dilluns, 3 d’abril de 2017

NOSALTRES EN LA NIT. Kent Haruf

Nosaltres en la nit
Kent Haruf
Angle ed.
2017
151 pàgs.
Traducció d'Anna Turró

Una senyora vídua va un dia a casa del seu veí (també vidu des de fa anys) i li demana si vol dormir amb ella.
Després de pensar-s'ho, el senyor hi va.

És una novel·la curta però emocionalment molt potent. Sembla poca cosa però no es descontrola en cap moment en una història sobre la soletat i l'esperança.
De personatges que busquen reconstruir el seu destí.

Molt inoblidable aquesta història i els seus dos protagonistes; tant, que pots posar-la igualment al costat de "Els ponts de Madison", "84 Charing Cross"... Amb aquells personatges que sembla que s'elevin de les seves vides.

És molt bona, molt maca i hauria de ser un dels (millors) llibres del Sant Jordi i de tot l'any sencer!

diumenge, 2 d’abril de 2017

Letras en los cordones.- Cristina Falcón / Marina Marcolin



Cristina Falcón Maldonado (text)
Marina Marcolin (il·lustració)
Letras en los cordones
Kalandraka, 2012


Fitxa del llibre
Més de l'autora a casa nostra


Flor és la gran de set germans. Té set anys i s'estima les lletres. Ajuda en casa perque la mamama (la iaia) s'aprima cada dia una mica més i la mama només torna a casa els diumenges. S'estima les històries, i la seva mestra li deixa revistes i llibres on llegir-les.

La col·lecció es diu "Llibres per a somniar". Kalandraka ha enllestit una edició amb paper gruixut i suau com llençols antics molt llavats.

A les il·lustracions de Marina Marcolin predomina el color que tenen els llibres vells, malgrat que en algunes el blanc dels llençols esclata al vestit de la mama, als llibrells d'aigua que ha de carregar la iaia, als budells dels llibres...
També al camí que recorren les gents del conte.

Que una poeta et conte un conte és tenir la paella pel mànec i l'èxit assegurat.
Si a més a més és Cristina qui ho fa, no cal dir res més.

Ja tenia jo el llibre, en portugués, regalat i dedicat per Cristina en una sobretaula memorable. Ja els seus dibuixos i els seu tacte i les lletres i les sabates m'havien seduït.

Avui he reunit tot: els sets i la set, els somnis, la màgia dels llibres vells i les lletres sempre noves, la dolça música del castellà de Veneçuela de la Cristina, la vida que no és fàcil per a molts i el coratge de deixar la teva llar per a pagar el futur dels teus...

Un llibre per a nens. Una tasca pels adults.

Lleveu-vos les sabates, orfes, i llegiu-lo.

dilluns, 20 de març de 2017

L'ART DE LA FICCIÓ. James Salter

L'art de la ficció
James Salter
L'altra ed.
2017
127 pàgs.
Traducció d'Albert Torrescasana

Deixeu-m'ho dir d'entrada: És massa llarg el pròleg d'Eduard Márquez.
Quasi 50 pàgines (petites) en aquest llibret de 130.
I és que si poses a la portada el nom de l'autor a 60 punts, l'interior també ha d'anar en consonància...
I no és que el pròleg de l'Eduard Márquez sigui dolent, però és que sent una mica més curt no hauria passat res i tindríem en Salter abans, que de fet és el que volíem i per això vam comprar aquest llibret.

Perquè quan llegeixes en Salter t'adones que és un autor superior als altres, per senzill i elegant, però sobretot delicat.
La seva part són tres petites conferències que va donar a la Universitat de Virginia, als 89 anys, poc abans de morir. Sobre la ficció, l'escriptura i la vida creadora.
Fins i tot en aquests temes, consegueix superar-los i portar el què explica més lluny sense esforç ni cops d'efecte.
A les seves novel·les ja era així, i ara en aquest deliciós llibret que ens arriba a manera de testament es reafirma com qui va ser un dels millors escriptors nordamericans dels últims 30 i 40 anys...

"Encara atribueixo una gran importància a l'estil. Em sembla que l'estil és el que perdura."

"Sempre hi ha massa opcions, o bé no n'hi ha cap, cap via possible. Al començament pots escriure a qualsevol lloc, però per escriure has de fer servir el teu temps real, has d'escriure en comptes de viure. Has de donar moltes coses per rebre'n alguna a canvi. Només et tornen una part molt minsa del que dónes, però com a mínim és alguna cosa..."

"La matèria primera de què disposes són totes les coses que has vist, escoltat o sentit, i has de remenar en aquest pila d'enderrocs fumejants que és l'experiència, mig sufocada pels gasos i la pols, gratant i furgant fins que hi trobes alguns objectes de valor que hi havien llençat. I llavors has d'ajuntar aquests fragments dellustrats i abonyegats, polir-los, ordenar-los i mirar de presentar-los d'una manera coherent i rellevant. No és una qüestió d'omplir una paperera a la babalà i de tornar-la a buidar..."

És un llibret que és un carmelet!
Com d'uns temes que podrien ser aburridots i només per aficionats o especialistes, acaben sent una lliço de viure i fer de la creativitat i la passió per escriure el motiu més gran per viure...


MAC Y SU CONTRATIEMPO. Enrique Vila-Matas

Mac y su contratiempo
Enrique Vila-Matas
Seix Barral ed.
2017
303 pàg.


"Acabo de acordarme, por ejemplo, de las coca-colas de cereza."


Torna en Vila-Matas.
Arriba després d'haver esgotat el camí de l'art contemporani en les seves últimes "Kassel no invita a la lógica" i "Marienbad eléctrico".
Amb "Mac y su contratiempo" torna més gran i millor.
El millor Vila-Matas. Trapella, erudit, juganer, rar, vanguardista...

Copiant-se a ell mateix per multiplicar-se.
Un escriptor novell que havia sigut constructor però que la crisi el va obligar a jubilar-se i ara vol ser escriptor de diaris, vol reescriure una novel·la d'un escriptor d'èxit que és veï seu.

Hi ha literatura dins literatura en els capítols on va explicant les parts d'aquest text que hauria d'acabar sent nou amb un ventríloc i el seu fill; reescrivint via aquests autors que ja s'han convertit en habituals seus i per això, paradoxalment, en vilamatians: Walser, Borges, Cheever, Hemingway, Djuna Barnes, Faulkner, Pessoa...
Ple de cites i molt fragmentat, és un text que va en moltes direccions i que podria ser moltes coses però que escapa a totes. Fins i tot a tenir un desenllaç clàssic en una novel·la que a vegades sembla un assaig interior escrit en primera persona.

"El domingo crea un vacío que es siempre nuestra ruina."

"Los monstruos éramos nosotros mismos."

Si us agrada en Vila-Matas, "Mac y su contratiempo" us agradarà molt i si ja el coneixíeu però no podeu amb aquest estil tant particular i fred, aquest no us farà pas canviar d'opinió encara que sigui una de les seves millors "novel·les" de posem, per exemple, els últims 10 anys.


dimecres, 15 de març de 2017

GERMÀ DE GEL, d'Alícia Kopf


Germà de gel 
ALÍCIA KOPF
L'altra editorial, 2016
244 pàgines 

Alícia Kopf no és Knausgard malgrat que coincideixin en l'editora catalana, els paisatges glaçats, la infància reinterpretada i la ficció autobiogràfica, potser fins i tot una certa banda sonora. Tampoc no fa cap falta. 
D'entrada resulta curiós que una autora que treballa sobre el propi record romangui oculta rere un pseudònim evocador, un que tampoc no acaba d'amagar la identitat real, noms i els cognoms que el text sí escapça.
Un dietari, un quadern d'artista, una novel·la. En realitat, una obra d'art. Perquè, sí, és tot plegat. A partir d'uns apunts es construeix aquesta història que convida tota l'estona a continuar llegint. Mostra sense obscenitat l'esventrament però la distància esdevé un empar per uns i altres. No cau en una sola categorització, no és pedant ni quan podria. Desgrana, convida, interpreta, confessa sense cap penitència. 
L'obra sap convertir en natural una estructura inventada però no en fa ostentació, no la caricaturitza. Hi trobem referents i citacions que mai resulten estirades ni embafoses. 
Al final, a un li queda la sensació que és possible escriure des de la joventut i una posició (més o menys) aburgesada sense ensopegar amb un tòpic rere l'altre.
Una veu. Una veu nova que val molt la pena de retenir.

I els tastets:
"L'amor indulgent d'una pare o una mare pot ser també una forma de negligència"
"El món em tancava la porta als nassos i jo pensava: us diré pel vostre nom i riuré. No ploraré ni em queixaré. Seguiré dibuixant i escrivint."
"Farta de representar un diàleg amb mi mateixa, decideixo buscar un interlocutor."
"Els primers anys de facultat descobreixo l'art conceptual, encara que em sembla alguna cosa que no puc permetre'm tan aviat. Em dedico a aprendre l'ofici de pintora, confonent la tècnica amb l'art."
"Encara que intenten donar un caire optimista a la situació, no semblen contents."

dilluns, 13 de març de 2017

Una canción de Bod Dylan en la agenda de mi madre - Sergio Galarza


Una canción de Bob Dylan en la agenda de mi madre
SERGIO GALARZA
Editorial Candaya, 2017
157 pàgines



 “Una canción de Bob Dylan en la agenda de mi madre”  és un emotiu i honest homenatge a la mare de l’autor, Doris Puente. Un retrat ple d’admiració y respecte a una dona valenta, valenta com a mare, com a advocada, com a persona que no va voler viure a mitges i que va cantar a la vida fins al darrer dels seus sospirs.

Podria semblar una novel·la, però el mateix autor diu que és una biografia,  també  una autobiografia. Li  vaig preguntar quines diferències trobaria amb els seus llibres anteriors, i em va dir que sobretot l’ús del seu idioma matern, el castellà de Lima, les expressions, les paraules...  em falta llegir la seva afamada trilogia, però imagino que també l’emotivitat.

Sergio Galarza administra l’emoció a través del ritme, ens transporta de Madrid a Lima i allà, sota un cel ben blau, obre les comportes i elimina distàncies  emocionals, entre ell i la seva mare, entre nosaltres, lectors, i ells. Ens mostra una agenda amb xifres, anotacions i una cançó escrita que  ens ofereix  al vent i les seves respostes.

Un llibre farcit de literatura, la de l’autor, la de la seva mare.  Farcit de creixement, de distància, de futbol com a element cohesionador, d’amor  i de dol, que al cap i a la fi és també una de les vessants de l’amor i amb una escriptura diàfana, gens pretensiosa, excel·lent.

Nou encert dels de Candaya, i  em reservo per ben aviat la lectura de la trilogia publicada per la mateixa editorial (Paseador de perros, JFK i La librería quemada)

"Mi vieja se ocupó de nuestra educación sentimental creyendo que el arte moldearía nuestro carácter y nos haría permeables en un buen sentido (...)"

"Dylan es folk, como las camisas a cuadros que mi madre me compraba de pequeño, como esos campos de colores que empezaban  a aparecer después de pasar Ticlio en los viajes de mi infancia, como el queso fresco y el pan serrano que corríamos a comprar con mis hermanos en Acobamba (...) Aunque quisiéramos, los hijos no podemos negar que estamos marcados por la huella de nuestros padres."

"Ella me crió para soportar el dolor y levantarme con más ganas si la tristeza me anulaba"

diumenge, 12 de març de 2017

Cada hombre es una raza | Mia Couto



Cada hombre es una raza
Mia Couto
Traducció al castellà de Mario i Mario Merlino
Alfaguara, 2002

Primerament tenim el títol: Cada hombre és una raza. El venedor d'ocells, en ser interrogat  per la policia perquè està molestant en un barri de blancs, contesta que "Mi raza soy yo mismo. La persona es una humanidad individual. Cada hombre es una raza, señor policía."
Un llibre màgic de contes, amb títols tan suggeridors: Rosalinda, la ninguna; El baobab que soñaba pájaros; El ex futuro padre y su previuda; Mujer en mí; Sidney Poitier en la barbería de Firipe Beruberu, etc.
He de dir que no vaig conèixer Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) fins que, fa pocs anys, una amiga em va regalar la novel·la "Un riu que es diu temps, unacasa que es diu terra". Em va captivar el llibre, i immediatament vaig investigar qui era aquest autor moçambiquès i què havia escrit. I van arribar altres escrits, entre ells "La confessió de la lleona". Ara m'ha arribat a les mans aquest llibre de contes.
Per tractar-se d'una col·lecció de contes, aquest llibre fa més viva i palesa la naturalesa de mil cares de la societat que protagonitza la literatura de Couto. Cada relat és un prodigi, pels temes, per la manera de contar-los, per les descripcions de les persones, de la naturalesa, per la màgia de la societat africana... I per sobre de tot, pel llenguatge i la prosa en que estan narrats.
Els temes: amor; tendresa; passió; prejudicis masclistes; relacions entre els vius i els morts, entre l'aldea i la resta del món; humor; el passat colonial i el present independent, però amb les classes socials tan marcades entre blanc rics i negres pobres; venjança; cultura africana front al racionalisme occidental, la connexió humana amb la natura i el paisatge (sobretot la terra)...
Cada conte porta, al començament una petita entrada (De vegades, una sola frase), la qual fuig del sentit literal. Ens adonarem de la importància que té conforme anem llegint el conte, i una volta acabat el relat, és quan cobrarà tota la potència i la riquesa que conté:
"Sólo  queremos un mundo nuevo: que tenga todo de nuevo y nada de mundo", diu una de elles.
El seu estil està fet amb frases curtes, plenes de significats. Ja he dit que la seua prosa és pura poesia?:
" Nunca se había visto agua tan copiosa: el paisaje llevaba diecisiete días goteando. El agua lastimaba la tierra, que apenas sabía nadar. Sobre el tejado de zinc, se estrellaban gruesas gotas, embarazadas de cielo."
"¿ Muerta Jauharia? Nyambi se trastornó en los matorrales, buscando señales de su amada. Vagó, perdido, por días y llantos."
"No seguían una marcha solitaria sino junto a otros de femenino desliz, a la manera de las horas que, esa noche, me recorrieron con insomnes manecillas".
"Y ahora, el novio le negaba la fantasía. Se deshizo de sus lágrimas, ¿para qué otra cosa sirve el dorso de las manos?"
"Ese hombre será siempre sombra: no habrá memoria suficiente para salvarlo de la oscuridad. En verdad, su astro no era el Sol. Ni su país era la vida. Tal vez por ello vivía con la prevenciones de un extraño."

Mia Couto també rescata mots d'arrels lingüístiques de les diverses cultures de Moçambic i, al mateix temps, crea nombroses paraules i expressions (que no són gratuïtes sinó necessàries polisèmies):
"Después, ella se entortugó, disponiéndose, quién sabe, a dormir."
"recordaba todo con benevalentía"
"En todos lados se propagaban los asaltos, conspirateos, animaldades."
"En los sueños todos nos encontramos en un mismo recinto, allí donde el tiempo se reduce a omniausencia."
"Ella siempre anhelaba acrobacias, distractividades."
"Mientras danzaba, su cuerpo se iba convirtiendo en sudor, ella transpiexpiraba."
Un món dur, ple de misteri, màgia, cultura africana, una altra visió del món completament diferent a la nostra... literatura viva, feta en portuguès, sí però des de l'Àfrica més autèntica!

dimarts, 7 de març de 2017

Argelagues | Gemma Ruiz


Argelagues
Gemma Ruiz
Proa, 2016
(Sisena edició, gener del 2017)


Com sabem els que som de poble i no hem perdut tots els noms de les plantes, l'argelaga és un arbust que creix als llocs no cultivats i que, a banda de la seua capacitat per ressistir, té una particularitat: tot són punxes punxes. Però també quan floreix s'omple de unes petites flors grogues que són una preciositat. Comparem aquelles dones, que des de principis del s. XX fins als anys 60, van patir vida, guerra, masclisme, dictadura..., amb les argelaques i ja tenim el perquè d'aquest títol tan ben triat per la Gemma Ruiz.

L'autora ens conta la història (en aparença, minúscula, intrascendent) de tres dones de la seua família. Dones que pensen que no han fet res! (Si nosaltres no valem res!, diu la Gemma que li deia la besàvia quan li agafava notes per escriute aquesta història.) Dones que passen de viure a pagès a anar a la ciutat. Unes vides de sacrifici, de dedicació a la família, d'obediència, de treball duríssim, de "servir" en cases dels rics, de l'estraperlo, de passar gana, de defensar els seus per damunt de tot...
En la presentació a València del seu llibre, la Gemma contava que mentre estava escrivint la novel·la sobre les dones de la seus família, la gent li preguntava que què havien fet aquestes dones per merèixer ser-hi les protagonistes; ella sempre contestava que res que no hagueren fet les avantpassades del que preguntava. I ací rau un de les principals virtuts d'questa novel·la: tots ens podem identificar amb la Gemma i mirar cap a darrere, cap a les nostres dones. Com deia ella, dones que han fet que jo siga el que sóc i estiga ací.
Una història familiar (estàndar, com diu ella), que "té tot el que m'interessava explicar: una família de poble, de pagès, que la misèria empeny a les fàbriques, que perd la guerra i pateix una post-guerra cruel..." I ella se sent una privilegiada per no haver patit tot el que van viure elles, i se sent en la obligació d'explicar-ho.

I ho explica en un monument a l'oralitat, amb un català que ens deixa bocabadats; un parlar que no és al que estem acostumats, però que ens agafa des del primer moment. La Gemma ens diu que ha defensat amb ungles i dents (amb punxes, com una argelaga) cadascun dels fragments de la novel·la; que no estava conforme si una volta estava escrit no complia amb els desitjos d'una lectora inflexible, com és ella. Tenia molt clar que no escriuria res que no estiguera escrit tal i com parla ella o les dones de la seua família. I utilitzarà expressions de la parla d'allà que no seran normatives, però que són les seues! Una oralitat, que els que no som d'allà, ens costarà, al principi, una miqueta d'acostumar-nos-hi, però que de seguida ens subjuga i la fem nostra. Una delícia!