diumenge, 4 de febrer de 2018

Vivències lectores 4: Llibres per a compartir

Si bé és cert que no succeeix amb la freqüència que desitgem, algunes vegades arriben a les nostres mans llibres que són com una abraçada. Ens fan sentir tan a gust entre les seues pàgines com entre els seus llençols un llit calentet d'hivern. Llibres que provoquen que ens lliurem a ells com al son després d'un dia llarg. Ens absorbeixen com fa el pa dur amb el brou i de tot cor ens convertim en un fartó dins d'un got d'orxata fresqueta.

I gaudim. I no voldríem que mai acabara. I paladegem cadascuna de les seues frases.

Dosem els moments de lectura perquè duren més. Els allarguem. Tanquem els ulls per a sentir com reverberen les paraules com els vil·lans en un migdia d'estiu.

A voltes un llibre és més que les seues pàgines. A voltes ens porta de la mà i ens demana fidelitat i compromís. A voltes un llibre és un amant exigent que demana molt però facilita el nostre lliurament a fons perdut.

Llavors sentim que hem descobert la perla amagada, el tresor enterrat. I cal cridar als amics i 'deudos', a professors i 'followers' per a celebrar-ho, perquè ho llegeixen també, perquè els ocórrega com a nosaltres, perquè gaudisquen com hem fet nosaltres.

No ens agrada encendre espelmes i amagar-les sota del llit...

divendres, 2 de febrer de 2018

Vestides per a un ball a la neu - Monika Zgustova



Monika Zgustova
Vestides per a un ball a la neu
Galaxia Gutenberg, 2017


Malauradament vivim en un món on encara ser dona és partir d’una condició d’inferioritat i en el que cal “lluitar” cada dia. Un  món en el que  la dona que defensa qualsevol causa, té, com a mínim, una doble lluita, com explicava Angela Davis, la de la causa i la del gènere. Un món on la història pràcticament només pertany als homes i en el que les dones en són simplement atrezzo o complement. En els gulags soviètics hi varen passar 18 milions de dones, tal i com va documentar la periodista Anne Applebaum,   moltes d’aquestes dones van morir i les supervivents van quedar, evidentment, amb seqüeles físiques i psíquiques, com els homes, La desigualtat arriba quan d’aquestes dones pràcticament no se’n parla, quan en l’imaginari col·lectiu, en la majoria de fotos que hem pogut veure o en  les històries llegides, les víctimes eren quasi sempre homes.

En els gulags hi havia igualtat absoluta per fer la feina, per la roba, per les sabates. Jornades de 14 hores, a temperatures infernals de 50 graus sota zero o 40 sobre zero, depenent de la zona,  sense les eines necessàries, i en les que es castigava si no s’assolia la quota de treball, reduint o traient les escasses i miserables racions d’aliment.  No es tenia en compte si la dona tenia la regla,  estava embarassada, o havia sigut violada pels guardes aquella mateixa nit.

El règim soviètic va utilitzar els gulags amb un doble fi, treure de circulació a tothom susceptible de ser dissident polític, amb un sistema judicial sense cap garantia pel detingut, i utilitzar-los com a esclaus per a l’explotació de béns (boscos, mines, etc) o la construcció de grans infraestructures (vies de tren, etc). Els hi era igual el destí de les persones, eren carn, quan el seu cos no aguantava les deixaven morir. Els movien sovint de camp per tal que no agafessin confiança amb els companys. Era un infern físic i emocional. Camps de la mort sense càmera de gas.

La Monika Zgustova va tenir el privilegi i la saviesa d’entrevistar a dones supervivents dels gulags soviètics, aquest llibre és el testimoni de 9 d’aquestes dones. Són dones que han sobreviscut amb esperit optimista, la majoria no poden caminar, conseqüència de la desnutrició i l’esforç del temps passat als gulags. Totes  eren intel·lectuals o filles d’intel·lectuals, algunes van anar als gulags joveníssimes, alguna fins i tot hi va néixer. La majoria conserven records preciosos de les amistats fetes allà. I poques han fet de la seva vida una lluita contra l’oblit. Algunes veuen en la Rússia de Putin els mateixos perills que elles van patir.

Són testimonis crus, però continguts emocionalment, vides totalment trencades i reconstruïdes, només són nou testimonis però en podrien ser 18 milions. Fa esfereir. Algunes continuen defensant el règim que les va condemnar , maltractar i torturar amb treballs forçats deixant-hi bona part de la seva vida. D’altres no han parat mai de lluitar contra l’oblit. L’única falta que van cometre va ser criticar a un règim que no permetia cap divergència,  ser filles de pares perseguits o enamorar-se d’algú d’un país occidental.

L’autora selecciona i escull un referent femení clàssic dels que conformen el nostre bagatge occidental, per a cada una de les protagonistes, potser per donar èmfasi a la presència  de dones durant tota la història i als seus drames particulars, i/o per remarcar el component pràcticament mític de cada una d’aquestes històries de superació personal, que van suposar el seu pas pels gulags.

Tal i com jo l’he llegit, La Zaiara Vessiòlaia és la dona de Lot, perquè, malgrat tot, continua mirant enrere.  La  Susanna Petxuro és Penélope que teixia i desteixia esperant retrobar-se amb el seu estimat.  Ela Markman,  és Judith, disposada, a qualsevol preu,  a seduir a Bèria i assassinar-lo , l’Ela també explica la història al gulag d’Ariadna, la filla de Marina Tsvetàieva.   Elena Korybut-Daszkiewicz és Minerva,  la saviesa, la que ha recopilat el drama dels gulags, la que no els idealitza i una de les primeres dones en tot el món especialista en cibernètica i informàtica, malgrat va començar a estudiar de gran i de forma precària per culpa d’haver passat els anys crucials als gulags.  Valentina Íevleva és Psique, castigada per la seva bellesa i la seva determinació en no abaixar el cap,  Valentina també explica la dura experiència de l’actriu Tatiana Okunévskaia.  Natalaia Gorbanévskaia és Antígona, condemnada per desobeir, ella no va estar en un gulag,  dissident reconeguda, deixeble poètica d’Anna Akhmàtova, va ser detinguda per manifestar-se contra l’ocupació de Txecoslovàquia, i ingressa durant més de dos anys en una psikhuixka o presó psiquiàtrica on va ser sotmesa a tot tipus de tractaments innecessaris i tortures.  Janina Misik, polonesa i d’origen jueu pel costat patern,  és com Ulisses, la seva infància i joventut un periple, la seva ítaca la comunitat de polonesos de Londres.  Gàlia Safónova, Ariadna, que va néixer dins del laberint, el gulag, potser el minotaure seria el sistema, les companyes de la mare feien els contes expressament per ella, permetent que, malgrat les circumstàncies,  la seva fos una infància de debò. I finalment  Irina Emeliànova,  Eurídice, la filla d’Olga Ivínskaia, el darrer amor de Borís Pasternak, i el personatge de Lara a El doctor Givago, que explica la seva experiència i la de la seva mare.

Moltes d’elles ja eren la segona o la tercera generació represaliada políticament, i totes van sobreviure, en bona part, per la capacitat de saber trobar la bellesa en les pitjors condicions, per la poesia i per la literatura. Totes eren dones cultes i intel·ligents, i això, segurament, és el que constituïa una forta amenaça pel règim soviètic.

Hi ha llibres que són regals, i hi ha regals que són llibres, aquest reuneix les dues condicions, un regal excel·lent, dels que remou l’ànima i et recorda la fragilitat del món en el que vivim.


Enmig d’una obscura turbulència,
amb un ampli somriure,
Rússia es mou a batzegades
com si xoqués contra un mirall.

Natàlia Gorbanévskaia



“Crec que el gulag em va ajudar a saber quins són els veritables valors de la vida, a saber distingir el que és substancial del que és trivial” Elena Korybut-Daszkiewicz

“A la presó de Lubianka em pensava que tot estava premeditat per aniquilar la idiosincràsia de la gent. Però ara he entès que no és només la presó i el gulag, sinó que tot el sistema comunista pretén precisament fer el mateix: anul·lar la idiosincràsia de la gent, transformar la nació sencera en un ramat obedient. És com una novel·la utòpica. I no ens n’adonem: en llibertat ens pensem que som lliures i, tanmateix, no tenim gaires més drets que a la presó o als camps: potser dormim i mengem més, però en tota la resta, ens controlen, ens segueixen i ens escolten igual que aquí, i temem les delacions tant nosaltres com els que viuen en l’anomenada llibertat” Tatiana Okunévskaia

Em van torturar, però al fons del meu ser hi havia pau. Aquesta sensació de pau només t’envaeix quan saps que has obrat correctament” Natàlia Gorbanévskaia

“Tot el que després vaig aconseguir a la vida ho dec als escassos llibres que vaig poder tocar al gulag – conclou, i exclama-: Ningú no es pot imaginar el que per als presos significava un llibre: era la salvació! Era la bellesa, la llibertat i la civilització enmig de la barbàrie!” Elena Korybut-Daszkiewicz




dilluns, 29 de gener de 2018

Teoria King Kong - Virginie Despentes

Virgine Despentes
Teoria King Kong
Trad. de Marina Espasa
L'Altra editorial, 2018


“Escric en nom de les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del gran mercat de les ties bones. I començo per aquí perquè quedi clar: no em disculpo per res, no he vingut a queixar-me.”


“Quan el món capitalista s’enfonsa i no pot satisfer les necessitats dels homes, quan ja no hi ha feina, ni dignitat a la feina, quan tot és absurditat i crueltat de les obligacions econòmiques, vexacions administratives, humiliacions burocràtiques, certesa que ens estan estafant cada vegada que comprem alguna cosa, encara se’ns considerarà responsables. És el nostre alliberament els que els fa infeliços. No és el sistema polític que tenim el que n’és responsable, és l’emancipació de les dones”

Acabo de llegir les quasi 150 pàgines de reflexions de la Virginie Despentes i em pregunto com és que no sóc una punk-rock?  Una feminista punk-rock? Sí que sense llegir-la a ella, vaig fer la mateixa evolució, pensar quan era molt jove  que ja no ens calia ser feministes, i comprovar, amb el pas del temps, que no només ens cal ser-ho, sinó que el feminisme és LA REVOLUCIÓ que hem de fer cada dia.

L’autora, des de petita, inverteix el discurs de la feblesa de la dona, i diria que en fa la seva manera de veure el món, no és un assaig amable, ni en el tema, ni en el llenguatge ni en el to. Probablement té el to que tindria un manifest fet per un home molt indignat, i és que  també denuncia les suposades virtuts que han de tenir les dones, com l’amabilitat. Puc ser amable però no perquè sigui dona. Ens parla, des de la seva experiència, de la violació, de la prostitució, de la feminitat, del cinema porno, de ser escriptora, de fet, ens parla de la dificultat que encara suposa  ser dona al segle XXI.

L’assaig es va publicar a França fa 12 anys, quan ella encara no arribava als 40, per tant un recorregut de mitja vida, és crua en les seves paraules, però la vida també ho és, la seva ho ha sigut, ho és la de totes les dones, a diferents escales. La submissió, la violència, la renúncia, els motlles, el cos, el vestir, el sexe... tot comporta una violència, ja sigui explícita o implícita, és intrínseca perquè continuem essent ciutadanes de segona.

És un manifest que ens sacseja, des de l’extrem, i t’obliga a mirar-te, a analitzar fins a quin punt les nostres conductes estan mediatitzades per l’entorn, la tradició, la cultura... Ella parteix de la llibertat per ser  com es vol ser, no critica a ningú, no odia als homes, ni a les dones "perfectes", tot i que d’una lectura superficial i tendenciosa es podria deduir així. Critica  conductes, denuncia que l’origen de comportaments i de maneres de fer, vestir o actuar són el resultat de la primacia masculina i l’adaptació forçosa de les dones.

Ella està convençuda que si les dones tinguéssim interioritzada la violència i responguéssim amb violència quan som agredides, les coses serien diferents. No crec que la violència sigui la solució a res, continuo sent una idealista de la cultura de la pau, però esclar, mai he sigut víctima d’una violació col·lectiva, potser pensaria diferent. Els homes s’han defensat tradicionalment amb violència i  sí, pot ser que així hagin resolt puntualment alguns contenciosos, però mai la violència resol l’origen d’un problema i mai es millora la relació futura mitjançant la violència.

Però no voldria encallar-me en aquest punt, perquè sí que estic d’acord amb la major part de l’assaig, l’assimilació de la inferioritat, de la inconveniència de la nostra independència, la falsa idea que la poca igualtat  assolida els darrers anys és la causa de les inseguretats masculines, de la pèrdua de virilitat,  o  la maternitat com a objectiu vital de la feminitat.

El drama és que després d’una violació les víctimes no tenen llibres per consultar, pel·lícules per veure... és massa dolorós, massa cru,  per la mirada que no ho necessita. Per això la pel·lícula seva Baise-moi basada en la seva novel·la, que alhora es basa en el la seva experiència com a víctima d’una violació, va ser censurada, per això ella va ser objecte de tota mena d’humiliacions públiques. Massa crueltat. La dona violada no pot cridar al món que l’han violat, ha de callar, continuar vivint, quan havia de cridar era mentre la violaven no després, i fins i tot estar disposada a morir abans que a sobreviure. És dolorós, aquest silenci social d’una realitat tan antiga com la humanitat.

L’autora va fer, durant una època, de prostituta per tant el seu punt de vista és de primera mà. Critica la hipocresia de la prostitució, el fet que el govern francès l’apartés dels centres de les ciutats, ho tolerem però lluny. De la diferència que hi ha entre una dona que cobra per oferir el seu cos i la dona perfecta que aguanta un marit a canvi d’una posició social. Hi ha moltes maneres de prostituir-se. El debat sobre la legalització, sobre el  dret de la dona a decidir sobre el propi cos. Hipocresia que també fa arribar fins al cinema porno, critica la falsa moralitat, l’ideari masculí, l’ocultació del què fa referència als gustos i interessos de les dones.

La lluita de la dona sempre és doble, inclou la que fa igual que l’home, sigui quina sigui en cada circumstància (raça, religió, feina, etc), més la què ha de fer perquè se la consideri de la mateixa manera. Per exemple quan una escriptora presenta un llibre , a més a més de la presentació en si, s’haurà de sotmetre a un cert tipus de judicis i preguntes que mai es farien a un home.

I més... però cal llegir-lo, les dones i els homes, amb esperit crític i la ment oberta, estant disposats a què ens caigui algun altre vel o fins i tot alguna màscara.  La Despentes a part de ser una punk-rock és una dona molt valenta i això és d’admirar i diu les coses sense pèls a la llengua i “cridant”.

“A les nenes petites se les educa perquè no facin mal als homes, i a les dones se les crida a l’ordre cada vegada que incompleixen una norma”

“Em costa molt  establir una diferència clara entre la prostitució i la feina assalariada legal, entre la prostitució i la seducció femenina, entre el sexe tarifat i el sexe interessat (...) Moltes dones a qui el sexe no interessa però que saben treure’n profit. Que se’n van al llit amb homes vells, lletjos, insuportables, depriments de tant subnormals com són, però socialment poderosos. Que s’hi casen i s’hi barallen per obtenir el màxim de diners quan se’n divorcien.”

“En el discurs antipornogràfic és fàcil perdre’s: de fet, ¿qui és la víctima? ¿les dones, que perden tota dignitat des del moment en què se les veu xuclar una polla? ¿O els homes, massa febles i incapaços de controlar les ganes de veure sexe i d’entendre que es tracta només d’una representació? "

“I mira que té resistència, la “dignitat” de la dona, cada vegada que es tracta de limitar l’expressió sexual...”

“ (...) descobreixo, consternada, que qualsevol imbècil amb polla se sent amb el dret de parlar en nom de tots els homes, de la virilitat, del poble dels guerrers, dels senyors, dels dominants i, en conseqüència, amb el dret de donar-me lliçons de feminitat.”        

“Jo sóc d’aquest sexe, el que ha de callar, el que el fan callar. I el que s’ho ha de prendre amb cortesia, i ensenyant bandera blanca. Si no, se’ns esborra. Els homes saben per nosaltres el que nosaltres podem dir de nosaltres. I les dones, si volem sobreviure, hem d’aprendre a comprendre l’altre. Que no em vinguin a explicar que les coses han evolucionat tant que ja no hem passat a una altra cosa. Per mi no. El que suporto com escriptora dona és dues vegades el que suporta un home.”                                                                                                                                                                                                                              

dimarts, 23 de gener de 2018

La seducció del minotaure - Anaïs Nin

La seducció del minotaure
ANAÏS NIN
Trad. de Ferran Ràfols Gesa
LaBreu, 2016 (La intrusa)

El laberint, aquell íter recargolat que pot ser de sentit únic o amb direccions infinites,  amb sortida fàcil o  sense sortida.  Present  a totes les civilitzacions: dibuixat, construït, escrit, explicat.  La mitologia ens l’ha configurat en l’imaginari  amb un enemic central a qui tombar per poder sortir,  i amb la bondat de la mà i  fil que ens ha d’ajudar  a retornar  al punt de sortida.

La Lillian, cantant de jazz,  passa uns mesos lluny de casa treballant  en un hotel  a Golconda, una ciutat imaginària del Mèxic càlid i desconcertant, carregada de musicalitat, de flors enormes i exuberants i de platges paradisíaques, el Mèxic de civilitzacions antigues, de construccions fredes i abandonades, que no permet a la seves dones ballar al carrer de nit, el Mèxic que suposa el retorn a la vida original i a l’acceptació resignada i humil de tot el què ha de passar.  El Mèxic de la seva infantesa, i on, amb l'ajuda del Dr. Hernández, reconeix el seu propi laberint, per què  de fet,  tots comencen a la infància.

El seu laberint és subterrani,  la Lilllian  l’accepta,  n’obre la porta,  ressegueix camins fins que arriba al centre i descobreix reflectit en  un gran mirall al  minotaure.  El fil, esclar, és l’amor, un fil que es nua i desnua, que es perd i retroba, a vegades cal anar lluny per valorar el què es té a la vora,  lluny de distància física, lluny de distància temporal, anar i retornar.  La mà que subjecta el fil, la d’Ariadna també és la seva. Al cap i a la fi  només nosaltres mateixos ens podem salvar dels propis monstres.

Tot plegat està narrat amb la delicadesa i amb la capacitat d’emocionar i meravellar de la Nin, que ens porta a passejar per la selva i per les seves ruïnes, amb naturalitat i elegància, i si hi estem disposats, l’acompanyarem al laberint entrant alhora al nostre propi, i ens farà pensar i rumiar, ¿li hem vist mai la cara al nostre minotaure? I si és així, ¿valorem prou qui ens ajuda a filar el fil que ens permet retornar a la llum? I sobretot, ¿Ens fem prou el càrrec que tothom té el seu propi monstre i que saber resseguir el fil no sempre és senzill?

A destacar, com sempre, la traducció de Ferran Ràfols Gesa, que aconsegueix no només que n’entenguem el sentit sinó que ens arribi la sensibilitat de l’autora i per tant emocioni.

"Pot semblar que oblidem una persona, un lloc, una manera de ser, una vida passada, però el que fem mentrestant és triar un nou repertori per reproduir el mateix drama, busquem la rèplica més perfecta de l'amic, l'amant o el marit que ens esforcem a oblidar. I un dia obrim els ulls i estem atrapats en el mateix patró, repetint la mateixa història."

"És perillós, confrontar la gent amb una imatge de si mateixos que no volen reconèixer"

"Ho veig, veig que el secret de les nostres pors rau en la imatge distorsionada que tenim de les proporcions del món. Amb la por fem més grosses les bèsties. Empetitim les nostres creacions i els nostres amors, la nostra mirada els encongeix, i engrandim o encongim les coses d'acord amb els capricis de la nostra visió intercanviable, no segon cap llei de creixement immutable. La mida de cadascun dels mons en què vivim és individual i relativa, i els objectes i la gent varien en cada ULL."

"En silenci, misteriosament, un ésser humà s'anava formant, explotava, rebia l'impacte d'altres cossos voladors, cremava, s'abandonava. I en acabat naixia en l'amor líquid de la persona a qui importava"

dilluns, 18 de desembre de 2017

Aquesta llibertat - Pierluigi Capello

Pierluigi Cappello
AQUESTA LLIBERTAT
Trad. Oriol Sánchez Vaqué
Catedral, 2017



“Aquesta llibertat” és la primera, i única diria, novel·la de Pierluigui Capello, poeta italià de la regió del Friül. De petit va viure en primera persona el terratrèmol que va devastar el seu poble, i pocs anys després va quedar paralític a causa d’un accident de motocicleta. 

El poeta ens parla de la seva infància, de l’abans i del després de què la terra tremolés, de la innocència, de l’enyor, de la por, de la comunitat, dels paisatges, del descobriment de la seva mirada poètica.  Ens parla de l’escola, de quan va baixar a estudiar a ciutat, de l’aprenentatge, de les emocions, de la soledat, de l’allunyament dels seus pares.

Ens explica l’accident, i la seva estada a l’hospital,  el seu cos mort, el seu cap viu, i com a poc a poc va anar reconeixent tot allò que no podia  moure. De com els llibres van esdevenir  les seves ales i la poesia les seves cames. 

És un llibre preciós,  desconeixia totalment l’autor, i vaig preferir acabar el llibre abans de fer-ne el buidatge a la xarxa.  Ara, en fer la ressenya, he  buscat poesia seva, i m’he assabentat de la seva recent mort, als 50 anys, i he sentit tristesa i dolor. Sorpresa d’aquesta tristesa, suposo que pel fet de ser un autor desconegut, he intentat buscar-ne els motius, com si calguessin, i he deduït  que potser era  el fet d’haver-me acompanyat els darrers mesos de poques lectures, quan ell encara era viu, convençuda  que  podria llegir moltes més novel·les seves, que ens quedava tota la vida per endavant per establir una relació autor/lectora, ves quines coses de pensar.  Però sobretot diria que he sentit tristesa perquè  la seva tendresa ha anat impregnant-me mentre el llegia, així com la seva valentia,  la seva humilitat, la seva delicadesa.  Ens queda la seva poesia, i el desig  de què la terra li sigui lleu.

Tastets:

"Allà on no hi ha cap direcció, tota direcció es concebible, cada punt de partida assenyala un punt d'arribada, cada punt d'arribada porta el so de les passes des de l'arrencada, llavors aferrem-nos a aquesta llibertat desesperada, sospesos entre la inquietud i l'abandó, entre l'empenta i la ineptitud. (...) ja està, hem triat, es pot marxar des d'aquí, des d'un punt qualsevol, el nostre" 

"Quan desapareix una persona estimada, la primera cosa que se'n va amb ella és la veu. Després, tot i que cal una mica més de temps, s'esvaeixen de la memòria d'un en un els trets del rostre; però només els trets que no compten, perquè els que defineixen una vida arrelen profundament en qui els recorda; finalment, el que més perviu són les accions, els petits gestos, la conducta que acompanya el tarannà d'una existència"

"Llavors agafes un cap del fil d'Ariadna que et porta a cercar primer els llibres que, mogut per qui sap què, vas treure dels prestatges. Per a cadascun hi ha un moment d'atenció mentre el fas girar entre les mans, d'alguns en toques suaument la coberta o el llom amb el tou dels dits i, tot seguit, quan estàs segur d'haver-los reunit tots, mires d'orientar la teva atenció cap a la biblioteca per detectar els espais encara lliures als prestatges. I s'ha de dir que sempre trobes  un lloc i sempre hi ha una vacil·lació a l'hora de posar-l'hi, un comiat que et reté, amb una incertesa incòmoda de qui no sap si tornarà a veure una cara coneguda i quan."


i un poema que ens hi apropa:

Da lontano
Qualche volta, piano piano, quando la notte
si raccoglie sulle nostre fronti e si riempie di silenzio,
e non c'è più posto per le parole
e a poco a poco si raddensa una dolcezza intorno
come una perla intorno al singolo grano di sabbia,
una lettera alla volta pronunciamo un nome amato
per comporre la sua figura; allora la notte diventa cielo
nella nostra bocca, e il nome amato un pane caldo, spezzato.

Pierluigi Cappello

dimecres, 6 de desembre de 2017

Tot això ho faig perquè tinc molta por.- Empar Moliner



Empar Moliner
Tot això ho faig perquè tinc molta por
labutxaca. 2017
Premi Mercè Rodoreda 2015
Fitxa del llibre, amb accés al primer conte aquí.


#micro-ressenya

Dotze contes.
Una mirada diferent.
El dolor, la por, la vergonya, la violència, escriure avui, les parelles...
Temes sense resoldre i sense receptes.
M'agraden els títols d'aquesta noia. També el que diu. I com ho diu.
En temps de silencis, una veu interessant.

dimarts, 28 de novembre de 2017

EL DESGEL. Lize Spit

El desgel
Lize Spit
Ara ed.
2017
490 pàgs.
Traducció de Maria Rosich

"El desgel" funciona fantàsticament bé perquè et porta mitjançant multitud de flashbacks a l'estiu on la noia protagonista comença a ser jove. Aquell moment decisiu en qualsevol vida que passa del moment adolescent al següent. Aquell moment ple d'interrogants i preguntes. Quan encara no saps el que vols ni el que necessites. On voldries (encara que no ho sàpigues) molta llibertat però també recolzament i bons consells.
Sobretot, una novel·la molt incòmoda perquè la jove protagonista, l'Eva, té uns pares alcohòlics i una germana amb trastorns compulsius.

Lize Spit, la jove autora belga d'aquesta novel·la, aconsegueix crear un clima molt incòmode on tota l'estona sembla que estigui a punt de passar alguna cosa fins que passa.
L'enigma sense solució aparent de l'Eva i els seus dos amics que desenvolupen al llarg de tota la novel·la, enmig d'aquest poble aburrit i gris, dins un estiu massa llarg. Fa patir massa al lector, que també pateix per la germana petita, la Tesje, personatge inolvidable i tendrement innocent en aquesta novel·la on tot es va desplegant al final i tothom acabarà sent diferent del que sembla.

I el gel del títol? Heu de llegir aquesta novel·la verinosa i alhora deliciosament perversa, fins l'escena on tot es desplega i explota i de rebot trasllada el lector al present amb una altra escena que enrampa molt i que quan acabes i tanques l'última pàgina deixa un regust de tristesa i el record de tots aquests ingenus personatges bastant repulsius de la novel·la i els tres germans protagonistes, sols i desamparats que només volen abraçades i necessiten estimació.

Lize Spit, l'autora, aconsegueix tot això amb una història hipnòtica i torbadora. Un thriller, de cap a peus, inolvidable i molt inquietant que costa d'oblidar durant dies.

divendres, 24 de novembre de 2017

Charlotte - David Foenkinos


David Foenkinos
Charlotte
Traducció de Mercè Ubach
Edicions 62, 2015


Un escriptor s'obessiona, positivament, en la vida de Charlotte Salomon, una pintora d'origen jueu que va morir als 26 anys en un camp de la mort dels nazis. Un dia queda captivat pels seus quadres i comença la necessitat de saber tot el possible d'ella, de reconstruir-li la vida.

I ho fa amb una novel·la en la que el més important no és seguir el fil a través de la prosa, ni reconstruir la seva vida ficcionant allò que no es pot saber. Ho fa escrivint el què en sap, el què ha trobat, el què ha aconseguit, el què ha deduït. Frases curtes, punts i a part, breus capítols. I és que no necessitem res més, no es troba faltar cap descripció, cap explicació, la seva escriptura flueix com ho fan els quadres de la Charlotte. 

Una vida dura, trista, plena d'absències  des de ben petita, i no obstant el color creix dins seu. Una vida en la que sent diferent a la resta, la fan sentir diferent a la resta, i no obstant donarà sempre el millor de si mateixa. També en l'amor, en la fugida, en el refugi, en el seu ventre... I ho deixarà tot dibuixat, pintat, escrit. 

Un caramelet, bellament trist.




"La roba mullada comença a pesar-li.
La xucla cap al fons.
Les onades li trenquen damunt.
S'empassa aigua salada.
Amb els ulls girats al cel. veu un rostre.
és el de la seva mare."

dijous, 23 de novembre de 2017

El camí de les aigües - Carme Martí


Carme Martí
EL CAMÍ DE LES AIGÜES
Amsterdam, 2017 (Ara llibres)



Hi ha novel·les que et fan somniar, n’hi ha d’altres que t’obren portes molt conegudes, d’altres et transporten al passat familiar, algunes t’ajuden a entendre el món. Hi ha novel·les que s’oloren, n’hi ha que són colors, algunes es palpen, i d’altres s’assaboreixen. El camí de les aigües és tot això. És passat, és present, és una munió de personatges, és la història de moltes persones, de molts de nosaltres, i alhora la de dues dones, una d’abans i una d’ara. 

És un viatge, el de la Maria,  a través de la cuina, de les receptes, dels fogons, dels davantals, de les olors, del gust, fet amb l’ingredient principal, l’amor. Un viatge per tot el segle XX, el viatge de qualsevol de les àvies de la generació de la seva autora, la Carme Martí. Un viatge del camp a la ciutat, de la ciutat al camp, de la pau a la guerra, de la guerra a la pau, de la infància a la vellesa. Un viatge dolç, dolorós, dur, ple d’esperança, de pors, de dols, d’amor... una vida.

També és un viatge per l’actualitat, la Laura, una dona jove, fràgil però plena de vida, un viatge que analitza els vincles amb els pares, amb els avis i les àvies, amb els homes, un viatge, com tots, ple d’amor i de dolor, on la lluita de les dones és molt diferent a la del segle XX, o potser no tant. Els estigmes, són uns altres, però la necessitat d’avançar és la mateixa, i no es pot avançar bé sense conèixer el passat, ni sense il·lusions.

Que la Carme Martí és una escriptora excel·lent, ja ho sabíem, ens ho va demostrar sobradament a Un cel de plom, aquí la confirmació creix exponencialment, és escriptora, arquitecta d’històries, pintora de paisatges  i una cuinera excel·lent. Entrellaça les dues històries, els dos segles, cada una diferent, cada una un to, enriquint-nos la mirada cap enrere amb la present, per entendre a la Maria i a la Laura, per entendre’ns. Un homenatge a les nostres àvies, al territori, a la ciutat, a la família, a  les bones persones.


D’aquelles històries que t’atrapen des de la primera pàgina fins la darrera, que et provoquen ganes de cuinar, ganes d’estimar, ganes d’anar corrent a l’Espluga de Francolí, a Reus, al Pg. De Gràcia...  ganes de viure i de seguir llegint a aquesta magnífica escriptora. I de debò que no exagero.  


Un petit mos:

"Si tancava els ulls, sentia un garbuix de converses i podria percebre el so dels pesos de les balances, d'une stisores, de talons..., però necessitava obrir-los per copsar-ho tot, tanta vida, tants colors. Parades farcides de peix, de carn, de fruita i verdures... Cols de paperina, patates del bufet, enciams, pastanagues, cebes tendres Campeny, faves, pèsols floreta, carxofes, mandarines, pomes, peres, avellanes, pinyons... Noia, estàs bé? Sí, sí. Va caminar. La simfonia del cúmul d'olors: el peix, les bèsties, les espècies."

"Fins que se li va trencar la veu. Amb un nus a la gola continuava el discurs, i va sentir com l'emoció la commovia fins al moll de l'ànima. Una emoció que brotava en el rostre dels brigadistes, premien els llavis, empassaven saliva, no deixaven de mirar-lo. Ella s'agafava fort a la barana. Amb els ulls entelats, va mirar la Rosa: les llàgrimes li regalimaven fins al coll."

dijous, 9 de novembre de 2017

La vegetariana.- Han Kang




Han Kang
La vegetariana
Traducció al català de Mihwa Jo i Raimon Blancafort
:Rata_, 2017


Mini-ressenya d'un llibre gran.

La vegetariana és un llibre dur. Intens. Fort.

Parla de la violència, del desig, de la por, de la fam, dels arbres i les flors, del dolor, de la culpa...

Una dona ha tingut un somni una nit i canvia. I amb ella, el món. I nosaltres, que llegim.

Ens ho conten el marit, el cunyat i la germana. Yeonghye només parla per a contar-nos el seus malsoms, i molt poc. Però l'eix de la història és ella, la resta només son comparses.

Diu l'autora que no va voler donar veu a la protagonista. Però amb les veus dels altres, només hi és ella, al llibre.
Diu l'editora (Iolanda Batallé) que llegir la vegetariana et canvia. I es queda curta. T'obliga a reconstruir-te.
Diu la traductora de la primera versió al castellà d'Argentina que va quedar enlluernada. Estic d'acord: no he pogut deixar el llibre fins acabar-lo.

Tot el temps de llegir-lo (tota una vesprada) he pensat en les pel·lícules de Kim Ki-duk, el món coreà que em va fer estimar el seu cinema fa uns quants estius.
Tot el temps de llegir-lo (tota una vesprada de tardor, amb la seva miqueta de pluja i un poquet de fred) he vist colors, he olorat flors, he patit amb les dures converses, m'he angoixat, fins i tot m'he excitat.
Tot el temps de llegir-lo (tota una vesprada d'anar de la cadira al sofà) he gaudit la lectura.

De vegades buscar un llibre per a regalar té premi: el trobes per a tu. És xulo quan trobes llibres així d'aclaparadors. A la de l'aniversari i a la suggeridora, gràcies, noies, sou grans. Com el llibre.