dimecres, 4 d’abril de 2018

Les Mallorquines - Eugeni Perea Simón

                                                                                   

Eugeni Perea Simón
Les Mallorquines
Edicions Destino, 1997


Parlant amb en Salvador Mestre, una memòria prodigiosa que el dia que exploti esquitxarà arreu la seva saviesa, em va fer veure l’origen de l’anagrama Mosdriu que ell emprava en préstec en el seu blog d’opinió: El llibre d’Eugeni Perea Simón les Mallorquines, el número 95 de la col·lecció àncora de Destino. Editat l’any 1997, reposava a les meves prestatgeries i jo vaig córrer a treure’l de la pols amb la idea de tornar-lo a llegir tan aviat com enllestís els contes de Cortázar que em tenien presoner. No en recordava res i, ara mateix, amb el regust encara a la boca, aquell oblit em sembla ben bé un pecat. És clar que tothom sap que els libres i els lectors tenen un lloc i un moment on convergeixen com en cap altre, així que l’error fou prendre’l aleshores, als meus vint-i-cinc anys incapaços d’assaborir aquesta joia com es mereix.

Eugeni Perea és doctor en Història moderna i com escriptor ha tocat tants pals que costa explicar-lo amb un de sol que el distingeixi. A les Mallorquines, parlem de ficció, o tampoc, més aviat narrativa amb un vestit de dietari. Hi ha una mirada precisa, lírica però gens malagradosa, cultivada però alhora popular, rural, aferrada a la terra, al nom de cada planta. Cada pàgina és un retrat, una instantània bellíssima que tant pot fixar-se en el perfil d’un personatge com en la forma sense símbols d'un bocí de branca. Ens pren de la mà per mostrar-nos el seu món, ens hi acompanya i ens explica amb un do màgic per convertir en universal qualsevol petita història local, ínfima, una plaça, unes gorfes plenes de sacs d’avellana, les hores comunes. I tanmateix no som davant una mera contemplació, poesia estèril, perquè abans que te n’adonis ja t’ha injectat una reflexió nova de trinca que t’acompanyarà un cop les obligacions quotidianes et forcin a tancar el llibre, delerós per tornar-hi de seguida que en tinguis l’ocasió. Qualsevol citació és un regal embolicadet sobre la taula. L’aroma de Pessoa, l’aire d’aquell desassossec, hi és present més enllà dels cameos que l’autor ens procura. I llavors el llenguatge. Perea empra cada mot amb la precisió que aquell exigeix, justa, mil·limètrica. Amanyaga les orelles amb un vocabulari riquíssim, farcit de paraules perdudes i d’altres que de tan ben trenades semblen novíssimes. És refinat però no pretensiós i mai defuig el to casolà, assegut amb les padrines vora la llar de foc.

És, aquest, un llibre grandíssim que no hauríem d’oblidar, ni permetre que mai quedés arraconat. Cal que el repartim entre tots aquells que gaudeixen de la bona literatura, la que enamora però no encaterina, per llegir a glopades o a pessics minúsculs per fer-la durar una tardor sencera.

I els tastets:

"Quan entres i surts de casa, un petit branquilló d'ametller florit et saluda des del rebedor, com una mà oberta: fragància de mel i d'herbes i evocació de dies clars, netíssims, de primavera"

"Però les sensacions, com el vent, no són pas invisibles: cristal·litzen en els rostres, empeses per un aire fresc que ve de dintre les persones."

"Només tenia divuit anys quan s'ha topat frontalment amb la mort. Els seus amics ara pugen camí del cementiri, amb el taüt a collibè. Els precedeix un furgó ple de flors fresques, bellíssimes, rams d'olor d'una vida esventada."

"Quan davallo de Montsant observo els pobles que s'arrelen a la seva falda. Són com el cos d'un gegant de pedra que sopluja els seus hostes. Primer li veig el cap, pentinat de fines teules, amb la clenxa del carrer major al bell mig i el campanar, com un nas que ensuma l'aire poma de la tarda".

"Els punts suspensius són com el poema que volia Wang Changling: que permeti que el pensament s'estengui suau i sense límits..."

dimarts, 3 d’abril de 2018

Tot és possible | Elizabeth Strout



Tot és possible
Elizabeth Strout
Traducció d'Esther Tallada
Edicions 1984






Ja hem comentat de l'Strout en aquest bloc "Olive Kitteridge", "Els germans Burgess" i "Em dic Lucy Barton", i ens ofereix ara una nova i preciosa novel·la. Una escriptora que s'està convertint en una de les més interessants dels EUA.

Strout torna al format del seu primer llibre "Olive Kitteridge": uns contes que poden funcionar per separat però que alhora conformen una novel·la, ja que els personatges d'ells es relacionen entre si. Utilitza aquest format per a descriure'ns la vida dels habitants d'un poble d'on és la protagonista de l'anterior llibre "Em dic Lucy Barton" que hi torna a presentar un nou llibre, com a famosa escriptora que s'ha fet. Amb aquesta estructura de vides creuades, el que és fonamental per a l'autora és posar sobre elles una mirada empàtica, de comprensió.

La quotidianitat, el comportament, les vivències i la psicologia dels personatges d'aquesta població de l'Amèrica profunfa (que ja eixien, encara que de passada en l'anterior novel·la) és el material literari de l'autora. Per això, no espereu ací grans intrigues, passions desmesurades, trama trepidant... No, són petites vides, amb velles vergonyes, racons on s'amaguen dolors i desitjos, bondat i odi, misèries, rancors... mínimes passions que són tan universals i ens toquen tan de prop que, potser, il·luminaran els nostres racons i ens faran reviure coses que teníem amagades. Uns éssers que els veurem com a nostres, que ens toquen el fons de l'anima.

Tot està contat amb una exquisida senzillesa, per a gaudir de cada paraula i d'allò que diuen.

"Tot és possible" és un llibre per a llegir amb tranquilitat, sense presses, gaudint del que diu i com ho diu. Un goig de novel·la.

dilluns, 12 de març de 2018

Punt de creu (del llibre Com s'esbrava la mala llet d'Antònia Carré-Pons)

PUNT DE CREU

-¿T'has tornat filòsof, papa?
- S'hi ha de passar: si no ho has estat de jove, t'hi tornes després.
GIANI STUPARICH, L'illa
(traduït per Anna Casassas)

El dibux el va copiar d'una revista de moda que havia trobat a la calaixera de la mare quan ajudava el pare a buscar la roba per amortallar-ne el cadàver. Era una casa amb dues plantes i una mica de jardí. Li havia costat molt de trobar els fils que s'adeqüessin al cromatisme del dibuix, perquè ella sempre havia sigut molt exigent amb la tria. La línia que dibuixava la paret de la dreta era subtil, com una besada feta d'esquitllentes.
S'hi havia fixat per atzar, en aquella caseta i en els dos xiprers que s'alçaven a un costat del jardinet. Havia pensat de fer-los d'un verd esplendorós i fluctuant, però sabia que aquell color que ella imaginava no el trobaria a cap de les merceries del barri.Havia rebuscat a la capsa de costura de la mare, plena de fils i agulles de grandàries diverses. En va. Havia preguntat a les veïnes, però totes les nenes que li havien ensenyat els seus colors havien desistit de convèncer-la. Cap no s'havia assemblat mai al verd que ella havia vist.
Recordava el dia que la tieta Eulàlia li havia portat de l'estranger aquella col·lecció de fils de colors, perquè ella sempre havia viatjat molt, i allí, en aquella capseta màgica, havia trobat el matís de verd que buscava. Un verd fluorescent però d'una certa pal·lidesa, difícil de descriure, que quan el miraves et quedava a la retina. La delicada lividesa del color era el que més li agradava, el que el feia inconfusible, el que feia que els seus xiprers fossin diferents dels del món.
Dels xiprers havia passat al marró de la teulada. Aquí havia volgut un color ben vulgar, un color d'aquells de sabata d'home amb un tel de pols al damunt. I l'havia trobat també a la capseta de la tieta Eulàlia. Ara, quan es mirava la labor, pensava que els colors no s'assemblaven gens als del model, perquè les pàgines de la revista s'havien esgrogueït. Però tant se valia, a ella no li havia agradat mai de seguir els models de manera estricta. No s'havia casat mai i per descomptat que no havia tingut fills.
Al dibuix no hi havia fet cap persona, no li agradava de copiar els que tenien gent. Uns nens jugant, un vaixell amb mariners, una família que passeja, la casa amb els dos xiprers... Aquest, s'havia decidit ben bé per aquest. Era el més impersonal i el més auster. Ara resseguia amb el polze el quadradet gris platejat que feia de porta. Havia triat exactament el mateix color que hi havia pintat a la revista, aquesta vegada la decisió havia sigut fàcil: era un color semblant al de la porta d'entrada de la casa on havia viscut quan la mare vivia. I era un color senzill, tranquil i evocador de placideses, de solituds plenes de pau, de l'alegria esmorteïda que devia agombolar els morts dins del taüt.
El fum que sortia de la ximeneia, d'un gris més traslúcid, arribava fins al marge superior dret del dibuix. Hi faltaven un parell de punts. Els seus dits tupers van arrossegar l'agulla per la tela groguenca fins a acabar de puntejar l'espiral que s'enlairava cel amunt. De petita li costava perfilar aquelles mitges circumferències, però ara ho havia fet amb habilitat. La tija era d'un verd bru, prima i lleugera. Els pètals, cinc, d'un vermell intens, l'única taca de color viu a la tela. El dibuix de la revista de la mare tenia un parterre ple de flors, però ella, quan l'havia començat de petita, ja havia intuït que no el podia fer pas així. A casa no n'havien tingut mai tantes, de flors, i ara, al balcó, hi vivia només un ciclamen blanc i vanitós que s'avorria. El regava cada tres dies perquè li havien dit que necessitava beure molt. La planta li oferia flors i més flors que ella acceptava amb compassió. Sabia que aleshores havia fet bé, que la determinació de trair el model era encertada, perquè aquella flor única donava personalitat al dibuix. Quan se'l mirava, sempre trobava que sí.
Potser hauria hagut d'anar-se'n a l'estranger amb la tieta Eulàlia, que la va convidar a acompanyar-la a viure a Venècia quan tenia disset anys. La tieta Eulàlia. El pare mai no s'hi havia entès, sempre deia que era una excèntrica, que imposava les seves rareses perquè era pintora i els artistes ja se sap que tenen altres costums. Recordava aquell estiu que la va convidar a passar uns dies a casa seva i que per convèncer al pare li va haver de prometre que no sortiria de nits amb la tieta Eulàlia i ho va complir, perquè tenia quinze anys i era responsable i obedient. Fumava purets amb broquet llarg, la tieta Eulàlia, i voltava despullada per casa amb sabates de taló i un collaret de perles. Això sí, el seu cos de nacre era preciós, perfecte com una escultura. Quan veia Venècia en una revista o a la tele, se li emboiraven els ulls i pensava que hauria hagut de ser més valenta.
Un caminet tortuós conduïa a la porta d'entrada de casa. Dues ratlles negres el perfilaven, i de tant en tant s'hi veia algun roc blavós. Un... dos... tres... quatre... Anava comptant els obstacles mentre els acaronava amb la punta dels dits. L'única certesa era aquell caminet que la conduïa cap a casa.
Estava tota voltada de tanques, la casa. Unes tanques que havia fet altes i primes, del mateix torrat de la teulada, i que arribaven fins al cel. El color del cel l'havia decidit pel nom que el fil duia escrit a l'etiqueta, ceruli, li evocava un país exòtic. Recordava perfectament el dia que l'havia començat, un capvespre d'hivern en què el cel semblava que tocaria la terra. No es trobava bé, la grip la rondava. Cansada d'estar-se al llit i a les fosques sense fer res, va decidir que continuaria la tela i que ho faria precisament pel cel. Podria dibuixar-hi un cometa amb la cua brillant de llum blanca, podria omplir-lo d'estrelles, saltant-se un altre cop l'ordre del model. Però el fil encara no havia tingut temps d'acostumar-se al tacte dels dits i a la fredor lluent del didal que ella ja s'havia cansat de puntejar i ho va deixar córrer.
Com un gatet que es refrega a la mà que l'amoixa, sentia el mareig dintre del pit. Mirava el dibuix que es perfilava en la tela envellida, agafava l'agulla i l'acostava a la finestra de casa, que quedava encara per concretar. Ara s'adonava que era aquest ínfim detall el que li havia permès de continuar el dibuix durant tants anys. Si l'hagués acabat, hauria anat a parar al fons de la calaixera de la mare, que és on meticulosament havia anat endreçant totes les altres labors. Però aquesta tenia alguna cosa d'especial. La casa havia quedat incompleta perquè mai no va trobar el color exacte per retallar la finestra contra la tela. El seu afany de perfecció li feia buscar un color inexistent, un color lluminós i transparent com només ho havia de ser la visió de la mort.
Sentia una estranya opressió just a l'indret del cor. Sabia que havia de decidir-se pel color i enquadrar la finestra. Amb calma, pessigada pel dolor, va buscar dintre la capsa i en va treure el fil blanc. A penes va aconseguir travessar el forat de l'agulla, només uns mil·límetres de fil van quedar a l'altre cantó. El va estirar amb dos dits, fins a fer-ne passar un bon tros. Va resseguir la casa amb la vista i, quan estava a punt de començar el quadrat de la finestra blanca, va fer una pausa. Es va acostar al pit la mà amb l'agulla enfilada, va enlairar una mica els ulls i va clavar-la al mig del que hauria sigut la finestra. Va traspassar la tela i va fer sortir el cap de l'agulla una mica més amunt. La va deixar així, foradant la roba i amb el fil penjant, damunt de la taula, a la vora de la capsa de la tieta Eulàlia. Va veure tots els canals de Venècia i el cos de nacre de la tieta Eulàlia, immòbil al mig del Pont de Rialto. Es va aixecar amb parsimònia i arrossegant els peus es va dirigir cap a la seva habitació. El dolor era morat. Es va estirar al llit amb lentitud i va tancar els ulls, esperant de veure per fi aquell color que sabia que no hauria pogut trobar ni a la capsa més ben assortida del món.




Antònia Carré-Pons
Com s'esbrava la mala llet
Club Editor, 2018



(He triat aquest conte per la seva extensió i pel seu cromatisme, exclusivament. Els contes que acompanyen a aquest són durs, potents i una mica desestabilitzadors, si t'acostes a l'edat madura pels teus propis mitjans o pels dels qui t'envolten. Però crec que és una autora que cal tenir en compte perquè la seva forma d'escriure és d'aquelles que estrenyen la gola del lector, una miqueta tan sols.)

divendres, 9 de març de 2018

Amar la herida - Carmen Juan

Carmen Juan
Amar la herida
La Bella Varsovia, 2014


Yo duermo en un lecho de flores secas. Nada
       puede
cultivarse en esta tierra. Es por la humedad. Las
raíces se confían, crecen ya podridas. esa es la
       condena, ésta en el
origen. si las semillas germinan. teme, porque
        nadie
podrá salvar este campo.

(...)

Ja sabem per qui ens deixem recomanar, perquè ens coneix i sap perfectament com ens pot afectar la lectura.  L'escoltem abans de llegir-la, és bona, molt bona, transmet la dolçor de la dona valenta. Dic dona, i és una dona molt jove, massa jove per haver de saber que les ferides no es tanquen, no s'han de tancar mai del tot, que se les ha de mimar i cuidar perquè són qui som, massa jove per tant de crit mut. Però no només ho sap, ho entén i ho explica meravellosament bé. Tan meravellosament bé que és capaç de fer trontollar, al lector i a les seves ferides, de fer cridar la infància, les arrels, la por, el creixement, el terra, les  fulles, les flors, les ungles, la boca, el cos, l'adolescència, la sang, el pare, la mare, l'amiga, la nena, l'altra, la dona, l' horror, l'amor, la follia... la vida. 

(...)

Fuimos niñas que no sabían no podían no
      querían

Jugábamos a deformarnos.
A ser el bicho. Arrastrábamos
el uniforme por las paredes recién encaladas,
las palmas, la mejillas por las paredes recién
encaladas, como lagartos, para volver a la fila
ropas blancas, manos blancas, caras blancas, 
       para
escucharlas escupir mira, el bicho, mira.

Las niñas niñas nos miraban de reojo.
Que no te roce, que no te toque.
Que no 
te contagie.

(...) 


A més a més de poeta és una activista de les lletres i la paraula, una de les ànimes de Letras de Contestania i té el seu propi blog
No la perdrem de vista!


dimecres, 28 de febrer de 2018

Honrarás a tu padre y a tu madre | Cristina Fallarás


Honrarás a tu padre y a tu madre 
Cristina Fallarás
2018
Anagrama


"Me llamo Cristina y he salido a buscar a mis muertos."
Així comença la narradora d'aquesta búsqueda, d'aquest retorn a les seues arrrels, a la seua història, i al mateix temps a parlar-nos de la nostra Història del segle XX, de la nostra evolució històrica i política. Sobretot és la història per indagar dins dels silencis, de les coses amagades. Ella mateixa ens ho diu més avant: "Me llamo Cristina y ésta es la historia de una familia y sus silencios. Historia de cómo el silencio contagia, atraviesa generaciones y fermenta."

Cristina Fallarás té un avi (descendent d'un president de Mèxic) que es va unir voluntàriament a l'alçament de Franco contra la República i un altre que va ser afusellat contra la tàpia d'un cementiri pels sediciosos. De la seua vida va desaparèixer l'executat, simplement no hi estava, havia mort. Aquest fet i moltes més qüestions susciten molts interrogants. A partir de les preguntes, comença la recerca de la pròpia història, de la seua identitat, dels seus avantpassats, dels morts en lloc d'altres, de cicatrius que no estan tancades, de traicions i abandons, també d'amor i resistència...

Amb un estil personal de narrar (paràgrafs de narració alternats amb altres de reflexió i amb altres d'explicació de la pròpia vida), se'ns ofereix un relat valent, en el qual la Fallarás es despulla i furga en les ferides per tal de pertànyer, de saber-se, i alhora involucrar-nos en ell.


Un tast:

     "El dolor.
     De cómo el dolor, igual que el silencio, igual que la cobardía, atraviesa las generaciones.
     Cómo ha llegado hasta mí el dolor de los hombres, el dolor de las mujeres, El abandono y la soledad. Llegan y muerden el corazón y su veneno nos guía por los senderos que van hacia la muerte y hacia nuestro propio dolor. Ahí está la destrucción.
     Debo, es mi deber, mirar a su dolor a la cara, ver su dolor para ver mi propio ser. Ver el dolor del crío en soledad, de quien no entiende nada, su miedo, su incomprensión, aquello para siempre ya roto. Ver la destrucción de todo lo que tenía la mujer, todo lo que una vida de espinas le había al fin regalado. Ver el terror del hombre frente al pelotón asesino, mirar su dolor al comprender todo lo que iba a sucederle y por qué iba a sucederle."

diumenge, 4 de febrer de 2018

Vivències lectores 4: Llibres per a compartir

Si bé és cert que no succeeix amb la freqüència que desitgem, algunes vegades arriben a les nostres mans llibres que són com una abraçada. Ens fan sentir tan a gust entre les seues pàgines com entre els seus llençols un llit calentet d'hivern. Llibres que provoquen que ens lliurem a ells com al son després d'un dia llarg. Ens absorbeixen com fa el pa dur amb el brou i de tot cor ens convertim en un fartó dins d'un got d'orxata fresqueta.

I gaudim. I no voldríem que mai acabara. I paladegem cadascuna de les seues frases.

Dosem els moments de lectura perquè duren més. Els allarguem. Tanquem els ulls per a sentir com reverberen les paraules com els vil·lans en un migdia d'estiu.

A voltes un llibre és més que les seues pàgines. A voltes ens porta de la mà i ens demana fidelitat i compromís. A voltes un llibre és un amant exigent que demana molt però facilita el nostre lliurament a fons perdut.

Llavors sentim que hem descobert la perla amagada, el tresor enterrat. I cal cridar als amics i 'deudos', a professors i 'followers' per a celebrar-ho, perquè ho llegeixen també, perquè els ocórrega com a nosaltres, perquè gaudisquen com hem fet nosaltres.

No ens agrada encendre espelmes i amagar-les sota del llit...

divendres, 2 de febrer de 2018

Vestides per a un ball a la neu - Monika Zgustova



Monika Zgustova
Vestides per a un ball a la neu
Galaxia Gutenberg, 2017


Malauradament vivim en un món on encara ser dona és partir d’una condició d’inferioritat i en el que cal “lluitar” cada dia. Un  món en el que  la dona que defensa qualsevol causa, té, com a mínim, una doble lluita, com explicava Angela Davis, la de la causa i la del gènere. Un món on la història pràcticament només pertany als homes i en el que les dones en són simplement atrezzo o complement. En els gulags soviètics hi varen passar 18 milions de dones, tal i com va documentar la periodista Anne Applebaum,   moltes d’aquestes dones van morir i les supervivents van quedar, evidentment, amb seqüeles físiques i psíquiques, com els homes, La desigualtat arriba quan d’aquestes dones pràcticament no se’n parla, quan en l’imaginari col·lectiu, en la majoria de fotos que hem pogut veure o en  les històries llegides, les víctimes eren quasi sempre homes.

En els gulags hi havia igualtat absoluta per fer la feina, per la roba, per les sabates. Jornades de 14 hores, a temperatures infernals de 50 graus sota zero o 40 sobre zero, depenent de la zona,  sense les eines necessàries, i en les que es castigava si no s’assolia la quota de treball, reduint o traient les escasses i miserables racions d’aliment.  No es tenia en compte si la dona tenia la regla,  estava embarassada, o havia sigut violada pels guardes aquella mateixa nit.

El règim soviètic va utilitzar els gulags amb un doble fi, treure de circulació a tothom susceptible de ser dissident polític, amb un sistema judicial sense cap garantia pel detingut, i utilitzar-los com a esclaus per a l’explotació de béns (boscos, mines, etc) o la construcció de grans infraestructures (vies de tren, etc). Els hi era igual el destí de les persones, eren carn, quan el seu cos no aguantava les deixaven morir. Els movien sovint de camp per tal que no agafessin confiança amb els companys. Era un infern físic i emocional. Camps de la mort sense càmera de gas.

La Monika Zgustova va tenir el privilegi i la saviesa d’entrevistar a dones supervivents dels gulags soviètics, aquest llibre és el testimoni de 9 d’aquestes dones. Són dones que han sobreviscut amb esperit optimista, la majoria no poden caminar, conseqüència de la desnutrició i l’esforç del temps passat als gulags. Totes  eren intel·lectuals o filles d’intel·lectuals, algunes van anar als gulags joveníssimes, alguna fins i tot hi va néixer. La majoria conserven records preciosos de les amistats fetes allà. I poques han fet de la seva vida una lluita contra l’oblit. Algunes veuen en la Rússia de Putin els mateixos perills que elles van patir.

Són testimonis crus, però continguts emocionalment, vides totalment trencades i reconstruïdes, només són nou testimonis però en podrien ser 18 milions. Fa esfereir. Algunes continuen defensant el règim que les va condemnar , maltractar i torturar amb treballs forçats deixant-hi bona part de la seva vida. D’altres no han parat mai de lluitar contra l’oblit. L’única falta que van cometre va ser criticar a un règim que no permetia cap divergència,  ser filles de pares perseguits o enamorar-se d’algú d’un país occidental.

L’autora selecciona i escull un referent femení clàssic dels que conformen el nostre bagatge occidental, per a cada una de les protagonistes, potser per donar èmfasi a la presència  de dones durant tota la història i als seus drames particulars, i/o per remarcar el component pràcticament mític de cada una d’aquestes històries de superació personal, que van suposar el seu pas pels gulags.

Tal i com jo l’he llegit, La Zaiara Vessiòlaia és la dona de Lot, perquè, malgrat tot, continua mirant enrere.  La  Susanna Petxuro és Penélope que teixia i desteixia esperant retrobar-se amb el seu estimat.  Ela Markman,  és Judith, disposada, a qualsevol preu,  a seduir a Bèria i assassinar-lo , l’Ela també explica la història al gulag d’Ariadna, la filla de Marina Tsvetàieva.   Elena Korybut-Daszkiewicz és Minerva,  la saviesa, la que ha recopilat el drama dels gulags, la que no els idealitza i una de les primeres dones en tot el món especialista en cibernètica i informàtica, malgrat va començar a estudiar de gran i de forma precària per culpa d’haver passat els anys crucials als gulags.  Valentina Íevleva és Psique, castigada per la seva bellesa i la seva determinació en no abaixar el cap,  Valentina també explica la dura experiència de l’actriu Tatiana Okunévskaia.  Natalaia Gorbanévskaia és Antígona, condemnada per desobeir, ella no va estar en un gulag,  dissident reconeguda, deixeble poètica d’Anna Akhmàtova, va ser detinguda per manifestar-se contra l’ocupació de Txecoslovàquia, i ingressa durant més de dos anys en una psikhuixka o presó psiquiàtrica on va ser sotmesa a tot tipus de tractaments innecessaris i tortures.  Janina Misik, polonesa i d’origen jueu pel costat patern,  és com Ulisses, la seva infància i joventut un periple, la seva ítaca la comunitat de polonesos de Londres.  Gàlia Safónova, Ariadna, que va néixer dins del laberint, el gulag, potser el minotaure seria el sistema, les companyes de la mare feien els contes expressament per ella, permetent que, malgrat les circumstàncies,  la seva fos una infància de debò. I finalment  Irina Emeliànova,  Eurídice, la filla d’Olga Ivínskaia, el darrer amor de Borís Pasternak, i el personatge de Lara a El doctor Givago, que explica la seva experiència i la de la seva mare.

Moltes d’elles ja eren la segona o la tercera generació represaliada políticament, i totes van sobreviure, en bona part, per la capacitat de saber trobar la bellesa en les pitjors condicions, per la poesia i per la literatura. Totes eren dones cultes i intel·ligents, i això, segurament, és el que constituïa una forta amenaça pel règim soviètic.

Hi ha llibres que són regals, i hi ha regals que són llibres, aquest reuneix les dues condicions, un regal excel·lent, dels que remou l’ànima i et recorda la fragilitat del món en el que vivim.


Enmig d’una obscura turbulència,
amb un ampli somriure,
Rússia es mou a batzegades
com si xoqués contra un mirall.

Natàlia Gorbanévskaia



“Crec que el gulag em va ajudar a saber quins són els veritables valors de la vida, a saber distingir el que és substancial del que és trivial” Elena Korybut-Daszkiewicz

“A la presó de Lubianka em pensava que tot estava premeditat per aniquilar la idiosincràsia de la gent. Però ara he entès que no és només la presó i el gulag, sinó que tot el sistema comunista pretén precisament fer el mateix: anul·lar la idiosincràsia de la gent, transformar la nació sencera en un ramat obedient. És com una novel·la utòpica. I no ens n’adonem: en llibertat ens pensem que som lliures i, tanmateix, no tenim gaires més drets que a la presó o als camps: potser dormim i mengem més, però en tota la resta, ens controlen, ens segueixen i ens escolten igual que aquí, i temem les delacions tant nosaltres com els que viuen en l’anomenada llibertat” Tatiana Okunévskaia

Em van torturar, però al fons del meu ser hi havia pau. Aquesta sensació de pau només t’envaeix quan saps que has obrat correctament” Natàlia Gorbanévskaia

“Tot el que després vaig aconseguir a la vida ho dec als escassos llibres que vaig poder tocar al gulag – conclou, i exclama-: Ningú no es pot imaginar el que per als presos significava un llibre: era la salvació! Era la bellesa, la llibertat i la civilització enmig de la barbàrie!” Elena Korybut-Daszkiewicz




dilluns, 29 de gener de 2018

Teoria King Kong - Virginie Despentes

Virgine Despentes
Teoria King Kong
Trad. de Marina Espasa
L'Altra editorial, 2018


“Escric en nom de les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del gran mercat de les ties bones. I començo per aquí perquè quedi clar: no em disculpo per res, no he vingut a queixar-me.”


“Quan el món capitalista s’enfonsa i no pot satisfer les necessitats dels homes, quan ja no hi ha feina, ni dignitat a la feina, quan tot és absurditat i crueltat de les obligacions econòmiques, vexacions administratives, humiliacions burocràtiques, certesa que ens estan estafant cada vegada que comprem alguna cosa, encara se’ns considerarà responsables. És el nostre alliberament els que els fa infeliços. No és el sistema polític que tenim el que n’és responsable, és l’emancipació de les dones”

Acabo de llegir les quasi 150 pàgines de reflexions de la Virginie Despentes i em pregunto com és que no sóc una punk-rock?  Una feminista punk-rock? Sí que sense llegir-la a ella, vaig fer la mateixa evolució, pensar quan era molt jove  que ja no ens calia ser feministes, i comprovar, amb el pas del temps, que no només ens cal ser-ho, sinó que el feminisme és LA REVOLUCIÓ que hem de fer cada dia.

L’autora, des de petita, inverteix el discurs de la feblesa de la dona, i diria que en fa la seva manera de veure el món, no és un assaig amable, ni en el tema, ni en el llenguatge ni en el to. Probablement té el to que tindria un manifest fet per un home molt indignat, i és que  també denuncia les suposades virtuts que han de tenir les dones, com l’amabilitat. Puc ser amable però no perquè sigui dona. Ens parla, des de la seva experiència, de la violació, de la prostitució, de la feminitat, del cinema porno, de ser escriptora, de fet, ens parla de la dificultat que encara suposa  ser dona al segle XXI.

L’assaig es va publicar a França fa 12 anys, quan ella encara no arribava als 40, per tant un recorregut de mitja vida, és crua en les seves paraules, però la vida també ho és, la seva ho ha sigut, ho és la de totes les dones, a diferents escales. La submissió, la violència, la renúncia, els motlles, el cos, el vestir, el sexe... tot comporta una violència, ja sigui explícita o implícita, és intrínseca perquè continuem essent ciutadanes de segona.

És un manifest que ens sacseja, des de l’extrem, i t’obliga a mirar-te, a analitzar fins a quin punt les nostres conductes estan mediatitzades per l’entorn, la tradició, la cultura... Ella parteix de la llibertat per ser  com es vol ser, no critica a ningú, no odia als homes, ni a les dones "perfectes", tot i que d’una lectura superficial i tendenciosa es podria deduir així. Critica  conductes, denuncia que l’origen de comportaments i de maneres de fer, vestir o actuar són el resultat de la primacia masculina i l’adaptació forçosa de les dones.

Ella està convençuda que si les dones tinguéssim interioritzada la violència i responguéssim amb violència quan som agredides, les coses serien diferents. No crec que la violència sigui la solució a res, continuo sent una idealista de la cultura de la pau, però esclar, mai he sigut víctima d’una violació col·lectiva, potser pensaria diferent. Els homes s’han defensat tradicionalment amb violència i  sí, pot ser que així hagin resolt puntualment alguns contenciosos, però mai la violència resol l’origen d’un problema i mai es millora la relació futura mitjançant la violència.

Però no voldria encallar-me en aquest punt, perquè sí que estic d’acord amb la major part de l’assaig, l’assimilació de la inferioritat, de la inconveniència de la nostra independència, la falsa idea que la poca igualtat  assolida els darrers anys és la causa de les inseguretats masculines, de la pèrdua de virilitat,  o  la maternitat com a objectiu vital de la feminitat.

El drama és que després d’una violació les víctimes no tenen llibres per consultar, pel·lícules per veure... és massa dolorós, massa cru,  per la mirada que no ho necessita. Per això la pel·lícula seva Baise-moi basada en la seva novel·la, que alhora es basa en el la seva experiència com a víctima d’una violació, va ser censurada, per això ella va ser objecte de tota mena d’humiliacions públiques. Massa crueltat. La dona violada no pot cridar al món que l’han violat, ha de callar, continuar vivint, quan havia de cridar era mentre la violaven no després, i fins i tot estar disposada a morir abans que a sobreviure. És dolorós, aquest silenci social d’una realitat tan antiga com la humanitat.

L’autora va fer, durant una època, de prostituta per tant el seu punt de vista és de primera mà. Critica la hipocresia de la prostitució, el fet que el govern francès l’apartés dels centres de les ciutats, ho tolerem però lluny. De la diferència que hi ha entre una dona que cobra per oferir el seu cos i la dona perfecta que aguanta un marit a canvi d’una posició social. Hi ha moltes maneres de prostituir-se. El debat sobre la legalització, sobre el  dret de la dona a decidir sobre el propi cos. Hipocresia que també fa arribar fins al cinema porno, critica la falsa moralitat, l’ideari masculí, l’ocultació del què fa referència als gustos i interessos de les dones.

La lluita de la dona sempre és doble, inclou la que fa igual que l’home, sigui quina sigui en cada circumstància (raça, religió, feina, etc), més la què ha de fer perquè se la consideri de la mateixa manera. Per exemple quan una escriptora presenta un llibre , a més a més de la presentació en si, s’haurà de sotmetre a un cert tipus de judicis i preguntes que mai es farien a un home.

I més... però cal llegir-lo, les dones i els homes, amb esperit crític i la ment oberta, estant disposats a què ens caigui algun altre vel o fins i tot alguna màscara.  La Despentes a part de ser una punk-rock és una dona molt valenta i això és d’admirar i diu les coses sense pèls a la llengua i “cridant”.

“A les nenes petites se les educa perquè no facin mal als homes, i a les dones se les crida a l’ordre cada vegada que incompleixen una norma”

“Em costa molt  establir una diferència clara entre la prostitució i la feina assalariada legal, entre la prostitució i la seducció femenina, entre el sexe tarifat i el sexe interessat (...) Moltes dones a qui el sexe no interessa però que saben treure’n profit. Que se’n van al llit amb homes vells, lletjos, insuportables, depriments de tant subnormals com són, però socialment poderosos. Que s’hi casen i s’hi barallen per obtenir el màxim de diners quan se’n divorcien.”

“En el discurs antipornogràfic és fàcil perdre’s: de fet, ¿qui és la víctima? ¿les dones, que perden tota dignitat des del moment en què se les veu xuclar una polla? ¿O els homes, massa febles i incapaços de controlar les ganes de veure sexe i d’entendre que es tracta només d’una representació? "

“I mira que té resistència, la “dignitat” de la dona, cada vegada que es tracta de limitar l’expressió sexual...”

“ (...) descobreixo, consternada, que qualsevol imbècil amb polla se sent amb el dret de parlar en nom de tots els homes, de la virilitat, del poble dels guerrers, dels senyors, dels dominants i, en conseqüència, amb el dret de donar-me lliçons de feminitat.”        

“Jo sóc d’aquest sexe, el que ha de callar, el que el fan callar. I el que s’ho ha de prendre amb cortesia, i ensenyant bandera blanca. Si no, se’ns esborra. Els homes saben per nosaltres el que nosaltres podem dir de nosaltres. I les dones, si volem sobreviure, hem d’aprendre a comprendre l’altre. Que no em vinguin a explicar que les coses han evolucionat tant que ja no hem passat a una altra cosa. Per mi no. El que suporto com escriptora dona és dues vegades el que suporta un home.”