dijous, 9 de novembre de 2017

La vegetariana.- Han Kang




Han Kang
La vegetariana
Traducció al català de Mihwa Jo i Raimon Blancafort
:Rata_, 2017


Mini-ressenya d'un llibre gran.

La vegetariana és un llibre dur. Intens. Fort.

Parla de la violència, del desig, de la por, de la fam, dels arbres i les flors, del dolor, de la culpa...

Una dona ha tingut un somni una nit i canvia. I amb ella, el món. I nosaltres, que llegim.

Ens ho conten el marit, el cunyat i la germana. Yeonghye només parla per a contar-nos el seus malsoms, i molt poc. Però l'eix de la història és ella, la resta només son comparses.

Diu l'autora que no va voler donar veu a la protagonista. Però amb les veus dels altres, només hi és ella, al llibre.
Diu l'editora (Iolanda Batallé) que llegir la vegetariana et canvia. I es queda curta. T'obliga a reconstruir-te.
Diu la traductora de la primera versió al castellà d'Argentina que va quedar enlluernada. Estic d'acord: no he pogut deixar el llibre fins acabar-lo.

Tot el temps de llegir-lo (tota una vesprada) he pensat en les pel·lícules de Kim Ki-duk, el món coreà que em va fer estimar el seu cinema fa uns quants estius.
Tot el temps de llegir-lo (tota una vesprada de tardor, amb la seva miqueta de pluja i un poquet de fred) he vist colors, he olorat flors, he patit amb les dures converses, m'he angoixat, fins i tot m'he excitat.
Tot el temps de llegir-lo (tota una vesprada d'anar de la cadira al sofà) he gaudit la lectura.

De vegades buscar un llibre per a regalar té premi: el trobes per a tu. És xulo quan trobes llibres així d'aclaparadors. A la de l'aniversari i a la suggeridora, gràcies, noies, sou grans. Com el llibre.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Morir a la primavera | Ralf Rothmann


Morir a la primavera
Ralf Rothmann
Traducció al català: Ramon Monton
l'altra editorial
Barcelona, 2016



"Sempre havia cregut que al front el pitjor que et podia passar era morir."

El narrador ens conta que son pare, Walter, mai no ha volgut parlar de la guerra (la Segona Guerra Mundial). Que, fins i tot, li havia regalat un quadern per a que anara escrivint-hi els seus records. Mai no ho va fer. I ara que està morint en l'hospital li ho torna a preguntar. El pare no dirà res, però anirà recordant per als lectors aquelles vivències que el van marcar per sempre. 

Tot començarà quan la guerra està ja a les acaballes, en el declivi de l'exèrcit alemany. Walter, amb només disset anys, està de munyidor en una granja fins que l'exèrcit necessita enviar més homes al front, i és reclutat junt a un amic. A partir d'ací, la narració avança a base d'escenes pacífiques i d'altres d'extrema crueldat, que, a poc a poc, van colpint-nos, estrenyent-nos el cor, deixant-nos sense alè... fins que arriba el moment crucial de la història (i aleshores sabrem el principal motiu pel qual Walter no parlarà mai d'allò que va viure). Per a mi, el tema principal del llibre rau ací: el motiu de la culpa de l'innocent.

Walter, com altres, viurà el final de la guerra sense tristesa, amb una sensació d'alliberament. Ara s'adonarà de que tot ha canviat i que ell no tornarà a ser mai el mateix: els records el perseguiran sempre.

L'epíleg dur del llibre: La búsqueda, en un dia de neu, de la làpida dels pares per part del fill. Al cementiri s'ha acabat la concessió de la tomba, i el fill ha de decidir si continua pagant el lloguer, o en trauran els pares.

Una novel·la dura, tanmateix escrita amb un lirisme exacerbat, amb un enorme amor pels personatges, amb unes bellíssimes descripcions, on cada paraula està pensada, medida. Un prodigi d'escriptura!

dissabte, 4 de novembre de 2017

LES VIRTUTS DEL FRACÀS. Charles Pépin

Les virtuts del fracàs
Charles Pépin
Ara llibres ed.
2017
175 pàgs
Traducció de Mireia Alegre

Aquest és un llibre bastant estrany:
Primer perquè circula amb molta tranquilitat i sense problemes entre la filosofia, l'autoajuda, la narrativa empresarial i fins i tot la cultura popular.
I sobretot, també perquè ens parla d'un tema tabú.
El FRACÀS.
Allò que segurament la lectora o el lector hi ha pensat alguna vegada, però on mai vols arribar. La zona. El lloc, l'estat mental, social o econòmic on ningú vol estar.
Com a tema, hi ha moltes novel·les on els seu protagonista s'hi mou, però no hi ha gaires llibres que tractin el tema de manera seriosa i neutral.
I per això "Les virtuts del fracàs" funciona bé, perquè sense ser una apologia de l'error i l'equivocació ens explica diferents maneres d'entendre el fracàs. Com a lliçó, com experiència, com oportunitat, com acte fallit, etcètera... Diferents maneres també d'afrontar-ho. Sobretot perquè moltes vegades "fracassar no vol dir ser un fracassat", que seria l'estigma i d'aquí la por.

"El fracàs no té només una virtut sinó diverses.
  Hi ha fracassos que desperten una voluntat insistent i n'hi ha que permeten relaxar-la; hi ha fracassos que ens dónen les forces per insistir en el mateix camí i n'hi ha que ens donen l'ímpetu per agafar-ne un altre.
  Hi ha fracassos que ens tornen més combatius i n'hi ha que ens aporten més coneixement. I, per acabar, hi ha els que senzillament ens deixen disponibles per iniciar-nos en alguna altra cosa.
  El fracàs és present en les nostres vides, en les nostres angoixes i en els nostres triomfs."

L'autor, Charles Pépin és un filòsof francès i professor d'institut i tot això es nota en aquest llibre perquè s'explica bé i ho enriqueix amb molts exemples presents i paraules de Nietzsche, Montaigne o Sartre que es barrejen amb l'Steve Jobs o la J. K. Rowling. Però també en Rafa Nadal, en Prince, en David Bowie, en Picasso, en Sèneca, en Miles Davis o tants d'altres que en algun moment de les seves vides apareixen en aquestes pàgines.

En definitiva, el què ens diu el llibre, molt ben dit i explicat és que hem de ser valents. No ser temeraris, però que no hem de tenir por. Que ho hem d'intentar.

"Per superar els nostres fracassos, cal també redefinir el jo: que tampoc no és un nucli fix i immutable, sinó una subjectivitat plural, sempre en moviment."

És un llibre que s'hauria de llegir als instituts i a les universitats, pels alumnes i els professors, també a les escoles de negocis i també els polítics (que són molt tossuts, com estàtues... Dinosaures...)
Que l'hauria de llegir tothom, carai!! I segurament acabaríem sent una societat millor!! Més valenta i sense tantes pors.

dijous, 26 d’octubre de 2017

Los colores de nuestros recuerdos | Michel Pastoureau


Los colores de nuestros recuerdos
Michel Pastoureau

Traducció al castellà de Laura Salas Rodríguez
Editorial Periférica
2017


El francès Pastoureau ens regala un llibre preciós, sense cap color imprès, però ple de colorit, anècdotes, records, simbologia...
Del color, allò tan difícil de definir: presència absoluta o atribut.

L'historiador ens diu que és la societat qui "fa" el color, la que atribueix uns codis i unes influències específiques, qui marca el seu significat i sentit. I ens fa un recorregut en el temps, en l'espai, i sobretot en els seus records d'allò que ha significat el color.
En un to íntim (utilitza els seus records, no sempre fiables), i parla en primera persona i ho fa amb erudició. L'historiador ens apropa dels colors de l'Edat Mitjana al color, que ell creu, dels surrealistes; ens parla de les diferències en la percepció del color en Àfrica (on allò essencial d'un color no és saber si és blau o verd, sinó si és eixut o humit, llis o rugós, sonor o sord...) o en l'Occident.

Mirant succintament l'índex, ens farem una idea del temes que tracta el llibre:
. El color como memoria
. La indumentaria
. La vida cotidiana
. Las artes y las letras
. En los terrenos de juego
. Para gustos, los colores
. Las palabras
. ¿Qué es el color?

Per a Pastoureau els colors primordials en Occident són el blanc, el negre , el roig (fundamentals durant molts segles), el verd, el groc i el blau, mentre que anomena semicolors o colors de segona fila, el taronja, el rosa, el violeta, el marró i el gris. A aquests afegeix el beix i allò que s'ha anomenat incolor. A tots aquests colors dedica l'historiador aquest deliciós llibre farcint-lo d'un component culturalista molt ampli: Hi són la pintura, la literatura, el cinema, la ciència, la religió, la lingüística, la sociologia, etc.

Jo, tot i pensant que seria un llibre amb massa erudició, vaig pensar a llegir-lo a estonetes; i no, és un llibre que t'atrapa, intel·ligent, divertit, amè i agradable de llegir.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

VINCLES FEROTGES. LA DONA SINGULAR I LA CIUTAT. Vivian Gornick

Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat
Vivian Gornick
L'altra ed.
2017
329 pàgs.
Traducció de Josefina Caball

Aquest volum són dos llibres que originalment es van publicar per separat. "Vincles ferotges" és del 1987 i "La dona singular i la ciutat" és del 2015.
Està molt bé aquesta edició de L'altra ed. ja que ens permet d'una tacada llegir seguides la vida de Vivian Gornick dins les dues peces narratives que són autobiogràfiques de l'autora i molt impecables.
Plenes de records, d'una vida que potser l'hagués volgut diferent però és la que li va tocar, de família russa i jueva, emigrada als Estats Units, a Nova York als anys 40'... Enmig d'un barri majoritàriament d'italians i irlandesos.
Però sobretot amb una mare de forta personalitat que va quedar vídua massa d'hora.

"Vincles ferotges" són les passejades que la Vivian fa amb la seva mare, durant els anys 80 per Nova York mentre va recordant els anys de la seva infantesa i la gent d'aquells anys. També reflexionen sobre amants que va tenir i també un retrat curiós i genial dels carrers de Nova York amb una mare que ja no entén (o que no li agrada gaire) el món i la ciutat que té davant.
"La dona singular i la ciutat" ja és una una Vivian Gornick, adulta i conscient del seu lloc, al món i a la metròpoli present. Feminista i observadora que encara es sorprèn i reflexiona amb el què es troba. En aquesta part en comptes de la mare (que ja només és un record i part de la maleta carregada que porta a sobre) la rèplica li dóna el seu amic Leonard; divertit i pessimista sempre.
Gornick reflexiona sobre ella mateixa i sobre les dones, en general. La literatura amb protagonistes femenines... Però també és un retrat certer de la vida i el ser dona. Del què vols i del què no vols.

"Fa cinquanta anys entraves en un armari tancat que deia "matrimoni". Dins l'armari hi havia dos conjunts de vestits tan encarcarats  que s'aguantaven drets. La dona es posava el vestit que deia "muller" i l'home es posava el vestit que deia "marit". I ja estava. Desapareixien dins dels vestits. Avui, no fem el pas. Ens quedem plantats aquí, nus. Res més."

Dur, a estones fins i tot sec. Però real i un llibre molt necessari. Que et fa reflexionar, a cada pàgina.
Enmig d'una ciutat que més que el fons és un personatge més.

dijous, 19 d’octubre de 2017

Sala de espera.- José Luis Sampedro




José Luis Sampedro
Sala de espera
Círculo de lectores, 2014



Sampedro, ho he contat abans d'ara, és l'autor del llibre que he regalat sempre que m'he enamorat (La vieja sirena). El vaig tornar a comprar en una fira del llibre per aprofitar que hi era sigant llibres i van haver de dir-li el meu nom per culpa dels meus nervis.
Crec haver llegit quasi tota la seva obra.
També em va colpir i complaure el seu compromís amb els èssers humans i amb el planeta, actitud que ha fet d'ell un home del segle que ha de venir, el segle de la gent, el món nou.
Sala de espera és un recull d'escrits sense acabar, arreplegats per Olga Lucas, d'un home que no ha de morir mai.

En ell trobem una primera aventura feta de Memòria: els records de José Luis i d'Olga, una mena de geografia/història d'allò que havien estat dos rius i van ser un home i una dona que es van trobar i van caminar junts. D'una banda, l'inici de l'autobiografia de Sampedro. De l'altra, el mateix de la de l'Olga. Es tracta d'un projecte inacabat com els que m'agraden (qué bonic seria fer...).

Després ens regalen uns apunts de Sampedro, interessat ell mateix en presentar el seu pensament, els seus darrers resums vitals, alguns jocs en forma de metàfores, una “mise en scène” de les seves creències, la seva filosofia, el seu esguard polític...
A més d'algunes fotos antigues dels protagonistes, el llibre ofereix com apèndixs tres reproduccions facsímils dels manuscrits de Sampedro, molt interessants.
I en aquesta part trobem tendresa. Trobem innocència. Delicadesa. I trobem decència, coherència, i futur.
Sempre he admirat en Sampedro. Ara també vull tenir una Olga que arreplegui els meus assumptes inacabats.

divendres, 29 de setembre de 2017

TAFANEJAR. Varis autors

Tafanejar. Llibreries del món
Varis autors. Edició de Henry Hitchings
Més Llibres ed.
2017
274 pàgs.
Traduccions de Rubén Luzón, Nina Avrova, Jaume Ferrer, Anna Torcal i Carolina Moreno

"...una llibreria és un banc de proves dels comportaments humans. El caràcter de les persones -els seus amors, les seves aversions, les seves esperances i els seus odis- pot ser discernit a partir dels llibres que trien, la manera com es desplacen per la llibreria i les interaccions que estableixen amb la literatura i també amb el seu llibreter..."
Yvonne Adhiambo Owuor.

Una llibreria.
Què és?
Cada lector s'ho sabrà.

Aquest llibre "Tafanejar", és un pasote de macu!!
Les llibreries són santuaris, oasis, gabinets de curiositats, coves d'Alí Babà, grans magatzems... Quan anem a una llibreria anem a buscar-hi llibres però també hi anem a trobar-hi alguna cosa més...
Per això ens agrada tant anar a les llibreries...
A vegades per parlar amb el venedor, moltes vegades en plan aventurer per descobrir-hi coses noves...
I perquè és com una droga!!! Els llibres i el llegir!!
I aquella sensació de quan estàs llegint a casa i t'adones que allò t'està agradant i se't posa a dins... Allò!
O trobar un llibre que feia molt temps que buscaves i no el tenien enlloc...

"Tafanejar" ens explica tot això. A través de diferents escriptores i escriptors de tot el món. Ens expliquen coses, moments i records de llibreries de Kenia, Berlin, Istambul, Nova York, Pekin, Londres, Rúsia, el Caire o el poble d'Osona amb una llibreria molt friki excavada a la muntanya (via Jordi Puntí, que és l'autor català inclòs al recull) i fins a 16 llibreries de 16 autores i autors!!

És un cop d'ull a un grapat de llibreries mítiques per cadascú que les explica igual que cada lector d'aquest llibre tindrà la seva. Cada un ens relata com les llibreries els van salvar, els hi van fer entrar el gust per la lectura o com van acabar sent escriptors...

I és que segurament les llibreries (i les biblioteques) són els millors invents del món!!!
(Després, ja el segon millor invent són els llibres!!!)

"Tafanejar" és un llibre preciós que fa venir ganes d'anar més sovint, i amb més estona a les nostres llibreries preferides...
També fa moltes ganes de llegir molt!!!

"Però el que jo busco en una llibreria és encara una passió pels llibres mateixos. No una passió agressiva i proselitista, sinó la mena d'ardor que s'expressa com un desig de disposar d'un assortiment que les altres llibreries no tenen i de representar el món dels llibres amb sensibilitat i convicció..."
Henry Hitchings, a la introducció...

"Tafanejar" l'edita una editorial nova, Més llibres, que s'estrena amb aquest títol i n'haurem d'estar al cas, perquè també estan publicant altres coses molt interessants!!

Ah!!!
I parlant de llibreries, crec que ara per l'octubre estrenen als cinemes la pel·lícula de "La librería", de la Isabel Coixet!!!
Que el llibre molava molt!!

O recordar sempre aquelles primeres pàgines de "Los detectives salvajes" de Bolaño, amb l'Ulises Lima i l'Arturo Belano corrent enfollits de llibreria en llibreria...

dimecres, 27 de setembre de 2017

AIXÒ NO ES AMÈRICA. Jordi Puntí

Això no és Amèrica
Jordi Puntí.
Empúries ed.
218 pàgs.

6 o 7 anys després, torna Jordi Puntí a les llibreries!!!

Un dels nostres escriptors més potents! Ara amb un reculls de contes, 9, que de seguida es fan curts i voldries que no s'acabessin.

I això és el pitjor, que s'acaben.
N'hi ha de molt bons com "Set dies al vaixell de l'amor", "Ronyó", "El miracle dels pans i els peixos" o "La mare del meu millor amic", que podrien ser perfectament novel·les perquè els personatges estan ben construïts i podrien anar fent dins la història...

Hi ha contes misteriosos, una mica angoixants i altres d'excitants...
I algun quasi amb banda sonora...
Busqueu i escolteu, per exemple la cançó: "Deacon Blues" dels Steely Dan, o millor la "A place in my heart" dels Orange Juice, que en Puntí la fa servir per articular al seu voltant tot un conte, "Premi de consolació."
A més, "Això no és Amèrica és el títol d'una cançó de David Bowie.
Majoritàriament són contes amb un protagonista descol·locat en el seu entorn. Buscant alguna cosa on poder agafar-se. **

El llibre acaba amb un conte que es diu "La paciència" que podria ser un viatge del mateix autor a França per participar en un projecte literari...

"Va dubtar uns segons i, a contracor, se li notava, va dir:
-Per una dona.
-Sempre hi ha una dona.
-I per una cançó. Però potser és el mateix, en aquest cas..."

Si parlessim d'aquest llibre en termes musicals, podríem dir que és un "recull de cares B" o singles. Aquell disc que treu el grup mentres estan treballant en el seu següent treball, amb coses maques i curioses per alegrar l'espera dels seus seguidors...
I aquí estem, esperant que arribi la novel·la promesa, mentres tenim aquest carmelet, que ens fa més curta l'espera...



** Nota de l'autor d'aquesta entrada: Observareu que no s'explica cap argument dels contes. És una opció estètica de l'autor d'aquesta entrada perquè no hi hagi spoilers i també perquè és millor que llegiu el llibre; sense saber-ne tant...

dissabte, 9 de setembre de 2017

JAMBALAIA. Albert Forns

Jambalaia
Albert Forns
Anagrama ed.
2016
302 pàgs.

Jambalaia és un plat molt habitual de la gastronomia cajun. Arròs amb pernil cru, llagostins i molt pebre. I dona títol al segon treball d'Albert Forns després d'aquell "Albert Serra (La novel·la, no el cineasta)"
Si allà construïa una excel·lent reflexió sobre el JO i la tercera persona que era el director de cinema Albert Serra, ara en aquest relat amb nom de plat hi ha una exploració pròpia (real) buscant inspiració; el mateix Forns que va amb una beca cap a una granja de Montauk, prop de Nova York.

És un escrit sobre l'escriptura i la creació en una granja d'un mecenes mil·lionari que ajuda a joves creadors de tot el món.
"Jambalaia" també és una crònica (les millors pàgines) sobre el consum bastant desquiciat dels americans i la seva cultura popular amb fragments molt divertits dins un Wal-Mart i també hi ha insertades petites cròniques del mundillo editorial barceloní.

Però són sobretot els moments on Forns explica les seves opinions sobre la ficció (en general) en benefici de la realitat el que determina "Jambalaia" i ho converteix en una opció estètica i personal i en ell sempre com el protagonista de la narració.

"En Càrrere diu que cada novel·la serveix per afrontar alguna cosa, per vèncer alguna por. Diu que cada novel·la t'hauria de millorar, com a mínim en algun aspecte."

"Jambalaia" és un bon exemple d'aquesta nova narrativa catalana preocupada més en la seva forma que en el fons. El el com més que el perquè...
Que busca sortir-se de la tradició i que, com en aquest cas, ho aconsegueix buscant construir una altra cosa que també és una reflexió a partir del seu JO.