dimecres, 27 de juliol de 2016

La voluntat de comprendre. Filosofia en minúscula.- Xavier Antich







Xavier Antich
La voluntat de comprendre. Filosofia en minúscula
Arcàdia, 2016





¿No és veritat que teníem el cor tot ardent quan ens parlava pel camí i ens explicava el sentit de les Escriptures?
Evangeli de Lluc, cap. 24, vers. 32
La Biblia, versió dels Monjos de Montserrat, 1983

Filosofia en minúscula, com a subtítol.
Recull d'articles (Idees de reüll) del Xavier a l'ARA, dels últims dos anys (aprox.).
Compilats sota cinq epígrafs ben sucosos:
- Els secrets de la memòria
- Jo, els altres: nosaltres
- La realitat i la imaginació política
- El pensament de la mirada
- La moral de les paraules

A les seves pàgines llegirem sobre cadires, sobre sabates abandonades al moll, sobre carícies revolucionàries, sobre educació, sobre la construcció del nosaltres en dir-ho, sobre portes i com aconseguir la inhumanitat en tanca-les, sobre l'alliberament de la servitud tot fent servir la llibertat, sobre les paraules i l'enteniment en comú del seu significat (d'allò que volem dir amb elles), sobre perdre la paraula i perdre-ho tot a sobre, sobre el silenci, sobre el verí de traduir el dolor en odi, sobre la búsqueda del sentit, sobre la lectura...

En acabar, haurem sentit parlar, sense aldarulls, de pensadors com Aristòtil, Hannah Arendt, Semprún, Plató, Herodot, Benjamin, Agustí Centelles, Claudio Magris, Oliver Sacks, Sèneca, Sartre, Wenders, Lévinas, Carlo Collodi, Zambrano, Riba...

I tindrem la sensació de que el món és millor quan el comprenem, quan no només ens deixem portar, quan exercim de dones i homes lliures, quan mirem, i parlem, i ens escoltem...

El llibre és com un trencadís: xicotetes peces d'un parell de pàgines amb sentit complet, un conjunt d'històries, pensaments i esguards que componen un món bo per a viure, un repàs amorós a la cultura occidental, una actitud honesta i lliure per a acarar el continuar vivint.

Una tasca interessant serà fer la llista dels "llibres esmentats, comentats i, fins i tot, recomanats" que farceixen aquesta voluntat de comprendre. Una altra capseta de cireres.

La gent de casa nostra ja sabem com parla el senyor Antich: optimista, divertit, seriós, assenyat, encomanador... Aquest home m'ha fet llegir llibres americans fins i tot (amb la tírria que els tinc).

Ho sento, no em puc estar de fer un spoiler:
"Tenia raó Steiner: "Llegir bé és contestar al text", participar en el diàleg que tot text obre, inscriure's en una reciprocitat basada en l'obertura a l'altre i en la generositat de la donació. Escriure a sobre del text llegit: el gest essencial de la lectura." (Pàg. 226)

dijous, 21 de juliol de 2016

EL ANIMAL MORIBUNDO


El animal moribundo
Philip Roth

Ed. Random House Mondadori. (edició de El País)
2001 (ed. del 2012)

Traducció:  Jordi Fibla

119 pàg.


Es tracta d'una obra curta d'un escriptor abastament premiat, on el protagonista, David Kepesh (veterà reconegut professor universitari i alhora famós crític literari televisiu) fa un llarg monòleg dirigit a una tercera persona on explica sobretot la seva particular visió de les relacions sexuals (la majoria amb alumnes més joves) i la seva filosofia promiscua favorable a no involucrar-se mai afectivament amb les seves amants. Aquesta manera de pensar es veu trencada amb l'aparició d'una jove d'origen cubà, de nom Consuelo
I és aquest indesitjat canvi el punt d'inflexió de la novel·la, el pal de paller des d'on el protagonista explora el seu interior i el reconeixement d'una passió que no pot (a desgrat seu) controlar, i des d'on reflexiona al voltant de les dues grans pulsions humanes: eros i tànatos.

No us negaré que l'obra està ben escrita (no obstant Roth és un mestre reconegut), i la traducció és prou bona, però al final em deixa un regust de "moralina"; vull dir que (i em sembla que és un mètode efectiu emprat en propaganda) a força de subratllar molt un fet o una actitud (en aquest cas la suposada "amoralitat" que comporta la promiscuïtat sense compromís que lloa el protagonista), finalment el que s'aconsegueix, per excés, és afavorir el punt de vista contrari, ni que sigui de forma indirecta. 

Desconec si aquest era l'objectiu final de l'autor. No he llegit altres obres majors com la "Pastoral americana", per exemple, però aquesta em deixa un sabor agredolç, d'una certa falsedat. 

Potser vaig errat, però l'enfocament proposat aquí per Roth em sembla encarat a una interessada i comercial controvèrsia. Ja em direu......

Per cert, el mateix autor ens en dóna una pista:
" La televisión hacía lo que mejor hace: el triunfo de la trivialización sobre la tragedia".
 (Pàg. 112)


dijous, 14 de juliol de 2016

CERO K. Don DeLillo.

Cero K
Don DeLillo.
Seix Barral ed.
2016
Traducció de Javier Calvo.



"¿Qué sentido tiene vivir si al final no nos morimos?"



No puc ser imparcial amb les novel·les de Don DeLillo perquè és un dels meus autors favorits i no puc ser imparcial, a més, amb aquesta "Cero K" perquè comença molt bé i acaba encara més bé.

Don DeLillo, que és un dels autors més personals i únics de la narrativa contemporània, aconsegueix a "Cero K" una altra de les seves grans fites!
Com si no en tingués poques: "Submundo", "Ruido de fondo", "El hombre del salto", "Cosmopolis", "El ángel esmeralda", "Americana"...
Qualsevol dia li donaran el Nobel©!!

Segueix sent un DeLillo impecable. Abstracte però precís. Minimalista i alhora contundent. I molt modern amb temes que podrien ser clàssics.

Aquí, parlant de la mort en una empresa que amb un sofisticat procés aconsegueix congelar el cos dels humans per guardar-los i fer-los viure en un futur proper... Una possible inmortalitat... O una utopia que veu el narrador, fill d'un dels màxims inversors d'aquesta empresa on participa la seva dona malalta en el procés i que després on també voldrà participar-hi davant la resistència del fill.

"Piensa en lo larga que es tu vida medida en años y luego medida en segundos. En años, ochenta años. Parece una buena cifra para los estándares actuales. Y ahora en segundos, dijo. Tu vida en segundos. ¿Cuál es el equivalente a ochenta años?
   Hizo una pausa, quizá para hacer cálculos. Segundos, minutos, horas, días, semanas, meses, años, décadas.
   Segundos, dijo. Ponte a contar. Tu vida en segundos. Piensa en la edad de la Tierra, en las eras geológicas, en océanos que aparecen y desaparecen. Piensa en la edad de la galaxia y en la edad del universo. Miles de millones de años. Y nosotros, tú y yo. Vivimos y morimos en un parpadeo."



"Te sientas a solas en una habitación en silencio de tu casa y escuchas con atención. ¿Y qué oyes? No el tráfico de la calle, ni voces, ni la lluvia, ni una radio. Oyes algo, pero ¿qué? No es el tono de la habitación ni tampoco un ruido ambiental. Es algo que quizá cambia a medida que escuchas con más atención, segundo a segundo, y empieza a subir de volumen: no es que suba de volumen, sino que de alguna forma se ensancha, se sostiene, se rodea a sí mismo. ¿Qué es? ¿La mente, la vida en sí, tu vida? ¿O es el mundo, ya no su masa de materia, la tierra y el mar, sino lo que habita el mundo, la marea de la existencia humana? El zumbido del mundo. ¿Lo oyes tú alguna vez?"

D'aquestes novel·les que voldries que no s'acabessin mai. Que vas fent a poc a poc...
És impressionant. Les dues parts de la novel·la són fantàstiques!!
Un festival ple de moments inolvidables!

(Un consell: No us la perdeu!!!)

divendres, 8 de juliol de 2016

CIUDAD EN LLAMAS. Garth Risk Hallberg

Ciudad en llamas
Garth Risk Hallberg
Literatura Random House ed.
2016
990 pàg.
Traducció al castellà de Cruz Rodríguez Juiz







Hi ha ciutats que per si mateixes són un món sencer, i també hi ha novel·les que contenen un món; com si dins hi portessin un grapat de vides.

Tot i no semblar-ho, segurament "Ciudad en llamas" és això.
Aquesta novel·la, la primera de l’escriptor nord-americà Garth Risk Hallberg, és tot un desafiament, un totxaco de 990 pàgines amb un argument que ens presenta a una jove que durant la nit de Cap d’Any de 1976 és tirotejada. El relat semblaria d’intriga però lluny d’agafar el clàssic camí per trobar el culpable, Hallberg de seguida abandona aquesta línia per centrar-se en els molts personatges que circulen per la història, obrint les seves vides.

Tots ells són meravellosos: L'ovella negra d’una família ben posicionada desapareix de sobte; un veterà periodista que ha perdut la inspiració; el pare de la noia tirotejada i el seu negoci de focs artificials i pirotècnia; un inspector de policia coix a punt de jubilar-se; l’exmarit de la germana d’un dels personatges i la relació que guarda amb la víctima que apareix la nit de Cap d’Any; el noi negre professor d'una exclusiva escola de noies; la colla de joves punks, el fill de la parella separada...
L’autor ens posa davant d'aquest gran grapat de personatges i aconsegueix dotar-los de vida. Amb somriures i moltes llàgrimes. Com la vida mateixa.

Però el relat avança i retrocedeix en el temps magistralment, i amb ell ho fan també els personatges, que podem veure’ls, fins i tot, vint anys després dels fets. I la ciutat, que emmarca els successos i envolta tots aquests personatges acaba sent-ne un més i sovint resulta inabastable i excessiva per tots ells.
Així és el Nova York de 1976, una metròpoli meravellosa però també salvatge.

No deixem que el volum de pàgines ens espanti, perquè això passa a ser una simple anècdota quan ens endinsem en la lectura de "Ciudad en llamas", que emociona i ens apallissa com només la bona literatura sap fer.

dimarts, 5 de juliol de 2016

Les botigues de color canyella / El sanatori de la clepsidra | Bruno Schulz



Les botigues de color canyella / El sanatori de la clepsidra
Bruno Schulz
Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirski
Quaderns Crema

«Tu vas matar el meu jueu, jo he matat el teu.» 
Aquesta frase terrible acompanya sempre qualsevol aproximació a la figura de l'escriptor Bruno Schulz.

Nascut a la Galitzia austríaca en 1893, dins d'una família jueva, Bruno Schulz passaria a ser polonès quan la seua ciutat natal, Drohobycz, va ser annexionada a Polònia, després de la Primera Guerra Mundial. En acabar els seus primers estudis, el jove Schulz va assistir a l'Escola d'Arquitectura del Politècnic i durant un curt període a l'Acadèmia de Belles Arts de Viena. Encara que no va acabar els seus estudis de dibuix, en la seua maduresa hi feia classes i va anar elaborant una obra plàstica paral·lela a la seua activitat literària. Quan la Segona Guerra Mundial s'abat sobre Polònia, Schulz comença a patir el destí de la comunitat jueva a la qual pertany. Aconsegueix però la "protecció" de Landau, un oficial de la Gestapo amb pretensions. Passa així a convertir-se en el seu "jueu necessari", la seva possessió. Schulz li proporcionava dibuixos i va arribar a decorar-li la casa amb murals(1) a canvi de menjar (i mentrestant va anar traient del ghetto i dipositant, no se sap on, un paquet amb els seus manuscrits (concretament, un llibre anomenat El Messies, que incloïa els testimonis que havia obtingut de persones del seu poble sobre l'operació d'extermini nazi). 
I un dia, una simple disputa del seu "protector" amb un altre integrant de la S.S. fa que aquest últim s'hi venge matant Bruno Schulz amb dos trets al bescoll, en una jornada en què van morir un centenar més de jueus a Drohobycz (Dijous Negre). D'ací vindrà la frase que encapçala aquest escrit. En ella i en l'escena que la va provocar està continguda tota la bogeria, la barbàrie, la gratuïtat del mal i l'estupor malalta de la humanitat(?).
El seu cadàver va anar a parar a una fossa col·lectiva al cementiri jueu. Durant el període soviètic (després de la guerra, Drohobycz va passar a ser territori d'Ucraïna, és a dir de l'URSS), s'hi va construir un barri de barraques i després de blocs de pisos, sobre aquell cementiri, de manera que Bruno Schulz no té tomba. Tampoc no s'ha aconseguit rastrejar fins avui el manuscrit d'El Messies(2).

Aquests dos llibres que ha publicat Quaderns Crema en són gairebé un de sol.
Schulz escriu conjunts de "relats" -cadascun dels relats amb entitat pròpia, però imbricats entre ells-. En aquests la memòria de la seua infància es converteix en ficció: la laberíntica vivenda familiar (ombrívols passadissos i habitacions ignotes), el sopor i desgavell a la botiga de confecció del seu pare, la provinciana i peculiar clientela, la figura distant de la seua mare, les excentricitats del seu pare (criador d'aus exòtiques, defensor dels drets emocionals dels maniquins, fetitxista de sabates femenines, objecte de metamorfosi en escarabat, mosca o voltor dissecat ...) el qual viu el seu món interior amb tanta intensitat que voreja la bogeria, la infructuosa recerca per tota la casa dels fragments del Llibre on creu el protagonista que es revela un ordre mític, la sensualitat i determinació de la criada Adela, la cartografia canviant de la seua ciutat... Tot això crea un microcosmos estètic insòlit i circular, un somieig angoixant i malenconiós, un flux d'imatges atrotinades i crepusculars (No abunden les imatges felices en la seua obra, encara que de vegades les excentricitats del seu pare ens puguen provocar un lleu somriure, però poc més); en resum, una poètica personal i d'enorme bellesa.
L'estil propi i l'univers específic que evoca Bruno Schulz en els seus relats, encara que en ells es trasllueix un ressò de Kafka (també dota de significat raonable situacions fantàstiques, oníriques), el converteixen en un escriptor inaudit en la literatura universal. Aquestes són les dues obres que fonamenten el mèrit i el culte que se li professa: "Les botigues de color canyella" (1933) i "El sanatori de la clepsidra" (1937). Schulz esquiva el realisme social, prefereix refugiar-se en una literatura basada en la imaginació. No obstant això, en els seus textos apareix la vacuitat de la vida, la sexualitat, la religió, la infància i la vellesa, la passió... Tot inclòs en un temps mesurat subjectivament i distorsionat a l'extrem (En El sanatori de la clepsidra, el fill es troba amb el pare després de mort aquest).

L'escriptura de Schulz és densa, minuciosa, morosa en els detalls i barroca, però sense circumloquis excesius (això sí, el lèxic emprat és riquíssim, a mi m'ha costat de consultar el diccionari a sovint). La seua aparença irreal està carregada de múltiples sentits i, com s'ha dit, més que reflectir la realitat, la crea: "La realitat és l'ombra de les paraules", diu. La natura, les coses materials tenen vida i entitat pròpies en el seu discurs.
L'escriptura de Schulz no és fàcil de llegir (o sí, i molt plaent si és el que busques en un text, i no només el que està contant-s'hi): estàs en tot moment pendent de com diu les coses, necessites tornar a llegir una vegada i una altra el fragment ja llegit per adonar-te de la bellesa que conté, per copsar en tota la seua magnitud una prosa que es recrea en ella mateixa i que et subjuga.

Per Schulz, l'axioma suprem és: «Al principi va ser el verb», i aquesta tendència de la paraula cap a la seua matriu primigènia, la seua enyorança del remot origen, el verb, és pura poesia a les seues mans. 
La Literatura, per tant, per Schulz, és això: una contínua rebel·lió contra el que és ordinari, una forma privada de transformar la realitat en un mite digne de ser viscut i, sobretot, literaturitzat.

____________________________________________________________

* Pàgina oficial de Bruno Schulz on podreu gaudir dels seus dibuixos, ACÍ.

* Per arredonir la feina, si heu llegit en Schulz, ací teniu el minúscul llibre de Maxim Biller que et posa Dins del cap de Bruno Schulz (molt bo!):
Nota personal: No agraïré mai prou a dues bones amigues el regal que em van fer amb aquest llibre.
____________________________________________________________

1) El 2001, un documentalista judeu amant de l'obra de Schlz va aconseguir identificar la casa on havia viscut l'oficial Landau durant la guerra. Sorprenentment, els murals pintats per Schulz seguien allí: en van tenir prou en rascar una mica la pintura de les parets d'aquella casa que durant el període soviètic va ser subdividida perquè entressin dotze famílies i en el període post-soviètic llanguia com inquilinat. Israel es va posar en moviment a l'instant: amb nocturnitat i traïdoria va tancar un tracte amb els ocupants de la casa i el govern ucraïnès, va noliejar a Drohobycz un equip de restauradors del Museu de l'Holocaust per retirar els frescos de Schulz en una operació de pel·lícula. Quan els polonesos van reaccionar i reclamar com a seua l'obra de Schulz des de Varsòvia, els frescos ja estaven exhibint-se a Israel.


2) Mercedes Momany diu, recordant aquest "Messies": «En l'imaginari de la nostra civilització, els textos perduts o destruïts juguen un paper essencial, ja siguen les Taules de la Llei trencades per Moisès en la seva còlera contra els adoradors del Vedell d'Or, ja sigui la maleta de Walter Benjamin extraviada després del seu suïcidi en Port-Bou, ja sigui la gran pira apocalíptica d'Auto de fe de Canetti, o bé els centenars de milers de cartes, documents, biblioteques senceres o manuscrits desapareguts arran d'exterminis tant siga culturals com a humans, com el que va tenir lloc durant l'Holocaust».

dijous, 30 de juny de 2016

El cel protector - Paul Bowles




Fou publicada l’any 1949 per l’editorial New Directions, després de més d’un any de negatives de diferents editors, perquè era massa innovadora. La reacció de la crítica quan va sortir anava des del considerar-la apassionant fins a enigmàtica i estranya, reconeixent-li la seva originalitat visionària.
En català es pot trobar en l’edició Butxaca d’Ed62, 2001, traduïda per Jordi Arbonès l’any 1994 i editada llavors en la col·lecció “Millors obres de la literatura universal/SXX)”,que compta amb un pròleg molt il·lustratiu del mateix traductor.
En castellà, Galaxia Gutenberg està reeditant tota l’obra de Bowles amb una meravellosa traducció de Nicole d’Amonville Alegría. El cel protector, la van publicar el juny del 2015, amb el  pròleg del propi autor.
L'obra és en part autobiogràfica i va suposar el redescobriment de l'autor en el seu propi país, traient-lo de les estretors econòmiques que començaven a assetjar-lo.
Tenesse Williams compara aquesta primera novel·la de Bowles, amb l’obra dels autors francesos Jean Genet, Jean Paul Sartre o Albert Camus, per la seva maduresa, es publica als seus 38 anys. Segons Williams és una obra sofisticada, sobretot per la seva lectura en clau espiritual i filosòfica, ja avança que molts lectors es quedaran en la lectura fàcil i no entraran en aquest segon nivell que segons ell és el que fa gran la novel·la i el que el diferencia de la majoria d’escriptors nord-americans
En català no es publica fins l’any 1994, però Manuel de Pedrolo l’any 58 ja en publicava una “notícia” a la revista “Quart creixent”, en la que parlava de “El cel protector” i “Deixa-la caure”, i avança al lector català que l’obra de Bowles és desencisadora perquè mostra la fragilitat de la pròpia criatura humana. Jo discreparia de Pedrolo, crec que mostrar la fragilitat de la criatura humana pots ser de tot menys desencisador.
La novel·la està dedicada a Jane Bowles, la seva dona, amb qui sempre van mantenir una vida de parella complexa però molt profunda.
Comença la novel·la amb una cita d’una cançó bereber (no hi és en la versió catalana, perquè tampoc hi era en les primeres edicions nord-americanes), que diu:
“Cap home és amo del seu destí”
El Sàhara que descriu en Bowles a través del seu personatge, en Port, que com ell és un viatger, sense destí i sense data de tornada,  i no un turista, és el que va conèixer ell als anys 30, aconsellat per Gertrud Stein i Alice B. Toklas. Ell mateix explicava que l’acció transcorre en dos plans, el desert africà exterior i el desert interior dels protagonistes. En aquest sentit el què és realment important en la novel·la no és tant la descripció dels paisatges, que no són massa detallistes sinó la relació que els personatges tenen amb ell, tal i com li fa explicar al propi Port, el paisatge és important i bell en la mesura que som capaços de relacionar-nos-hi, quan ens manca energia fins i tot per viure, és impossible que en puguem gaudir o ni tant sols encarar-nos-hi.
L’obra és un llarg viatge d’anada i tornada d’Orà fins al Sudan i tornada a Orà.
La novel·la es divideix en 3 parts, la primera es titula “Te al Sàhara”  i s’obre amb una cita de l’argentí Eduardo Mallea:
“Lo que tiene nuestro destino de nuestro y de distinto es lo que tiene de parecido con nuestro propio recuerdo”
Són tres els protagonistes, el matrimoni Moresby, Kit i Port, i el seu jove amic Tunner.
Comença amb en Port despertant del no-ésser “Si li mancava l’energia suficient per determinar la seva posició en l’espai i el temps, també li faltaven les ganes. Estava en algun lloc, havia retornat a través de vastes regions des d’enlloc, existia en la medul·la de la seva consciència la certesa d’una tristesa infinita, però era tranquil·litzadora perquè era l’únic que li resultava familiar”
Port i Kit fa dotze anys que estan casats, s’estimen, però entre ells no hi ha, pràcticament, contacte físic, no és un tema de desgast és que en Port és incapaç d’estimar, viu dins d’una gàbia que es va construir ell mateix per no estimar.
Els dos són intel·lectuals novaiorquesos que han fugit d’una vida massa frívola, amb la idea que viatjant trobaran sentit a la vida, de fet aquesta és la idea de Port,  entenent també que trobant aquest sentit referia els llaços que el lliguen a la seva dona però alhora aquest compromís emocional l’espanta perquè es troba massa perdut en el seu propi abisme.
Kit és una dona extremadament supersticiosa, qualsevol cosa, fet, situació li sembla un mal auguri i constantment construeix petits rituals per trencar  els mals auguris que només ella sap veure.  És també i en conseqüència una dona profundament atemorida, i les reflexions existencialistes del seu marit o els somnis que té, li provoquen un pànic absolut. El  sentit de la seva vida és estar al  costat de Port.
Tunner en canvi representa el típic home de diners nord-americà que es dedica bàsicament a organitzar festes i a viure sense preocupacions, fascinat per la parella decideix acompanyar-los. Tenen una relació ambivalent amb ell, a vegades els agrada, a vegades els desagrada profundament.
Port, perdut en el propi buit i enfadat amb la seva dona perquè es posa nerviosa amb les seves reflexions i somnis existencialistes, fuig la primera nit que passen a Orà,. Se’n va  a les afores de la ciutat on Ismaïl, un ex-combatent de l’exercit francès, li sap veure la tristesa i li proposa gaudir la vida, el durà fins a Mahrnia, una dona bellíssima. Que a través d’Ismaïl li explicarà el conte de Outka, Mimouna i Aïcha, les tres joves que volien prendre un tè al Sahara.
La relació amb Mirhna acabarà de manera sobtada i truculenta, i sotmetrà a Port en un desassossec major, que es veurea incrementat pel joc de seducció entre Kit i Tunner.
Bowles, com ja intuïm en la primera definició de viatgers i turistes, és molt crític amb les persones d’occident que s’instal·len a llocs des del seu punt de vista exòtics, per viure-hi des del menyspreu absolut per tot allò que no sigui la seva pròpia cultura. I en el cel protector ens presenta una mare i un fill australians, els Lyle, absolutament histriònics, ella fa guies de viatge i és fotògrafa, escandalosa, critica constantment els àrabs, els francesos, a tothom, des de la ignorància més absoluta. El noi és fastigós, malalt d’alguna malaltia venèria, i amb interessos molt obscurs
Tota aquesta primera part del llibre està carregada de reflexions i converses entre els Moresby, en les que van desgranant la immensa tristesa d’ell i la complexitat de la seva relació, la seva manca de connexió plena amb la vida i les diferents maneres que tenen d’enfrontar-s’hi.
Anem llegint com es van endinsant al desert, com les comoditats occidentals deixen d’existir, de quina manera s’hi adapta cada un dels tres personatges, físicament i emocionalment.
 “Va experimentar un sobtat  estremiment d’autocompassió quasi agradable, de tan bé com expressava el seu estat d’ànim. Era un estremiment físic, estava sol, abandonat, perdut, sense esperança, amb fred. Sobretot amb fred, un fred interior, pregon, que res podia canviar. Si bé aquella glacial absència de vida era la base de la seva infelicitat, s’hi aferraria sempre, perquè era també el centre mateix del seu ésser, a l’entorn del qual s’havia construït”
La segona part de la novel·la s’anomena “El caire esmolat de la terra” i comença amb una cita de Paul Valéry  “Adéu – diu el moribund al mirall que li posen al davant -. No ens tornarem a veure mai més.” 
En aquesta segona part de la novel·la, només hi ha dos protagonistes, en port i la Kit, transcorre entre Bou Noura, El Ga’a i Sbâ, Port està malalt, la seva malaltia, una febre tifoïdal, va avançant paulatinament sense aturar-se, en la mateixa mesura que la Kit i ell van endinsant-se en el desert.

Port descobreix a Bou Noura que s’ha quedat sense passaport, curiosament, Port sense passaport se sent més perdut que mai, aquí entenem que malgrat tot sempre serà un estranger, turista, viatger... que en realitat de qui fuig és d’ell mateix, amb una Kit disposada a  anar a la fi del món per ell.
 “...Guaità cap a fora, a la buidor exposada al vent. La lluna nova havia lliscat darrere el caire esmolat de la terra. Allà, el desert, encara més que al mar, tenia la impressió que es trobava a la superfície d’una vasta taula, que l’horitzó era la vora de l’espai. S’imaginà un planeta en forma de cub, suspès en algun lloc a sobre de la terra, entre aquest i la lluna, on haguessin estat transportats d’alguna manera.”
El viatge amb un Port ja molt malalt és molt  angoixant, fins que Kit aconsegueix, amb l’ajuda d’un àrab, que els transportin en un camió fins a Sbâ i allà ingressen a Port a la infermeria que hi ha dins la fortalesa militar francesa. Que de fet es tracta d’una habitació polsosa i sense cap tipus de mobiliari.
Els fragments de deliri de Port, són dels millors passatges del llibre, i es fa palès fins a quin punt poden ser pensament o pors propis de l’autor, tenint en compte que als seus 21 anys va patir la mateixa malaltia.
En els seus deliris parla sobre el fet d’escriure, de no generar expectatives al seu voltant, per por a fracassar, de la seriositat del què s’escriu damunt del paper, rebutjant les banalitats del dia a dia. “Mentre visqués la vida no podria escriure sobre ella”. Explicant-nos així,  perquè no va escriure la seva primera novel·la fins al 38 anys i perquè és així de profunda.
Veiem una Kit molt espantada, tant que només té ganes de fugir del seu costat, incapaç d’afrontar els seus deliris, com, de fet, tampoc ho era d’afrontar les seves reflexions, ni els seus somnis, fugir per no afrontar el dolor. En un moment de deliri Port li diu que està en un lloc molt profund, ben sol, i li explica  que ha viscut sempre per ella, que fins ara no ho ha sabut veure. Davant d’aquesta confessió,  té necessitat d’escapar-se al poble unes hores i justament arriba en Tunner, passen la nit junts parlant, fora del recinte militar perquè ja està tancat, i mentre ella li explica a Tunner com estima a en Port, en Port mor:
“Apareix una estrella negra, un punt de foscor en la transparència del cel nocturn. Punt de foscor i porta de repòs. Estén el braç, perfora la fina tela del cel protector, descansa.”
Una dona tant espantada que no recorda una conversa que van tenir un any enrere, amb el seu marit que jau mort al seu costat:
“- La mort sempre està en camí, però el fet que no sapiguem quan arribarà sembla restar finitud a la vida. El què odiem tant és aquesta terrible precisió. Però com que no ho sabem, ens toca creure que la vida és un pou sense fons. No obstant, les coses passen només un determinat número de vegades, en realitat, molt poques. Quantes vegades més recordaràs certa tarda de la teva infantesa, una tarda que forma una part tan entranyable del teu ésser que no pots concebre la vida sense ella? Potser quatre o cinc vegades més? Potser ni això. Quantes vegades més veuràs sortir la lluna plena? Potser vint. I no obstant tot sembla il·limitat.”
Ella és incapaç d’enfrontar-se al dolor i al sentit de culpa, i a Tunner, que personalitzaria les dues coses, i fuig i el que descriu Bowles no deixa de ser una meravella, perquè Kit nota que la vida no l’ha abandonat a ella, al contrari és com si hagués despertat, “havia trobat l’alegria de ser i es digué a si mateixa que s’hi aferraria al preu que fos” Deixa estar auguris, pensaments negatius i aterrats, sap que damunt té un cel que la protegeix del buit, i deixa que la vida l’ompli sense qüestionar-se absolutament res, com si la seva part racional l’hagués abandonat davant la possibilitat de no poder suportar les conseqüències de tot plegat.

 La tercera part és el “El cel”,  encapçalada per una cita de Kafka, autor admiradíssim per Bowles.
“A partir de cert punt, ja no hi ha retorn possible. Aquest és el punt al qual cal arribar”
I aquest és el punt al que ha arribat Kit, que s’amaga dins d’un tamariu fins que passa una caravana i s’hi afegeix sense preguntar, i els amos de la caravana, se la fan seva, el jove i el vell, i li fan l’amor cada dia mentre dura el viatge, fins que arriba un moment que el jove decideix que només serà d’ell. Kit deixa de pensar, i es deixa bressolar per la vida. En aquesta part no hi ha reflexions de Kit, ni del narrador... tot passa, el destí està escrit...
Finalment, davant l’abandonament del seu protector, fuig per acabar un hospital de monges al Sudan, des d’allà l’envien amb avió cap a Orà, custodiada pels mecànics de l’avió, i aquí desperta:
“Davant dels ulls tenia el cel blau i violent, i res més. Com un so eixordador ho destruïa tot al seu cervell, la paralitzava. Algú li havia dit una vegada que el cel amaga la nit al seu darrere, que protegeix aquell qui està sota de l’horror que hi ha a sobre. Fitava sense parpellejar la sòlida buidor, i l’angoixa va començar a agitar-se dintre seu. En qualsevol moment, podria produir-se l’esquinçament, separar-se les vores, obrir-se les entranyes de l’abisme insondable.”
El mateix Bowles reconeix el què part de la crítica li deia, que la darrera part és poc creïble perquè en el fons respon a les seves fantasies masculines i tracta  a la Kit com un mer objecte,  però de fet quan el ser humà abandona la seva capacitat de raonament  es converteix en un objecte, no cal ser una dona perquè això passi. De fet la  Kit viu absolutament alienada, cega, com les dones que volia posseir Port per retrobar l’amor, i això és el que veu abans de morir, l’amor incondicional, cec, que Kit sempre va sentir per ell, i el que ell sentia per ella.
I encara que ens sembli i de fet és una novel·la trista i poc optimista, en el fons la lectura que hem de fer és la contrària, Bowles ens ve a dir, que malgrat tot, hem de viure, malgrat els caires esmolats de la vida, malgrat les dunes que no s’acaben mai, malgrat no sabem quantes vegades més veurem sortir la lluna plena, mentre confiem en el cel aquest sempre ens protegeix del buit, de l’ignot. Per això Bowles escriu aquesta novel·la, per això crea un personatge com ell, en Port i per això el mata a mitja novel·la, per poder continuar vivint, matant als seus fantasmes, i continuar prenent el te al Sàhara. És una novel·la i una pel·lícula de catarsis, que ens porta pels propis deserts, de donar valor al buit que tots duem dintre, i aprendre-hi a conviure, a estimar i viure, viure de debò, amb sentit la vida, de fer-nos adonar que la vida, la nostra, la dels altres, és extraordinària, perquè de fet  no som res davant la immensitat del cel o la terra.

Imprescindible.

dimecres, 15 de juny de 2016

Un accèssit, el breu maldestre més votat, el premi i els resultats de la votació

Un accèssit:

Al poble s'hi arribava amb ferrocarril i el camí que menava a l'hotel passava per la universitat. Fets del tot irrellevants en aquest cas. L'únic que trencava el tedi quotidià dels hostes i les minyones era el match entre «Un desaire» i «Autobiografia» Cada nit obrien l'ordinador per comprovar que havia tornat a passar, el que anava primer ahir avui era segon i d'aquesta manera la tensió creixia i es multiplicaven les apostes. L'emoció estava garantida. Si més no, fins el dia 15.
(Magda)

El breu maldestre més votat:

Un desaire
Es veia arribar el ferrocarril de qualsevol casa del poble estant perquè la via dibuixava una corba als peus del turó deixant-lo de seguida al descobert. Havien après a no fer-ne cas quan van eliminar l'estació. La canalla no deixava de jugar al pati. Rodolava la pilota com si no tremolés cada llamborda. Les minyones seguien traient la pols de les prestatgeries mentre els amos jeien al sol sense dignar-se ni tan sols a un gest reprovatori. El mossèn no alterava la discreció amb què atenia cada pecat que volgués confessar-se. Les cigonyes al campanar descarregaven criatures. Els nespres eren a l'arbre. La màquina de cafè. La pianola. I el tren, que tornava a passar de llarg. La universitat se n'havia ressentit, és clar. Cada cop costava més trobar estudiants interessats en aquell aïllament malaltís. Ningú escoltava les classes dels vells professors. S'arreplegaven a la biblioteca per jugar a cartes i fumar. Escoltaven música passada de moda sense treure a ballar l'enyorament. Passaven els dies i les nits. Una setmana i llavors la següent. El primer mes, el segon, i abans que el tercer arribés a escolar-se memòria avall, se'l veia arribar. Havia tornat. Com que la via dibuixava una corba als peus del turó, de qualsevol casa del poble se'l podia descobrir de seguida. I tanmateix, les parelles festejaven a la plaça del castell i no hi paraven esment. S'escombraven els carrers, s'omplien les neules de gelat, es continuaven lacant permanents  i engomant bigotis. Com si res no hagués passat.
(Dani R.)

El premi:


I els resultats de la votació:

1.- British tea
  3 (1%)
2.- Els béns dels bens
  2 (1%)
3.- Rosita canta una canción
  6 (3%)
4.- Ximple
  2 (1%)
5.- Autobiografia
  77 (42%)
6.- Engañando a las criadas
  4 (2%)
7.- Fosa en negre
  5 (2%)
8.- Un desaire
  83 (45%)

Moltes gràcies a totes i tots per la vostra participació.

dijous, 9 de juny de 2016

La confessió de la lleona.- Mia Couto




Mia Couto
La confessió de la lleona
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2016


Diu la portada:
La confessió de la lleona ens transporta a l’enigmàtic Kulumani, un poble aïllat de Moçambic, on les tradicions i creences ancestrals es veuen amenaçades des que una lleona fantasmagòrica ha començat a matar les dones que hi viuen. Escrit en un llenguatge poderós i captivador, el relat entrellaça les veus de l’Arcàngel, el caçador encarregat d’abatre la lleona en una persecució que es convertirà en mirall de les misèries humanes, i de la seva antiga amant, la Mariamar, confinada a casa després de la mort de la seva germana petita.
Mia Couto ens ofereix una dansa rabiosa i apassionant que clama contra l’opressió a les dones, una novel·la que combina realitat i superstició en una història evocadora i insòlita.

Fins que els lleons no s'inventin les pròpies històries, els caçadors seran sempre els herois de les narracions de caça.
Proverbi africà

Hi ha una dona, és cert, però són totes les dones en ella.
Hi ha un caçador, també. Però són tots els depredadors, tots el poderosos, tots els homes en ell.
També hi ha un ball, però és un ball estrany, sembla que ballar per a algú no és ser d'algú, quina bestiesa!
Hi ha un riu amb l'esperit d'un cocodril i el reflex d'una lleona. I una canoa que s'hi endinsa.
Hi ha lleons. I un hiena.
I un escriptor que acompanya, i substitueix, el caçador.

Hi ha un poble de mascles i un poble de femelles.
Hi ha víctimes i botxins en un poble ple de miserables.

Hi ha ràbia i passió.

I força.

Hi ha literatura, de la bona. Aquest Couto atrapa i fa patir.

Un relat rodó. Dos veus i un poble. Un silenci ensordidor. Una corda amb nusos per trencar.

dilluns, 6 de juny de 2016

El ruido del tiempo | Julian Barnes


El ruido del tiempo
Julian Barnes
Traducció al castellà de Jaime Zulaika
Anagrama, 2016



Barnes em va seduir, allà pels '90, amb El lloro de Flaubert o Història del món en deu capítols i mig. Des d'aleshores l'he seguit amb interés i gaudi. Però havia d'arribar aquesta "biografia novel·lada" del compositor Dmitri Xostakóvitx, per acabar d'afiançar-me en que és un grandíssim escriptor. Si us van agradar aquests o El perfeccionista a la cuina, El sentit d'un final, Nada que temer o... tants altres, no us podeu perdre aquest soroll del temps.

Barnes se centra en tres moments de la vida del Xostakóvitx i, a partir d'ells va aprofundint en les seues contradiccions, en l'autocompasió, en el menyspreu que sentia per si mateix, en la lluita per fer música, la seua música i no la que el Partit li imposava.

Els moments congelats són:
En el replà de l'escala (quan esperava, de nit davant l'ascensor amb una maleta amb les seues pertenences, a que la policia stalinista anara a detenir-lo).
En l'avió (quan tornava de Nova York on havia assistit amb la delegació soviètica a la Conferència Cultural i Científica per la Pau Mundial).
En el cotxe (quan Khrutxov, mort Stalin, el rehabilita, li atorga una privilegis i fa que s'apunte al Partit Comunista).

Per tant, no pretén ser una biografia exhaustiva del compositor, sinó que se centra en la relació de l'artista amb el Poder, en la llibertat del creador i la repressió de l'Estat totalitari, en el seu amor per la música, en la decadència, el pessimisme,  d'un home que opta per sobreviure, que renega de l'heroisme.

L'any 1936, en el Bolshoi es representa "Lady Macbeth de Mtsensk", ópera del compositor. Ocult entre el públic es troba Stalin. Dos dies més tard apareix en el Pravda un editorial que l'acusa de desviacionista i decadent (sembla que escrit pel propi Stalin). A partir d'ací començarà l'opressió per l'Estat, i les claudicacions per part del músic: Va abjurar de les seues composicions, subscriure manifests contra els considerats dissidents (Solzhenitsyn i Sájarov), compondre música elogiant Stalin, etc. Una degradació moral, total.

Amb una prosa neta, elegant i un estil indirecte (igual parla externament del compositor, que l'interroga, o està dins d'ell, o és Xostakóvitx qui ens parla, als lectors, directament...), Barnes ens regala una novel·la que ens farà pensar, i molt, en el Poder, la covardia, la supervivència, l'instint creador i de supervivència, les relacions humanes, la mort...
   



A continuació transcric un fragment de la novel·la, que per a mi, condensa tota la filosofia que l'escriptor posa en la ment del compositor. Lenin havia dit "L'art pertany al Poble". I aquesta frase estava a les parets del conservatori de Moscou, on Xostakóvitx examinava d'ideologia (?) als aspirants a músics. I què ens diu Barnes que pensava el compositor?


«El arte pertenece a todo el mundo y a nadie. El arte pertenece a todas las épocas y a ninguna. El arte pertenece a quienes lo crean y a quienes lo disfrutan. El arte no pertenece más al pueblo y al Partido de lo que perteneció en otro tiempo a la aristocracia y a los mecenas. El arte es el susurro de la historia que se oye por encima del ruido del tiempo. El arte no existe por amor al arte: existe por el bien de la gente. Pero ¿qué gente, y quién la define? Él siempre pensó que su arte era antiaristrocrático. ¿Escribía, como sus detractores querían, para el minero de Donbass fatigado de su turno de trabajo y necesitado de un reposo tranquilizador? No. Escribía música para todos y para nadie. La escribía para quienes más apreciaban la música que escribía, sin tener en cuenta su estracción social. La escribía para los oídos que podían escucharla. Y sabía, por consiguiente, que todas las definiciones verdaderas del arte son circulares, y todas las definiciones falsas del arte le atribuyen una función específica.»

Difícilment avui, podríem rebatre aquestes afirmacions sobre l'art i la seua "funcionalitat".

SI NO PUC VOLAR. Estel Solé

Si no puc volar
Estel Solé
Rosadelsvents ed.
2016
201 pàg.




Estel Solé és l'autora de l'obra de teatre "Animals de companyia", que va començar representant-se a cases particulars però va acabar després, amb gran èxit al Club Capítol durant sis mesos.
També va guanyar el 2011, el Premi Amadeu Oller de Poesia amb "Dones que somiaven ser altres dones".

I ara presenta aquest "Si puc volar" que està molt bé, amb una protagonista quasi a la frontera de la joventut per entrar a la vida adulta i amb la sensació de no haver fet els deures.
Potser perquè no ha tingut sort amb l'entorn... Una família desestructurada, un desastre de marit, la crisi i la feina... Res l'ha ajudat...
L'argument avança i es va obrint.
Hi ha dos (bueno, tres) moments culminants que dónen emoció al relat: Quan descobreix el secret de la seva parella, la trobada amb el grup d'amics per anar a veure una obra de teatre que es diu "Animals de companyia" i quan amb el seu gran amic Max, que estava a Londres.

I aquests fets fan avançar l'argument, amb bons diàlegs (es nota que l'Estel Solé vé del teatre); per exemple, és molt bona l'escena que l'Ànnia, la protagonista, parla sola al jardí amb el fill dels seus amics i aquest li explica secrets...

"-Ets com el McGyver de l'amor. T'atrec perquè estic trencada i a tu sempre t'ha agradat arreglar coses. Des que ens coneixem que sempre has buscat dones esmicolades. Els poses cinta aïllant a les ferides, Tres en Un a les articulacions, n'envernisses les cicatrius i apagues el soroll del seu patiment amb petons. És per això que les enamores a totes el primer dia..."

Narrat en primera persona, el to és molt fresc i àgil.
Costumisme contemporani, vida urbana...

La nova narrativa catalana mola molt.

dijous, 2 de juny de 2016

STONER. John Williams




Stoner
John Williams

Edicions 62
2012
Traducció d'Albert Torrescasana
333 pàg.


Si és certa l'afirmació d'en Josep Pla que "la literatura és el reflex d'una societat determinada en un determinat moment", ho podem constatar perfectament en aquesta fabulosa obra d'en John Williams, de la qual va dir Enrique Vila-Matas (segons resa a la portada d'aquesta edició): "És sorprenent que Stoner, sent l'obra mestra que és, s'hagi pogut ignorar tant de temps".
Doncs sí, "Stoner" no és altra cosa que literatura, però en majúscules, d'aquella que com la fina pluja ens va amarant sense adonar-nos-en, fins a mullar-nos l'ànima.
Amb una prosa impecable, on no hi sobra ni falta res, (i ajudat en aquesta edició per la molt bona traducció de l'Albert Torrescasana) l'autor, prenent com a argument la vida d'un professor universitari de Colúmbia, ens fa una elegant i calidoscòpica visió de tot un període històric (1891-1954) d'una gran part de la societat nord-americana, sense condescendència ni virulència, amb la naturalitat de l'existència mateixa, d'una vida qualsevol.
I com passa en tota gran literatura, el mateix argument ens va deixant, com qui no vol la cosa, gran part de les preocupacions humanes de sempre: la vida, la mort, l'amistat, l'amor, la integritat, la dissort, l'enveja..... i , evidentment, el pas del temps que a ningú perdona. I imbricant els fets històrics més rellevants de l'època (les dues Guerres Mundials).
En resum, no espereu d'aquesta novel·la cap pirotècnia ni innovació, però sens dubte és una obra que beu de les fonts de la gran literatura universal, que no és poca cosa.
A mi aquest llibre me'l van regalar (i quin regal!), i espero no errar a l'hora de recomanar-lo. Si és el cas, ja m'ho direu.
" El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s'estima al principi no és la persona que s'estima al final, i que l'amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n'intenta conèixer una altra".

NOTA:  Aquest llibre ja fou ressenyat en aquest blog en l'edició castellana.

https://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2011/10/stoner-1965-autor-john-williams.html