donar veu, com a narradora, a "la casa de 1908";
- m'agrada la tendresa del relat, la dolçor de la memòria (fins i tot imprecisa) i l'estima pels detalls;
- trobo que és, de nou, una gran experiència petita de bona literatura.

Un tastet (pàgines 24 i 25), al voltant "dels llibres i sa lectura":
   Aquella muchacha no tenía nada que ver con su mundo hecho de comercio, de almacenes, de sacos de semillas de cereales y de bidones de cobre para los viñedos.
   Sus manos eran pequeñísimas y pálidas, manos de niña. A lo mejor le gustó el hecho de que siempre tuviese las uñas cortas y de que no se las pintara.
   Leía constantemente, quizá demasiado, y ella, sin dejar que la viera, observaba las expresiones del rostro de Marcella cuando leía y captaba una intensidad que en ciertos momentos la preocupaba.
   Creía que en los libros esa muchacha encontraba un alimento que le era indispensable, que de todas aquellas palabras escritas extraía un montón de emociones, no todas fáciles, pero que, pese a ello, Marcella buscaba.
   Aurelia estaba convencida, sin embargo, de que los libros le causaban a Marcella también una especie de sufrimiento.
   Le habría gustado defenderla de esa que le parecía una costumbre insensata, pero al mismo tiempo esa insensatez le inspiraba un misterioso respeto.
   Había una complejidad de cosas en el alma de su nuera y decía que la vida, para alguien que leía tanto, con ese rostro y esa mirada que rezumaban físicamente las emociones que suscitaban las palabras, la vida, para alguien así, acabaría siendo un problema.
   Cuando Marcella leía, y lo hacía en la cocina, ella se movía con pasos más leves.
   Evitaba, al cocinar, hacer ruidos molestos. Si se le caía la tapa de una cacerola desproticaba en voz baja contra sí misma.
   Le gustaba la proximidad muda y abstraída de aquella muchacha que había entrado en su familia y ahora formaba parte de ella.

dilluns, 3 de desembre de 2018