dimecres, 28 d’agost de 2019

Il treno dell'ultima notte | Dacia Maraini




Dacia Maraini
Il treno dell'ultima notte
BUR Contemporanea, 2012

(en castellà hi ha una traducció de Galaxia Gutenberg)


1956.
Al mig del segle en què més morts ha causat l'ésser humà.
Abans, dues guerres mundials.
Després, dos mons en guerra.
Els morts comptats per milions.

Dacia comença amb una bonica història d'amor: un nen ric i una nena pobra menjant cireres sobre l'arbre que hi ha a mig camí entre les seves cases. Dues vides que semblen sobreposar-se a les diferències que els diners i les classes socials estableixen entre les persones.

Tots dos sobreviuen en el dur "entreguerres" europeu.

Després, una mare es nega a reconèixer en els éssers humans la maldat que provocarà la segona barbàrie mundial i condueix a la boca del llop la seva família.

Passats els anys i la guerra, la nena busca el nen. I es troba els embolics d'Hongria i la Unió Soviètica. I es submergeix en ells.

En aquesta supervivència també apareix una cirera, encara que ara a un preu desorbitat.

En aquesta ocasió, la Maraini ens torna a colpejar de nou. Durament.
El seu discurs sobre la supervivència, que li sabem viscut en primera persona, ens torna a prémer la gola.

La novel·la, esquitxada de les cartes que el nen envia a la nena, es desplaça en trens lents, incòmodes fins a la nàusea alguns i de boniques miniatures d'altres, travessa l'Europa de les guerres calentes i fredes, l'Europa cruel i la que comparteix l'esperança, la que mor i la que comparteix un pa sense llevat, la que justifica  l'horror i la que ha de deixar de banda el patiment per sobreviure.

dissabte, 10 d’agost de 2019

Cuento antes de ir a la cama (Solange Rodríguez Pappe)

     -Ten cuidado, está cargada -dice él, mientras se seca el rostro, y la luz que baila en el espejo choca contra sus ojos. Logra ver en el vidrio turbio la silueta desnuda del adolescente que juega con el arma en la cama, venciendo la oscuridad en un eclipse furioso.
     Concentrado en proyectar el brillo de la pistola contra el cristal, el chico pregunta:
     -¿Me dijiste que es para tu esposa?
     -Sí, pero voy a contratar a un profesional.
     El pasatiempo del resplandor en el espejo empezó a molestarlo y cerró los ojos. Casi nunca recogía muchachos en la calle, pero esta vez...
     -¿Por qué no me usas a mí?
     -Interesante propuesta. Pero, ¿quién sería tan ingenuo como para contratar a un chiquillo?
     Escuchó una risa. Levantó los párpados.
     La pistola siguió brillando mientras lo apuntaba.
     -Tu esposa.

Solange Rodríguez Pappe
La primera vez que vi un fantasma
Editorial Candaya, 2018
pàgina 118

dimarts, 16 de juliol de 2019

L'estilita - Uri Costak

Uri Costak
L'ESTILITA
Amsterdam, 2019


Un llamp fa caure l'estàtua del cavaller Italo Rodari del petit poble de Gyors de la  Montagne, al cap de pocs dies, un home s'instal·la a dalt de la columna buida. 

No cal explicar massa més, un relat llarg o una novel·la molt breu, un homenatge al conte i a la fantasia, a la bondat i a la llibertat. També una crítica a la societat del consum i a la política mediocre.   Una lectura sense massa pretensions, aparentment,  que t'atrapa perquè entra dolçament, perquè el respecte i la bondat ens agraden, perquè no entenem les actituds que busquen just al contrari, ni la seva instrumentalització i sobretot, perquè encara ens agrada ser una mica ingenus.

Per passar una bona tarda a la fresca i acabar amb un somriure, apte per a totes les edats. 

"El temps no era important. L'espai, malgrat la seva insistència a moure's d'un lloc a un altre, tampoc. Es deixava portar i vivia amb tot allò que li donava la vida, allò que bonament li proposaven els dies i els astres. 
Alegre.
Confiat.
Atent.
També ingenu.
Per aquesta raó, encara més viu. 
Si sentia que havia de menjar, buscava aliment, i cada dia en necessitava menys. Si sentia que havia de dormir, cercava també un racó on descansar. Si els parracs amb els quals es vestia ja eren inservibles, demanava alguna cosa de roba i no li importava ni els colors ni els materials.
Cada instant el portava a un altre. I així, a poc a poc, any rere any, mes rere mes, dia rere dia, cada vegada més lentament, es va anar acostant, prim i esfilgarsat, a la petita plaça Major de Gyors de la Montagne, a dalt de la columna del cavaller Italo Rodari, on finalment va parar."


dimecres, 26 de juny de 2019

Claus i Lucas | Agota Kristof


Agota Kristof
CLAUS I LUCAS
Trad. de Sergi Pàmies
Amsterdam,  2019

Amsterdam ha recuperat la trilogia d’Agota Kristof traduïda per Sergi Pàmies, i per tant,  és un moment immillorable per llegir-la. 

L'any 2012, el "nostre" cavaliere va publicar la ressenya del llibre "La analfabeta" d'Agota Kristof, confesso que no vaig arribar a llegir-lo, però que el nom de l'autora, el llibre i la referència a Claus i Lucas ja no ha desaparegut mai del meu imaginari. Altres persones també me l'havien recomanat, afegint sempre: “mai he pogut oblidar aquells bessons”  i és cert, no en surts indemne de la lectura.  


Poc es pot explicar a qui no l’ha llegit, perquè precisament la sorpresa és un dels factors clau de la trilogia, la sorpresa pels personatges, per la manera com estan explicats, per la manera de descriure, poques paraules, frases curtes, que diuen molt, que expliquen molt. Una escriptura que et deixa petjada  perquè escapa del convencionalisme ètic i moral, tot i que de fet està ambientada  en un país ocupat pels nazis i, per tant, és possible que el que es critiqui indirectament, sigui precisament,  l’execrable  convencionalisme imperant en aquell moment.  Uns bessons, criatures, que formaran part, per sempre, de la memòria dels horrors, tipus les bessones de “El Resplandor”,  un algoritme de fredor, perversió, tendresa, innocència gens innòcua, supervivència i una moral més que particular.

Hi ha moltes maneres d’explicar l’horror de la segona guerra muncial, i  El gran quadern, la primera part de la trilogia, n’és una, allunyada dels caps de batalla i dels camps de concentració, l’horror de la misèria i de les dificultats de de les vides dels civils,  infants, gent gran, dones.  En aquest primer llibre s’explica la infància dels germans Claus i Lucas,  la seva vida a casa de la seva àvia en un petit poble de frontera ocupat pels nazis. Narrat en primera persona pels dos germans,  i de debò que cal virtuosisme per narrar una història a dues veus i que no grinyoli, i l’efecte és just al contrari, pràcticament imperceptible i alhora és un dels elements claus per fer el relat tant impactant.

La segona novel·la és La prova, la separació dels bessons. La vida d’un dels dos,  que es fa càrrec d’una criatura tan particular com ells, per suplir, probablement el buit deixat per l’absència del germà, i superar d’aquesta manera la prova de la separació.  Narrada en tercera persona,  ens permet veure com en Lucas es fa home i intenta encaixar ell, i el nen que cuida, en una societat que ha passat de l’ocupació nazi a l’ocupació soviètica .

I finalment La tercera mentida, on suposadament l’altre germà, torna al poble de gran, i explica la seva vida, narrat, altra volta, en primera persona.  El títol d’aquest darrer ja indica que l’autora  juga amb nosaltres, els lectors, hi juga emocional i literàriament, des del principi i fins al final.  El fil conductor, prim però ferm, dels tres llibres, són els quaderns, i les seves vicissituds,  on els bessons van deixar escrites totes les seves experiències de quan eren petits.


dimecres, 19 de juny de 2019

La passió | Jeanette Winterson





Jeanette Winterson
La passió
Traducció de Dolors Udina
Edici


Molts han parlat ja d'aquest llibre (vegeu la fitxa del llibre al web de l'editorial)

Aquest llibre parla d'éssers humans.
Aquest llibre parla d'alguns dels diferents motors que mouen la conducta dels éssers humans.
Aquest llibre parla de pollastres rostits, de plantes, de jocs d'atzar, de marits que ens abandonen per trobar tresors ocults (entre les cames de jovenets o entre les pedres de les muntanyes plenes de tresors), de soldats amb dret a satisfacció sexual pel fet de ser homes, d'emperadors que exigeixen tenir sempre preparats, llustrosos i calents els pollastres i els banys i els cavalls... Aquest llibre ens parla d'una Venècia que dota als seus gondolers de peus adequats per al seu ofici, i de la llum i la boira necessàries per satisfer les ànsies dels seus habitants.
També ens parla del refugi de qui havent viscut apassionadament prefereix el recer de murs sòlids abans que els braços de qui no sent la mateixa urgència.
'La passió' m'ha fet vibrar. M'ha enganxat un diumenge sencer entre les seves pàgines. M'ha fet caminar per sobre de les aigües d'aquesta primavera estranya.
L'afegeixo a la meva llista de joies.

dimarts, 18 de juny de 2019

Amagatall de poesia II


Continuem compartint poesia. Perdoneu, sembla que el primer amagatall (enllaç aquí) és a vessar i no ens n'havíem adonat que es poden llegir els darrers comentaris fets ...

dimarts, 11 de juny de 2019

La por del cel - Fleur Jaeggy


Fleur Jaeggy
La por del cel
Editorial Les Hores, març 2019  
Traducció d’Anna Casassas i Figueras

  
Set relats que tenen en comú el cel com a destí, també podria ser l’infern, si creguéssim en una cosa o altra, és a dir, un desenllaç fatal. Set relats que es deixen llegir ràpid si portes posat un filtre  de tolerància a la crueltat, i deixes el propi concepte de bé i mal fora de la lectura, però aquest és un dels elements que dota d’idiosincràsia al llibre, la combinació d’esglai i poesia.

La lectura és amena i ràpida, gràcies, imagino al tipus d’escriptura,  frases curtes i contundents que t’encaminen fins a la vora del penya-segat a cada relat, com entrar en un bosc fosc  on ja vas veient que el camí, bucòlic, es va complicant i no hi ha cap clariana per parar i agafar forces, pujades sostingudes d’aquelles que castiguen per arribar a un cim on l’única manera de baixar és llençar-te pel precipici. Sens dubte hi ha humanitat ens els personatges, i aquesta és la gràcia, la complexitat humana portada cap als extrems.

La grandesa de l’autora es percep en la capacitat de saber transmetre en tots els relats, una atmosfera freda, que d’alguna manera també et protegeix del contingut, una molt meritosa capacitat descriptiva, perquè en poques paraules ets capaç d’imaginar-te els llocs i l’entorn on succeeixen els fets i, sobretot els personatges, que són capaços de sorprendre’t en diferents sentits, fins i tot, oposats.

Bona feina de traducció d’Anna Casassas perquè la lectura és fluïda i t’embolcalla i no et deixa fins que tanques la darrera pàgina. O sigui, bona recomanació per a qualsevol tarda de festiu en la que necessiteu remoure una mica l’ànima i alhora gaudir de bona literatura. A mi m’ ha suposat la descoberta d’una autora i d’una editorial.

“Al començament, quan feia pocs dies que els pares havien desaparegut i la pèrdua era fresca, en sentia les veus. Les veus del pare i de la mare. El gelat de préssec a taula. Els gerds, les groselles, el morat dels nabius. Les veus en dialecte, lentes i  monòtones. Les roses grogues del jardí portaven cicatrius.”

“A part de pansir-se, les flors no poden fer res més, no pas diferentment dels éssers humans. Les flors, en competició amb els morts, estan impacients per tornar-se pols descurada, pensava la vella. Els morts saben què fer de les flors abandonades sobre làpides. Saben com recompensar la persona que els ha portades. Saben venjar-se de les ofrenes. Si no els agraden. Poden agrair una pregària inútil. O un penediment. No hi ha res que tingui tanta força com el que és va.”

“Es juraria que tots els cònjuges pensen en la mort de l’altre. En cada pensament afectuós s’hi amaga un pensament assassí, una ploma.”

  

dimarts, 28 de maig de 2019

El dolor | Marguerite Duras


Marguerite Duras
El dolor
Traducció de Blanca Llum Vidal i Arnau Pons
LaBreu, 2019



El dolor és la primera part del llibre, el diari que Marguerite Duras va escriure mentre esperava, desesperadament, la tornada del seu marit dels camps de concentració. 

“El dolor” fa mal, ella diu que no recordava ni haver-ho escrit, es publicà per primera vegada quaranta anys després.  La vida mai s’atura, i el cervell recol·loca les emocions passades de manera que no t’impedeixin continuar vivint, s’incorporen els fets en el bagatge conscient, però les emocions viscudes en aquells moments, tanta desesperació, tant  de dolor, tant de patiment, s’atomitzen amb el dolor dels altres, i acaben amagades en llibretes col·locades al fons dels armaris, i en el bagatge inconscient.

Malauradament estem avesats a llibres, poemes, fotografies, quadres i films que ens expliquen l'horror, la vida dels camps de la mort, de les deportacions, dels trens, de les tortures, de les cambres de gas, de la guerra. De l’alliberació, de les fugides, de la supervivència. La particularitat d’aquest text és que mostra els dies que van haver-hi entre l’arribada de l’exèrcit aliat a l’Alemanya nazi, als camps de  concentració, la rendició d'Alemanya, i la tornada a casa dels supervivents o la confirmació de les morts. Dies i  setmanes d’una angoixa permanent, d’alegries i tristeses col·lectives, i sobretot íntimes.

El dolor també és fer-se conscient del procés de deshumanització sofert per les víctimes dels camps de concentració, l’arribada de no-cossos, la lenta recuperació, l’esperança i la desesperança. Cal llegir, cal recordar, cal fer-ne pedagogia, cal mirar als llocs on encara es cometen barbaritats, cal estar amatents i actius perquè que no passi, perquè no torni a passar.

La segona part del llibre és un recull de cinc històries de la mateixa època, alguna real i d’altres imaginades, unides pel fil dels esdeveniments que varen marcar aquells dies, des d’una relació de l’autora amb un home al servei de la Gestapo, la tortura d’un delator, l’atracció envers un milicià confinat, el desconcert d’un estranger fora de lloc i un conte breu sobre una nena jueva a qui els pares van lliurar a una veïna per salvar-la de l’horror. Tots són textos que commouen, que sacsegen, que situen.

Llegir a Marguerite Duras és un plaer, el seu ritme poètic i amb un fons tan cru, en fa un plaer més aviat dur, però necessari. Ens apropa als fets des de la vessant més emocional, a les contradiccions, a les necessitats i a les pors més humanes, i alhora des de la vesssant de la dona activista. És una sort que es decidís a publicar el seu testimoni, i que ara el puguem llegir en la nostra llengua gràcies a la traducció de Blanca Llum Vidal i Arnau Pons,  i s’afegeixi a la resta de propostes, sempre valentes, de LaBreu.  


"Sempre al sofà, a prop del telèfon. Avui sí, entraran a Berlin. Cada dia ens ho anuncien, però avui serà realment el final. Els diaris diuen de quina manera ho sabrem: per les sirenes que sonaran una darrera vegada. La darrera vegada de la guerra. "

"Si es lliga l'horror nazi a un únic destí alemany, i no pas a un destí col·lectiu, l'home de Belsen serà reduït a les dimensions d'un ciutadà regional. L'única resposta que es pot donar a aquest crim és fer-ne un crim de tots. Compartir-lo. Com la idea d'igualtat, de fraternitat. per poder suportar-lo, per tolerar-ne la idea, compartir el crim."

"La nena abandona la finestra i es posa a cantar una cançó estranya en una llengua que no entén. Es mira al mirall. Veu cabells negres i ulls clars. Els ulls són d'un blau molt fosc. La nena no ho sap. Tampoc no sap que des de sempre ha sabut aquesta cançó. No recorda haver-la apresa mai."

dimarts, 21 de maig de 2019

Matar l'àngel | Virginia Woolf

Virginia Woolf
MATAR L'ÀNGEL
Traducció i epíleg de Mireia Vidal-Conte



Selecció, a càrrec de Mireia Vidal-Conte,  de sis articles que Virginia Woolf va escriure entre 1918 i 1940 en els que tracta, en diferents contextos i situacions, el desenvolupament personal de la dona més enllà de la seva vessant domèstica i familiar.

En el primer article compilat, l'autora ens parla del poema  de Coventry Patmore, "L'àngel de la casa", un poema descriptiu de les qualitats de les "bones dones" que va marcar l'estereotip femení des de  l'època victoriana. Ens explica el seu disgust amb aquest concepte de dona, interioritzat,  limitador del creixement personal.

Ens en podem fer el càrrec perfectament, considerant que en el nostre país aquest model de "bona dona" es va allargar molts més anys, i, encara ara, condiciona a un bon nombre de dones, i encara, ara hi ha partits polítics que el tornen a defensar. L'esment al poema que acaba donant títol al llibre li serveix a l'autora per dir-se i dir-nos que  hem de matar aquest àngel que duem inculcat ben endins, i ho hem de fer per poder escriure sense sentiments de culpa, per poder treballar, per poder participar a la vida política, a la vida cultural, a la vida en definitiva, tal i com ho fan els homes, sense sentiments contradictoris.

Els articles fan referència a la vessant professional de la dona, a les dones escriptores, a les dones de classe alta, a les dones treballadores, a l'evolució de la dona des del S. XIX, i al paper de les dones durant la guerra i a com de diferent serien els conflictes si les dones estiguessin en posició de ser part activa en la seva resolució.

Tots els articles són una delícia de lectura, i en bona part tan contemporanis que fa esfereïr i alhora fer-se conscient del ritme lent i la resistència als canvis de la humanitat, dones incloses.

L'epíleg de la Mireia Vidal-Conte ve a ser una adaptació als temps actuals, donant per fet que qui més qui menys ha aconseguit sobreposar-se a  l'àngel, i considerar-se tan vàlida com l'altra meitat de la humanitat, però  el què ens caldria, també, és matar la casa, o sigui no només tenir una cambra pròpia sinó que fos en un espai allunyat de les obligacions domèstiques, o sigui l'àngel de la llar, d'alguna manera o altra, encara mou les seves ales.


"Donant per descomptat que la dona de classe mitjana ara disposa de cert temps lliure, certa educació i certa llibertat per investigar el món on viu, no serà en aquesta generació ni en la propera que haurà adaptat la seva posició i haurà valorat de manera clara el seu poder. 'Tinc els sentiments d'una dona', diu Bathsheba a Lluny del brogit del món, 'però només tinc el llenguatge dels homes.' D'aquest dilema sorgeixen infinites confusions i complexitats. L'energia ha estat alliberada, però en quina forma ha de fluir? Intentar acceptar formes, descartar les que encaixen, crear-ne d'altres més adients, és una feina que s'ha de completar abans d'assolir la llibertat o la fita. A més, està bé recordar que la dona no va ser creada l'any 1860. Una bona part de la seva energia ja s'utilitza i està molt ben desenvolupada. Abocar tanta energia sobrera com deu haver-hi en les noves formes sense malbaratar-ne ni una sola gota és un problema difícil que només podrà solucionar-se amb l'evolució i emancipació simultànies de l'home." (pg. 88)


Enllaç a l'editorial on es poden llegir les primeres planes. 

divendres, 17 de maig de 2019

Fugir era el més bell que teníem | Marta Marín-Dòmine


Fugir era el més bell que teníem
Marta Marín-Dòmine
Club Editor





Confessaré que no m'és fàcil fer una ressenya d'aquesta novel·la (?). I pose l'interrogant perquè aquest llibre està farcit de preguntes, reflexions i bona cosa de disquisicions que acompanyen la narració que pertanyen al gènere de l'assaig; per tal jo li diria novel·la-assaig.

La narradora escriu sobre les memòries del seu pare i ressegueix la seua memòria i la de la família abans i durant la guerra espanyola i la Segona Guerra Mundial, i sembla assumir l'exili i les guerres d'ells. Ja des de la primera línia ens marca quin és el seu destí: "Errar, desviar-se d'un camí, anar d'un lloc a l'altre sense rumb". Reflexiona sobre la tendència i el desig que té d'emigrar, amb la idea de que no estarà mai al lloc que pertoca i on passen les coses.

L'autora ens planteja que es pot heretar l'exili, la guerra, el sofriment, la por. Els records d'un pare poden esdevenir records per a la filla, l'exili dels pares poden convertir els fills en éssers errants amb un moviment perpetu, sempre bagabundejant, sempre amb la maleta a punt.
I ens explica la seua experiència que va veure com els avis i els pares van haver d'empassar-se la derrota i la pèrdua dels ideals.

Com ja he dit la novel·la està plena de reflexions i preguntes, de doloroses vivències, d'extractes del diari del pare, de records seus i d'altres... que se'ns presenta com un tot. La narradora avança i torna per aquesta barreja, elideix matèria, recula i accelera de nou, i no sabem si estem a la fi del llibre o al principi, o si pel contrari hem tornat al punt de partida o d'arribada. Però el relat sempre està al nostre costat i l'assumim com si fos nostre.

Us recomane aquest llibre que ens obliga a reflexionar, no a plorar.