dimarts, 19 de març de 2019

Els dics | Irene Solà


 

 

 

Irene Solà

Els dics

Premi Documenta 2017

L'Altra editorial, 2018




Que aquest és un llibre especial no s’escapa a ningú que l’hagi llegit. És un llibre que no pot ni hauria de comparar-se amb cap altre (encara que dugués la mateixa signatura) perquè els paràmetres quotidians no poden capir del tot el joc que proposa. Hi ha una certa fascinació que s’explica per l’atmosfera que crea d’ençà de la primera paraula, les escenes esbiaixades, les hipèrboles que consenten a semblar naturals, la ruralitat, la mort, el punt just de màgia. El vocabulari és ric però gens artificiós ni pedant i els referents s’incorporen desinhibits i prudents aquí a allà. Un entra en la història confiant en la ficció i de seguida es deixa enganyar per la possibilitat que és més real que una pura disfressa de ficció fins que es convenç de tot el contrari, o a l’inrevés.
            La Solà tria el demostratiu constant en encetar les escenes —els paràgrafs— per apropar-nos-hi, per dur-les davant nostre mateix, però alhora recordar-nos que és la història d’algú altre que explica una història d’algú altre que explica una història... Una troballa irrepetible. Tant pel toc d’inèdita com per la impossibilitat de tornar-la a emprar sense resultar tramposa i decebedora, impertinent. Aquí és encara un descobriment. D’entrada fa patir davant del dubte si serà capaç de fer-la funcionar, d’aguantar tota la novel·la. A mesura que avança la lectura, però, el recurs deixa de ser-ne per convertir-se en un baix continu, base melòdica.
            Celebro que li atorguessin el Premi Documenta per la fe que permet conservar. Celebro que l’edités l’Altra i que es convertís així en tan bella per dins com per fora. I celebro, finalment, que l’autora sigui del 90 —malgrat la fuetada que això em representa— per l’enfilall d’anys que li queden per escriure. I tanmateix si no escrivís res més —ja sabem que no és així— en tindria prou amb aquesta peça perquè se’n parlés temps i temps. 

Els tastets:
"El dia que en Pablo va conèixer la Victòria, ella li va dir: «Tens nom de poeta, ¿ho sabies?»"
"La Victòria es va notar les cames primes, dèbils i espantades com palletes de beure. El va arrossegar fins a la moto, el va asseure al seu darrere i ell la va prémer fort amb les cuixes, com si ella fos un cavall esverat i ell un genet que no volgués caure. Estava moll de sang, i de suor i d'humitat de l'herba."
"Aquesta és l'Ada que pensa que, més que el terra, el que s'imagina quan li fa un petó i té totes les pells dels llavis seques i arrencades és una roca, una roca de mar amb ones i musclos i algues. La llengua d'ell com una onada."

divendres, 15 de març de 2019

L'única història | Julian Barnes


Julian Barnes
L’única història
trad. Alexandre Gombau i Arnau
Angle Editorial, 2019



La novel·la comença amb el següent dilema:

“Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?”

En Paul, el protagonista, desgrana la seva gran història d’amor, en tres temps, els mateixos que deu tenir l’amor, l’enamorament, l’afecte i la caiguda. Tot és amor, però.  En Paul  podria ser fill de la Susan, o nebot, però no ho és,  només són veïns del Village i un dia l’atzar fa que juguin junts a tennis, i a partir d’aquell moment les seves vides quedaran trenades per sempre.  

Ell un jove estudiant sense expertesa en afers amorosos, ella una dona madura massa experta en sotmetiments. Ell veu la vida amb el filtre de la innocència pròpia de la joventut, de la infinitud, del tot és possible, ella amb el del desencís i amb un altre tipus d’innocència, i malgrat això o potser per això, creen un món propi, en el que no deixen  entrar la moral imperant en el seu entorn.  Un món idíl·lic, farcit, d’amor, de tendresa, de respecte.

L’amor com a tema de reflexió, la novel·la, s’inicia als anys setanta del segle passat, si no recordo malament, i el moment és òptim per entendre que era un amor sense obligacions morals, ni necessitat d’estructura social, sense lligams contractuals, que fugia de la norma, però la reflexió és tranposable al present, l’amor, si és de debò, et vincula al ser amat, i t’hi vincula per sempre, de la manera que sigui. Les motxilles prèvies, els horitzons, la diferència d’edat, l’entorn, la comunicació, la soledat, la valentia, el pas del temps, les autoimposicions, les obligacions morals que acaben aflorant,... són altres elements sobre els que provoca debat intern al lector.

Llegir a Julian Barnes sempre és un plaer, i malgrat en aquest llibre hi ha algun moment que penses que  no és el millor Barnes, continues llegint, i te’l trobes de morros, a ell, al conflicte,  a la intensitat,  a la necessitat de reflexió, al sentit d’estimar al capdavall. I et quedes uns quants dies pensant i rumiant  que la grandesa del llibre és precisament el dilema plantejat inicialment,  estimar i patir, molt o poc?

“L’amant, embadalit, no vol “comprendre” l’amor, sinó viure’l, sentir-ne la intensitat, l’essència de les coses,  l’acceleració de la vida, l’egoisme completament justificable, l’envaniment libidinós, la xerrameca enjogassada, la seriositat serena, el desig ardent, la certesa, la simplicitat, la complexitat, la veritat, la veritat de l’amor.”

“T’adones que la simpatia i l’hostilitat poden coexistir. Estàs descobrint quantes emocions aparentment incompatibles poden bullir, costat per costat, al mateix cor humà. Estàs enfadat amb els llibres que has llegit, ja que cap t’havia preparat per això. Sens dubte, llegies els que no tocaven. O els llegies malament.”

“He vist massa exemples d’amants que, lluny de viure en la veritat, ho fan en un país de fantasia em què predomina l’autoengany i  l’autoengrandiment, sense que la realitat es pugui trobar enlloc.”

“Encara creus, però, en l’amor i en allò que l’amor pot fer, com pot transformar una vida, la vida de dues persones, ben mirat. Creus en la seva invulnerabilitat, en la seva tenacitat, en la seva capacitat per superar qualsevol  obstacle.”

“(...) ara sí que crec que, quan dos amants es troben, ja hi ha tanta pre-història que només es poden donar certs resultats. En canvi, els amants s’imaginen que el món els torna a posar a zero i que les possibilitats de tots dos són inèdites i infinites.”


“Res no s’acaba mai, no si t’ha arribat ben endins.”

dissabte, 9 de març de 2019

Poemes de cos i d'ànima | Iehuda Amikhai



Poemes de cos i d'ànima
Iehuda Amikhai - Traducció de Manuel Forcano
Adesiara editorial, 2018





NO TINC RES A DIR

No tinc res a dir sobre la guerra,
no hi tinc res a afegir, em fa vergonya.

Als coneiximents que he assimilat al llarg de la meva vida
renuncio ara, com un desert que ha renunciat a l'aigua.
Oblido noms que mai no hauria pensat
que oblidaria.

I a causa de la guerra torno a dir
en nom de la dolçor última i simple:
el sol gira al voltant de la terra, sí,
la terra és plana com un tauló perdut i surant, sí,
hi ha Déu al cel, sí.

(pp. 64-65)


DIÀMETRE DE LA BOMBA

El diàmetre de la bomba era de trenta centímetres,
i el diàmetre del cràter que va obrir va ser d'uns set metres
amb quatre morts i onze ferits.
Al voltant d'ells, en un cercle molt més gran
de dolor i temps, dos hospitals
i un cementeri. Però la dona jove
que han enterrat a la seva ciutat natal,
a una distància de més de cent quilòmetres,
engrandeix el cercle considerablement,
i l'home sol que plora la seva mort
lluny en un país enllà del mar
incluo tot el món dins d'aquest cercle.
I ja no diguem el plor desconsolat dels orfes
que arriba fins al tron de Déu
i encara més enllà i fa
que el cercle arribi a l'infinit i al no-Déu.

(pp. 188-189)


M'HE TANCAT

M'he tancat
com un ou feixuc i hermètic. Dormo la guerra
com una hibernació.

Van fer-me comandant de morts
a la muntanya de les Oliveres.

Jo sempre perdo,
també en la victòria.

(pp. 198-199)

dilluns, 25 de febrer de 2019

Una educació | Tara Westover

Tara Westover
Una educació 
Trad. d'Anna Torcal i Salvador Company
Ed. Més Llibres, setembre 2018


Hi ha lectures que captiven per la seva qualitat literària, d’altres perquè fan volar a nous mons, algunes perquè bressolen, d’altres perquè indignen. Aquesta m’ha atrapat pel periple infantil i juvenil que exposa la seva autora, es tracta d’unes memòries, d’una història de superació personal i de desempallegar-se d’una manera de viure que no només la limitava sinó que l’oprimia física, intel·lectual i espiritualment.

Però el que m’ha impressionat més, és el procés reflexiu i de lluita interna que es beslluma a través de la història, i les conclusions que ella en  va desgranant. També m’ha sotragat perquè en escala molt més petita, el què explica passa al nostre voltant, el seu relat, verídic, és extrem, però al nostre voltant hi ha comportaments que exagerats, o en altres contextos, podrien donar lloc al mateix.

Tots els pares i mares eduquem com podem, i a tots ens han ajudat a créixer amb valors i creences que en alguns moments hem hagut d’afrontar com a limitatius, insatisfactoris o simplement en contradicció amb d’altres valors que hem anat aprehenent a base de viure i sobretot de conviure, al capdevall som éssers en evolució continua.

La Tara explica que mai la van escolaritzar ni portar al metge perquè Déu ja proveeix de coneixement i de maneres de guarir-se sense necessitat que el mal, el dimoni, entri a casa, entenent per mal tot el que significa conflicte en la manera com el seu pare comprèn la vida. A casa de la Tara són mormons, mormons fanàtics, de fet són fanàtics, com hi ha fanàtics a totes les religions i ideologies. El mormonisme  és un dels factors  que desencadena el setge a què la sotmet el pare i un dels seus germans, però no el principal.

Però la vida, o els déus pels que hi creuen,  també proveeix de mecanismes d’equilibri, i la Tara té més germans, i una mare que sembla un àngel, amb les ales sotmeses al marit, perquè en aquesta, com en moltes altres religions, la dona es considera un ésser inferior: “En el mormonisme, el sacerdoci és el poder de Déu per actuar a la terra, per aconsellar, per orientar, per curar els malalts i per fer fora els dimonis. S’atorga als homes.” També passa així en religions que sense necessitat de fanatisme ens poden ser més properes, o que fins i tot han vestit molts dels valors i creences amb les que hem crescut.

La mare de la Tara és una dona brillant, com la seva filla, però que quasi mai decideix contradir el designis del seus senyors , marit i déu, que li transmetrà el poder de la intel·ligència, i de l’esforç i molt d’afecte, però que escull continuar atrapada.  I li caldrà, també, trencar amb aquest model.  La Tara trobarà, fora de casa,  qui veurà en ella tota la seva llum i tot el seu potencial, i hi confiaran i l’acompanyaran per sortir del pou en el que li va tocar néixer i créixer. Però la lluita interna i amb els que la sotmeten, l’haurà de fer sola.

El conjunt és una història duríssima, però farcida d’elements interessantíssims i bones reflexions expresses i implícites: violència, religió, fanatisme, jerarquia, lluita, llibertat, igualtat, afecte, creixement, suport, amistat, esforç,  i  molta valentia, educació al capdavall.

“No saber del cert, però negar-se a rendir-se a aquells que afirmen posseir la certesa, era un privilegi que no m’havia estat permès mai. La meva vida me la narraven els altres. Les seves veus eren contundents, emfàtiques, absolutes. No se m’havia passat mai pel cap que la meva veu pogués ser tan forta com les seves. “

“Uns dies després (...) vaig desenvolupar una nova accepció de la paraula “meuca”, una que tenia menys a veure amb accions i més amb l’essència. No era tant que hagués fet alguna cosa equivocada com que hagués existit d’una manera equivocada. Hi havia alguna cosa impura en el fet de la meva existència."

“És estrany com dones a la gent que estimes tant poder sobre tu”, havia escrit al diari. Però en Shawn tenia més poder sobre mi del que jo hauria pogut imaginar mai. Ell m’havia donat la meva definició, i no hi havia un poder més gran que aquell.”


dimarts, 12 de febrer de 2019

La condició de vulnerable | Joan Carles Mèlich






"La vulnerabilitat no és un atribut o una propietat dels infants, ni tan sols dels éssers humans, sinó una manera de ser, d'existir, que estructura totes les situacions i relacions humanes al llarg de tota la vida."

"Un cos vulnerable és aquell que necessita el frec a frec d'una altra pell; és aquell que necessita una presència material que li doni suport per fer front a la por, a l'angoixa, al buit, a la indeterminació; és aquell que es mou en una tensió entre la immanència i la transcedència, entre l'aquí i l'allà, entre la presència i l'absència."

"Però la vulnerabilitat no es descobreix en el mal sinó en la finitud, és a dir, en la contingència, en la perdua, en les cicatrius que deixen les absències que configuren els nostres trajectes biogràfics."

"La moral - tota moral- hauria de permetre prendre decisions i no viure en conflicte permanent; la moral ha de fer possible dilucidar problemes existencials."


Petita càpsula filosòfica, d'aquelles que et fan sentir acompanyat en els dubtes i conclusions que el pas dels dies et fa posar en evidència. 

dimarts, 29 de gener de 2019

Distancia de rescate | Samanta Schweblin


Samanta Schweblin
Distancia de rescate
Literatura Random House, 2015

Fa temps que sento recomanacions de lectura de l'obra de Samanta Schweblin, però encara no m'havia decidit a posr-m'hi, fa uns dies, vaig preguntar per quina em recomanaven començar, i dues persones em van dir "Distancia de rescate", lectura feta i ben recomanada. 

Comences a llegir en el que intueixes un punt indefinit de la trama (més avall podeu llegir la primera plana), plena de misteri, angoixant perquè saps que passa alguna cosa greu que no acabes d’entendre, i et van subministrant peces però mai suficients. De fet la novel·la, o més aviat relat llarg, està estructurada com una conversa indagatòria, on un protagonista fa preguntes, en cursiva,  i l’altra respon, sense cursiva, un  diàleg que busca la causa de la tragèdia, i els lectors, mers espectadors, ens limitem a seguir el fil de la conversa sense els elements que té qui fa preguntes, sense entendre què ha passat, ni saber qui són, generant la necessitat de llegir sense parar per saber què ha succeït exactament, qui pregunta, qui respon, per què ha passat, quin desenllaç hi ha hagut, etc.

Explicar gaire és complicat, hi ha el perill de desvetllar el misteri, i val la pena llegir-lo ben verge d'informació, només dir-vos que la distància de rescat és el temps de reacció per salvar algú que se suposa que has de protegir, i diria que gairebé tothom, en algun moment, ha trencat la connexió necessària per calcular aquesta distància, a vegades de manera conscient quasi sempre inconscientment, incapaços com som, afortunadament, de calcular tots els riscos que ens sotgen.  

Hi ha més temes de fons, que no desvetllaré, alguns que estructuren la trama, i d’altres que es tracten de resquitllada, però obren, com tota bona lectura, debats interns. 

Val la pena de llegir, per la manera com està estructurada, per la trama, per com sap captar l’atenció i et manté vigilant una situació sobre la que, com a lector, no tens cap control.  A més a més és molt visual, com a mínim jo me n’he fet la pel·lícula sencera.

Primer contacte amb l'autora, que ja fa temps que tocava la porta per entrar. Ben segur que continuaré llegint-la.

Inici:

"Son como gusanos.

¿Qué tipo de gusanos?
Como gusanos, en todas partes.
El chico es el que habla, me dice las palabras al oído. Yo soy la que pregunta. ¿Gusanos en el cuerpo?
Sí, en el cuerpo.
¿Gusanos de tierra?
No, otro tipo de gusanos.
Está oscuro y no puedo ver. Las sábanas son ásperas, se pliegan debajo de mi cuerpo. No me puedo mover, digo.
Por los gusanos. Hay que ser paciente y esperar. Y mientras se espera hay que encontrar el punto exacto en el que nacen los gusanos.
¿Por qué?
Porque es importante, es muy importante para todos.
Intento asentir, pero mi cuerpo no responde.
¿Qué más pasa en el jardín de la casa?, ¿yo estoy en el jardín?
No, no estás, pero está Carla, tu madre. La conocí unos días atrás, cuando recién llegamos a la casa.
¿Qué hace Carla?
Termina el café y deja la taza en el pasto, junto a su reposera.
¿Qué más?
Se levanta y se aleja. Se olvida las ojotas, que quedan unos metros más allá, en las escaleras de la pileta, pero no le digo nada.
¿Por qué?
Porque quiero esperar a ver qué hace.
¿Y qué hace?
Se cuelga la cartera al hombro y se aleja en su bikini dorada hasta el coche. Hay algo de mutua fascinación entre nosotras, y en contraste, breves lapsos de repulsión, puedo sentirlos en situaciones muy precisas. ¿Estás seguro de que es necesario hacer estas observaciones? ¿Tenemos tiempo para esto?
Las observaciones son muy importantes. ¿Por qué están en el jardín?
Porque acabamos de regresar del lago y tu madre no quiere entrar a mi casa.
Quiere evitarte problemas.
¿Qué tipo de problemas? Tengo que entrar y salir una y otra vez, primero por las limonadas, después por el protector solar. No me parece que esto sea evitarme problemas.
¿Por qué fueron al lago?
Quiso que le enseñara a manejar, dijo que siempre había querido aprender, pero una vez en el lago ninguna de las dos tuvo la paciencia necesaria.
¿Qué hace ahora en el jardín?
Abre la puerta de mi coche, se sienta al volante y revuelve un rato la cartera. Yo bajo las piernas de la reposera y espero. Hace demasiado calor.(...)"

dimarts, 22 de gener de 2019

Les nostres riqueses | Kaouther Adimi



Kaouther Adimi
Les nostres riqueses
Traducció d'Anna Cassasas
Edicions del Periscopi, 2018



Aquesta és una història trista, La historia d'una llibreria a Alger (de nom conegut a ca nostra: Les vraies richesses, de Jean Giono) que ha esdevingut una mena de biblioteca popular no gens concurrida i que cal tancar per convertirla en un negoci de fabricació de bunyols.
Ryad anirà des de París, per tal de desfer-se dels llibres i endreçar el local.
Coneixerà la llibreria, el barri i la ciutat. I la gent.
I també un poc de la història d'un país colonitzat i descolonitzat. Lliure i alliberat. Posseïdor dels béns necessaris per ser un gran país i desposseït.
El llibre està ple de gent que no s'estima els llibres.
Però coneixerem gent cega que els reconeix pel tacte. Gent que es negarà a vendre pintura per fer difícil el tancament de la llibreria encara que després ens convidaran a sopar. Mestres que agraeixen Déu que hi hagi gent que vol regalar llibres per als nens però els rebutgen per por. Coneixerem l'Abdallah, que no s'estima llegir però espera al davant de la llibreria el seu futur (amb la seva mortalla a les espatlles, per no molestar ningú al darrer dia) després d'haver viscut a la llibreria els últims anys.
Coneixerem l'aventura que emprén l'Edmond Charlot de crear una llibreria molt especial on vendre, prestar i editar. La tragèdia d'estimar-se els llibres i voler viure d'ells. La riquesa i la misèria d'anar per la vida amb lectors, escriptors, llibrers, venedors de paper, polítics, mestres, gent de la nit, vigilants...
Un altre llibre per a gaudir.

Lost in translation | Ella Frances Sanders

Paraules màgiques imprescindibles...




diumenge, 13 de gener de 2019

El cel no és per a tothom | Marta Rojals


Marta Rojals

El cel no és per a tothom

Llibres Anagrama, 2018




Qualsevol que hagués llegit Primavera, estiu, etcètera va celebrar la publicació de L’altra i, després de llegir-la, es va afegir a l’expectació comunitària per la tercera novel·la de la Marta Rojals. Jo també. Ara que he acabat El cel no és per a tothom, m’instal·lo altra volta a la sala d’espera amb el convenciment que valdrà la pena.

En qualsevol cas, la Marta Rojals escriu com ara mateix no escriu ningú en el panorama literari en català. No hi ha esnobisme, pedanteria ni autocomplaença en res que li hagi llegit. No carrega les frases de lirisme, no explota un tema de moda ni carrega les tintes en negre o vermell, no passeja per la història, l’auto-ficció o el fantàstic. No pretén reeducar el lector ni adoctrinar-lo, no s’inventa una de cada deu paraules ni fa servir estructures i construccions sorprenents de tan estèrils. Explica una història. I prou. Per això em fa l’efecte que les seves obres són imprescindibles pel català com ho són les revistes especialitzades, el cinema o l’etiqueta d’un quilo d’arròs on hi posi que allò és — precisament— un quilo d’arròs.

             

L’evolució en aquest tercer assalt és evident, encara que fos per les sis-centes pàgines. El to ha madurat, l’acció s’ha anat alentint, els personatges perifèrics s’han farcit i arrodonit... Trobaríem de seguida les set diferències entre les tres novel·les, començant per l’edat de l’autora i el canvi d’editorial, però el que trobo més interessant és justament allò que hi descobreixo en comú més que no pas allò que les distingeix (una mica com passa amb les germanes Costa). I és la veu. Se’n parla molt, de la veu. Ara s’adjudiquen de seguida noves veus, tan ràpid com convé que a un llibre l’abraci la faixeta de cinquena o sisena edició. Ella la té de debò, una veu. Una de clara i potent, plena de discurs. Una veu femenina, generacional, del sud. No només la veu sinó també, i alhora, el gust per explicar una història i fer-la versemblant. Bonica fugint de l’esteticisme, culte sense ser esnob, senzilla però no simple. Tot plegat és en aquesta novel·la i hi era ja en la primera.

           

Com deia, així i tot, hi ha uns quants aspectes que no m’agraden. Després del primer terç de lectura, et planteges si seran necessàries tantes pàgines. Em sobren —de quina manera!— les referències per posar en context temporal alguna escena (massa suades, no en totes, quedava prou clar...), el personatge de la mare es desdibuixa a mesura que avança la novel·la, les pistes són sovint evidents i típiques, hi ha algun fil que queda penjat i algun diàleg que no explica res... En canvi aplaudeixo l’estructura, la tria per escenes no allargades perquè sí, la coherència dels personatges, els regits innecessaris obviats, que les coses passin per comptes d’explicar que passen, la tensió precisa que sosté la lectura fins al final, la pausa i l’acceleració adequada que apareix i desapareix de principi a fi amb un ús quirúrgic de les formes verbals, els entorns presentats sense descripcions artificials i sobreres...

El balanç és sempre positiu. Llegir-la és un plaer i una obligació per a qui no vulgui que li expliquin a posteriori què va ser la literatura catalana al tombant d’aquest segle i per anys que duri. Encara no és immortal, de capçalera ni per rellegir, i tanmateix no descarto que arribi la gran novel·la que dugui la Marta Rojals enllà. Per a mi, mentrestant, és necessària.  



Els tastets:

“El retrovisor riu, guarnit amb un pom de cintes de la verge del Pilar”


“La bassa pica l’ullet al nen que feia campanes per anar a remullar-se al torrent”


“El paisatge comença a tardorejar, les torres elèctriques sostenen ratlles de cables sobre els camps de vinyes i els prats segats. Centrada en la terra que no li ha interessat mai, evita expressament el cel on alguns deixants s’entrecreuen com guixades sobre una pissarra”.


“...reconèixer la plenitud en aquella vida senzilla i somiada des de petita. Els nens creixent amb salut, una feina relaxada al poble, una casa com una roca, amb un pati i un porxo per fer costellades amb la colla, una gata, dos gossos...”