diumenge, 25 de setembre de 2016

Un abril prodigiós - Elizabet von Arnim

Elizabeth von Arnim
UN ABRIL PRODIGIÓS
El cercle de VIENA, 2016
Traducció de Dolors Udina

"En una tarda grisa i humida de febrer, com totes les de l’hivern londinenc, la senyora Wilkins, que fullejava The Times, es va trobar aquest anunci sorprenent: «Per a amants de les glicines i la llum del sol. Es lloga petit castell italià medieval a la riba del Mediterrani durant el mes d’abril amb servei inclòs.» I per uns instants es va imaginar a la Riviera italiana, lluny de la boira i, sobretot, lluny del seu marit!
 
Publicada el 1922, Un abril prodigios és una novel·la sobre quatre dones que trien ser independents."

 

Un castell, Itàlia, un abril, quatre dones angleses, quatre maneres diferents de florir.


Una meravella,  una lectura que t’atrapa, que et fa observadora de la bellesa de la primavera, de l’olor de les flors, de l’escalfor del sol, de la frescor del mediterrani que desperta de l’hivern.


La bondat, la bellesa, l’arrogància, l’alegria, quatre personatges femenins (dignes de la Jane Auster passades pel filtre de principis del S.XX) que comencen foscos i humits fins que reben els raigs de sol mediterrani.


Uns servents italians que reguen, cuinen i observen des d’un segon pla. (Ben bé com una comèdia Shakesperiana)


Uns capítols finals dignes de Dickens i el seu club Pickwick, per tant amb un bon humor que s’encomana i fa que com a lectora tanquis el llibre amb un somriure immens i unes ganes imperioses de compartir.


I una traducció al català, de la Dolors Udina, que fa que tot flueixi i floreixi com si s’hagués escrit en la nostra llengua.



dilluns, 19 de setembre de 2016

Todos nuestros ayeres | Natalia Ginzburg


Todos nuestros ayeres
Natalia Ginzburg
Traducció al castellà de Carmen Martín Gaite
Pròleg d'Elena Medel
Editorial Lumen, 2016

Com són les coses! He passat, en uns dies, de no conèixer aquesta dona a ser fervent admirador i a tenir en la cua de llibres per llegir (però ja!) uns quants d'ella: Petites virtuts (que em va descobrir en aquest blog l'amiga Anna miu), El camí que porta a ciutat, Las tareas de casa i aquesta, segons diuen (Italo Calvino dixit), la millor novel·la de la Ginzburg, Todos nuestros ayeres.

I, clar, comences a llegir-la i no pots deixar d'investigar en la vida d'aquesta gran dona. Perquè penses que una dona que escriu així ha d'haver viscut allò que conta tan bé als seus llibres. Això no pot ser només fantasia (insistiré en que la història que conta no és la de la Natalia Ginzburg, és la d'Anna, però...): però t'assabentes que era filla d'un jueu que la va educar en l'ateisme, que va patir la guerra sota el règim de Mussolini, que el seu marit va ser deportat pels feixistes a un poble per ser jueu, que va ser torturat i mort a Roma, que va ser una lluitadora antifeixista, activista feminista... i tantes coses més que trau del seu interior i ens les mostra en els seus escrits.

I Todos nuestros ayeres narrarà la història de l'Anna, i de la seua família, i els veïns i amics i coneguts, i el seu marit (l'inovidable Cenzo Rena), i d'Itàlia i d'Europa en la Segona Guerra Mundial. I passejarem per la història de tots des del punt de vista de la xiqueta Anna, d'una dona que va aprenent com és de difícil i dura la vida, com tot li va passant per damunt. I llegirem a través d'ella històries d'amor, d'amistat, d'aprenentatge, de maduresa, de crueldat, d'indiferència, de lluita, d'ànsies de dignitat...

I pot semblar-nos una escriptura massa simple! Però ben al contrari, és una prosa acurada i neta; tot és naturalitat, senzillesa, claredat, ben lluny de complicada retòrica, com el pensament va desgranant un monòleg proper i vertader, que se't clava ben endins.

I gràcies als aniversaris i a que ara faria 100 anys, penses que és un goig llegir aquesta dona, i com ha pogut estar amagada per a tu! I en vols més.

divendres, 16 de setembre de 2016

Els quaranta dies del Musa Dagh.- Franz Werfel




Franz Werfel
Els quaranta dies del Musa Dagh
Traducció (de l'alemany al català) de Ramon Monton
Edicions de 1984, 2015




Aquest és un d'aquells llibres dels quals et saps el final, encara que, al final, el final és sempre un altre.

Vaig caure en ell mitjançant una conjunció o conspiració:
- va venir Varujan Vosganian a presentar El libro de los susurros a València, una de les joies del meu cànon particular,
Núria, una de les dues llibreteres que fan set, em va parlar del llibre i me'n va fer cinc cèntims, 
- jo venia de llegir la lletra femenina blau pàl·lid del mateix autor...

Un llibre de guerra. I vaig recordar El manuscrito carmesí, de Gala, i les pàgines plenes de detalls de batalles que em vaig saltar aleshores. Un altre llibre de patir. Vés a poquet a poquet, em vaig dir...

I ha estat un any damunt la taula; i ha anat i tornat un fum de vegades a la caseta de llegir amb espelmes.

És llarg. Però és Werfel: està molt ben escrit, i la traducció és bona. I els detalls de batalles no sobren ni un ni cap. Anant amb compte, es pot llegir sense perill. Encara que la història és la d'un poble perseguit. La d'un home que tria el seu destí. Més bé, que l'asumeix. La història d'una família i 4.500 persones més front a l'extermini d'un poble. Una muntanya, la de Moisès, i la gent que es va refugiar en ella i allí va patir. La història d'un setge i un vaixell francès.

Segons conten, el llibre va ser un best-seller entre el jovent als guetos jueus de l'Alemanya de la Segona Guerra.

Els quaranta dies van ser l'agost i el principi de setembre de 1915, cent-un anys fa ja.

No oblidem, orfes.

dilluns, 12 de setembre de 2016

PURESA. Jonathan Franzen

Puresa
Jonathan Franzen
Empúries ed.
2016
773 pàgs.
Traducció de Ferran Ràfols Gesa


Jonathan Franzen ho ha tornat a fer!
Ara amb "Puresa". Després de "Les correccions" i "Llibertat"
És tant bo que fa ràbia. Li donaries dos mecus, perquè és com el nen empollón i repel·lent que tot ho sap, i a més, sap que ho sap... I que sempre aixeca la mà de seguida per poder contestar...

És molt bo perquè, com que en sap i ho sap, necessita moltes pàgines per explicar la història i sempre ho fa bé (i a més, després llegir-lo és una festa)!
Per exemple: En una escena si una noia diu NO i el noi diu SÍ, Franzen ens explicarà tota la vida de la noia (i si fa falta, també la dels seus pares) perquè sapiguem les raons que han portat a la noia a dir que NO, però també ens explicarà, abans o després, la vida i les raons del noi... I això són pàgines i més pàgines... Sempre impecables... Tant és que parli de l'Alemanya de l'est als 70, com d'una redacció d'un diari d'internet de Denver, com d'una organització similar a Wikileaks i també perseguida, que ha d'operar des de la selva de Bolivia...
Sempre excel·lent.
Com va construïnt el relat... Amb llargs capítols de cada personatge, molt inoblidables tots, que quasi podrien ser novel·les independents...

En Franzen és boníssim amb els diàlegs, que n'hi ha molts, però també és d'antologia, per exemple, la seva prosa quan fa servir dues pàgines per explicar el paisatge de la selva de Bolívia, on fins i tot parla d'olors i sembla que ho poguis olorar...
És una bomba. El putu amu!

Un exemple:
"La vida amb en Tom era estranya, mal definida i d'una temporalitat permanent, però justament per això una vida d'amor veritable, perquè era una decisió lliure que tots dos prenien cada dia, cada hora. Li recordava una distinció que havia après de petita a l'escola dominical. Els matrimonis de tots dos havien sigut propis del Vell Testament, ella perquè s'havia dedicat a honorar el pacte que havia fet amb en Charles, i ell per la por que li havia inspirat la ira i el judici de l'Anabel. Al Nou Testament, l'únic que importava era l'amor i la lliure voluntat"

És com si en Txekov o en Tolstoi s'haguessin reencarnat amb en Cristiano Ronaldo i en sortís La Gran Novel·la Americana!

dilluns, 5 de setembre de 2016

Siempre lecturas no obligatorias.- Wislawa Szymborska



Wislawa Szymborska
Siempre lecturas no obligatorias
Traducció al castellà de Manuel Bellmunt
Alfabia, 2014




El primer recull de les personalíssimes ressenyes de llibres de la Wislawa (enllaç aquí), a ca nostra, va acollir entre els seus comentaris les converses amoroses i incruentes de dos cors en lletres. Un diàleg poètic preciós, farcit de poemes i cançons, en francès algunes, i també en anglès, que va fer d'aquella entrada una de les més visitades del blog.

La recomanació d'elPac aleshores parlava de l'amor pels llibres que mostra aquesta dona i el seu consum quasi malaltís i va resultar una entrada afrodisíaca.

La segona part (Más lecturas no obligatorias) no afegia res de nou, excepte el plaer i el gaudi, sempre nous, de conèixer més, i continuar estimant-la, una dona que es vessa parlant de llibres, i escriptors, i tot el món que els envolta.

La tercera part, malgrat els risc que suposa fer una tercera tria d'articles, en principi menys brillant que la segona, que ja lluïa menys (a penes, és cert) que la primera, hauria d'acollir, i això és una invitació formal, l'esclafit lluent de la nit del foc, la trobada sota les estrelles o sota els llençols, el bes de l'amic i l'amat, de la amada i l'amiga, del gos i la canalla, del gat i l'urbanita single...

Estimeu-vos, si us plau, com estima aquesta dona "els llibres i sa lectura".

I hi feu-nos còmplices.

dimecres, 31 d’agost de 2016

LA INSÓLITA PASIÓN DEL VENDEDOR DE LENCERÍA. Asako Hiruta

La insólita pasión del vendedor de lencería
Asako Hiruta
Reservoir Books ed.
2016
216 pàgs.
Traducció de Marta E. Gallego Urbiola






No sé si aquesta novel·la és un clar exemple del que últimament s'anomena narrativa chick-lit, perquè no la sovintejo però sí que he trobat un relat fresc, quasi de comèdia romàntica (però que tampoc és una cosa negativa) en 3/4 parts de la novel·la, tot i que llavors el que m'ha acabat interessant més ha sigut l'última part perquè és on l'argument s'escapa d'aquest [diguem-ne] "costumbrisme romàntic" femení més característic per endinsar-se dins el drama que ha de viure la protagonista.

Asako Iruta és una autora japonesa que havia guanyat un premi de literatura eròtica de dones per dones [Glupss!!! Així ho diuen a la nota biogràfica interior...] i un parell de recull de contes abans de consagrar-se amb aquest text llarg de "La insólita pasión..."

L'argument és una noia jove que treballa a una petita agència de publicitat a Tòquio i que un dia, casualment, entra a una curiosa i amagada botiga de roba interior femenina amb un curiós venedor.
A partir de les seves compres de roba interior i de la seva relació amb la botiga i el seu venedor anirà resolent alguns episodis descontrolats de la seva existència diària.
El to del relat, pot fer pensar una mica en aquest estat emocionalment catatònic, dels habitants japonesos a les seves grans ciutats, que hem vist a les pel·lícules japoneses contemporànies, habitants superats pel seu entorn; i sense la deriva romanticona i simpàtica que després va agafant el text (almenys fins abans del principi del desenllaç) fins i tot podríem veure connexions amb els relats "més normals" del Haruki Murakami quan passen a ciutats.

En tot cas és una lectura curiosa...

"Las personas cambiamos de forma de ser según con quién nos encontramos en cada momento. A veces lo hacemos de manera consciente y a veces sin darnos cuenta, pero es un hecho innegable. Tratamos de parecer más altos, más bajos, más solícitos, más dignos o simplemente intentamos agradar a nuestro interlocutor. Por eso, nuestro "verdadero yo" solo existe cuando estamos solos, ya que el contacto con otro ser humano nos transforma de inmediato."

dilluns, 29 d’agost de 2016

VOCES DE CHERNÓBIL. Svetlana Alexievich

Voces de Chernóbil
Svetlana Alexievich
Debolsillo ed.
2015
406 pàg.
Traducció de Ricardo San Vicente





Poca cosa es pot dir més de la última Premi Nobel, la bielorussa Svetlana Aleksievitx, que no s'hagi dit ja.
Repetir, un cop més, que és un premi molt merescut i per una autora que parteix del periodisme literari i la realitat.

Aquest seu "Voces de Chernóbil" el podríem ajuntar amb el clàssic "Hiroshima" de John Hersey; però mentres aquest relata el Moment, el text de l'Svetlana és un recull de monòlegs d'entrevistats supervivents de l'explosió, familiars... Tots víctimes anònimes... Gent de l'exèrcit, científics... El Després.

Comença amb un dels primers bombers que hi va arribar just després de l'accident, un relat aterrador explicat per la dona del bomber; igual que tota la resta de veus que van entrant en el text i que ens van explicant com van ser la seves vides a partir de llavors.

És desolador i tristíssim perquè, a més de la tragèdia, hi podem veure la ineficàcia del sistema rus d'aquell moment, que estava en declivi i que l'explosió de la central nuclear de Txernobil va certificar i, sobretot, accelerar.
Mentre Gorvachov sortia a la televisió dient que només era un incendi i que tot estava controlat, milers de persones, totes innocents, anaven morint per culpa de la inoperància del poder i les decisiones equivocades o tard que els dirigents van anar adoptant.
I el que anem llegint amb horror és el que ens va explicant la gent normal que era allà, mal informats mentre respiraven la radiació.
Com els hi va canviar la vida el succés i a molts com els hi va afectar a la salut a ells i als seus familiars.

"-¿A ver si sabes cuál es mi mayor deseo?
-¿Cuál?
-Una muerte corriente y no como las de Chernóbil."

Nens que vivien a pocs quilòmetres de la central, families desallotjades, iaies que no van voler marxar dels seu poble ni deixar les cases, bombers que van anar a la central sense protecció igual que els milers de joves efectius que l'exèrcit va anar enviant a la zona.
Tots van explicant com van viure la catàstrofe, que va acabar sent un dels pitjors moments del segle XX.

És duríssim i llegir-ho posa la pell de gallina, però com a text és impecable.

(L'editorial Raig Verd està publicant altres obres de Svetlana Aleksievitx al català!!)

dissabte, 27 d’agost de 2016

Somnis d'estiu ran de mar - Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria

Arxiduc LLuís Salvador d'Àustria
Somnis d'estiu ran de mar
Ensiola Editorial, 2015
Primera edició de 1912

A la contraportada hi podem llegir:

"El gran investigador que fou l’Arxiduc no deixa massa espai a l’home sensible que porta dins per a l’expansió dels seus sentiments més íntims. El positivista dóna lloc al viatger sentimental en poques ocasions. Una d’elles, potser la més notable, és a Somnis d’estiu ran de mar, on la seva prosa captura instants de bellesa que menen el lector a amarar-se de la naturalesa transcendent de les coses."


 L'Arxiduc, home savi i estudiós de la mediterrània, visità per primera vegada l'illa de Mallorca l'any 1867 i se n'enamorà,  el 1872 comprà el monestir i col·legi de Miramar, amb el doble objectiu de gaudir de la costa de Valldemosa i el de recuperar la figura de Ramon Llull. La seva gran obra principal fou "Die Balearen in Wort und Bild geschildert (1869-1891)", que és el primer estudi global de tot l’arxipèlag i en el qual ocupa un lloc central Mallorca.

En aquest enllaç a la pàgina del Consell de Mallorca ens expliquen qui fou l'Arxiduc.

"Somnis d'estiu ran de mar" són les seves impressions de la contemplació de la costa malloquina, són una delícia per a tots els sentits, i si aconsegueixes tancar els ulls mentre llegeixes et transporta directament a una cala mallorquina on  pots sentir les onades i l'escalfor del sol,  els diferents ocells que s'hi passegen, els peixos que hi neden, els eriçons, la transformació dels núvols... la comunió  poètica entre una natura exuberant i ufanosa i un humilíssim observador. 

Setanta-set pàgines que us recomano moltíssim!!

"I per gosar d'aquests magnífics quadres no se necessiten col·leccions d'art de rics senyors, ni els museus d'un gran ciutat; per tot arreu los tenim oberts i disfrutables, a cada vorera de roques del món. És tan solament necessari que un aprenga a mirar-los, a apreciar.los i a gozar-los. Cap art per perfeccionada que sia por representar lo que la naturalesa mos mostra. Quin alarde de formes, quina magnificiència de colors, quina varietat se desarrolla davant els ulls marevellats!"

"La mar i el cel són tan blaus, tan profundament blaus, que sembla que un se mescla amb l'altra, i des de la costa precisa tirar la retxa de l'horitzó per conèixer fins on arriba la mar. Solament en un punt únic se veu un puntet blanc; és la vela d'alguna petita barca viatgera; per lo demés, res en tot l'horitzó gran i ample. I així la presència dels homes expressada per la petita vela blanca no destorba la gran tranquil·litat de la naturalesa, ni la domina; no ñes més que un accessori molt secundari."

(Esperem que no aixequi el cap de la seva tomba, ben segur s'entristiria... )

dijous, 25 d’agost de 2016

Les petites virtuts - Natalia Ginzburg

Les petites virtuts
Natalia Ginzburg
Ático de los libros, 2015
Traducció d'Elena Rodríguez

“Les petites virtuts” són un caramelet dels dolços, onze textos on l’autora va desgranant moments de la seva vida, podríem dir que són autobiogràfics, però són alhora pura literatura, pura observació del món que l’envolta, relat de la vida que viu i de les persones que l’habiten.


Dividit en dues parts,  la primera reuneix els escrits en els que l’autora explica els hiverns que va passar amb el seu primer marit als Abruços, desterrat per en Mussolini, pocs mesos després el seu marit, Leone Ginzburg, cofundador de l’Editorial Enaudi, moria torturat en una presó. En un altre dels textos, explica a través d’unes sabates trencades, la fragilitat de la vida i alhora les meravelles que ens ofereix.  Ens retrata, en un altre, el seu amic Cesare Pavese, és un “fotografia” d’amiga, sincera, humil, preciosa. Dedica dos textos a Anglaterra, que l’acull durant un temps, el país de la melancolia l’anomena, i en fa un retrat amb ulls mediterranis,  posant de manifest, com en tots els seus escrits, les contradiccions que configuren la humanitat. I tanca aquesta primera part un text deliciós sobre la relació que té amb el seu home.


La segona part s’inicia amb un text breu en el que escriu sobre l’angoixa permanent amb què conviu qualsevol persona que ha viscut una guerra, l’angoixa i la por que transforma la manera de veure el món, i ho torna a fer amb una senzillesa i humilitat que emocionen. Continua amb un text sobre l’ofici d’escriure, el seu ofici d’escriure, els seus inicis, la consolidació, com li va afectar la maternitat al fet d’escriure, com la fa sentir ser una escriptora... meravellós. Dedica un text a condemnar el silenci entre les persones, és tan cert el què explica, i potser sí que hem millorat una mica i som capaços de parlar més i amb més profunditat, però encara són massa les coses que es callen i que sovint porten a l’autocondemna. Un altre text és sobre la complexitat de les relacions humanes, ho explica, com qui no vol la cosa perquè tots els seus escrits són així, amb una aparent innocència que deixa entreveure una gran profunditat. I finalment el text de les petites virtuts, que és una lliçó fabulosa d’educació als fills, als alumnes, als menors... una lliçó donada des de l’experiència vital d’una gran dona, d’una dona que va patir, que no es va enfonsar, que va lluitar, que mai no va parar de créixer, una lliçó des de la humilitat, la senzillesa i l’elegància.

Fins ara no havia llegit la Ginzburg, “Les petites virtuts” m’han obert una porta immensa. Em resultaria difícil dir quin dels textos m’ha agradat més perquè tots ajuden a entendre el món una mica millor.


“Miraré el rellotge i tindré en compte el temps, vigilant i atenta a tot, i m’encarregaré que els meus fills tinguin sempre els peus eixuts i calents, perquè sé que així ha de ser si ens és possible, almenys durant la infància. Potser per aprendre després a caminar mb les sabates trencades, és bo tenir els peus eixuts i calents quan s’és un nen.”



“Amb meravella, ens adonem que d’adults no hem perdut la nostra antiga timidesa davant del proïsme; la vida no ens ha ajudat en absolut a alliberar-nos de la timidesa. Encara som tímids. Però no ens importa, ens sembla que ens hem guanyat el dret a ser tímids; som tímids sense timidesa, tímids amb valentia. Tímidament busquem les paraules correctes en nosaltres mateixos.”


“El secret de l’educació consisteix en endevinar els temps”

A la revista cultural Catorze van publicar el text "El meu ofici" el podeu trobar en aquest enllaç:
 http://www.catorze.cat/generapdf.php?id=3511