divendres, 6 de juliol de 2018

quatre de bojos

Coincidències.

En aquest darrer canvi d'estació cap a les altes temperatures, he llegit quatre llibres, seguits i ben calents, sense haver-ho previst ni decidit, al voltant del tema de la salut mental.

Dos eren regals d'aniversari d'amigues també boges per la lectura. Els altres dos, fruit de la meva bogeria pels llibres de Minúscula.

Han estat quatre peripècies de patiment. Quatre experiències de gent que deu enfrontar la vida amb eines poc adients. Quatre estils molt diferents d'escriptura, però. Tots quatre un poc angoixosos però sucosos.

Jo, al meu pavelló estiuenc, tampoc no em queixo.


Gonçalo M. Tavares
Jerusalem
Traducció del portugués d'Anna Cortils Munné
Quid pro quo edicions, 2018
Ressenya de Ramona Pèrez






Aleksandra Lun
Los palimpsestos
Minúcula - Micra, 2015
Fitxa de l'editorial







Anton Txékhov
El pavelló núm. 6
Traducció del rus d’Àngels Llòria Anguera
Minúscula - Microclimes, 2017
Fitxa de l'editorial







Thomas Bernhard
El nebot de Wittgenstein
Traducció de Raül Garrigasait
Editorial Flâneur, 2017
Fitxa de l'editorial







Jerusalem:
El procés d'embogir. Les ajudes per part de la gent assenyada que no ha nascut per a rebre burles. El paper de l'atzar i les seves conseqüències.
Han dit de l'autor:
- No té dret a escriure tan bé als 35 anys, venen ganes de donar-li un cop de puny (José Saramago)
- La revelació més original de la literatura portuguesa (Enrique Vila-Matas)
És un llibre de sorpreses:
- la primera, copsar el títol
- la segona, trobar que l'embolic de noms dels títols dels capítols no ho és tant
- la tercera, sentir-te atrapat i no poder deixar de llegir
- etc.
Jerusalem és un regal d'aniversari ben encertat.
Parla de la salut mental, de la convivència, de perdre el nord, de recuperar la por, de sortir-se'n, de furtar fils i perdre'ls, de divorcis i revenges...
N'hi ha un capítol ple de relats de 'bojos' genial.
Presenta la memòria com a salvavides, com a necessitat, com a eix per sobreviure.
Jerusalem és una història que cal no oblidar.

Los palimpsestos:
La bogeria des de dins. Un senyor que escriu en una llengua feta pròpia (l'antàrtic) i és recolzat per un grapat d'escriptors que han escrit abans en unes altres llengües que no són tampoc les seves, davant de l' 'atónita mirada' d'una psiquiatra ben 'preguntadora'.
(L'Aleksandra Lun és polaca, i ha escrit aquest llibre en castellà.)

El pavelló núm. 6:
Trobar-se la bogeria sent psiquiatre. Deixar-se portar i ser inclòs a la llista. No queixar-se. Un metge avorrit que viatja tancant-se als hotels i deixa de treballar a un psiquiàtric per ser-hi client.

El nebot de Wittgenstein:
Quan el boig és un amic, i la teva salut tampoc no és molt bona. Acompanyar i gaudir la genialitat, encara que no fins a les últimes conseqüències.Un llibre delicat, amb una edició preciosa.


dimarts, 19 de juny de 2018

L'ordre del dia | Éric Vuillard


L'ordre del dia
Éric Vuillard
Traducció del francès de Jordi Martín Lloret
Premi Goncourt
Edicions 62




"El sol és un astre fred. El seu cor, espines de gel. La seva llum, inclement. Al febrer els arbres són morts, el riu queda petrificat, com si la deu deixés de vomitar i el mar ja no pogués empassar més aigua. El temps es paralitza. De matí, ni un soroll, ni un cant d'ocell, res. I llavors un automòbil, i un altre, i de sobte passos, siluetes que no es distingeixen. El regidor ha picat tres cops però el teló no s'ha aixecat". Així comença aquesta crònica novel·lada, els invitats van arribant, el 1933, a una reunió amb Göring i Hitler. Els invitats grans empresaris que donaran ingents quantitats de diners per a la causa nazi, per tal de garantitzar l'estabilitat social que promet el règim: Opel, Siemens, IG Farben, Bayer, Telefunken, Agfa, Varta, Allianz...
Al final de la novel·la trobarem aquestes grans corporacions ocupant encara al s. XXI llocs preeminents en el sistema de poder econòmic alemany. No han patit grans danys, i això que fins i tot algunes van crear fàbriques al costat dels camps de concentració nazis per aprofitar la mà d'obra esclava, i són els hereus els que detenten ara el poder.

La novel·la (amb una prosa destil·lada, pura i concentrada que apenes ocupa  unes 130 pàgines) recrea els escenaris i personatges que protagonitzen els moments més important que precedeixen la II Guerra Mundial des d'aquesta reunió fins a l'annexió d'Àustria a Alemanya.

M'ha cridat molt l'atenció la manera en que està escrita aquesta novel·la, com està contada la història; em sorprèn que l'autor no agafa un protagonista o un fil conductor. Les escenes van succeeixen amb gran naturalitat, i al final resulta un llibre ben llegidor.

Novel·la bella i aclaridora, però terrible, amb una conclusió esglaiadora: El poder econòmic s'adapta a qualsevol ideologia per a no perdre la seua influència; Hitler no va guanyar la guerra però aquells empresaris continuen (discretament) movent els fils de la Història. Diu Vuillard al final del llibre: "No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i esglai."

diumenge, 10 de juny de 2018

Lolly Willowes.- Sylvia Townsend Warner



Sylvia Townsend Warner
Lolly Willowes
Traducció de l’anglès al català de Marta Hernández i Zahara Méndez
Ed. Minúcula, 2016
Col·lecció Microclimes
Fitxa i plimeres pàgines



Microclima (segons la viquipèdia)
Un microclima és el conjunt de condicions climàtiques d'una zona que són diferenciades del clima general de l'àrea que l'envolta. El terme pot referir-se a una superfície de pocs metres quadrats (per exemple un jardí) o ser tan gran com uns quants quilòmetres quadrats (com passaria en una vall).
[Cont.]

Microclimes (segons minúscula)
Petites històries enormes. La vida presentada des del punt de vista d'alguns protagonistes, el món viscut com a peripècies personals, intransferibles, diferencials i, sempre, amb detalls que fan el relat suggeridor, explossiu, entranyable, calentet, agredolç, que farà efecte després d'uns dies...
Una col·lecció prou gaudida a ca nostra (llibres ressenyats).

La Laura (Lolly) és una dona de principi del segle XX que viu amb la seva benestant família fins que, ai caram, el dimoni li suggereix pensar en la llibertat.
Es tracta d'un relat de creixement, encara que la persona que creix ha pujat ja tres o quatre nebots, encara que ha viscut la discutible llibertat de ser una noia rica que no ha hagut d'anar a escola perquè ha pogut aprendre a la seva biblioteca familiar. Encara que sempre ha gaudit d'una autonomia econòmica que fa possible que tinga cuinera mestressa fins i tot havent patit una malversació de la seva renda per part d'un dels seus.

El llibre, una altra vida petita, feta univers.

dimecres, 6 de juny de 2018

Parejas - John Updike




Parejas
John Updike
Traducció d'Iris Menéndez 


Andanzas 250, Tusquets Editors, 1995
467 pàgines  



Updike és un dels grans de la literatura nord-americana. No debades té un parell de Pulitzer de ficció —només hi ha dos autors més que en tenen el privilegi, el PEN i el National Book Award. La Atwood va dir d'ell que cap escriptor havia escrit tantes obres de tanta qualitat durant tant de temps, és clar que ell sempre va dir que no havia fet més ofici a la vida que escriure. A l'altra banda, hi trobem Mailer, que trobava que era l'escriptor preferit dels que no saben res de literatura.
          Aquesta és una novel·la del 68 que arriba per primer cop en castellà el 74 i que jo he llegit en una segona traducció feta al 95 que representa íntegra i sense censura. Podria ben ser. El tractament del sexe és explícit, hi ha més d'una línia que fins i tot a dia d'avui sorprèn quan s'escola de sobte, sense avisar. Resulta natural quan l'estil és així de realista (l'autor no té cap intenció d'espolsar-se l'etiqueta) i en tant que l'acció s'esdevé on i quan s'esdevé. Som en una petita ciutat, aquells suburbis de classe mitjana, en plens seixanta (assistim en directe a la mort d'en Kennedy), la revolució sexual i les noves actituds després de la píndola... Updike crea tot un món i ens permet mirar-lo de prop, al detall, conviure amb aquest cercle promiscu compost per deu parelles joves, probablement casades massa aviat, atrapades entre la rigidesa de les seves creences (la religió és un fet molt present) i una certa desimboltura social que els mena a enredar-se entre ells. Tothom ho sap i ningú sap res. Hi ha l'ajuda de l'alcohol, és clar, i d'una col·lecció de jocs deliciosos i perversos, plens de cinisme, un gavadal de converses mai prou sofisticades ni massa poc. Tot un embolcall únic, uns rituals propis que et fan demanar, sovint, on queda l'amor. 
          L'he trobada una bona novel·la (malgrat que Amis opina que és una de les pitjors de l'autor) però també he de dir que sovint excessiva en les descripcions que estiren les frases, els paràgrafs i les pàgines. Cal dir que hi ha vora quaranta línies per pàgina, amb unes deu paraules per línia... feu números. Tot plegat fa que, a cops, sembli impossible avançar en la lectura malgrat la necessitat de continuar penjats dels personatges i les seves relacions. Hi ha un moment que em sembla cabdal i que exemplifica aquesta pesantor alhora indefugible. Som a punt d'acabar la novel·la, pàgina 449, Piet Hanema és a la platja amb la seva canalla i el temps canvia de sobte, arrenca una tempesta i un llamp cau sobre una església que comença a cremar. L'episodi dura fins a la pàgina 456. Set pàgines meravelloses, i tanmateix...

Els tastets:

"Las lilas junto a la puerta del caserón de los Robinson estaban más adelantadas que las del seto de Piet junto al camino. Más sol junto al mar. Más vida."

"Era uno de esos días muy calurosos de finales de agosto en que a una mujer el verano le parece un amante que se va y al que hay que abrazar con pleno abandono; las apariencias ya no importan, el amor no desdeña nada."

"El vivía tenuemente, a tientas, entre esos deslumbrantes atisbos cuando se despojaban apresuradamente de sus ropas y ella se echaba a su lado, el viente estirado, brillante, y como una lente que él abría..."

"Y en una cámara, más allá de este ensueño posesivo, aguardaba la comprensión de que al dar a luz sin notificárselo, ella había sido culpable de una afrenta y en esa culpa le prometía la libertad."

"A lo largo del abril que siguió a esa noche, Piet mantuvo muchas conversaciones, como si la ciudad, percibiendo que estaba condenado, se apresurara a hablarle por última vez en el oído."

dimarts, 5 de juny de 2018

Roza tumba quema.- Claudia Hernández




Claudia Hernández
Roza tumba quema
Sexto piso, 2018
Fitxa i primeres planes


Aquest és un llibre sense noms, ni de persona ni de llocs (menys un París un poc metafòric, sembla).

Aquest és un llibre de guerra, encara que les armes hi són soterrades.

Quasi tot el temps, els personatges són dones, i els homes apareixen només pel sostre, normalment per a fer malifetes, encara que alguns en són germans i es comporten com cal.

Aquest és un llibre de vida, de la vida de tres generacions de dones que es protegeixen, es cuiden, es fan pujar les unes a les altres, es fan patir, creixen, moren, estudien, fan la guerra, es defensen, s'ajuden... Tot això ens ho fan també a nosaltres, lectors, mentre llegim.

Aquest és un llibre familiar, de filles perdudes i mares que busquen, de dones que cuiden terres on puguin tornar les nétes, de filles que acompanyen en la mort les iaies de les seves filles, de dones que han fet la mateixa guerra i ajuden a pujar les filles de dones només conegudes, d'enveges veïnals i veïnes poc cooperants.

Aquest és un llibre escrit en el castellà d'América del Sud, i tot el temps es gaudeix com un caramel que es desfà a la boca però s'enganxa a les dents. És deliciós, però fa treballar un poc.

La portada és d'Oswaldo Guayasamín (podeu fer un tastet de la seva pintura al web d'imatges de google). El sabor del llibre és molt paregut al que es queda a la boca en veure els seus quadres.

El llibre és perfecte per a copsar la universalitat de la lluita de les dones sense nom, de les protagonistes reals de la vida dels pobles, del poder i les seves víctimes, dels botxins i del dolor .

Roza tuba quema és un sistema de cultiu, és una forma de vida, és un llibre a llegir, em sembla.

dimarts, 29 de maig de 2018

El cor és un caçador solitari | Carson McCullers



El cor és un caçador solitari
Carson McCullers
Traducció d'Alba Dedeu
L'Altra Editorial, 2017



Resulta increïble que una novel·la tan redona i rotunda estiga escrita per una dona de només 23 anys. La va escriure a finals dels anys trenta del segle passat i va esdevenir una de les novel·les més importants dels Estats Units. Aquesta és la segona vegada que s'edita en català amb una magnífica traducció d'Alba Dedeu.

Sens dubte, el tema central de la novel·la és la lluita interior de les persones per realitzar-se i expressar-se plenament i per ser estimades, tot en una societat fracassada, despietada, amb pobresa, marginalitat, racisme...

L'acció se situa en un poble del sud profund dels USA, on la pobresa, la depressió, la falta de futur té una població blanca subjugada que només té la raça negra per poder odiar i considerar-la inferior. Ací la reivindicació de la justícia social i en contra del racisme és un valor afegit.

Tota la novel·la és com un puzle, el narrador va donant-nos matisos que van conformant els personatges principals, alhora que va incorporant nous actors al paisatge narrat. Els principals són cinc persones solitàries que busquen com ser elles mateixes, on sobresurt Singer, un sordmut que, amb un posat amable i acollidor, és l'espill on tots es miren. Tots, d'una manera o altra s'emmirallen en ell, i entre tots el conformaran segons els seus propis desitjos. Des del primer passeig del Singer del bracet amb un amic sordmut fins a l'acabament de la novel·la, tot va fluint, amb naturalitat, pausadament... Actors i fets que anirem construint d'una manera senzilla amb l'ajuda del narrador.

L'estil de l'autora sembla d'una senzillesa cristal·lina, amb una prosa neta, en apariència desproveïda de complicacions formals, subtil, amb detalls i imatges netes i clares, però és un estil sòlid i poderós, capaç de transmetre emocions i sentiments.

Tenim davant una novel·la commovedora, d'una sensibilitat corprenedora, que fa palesa la nostra solitud i la necessitat d'amor que tots tenim.

Molt recomanable, si no l'heu llegida.

divendres, 11 de maig de 2018

Permagel - Eva Baltasar

EVA BALTASAR
Permagel
Club Editor, 2018
187 pàgines



Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai” ens diu la contraportada, “i és la membrana que revesteix l’heroïna d’aquest llibre”. La novel·la és un sospir damunt una muntanya russa, en el que passes, diverses vegades, de la tristesa més bèstia de contemplar algú a punt de suïcidar-se, al sentit de l’humor més negre, al desig més extrem i a la tendresa més dolça. Les 187 petites pàgines tot just et serveixen per estimar incondicionalment  a la protagonista, amb els seus clarobscurs, com si fos una germana o una filla o la millor amiga o tu mateixa. “Permagel, primer volum d’una trilogia d’EVA BALTASAR que continuarà amb... ”, llegeixo alleugerida  a la darrera pàgina del llibre, la podré continuar estimant.

Desvetllar si el permagel de la protagonista es trenca, o no, seria avançar-vos el final, però sí puc dir que llegir les desventures, en forma de diàleg intern, farcit de flashbacks a la seva infància i joventut,  d’aquesta lesbiana suïcida us farà somriure, desitjar i entristir-vos en més d’una ocasió, i subratllar,  doblegar pàgines, o posar post-it, per recordar on són aquelles sentències en les que l’autora sembla que ens regali el sentit de la vida. Ah, a més a més escriu molt bé (i es nota que és poeta).


“No hi ha res pitjor que sentir-te exclusivitat d’altri, haver d’escoltar que ets decisiva en la felicitat o infelicitat d’altri, reduïda a peça de Lego.”

“No puc suportar  la imatge d’un llimac arrossegant per accident la meva miserable mort, ni la d’agonitzar mastegant fragments de paraules mentre la resta de pensaments regalimen pel meu front, visibles, evidents, i els ulls se’m tornen comprensius com els d’una cambrera de bar nocturn.”

 “El sexe m’allunya de la mort. Tanmateix, no m’atansa a la vida. Llavors ¿què? ¿Per a què? Després de pensar-hi uns minuts he arribat a la conclusió que el sexe em manté present i estàlvia en un espai inconscient però reconfortant.”


divendres, 4 de maig de 2018

Mandíbula - Mónica Ojeda

Mónica Ojeda
MANDÍBULA
Ed. Candaya, 2018
284 pàgines


"La poesia es un intento de crear la experiencia de lo que no puede decirse"

"Un bosque es más grande por dentro que por fuera"




La  Mónica Ojeda és una escriptora immensa i profunda, així com una excel·lent observadora de la realitat. La realitat que queda amagada entre escletxes, la que passa a la darrere fila, al mig de la selva, en una casa en ruïnes.  La que queda  amagada darrere la hipocresia, darrere una estructura social que prioritza la imatge als sentiments, la que queda ofegada per la culpa, per l’obligació, per l’aparença. La que es perd a dins del bosc. 

Una professora amargada que segresta a una alumna malcarada. La relació d’aquesta alumna amb les seves amigues. La relació de totes , professora i alumnes, amb les seves mares. La mare com a monstre que et pot condicionar la vida, les filles com a monstres que condicionen les vides de les mares.  Fins a quin punt aquest fil irrompible és el causant de la bondat o de la perversió?  La maternitat com a responsable de l’origen i, per tant, del destí.

Mandíbula és una crítica envers una certa manera d’entendre la religió, d’entendre les relacions mare-filla, d’entendre la llibertat sexual, d’entendre el joc de l’aparença, les relacions de poder, de domini, de submissió. En un ambient asfixiant que gràcies a la seva saviesa literària no arriba a ofegar, en un ambient on el blanc supera la puresa per esdevenir el llenç de la crueltat. 

Si a Nefando ens feia navegar per la cruesa de la Deep Web,  a Mandíbula l’escenari és una escola femenina de l’opus dei.  Si a Nefando   el trauma invisible era l’abús sexual i continuat d’un pare envers els seus fills, aquí ho és la maternitat, el sexe, la culpa. En ambdós novel·les ens porta a situacions extremes que toquen les cordes de la part fosca que tots tenim, que ens incomoden i ens qüestionen. I com a Nefando, l’estructura de la novel·la no és lineal, ens porta d’una veu a una altra, d’un estil a un altre, d’un ambient a un altre, atrapant-te i no deixant-te anar fins que pagues el preu del segrest.

Si penseu que  una de les funcions de la literatura és la de remoure les consciències, Mandíbula us la mossegarà segur! 


"(...) ya sé que lo que hacíamos en el edificio también era peligroso. Bueno, es peligroso. I know. Pero al menos no era íntimo. Yo creo que lo íntimo es siempre mucho más amenazante."


"En la edad blanca el cuerpo nos somete, pero también nos someten los cuerpos de los otros."



dilluns, 23 d’abril de 2018

FELIÇ SANT JORDI 2018

Fernand Léger*


Guardeu els pètals de les roses per tal que us sorprenguin, temps enllà, dormint en qualsevol de les lectures que avui us trobin. 

  

* via Sícoris