dijous, 12 de gener de 2017

Breus notes sobre literatura-Bloom






Un diccionari sobre la literatura-Bloom. Definicions que són autèntiques perles, que donen sentit no només a l'escriptura i a la lectura, sinó també a la vida mateixa, sempre que sigui Bloom, esclar.

"Bloom: nom universal aplicable a qualsevol cosa o esdeveniment. Cadira-Bloom, llibre-Bloom, mor-Bloom, festeig-Bloom"

"La realitat-Bloom és una invenció de llenguatge i no al revés"

"No em miris quan arribo, mira'm quan avanço"

"La intensitat d'una frase indica l'educació d'aquesta frase. Una frase poc intensa és una frase maleducada per al lector. Per què? Perquè no has de fer perdre el temps a ningú."

"Tot text literari ha de ser senar, és a dir: dividit per dos, no dóna un residu de zero"

"La literatura ha de ser una certesa que provoca disturbis i no un disturbi que té per efecte una certesa"

 Us el recomano, no cal llegir-lo de cop, però es fa inevitable, ideal per tenir al bany, a la cuina, a la taula del sofà i a la tauleta de nit  i fullejar de tant en tant, i recordar que "El llibre és un perill enquadernat" i  nosaltres, lectors, som persones valentes que no ens rendim mai.

Un nou encert dels del Periscopi. 

Us recomano aquest article de Sebastià Bennasar, sobre la presentació del llibre a Barcelona, l'octubre passat,



Gonçalo M. Tavares
Breus notes sobre la literatura-Bloom
traducció de Pere Comellas
Edicions del Periscopi, 2016


#microressenya
___________________________


Ja fa temps que no tinc temps... i encara ara, tinc menys temps, perquè sí que tinc temps de complicar-me, encara més, la vida... 
La falta de temps fa: 
1. que no pugui llegir tot el que voldria, de fet abans això ja em passava, ara, per tant,  s'ha agreujat.
2. que no pugui fer les ressenyes tal i com m'agradaria i per tant fins ara no les  feia.

Avui m'he llevat pensant que havia de ser creativa, que m'agrada explicar-vos les lectures que m'han agradat i  que com que fins l'octubre vinent aniré treient el fetge per la boca i no podré fer les ressenyes que m'agraden... doncs... faré micro-ressenyes, 

dimecres, 11 de gener de 2017

Vivències lectores

El nostre benvolgut amic elPac va publicar l'any passat una entrada en la qual compartia el seu costum de llegir al llit i els seus patiments en afrontar la lectura d'obres magnes i de prolixos volums.

Volem aprofitar aquesta iniciativa per demanar-vos la col·laboració per enllestir un nou prestatge temàtic al nostre blog amb les vostres experiències, costums, manies... així com qualsevol relat de la vostra vida amb, para, per, segons, sense, sota, sobre... els llibres i sa lectura.

Amigues i amics, òrfenes i orfes, us encoratgem, a totes i a tots, a publicar entrades amb les vostres


Ànim, i a jugar!

Llegir al llit
- ...



dimarts, 10 de gener de 2017

Las riquezas verdaderas.- Jean Giono




Jean Giono
Las riquezas verdaderas
Traducció al castellà de Regina López Muñoz
Errata Naturae, 2016



1.- Llibre prologat pel propi autor al gener de 1936, a Manosque.

2.- De Giono ja hem dit moltes coses (diversos llibres llegits, alguns ressenyats aquí): la seva passió per la natura, el seu compromís amb la vida... En el pròleg d'aquest, els editors esmenten ombres: qui no les tingui, que aprofiti, encara queda vida.

3.- Des del principi està clar quines seran les veritables riqueses. De nou, el relat de les mateixes esdevé una riquesa més: paràgrafs deliciosos, frases entranyables, capítols magistrals.

4.- Del seu pròleg m'assalta la denúncia d'alguna cosa que jo atribuïa a l'OMC i la FAO, i el final del segle XX (almenys a la seva segona meitat):


“[...] La sociedad construida sobre el dinero destruye las cosechas, destruye a los animales, destruye a los hombres, destruye la alegría, destruye el mundo auténtico, destruye la paz, destruye las riquezas verdaderas.” (pàg. 30)
M'encanta la frase final del pròleg:
“Entrego lo que amo a quienes amo. Para que nuestras alforjas vayan igual de cargadas por el camino. Hacia la alegría.” (pàg. 32)

5.- Comença el llibre en un hotelet de París. I pels carrers del barri. Però de seguida surt de París de la mà d'una taula de Giovanni di Paolo, taula de salvació, que representa sant Joan retirant-se al desert.

6.- Només sortir ja parla d'estrelles: la densitat de Betelgeuse, “un millón de veces más pequeña que la del aire.” I de la necessitat d'una nova mirada:
“[...] Hasta que unos ojos nuevos germinen bajo mi frente, brutales y viscosos como las yemas de los castaños.” (pàg. 76)

7.- I es deslliga el drama (comença l'acció):
“- La señora Bertrand hace su propio pan.” (pàg. 77)

8.- La festa de tornar a moldre el blat: compartir el molí i el pa acabat de fer es converteix en una celebració que implica tota la gent i arriba a la nit i a la ressaca. Memorable.


9.- La reflexió final assenyala els sacrificis que avui exigeix ​​la pàtria com de menor gana que el de Tezcatlipoca en “aquellos tiempos en el antiguo México, cuando todos los martes se vendimiaban racimos de hombres en el altar”. (pàg. 170)

10.- Acaba d'anar-se'n Berger. I no sé per què, però la França de tots dos em pareix semblant, desitjable, veritable (no dic que l'altra no ho sigui)... Una cosa els uneix en el meu cap encara que els separin vuitanta anys: les cases disperses a la muntanya, els pastors que toquen el seu acordió perquè ballin els veïns, la gratuïtat de la trobada ...

Feu bondat, llegiu Berger i Giono.

diumenge, 8 de gener de 2017

AÑOS SALVAJES. William Finnegan

Años salvajes
William Finnegan
Libros del Asteroide ed.
2016
593 pàg.
Traducció  al castellà d'Eduardo Jordá


William Finnegan és periodista de "The New Yorker" des del 1987, però des de petit ha sigut un afamat practicant de surf.
Ara, amb més de 60 anys, explica en aquest llibre, la seva vida i els seus records, sobretot la seva obsessió en la pràctica d'aquest esport.
La recerca de llocs on poder practicar i la onada perfecta que li permeti de seguir-la.
És un llibre bell que ens deixa veure des de la seva infància a Hawai, durant uns anys on el surf encara era un esport pur i gens estès, Finnegan va ser un pioner afortunat que va poder viatjar pel món buscant ones abans que el surf es fes popular.
Mentrestant també volia ser escriptor, o sigui que també és el relat d'una recerca vital, tot i que al final acabarà sent periodista especialitzat en temes polítics perquè va viure un temps a Sudàfrica durant l'Apartheid (mentre feia de professor a una escola negra i també surfejava en les seves estones lliures...)

És un llibre ple de descripcions de surf, mars i ones amenaçadores però com que està molt ben escrit acaba sent un llibre de surf per gent que no els hi agrada el surf [com jo...].
És una espècie maquíssima de cant a la llibertat, de perseguir un somni; podria ser com "En el camino" de Kerouac, però en el mar, per aquesta recerca sempre inacabable.
En algun lloc l'han comparat amb aquell "Cap a rutes salvatges" de John Krakauer i també podria ser-ho...

Però "Años salvajes" no és només un relat de surf. Té més coses. També és una reflexió sobre el pas del temps (les últimes 50 pàgines són molt bones) i la por, quan l'autor explica com ell ha anat canviant la seva mirada als mars i les ones.

Llavors "Años salvajes" va acabar guanyant el Premi Pulitzer. Cosa normal perquè és un cant a la vida. Apassionant i molt ben escrit.

"Lo que persistía era cierta sensación de serenidad tras una sesión muy difícil. Ese estado de ánimo posterior al surf era de naturaleza física, pero también tenía un aspecto emocional. A veces era un ligero júbilo. Otras veces era una agradable melancolía."

dijous, 22 de desembre de 2016

Vivències lectores: Llegir al llit


 En una altra època, quan els papirs, els rotllos, el pergamí..., no hauria pogut fer-ho, però avui en dia, pensava que sí: M'agrada llegir al llit, en gitar-me, o fins i tot gitar-me per a llegir. I això és un inconvenient amb els llibres gruixuts, altrament dit totxos. Se't cauen de les mans per no poder suportar còmodament el seu pes, i has de tenir les mans alçades cosa que és difícil durant una bona estona, i tant cansat... (I tot això no em passa sols per llegir gitat, eh!). He optat pel llibre electrònic per a aquesta mena de llibres que en la posició horitzontal són més còmodes. Però, ai, l'electrònica!


Si és una obra que "t'han passat" (eufemisme entre cometes) està plena d'errors que has d'anar corregint en la teua ment o, fins i tot, esbrinant què vol dir això que estàs mirant, mentre estàs intentant llegir. I, clar, això no és gaudir de la lectura, no (Ja em passa quan és en paper, que m'adone d'una errata i he d'anar immediatament a buscar un llapis per tal de corregir-la...).

Si, pel contrari, és una obra digital que has comprat a l'editorial, serà el suport electrònic el que fallarà: es bloquejarà tot sol; començarà, orat, a passar pàgines a una velocitat de vertigen; un mosquit o una mosca tocarà la pantalla tàctil i provocarà una sèrie d'ordres que el tornarà boig (al llibre, clar); esternudaràs sobre el llibre i provocaràs un cataclisme, etc. (Els imprevists són innombrables!). I hauràs, irremeiablement, de fer resset i esperar una bona estona per tornar a continuar amb la lectura; tot això si trobes un estri adequat, dur i primet, que càpiga pel minúscul foradet que els benpensants han amagat en un lloc gairebé inaccesible!

Proposaria a les editorials de fer-ne més d'un volum quan l'obra siga un totxo ben gruixut. Així, el llibre seria molt més amanoset; potser un mica més car, sí, però guanyaríem en manejabilitat i comoditat. Però, aleshores algú em dirà, amb molta raó: Tu perdries algun volum, no sabries on has deixat el que et permet de continuar, i no podries seguir amb la lectura del llibre fins que no el trobares!

Després diuen que la lectura relaxa! I només que porta maldecaps. Ai, què dificultós és això de llegir ben repantigat o en el llit!

dilluns, 12 de desembre de 2016

MÍSTICA CONILLA. Jordi Lara

Mística conilla
Jordi Lara
1984 ed.
2016
203 pàgs.

En Jordi Lara és l'autor d'aquella novel·la mítica de fa 7 o 8 anys "La màquina d'espavilar ocells de nit".
Ara presenta aquest "Mística conilla" que és un recull de relats (i que també és molt indispensable)!

"...poses uns grams de nostàlgia infantil i d'impotència d'adult al fons d'un cubata i tindràs alguna cosa semblant a la mala literatura..."

Hi ha un nen (podria ser el mateix Jordi Lara) que jugant amb la bici pels camins de carro propers a Vic i Calldetenes es troba el fantasma del nen Jacint Verdaguer...
El relat preciós d'un viatge acompanyant al pare al poble on va néixer buscant els orígens del pare (i també les seves).
Hi ha una directora de cinema que com a gest màxim es suicida després de projectar la seva pel·lícula en un festival o la història d'un parent gran que ho deixa tot després d'enamorar-se d'una fada o un altre on el projeccionista d'un cinema en declivi té la visita d'un cec erudit que li demana que li relati la pel·lícula, o el que dóna títol al recull que és la trobada esbojarrada d'exalumnes de l'escola que es troben passat 30 anys disposats a desentrellar la llegenda de la biblioteca de l'escola i a la vegada és un catàleg de personalitats i vides viscudes.

En alguna entrevista de promoció d'aquest llibre, Jordi Lara ha explicat que als seus relats sempre es mouen entre l'íntím i l'universal. Segurament és això perquè sempre tens la sensació de tenir-lo a ell allà (potser per la utilització de la primera persona) però també pots veure-hi un món sencer i unes intencions posades dins de cada relat.
Llavors també destaca molt la seva prosa basta, rica i poderosa, plena d'adjectius i de metàfores, que va carregant als relats de vida amb detalls i cops d'efecte que van enriquint les històries fent-nos gaudir de molts moments sublims.

"Ens hi vam amorrar de bocaterrosa com godalls xumant la truja..."

És un llibre especial, que a estones no és fàcil però sempre és poderós i sorprenent; ple de vida.

"-Ara les fades porten rastes..."


dijous, 8 de desembre de 2016

El tallador de canyes.- Junichirô Tanizaki




Junichirô Tanizaki
El tallador de canyes
Traducció del japonès: Albert Nolla
El cercle de Viena, 2015


Un senyor, inopinadament (no diu res a la seva família), se'n va un vespre a veure la lluna, l'última de la tardor, a l'illa que parteix i uneix dos corrents d'aigua, fent d'aquest indret un lloc màgic que fa temps va ser utilitzat per a encontres de tota mena entres dames i cavallers...
El seu passeig comença en tren i continua en vaixell i a peu, entre paisatges delicats i sensuals, regat amb sake i llum de lluna, i per sobre de tot de poesia japonesa de segles passats que parla de la lluna, de la tardor, del riu, de la bellesa, de l'amor...
No consta que la família d'aquest senyor es preocupi per ell. Ell tampoc no ho fa per la seva família.
Entre les canyes, apareix una altre senyor, atret pel so de l'ampolla, buidada de sake, en caure, i pels versos que recita el nostre passejant cavaller mentre gaudeix de les vistes. A canvi de més sake, li ofereix contar el seu perquè anual d'anar a veure, ell també, aquesta meravellosa lluna. 
La nit ens farà caure entre les urpes del relat dels amors del seu pare amb dues germanes, farcit de privilegis i renúncies i els seus encontres: una història d'entrega i abandó, de generositat i inconsciència, de riquesa i de misèria i de desig, en un món no sempre fàcilment comprensible per a nosaltres els occidentals.
En la portada, un pardalet alimenta un altre.
Subtilesa japonesa amb el sabor del wasabi. Flor de cirerer i potetes de batraci fregides. Una delicatessen cruixent. 
Una traducció fluïda i respectuosa.
Jo no he entés el títol (ningú no talla canyes). Ningú me l'ha explicat.

dilluns, 5 de desembre de 2016

L'ILLA DE LA INFANTESA. Karl Ove Knausgård


L'illa de la infantesa
Karl Ove Knausgård
L'altra ed.
2015
499 pàg.
Traducció d'Alexandra Pujol




La Jenn Díaz, en un artícle molt bo al Jot Down, diu: "Sé por qué Karl Ove Knausgård ha tenido tanto éxito en este país. Se ha atrevido a llevar lo doméstico a la zona masculina, cómoda, universal, que todos podemos entender."
Potser sí, que és això; però la meva teoria, més esencial és:
TRAUMA + OFICI
O sigui, és dur, sobretot quan ho llegim nosaltres (i més ho devia ser per ell que ho va viure) però és això: El pare, amb tot el què li va suposar i llavors hi ha l'ofici per explicar-ho.
Això (i també el trauma, que ja es començava a llegir en l'inoblidable primer volum) l'ofici, no és nou per nosaltres els lectors, perquè ja l'havíem anat trobant en el primer i el segon volum; com aixeca tot un món, que és la seva vida i com ens la va explicant, i aquí és on hi ha l'ofici, que deia abans. L'experiència per narrar, l'estil.
No aguantes un projecte de 6 volums, a 500 pàgines cada un, sense ofici. I com ho fa!
(Acabes aquest tercer i ja tens ganes del quart, que ja està publicat... I del cinquè i del sisè!!)

[Ahir a la tele sortia en James Rhodes, i fa por pensar que sigui necessari tant dolor real, abans, perquè hi ha hagi obres tant imprensionats literàriament i contundents...]

A "L'illa de la infantesa" Knausgård ens explica la seva infància a la illa de Tromoya, al nord de Noruega. Com va créixer a l'ombra d'un pare massa recta i autoritari. La inseguretat i el terror que li provocava aquest progenitor, professor d'institut, però que a casa podia ser salvatge.

Personalment, per ser imparcial, diré que aquest tercer volum, majoritàriament, potser és el que, de moment, he trobat més fluix dels tres, però perquè està basat en molt fragments de jocs i dies passats al bosc amb l'amic veí...
És com a les biografies de personatges importants on es remarca molt la infància d'aquest personatge, però que la majoria de vegades, sembla que siguin pàgines de més...

Tot i que, enmig de les llargues pàgines de descripcions (sempre impecables, per l'ofici i estil que té) dels dies al bosc i de les tornades a casa, per exemple, veus com, de cop, s'aixeca el Knausgård escriptor, el gegant, el que tots volem i et deixa anar un fragment així:
"...però com que tot passa una primera vegada per a cada generació, i com que aquesta generació havia trencat amb l'anterior, tot això quedava al fons de les nostres consciències, si és que era enlloc, perquè en els nostres caps érem no tant sols persones modernes dels anys setanta, sinó que el nostre entorn també era un entorn modern dels anys setanta. I els nostres sentiments, que ens travessaven a cadascun dels que vivíem allà en aquelles nits de primavera, eren sentiments moderns, sense més història que la nostra."

O quan a la pàgina 292, trenca el relat i es pregunta per la mare, que sempre va ser el contrapès del pare, a nivell emocional:
"No recordo res del que em llegia, no puc recordar que em posés una tireta als genolls ni que vingués 
a cap festival de final de curs.
 ¿Com pot ser?
 Em va salvar, perquè si no hi hagués estat, hauria crescut sol amb el pare i tard o d'hora m'hauria tret la vida, d'una manera o altra. Però ella era allà, la foscor del pare s'equilibrava, estic viu, i el fet que no sigui plenament feliç no té res a veure amb l'equilibri durant la infantesa. Estic viu, tinc els meus propis fills i amb ells només he intentat aconseguir una cosa: que no tinguin por del seu pare.
 No en tenen. Això ho sé segur.
(...)"

Knausgård és el rei sempre. Quan ens vol fer tremolar ho fa. Quan ens vol fer sentir l'aire de quan està baixant la pendent amb la bici, ho fa. Quan ens vol fer riure, ho fa. Quan vol que ens enamorem amb ell de la noia que li agrada, també ho fa.
Tot ho fa.