diumenge, 19 de febrer de 2017

QUE ME QUIERAS

Que me quieras
Merrit Tierce
Blackie Books ed.
2017
192 pàg.
Traducció al castellà de Zulema Couso


"...todos cargábamos con lo nuestro. Estábamos rotos. Todos íbamos cuesta abajo..."


És una novel·la tant al·lucinantment bona, però tan
devastadora com una bomba atòmica, aquesta "Que me quieras" de la jove autora americana Merrit Tierce.

Una jove cambrera i mare soltera que treballa llargs torns, per oblidar la seva soletat s'aboca al sexe i les drogues.
Però hi ha molta humanitat en aquesta història amb un personatge principal molt inovidable, que porta una vida devastadora buscant el dolor per combatre un altre tipus de dolor.

"Que me quieras" és turbadora alhora que rara i dura. I segurament és la novel·la que millor descriu la vida dins un restaurant. L'abans, la tempesta d'un torn ple de taules i el després... Les vides d'aquestes persones (també tenen sentiments) que et serveixen durant una estona i llavors ja no els tornes a veure mai més, però amb vides que segueixen quan acaben els torns.

És una novel·la que funciona perquè amb el sexe com element tant important de la trama; el sexe és explícit, però no és exhibicionista ni gratuït. A estones t'encogeix però també està plena de llum (per exemple la filla és sempre com un àngel...) o l'escena delirant i molt tronxant de la màquina de fotos...

Un descobriment aquesta autora. Té llum, electricitat i vida.
"Que me quieras" és tant bona i necessària, que fa mal!! No la llegiu perquè no podreu parar de recomanar-la!

"El cumplimiento de la Ley de Murphy me enseñó a ser supersticiosa, Nunca decía Parece que va a ser una noche tranquila, seguro que cerramos pronto porque la sección de fumadores se llenaba de repente. Los fumadores tardaban una eternidad. No había manera de despachar esas mesas porque no tenían prisa. Fumaban antes de pedir. Siempre tomaban entrantes y copas. Fumaban tras los entrantes. Siempre pedían postre. Su cuenta también era mayor pero no compensaba porque se quedaban tanto rato que podrías haber atendido a tres mesas de veinticinco dolares en lugar de una de cuarenta, aunque los fumadores dejaban mejores propinas..."

dilluns, 6 de febrer de 2017

Nefando - Mónica Ojeda

Mónica Ojeda
NEFANDO
Candaya, 2016


Una novel·la profunda, literàriament i temàtica.

L’autora, joveníssima,  escriu com els àngels, anoteu el seu nom MÓNICA OJEDA, perquè en sentirem a parlar,  i és valenta, molt valenta. 

Una immersió en el submón virtual – deep web – per explicar-nos,   que existeix i és molt més proper del què imaginem, molt més real del què ens pugui semblar. La foscor existeix, la crueltat existeix, la maldat existeix, l’horror existeix, la pederàstia, l’abús... existeixen... les víctimes també. 

Però no ho explica, així, linealment, no, ella ens col·loca, com a lectors, davant de fotogrames, de testimonis, d’entrevistes, de fragments d’una novel·la, de cròniques de joc, fins i tot de dibuixos. Ens obliga a traçar una línia que veiem que ens porta directe al precipici, una línia poètica que permet que puguem continuar passant les pàgines, una línia asèptica, que permet guardar les distàncies emocionals,  malgrat el relat ens convulsioni.

El mal existeix i les víctimes també, molt més a prop del què pensem. L’autora ens sacseja, ens diu estigueu amatents, això passa, arreu, i no som capaços de veure-ho, i ho fa des d’una escriptura tan bella que el contrast fa feredat.

“Yo quería escribir la historia de una mujer cuyo único propósito en la vida fuera el de encaranar el dolor de todas las mujeres del mundo”

“Los poemas no són agradables, al menos no los que son Buenos. La poesía que verdaderamente vale la pena es la que te deja caer. Imposible no salir quebrado de eso.”

“Solo los gemidos eran más importantes que el silencio: los gemidos fuertes como su respiración. Abrió las piernas y llevó su mano hacia su eje narrativo”

Aquí trobareu més informació de la darrera gran proposta de Candaya 


#Microressenya

divendres, 3 de febrer de 2017

Em dic Lucy Barton | Elizabeth Strout


Em dic Lucy Barton
Elizabeth Strout
Traducció d'Esther Tallada
Edicions de 1984


Després de l'enlluernadora Olive Kitteridge i d'Els germans Burgess (més redona com a novel·la), ens arriba aquesta Em dic Lucy Barton, més lleugera i curta.
Primerament hauríem d'explicar per a comprendre bé els llibres de l'Strout quin és el seu mètode d'escriptura: Ella mateixa explica que primer de tot tria un tema o fil conductor, després cada dia escriu un capítol, un fragment sobre el tema, tot utilitzant els personatges que primerament ha predefinit; una vegada ha acabat d'escriure aquests petits fragments, intenta ensamblar-ho tot en una història. És per això que, de vegades els seus llibres semblen contes units per un fil conductor; i en aquesta novel·la tot està una mica descompensat i sense un final clar, que remata amb una frase final que pot servir per a qualsevol història: "Tot el que és la vida em fascina".

La trama és molt senzilla: una dona que està hospitalitzada durant uns dies, als anya 80 (l'època de la sida més virulenta) rep la visita de sa mare, qui li contarà històries de persones, relacions i episodis de la infantesa; sa mare que havia estat vint anys sense veure's i sense comunicació mútua. A partir d'ací, la Lucy també repassarà la seua vida i els seus sentiments. I ja està, senzillesa i simplicitat.s

Tanmateix, sense ser un gran llibre, a mi, m'ha despertat molts sentiments, i ha tret de mi records de la meua infantesa que estaven ocults.

diumenge, 29 de gener de 2017

LA FEROCITAT. Nicola Lagioia

La ferocitat
Nicolia Lagioia
Bromera ed.
2016
414 pàgs.
Traducció d'Albert Pejó


No sóc un expert ni un lector habitual de novel·la negra, o sigui que no sé si aquesta història té deutes amb relats d'altres autors anteriors...
Però llegint-la m'ha semblat una versió hardcore (i molt millor) que el Harry Quebert...
Més mediterrània, que vol dir millor perquè és més propera i molt italiana, d'un autor italià amb tot el què això suposa: Molt caràcter. Fugosa i plena de rampells.

També hi ha una filla (d'un magnat immobiliari) assassinada. Anirem veient la corrupció que impera al sud de la Itàlia. I una familia que de tant bruta pels sentiments està espatllada.

Nicola Lagioia escriu com el vent. Sembla que ho faci a fuetades. Amb força. I quan arriben aquests cops és impressionant pels moments genials i antològics on la prosa de Lagioia sembla que s'elevi del fang d'aquestes vides tant brutes i lletges.
D'una història dura que l'anirem veient de manera coral, amb moltes i molts narradors que van passant per aquestes pàgines i una víctima que s'hagués merescut més pàgines pel seu caràcter misteriós i ambigu; i un personatge secundari que esdevindrà principal per tossut.

"Als divuit, es podia assemblar a determinades actrius de cine posteriors a l'època dels pits grossos. Corbes generoses però sense excessos, una Natalie Wood sense la capa de pintura final."

"Com quan, després d'una disputa en què ens hem deixat emportar, ens preguntem com és possible que ens hàgim descontrolat d'aquella manera. I ens sap greu. I valorem les conseqüències del que hem dit. Amb el cap fred ens adonem que l'error ha consistit a dir malament el que pensàvem de debò. I d'aquesta manera -un cop fora del remolí místic de l'enrabiada-, no pensem prou en el fet que potser hem deixat escapar alguna informació que hauria valgut més retenir per a nosaltres."

Novel·la fosca més que negra que envolta al lector de manera perillosa i addictiva!

diumenge, 22 de gener de 2017

També el vertigen.- Vicent Almela i Artíguez




Vicent Almela i Artíguez
També el vertigen
Viena Edicions, 2016
Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona





  

També el vertigen, les darreres paraules del poemari;
altres són de l'avi avesat a oblidar des de ben prompte
i altres de la nena sense ales feta ave clara
que llegeix els arbres...
Hi són també les darreres perles de llet
d'una boca de nen crescut.
I deu o dotze frases carregades de foc
per enllestir poemes nous.
Llegir per aprendre,
per a no poder dir mai més algunes coses.
Una veu potent a tenir en compte.

dijous, 19 de gener de 2017

Vivències lectores: Novel·la policíaca/negra






         De vegades m'he sentit malament per la meua afició incorregible a llegir novel·la negra i policíaca (En tenir-les a les mans, no puc fer més que devorar-les, apassionadament). Actualment n'hi ha molta de novel·la que es diu negra/policíaca/thriller (tota una barreja) i que arriben a ser bet sellers (i no vull citar geografies ni noms propis). Pot ser per això (l'expressió bet seller em fa patir) que m'ha fet buscar legitimació o justificacions per a aquest vici meu.
            La primera és que la novel·la policíaca/negra intenta ser un retrat fidel de la realitat, i aquest reflex és el que impacta en la nostra consciència. Si aquest gènere ens presenta personatges i situacions corruptes i cínics és perquè imita una societat que està dins d'aquests paràmetres. I nosaltres amb ella.
La novel·la policíaca/negra arriba al cim durant la primera meitat i mitjan del segle XX, cobrant força amb els desastres del món de la postguerra, símptoma de decadència, corrupció i marginació en què viu una societat dividida i alienada; rics i pobres poden ser criminals per igual, i la policia no és sinònim de justícia. Els mitjans de comunicació inunden la població amb xafarderies dels famosos, esports, política i propaganda antiesquerrana. (Us sona tot això?) I, de tot això, sorgeixen individus comuns que protagonitzen històries comunes, que en aquest gènere de novel·les no estan idealitzats, i tots, bons o dolents tenen les seues limitacions i atractiu. I sabem que la realitat supera la ficció.
            Una altra justificació seria la gran qualitat dels màxims autors d'aquest gènere: El primer escriptor, Edgar Allan Poe (Els crims del carrer Morge), i Arthur Conan Doyle (i el seu famós Sherlok Holmes). Dashiell Hammet i Raymond Chandler en els inicis; els seus continuadors George Simenon (amb el seu detectiu estrella Maigret), Jim Thomson, Patricia Highsmit (Ripley), Vázquez Montalbán i P. D. James; Leonardo Sciacia, Andrea Camilleri i Hening Mankell; la duríssima novel·la negra de Rubem Fonseca, i els conreadors actuals Benjamin Black, Pierre Lemaitre, Fred Vargas...
            I vaig trobar la tercera: Els grans escriptors que la defensaven. Com ara, Fernando Pessoa, un dels grans poetes i escriptors en llengua portuguesa del segle XX, va ser un lector entusiasta de novel·la negra i policíaca. A la seua fecunda obra com a poeta, assagista i traductor, hem d'incloure la seva faceta d'escriptor de literatura policíaca amb 13 novel·les protagonitzades pel metge i investigador privat Abilio Quaresma. I vaig trobar unes declaracions on afirmava que "un dels pocs divertiments intel·lectuals que persisteixen en el que encara li queda d'intel·lectual a la humanitat és la lectura de novel·les policíaques ...", em vaig quedar satisfet. Ja està, ja ho tenia. Després, investigant, a Pessoa li farien companyia uns altres, però jo amb això ja en tenia prou!

            Últimament he llegit, de novel·la policíaca/negra, i no he publicat al bloc entrades d'ells, les següents:
- El mort de Maigret; George Simenon. Acantilado (De Simenon, i està tot dit.)
- 1.280 almas; Jim Thomson. RBA (Un clàssic genial, brutal!; no n'he trobat traducció al català, sembla exhaurida.)
- Irène. Alex. Camille. Vestido de novia; Pierre Lemaitre. Totes a Alfaguara. (Bestials, sobretot Irène.)
- Órdenes sagradas. La rubia de ojos negros; Benjamin Black. Alfaguara (Com he dit d'altres d'aquest autor, molt bones.)
- Rey de picas. Una novela de suspense; Joyce Carol Oates. Alfaguara (Molt interessant.)
- Así es como se mata; Mirko Zilahy. Alfaguara (Un fenòmen a Itàlia, però no em va agradar tant com prometia.)
- Del otro lado; Michael Connelly. Alianza de Novelas (Pura novel·la policíaca, d'estil clàssic.)

Veieu quin vici?

divendres, 13 de gener de 2017

set...


El tres de març de dos mil disset acomplim set anys juntets.

El mot set fa un món de conceptes, suggeriments i somnis:

- el set simbolitza la unió entre el diví (tres) i el terrenal (quatre);
- els set cossos celestes (el Sol i la Lluna, Mercuri, Venus, Marte, Júpiter i Saturn); 
- els set dies de la setmana;
- la suma de les cares oposades en un dau de sis cares, fan set;
- les set arts liberals que s'ensenyaven en l'antiguitat comprenien dos grups d'estudis: el trivium (la gramàtica, la dialèctica i la retòrica) i el quadrivium (l'aritmètica, la geometria, l'astronomia i la música);
- els set pecats capitals (luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia); 
- els set colors de l'arc de Sant Martí (vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violat);
- les set notes musicals (do, re, mi, fa, sol, la i si);
els set braços de la Menorà;
- els set mars (golf Pèrsic, els mars Negre, Caspi, Roig, Mediterrani, Adriàtic i el d'Aràbia);
- la Marieta de set punts (Coccinella septempunctata) és una espècie de coleòpter de la família Coccinellidae;
- el setè art és el cinema;
- el Dau al Set fou un grup artístic avantguardista català;
- els set cels de la religió islàmica (d'on ve l'expressió "estar al setè cel", com a sinònim d'estar al paradís);
- les set edats de l'home segons William Shakespeare: l'infant, el nen, l'amant, el soldat, l'adult, l'home madur i el vell;
...

El diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans ens ofereix també un grapat de significats:

set-1 
1 m. [LC] [SP] En el tennis, subdivisió d’un partit formada per una sèrie de jocs. 
2 m. [SP] En bàdminton i en voleibol, joc.

set-2 
1 1 f. [LC] [ZOA] Necessitat de beure que es manifesta amb una sensació de sequedat a la boca i a la gola. Tenir set. Apagar la set. Beure sense set. 
1 2  [LC] tenir set una planta [o tenir set la terra] Tenir necessitat d’aigua, d’ésser regada. 
2 f. [LC] Desig ardent, impacient, d’alguna cosa. Set de riqueses, d’honors, de glòria. Set de venjança.

set-3 
1 1 adj. [LC] [MT] Sis més un. Els set dies de la setmana. 
1 2 adj. [LC] [MT] Que fa set, setè. El quilòmetre 7. 
1 3 m. [LC] Parella de sets. El set d’oros. 
2 1 m. [LC] [MT] Nombre natural que segueix el sis, 7. He tret un set. 
2 2  [JE] set i mig Joc de cartes consistent a arribar a sumar set punts i mig o a acostar-s’hi com més millor sense sobrepassar aquest nombre. 
3 m. [LC] [IT] Estrip en dues direccions perpendiculars entre elles a partir d’un punt, que recorda, així, per la seva forma, un set. 
4 f. pl. [LC] les set La setena hora després del migdia o de la mitjanit.

Segons els orfes...

El set és un gran nombre, en són prou d'anys (i de llibres, i d'aventures, i de cadàvers...) compartits.

Teniu ganes (i esma i/o temps) de celebrar que encara llegim i ens llegim encara?

Us proposem una nova edició de la revista Vida òrfena, enguany amb el fil conductor del mot set.

Us emplacem a enviar les vostres aportacions (reflexions, textos, creacions de qualsevol tipus, crítica, imatges...) abans del dia 15 de febrer, dia dels enamorats del dia següent, al nostre correu elsorfesdelsenyorboix@gmail.com.

dijous, 12 de gener de 2017

Breus notes sobre literatura-Bloom






Un diccionari sobre la literatura-Bloom. Definicions que són autèntiques perles, que donen sentit no només a l'escriptura i a la lectura, sinó també a la vida mateixa, sempre que sigui Bloom, esclar.

"Bloom: nom universal aplicable a qualsevol cosa o esdeveniment. Cadira-Bloom, llibre-Bloom, mor-Bloom, festeig-Bloom"

"La realitat-Bloom és una invenció de llenguatge i no al revés"

"No em miris quan arribo, mira'm quan avanço"

"La intensitat d'una frase indica l'educació d'aquesta frase. Una frase poc intensa és una frase maleducada per al lector. Per què? Perquè no has de fer perdre el temps a ningú."

"Tot text literari ha de ser senar, és a dir: dividit per dos, no dóna un residu de zero"

"La literatura ha de ser una certesa que provoca disturbis i no un disturbi que té per efecte una certesa"

 Us el recomano, no cal llegir-lo de cop, però es fa inevitable, ideal per tenir al bany, a la cuina, a la taula del sofà i a la tauleta de nit  i fullejar de tant en tant, i recordar que "El llibre és un perill enquadernat" i  nosaltres, lectors, som persones valentes que no ens rendim mai.

Un nou encert dels del Periscopi. 

Us recomano aquest article de Sebastià Bennasar, sobre la presentació del llibre a Barcelona, l'octubre passat,



Gonçalo M. Tavares
Breus notes sobre la literatura-Bloom
traducció de Pere Comellas
Edicions del Periscopi, 2016


#microressenya
___________________________


Ja fa temps que no tinc temps... i encara ara, tinc menys temps, perquè sí que tinc temps de complicar-me, encara més, la vida... 
La falta de temps fa: 
1. que no pugui llegir tot el que voldria, de fet abans això ja em passava, ara, per tant,  s'ha agreujat.
2. que no pugui fer les ressenyes tal i com m'agradaria i per tant fins ara no les  feia.

Avui m'he llevat pensant que havia de ser creativa, que m'agrada explicar-vos les lectures que m'han agradat i  que com que fins l'octubre vinent aniré treient el fetge per la boca i no podré fer les ressenyes que m'agraden... doncs... faré micro-ressenyes, 

dimecres, 11 de gener de 2017

Vivències lectores

El nostre benvolgut amic elPac va publicar l'any passat una entrada en la qual compartia el seu costum de llegir al llit i els seus patiments en afrontar la lectura d'obres magnes i de prolixos volums.

Volem aprofitar aquesta iniciativa per demanar-vos la col·laboració per enllestir un nou prestatge temàtic al nostre blog amb les vostres experiències, costums, manies... així com qualsevol relat de la vostra vida amb, para, per, segons, sense, sota, sobre... els llibres i sa lectura.

Amigues i amics, òrfenes i orfes, us encoratgem, a totes i a tots, a publicar entrades amb les vostres


Ànim, i a jugar!

Llegir al llit
Novel·la policíaca/negra
- ...



dimarts, 10 de gener de 2017

Las riquezas verdaderas.- Jean Giono




Jean Giono
Las riquezas verdaderas
Traducció al castellà de Regina López Muñoz
Errata Naturae, 2016



1.- Llibre prologat pel propi autor al gener de 1936, a Manosque.

2.- De Giono ja hem dit moltes coses (diversos llibres llegits, alguns ressenyats aquí): la seva passió per la natura, el seu compromís amb la vida... En el pròleg d'aquest, els editors esmenten ombres: qui no les tingui, que aprofiti, encara queda vida.

3.- Des del principi està clar quines seran les veritables riqueses. De nou, el relat de les mateixes esdevé una riquesa més: paràgrafs deliciosos, frases entranyables, capítols magistrals.

4.- Del seu pròleg m'assalta la denúncia d'alguna cosa que jo atribuïa a l'OMC i la FAO, i el final del segle XX (almenys a la seva segona meitat):


“[...] La sociedad construida sobre el dinero destruye las cosechas, destruye a los animales, destruye a los hombres, destruye la alegría, destruye el mundo auténtico, destruye la paz, destruye las riquezas verdaderas.” (pàg. 30)
M'encanta la frase final del pròleg:
“Entrego lo que amo a quienes amo. Para que nuestras alforjas vayan igual de cargadas por el camino. Hacia la alegría.” (pàg. 32)

5.- Comença el llibre en un hotelet de París. I pels carrers del barri. Però de seguida surt de París de la mà d'una taula de Giovanni di Paolo, taula de salvació, que representa sant Joan retirant-se al desert.

6.- Només sortir ja parla d'estrelles: la densitat de Betelgeuse, “un millón de veces más pequeña que la del aire.” I de la necessitat d'una nova mirada:
“[...] Hasta que unos ojos nuevos germinen bajo mi frente, brutales y viscosos como las yemas de los castaños.” (pàg. 76)

7.- I es deslliga el drama (comença l'acció):
“- La señora Bertrand hace su propio pan.” (pàg. 77)

8.- La festa de tornar a moldre el blat: compartir el molí i el pa acabat de fer es converteix en una celebració que implica tota la gent i arriba a la nit i a la ressaca. Memorable.


9.- La reflexió final assenyala els sacrificis que avui exigeix ​​la pàtria com de menor gana que el de Tezcatlipoca en “aquellos tiempos en el antiguo México, cuando todos los martes se vendimiaban racimos de hombres en el altar”. (pàg. 170)

10.- Acaba d'anar-se'n Berger. I no sé per què, però la França de tots dos em pareix semblant, desitjable, veritable (no dic que l'altra no ho sigui)... Una cosa els uneix en el meu cap encara que els separin vuitanta anys: les cases disperses a la muntanya, els pastors que toquen el seu acordió perquè ballin els veïns, la gratuïtat de la trobada ...

Feu bondat, llegiu Berger i Giono.