divendres, 17 de maig de 2019

Fugir era el més bell que teníem | Marta Marín-Dòmine


Fugir era el més bell que teníem
Marta Marín-Dòmine
Club Editor





Confessaré que no m'és fàcil fer una ressenya d'aquesta novel·la (?). I pose l'interrogant perquè aquest llibre està farcit de preguntes, reflexions i bona cosa de disquisicions que acompanyen la narració que pertanyen al gènere de l'assaig; per tal jo li diria novel·la-assaig.

La narradora escriu sobre les memòries del seu pare i ressegueix la seua memòria i la de la família abans i durant la guerra espanyola i la Segona Guerra Mundial, i sembla assumir l'exili i les guerres d'ells. Ja des de la primera línia ens marca quin és el seu destí: "Errar, desviar-se d'un camí, anar d'un lloc a l'altre sense rumb". Reflexiona sobre la tendència i el desig que té d'emigrar, amb la idea de que no estarà mai al lloc que pertoca i on passen les coses.

L'autora ens planteja que es pot heretar l'exili, la guerra, el sofriment, la por. Els records d'un pare poden esdevenir records per a la filla, l'exili dels pares poden convertir els fills en éssers errants amb un moviment perpetu, sempre bagabundejant, sempre amb la maleta a punt.
I ens explica la seua experiència que va veure com els avis i els pares van haver d'empassar-se la derrota i la pèrdua dels ideals.

Com ja he dit la novel·la està plena de reflexions i preguntes, de doloroses vivències, d'extractes del diari del pare, de records seus i d'altres... que se'ns presenta com un tot. La narradora avança i torna per aquesta barreja, elideix matèria, recula i accelera de nou, i no sabem si estem a la fi del llibre o al principi, o si pel contrari hem tornat al punt de partida o d'arribada. Però el relat sempre està al nostre costat i l'assumim com si fos nostre.

Us recomane aquest llibre que ens obliga a reflexionar, no a plorar.

dimecres, 15 de maig de 2019

Cuántos de los tuyos han muerto | Eduardo Ruiz Sosa



Eduardo Ruiz Sosa
Cuántos de los tuyos han muerto
Ed. Candaya, 2019


“Creo que a veces es la muerte la que nos hace miembros de la misma familia” ens diu l’Eduardo Ruiz Sosa a les primeres pàgines del recull de contes que Candaya acaba de publicar, i és que si una cosa ens uneix als humans és el patiment per la mort de les persones estimades.

A certa edat la majoria dels mortals portem unes quantes absències  al damunt, el dol és un aprenentatge lent, insegur i inacabable, que deixa seqüeles en forma de ferida que s’anirà obrint a base de records i de sumar-hi altres morts. L’Eduardo, però, no fa un recull sentimental de finals, i aprenentatges del dolor, no, al contrari, fa literatura, escull els ingredients:  el declivi, la malaltia, la decrepitud,  els comiats, els finals d’època, les morts inesperades, les amputacions emocionals, la desprotecció que suposa la mort dels progenitors, tota la intimitat de les persones estimades que ja no coneixerem, les desaparicions, la necessitat d’un cos per entendre la mort. La fragilitat, la diferència, la renúncia. Les fugides, la voluntat de comprendre, la mort dels fantasmes, el pes de la mort. La soledat. L’acceptació.

Agafa tots aquests ingredients i els reparteix en onze contes, en els que hi plana la mirada del narrador, més o menys proper, més o menys oblic (que diria ell si estigués fent classe, perquè també és un mestre excel·lent). Onze contes en els que ens explica de maneres diferents el fenomen de la mort des de la mirada del que es queda, el fenomen de l'amputació emocional que suposa perdre a algú del propi univers afectiu. Des de l'intent de comprensió de l’estranya mort de la seva mare, totes les morts són estranyes, però algunes encara ho són més, passant per la de la seva àvia, una mort generacional, la d’una època, la d’un edifici, fins a morts imaginàries. La mort de coneguts o desconeguts, reals o inventats, tant és, que serveixen per vetllar la tristesa, per intentar entendre l’incomprensible, per donar-nos més pistes de les traces del dolor, el de l'ànima. I ho fa amb aquella prosa poètica que ja ens va mostrar a Anatomía de la memoria, amb aquelles frases que no necessiten context per considerar-se autèntiques perles literàries, explicant-nos petits objectes, o arbres, o llocs, situacions o persones. Perquè l'Eduardo no només escriu, l'Eduardo ens explica.

La dificultat és mesurar el ritme de lectura, dosificar les 170 pàgines per gaudir conte per conte. Sí, gaudir, és possible gaudir llegint contes sobre l’absència, sobre la mort, també sobre la vida, la dels que es queden,  perquè no busca la complaença de l’empatia emocional, ofereix la cruesa de la mort, sense escarafalls, sense manipulacions sentimentals, amb relats, reals o ficticis, que endrecen, que interessen, que ajuden a construir-nos i a deconstruir-nos, a comprendre que el sentit que busquem a tot és la pròpia búsqueda, l’inconformisme davant l'efímer de les nostres vides, de les vides dels altres.  I aquí rau la grandesa de l’autor, la capacitat d’emocionar-nos literàriament, de fer-nos créixer com a lectors.


"Somos un cuerpo
              apaleado por arrabales, desnudo, sin esperanza
                        la esperanza la inventan los otros
                        nos la venden o la regalan, felices."


"Siempre llegamos tarde
a la muerte de los otros, dijo alguien."


"(...) me di cuenta del poder que ejercemos cuando nos convertimos en un sustrato que los demás sienten y no logran explicar, me dijo."


"La muerte hay que ensayarla."


       "Es verdad tal vez que los sueños crean el pasado. 
Ni naufragio ni incendio ni derrumbe:
muertes sencillas y reales, sin la parafernalia dramática de los escenarios, los gritos, los huracanes,
        una dureza palpable de almendra y de raíz
el camino de Caitime un prado hacia el sur de la ciudad una bala en el cuello un arrastrarse de sapo por el rumbo de los destinos cerrados donde ya nada crecerá hasta convertirse en recuerdo, porque la muerte mitifica
la muerte nos convierte en palabra
        la carne que se hace verbo
                  objeto de recordación en los otros
esto es aquel hambre
un rostro dientes acaso ojos bien abiertos pero nunca fijos nunca engarzados en un contacto directo la soledad los padres el espacio difuso una niebla alrededor
         un dolor de mordedura
la fisicalidad que no se olvida y que no hace sospechar que el recuerdo inventado es posiblemente un recuerdo vivido."

divendres, 3 de maig de 2019

Las lágrimas | Pascal Quignard



Pascal Quignard
Las lágrimas
Traducció al castellà de Silvio Mattoni
Sexto piso, 2019
Fitxa del llibre i primeres planes


Tampoc parlaré d'aquest llibre.


pàgines 51-52

SOBRE LAS MEJILLAS, LAS OREJAS Y LAS SEDAS DEL AMOR

El gobernador de Barcelona, que se llamaba Sulayman ben Al-Arabí, decidió abandonar el Bilad al-Ifrang (el país de los francos).
Sar cantó enseguida este canto sobre el amor:
- Comienza con miradas más frecuentes.
Un día unos dedos se atreven, de manera circunspecta, lenta, tímida, furtiva, muda, por un segundo, a posarse en el antebrazo del otro cuerpo que se encuentra frente a los ojos.
Otro día, la palma de la mano forma como una funda que se cierra sobre el dorso de la mano que mira
y la mano, debajo de la mano, no se retira.
Los cuerpos de repente están más cerca de manera misteriosa, de golpe, sin que se acercaran de ninguna manera.
Un día, parecen cercanos para siempre, sin que hayan necesitado moverse.
Después la boca llega más cerca de la oreja a la que se le quiere decir todo.
La boca se introduce entre los cabellos negros y rojos en donde va a susurrar.
Los labios se mezclan con una especie de seda pero evitan tocar ese extraño caracol.
Un día, al fin, la mirada se demora en una parte del cuerpo que vale por todas las partes del cuerpo.
Ese día es el único día en el que hay amor.
Ese día las ropas pesan.
Ese día el cuerpo tiene tanto calor que parece abrasado. Un agua anima el fondo de los ojos. Un rubor sube de abajo de las piernas y bordea el vientre, atraviesa el ombligo, llega al torso, alcanza los senos que tensa y sube hasta la mirada a la que agranda. La voz se torna baja. Las muñecas se quitan las mangas, los dedos avanzan en el aire que se desliza entre los cuerpos, desatan los nudos, sacan broches, desprenden botones, abren, acarician. Toman lo que es dulce.


pàgines 83-84

Fue entonces, el viernes 14 de febrero de 842, al final de la mañana, en medio del frío, cuando una extraña bruma se alza de sus labios.
Llaman a eso el francés.
Nithard fue el primero que escribió el francés.

Los hoy conocidos como "juramentos de Estrasburgo" eran llamados `por los obispos y los abades, en lengua latina, los "sacramentos de Argentaria".
El mismo Nithard aclara, en su Historia, que la ciudad de Argentaria, asentada sobre el río Ill, "ahora es llamada por la mayoría de sus habitantes Estrasburgo" (nunc Strazburg vulgo dicitur).

Raras son las sociedades que conocen el instante de vuelco de lo simbólico: la fecha de nacimiento de su lengua, las circunstancias, el lugar, el clima que había.
El azar de un origen.
Hay algo milagroso en poder observar el cifrado. Es poder contemplar el momento loco de la transferencia literal. Asistimos al desarreglo, que engendra el nuevo reino simbólico al que entroniza de golpe. No hay una media lengua: un aliento humano en el aire frío cambia de lengua. Tocamos el vacío: la pura contingencia. Tan contingente como la sustitución de la denominación "Argentaria" por la palabra "Strazburg" resulta imprevisible la mutación del "latín" al "francés".


pàgina 108

Es una especie de negrura.
El primer libro en que se escribió nuestra lengua es el primer libro quemado de nuestra lengua.
Porque Nithard siempre tuvo miedo del Wolfzeit y, por tal motivo, los cuatro bellísimos libros que redactó, con la ansiedad de la descomposición del tiempo, fueron concebidos a partir de los eclipses de sol.


pàgina 120

No se sabe cuál fue el final de Frater Lucius. Desapareció. En el libro de los registros de la abadía de Sant-Riquier está escrito que el Hermano Lucius se perdió en el bosque. ¿Fue devorado por un animal? ¿Destripado por una osa? ¿Asesinado por un lobo? ¿Se fugó por haber sentido aversión contra el duque de la Francia marítima que se llamaba Angilberto, o bien acosado por su fantasma? Una de las últimas cosas que se recuerdan de él es una frase referida por un viejo pajarero a quien le enseñaba las letras, en su celda, al final de sus días:
-Al término de su vida, Frater Lucius había constatado que los humanos que no amaban a los gatos sentía todos, sin excepción, aversión por la libertad.


pàgines 132-133

Esos hombres no eran sombras: procedían de la sombra.
El silencio que a veces los rodeaba como una especie de aura que circula alrededor de nubes de tormenta,
o como una especie de nimbo alrededor de los rostros de los santos,
o como una especie de círculo de oro alrededor de los cabellos de los dioses,
o como una especie de nube de luz alrededor de las cumbres de las montañas,
tenía su fuente en ese otro mundo sin luz, sin vacío, fluido, continuo. Por tal motivo, ese silencio anterior no podía transportarse a este mundo de luz sin perecer.
Porque la luz no alberga la sombra, dado que la ilumina.
Más aún, al emitir su claridad, la luz extermina la sombra.
De igual manera, los que hablan no albergan nunca el silencio, puesto que lo rompen.

diumenge, 28 d’abril de 2019

Si yo fuera un hombre | Charlotte Perkins Gilman




Charlotte Perkins Gilman
Si yo fuera un hombre
Traducció al castellà de Marino Costa González
Il·lustracions de Coles Phillips
UVE BOOKS, 2018

La fitxa del llibre al web de l'editorial.

Nou contes de l'anterior canvi de segle (del XIX al XX) que encara són actuals i necessaris. Charlotte Perkins Gilman encara ens mostra camins. No tenim vergonya, els homes. Ni perdó.
No parlaré jo de feminisme, però.

dimarts, 16 d’abril de 2019

Ven y dimes como vives | Agatha Christie Mallowan



Agatha Cristhie Mallowan
Ven y dime como vives 
Traducció al castellà d'Iris Menéndez
Ed. Tusquets, colección Andanzas, 1987



Que l'Agatha Cristhie era molt bona escriptora, d'aquelles que t'atrapa i no et deixa anar fins que has descobert a l'assassí, de les que es documentava bé, de les que s'assegurava que no hi hagués cap costura visible, de les tenia una imaginació desbordant que sorprenia sense sorprendre a cada llibre, ho vaig saber i gaudir des de nena. 

De fet, per mi, l'Agatha Cristhie era l'Agatha Cristhie,  m'era igual la seva vida, com la de tots els escriptors, esclar, fins el dia que m'expliquen que té un llibre que val molt la pena sobre les seves vicissituds com a dona d'un arqueòleg, mai m'havia plantejat que tingués un marit, ni molt menys que n'hagués tingut dos, ni que mai pogués estar prou enamorada per acompanyar al segon, Mr. Mallowan, a fer excavacions arqueològiques per l'Orient Mitjà. 

El llibre són les memòries de 5 anys d'excavacions, amb un sentit de l'humor i una elegància absolutament britànica, enfrontant tot tipus d'incomoditats i situacions més que complicades amb una actitud alegre i positiva. Està escrit a finals dels 30, tot i que no fou publicat fins passada la 2a GM, de manera que també us podeu imaginar el to paternalista i colonialista d'alguns comentaris, però cal ubicar-la al moment i la societat en la que vivien.

Sabem que l'autora fa unes descripcions de personatges i llocs fabulosos, i aquí no ho fa menys, s'acaba agafant afecte al cuiner i als seus pantalons de flors, a la gossa, al xofer, al camió, a la casa, al funcionari de correus, al xeic i a les dones kurdes cridaneres i simpàtiques, mai sotmeses als seus marits. A l'arquitecte que no parla, al que no suporta els ratpenats, a l'encarregat de fer les compres que quasi mai l'encerta, a les dificultats per harmonitzar els hàbits casolans, i laborals, entre els anglesos i els nadius. 

Ens explica les diferències culturals entre els àrabs, els armenis, els kurds i els francesos que controlen políticament la zona. Entrem a les excavacions, des del moment que s'escull el lloc, fins al moment de pagar el salari als treballadors, inclosa la classificació de les peces. Però tot plegat no ho fa amb una explicació tècnica ni expressa, sinó a través d'anècdotes, disbarats i quotidianitats, que ella diu que escriu per satisfer la curiositat dels seus amics londinencs. 

Val a dir que a part d'acompanyar el seu marit, classificava les troballes i també feia les fotografies. A part d'escriure quan podia. Tota una senyora, ella. 

En definitiva, una delícia arqueològica, i antropològica, social i literària.

No sé si es fàcil de trobar, a mi me l'han deixat, però seria un bon llibre per reeditar i publicar també en català.

"Hamoudi, bien asimilada ya la doctrina esencial de que la comodidad de las Jatuns es lo primero, ha empleado todas sus energías en dejar una habitación libre de armenios y ganado, y encalar presurosamente  las paredes. Allí instalaron dos catres de tijera, uno para Max y otro para mí. El resto de la casa sigue siendo un caos y saco la conclusión de que Hamoudi y Mac han pasado una noche de incomodidades.

Pero ahora todo irá bién, nos asegura Hamoudi con su acostumbrada sonrisa irresistible."


"De la misma época hay también Madonnas... figuras con turbante y pechos generosos, grotescas y primitivas, aunque evidentemente representan socorro y consuelo."


"El melancólico aguador vino a mi lado y me soltó una larga historia aparentemente referida a sus amargos infortunios. Cuando se acercó Max le pedí que averiguara de qué se trataba realmente.

Parece que el aguador tiene esposa y diez hijos en algún lugar cercano a Garalubus, y que su corazón no soporta su ausencia. ¿Podemos darle un anticipo para hacerlos venir?

Abogo por una respuesta favorable. Max alberga sus dudas. Una mujer e la casa, dice, planteará problemas."

dissabte, 13 d’abril de 2019

Un jardín en Venecia | Frederic Eden





Frederic Eden
Un jardín en Venecia
Traducció al castellà de David Cruz
Gallo Nero, 2019




La llibreria París-Valencia té quatre seus a València. Una d'elles es passa el dia mirant l'estàtua del Jaume primer, al Parterre, una plaça-jardí amb arbres del segle passat grandíssims, i palmeres, i una fonteta deliciosa, que acull l'homenatge del poble valencià a la data del 9 d'octubre (i algunes vergonyoses contra-manifestacions, tot s'ha de dir). La tenda fa cantó amb el carrer de l'Olivera, un carreronet molt estret il·luminat pels aparadors de la llibreria.

Dijous vaig passar per aquest indret, tafanejant les façanes del centre de València, un dels meus passatemps més entranyables, de camí a les meves ocupacions italianitzants. I allà baix, al més baixet dels prestatges, unes fulletes i un nom de poble em van cridar 'vine aquí, vine'.

I vaig anar-hi. I el vaig fullejar. I me'l vaig endur.

I l'he llegit en un sospir, perquè és molt suau, molt tranquil, molt senzill.

Un home es cansa de tanta bellesa vivint a Venezia, ens diu, de tanta aigua. I demana al seu gondoler que li busque un jardí a la ciutat. Aquest, inopinadament, el busca i el troba. L'home cansat de l'aigua i la bellesa, amb els anys, amb aigua i bellesa crearà un jardí, el més gran de Venezia, al seu estil anglés i pacient.

És un llibre editat per primera vegada al 1903. Ara el jardí roman tancat al públic, encara que continua fent la seva tasca de netejar el cel de la ciutat dels canals. És un llibre pensat per als amants de la natura, de les creacions intrèpides, de la lluita per l'art. Una llaminadura bonica per a fer boca, abans d'emprendre el vol cap a la llacuna veneta.

Ubicació del jardí
Fitxa del llibre (web de Gallo Nero)


dimecres, 3 d’abril de 2019

La societat dels somiadors involuntaris | José Eduardo Agualusa




José Eduardo Agualusa
La societat dels somiadors involuntaris
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2019


Una revolució feta de somnis.
Unes relacions entreteixides de somnis que uneixen els suds d'Amèrica i Àfrica.
Una càmera fotogràfica que travessa el mar.
Un amor per damunt fins i tot del son.
Una filla que farà trontollar a tot un president de govern.
Psicologia dels somnis, sociologia de les llibertats, passats redescoberts, el futur per fer...

Vaig llegir el llibre fins la pàgina 128. Per un problema d'enquadernació, de sobte vaig despertar (perquè en faltava un dels quadernets, al temps que el següent n'era repetit). Vaig reprendre el somni una setmana després (gràcies, Fan Set, sou grans!). Mola aconseguir continuar somiant els somnis que t'agraden.

Àfrica, assignatura pendent.


divendres, 29 de març de 2019

Altres Semideus | Anna Gual

Altres Semideus
Anna Gual
LaBreu, març 2019



La poesia de l’Anna és un clam al despertar, a la vida, a la supervivència. És un prec, mirar-nos les arrels que ens lliguen al terra, les que ens lliguen als nostres ancestres. És un crit a mirar-nos els uns als altres, a mirar al cel. A entendre aquesta connexió que neix del nucli de la terra i va pujant, i es converteix en arrels i tubercles,  i en fa molsa o sorra o aigua o saba, i es fa arbre, papallona, mare o núvol, de fet, qualsevol de nosaltres, semideus en potència, i és que la divinitat acabaria sent la comunió de tota aquesta il·lusió i de tot aquest patir, per esdevenir el poema, la vida.

RENEC
Jo no volia un mapa.
Jo volia un matxet per obrir-me pas
a la selva, seguint l'inconscient.

Quan diuen massa tard,
vols dir que potser no exageren?

He trobat un petit ganivet
i crec que podré tallar les plantes
que se'm fiquen als ulls,
les que m'obstrueixen la voluntat,
les que exalten les contradiccions.

Sí,
jo no volia un mapa.

Jo volia un Déu dins de cadascú.

Altres semideus pertany a la trilogia “Arrels trinitat”, és el darrer volum després de Molsa i El tubercle. Després de llegir la trilogia és possible fer-se l’abast de la mirada espiritual de l’Anna Gual,  no cal creure en cap religió per entendre que hi ha alguna cosa que no som capaços d’explicar però que fa que  ens emocionem amb els ceps que broten, les flors que s’obren, amb la mà d’una àvia o amb la d’un nadó. Des d’aquesta mirada la poesia de l’Anna Gual és un conductor entre la terra el cel, entre l’ínfim i l’infinit, entre el dins i l’exterior, que busca deus i semideus darrere les cares dels altres. Que ensenya la potencialitat amagada entre els plecs del conformisme.

CERIMÒNIA CONJUNTA

Els semideus s’amaguen
dins els nostres timpans
perquè no els vegem.

Només si cavem cap al cosmos
podrem percebre
la tremolor que els provoca
la por de ser descoberts.

obre el pòrtic
cap a la veritat estel·lar
i enumera’m
què hi veus.

En la poesia de l’Anna, la condició de dona hi és intrínseca, transversal, la dona com a font de vida, com a mare terra, la dona com a filla, com a neta, dipositària d’una condició, d’un secret, d’una mística. No cal ser mare per entendre que som un claustre, una cripta. En aquest poemari, llegim a l’autora  com a unitat atemporal, ella és ella, ara i sempre, i alhora les seves ancestres i alhora hi som totes,  tota la feminitat humana.  

EL SENDER DEL PRIVILEGI

És el soroll dels animals
El que ens excita.

És el so de les bèsties
Els que ens diu: tira endavant.

Troncs travessats a la matriu
i una esllavissada de tresors
navegant pels ovaris,
recorrent els anells cartilaginosos.

Dins del túnel hi ha la llum
Que vosaltres voldreu emetre,
Dones-llanterna.

Un amic m’explicava la connexió subterrània dels arbres, la seva comunicació, el seu comportament com un tot davant les agressions. Fa poc relacionava aquesta explicació amb la comunicació no explícita entre les persones, o entre els animals, la capacitat d’entendre i percebre que no és a través del llenguatge, ni la mirada, ni l’oïda. La sensació de formar part d’un tot comú, únic i alhora múltiple, fractal i calidoscòpic, pla i multidimensional, la sensació de no saber res i alhora comprendre l’intangible, sense paraules per explicar-ho. L’Anna Gual en canvi sembla que en sigui traductora, ens ho diu, ens ho explica, fa planer el camí,  en forma de paraules, posant en evidència els contraris per mostrar-nos que fan un tot,  a través de l’emoció de cada experiència, de la sorpresa amagada darrera la quotidianitat, de la meravella de la vida. No cal esforçar-se a entendre el què vol dir, només cal entendre el que sent, el què fa sentir, i entendrem que la lectura i l’escriptura són un camí. L’Anna s’interpel·la, ens interpel·la, es fa preguntes, vol que ens fem preguntes, vol que dubtem, vol que llegim. Ella, de fet, ens diu que escriu per no parlar. 

LICOR D’ULLASTRE

La mà
De la meva àvia s’obre igual
Que la mà d’un nadó.

Tant de misteri
Bloqueja tota la maldat que hagi de venir.


SANT’EUSTACHIO

El darrer so que sentiré quan mori
Serà el crit que vaig fer al néixer.



En definitiva, una nova meravella publicada per LaBreu que us recomano amb entusiasme!