dimecres, 7 de novembre de 2018

Ermita - Jordi Llavina




Jordi Llavina
ERMITA
Editorial Meteora, 2017
Fotografies de Josep Massana




He rellegit Ermita arran de la col·laboració en un acte de reconeixement de la concessió del premi Lletra d’Or al seu autor, Jordi Llavina, i  de Re-presentació del llibre, a la nostra vila. Les relectures et permeten un aprofundiment que la primera mirada és incapaç encara de copsar, de fet cada relectura ens obriria portes i portetes impossibles de distingir sense fer el camí diverses vegades. En definitiva d’això tracta Ermita, de fer camí, el camí d’ascens del poeta cap a l’Ermita de Sant Pere del Puig a la Selva del Camp, el poble matern on hi passava dies d’estiu a la seva infància i joventut, i al que retorna de tant en tant.  

És des d’aquí que besllumo l’Ermita com un refugi emocional a la vida del poeta, tal volta la matriu que el pot acollir sempre que li cal, el niu que ja l’acollia d’infant, de jove, i ho farà encara d’adult i probablement de gran. “I ja sóc a dalt, avant mateix/ de la portada de l’ermita./ Em sento alliberat del feix/  llenyós dels anys.”, les arrels maternes per tant, la matriu, la pujada entesa com a renaixement.

Sabem de l’autor, els que el seguim a les xarxes socials,  que camina llegint, i a Ermita, aquest llarg poema en primera persona,  fa just al revés, ens permet a nosaltres llegir el recorregut, el periple on ens va dient la seva contemplació, utilitzant-la de metàfora per insinuar-nos diferents aspectes vitals, i a ritme d’octosíl·lab,  ens fa fer el trajecte al lector, en la mesura, també, que la pàgina escrita ens fa de mirall.

“(...) i sento el sol, empolsegat,
en el camí que ara arroenta
(i sento, encara - despullats
els peus, i, en gran mesura, l’ésser-,
més fondament el pas que faig;
el món llavors gairebé em cou,
perquè és tot fet de pols de brases;
però, al voltant del cor, regala,
en forma d’aigua - un doll constant
d’aigua de font tan fresca i blava-)

Recordo que no fa massa anys, llegint a la Rodoreda,  vaig tenir una petita epifania, que em va permetre encaixar algunes peces fins llavors inconnexes, fer-me conscient de la meva pròpia espiritualitat, negada fins llavors per haver-la vinculat sempre al fet de Creure. Llegint a en Jordi Llavina, en l’ascens per arribar a l’Ermita, estic convençuda d’haver encaixat encara més aquestes peces, quan descriu amb tanta cura la llicorella, la flor l’atzavara, l’olivera, el cel, la pols, la garsa, la llagosta, hi he  vist la llum, l’he vist també dins l’Ermita, símbol de pau, de trobada, de destí.  La llum o la força que ens connecta alhora amb la terra i amb el cel, sense necessitat de déus ni deesses, la força de la mare, terra, l’experiència de no ser res més que una mica de pols entre tanta immensitat, de reconèixer en cada fulla, en cada avellana caiguda, en cada pedra, tota l’existència passada, tota l’existència futura, i sentir, que en formem part, que som en tant que són.

Llegir amb cura la poesia publicada del Jordi Llavina implica fer un viatge circular, ja en els seus primers reculls de poemes llegim l’anunci de la seva veu futura, la present, que llavors apuntava en l’amor, el paisatge, la mort, passat, present, futur, ell, els altres, l’entorn. I que a Vetlla, Contrada, Matí de la mort i Ermita, concreta donant una entitat pròpia a cada inquietud. Un viatge que també podria haver sigut cap al centre, cap a la profunditat del seu ésser, però escull la metàfora de l’expansió, l’espiral enfora, l’ascens, la muntanya, el santuari, el cel, el creixement al capdavall.

Ermita també se’ns ofereix com un zoom que el pas del temps modula. Des de la  mirada magnificadora de  l’infant, tan ben descrita, verge encara del bagatge que porta a la comparació, la mirada que estima sense condicionants. Contra la mirada del jove o  de l’adult jove, que tot ho col·loca en la que creu la seva mesura. Fins al descobriment, ja en plena maduresa, que la natura de fet ens mostra la proporció perfecta, i nosaltres, simples humans en dediquem a reproduir-la, els genis,  o a admirar-la, la resta, sense acabar d’entendre el perquè, només sabent que ens fa sentir en perfecte equilibri. I estic convençuda que si jo fos de números i sabés calcular, aquesta Ermita del Jordi Llavina, des dels fonaments, fins a la teulada, el fora i el dins, el camí existencial que el  poeta retrata, em donaria els resultats de la raó àuria.  I aquí és on rau la màgia, en la saviesa de saber mesclar la forma meticulosa, amb la bellesa perfectament captada, i la consciència d’essència i de pertinença.

“Coronaré aquests últims metres
molt més  a poc a poc: he après
a demorar l’instant segur
del meu plaer abans de gaudir-ne.”

Com la bella olivera que descriu, l’autor  té unes “arrels fondes en terra i rama en l’aire”, brancam  que diferents vents ha remogut, i remourà, enriquint-lo, donant-li noves tonalitats i matisos, però sense perdre la seva essència, alimentada per aquest arrelament que beu de l’entorn familiar i de l’escollit. Amb la certesa de què si no fos així,  la seva paraula: poètica, literària, divulgativa, i el seu ben segur saber fer educant a joves, no seria com és. M’atreviria a dir convençuda i sense exagerar, que és un dels millors poetes actuals en la nostra llengua, la seva manera excelsa d’expressar-se, del seu virtuosisme, i de com va guanyant encara més  profunditat a cada nou llibre. Per tant, que el seu nom hagi entrat a formar part d’aquesta llista de grans escriptors i escriptores que han sigut reconeguts amb la Lletra d’Or “ɸ”, és una alegria immensa.

El llibre compta, a més a més, amb  les meravelloses fotografies de l'ascens a l'Ermita de l'escultor Josep Massana.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

¿Es posible un mundo sin violencia?.- Chantal Maillard




Chantal Maillard
¿Es posible un mundo sin violencia?
Vaso roto, 2018
(pàgines 83 - 85)




El baniano de Howrah

«En un lugar llamado Howrah, situado a unos quince kilómetros al este de Calcuta, hay un baniano de más de 230 años de edad cuya superficie cubre un área de unos 14.500 metros cuadrados. Su copa alcanza una circunferencia de casi un kilómetro. El árbol sigue creciendo a pesar de vivir actualmente sin su tronco madre, que tuvo que talarse.

Este tipo de higueras o ficus de Bengala crece horizontalmente, sus ramas lanzan raíces aéreas que van a clavarse en el suelo formando lo que a simple vista parecen troncos.

¿Qué pasaría si en vez de diseñar el mundo de acuerdo con el Árbol de Porfirio, como se ha venido haciendo, tomásemos como modelo el gran baniano? ¿Qué supondría un cambio de paradigma de este tipo?

El Árbol de Porfirio es un árbol conceptual. Se trata de un diagrama con el que, en los textos medievales, se ilustró la clasificación que de las distintas substancias hiciera el filósofo Porfirio (c.232-304 d.n.e), discípulo y biógrafo de Plotino. Esta clasificación fue la que se utilizó en el medievo y cuyo modelo se ha seguido para todo tipo de ordenación. El esquema sigue una plantilla en el que se distribuyen verticalmente los conceptos, desde el concepto abstracto de "substancia" al de "hombre" -dejando por el camino, por supuesto, todo lo que no sirve a la definición de éste-. Es a partir de ese esquema que el pensamiento europeo, primero, y la tecnología del mundo occidental, después, se han desarrollado.

El Árbol de Porfirio es un modelo vertical, jerárquico, excluyente, patriarcal, "lógico", que procede con dicotomías construidas exprofeso: sustancia (corpórea o incorpórea), cuerpo (animado o inanimado), viviente (sensible o insensible), animal (racional o irracional), racional (hombre). El baniano, en cambio, es un árbol vivo. Se expande por el aire y por debajo de la tierra, trazando entre ambos un circuito nunca interrumpido.

Dos maneras de entender el mundo. El modelo del racionalismo patriarcal, que piensa en términos del Árbol de Porfirio, verticalmente, dejando de lado todo lo que no interesa. Y el modelo de las poblaciones matriarcales, que piensan en términos de correlaciones, horizontalmente: un tronco madre cuyas ramas horizontales lanzan raíces que anclan en el suelo, la acción o el movimiento de cada parte coordinada con las demás -eso que llamamos "medio" o "entorno" cuando pensamos en nosotros desde valores antropocéntricos-. Savia mineral, tan viva como esos seres que consideramos vivos a diferencia de otros. Raíces que son troncos, interconectados, todos con el mismo estatus.

Estatus, sí, pues de eso se trata, de un orden de importancia. Al modelo lingüístico responde la articulación social: en términos de verticalidad, lo universal, llámese concepto o aristocracia, se situará en la cúspide y lo particular, las simples realidades existentes o el proletariado, abajo.

Reemplazar este modelo por un modelo horizontal, inclusivo, en el que todos los individuos (humanos y no humanos) tengan el mismo estatus, incluso si el tronco madre desaparece; pensar y actuar en términos de subsistencia y universal respecto en vez de en términos de producción y ganancia; construir una realidad viva, acorde con un modelo horizontal que no esté al servicio del ansia, la codicia o el poder sino del mutuo sustento de las especies... ¿Tiene esto sentido?

El universo es un entramado en el que todo lo que hacemos o dejamos de hacer tiene repercusiones. Esto es lo que el individualismo racionalista y patriarcal no entendió.»

divendres, 5 d’octubre de 2018

El dolor de los demás - Miguel Ángel Hernández


Miguel Ángel Hernández
El dolor de los demás
Anagrama, 2018



No és una novel·la.  És la “puta” vida, i perdoneu l’expressió. L’autor aquesta vegada no necessita inventar res, només li cal explicar amb el seu saber fer, un episodi del seu passat.  De fet, no ens cal saber si és veritat o si és ficció, i si el què explica és real o no, perquè el dolor és  real, el “shock” i la tristesa són reals, la incomprensió és real, l’afecte és real,  i les contradiccions són reals i ens conformen a tots nosaltres.

Als divuit anys el seu millor amic va matar la seva germana i es va suïcidar.

Com encaixar aquesta realitat a la vida, una realitat impossible d’imaginar. Quantes preguntes et pots arribar a fer sobre l’altre, sobre tu o sobre l’entorn, després d’uns fets així? Com sobreviure emocionalment?  Es fa, tots tenim al nostre voltant  persones, o fins i tot nosaltres mateixos,  que han viscut/suportat/vist situacions emocionalment i/o físicament extremes, i han continuat vivint o sobrevivint. Però la memòria és un laberint que et torna, quan menys ho esperes,  tant als llocs on vas ser feliç, com als indrets d’on vas fugir, els plens de dolor, als que vas patir.

El llibre és una crònica actual dels fets de llavors, memòria i investigació, i una crònica del present, del procés de creació, o més aviat, un relat de la seva vida mentre escriu el llibre . Sembla que el drama de l’amic va accelerar una separació sentimental  respecte el lloc i les persones que el van veure néixer i créixer, i és a través de l’enfrontament amb aquesta situació, que el violenta però que ha decidit escriure, que farà el reconeixement  no només de l’indret i les persones, sinó també dels seus propis orígens i sobretot de la víctima.  De fet, probablement, no seria qui és, ni escriuria com escriu si no fos per aquest bagatge dolorós.

És una lectura dura, però ben conduïda, que no et deixa caure en el pou del dolor dels altres, que et pot fer de mirall, això sí,  i et porta a la inevitable reflexió de la violència, de la fragilitat, del conflicte, de la diabòlica temptació de buscar explicacions, de la ferida i la seva sutura, dels orígens, de la vida al capdavall, o del seu sentit, si és que en té cap. Particularment em va deixar colpida, emocionada i admirada per la valentia de l’autor, i, això sí,  m’ha costat un mes i mig agafar la distància suficient per fer la ressenya.

Lectura que recomano molt, no només per la catarsi que pot suposar tota bona lectura que toca l’ànima, sinó perquè també està escrita pel Miguel Ángel Hernández i els que l’hem llegit sabem que escriu molt bé, i segurament aquí la seva escriptura encara és  millor, més profunda.

“(...) hay aguas que es mejor no remover, lugares en los que es mejor no entrar, que no todas las historias tienen por qué ser contades, que escribiendo no siempre se gana, que a veces también naufragamos ante el dolor de los demás.”

“(...). Ahora  yo me encontraba también ante unas sombras del pasado. Ecos y fantasmes de un tiempo que se había ido. Y creo que fue precisamente eso lo que más me impresionó: la imagen de mi prima, de mi primo, de mi hermano, y sobretodo la mía, hablando a través del tiempo. Incluso más que el crimen, más que la noticia, más que el hecho de ver el cuerpo de mi amigo cubierto por una lona de plástico y colocado sobre una puerta apoyada entre dos sillas.”

“La gente esté ya en la esplanada. El ruido viene de allí. Todos esperan para el velatorio. Pero aún no han llegado los ataúdes. Todavía hay movimiento. La escena que aguardan aún no ha comenzado.”

dijous, 4 d’octubre de 2018

Cançó de la plana | Kent Haruf



Cançó de la plana
Kent Haruf
Traducció de Marta Pera Cucurell
Edicions del Periscopi


Primera novel·la d'una trilogia (La segona, Capvespre, ja està editada també per Periscopi).

Al principi de la novel·la se'ns explica el perquè d'aquest títol: Cant pla: el so vocal uníson que feien servir als primers temps de l'Església romana. Cançó plana: qualsevol melodia o aire senzill, sense adorns.
I així està escrit aquest llibre sense adorns, artificis ni floritures, tant en la prosa sòbria i aparentment senzilla, com en l'argument, que ens proposa unes vides també senzilles però captivadores i plenes d'emocions.

El llibre va narrant-nos (per cada capítol, un personatge), la quotidianeitat d'un professor d'institut i els seus dos fills que intenten sobreposar-se a l'absència de la mare que marxa de casa, la d'una professora que cuida del pare amb alzheimer, la d'una adolescent embarassada que ha estat despatxada de sa casa, la de dos germans grangers i solters que només viuen per tenir cura del bestiar... i el poble, Holt. La vida dels quals perduraran molt de temps en la ment del lector. (En la presentació del segon volum de la trilogia, es parla de l'evolució dels personatges antics i que conviuen amb els nous.)

Potser pot semblar una novel·la massa senzilla i plana, però no ho és en absolut: és pura Literatura, amb majúscula. Un llibre ple de soledat i ràbia, però també d'amor i bondat. Una història tendra i emotiva, gens sentimentaloide, amb una intensitat i força captivadores.

Una recomanació amb totes les meues forces! (Jo ja estic amb la segona, Capvespre.)

dilluns, 24 de setembre de 2018

Gos blanc - Romain Gary


Romain Gary
Gos Blanc
Traducció de Jordi Martín Lloret
Angle Editorial, 2017




Un vespre el gos del Romain Gary i la Jean Seberg torna a casa acompanyat d'un altre quiso, tan adorable que decideixen adoptar-lo  sense adonar-se que és un gos ensinistrat per atacar a persones de pell  fosca. Tant en Gary com la Seberg, són activistes en contra del racisme i a favor dels moviment per la integració de la població negra. Reeducar-lo es convertirà pràcticament una obsessió.


En Gary utilitza els progressos de desaprenentatge del gos per fer una crònica de la lluita per la igualtat, la mort de Malcom X, la divisió entre els diferents moviments per la igualtat, el suport de la comunitat blanca, amb una escapada o fugida a París per viure el maig del 68, on continua la reflexió crítica, amb el retorn a California que arrodoneix la lectura.


Amb la seva ironia, agudesa, capacitat de crítica i autocrítica social, intel·ligència, i gràcies al seu recorregut vital, que li dona una bona perspectiva respecte el conflicte social, la identitat, la igualtat, la fraternitat, fa un retrat que et fa ballar  entre la reflexió seriosa i la rialla, la tristesa i l'esperança, la incomprensió i la contradicció, el drama, el dol, la desesperança. Retrats amb excés de zoom i retrats aeris, que porten a l'absurd d'intentar resoldre els problemes a través de la violència, reconeixent alhora la dificultat de gestionar la ira i l'impuls davant la injustícia i la brutalitat.

Us la recomano molt!!

I us en deixo uns tastets:

“Hi ha alguna cosa profundament desmoralitzadora, pertorbadora, en aquestes transformacions brusques d’una bèstia pacífica i que et penses que coneixes en una criatura ferotge i com si fos ben bé una altra. És un veritable canvi de natura, quasi de dimensió, un d’aquells moments difícils en que les teves petites classificacions reconfortants i categories familiars volen en mil bocins. Experiència descoratjadora pels amants de les certeses. De sobte tenia al davant la imatge d’una brutalitat primitiva, oculta en el si de la natura, una presència subterrània que preferim oblidar entre dues manifestacions assassines. El que abans es deia humanitarisme sempre ha estat atrapat en aquest dilema, entre l’amor pels gossos i l’horror a la bestialitat.”

“Surto d’allà enmig d’un silenci de porcellana psicològica trencada i circulo a través de camps de blat de moro, intentant recordar-me que tinc cinquanta-quatre anys i que amb totes les cicatrius que em marquen el cor i la carcassa ja hauria pogut aprendre una mica de resignació. Em pregunto si la resignació és compatible amb una vida sexual normal. Com la saviesa, t’ha d’arribar després.”

"Així,doncs, jo anomeno “societat de provocació” una societat que deixa un marge entre les riqueses de què diposa i que enalteix mitjançant l’striptease publicitari, l’exhibicionisme del tren de vida, la instigació a comprar i la psicosi de la possessió, i els recursos que atorga a les masses interiors o exteriors per satisfer no tan sols les necessitats creades artificialment, sinó també, i sobretot, les més elementals.
Aquesta provocació és un fenòmen nou per les proporcions que ha adquirit: equival a una crida a la violació.
(...)
Aquesta gent no saqueja: obeeix. Reaccionen davant del diktat de la invasió publicitària, de la instigació a adquirir i a consumir, davant d’aquell condicionament incessant al qual estan sotmesos divuit hores de vint-i-quatre.”

"- Nosaltres, els extremistes, que en dius tu, potser fracassarem. però si més no haurem treballat pels moderats. Sense nosaltres no tenen res a fer. En el cas de la revolta negra, l'extremisme treballa per la moderació..."

“No hi ha res més feliç que la felicitat dels altres.”

Per si voleu llegir-ne les primeres pàgines


diumenge, 16 de setembre de 2018

La teoria dels núvols- Stéphan Audeguy


Stéphane Audeguy
La teoria dels núvols
Editorial Empúries, 2006
Trad. de Ferran Ràfols i Maëlle Monnerie


Imagineu un núvol, petit, que s’ajunta amb altres núvols també petits, i en formen un de més gran, molt gran, que canvia de color, que descarrega aigua, pedra, neu, un núvol que aparentment  es desfà, però no, el vent l’empeny i queda esfilagarsat, fins que torna a ser un núvol petit que recull la condensació d’allà o passa fins que creix i canvia de forma.

Doncs això, un famós dissenyador de moda japonès, supervivent d’Hiroshima, que viu a París, decideix dedicar els darrers anys de la seva vida a col·leccionar tot el que s’hagi escrit sobre meteorologia i per tant sobre els núvols, des dels primers teòrics. Contracta una bibliotecària, una noia una mica descol·locada en el món que li ha tocat viure, en el que no cal pensar, feina precària, parella precària, habitatge precari...  per tal que li classifiqui la seva col·lecció de núvols i escolti totes les seves històries sobre els primers teòrics  dels fenòmens meteorològics.

La novel·la és com un núvol que va endavant i enrere, creixent i decreixent, en el temps i en l’espai, les històries dels meteoròlegs i dels observadors de núvols es barregen amb les del dissenyador i la bibliotecària, amb l’objectiu final d’aconseguir el protocol Abercrombie, on se suposa que hi ha tots els secrets dels núvols i els canvis meteorològics del món, escrit molt abans que els primers ordinadors fossin capaços de fer càlculs i prediccions meteorològiques, protocol  tan famós com desconegut i misteriós.  Com desconeguda i misteriosa és la vida de l’Akira Kumo, el dissenyador japonès, a qui la Virginie Latour ajudarà a acabar la seva col·lecció i l'acompanyarà, amb una amistat farcida d'afecte,   fins al final de la vida.  

Un llibre ideal pels que ens agrada embadalir-nos contemplant els núvols, i els misteris de l’ànima humana.

“(...) els núvols estan formats d’una matèria única que no deixa de transformar-se, que tot núvol és, en resum, la metamorfosi d’un altre.”

“Els objectes de la naturalesa, en la seva gran majoria, es presenten com a irregulars: la línia recta, el cercle o el cub gairebé no existeixen sobre el planeta. Si s’examinen objectes tan diferents com ara el flanc d’una muntanya, la paret interior d’una vagina de dona o la superfície d’un gra de blat, es veurà que tots contenen aspreses, irregularitats més o menys importants; però la ciència occidental mai no ha tingut veritablement en compte cada sinuositat, cada anfractuositat en l’estudi dels objectes. (...) Perquè la irregularitat més petita, considerada en si mateixa, es compon de de minúscules anfractuositats, de manera que cal arribar fins al punt de la que la costa de Cornualla és rigorosament infinita. I aquest descobriment es pot fer extensiu a la totalitat dels objectes de la naturalesa: el perfil d’una orella, la mà d’un nen, el ventre de les dones són, també, absolutament sense fi. Infinit és l’última paraula que en Richard Abercrombie escriu al gran arxivador verd: ara l’obra ja és perfecta.”


divendres, 14 de setembre de 2018

Les vuit muntanyes - Paolo Cognetti




Paolo Cognetti
Les vuit muntanyes
Traducció de Xavier Valls i Guinovart
Navona Editorial, 2018
(Le otto montangne, Einaudi Editore, 2016)




El descobriment  de la muntanya, la muntanya com a metàfora de la vida, d’un mateix, dels altres. Un viatge iniciàtic en el que la missió és baixar de la muntanya, ja no sencer sinó plens d’esquerdes  de les glaceres que ens habiten, i que només poden  desfer l’amor i l’afecte.

En Pietro és un noi de ciutat que va als Alps italians a passar els estius, allà es trobarà amb el Bruno, amb qui creixeran plegats i aprendrà a conèixer  la muntanya i a si mateix d’una manera diferent a la que li han mostrat els pares fins llavors.  Aprendrà, també, a reconèixer al pare i a la mare, i la relació que els vincula, els seus anhels i les seves frustracions, la seva manera d’entendre  el territori.

La muntanya està plena de perills i de bellesa, i pel Pietro  serà un port on plegar veles quan ho necessiti, i alhora un oceà on perdre’s i on trobar-se. Pel Bruno la muntanya serà el món, no hi haurà res més. La màgia de la seva amistat recaurà precisament en aquesta diferència, que els alimenta mútuament.

Diria que és una novel·la sense focs d’artifici, un corriol que va pujant per un prat fins que quedes atrapat per la broma d’un matí alpí, n’olores les flors silvestres i respires l’aire més pur.  Alhora és plena d’entrebancs, d’esllavissades, i glaceres, una porta a la condició humana, als silencis, les abraçades no donades, les pors, les fites, les converses a la vora del foc o dalt del cim.

A mi m'ha resultat un plaer llegir-la, com entrar en una borda, seure als bancs de fusta vella i escoltar espetegar el foc, o seure a la vora d'un rierol sota l'ombra d'un pollancre.

“(...) la glacera, ens va dir a mi i al Bruno pel camí, és la memòria dels hiverns passats que la muntanya guarda per nosaltres. Per damunt d’una certa altura en reté el record, i si volem saber d’un hivern llunyà és allà dalt on hem d’anar.”

"Si el punt on et submergeixes en un riu és el present, vaig pensar, llavors el passat és l'agiua que t'ha deixat enrere (...), mentre que el futur és l'aigua que baixa de dalt, portant perills i sorpreses."

"Sigui el que sigui el destí, viu a les muntanyes que tenim damunt del cap".



dimarts, 11 de setembre de 2018

Un ciego con una pistola | Chester Himes



Un ciego con una pistola
Chester Himes
Traducció al castellà d'Ana Becciu
RBA Libros, S.A., 2017



De quan en quan, necessite tornar a la novel·la negra. I aquesta vegada he anat a un clàssic que no té els estereotips d'aqustes novel·les a l'ús.

Per a mi és una novel·la difícil de classificar. Tracta de policies, dels problemes racials al Harlem de Nova York, de disturbis racials, d'assassinats, de relacions fosques, de violència... Tot tractat des del punt de vista dels negres. Però la trama policíaca és simplement un element més de tot el contingut. Els aglutinadors de tot aquest caos que es viu en un tòrrid estiu a Harlem són dos policies negres: Ataúd Johnson i Sepulturero Jones. Ells són el fil que uneix els flaixos de la novel·la. Perquè aquesta novel·la sembla estar escrita a flaixos, escenes que s'il·luminen per a donar-nos en conjunt unes històries de violència crua. Unes escenes tan inquietants i contradictòries com el títol de la novel·la.

En ella trobarem líders negres, monges i predicadors negres, prostitutes i mariques negres, timadors negres, el black power, manifestacions de negres, baralles i assassinats entre negres... i un cec amb una pistola disparant en el metro. Tot això i molt més és aquesta dura i violenta novel·la que s'allunya dels esquemes de la novel·la policíaca estàndard.

(De vegades, la seua lectura pot descol·locar una mica al lector, pot desorientar-lo la successió de personatges i escenes que s'hi succeeixen. Però al final tot ocupa el seu espai, tot casa.)

dissabte, 1 de setembre de 2018

Y llovieron pájaros.- Jocelyne Saucier




Jocelyne Saucier
Y llovieron pájaros
Traducció al castellà de Luisa Lucuix Venegas
minúscula, 2018


Òrfenes/orfes, llegiu aquest llibre.
En acabar-lo aquest matí, he saltat a l'ordinador per dir-vos-ho, sense poder esperar.
No trigueu més. De nou, minúscula ens porta un llibre per rellegir i compartir.

Una fotògrafa busca supervivents dels grans incendis de principi de segle (el XIX) al Canadà. Trobarà molt més.
I nosaltres també.

Viure l'horror. Sobreviure. Llibertat. Amistat. Amor, fins i tot.
I art. I herba. I el poder de l'art, i dels amics, per sobreviure.
I la paraula compartida i mantenida. Al límit.
Aquesta novel·la de Jocelyn Saucier ja forma part del meu cànon.

- La sonrisa en un muerto es una última cortesía. (pàgina 48)