diumenge, 15 de novembre de 2020

L'any del mico i Auguris d'Innocència | Patti Smith

 

L’any del mico
Patti Smith
Traducció de Martí Sales
Club Editor, 2020

La primavera passada Club Editor va treure L’any del mico de Patti Smith, traduïda per Martí Sales. Ha sigut un regal poder llegir a la cantant, la poeta, la fotògrafa, l’artista completa. L’autora, que escriu amb una prosa que toca l’ànima com ho fa la seva veu, punyent i sensible, ens explica el seu particular 2016, l’any del mico segons el calendari xinès. L’any en el que celebrà els seus setanta anys. “M’adono que ja no corro tan ràpid i que la meva percepció del temps sembla que s’estigui accelerant.”

Un llibre en el que ens convida a acompanyar-la en el seu viatge particular, suturant realitat i somni. Un any en el que suma pèrdues de persones estimades, que comença en una UCI amb Sandy Pearlman, que continua amb la malaltia de Sam Shepard. L’any que va morir la princesa Leia, i que en feia 20 que havia perdut al seu marit. Un any que políticament la sacseja, la irrupció del populisme de Trump, les injustícies, arreu, contra els més febles, etc. Un any ideal per evadir-se somnis enllà. “Alguns somnis no són somnis en absolut, sinó un altre punt de vista de la realitat física.”

Ens fa viatjar pels EUA, de costa a costa, per Mèxic, Lisboa, fins a l’Ayers Rock a Austràlia. Deixant-nos amb la sensació que és ella qui fa el lloc, ella i la relació màgica, i al mateix temps tan terrenal, que estableix amb les persones i amb l’entorn. Ens explica els seus referents, des de l’Alícia fins a Rimbaud, de Marc Aureli a Bolaño, i tants d’altres. Un llibre il·lustrat amb les seves pròpies polaroids, en el que l’art plàstic i visual també hi és molt present. “Tot era tan a prop, els raigs de sol, la dolçor, la sensació d’un temps perdut per sempre.”


Però fou un alabatre de l’editorial LaBreu qui ens va oferir el primer tast, poètic, de l’autora en català. Una primavera abans, la del 2019, van publicar “Auguris d’innocència”, traduïda per, la també poeta, Laia Malo. Obrint-nos la porta a l’imaginari, sensible, profund, místic i lliure de Patti Smith. El dolor de la pèrdua, la de la seva parella, la dels pares, la de la infància. La reivindicació. El dolor de la humanitat per tanta injustícia. La relació amb la religió, la seva espiritualitat present en tot, des de la flor fins a la pregària explícita. I l’amor, infinit. “I mai més/serà tan acurada la visió/que els somnis poden/produir sang/un camí espinós/embrossat d’ales.”

Auguris d'innocència
Patti Smith
Traducció de Laia Malo
LaBreu Edicions, 2019


dimarts, 8 de setembre de 2020

La drecera | Miquel Martín i Serra

Miquel Martín i Serra
La drecera
Edicions del Periscopi, 2020
148 pàgines

La drecera és una novel·la deliciosa, com els àpats que prepara la mare del protagonista a la gran cuina que fa de cor del relat. Els ingredients són un vailet que explica la seva vida, en ple despertar adolescent, i un Empordà, encara rural, que inicia la seva transformació per esdevenir la comarca tal i com ara la coneixem. La cuina és la del xalet, la segona residència d’una família adinerada de Barcelona, i el protagonista i narrador, el fill de la parella que té cura de la casa, i dels seus propietaris quan hi fan estada.

La gràcia i, alhora, la clau, és l’aparent senzillesa de la mirada del xicot que va deixant la infància a cada paràgraf del llibre. Una mirada fresca, que va fent-se conscient de les diferències socials, de les maneres de viure, de la pertinença, i del canvi constant al què estem sotmesos. Les vicissituds de la família propietària són una finestra a un món totalment diferent al seu, amb uns problemes i una manera d’afrontar-los que se li fa llunyana i sovint incomprensible. Un món que malgrat ser-li aliè anirà imposant-se, transformant el seu territori, provocant la desaparició d’una forma de vida, i de les persones que la conformaven.

Un petit viatge iniciàtic on el camí podria ser, precisament, la drecera del títol, i l’heroi el seu narrador. Les proves que haurà de superar són les que, en bona part, la majoria vam haver d’afrontar durant la joventut: l’amistat, el despertar sexual, l’enamorament, la decepció i el dol. L’admiració i el reconeixement de la saviesa de qui sap escoltar la natura, i l’entén, com en Pitu del Mas d’en Bou. En definitiva les experiències que la vida va obsequiant, i que es van acceptant sense ser conscients de tot el què acabaran suposant en el creixement de cadascú.  

En Miquel Martín, autor consolidat, té un escriure riquíssim, d’aquells que et sedueix i et captiva fins al final. Un periple proper, humil i tendre, que et transporta a l’Empordà, però també a la pròpia infància. Una forma d’entendre els camins i les dreceres que, sense mapa, vam anar fent. Un nou encert d’Edicions del Periscopi.

 

 

dimarts, 14 de juliol de 2020

Boulder | Eva Baltasar

                                                                    
Eva Baltasar
Boulder
Club Editor, 2020
145 pàgines

Boulder és la segona novel·la de la trilogia que Club Editor ens prometia a la contraportada de Permagel publicada el 2018. Dos anys ens han fet esperar per tornar a fruir de la prosa d’Eva Baltasar. Boulders, ens explica, són les grans roques solitàries que hi ha a la Patagònia i el sobrenom de la protagonista, una dona solitària que navega mars i que de sobte és cridada pel cant d’una sirena sueca. Enamorada deixa la solitud i les onades per anar a viure amb ella a Reykjavík, ja ho diuen que l’amor mou muntanyes, i de fet, d’Islàndia en diuen el país de la felicitat.

Però si vam gaudir amb Permagel va ser, entre d’altres coses, per la intensitat de la seva protagonista, i el desig a l’encetar Boulder és tornar a encarar-nos amb les contradiccions humanes, reflectir-nos en miralls deformants que ens interpel·lin. I no decep gens, al contrari, l’autora ens demostra, novament, la seva capacitat de crear personatges femenins immensos, que t’obliguen a expulsar algunes de les creences dicotòmiques que portem incorporades de sèrie. M’agrada la literatura que fa reflexionar, que sacseja, que allunya del paisatge emocional habitual. La novel·la confirma que l’excepcionalitat és tan subjectiva com allò que cadascú considera normal.

 La prosa de l’autora és brillant i captivadora. La primera persona en la que està escrita i el temps verbal, sempre en present, et pren la mà i t’arrossega. Com llegir un diari anònim trobat per casualitat, un llegir ruboritzat per l’entrada no pretesa en la intimitat d’algú altre, el sexe, els desitjos, les pors, els somnis. La poesia és present en cada frase del llibre, i fins i tot sorprèn la combinació de cruesa d’alguns pensaments i la bellesa dels mots amb els que es descriuen.

 És un llibre sobre la llibertat individual, sobre la soledat volguda, sobre la complexitat dels afectes, sobre les renuncies implícites i explícites en l’amor i la necessitat de respecte cap a l’altra persona i cap a una mateixa. Són cada vegada més nombroses les escriptores que trenquen els clixés literaris de la feminitat, i exploren, per exemple, maternitats complexes, desitjades o no. En aquest sentit és un privilegi per la nostra literatura comptar amb la potent veu d’Eva Baltasar. Dones i homes, us recomano aquesta lectura voraginosa i poètica, un illot on espeteguen les onades d’un mar bell i embravit.

"La sostinc fins que se m'empassa els dits i deixa que la mà els segueixi i faci un puny plegat com un cor boig. L'amor em baixa pels braços i la percudeix. Si m'aturo, tremola. Si la perdo m'insulta. Satisfer-la és com saldar un deute de sang."

"Sóc una ballarina pèssima,no tinc sentit del ritme ni cap interès en moure el cos en coordinació amb un altre fora de l'àmbit específic del sexe, però la voluntat d'un nadó és una i sencera, sap com aixecar-ho i demolir-ho tot, bastir i enderrocar muntanyes."


dimecres, 20 de maig de 2020

Cos | Olga Tokarczuk

Olga Tokarczuk
COS
Traducció de Xavier Farré
:Rata_ 2019
371 pàgines


Olga Tokarczuk és la guanyadora del Nobel de literatura de 2018, concedit la tardor passada, just quan la sempre encertada editorial :Rata_ treia la traducció de Flights al català, Cos. És un llibre que, com el cos, agrega diferents parts per esdevenir un ésser amb entitat pròpia. Un esquelet, amb els seus òrgans, el seu sistema nerviós, el seu sistema arterial, la seva musculatura. On els lectors som dins d’una càpsula que entra al torrent sanguini i el va recorrent minuciosament. Sense fronteres entre la part física i la part intel·lectual, saltant d’un hemisferi a un altre, d’una orografia terrestre a una d’intrapersonal, intentant cartografiar l’existència, la vida, i la mort.

La vida, en la novel·la és el moviment, “Qui domina el món no té poder sobre el moviment.”, el viatge. Els gran aeroports com a cors del món, punts de confluència de les grans artèries, que fan bategar l’ésser i l’impulsen d’un lloc a un altre, superant la idea del lloc, del temps, de la pertinença. La psicologia del viatge, la seva filosofia, la seva anatomia i la de l’ésser humà, la persona que viatja, cadascuna tan diferent i alhora tan igual, en un món hiperconnectat, on la tecnologia ens permet ser arreu i enlloc.

Hi ha un fil que sutura totes les parts d’aquest Cos, una veu en primera persona que viatja, encuriosida per l’estudi de les rareses, de tot allò que surt de la normalitat. Que sota el lema “Veure és saber” pelegrina per museus i gabinets de curiositats, on l’obra d’art és el cos humà, i la seva la conservació. Relats que ens parlen de la curiositat, del descobriment del taló d’Aquil·les, del dolor fantasma de les parts del cos amputades, de l’exhibició com a peça de museu del cos dissecat d’Ángelo Soliman. Textos que també exploren les pors, la pèrdua, l’envelliment, la malaltia, el final de la vida.

Qui la llegeixi que no hi busqui una novel·la d’estructura clàssica, ni un mer entreteniment, és un llibre per llegir amb llapis a mà, per subratllar. Una amalgama de contes, opinions, mirades, anècdotes que busquen la profunditat, la reflexió, un sentit al fet de moure’s arreu, de la necessitat de conèixer el món on vivim, el cos en el què vivim, l’anima humana.


"I jo, en la meva ingenuïtat juvenil, em vaig posar a descriure els llocs. Quan després hi vaig tornar, als llocs, quan vaig intentar agafar aire i embriagar-me amb la seva presència intensa, quan de nou vaig intentar parar l'orella cap als seus murmuris -vaig patir un xoc-. La veritat és terrible: descriure és destruir."

"Després, van saber pels islandesos que no els hauria passat res: per a gent perduda com ells la terra sabia descobrir els seus mugrons càlids. Se'ls havia de xuclar amb gratitud, i beure'n la llet. Pel que sembla, tenien gust de llet de magnèsia, la que es ven a les farmàcies per a l'acidesa i la cremor d'estómac."

diumenge, 10 de maig de 2020

Inès Cagnati | Génie la loca


Inès Cagnati
Génie la loca
Traducció al castellà de Vanesa García Cazorla
errata naturae, 2019

Fitxa de l'editorial


Més enllà de Pèl de panotxa i Claus i Lucas.

divendres, 6 de març de 2020

10 anys i no ens rendim, mai!


Guillem | Núria Cadenes

Núria Cadenes
GUILLEM
Amsterdam, 2020


Guillem és el nou llibre de Núria Cadenes, una novel·la de no-ficció en la que ens explica la injustícia de l’assassinat de Guillem Agulló i del judici que es feu als seus botxins. Núria Cadenes, escriptora, periodista, activista i llibretera, va patir també, el tracte injust del sistema policial i judicial. La seva experiència vital, sumada a la seva  gran destresa escrivint, la fan la persona ideal per denunciar a través de la literatura l’assassinat del jove Guillem. 

L’autora no ha escollit el camí del relat fàcil, sinó que ens ofereix peces perquè la història l’anem filant els lectors i les lectores. I cal reconèixer-li el mèrit immens de fer una novel·la combinant petits bocins literaris, retalls de premsa, paraules de la família, dels amics, fragments de documents d’origen divers, de veus, temps i registres diferents. I ordenar-los amb la gràcia justa perquè al ser llegits ens en fem una composició sencera en la que tot flueix perfectament, i en la que l’autora ha obviat expressament la seva opinió i els seus sentiments, deixant que sigui la nostra consciència la que opini, la que s’emocioni, la que plori de ràbia, d’indignació i de tristesa.

Gran creadora d’atmosferes, Núria Cadenes denuncia una realitat que va durar molts anys a la ciutat del Túria, la impunitat i quotidianitat de la violència exercida per neofeixistes, la por de qui era o pensava diferent dels qui imposaven brutalment la seva ideologia o la seva moral. Ens mostra que darrera aquesta violència física n’hi havia una d’estructural exercida del sistema judicial, per les forces d’ordre públic, per la investigació policial, per l’statu quo polític i poders fàctics, i alimentada per part de la premsa local. I ens recorda que van haver-hi més víctimes, i que, encara ara, el malson continua amb l’assetjament que la família, i entorn més íntim, pateix des de l’assassinat de Guillem.

Us recomano llegir l’obra de Núria Cadenes amb el desig que, a més a més de gaudir d’un exercici literari magnífic, es conegui amb profunditat un dels episodis més foscos de finals de segle passat. Al capdavall una de les maneres de fer justícia a en Guillem Agulló i a la seva família i amics, és no oblidar mai que el van assassinar, als divuit anys, per motius ideològics. 

dimarts, 10 de desembre de 2019

Siberia. Un año después | Daniela Alcívar Bellolio




Daniela Alcívar Bellolio
SIBERIA. UN AÑO DESPUÉS
Editorial Candaya, 2019


  
Sibèria significa  la terra adormida, adormida com en Benjamín, el fill de de la Daniela Alcívar, “abrigado de vida”, diu ella, entre les estepes, on tot brilla, no hi ha ningú, tot és blanc, tot és silencio. “Tengo miedo a la soledad y a la posibilidad de perderme”
La regla, el cicle menstrual, l’embaràs, el naixement, el postpart, la lactància, la quarantena, el retorn del cicle menstrual, la menopausa, la absència de la regla. Muntanyes russes hormonals i, conseqüentment emocionals, que “només”  vivim nosaltres, les dones, que sempre han sigut silenciades, tapades, dissimulades. Si a això, li sumem el dolor d’un avortament, o el de la mort gestacional o de  la neonatal,  la muntanya  russa esdevé un volcà, como el Pichincha, un dels testimonis silenciosos del dolor de l’escriptora. Un volcà de dolor, d’incomprensió, de buit. “Yo aún cuento el tiempo en semanas”.

El llenguatge és estremidor, parir és “donar a llum”, un fill sempre significa abundància, “venen amb un pa sota el braç”, donant  per fet que, sempre, tot embaràs arriba a bon port. No hi ha baixa maternal després de parir  un nadó que no sobreviu, la societat calla, no t’anomena mare, encara que hi hagi hagut un part, o una cesària, i es facin fer la recuperació a la planta de neonatologia de l’hospital. És encara en alguns llocs, ha sigut, i esperem que deixi de ser arreu, un mode de violència exercida contra les dones, sovint per nosaltres mateixes, no reconèixer el dolor, el trauma, les conseqüències dels desequilibris hormonals, la tristesa després de parir i  sense ningú a qui bressolar  (La mitjana de morts perinatals, a casa nostra, se situa entre el 5 i el 6%.) 

Daniela Alcívar, ens relata la sensació impúdica de la nuesa viscuda en una excursió en veler, i ens quedem amb aquesta incomoditat que més endavant se’ns repeteix, multiplicada, quan descriu  la nuesa impúdica de ser només un cos en un llit d’hospital, un cos que manipulen, que netegen, i al que premen els pits per treure quatre gotes de llet, un cos violentat pel sistema, por la mort, i per la vida.  “Como la certeza de que nacemos todos los días ataviados de nuestras querencias y nuestros recuerdos, con la valentía involuntaria que viene con el descubrimiento de la violencia estúpida de las cosas.”

A l’inici de la novel·la, en plena recuperació física i emocional, moment en el que la vida forçosament és grisa i mancada d'il·lusió, ens mostra la seva decepció respecte la literatura superficial, una literatura de dosis justes, de to afectat, que tracta sobre misèries, coses petites,  i la relaciona amb els seus sentiments del dolor profund de la pèrdua. A aquest tipus d’escriptura jo hi afegiria la que sí que parla del dolor de l’absència però buscant la compassió, manipulant el sentiment. En canvi, en aquesta novel·la, Siberia, l’autora no és autocompassiva, ni busca la compassió del lector, diria que de buscar alguna cosa, busca comprensió, la dels altres, la pròpia, la de la pèrdua ja sabem que no existeix. I aquesta és, des del meu punt de vista, la veritable literatura del dol, del dolor emocional, la que el reconeix i busca la mirada de l’altre per confortar. Al capdavall no hi ha amor sense dol, o el que vindria a ser el mateix, no hi ha vida sense pèrdua.

El llibre traspua el pes de la culpa derivat de les creences i valors heretats,  podem escoltar com el zumzeig de l’abella viva que va enterrar sota  terra quan era petita, es converteix en una de les seqüeles físiques de l’experiència de la mort del seu fill. També llegim, entre línies, com es desempallega d’aquesta culpa inexistent, i com, a poc a poc, recupera el gust per la vida.  També el trencament de la creença en la compensació, en la simetria: davant la mort només queda  “la vida inhumana y caprichosa”.

És una novel·la molt visual, postals de paisatges, de llocs, que van de la mirada generosa de l’entorn, integrant-lo en el cos de la novel·la,  al detall minúscul d’una flor, o d’una fulla, que es mou amb el vent. I malgrat ella manifesta que defuig de l’ús de la metàfora, la potència d’alguna de les imatges que vesteix a través de les paraules ens mostra una escriptora plena de poesia.  Imatges, que a més a més de paisatges, inclouen moments viscuts amb amistats, amb amants, amb la família, i amb els animals que també formen part de la seva vida, tot plegat acaba formant un àlbum que esdevé l’objecte que flota i l'ajuda a sobreviure al naufragi.

L’autora escriu molt poc del desenllaç,  ens parla de l’embaràs, de la il·lusió, de les expectatives, del passat, dels seus pares, i ho fa amb valentia, “Mi padre me enseña todavía hoy la textura impar de la que están hechos los afectos”, dels avis, dels seus estius, dels seus amors i dels seu amants, del sexe, de les seves amistat. Ens descriu els seus braços buits, la seva cicatriu, la línia fosca del seu ventre. Ens descriu l’absència, el buit que a Siberia ho ocupa tot, i  que en Un año después continua ocupant-ho quasi tot, per què de no fer-ho encara ho consideraria una traïció. “Pensar que para cada cual el mundo tiene una carga única y particular, para cada cual el peso propio es infinito, trágico e inabarcable.(...). Y no hay desamor posible, ni enamoramiento ni expectativa ni amantes: en eso pienso con desaliento.”  Però, ella mateixa es diu que no hi ha traïció possible, perquè el record esdevé part del seu cos, l’integra per poder tornar a tenir espai, per poder tornar a somriure, a riure, a estimar.

Daniela Alcívar Bellolio, gran escriptora, gran dona, immensa persona, ha après que la vida no té narrativa, no té cap guió, no té cap sentit més enllà de la capacitat d’estimar i de meravellar-se per tots els detalls, per minúsculs que siguin, que la vida ens regala. Confio, de debò, que el seu llibre esdevingui un clàssic en la literatura del dol, perquè, sense pretendre-ho, bressola tots els buits que ens omplen les mans.

“(...) en la desgracia más cerrada está latiendo el empeño loco de la vida, esa marea arbitraria, esa fuerza indiferente que va arrasando y sacudiendo todo a su paso, le dije.”

dimecres, 20 de novembre de 2019

Teoria general de l'oblit | José Eduardo Agualusa

José Eduardo Agualusa
Teoria general de l'oblit
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2018



Vaig agafar el llibre de la lleixa de la Biblioteca convençuda que agafava el que havia ressenyat i recomanat Il cavaliere, és a dir, La societat dels somniadors involuntaris, del mateix autor.  Ja em passen aquestes coses, em quedo amb la idea, i quan entro a la biblioteca o a una llibreria i veig la portada d'un llibre dins meu es fa una connexió, sovint errònia. Està clar que la connexió és l’autor, però amb més oblits que somnis, he de dir que m’ha semblat una meravella.

Teoria general de l’oblit, explica la història recent d’Angola,  des de la independència fins al final de la guerra civil, explicada a través d’anècdotes o escenes que van fent una trama al voltant del personatge principal que és una senyora portuguesa que queda aïllada a Luanda.  Parla del país, de les lluites fratricides, del colonialisme i les seves seqüeles, però també de la condició humana davant la clausura, la por, la soledat,  la violència, la crueltat,  la innocència, i  de la humanitat. Ho fa amb personatges tendríssims, amb d’altres espavilats, i amb algun de molt malvat.

Un altre encert d’Edicions del Periscopi, traduït per Pere Comellas.

Un altre autor que passa a la llista dels estimats, i afegeixo La societat dels somniadors involuntaris la pila de les properes lectures.


“He sigut feliç en aquesta casa, certes tardes en què
el sol em venia a veure a la cuina. M’asseia a la taula.
El fantasma venia i em posava el cap a la falda.

Si encara tingués espai, carbó i parets disponibles,
podria escriure una teoria general de l’oblit.

M’adono que he transformat tot el pis en un immens
llibre. Un cop hagi cremat la biblioteca, un cop m‘hagi
mort, només hi quedarà la meva veu.

En aquesta casa totes les parets tenen la meva boca.”