Pèl de panotxa.- Jules Renard

Jules Renard
Pèl de panotxa
Traducció d'Antoni Clapés
Edicions Sidillà, 2015


Potser, a la llibreria, miraràs el llibre una i  altra vegada. Possiblement el tindràs a les mans i, fins i tot, en llegiràs la contracoberta, i això de “que relata amb lucidesa i ironia la vida d’aquest alter ego de l’autor” quan era menut ja te’l farà més abellidor (però no, encara no et decidiràs). Potser pensaràs que és un llibre per a xiquets que es pot llegir per gent gran (Vila-Matas qualifica aquesta obra de “clàssic de la novel·la infantil per a persones madures”), però no. Que és un clàssic?, doncs jo no el coneixia...
Però al final, ves per on, arribarà una amiga (acèrrima i boníssima lectora) i ens el regala!
I, amb sorpresa i desassossec creixents, comença l’aventura...

Amb un llenguatge senzill però colpidor el relat s’estructura en 48 escenes independents que són com a fotografies que formaran l’àlbum de Pèl de panotxa.
La senyora Lepic ja ha tingut dos fills, tots dos preciosos i encisadors, i el tercer li surt terriblement de color taronja (panotxa). És un color odiós: radical per a uns, cínic per altres ... (Demaneu-li, si no, a la Rita). Pot arribar a agradar-te, però és el color dels bigots de les guineus. Pregunteu a qui es dedica a la cria de gallines.
I segurament, creiem, aquest és el terrible mèrit (o culpa) del nen, de qui no arribarem a saber el nom; només aquesta és la causa, creiem, d'un odi i un maltractament que no s'entenen. Situacions de vexació i humiliació cap a ell, però també de crueltat per part del xiquet.

El detallat relat de les "atencions" de la senyora Lepic vers el seu fill cal llegir-lo. No es pot explicar: primer perquè no tenen explicació possible; segon perquè aquestes “atencions” són tan subtils que vistes des de fora no semblen tan menyspreables, i finalment perquè són incomprensibles des del punt de vista de la nostra concepció del que entenem com a ens “mare”.

Petita (per la grandària, no pas per la seua grandesa) novel·la escrita fa més de cent anys que representa límits d’allò que es por contar o narrar només aconseguits (i, possiblement, superats) en l’insuportable, per dolorós, "Gran quadern" de la Kristoff.
El llibre se't queda enganxat a les mans. No pots deixar de llegir-lo. Allò que estàs llegint no t'ho pots creure. No dónes crèdit. T’atures, si de cas, per beure aigua i poder empassar-te el “mal tràngol”.
Un llibre, a més a més, preciós; amb la seua magnífica il·lustració de portada hipnòtica, i el tacte verjurat de la seua coberta, i la seua grandària deliciosa, i les seues dues-centes pàgines de suau paper crema.

De la primera lectura del llibre ens quedaríem amb... tot.
Recomanaríem de recomanar-lo immediatament a algú amb qui es pugui anar comentant a mesura que el vagi llegint (algú de casa, doncs, o amb possible trucada freqüent de telèfon: parella, veí, amant o parent).

En una segona lectura, boli en mà, podem destacar les converses del nen amb els adults: la mare, el padrí, el pare (aquesta última és definitiva).
L'àlbum (últim capítol) també és imprescindible.
I el capítol de la revolta.
I l’última frase del llibre (superba i que només cobra sentit si t’has llegit aquesta meravella, aquesta revenja de l’autor amb el seu passat).
Bé, tot.

Aquesta amiga sempre l'encerta. Gràcies.

Llegiu el pròleg i un parell de capítols aquí.