dimarts, 10 de desembre de 2019

Siberia. Un año después | Daniela Alcívar Bellolio




Daniela Alcívar Bellolio
SIBERIA. UN AÑO DESPUÉS
Editorial Candaya, 2019


  
Sibèria significa  la terra adormida, adormida com en Benjamín, el fill de de la Daniela Alcívar, “abrigado de vida”, diu ella, entre les estepes, on tot brilla, no hi ha ningú, tot és blanc, tot és silencio. “Tengo miedo a la soledad y a la posibilidad de perderme”
La regla, el cicle menstrual, l’embaràs, el naixement, el postpart, la lactància, la quarantena, el retorn del cicle menstrual, la menopausa, la absència de la regla. Muntanyes russes hormonals i, conseqüentment emocionals, que “només”  vivim nosaltres, les dones, que sempre han sigut silenciades, tapades, dissimulades. Si a això, li sumem el dolor d’un avortament, o el de la mort gestacional o de  la neonatal,  la muntanya  russa esdevé un volcà, como el Pichincha, un dels testimonis silenciosos del dolor de l’escriptora. Un volcà de dolor, d’incomprensió, de buit. “Yo aún cuento el tiempo en semanas”.

El llenguatge és estremidor, parir és “donar a llum”, un fill sempre significa abundància, “venen amb un pa sota el braç”, donant  per fet que, sempre, tot embaràs arriba a bon port. No hi ha baixa maternal després de parir  un nadó que no sobreviu, la societat calla, no t’anomena mare, encara que hi hagi hagut un part, o una cesària, i es facin fer la recuperació a la planta de neonatologia de l’hospital. És encara en alguns llocs, ha sigut, i esperem que deixi de ser arreu, un mode de violència exercida contra les dones, sovint per nosaltres mateixes, no reconèixer el dolor, el trauma, les conseqüències dels desequilibris hormonals, la tristesa després de parir i  sense ningú a qui bressolar  (La mitjana de morts perinatals, a casa nostra, se situa entre el 5 i el 6%.) 

Daniela Alcívar, ens relata la sensació impúdica de la nuesa viscuda en una excursió en veler, i ens quedem amb aquesta incomoditat que més endavant se’ns repeteix, multiplicada, quan descriu  la nuesa impúdica de ser només un cos en un llit d’hospital, un cos que manipulen, que netegen, i al que premen els pits per treure quatre gotes de llet, un cos violentat pel sistema, por la mort, i per la vida.  “Como la certeza de que nacemos todos los días ataviados de nuestras querencias y nuestros recuerdos, con la valentía involuntaria que viene con el descubrimiento de la violencia estúpida de las cosas.”

A l’inici de la novel·la, en plena recuperació física i emocional, moment en el que la vida forçosament és grisa i mancada d'il·lusió, ens mostra la seva decepció respecte la literatura superficial, una literatura de dosis justes, de to afectat, que tracta sobre misèries, coses petites,  i la relaciona amb els seus sentiments del dolor profund de la pèrdua. A aquest tipus d’escriptura jo hi afegiria la que sí que parla del dolor de l’absència però buscant la compassió, manipulant el sentiment. En canvi, en aquesta novel·la, Siberia, l’autora no és autocompassiva, ni busca la compassió del lector, diria que de buscar alguna cosa, busca comprensió, la dels altres, la pròpia, la de la pèrdua ja sabem que no existeix. I aquesta és, des del meu punt de vista, la veritable literatura del dol, del dolor emocional, la que el reconeix i busca la mirada de l’altre per confortar. Al capdavall no hi ha amor sense dol, o el que vindria a ser el mateix, no hi ha vida sense pèrdua.

El llibre traspua el pes de la culpa derivat de les creences i valors heretats,  podem escoltar com el zumzeig de l’abella viva que va enterrar sota  terra quan era petita, es converteix en una de les seqüeles físiques de l’experiència de la mort del seu fill. També llegim, entre línies, com es desempallega d’aquesta culpa inexistent, i com, a poc a poc, recupera el gust per la vida.  També el trencament de la creença en la compensació, en la simetria: davant la mort només queda  “la vida inhumana y caprichosa”.

És una novel·la molt visual, postals de paisatges, de llocs, que van de la mirada generosa de l’entorn, integrant-lo en el cos de la novel·la,  al detall minúscul d’una flor, o d’una fulla, que es mou amb el vent. I malgrat ella manifesta que defuig de l’ús de la metàfora, la potència d’alguna de les imatges que vesteix a través de les paraules ens mostra una escriptora plena de poesia.  Imatges, que a més a més de paisatges, inclouen moments viscuts amb amistats, amb amants, amb la família, i amb els animals que també formen part de la seva vida, tot plegat acaba formant un àlbum que esdevé l’objecte que flota i l'ajuda a sobreviure al naufragi.

L’autora escriu molt poc del desenllaç,  ens parla de l’embaràs, de la il·lusió, de les expectatives, del passat, dels seus pares, i ho fa amb valentia, “Mi padre me enseña todavía hoy la textura impar de la que están hechos los afectos”, dels avis, dels seus estius, dels seus amors i dels seu amants, del sexe, de les seves amistat. Ens descriu els seus braços buits, la seva cicatriu, la línia fosca del seu ventre. Ens descriu l’absència, el buit que a Siberia ho ocupa tot, i  que en Un año después continua ocupant-ho quasi tot, per què de no fer-ho encara ho consideraria una traïció. “Pensar que para cada cual el mundo tiene una carga única y particular, para cada cual el peso propio es infinito, trágico e inabarcable.(...). Y no hay desamor posible, ni enamoramiento ni expectativa ni amantes: en eso pienso con desaliento.”  Però, ella mateixa es diu que no hi ha traïció possible, perquè el record esdevé part del seu cos, l’integra per poder tornar a tenir espai, per poder tornar a somriure, a riure, a estimar.

Daniela Alcívar Bellolio, gran escriptora, gran dona, immensa persona, ha après que la vida no té narrativa, no té cap guió, no té cap sentit més enllà de la capacitat d’estimar i de meravellar-se per tots els detalls, per minúsculs que siguin, que la vida ens regala. Confio, de debò, que el seu llibre esdevingui un clàssic en la literatura del dol, perquè, sense pretendre-ho, bressola tots els buits que ens omplen les mans.

“(...) en la desgracia más cerrada está latiendo el empeño loco de la vida, esa marea arbitraria, esa fuerza indiferente que va arrasando y sacudiendo todo a su paso, le dije.”

dimecres, 20 de novembre de 2019

Teoria general de l'oblit | José Eduardo Agualusa

José Eduardo Agualusa
Teoria general de l'oblit
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2018



Vaig agafar el llibre de la lleixa de la Biblioteca convençuda que agafava el que havia ressenyat i recomanat Il cavaliere, és a dir, La societat dels somniadors involuntaris, del mateix autor.  Ja em passen aquestes coses, em quedo amb la idea, i quan entro a la biblioteca o a una llibreria i veig la portada d'un llibre dins meu es fa una connexió, sovint errònia. Està clar que la connexió és l’autor, però amb més oblits que somnis, he de dir que m’ha semblat una meravella.

Teoria general de l’oblit, explica la història recent d’Angola,  des de la independència fins al final de la guerra civil, explicada a través d’anècdotes o escenes que van fent una trama al voltant del personatge principal que és una senyora portuguesa que queda aïllada a Luanda.  Parla del país, de les lluites fratricides, del colonialisme i les seves seqüeles, però també de la condició humana davant la clausura, la por, la soledat,  la violència, la crueltat,  la innocència, i  de la humanitat. Ho fa amb personatges tendríssims, amb d’altres espavilats, i amb algun de molt malvat.

Un altre encert d’Edicions del Periscopi, traduït per Pere Comellas.

Un altre autor que passa a la llista dels estimats, i afegeixo La societat dels somniadors involuntaris la pila de les properes lectures.


“He sigut feliç en aquesta casa, certes tardes en què
el sol em venia a veure a la cuina. M’asseia a la taula.
El fantasma venia i em posava el cap a la falda.

Si encara tingués espai, carbó i parets disponibles,
podria escriure una teoria general de l’oblit.

M’adono que he transformat tot el pis en un immens
llibre. Un cop hagi cremat la biblioteca, un cop m‘hagi
mort, només hi quedarà la meva veu.

En aquesta casa totes les parets tenen la meva boca.”

dimecres, 6 de novembre de 2019

Ciutat del Mal | Jaume C. Pons Alorda


Jaume C. Pons Alorda
Ciutat del Mal
Angle Editorial, 2019



Apoteòsica, bestial, sorprenent, ben lligada i recosida, combativa, angoixant, divertida, desorbitant, intrigant, que t’atrapa i no et deixa anar, et sotraga i et fa ballar, et gira i gira i quan t’atures no recordes si eres en una rondaia mallorquina o en una escena de Blade runner.  Una distopia farcida de realitat, o una realitat farcida de fantasia.  

M’agradaria entendre’n totes les referències, perquè és evident que n’hi ha un tou, però de fet no és necessari per gaudir-la. He rigut llegint, he rigut intentant explicar-la, però no és una novel·la còmica. Com a les bones peces  dramàtiques hi ha sentit de l’humor, però tampoc es tracta d’un drama. Té morts, misteri i intriga, però no és una novel·la negra. Hi ha atracció, desig i sexe, però no és una novel·la eròtica. Hi ha reflexió i crítica política, cultural, literària, existencial, etc. però evidentment no és un assaig, ni una crònica, malgrat estar plena de vida.  

Són tres històries explicades alhora, que acaben confluint, en un crescendo d’intensitat, de ritme, de formes, de colors, i d’ais, ois i uis,  formant el gran cercle jaumecponsalordísiac, envoltat, com no podia ser d'altra manera, d’un halo poètic, i d'un llenguatge riquíssim i creatiu. En definitiva, una illa màgica en un mar desencantat.

Un desig: Escoltar en Jaume C. Pons Alorda llegint-la en veu alta.


Tastets:

"Llavors va ser quan es va instaurar una literatura oficial que no era digna d'anomenar-se literatura: textos oprimits, panteixant en l'angoixa, subratllats per l'angúnia del que pogués tenir lloc, atribolats en el neguit, instaurats en l'asfíxia. Quedaven aliances rebels, però, que escrivien no amb por sinó al contrari, amb provocació, a veure qui la deia més grossa. No podien aparèixer en els circuits de poder, feien la seva guerra civil des de les editorials mínimes, fins i tot des dels pamflets fotocopiats, sense segells ni distribució, i que a poc a poc anaven passant de mà en mà entre les persones enteses, més aviat iniciades. I entremig d'aquestes dues opcions, una tercera, escriptures sense por però tampoc amb afany d'incomodar, una literatura que sí que es podia venerar com a tal pel que tenia de trascendent, d'imaginatiu, de volat i de senyoria, tant lingüística com imaginativa. Però, per evitar la neocensura, també aquests llibres es varen haver d'amagar, per si de cas."

" O el professor Nit, que explicava que el món s'extingueix per tornar a crear-se, i així en totes les coses, des de les més grans fins a les més petites, i que hi ha dins de cada persona quelcom immune, insepultable, insurrecte: la voluntat, muda i inalterable, ella és l'única capaç de transitar els anys, els cicles, els retorns innumerables, imparables."

"De fet, sempre he pensat que les ciutadanes i els ciutadans que vivim a la Ciutat som hostes rars, hostes que en realitat no han estat mai convidades ni convidats aquí, però aquí estem, i per això la nostra situació a la Ciutat, i al món, és provisional. Perquè no podem encaixar amb el que ens envolta. En realitat no pertanyem enlloc. D'aquí el trauma, la incomoditat. Com la ferida latent d'intentar entrar en un lloc on no hi ha més espai. De fet si hi penso detingudament, sols podem encaixar bé amb una cosa, i aquesta cosa és la transitorietat. Tenim un nom i aquest és Precarietat. Per això aquesta Ciutat s'omple de criatures, de personatges, de races, de desastres i d'angoixes, la Ciutat s'amara de capes i capes i capes de desesperada batalla per veure com s'aprofiten les diferents pells i les diferents textures i els diferents materials. Per veure si podem acabar justificant, tasca impossible, les nostres injustificables peripècies. "

dimecres, 30 d’octubre de 2019

El marit gos | Yoko Tawada i L'amic | Sigrid Nunez

                            

                                   
M’agrada quan els llibres que llegeixo s’interelacionen, ja sigui  per temes, pels noms dels protagonistes, per la musicalitat, per l’emoció que em produeixen, pel què sigui. Em considero una buscadora de misteris, senyals i símbols., que després no em serveixen per res més que per sentir-me afortunada per haver sabut trobar els dos caps d’un mateix fil.

Aquests dos llibres no tenen res a veure, no. Un és un recull de tres contes, l’altre una novel·la, un és d’una escriptora japonesa, l’altra d’una nord-americana. Però és que la Yoko Tawada, viu a Alemanya des dels 22 anys, i la Sigrid Nunez és filla de mare alemanya i de pare panameny d’origen xinès. Ho sé, no és ben bé el mateix, però m’agrada pensar que d’alguna manera les atmosferes dels dos es toquen, encara que sigui ínfimament.

“L’amic” de la Sigrid Nunez és un dol per un amic que s’ha suïcidat, i que li ha deixat el seu gran danès en herència, i de fet és una declaració d’amor cap a l’amic, i cap al gos, i cap a la literatura, i també podria ser un tractat sobre la soledat i sobre l’amistat i sobre les maneres d’estimar. És una novel·la urbana, molt de NY, té un aire que reconeixem, que hem begut a les sales de cinema, a les series, a la música, als llibres que hem llegit d’altres escriptors de la ciutat.

“El marit gos”  és el títol d’un dels tres contes que composen el llibre de la Yoko Tawada, tres contes protagonitzats per dones especials, que estan com fora de lloc. Tres contes sobre soledats, sobre relacions humanes, estereotips, diferències, inseguretats, conformisme. Tres contes en els que també  passegem per la ciutat, per una alemanya, per dues de japoneses.  Tres contes amb el toc aquell que té la literatura japonesa, aquella aproximació des d'un altre angle, i tant difícil de descriure, a la part més íntima o emocional.

Us recomano molt els dos, i us confesso que, malgrat m’hi he esforçat, no tenen res a veure, més enllà del protagonisme femení, de soledats i de marits que no existeixen.

fragment de L'amic i punt de trobada.


dimarts, 1 d’octubre de 2019

L'esqueix de carn | Philippe Lançon

 

L'esqueix de carn                                                   El colgajo
Philippe Lançon                                                         Philippe Lançon
Traducció al català: Joan Casas Fuster                   Trad. al castellà: Juan de Sola
Angle editorial                                                           Anagrama

L'esqueix de carn (o El colgajo, en castellà) és un extraordinari diari de dol. Philippe Lançon tracta en aquest llibre l'atemptat islamista a la revista Charlie Ebdo, a París, el 7 de gener de 2015, però també tot el periple hospitalari -li han fet 20 operacions- que va sofrir, i el repàs i la reconstrucció de la seua vida a partir d'aquell moment.

Lançon comença dient-nos que aquell 7 de gener va estar dubtant fins a l'últim moment entre anar primer a la redacció de Charlie Ebdo o bé a la del diari Libération (on també treballava). Finalment va optar per la revista satírica, i aquella decisió li va canviar la vida. Aquell matí en la redacció es va produir l'atemptat perpetrat per dos islamistes, que al crit "Allahu Akbar" van segar la vida d'uns quants companys i a ell li van destrossar la mandíbula inferior.

Aquelles bales li van destrossar la mandíbula, però també van acabar amb l'home que era fins aleshores i que el van transformar en una persona diferent. Lançon construeix una crònica de la seua reconstrucció física però també existencial. Amb un to contingut i minuciós, l'escriptor ens narra el procés hospitalari i l'impacte de l'atac en ell i en les persones del seu entorn. I ho fa sense caure en l'odi ni en el lament; de fet els germans que van atemptar quasi no són citats en tot el llibre (ell només recorda dues cames negres mentre està tirat  amb el tret a la cara i mirant el cervell escampat del company abatut). Impressiona aquesta absència d'odi cap als seus agressors i a la doctrina que els va inspirar.

Lançon se centra en ell mateix (diu que el pacient és un vampir per als altres, metges, infermers, amics...), però el llibre esdevé, al mateix temps, una enorme reflexió sobre la fragilitat humana.

dilluns, 30 de setembre de 2019

Històries de calendari | Bertolt Brecht

Bertolt Brecht
Històries de calendari
Traducció de Feliu Formosa
Adesiara, 2018


Recull de poemes, odes, relats, cròniques, diaris... amb els que Brecht ens apropa a figures històriques com  Sócrates, Juli César, Buda, Giordano Bruno, i d'altres, o a esdeveniments històrics, i també a personatges, aparentment, de ficció com el senyor K. Són una delícia, de les que et fan somriure, o pensar, i fins i tot algunes  somriure i pensar alhora, i que et permeten una lectura discontinua, adaptable a la falta de temps o de les que s'insereix còmodament entre les altres. 

"¿En què treballa?", li van preguntar al senyor K. El senyor K. va respondre: "Tinc molta feina, estic preparant el meu pròxim error."

"El matí de la batalla, Sòcrates s'havia preparat per a la sagnant contesa tan bé com va poder, mastegant ceba, cosa que, segons l'opinió dels soldats, infonia valor als combatents. El seu escepticisme en molts terrenys motivava que s'inclinés a la        credulitat en molts altres terrenys; estava en contra l'especulació i a favor de l'experiència pràctica, i per això no creia en els déus, però sí en la ceba. (...)"

dimecres, 28 d’agost de 2019

Il treno dell'ultima notte | Dacia Maraini




Dacia Maraini
Il treno dell'ultima notte
BUR Contemporanea, 2012

(en castellà hi ha una traducció de Galaxia Gutenberg)


1956.
Al mig del segle en què més morts ha causat l'ésser humà.
Abans, dues guerres mundials.
Després, dos mons en guerra.
Els morts comptats per milions.

Dacia comença amb una bonica història d'amor: un nen ric i una nena pobra menjant cireres sobre l'arbre que hi ha a mig camí entre les seves cases. Dues vides que semblen sobreposar-se a les diferències que els diners i les classes socials estableixen entre les persones.

Tots dos sobreviuen en el dur "entreguerres" europeu.

Després, una mare es nega a reconèixer en els éssers humans la maldat que provocarà la segona barbàrie mundial i condueix a la boca del llop la seva família.

Passats els anys i la guerra, la nena busca el nen. I es troba els embolics d'Hongria i la Unió Soviètica. I es submergeix en ells.

En aquesta supervivència també apareix una cirera, encara que ara a un preu desorbitat.

En aquesta ocasió, la Maraini ens torna a colpejar de nou. Durament.
El seu discurs sobre la supervivència, que li sabem viscut en primera persona, ens torna a prémer la gola.

La novel·la, esquitxada de les cartes que el nen envia a la nena, es desplaça en trens lents, incòmodes fins a la nàusea alguns i de boniques miniatures d'altres, travessa l'Europa de les guerres calentes i fredes, l'Europa cruel i la que comparteix l'esperança, la que mor i la que comparteix un pa sense llevat, la que justifica  l'horror i la que ha de deixar de banda el patiment per sobreviure.

dissabte, 10 d’agost de 2019

Cuento antes de ir a la cama (Solange Rodríguez Pappe)

     -Ten cuidado, está cargada -dice él, mientras se seca el rostro, y la luz que baila en el espejo choca contra sus ojos. Logra ver en el vidrio turbio la silueta desnuda del adolescente que juega con el arma en la cama, venciendo la oscuridad en un eclipse furioso.
     Concentrado en proyectar el brillo de la pistola contra el cristal, el chico pregunta:
     -¿Me dijiste que es para tu esposa?
     -Sí, pero voy a contratar a un profesional.
     El pasatiempo del resplandor en el espejo empezó a molestarlo y cerró los ojos. Casi nunca recogía muchachos en la calle, pero esta vez...
     -¿Por qué no me usas a mí?
     -Interesante propuesta. Pero, ¿quién sería tan ingenuo como para contratar a un chiquillo?
     Escuchó una risa. Levantó los párpados.
     La pistola siguió brillando mientras lo apuntaba.
     -Tu esposa.

Solange Rodríguez Pappe
La primera vez que vi un fantasma
Editorial Candaya, 2018
pàgina 118