dimecres, 6 de novembre de 2019

Ciutat del Mal | Jaume C. Pons Alorda


Jaume C. Pons Alorda
Ciutat del Mal
Angle Editorial, 2019



Apoteòsica, bestial, sorprenent, ben lligada i recosida, combativa, angoixant, divertida, desorbitant, intrigant, que t’atrapa i no et deixa anar, et sotraga i et fa ballar, et gira i gira i quan t’atures no recordes si eres en una rondaia mallorquina o en una escena de Blade runner.  Una distopia farcida de realitat, o una realitat farcida de fantasia.  

M’agradaria entendre’n totes les referències, perquè és evident que n’hi ha un tou, però de fet no és necessari per gaudir-la. He rigut llegint, he rigut intentant explicar-la, però no és una novel·la còmica. Com a les bones peces  dramàtiques hi ha sentit de l’humor, però tampoc es tracta d’un drama. Té morts, misteri i intriga, però no és una novel·la negra. Hi ha atracció, desig i sexe, però no és una novel·la eròtica. Hi ha reflexió i crítica política, cultural, literària, existencial, etc. però evidentment no és un assaig, ni una crònica, malgrat estar plena de vida.  

Són tres històries explicades alhora, que acaben confluint, en un crescendo d’intensitat, de ritme, de formes, de colors, i d’ais, ois i uis,  formant el gran cercle jaumecponsalordísiac, envoltat, com no podia ser d'altra manera, d’un halo poètic, i d'un llenguatge riquíssim i creatiu. En definitiva, una illa màgica en un mar desencantat.

Un desig: Escoltar en Jaume C. Pons Alorda llegint-la en veu alta.


Tastets:

"Llavors va ser quan es va instaurar una literatura oficial que no era digna d'anomenar-se literatura: textos oprimits, panteixant en l'angoixa, subratllats per l'angúnia del que pogués tenir lloc, atribolats en el neguit, instaurats en l'asfíxia. Quedaven aliances rebels, però, que escrivien no amb por sinó al contrari, amb provocació, a veure qui la deia més grossa. No podien aparèixer en els circuits de poder, feien la seva guerra civil des de les editorials mínimes, fins i tot des dels pamflets fotocopiats, sense segells ni distribució, i que a poc a poc anaven passant de mà en mà entre les persones enteses, més aviat iniciades. I entremig d'aquestes dues opcions, una tercera, escriptures sense por però tampoc amb afany d'incomodar, una literatura que sí que es podia venerar com a tal pel que tenia de trascendent, d'imaginatiu, de volat i de senyoria, tant lingüística com imaginativa. Però, per evitar la neocensura, també aquests llibres es varen haver d'amagar, per si de cas."

" O el professor Nit, que explicava que el món s'extingueix per tornar a crear-se, i així en totes les coses, des de les més grans fins a les més petites, i que hi ha dins de cada persona quelcom immune, insepultable, insurrecte: la voluntat, muda i inalterable, ella és l'única capaç de transitar els anys, els cicles, els retorns innumerables, imparables."

"De fet, sempre he pensat que les ciutadanes i els ciutadans que vivim a la Ciutat som hostes rars, hostes que en realitat no han estat mai convidades ni convidats aquí, però aquí estem, i per això la nostra situació a la Ciutat, i al món, és provisional. Perquè no podem encaixar amb el que ens envolta. En realitat no pertanyem enlloc. D'aquí el trauma, la incomoditat. Com la ferida latent d'intentar entrar en un lloc on no hi ha més espai. De fet si hi penso detingudament, sols podem encaixar bé amb una cosa, i aquesta cosa és la transitorietat. Tenim un nom i aquest és Precarietat. Per això aquesta Ciutat s'omple de criatures, de personatges, de races, de desastres i d'angoixes, la Ciutat s'amara de capes i capes i capes de desesperada batalla per veure com s'aprofiten les diferents pells i les diferents textures i els diferents materials. Per veure si podem acabar justificant, tasca impossible, les nostres injustificables peripècies. "

dimecres, 30 d’octubre de 2019

El marit gos | Yoko Tawada i L'amic | Sigrid Nunez

                            

                                   
M’agrada quan els llibres que llegeixo s’interelacionen, ja sigui  per temes, pels noms dels protagonistes, per la musicalitat, per l’emoció que em produeixen, pel què sigui. Em considero una buscadora de misteris, senyals i símbols., que després no em serveixen per res més que per sentir-me afortunada per haver sabut trobar els dos caps d’un mateix fil.

Aquests dos llibres no tenen res a veure, no. Un és un recull de tres contes, l’altre una novel·la, un és d’una escriptora japonesa, l’altra d’una nord-americana. Però és que la Yoko Tawada, viu a Alemanya des dels 22 anys, i la Sigrid Nunez és filla de mare alemanya i de pare panameny d’origen xinès. Ho sé, no és ben bé el mateix, però m’agrada pensar que d’alguna manera les atmosferes dels dos es toquen, encara que sigui ínfimament.

“L’amic” de la Sigrid Nunez és un dol per un amic que s’ha suïcidat, i que li ha deixat el seu gran danès en herència, i de fet és una declaració d’amor cap a l’amic, i cap al gos, i cap a la literatura, i també podria ser un tractat sobre la soledat i sobre l’amistat i sobre les maneres d’estimar. És una novel·la urbana, molt de NY, té un aire que reconeixem, que hem begut a les sales de cinema, a les series, a la música, als llibres que hem llegit d’altres escriptors de la ciutat.

“El marit gos”  és el títol d’un dels tres contes que composen el llibre de la Yoko Tawada, tres contes protagonitzats per dones especials, que estan com fora de lloc. Tres contes sobre soledats, sobre relacions humanes, estereotips, diferències, inseguretats, conformisme. Tres contes en els que també  passegem per la ciutat, per una alemanya, per dues de japoneses.  Tres contes amb el toc aquell que té la literatura japonesa, aquella aproximació des d'un altre angle, i tant difícil de descriure, a la part més íntima o emocional.

Us recomano molt els dos, i us confesso que, malgrat m’hi he esforçat, no tenen res a veure, més enllà del protagonisme femení, de soledats i de marits que no existeixen.

fragment de L'amic i punt de trobada.


dimarts, 1 d’octubre de 2019

L'esqueix de carn | Philippe Lançon

 

L'esqueix de carn                                                   El colgajo
Philippe Lançon                                                         Philippe Lançon
Traducció al català: Joan Casas Fuster                   Trad. al castellà: Juan de Sola
Angle editorial                                                           Anagrama

L'esqueix de carn (o El colgajo, en castellà) és un extraordinari diari de dol. Philippe Lançon tracta en aquest llibre l'atemptat islamista a la revista Charlie Ebdo, a París, el 7 de gener de 2015, però també tot el periple hospitalari -li han fet 20 operacions- que va sofrir, i el repàs i la reconstrucció de la seua vida a partir d'aquell moment.

Lançon comença dient-nos que aquell 7 de gener va estar dubtant fins a l'últim moment entre anar primer a la redacció de Charlie Ebdo o bé a la del diari Libération (on també treballava). Finalment va optar per la revista satírica, i aquella decisió li va canviar la vida. Aquell matí en la redacció es va produir l'atemptat perpetrat per dos islamistes, que al crit "Allahu Akbar" van segar la vida d'uns quants companys i a ell li van destrossar la mandíbula inferior.

Aquelles bales li van destrossar la mandíbula, però també van acabar amb l'home que era fins aleshores i que el van transformar en una persona diferent. Lançon construeix una crònica de la seua reconstrucció física però també existencial. Amb un to contingut i minuciós, l'escriptor ens narra el procés hospitalari i l'impacte de l'atac en ell i en les persones del seu entorn. I ho fa sense caure en l'odi ni en el lament; de fet els germans que van atemptar quasi no són citats en tot el llibre (ell només recorda dues cames negres mentre està tirat  amb el tret a la cara i mirant el cervell escampat del company abatut). Impressiona aquesta absència d'odi cap als seus agressors i a la doctrina que els va inspirar.

Lançon se centra en ell mateix (diu que el pacient és un vampir per als altres, metges, infermers, amics...), però el llibre esdevé, al mateix temps, una enorme reflexió sobre la fragilitat humana.

dilluns, 30 de setembre de 2019

Històries de calendari | Bertolt Brecht

Bertolt Brecht
Històries de calendari
Traducció de Feliu Formosa
Adesiara, 2018


Recull de poemes, odes, relats, cròniques, diaris... amb els que Brecht ens apropa a figures històriques com  Sócrates, Juli César, Buda, Giordano Bruno, i d'altres, o a esdeveniments històrics, i també a personatges, aparentment, de ficció com el senyor K. Són una delícia, de les que et fan somriure, o pensar, i fins i tot algunes  somriure i pensar alhora, i que et permeten una lectura discontinua, adaptable a la falta de temps o de les que s'insereix còmodament entre les altres. 

"¿En què treballa?", li van preguntar al senyor K. El senyor K. va respondre: "Tinc molta feina, estic preparant el meu pròxim error."

"El matí de la batalla, Sòcrates s'havia preparat per a la sagnant contesa tan bé com va poder, mastegant ceba, cosa que, segons l'opinió dels soldats, infonia valor als combatents. El seu escepticisme en molts terrenys motivava que s'inclinés a la        credulitat en molts altres terrenys; estava en contra l'especulació i a favor de l'experiència pràctica, i per això no creia en els déus, però sí en la ceba. (...)"

dimecres, 28 d’agost de 2019

Il treno dell'ultima notte | Dacia Maraini




Dacia Maraini
Il treno dell'ultima notte
BUR Contemporanea, 2012

(en castellà hi ha una traducció de Galaxia Gutenberg)


1956.
Al mig del segle en què més morts ha causat l'ésser humà.
Abans, dues guerres mundials.
Després, dos mons en guerra.
Els morts comptats per milions.

Dacia comença amb una bonica història d'amor: un nen ric i una nena pobra menjant cireres sobre l'arbre que hi ha a mig camí entre les seves cases. Dues vides que semblen sobreposar-se a les diferències que els diners i les classes socials estableixen entre les persones.

Tots dos sobreviuen en el dur "entreguerres" europeu.

Després, una mare es nega a reconèixer en els éssers humans la maldat que provocarà la segona barbàrie mundial i condueix a la boca del llop la seva família.

Passats els anys i la guerra, la nena busca el nen. I es troba els embolics d'Hongria i la Unió Soviètica. I es submergeix en ells.

En aquesta supervivència també apareix una cirera, encara que ara a un preu desorbitat.

En aquesta ocasió, la Maraini ens torna a colpejar de nou. Durament.
El seu discurs sobre la supervivència, que li sabem viscut en primera persona, ens torna a prémer la gola.

La novel·la, esquitxada de les cartes que el nen envia a la nena, es desplaça en trens lents, incòmodes fins a la nàusea alguns i de boniques miniatures d'altres, travessa l'Europa de les guerres calentes i fredes, l'Europa cruel i la que comparteix l'esperança, la que mor i la que comparteix un pa sense llevat, la que justifica  l'horror i la que ha de deixar de banda el patiment per sobreviure.

dissabte, 10 d’agost de 2019

Cuento antes de ir a la cama (Solange Rodríguez Pappe)

     -Ten cuidado, está cargada -dice él, mientras se seca el rostro, y la luz que baila en el espejo choca contra sus ojos. Logra ver en el vidrio turbio la silueta desnuda del adolescente que juega con el arma en la cama, venciendo la oscuridad en un eclipse furioso.
     Concentrado en proyectar el brillo de la pistola contra el cristal, el chico pregunta:
     -¿Me dijiste que es para tu esposa?
     -Sí, pero voy a contratar a un profesional.
     El pasatiempo del resplandor en el espejo empezó a molestarlo y cerró los ojos. Casi nunca recogía muchachos en la calle, pero esta vez...
     -¿Por qué no me usas a mí?
     -Interesante propuesta. Pero, ¿quién sería tan ingenuo como para contratar a un chiquillo?
     Escuchó una risa. Levantó los párpados.
     La pistola siguió brillando mientras lo apuntaba.
     -Tu esposa.

Solange Rodríguez Pappe
La primera vez que vi un fantasma
Editorial Candaya, 2018
pàgina 118

dimarts, 16 de juliol de 2019

L'estilita - Uri Costak

Uri Costak
L'ESTILITA
Amsterdam, 2019


Un llamp fa caure l'estàtua del cavaller Italo Rodari del petit poble de Gyors de la  Montagne, al cap de pocs dies, un home s'instal·la a dalt de la columna buida. 

No cal explicar massa més, un relat llarg o una novel·la molt breu, un homenatge al conte i a la fantasia, a la bondat i a la llibertat. També una crítica a la societat del consum i a la política mediocre.   Una lectura sense massa pretensions, aparentment,  que t'atrapa perquè entra dolçament, perquè el respecte i la bondat ens agraden, perquè no entenem les actituds que busquen just al contrari, ni la seva instrumentalització i sobretot, perquè encara ens agrada ser una mica ingenus.

Per passar una bona tarda a la fresca i acabar amb un somriure, apte per a totes les edats. 

"El temps no era important. L'espai, malgrat la seva insistència a moure's d'un lloc a un altre, tampoc. Es deixava portar i vivia amb tot allò que li donava la vida, allò que bonament li proposaven els dies i els astres. 
Alegre.
Confiat.
Atent.
També ingenu.
Per aquesta raó, encara més viu. 
Si sentia que havia de menjar, buscava aliment, i cada dia en necessitava menys. Si sentia que havia de dormir, cercava també un racó on descansar. Si els parracs amb els quals es vestia ja eren inservibles, demanava alguna cosa de roba i no li importava ni els colors ni els materials.
Cada instant el portava a un altre. I així, a poc a poc, any rere any, mes rere mes, dia rere dia, cada vegada més lentament, es va anar acostant, prim i esfilgarsat, a la petita plaça Major de Gyors de la Montagne, a dalt de la columna del cavaller Italo Rodari, on finalment va parar."


dimecres, 26 de juny de 2019

Claus i Lucas | Agota Kristof


Agota Kristof
CLAUS I LUCAS
Trad. de Sergi Pàmies
Amsterdam,  2019

Amsterdam ha recuperat la trilogia d’Agota Kristof traduïda per Sergi Pàmies, i per tant,  és un moment immillorable per llegir-la. 

L'any 2012, el "nostre" cavaliere va publicar la ressenya del llibre "La analfabeta" d'Agota Kristof, confesso que no vaig arribar a llegir-lo, però que el nom de l'autora, el llibre i la referència a Claus i Lucas ja no ha desaparegut mai del meu imaginari. Altres persones també me l'havien recomanat, afegint sempre: “mai he pogut oblidar aquells bessons”  i és cert, no en surts indemne de la lectura.  


Poc es pot explicar a qui no l’ha llegit, perquè precisament la sorpresa és un dels factors clau de la trilogia, la sorpresa pels personatges, per la manera com estan explicats, per la manera de descriure, poques paraules, frases curtes, que diuen molt, que expliquen molt. Una escriptura que et deixa petjada  perquè escapa del convencionalisme ètic i moral, tot i que de fet està ambientada  en un país ocupat pels nazis i, per tant, és possible que el que es critiqui indirectament, sigui precisament,  l’execrable  convencionalisme imperant en aquell moment.  Uns bessons, criatures, que formaran part, per sempre, de la memòria dels horrors, tipus les bessones de “El Resplandor”,  un algoritme de fredor, perversió, tendresa, innocència gens innòcua, supervivència i una moral més que particular.

Hi ha moltes maneres d’explicar l’horror de la segona guerra muncial, i  El gran quadern, la primera part de la trilogia, n’és una, allunyada dels caps de batalla i dels camps de concentració, l’horror de la misèria i de les dificultats de de les vides dels civils,  infants, gent gran, dones.  En aquest primer llibre s’explica la infància dels germans Claus i Lucas,  la seva vida a casa de la seva àvia en un petit poble de frontera ocupat pels nazis. Narrat en primera persona pels dos germans,  i de debò que cal virtuosisme per narrar una història a dues veus i que no grinyoli, i l’efecte és just al contrari, pràcticament imperceptible i alhora és un dels elements claus per fer el relat tant impactant.

La segona novel·la és La prova, la separació dels bessons. La vida d’un dels dos,  que es fa càrrec d’una criatura tan particular com ells, per suplir, probablement el buit deixat per l’absència del germà, i superar d’aquesta manera la prova de la separació.  Narrada en tercera persona,  ens permet veure com en Lucas es fa home i intenta encaixar ell, i el nen que cuida, en una societat que ha passat de l’ocupació nazi a l’ocupació soviètica .

I finalment La tercera mentida, on suposadament l’altre germà, torna al poble de gran, i explica la seva vida, narrat, altra volta, en primera persona.  El títol d’aquest darrer ja indica que l’autora  juga amb nosaltres, els lectors, hi juga emocional i literàriament, des del principi i fins al final.  El fil conductor, prim però ferm, dels tres llibres, són els quaderns, i les seves vicissituds,  on els bessons van deixar escrites totes les seves experiències de quan eren petits.


dimecres, 19 de juny de 2019

La passió | Jeanette Winterson





Jeanette Winterson
La passió
Traducció de Dolors Udina
Edici


Molts han parlat ja d'aquest llibre (vegeu la fitxa del llibre al web de l'editorial)

Aquest llibre parla d'éssers humans.
Aquest llibre parla d'alguns dels diferents motors que mouen la conducta dels éssers humans.
Aquest llibre parla de pollastres rostits, de plantes, de jocs d'atzar, de marits que ens abandonen per trobar tresors ocults (entre les cames de jovenets o entre les pedres de les muntanyes plenes de tresors), de soldats amb dret a satisfacció sexual pel fet de ser homes, d'emperadors que exigeixen tenir sempre preparats, llustrosos i calents els pollastres i els banys i els cavalls... Aquest llibre ens parla d'una Venècia que dota als seus gondolers de peus adequats per al seu ofici, i de la llum i la boira necessàries per satisfer les ànsies dels seus habitants.
També ens parla del refugi de qui havent viscut apassionadament prefereix el recer de murs sòlids abans que els braços de qui no sent la mateixa urgència.
'La passió' m'ha fet vibrar. M'ha enganxat un diumenge sencer entre les seves pàgines. M'ha fet caminar per sobre de les aigües d'aquesta primavera estranya.
L'afegeixo a la meva llista de joies.

dimarts, 18 de juny de 2019

Amagatall de poesia II


Continuem compartint poesia. Perdoneu, sembla que el primer amagatall (enllaç aquí) és a vessar i no ens n'havíem adonat que es poden llegir els darrers comentaris fets ...