dissabte, 29 de març del 2014

El marqués y la esvástica. Rosa Sala Rose. Plàcid Garcia-Planas.

Rosa Sala Rose
Plàcid Garcia-Planas
El marqués y la esvástica.
César González-Ruano y los judíos en el París ocupado.
Editorial Anagrama. Crónicas. Barcelona 2014.
497 pàgines
24,90 Euros.


Els anglosaxons  disposen d’una paraula que designa nítidament un determinat tipus de llibres. La paraula es "Quest",  que podria traduir-se com “Recerca”.
Son llibres que es nodreixen d’elements heterogenis: dades biogràfiques, texts testimonials, narrativa i investigació històrica, literatura de viatges, literatura epistolar i fins i tot de vestigis del gènere negre o del “faits divers”.

Dintre del gènere “Quest” destacaria una obra seminal de la literatura anglesa, escrita al 1934 i que porta el inequívoc títol de  “En busca del barón Corvo” (The Quest for Corvo, 1934) del escriptor anglès A.J.A Symons. (editada al 2005  per l’editorial barcelonina “Libros del Asteroide”), que guarda no poques similituds amb el llibre que estem comentant.
Altres freqüentadors  del “Quest” han estat narradors tan interessants com l’alemany W.G. Sebald i el francès Patrick Modiano (el seu llibre “Dora Bruder” també guarda similituds amb el nostre llibre) 

Una altre de les particularitats d’aquest tipus de llibres es que l’autor o autors, s’introdueixen dins del text mateix que estan escrivint,  com a recercadors o buscadors d’informació o de dades que expliquin el perquè d’uns determinats fets històrics inexplorats abans o simplement que donin respostes al periple vital, moral i intel·lectual d’una persona real, de passat controvertit i opac.
A mesura que l’autor ens explica la recerca (el que sent, el que viu o el que pensa mentre porta a terme la investigació) ell mateix ens va aportant i explicant el contingut del que està recercant. D’aquesta manera es mostren al lector l’origen de les fonts documentals consultades, siguin aquestes documents d’arxius, testimonis de persones que van conèixer els fets, informes policials, sumaris judicials, cartes manuscrites, llibres anteriors, articles de premsa, certificats de naixement o defunció i moltes altres coses aprofitables per la investigació.
Jo penso que aquesta es una forma més propera i també moderna de crear un text narrativament i formalment bellíssim (per la seva estructura múltiple i heterogènia), que abat o derriba  la “quarta paret” narrativa, i  facilita que el lector i l’autor acabin empatitzant i, fins i tot, fonent-se a l’hora de fer determinats descobriments. Jo ho he percebut com una forma privilegiada de “narrativa total” de no ficció, atès de que, per sobre de tot, estem davant d’un rigorós estudi històric d’una època i del comportament de les persones que la van habitar. 
  
Després de llegir “El marqués i la esvástica”, en la meva modesta opinió crec que estem davant d’un “Quest” de considerables dimensions, potser davant d’un dels millors “Quest” que s’han realitzat mai al nostre país; i a priori  César González-Ruano esdevé el personatge objecte de la recerca, encara que després de llegit el llibre arribem a la conclusió de que hem anat molt més lluny, ens hem enlairat molt més a dalt que a la simple biografia d’una persona.

D’entrada, el llibre investiga, de forma paral·lela dues llegendes negres, com si fossin dos “Quest” alhora, sota la sospita que aquests dos enigmes podrien estar connectats: 

1.- La llegenda negre del periodista espanyol César González-Ruano, durant els anys trenta i quaranta, segons la qual, presumptament, aquest periodista hagués pogut estar involucrat en el tràfic de salva conductes i obres d’art de ciutadans jueus, durant la Segona Guerra Mundial, aprofitant-se de la situació i enriquint-se, a costa d’ells i de la seva desgràcia (quasi sempre la mort a mans dels alemanys).

2.- La llegenda negre de les massacres andorranes, en les quals grups de desaprensius i/o “passadors”, haurien enganyat a ciutadans jueus, fugitius del nazisme, fent-los creure que els passarien per la frontera pirenaica a fi d’arribar a Espanya i fugir així d’Europa. Els hi cobraven una quantitat per “passar-los” però un cop arribats a la muntanyes, i a les valls, molts d’ells van ser assassinats i espoliades les seves pertinences (diners i or).

La investigació dels autors va encaminada a treure llum sobre aquestes dues llegendes, les quals van ser connectades (o lligades) fa anys per l’antic anarquista i guerriller català  Eduard Pons Prades, en el seu llibre “Los senderos de la libertad”. Pons Prades va identificar a González-Ruano com a presumpte responsable del robatori i posterior assassinat de fugitius jueus a la França ocupada pels alemanys.

Però el llibre resulta, com deia abans, per sobre de tot, una impressionant i fascinant investigació -molt ben documentada i encara millor narrada- del naufragi moral i ètic que la Segona Guerra Mundial (hi podem afegir també la Guerra Civil Espanyola) va desencadenar a Europa, on el gran boc expiatori foren els ciutadans jueus –convertits pels nazis en pàries desesperats- i  que de forma fastigosa i repugnant van ser espoliats i massacrats.  

La llista de col·lectius o grups socials venuts al nazisme assassí es llarga i vergonyosa.

El periodisme espanyol va ser un dels primers col·lectius que es va vendre i sotmetre a la propaganda alemanya, ja a començaments dels anys 30:

La primera part de l’obra busseja per totes les ramificacions que el ministeri de propaganda nazi de Goebbels va estendre dins de diaris com l´ABC, Informaciones, La Vanguardia i molts altres durant els anys 30 i 40.
Resulta increïble la quantitat de periodistes i corresponsals, dels diaris més importants del Estat van ser, directa o indirectament, mediata o immediatament, subornats pels nazis a fi de divulgar tota la propaganda més abjecte del Tercer Reich. Temes com la prohibició de contraure matrimoni entre jueus i gentils, les lleis racials, la purga de comerços jueus, la “nit dels cristalls trencats”, etc. etc. foren filtrats  i “ovacionats” pels diaris i corresponsals espanyols, amb una prosa encesa i tronada, mostrant-les com a mesures exemplars, virtuoses i a imitar.

De tota la documentació investigada pels autors el que queda més mal parat, sens dubte, es en César González-Ruano. 
“Ruano” (com se’l coneixia) apareix, tant a Espanya com als diferents destins com a corresponsal,  com una “ploma” amoral, mercenària fins al paroxisme  i malaltissament antisemita. Durant aquells anys el periodista espanyol signa articles amb el seu nom o amb pseudònim, i accepta tot tipus de arranjaments com a corresponsal a sou (signant tant els articles que ha escrit ell com els que ha perpetrat directament el mateix ministeri de propaganda nazi). Si això ja fos de per si lamentable,  Ruano també engega campanyes de desprestigi contra companys de professió que no es deixen subornar.

El periple europeu de Ruano comença a Itàlia (Roma i Positano) -etapa reconeguda per ell com la més feliç de la seva vida-, per després passar a un Berlín ja asfixiantment nazi, i  finalment al París ocupat pels alemanys. 
  
Dins la França de l’ocupació, el llibre desgrana l’activitat delictiva de diferents espanyols i francesos que van enganyar i furtar obres d’art i diners a ciutadans jueus, els quals ho van perdre tot amb la ocupació alemanya, fins i tot la vida.

Totes les fonts consultades pels autors mostren a Ruano com a estafador de jueus, delator i col·laborador de la Gestapo.

Paral·lelament,  com si es tractés d’una ramificació malalta i tràgica del drama de la França ocupada, arribem al anàlisis dels moviments transfronterers, on es trobava l’activitat dels “passeurs” (passadors) de bens i persones per la frontera pirenaica franc-espanyola. I aquí emergeix Andorra i la seva llegenda negra.
Els autors analitzen –amb el rigor de cartògrafs-  mapes, rutes, així com als diferents personatges (contrabandistes) de l’època i els seus itineraris, gràcies a testimonis –que en el seu dia van escriure llibres sobre l’assumpte- i sobretot amb l’estimable  l’ajuda de sumaris judicials (que la Sra. Sala analitza de forma magistral).
En aquest punt, el principat d’Andorra esdevé un lloc clau i recurrent en el llibre. 

Si tingués que escollir el capítol que més m’ha commogut del llibre, sens dubte elegiria el 25, titulat “Ángeles que tropiezan”. En ell es relata la historia, també tràgica, del grup surrealista de joves artistes anomenat “La main à plume”, el qual, durant la guerra,  van oposar-se a l’ocupació alemanya editant una revista cultural clandestina.
Aquest petit fragment es il·lustratiu d’aquest grup:

“Uno de los méritos de La main à plume fue que siempre defendieron la cultura alemana”, me cuenta Rose-Hélène. “Siempre comprendieron que no era una lucha contra la cultura alemana, sino contra los nazis.”

Per acabar dir-vos que tenia moltes ganes de llegir aquest llibre. Ja havia llegit altres treballs anteriors de la germanista i romanista Rosa Sala Rose. Us he de dir que no m’ha decebut en absolut. Al contrari, he trobat moltes més satisfaccions de les que pensava.
Més que llegir el llibre l’he devorat. Us el recomano moltíssim. És una joia.


dijous, 27 de març del 2014

Això és tot. James Salter



James Salter. 2014
“Això és tot”. Ed Empúries. Traductor: Ferran Ràfols Gesa
“Todo lo que hay”. Salamandra. Traductor: Eduardo Jordà
Original: “All that is”. 2013


He passat quatre dies abduït per en Salter. Ha aparegut en català i castellà l’última novel·la que ha publicat. Diuen els textos promocionals que després de trenta anys ha tornat. Durant aquests dies continuava la meva activitat habitual, però tenia tot el dia al cap en Phillip Bowman, el protagonista del llibre i volia arribar a casa per continuar. Tot i l’edat, en Salter està en plena forma. No conec cap altre autor capaç d’explicar coses amb frases tan curtes. I aquí, encara que tingui 88 anys, ofereix escenes de sexe mínimes, traçades amb dues o tres frases subtils, que et deixen...........no sé com dir-ho sense ser barroer. 

La novel·la explica la vida d’en Phillip des que es troba en un vaixell de guerra a Okinawa abans de la derrota del Japó. Tornat a la societat civil comença a treballar d’editor i després d’assessor literari. Però el que de debò explica és el món de les relacions humanes que envolten al protagonista. El seu matrimoni amb una dona “preciosa” que acaba en un fracàs quan tots dos se’n adonen que no tenen res a veure. Que la vida a Virginia, un estat ple de wasps que reprodueixen la vida rural i benestant d’Anglaterra, amb cavalls, boscos, grans finques envoltades de prats no és per en Phillip. Que no pot suportar l’animadversió que percep del seu sogre. I que ella no està gens interessada en la literatura ni en la vida, ni en les relacions humanes; que no tenen res per compartir. Ella li diu com qui informa que va a comprar menjar i ell accepta el que ja ha pensat que era inevitable. I, a més, en un viatge a Londres, ha conegut una altra dona, experta també en el món de l’edició i encara que manté una aparença de matrimoni, entre ells passen coses intenses, inclòs un viatge a Espanya.  Aquí comença una vida plena de relacions íntimes i familiars que li serveix a Salter per explicar la vida mateixa. Els dubtes existencials sobre les parelles, sobre l’amor, sobre el sexe, sobre les estranyes relacions entre aquestes tres coses. Sobre l’aspiració a mantenir les relacions i com el temps i la rutina es mengen les coses. Sobre l’excitació vital de trobar algú amb qui entendre’t, sobre el vigor que proporciona un contacte vital, una connexió màgica que aplega enteniment íntim i desig. 

I també, dues connexions. En Salter explica l’assassinat a finals de 1942 d’en Reinhard Heydrich, ajudant de Himmler i principal cervell de la solució final del “problema Jueu” per part de dos exiliats txecoslovacs (perquè un era txec de Moravia, Jan Kubiš i l’altre eslovac, Jozef Gabčík) i membres de la resistència a Praga: el mateix que l’esplèndida novel·la que Laurent Binet va publicar el 2011 (HHhH, Seix Barral). A més, hi ha dues pel·lícules sobre aquest assassinat que va acabar bé, perquè van aconseguir el seu objectiu (què més hauria pogut inventar en Heydrich?) però malament perquè els dos van ser descoberts i assassinats en una església de Praga.

La segona connexió és el conte immortal d’en Hemingway “Els assassins” (The killers, 1927). Un conte magistral on dos mafiosos busquen a un home d’origen suec, boxejador acabat, per matar-lo. Aquest sap que no pot fugir i espera l’arribada dels pistolers estirat al llit de la pensió on viu. I encara que el vinguin a avisar per a què fugi, ell sap que no pot fer-ho, que ja porta temps fent-ho i que no vol o no pot fer-ho més. La pel·lícula, amb un gran Burt Lancaster, dirigida per en Robert Siodmak en 1946, es va estrenar a Espanya amb el títol estrany de “Los forajidos”. Hi ha una altra versió, de 1964, dirigida per Don Siegel i protagonitzada per John Cassavettes, on s’explica més clarament la desil·lusió per la traïció d’una dona. En fi orfes, que m’ho he passat molt bé i ho volia compartir.

dissabte, 22 de març del 2014

EL ÁNGEL ESMERALDA. Don DeLillo

El ángel esmeralda
Don DeLillo
Seix Barral ed.
2012
232 pàg.
Trad. de Ramón Buenaventura

Com, d'un recull de contes, que podria semblar escrit per omplir un forat, donat que DeLillo sempre ha sigut un escriptor d'històries llargues o per complir algun contracte i tal, s'acaba convertint en una de les cimes creatives d'aquest escriptor americà.

Perquè?
Cada conte, escrits entre el 1979 i el 2011 l'últim, són 9 històries sorprenents, amb aquest ambient delillonià tant particular que ens agrada als seus seguidors però que aquí no es converteix ni en una cosa abstracta ni minimalista: com si hagués trobat el punt just. Cada història té uns personatges súper ben dibuixats; personatges situats en un entorn que no controlen i on sembla que una por, un pànic conceptual dins l'ambient general, els envolti i només puguin respirar-lo.
I totes les històries son tant bones (per sorprenents i diferents) que voldries que no s'acabessin i que continuessin amb aquesta prosa justa i precisa.
Això és el dream-team dels contes:
"Creación" és una història genial situada en una illa d'una república bananera on els protagonistes no aconsegueixen trobar vol en un aeroport kafkià per sortir d'allà; "Momentos humanos de la tercera guerra mundial" són uns astronautes volant per sobre del planeta mentre a la Terra hi ha una guerra global (quasi podria semblar que "Gravity" l'hagin tret d'aquí...). "El corredor" és pur Delillo: Aquest pànic invisible que sembla que estigui a l'aire... "El acrobata de marfil" (boníssim!!) és la por en uns dies de terratrèmols, a Atenes d'uns professors nadius d'anglès (Delillo és l'escriptor que millor parla de la por, que explica millor els temors dels seus personatges, el que millor explica aquests sentiments dels seus protagonistes però curiós: mai vol espantar al lector)... "El ángel esmeralda" (obra mestra dels relats. Hauria d'estar a totes les millors antologies a partir d'ara) són unes monjes de beneficiència al mig del Bronx més salvatge. "Baader-Meinhof" és estrany però molt bo, igual que estranya és la història dels dos personatges perduts enmig de la metropòlis i que la casualitat fa trobar. "Medianoche en Dostoievski" (també obra mestra!!) és una genial història d'iniciació i curiositat en una petita universitat. "La hoz y el martillo", ambientada en una presó de condemnats per delictes econòmics té grans pàgines i brillants moments de diàlegs postmoderns i d'economies globals...

Aquest és un llibre per disfrutar-lo i llegir-lo lentament, enganxats a la prosa.
Els del burger diuen que el sabor es el King. Fora!!
Delillo sí que és el King!!!!! És l'amo!

divendres, 21 de març del 2014

L'ésser solar - Anna Gual

Anna Gual
L'ésser solar
Lleonard Muntaner Editor, 2013
Premi de poesia mediterrània Pare Colom 2013

La poesia d'Anna Gual radia, com el sol, energia, diria que una energia nascuda de la fusió de l'experiència, de molta reflexió i del prendre consciència de la vida. Ella mateixa el qualifica de llibre intens i dur*. És dur, cert, però alhora, tot i aquesta manca de suavitat en expressar emocions, sentiments i percepcions, la veu de la poeta és profundament femenina, sap arribar a l'ànima, és una veu interior que busca allò que no té, que comprèn allò que li manca, que colpeix. I alhora exterior, que interpreta la realitat  no per entendre-la sinó per tolerar-la i sobretot per fer-s'hi un lloc. 





BROTS

Entre lletra i lletra
hi neix un munt d'herba
que no penso tallar.

He tornat a desenterrar significats,
a tensar les paraules ajuntant-les.

Mira'm com contemplo,
no em cruix el cos
només en l'acte de mirar.

Estirar les definicions 
com qui estira els ossos
en el moment de llevar-se.

Allargar els sons
perquè t'arribin les ones
ara que ets totes les cases,
tots els rebosts,
tots els refugis nuclears.

Deixa de repetir en veu baixa
que no em vols al costat del llit
si escric així, que et sento.

Les coses no són el que semblen ser,
sinó tota la resta.



EXILIS EN DO MAJOR AMB VENT DE FONS

Set bilions de capes de pell
s'equivoquen i avancen i rastregen
i xoquen i viatgen i retornen i se separen
i jeuen exhaustes.

Quan et preguntin i no sàpigues que respondre,
digues

buscar i no trobar
també és una resposta

i deixa'ls amb la paraula a la boca


*Entrevista a l'autora publicada a Núvol

dilluns, 17 de març del 2014

El padre. Las novelas de Patrick Melrose. Edward St. Aubyn

Edward St. Aubyn
El Padre
Las novelas de Patrick Melrose
Da igual (Never mind, 1992)
Malas noticias (Bad news, 1992)
Alguna esperanza (Some hope, 1994)
Editorial Mondadori, 2013
Pàgines:  400
Preu: 23,90 Euros
Traducció al castellà de Cruz Rodríguez Juiz

  
“El padre” recopila en un sol volum les tres primeres novel·les de la sèrie sobre la vida del aristòcrata anglès Patrick Melrose.

Argument de les tres novel·les:

En la primera de les novel·les, titulada “Never mind” (Da igual), ens trobem en un idíl·lic château familiar del sud de França, on el petit Patrick, de només cinc anys,  passa els dies jugant dins del jardí que a ell li sembla màgic i encantat. El seu pare, el Doctor David Melrose es un sàdic maltractador i la seva mare, Eleanor, una alcohòlica. Un tarda d´estiu es preparen per rebre a uns invitats per sopar, quan succeirà un brutal fet que marcarà la vida sencera d´en Patrick.

La segona novel·la porta per títol “Bad news” (Malas noticias), i abarca un dia en la vida del jove Patrick (que ja té vint anys). El protagonista viatja a Nova York per portar a terme una tasca que només ell pot fer. Allà assistirem a la durisima  i alucinant dependència d´en Patrick a les drogues. Aquesta segona part es un descens al infern de l´addicció.

Finalment, a la tercera novel·la, “Some hope” (Alguna esperanza), en Patrick Melrose ja es un home adult de quaranta anys, rehabilitat de les seves antigues addiccions. Ha estat invitat per uns amics a una gran festa aristocràtica on, entre altres personalitats, assistirà com a invitada d´honor la princesa Margarida (germana de la Reina). En Patrick, en el decurs de tot aquell dia aconseguirà comprendre tot el que ha estat la seva vida i, per primera vegada, d´ençà que era un nen, trobar una certa pau interior.

Estil i admiració per l´autor:

Edward St. Aubyn es un escriptor injustament infravalorat i absolutament desconegut a casa nostra; de fet aquestes tres novel·les van ser publicades a Anglaterra fa més de vint anys. Resulta increïble que un llibre tan important hagi tardat tant a arribar a aquí.

L´autor ha estat comparat, per la critica anglosaxona, amb Evelyn Waugh, Oscar Wilde i P.G.Wodehouse. Es un reduccionisme i una ridiculesa fer aquestes comparacions.
St. Aubyn es un escriptor únic i incomparable, dotat d´un estil precís, quirúrgic i bellissim. Aquest llibre conté algunes frases inoblidables, per la seva duresa i alhora per la seva capacitat filosòfica.
“El padre” no et deixa indiferent. Llegir-ho es tota una experiència.
Edward St. Aubyn va escriure aquests tres llibres per exorcitzar un fet traumàtic i personal: de petit va patir “abusos” per part del seu pare. Estem, llavors, en un terreny sensible i devastador, i molt privat.

Amb la valentia i el coratge d´un home trencat, St. Aubyn va escriure el primer llibre “Never mind” (Da igual), sota l´ advocació del poder de la paraula, suant i amb taquicàrdies. En aquest primer tram succeeix el fet traumàtic i St. Aubyn ho narra amb ma mestra. Res hi sobra, res hi manca. La pàgina i mitja de “Da igual”, on assistim al fet terrible, es una obra mestra de la contenció, sensibilitat i el·lipsis narrativa.  
A partir d´aquí, St. Aubyn es llança i la seva prosa ja no abandona les alçades de l´excel·lència, assolin nivells estratosferics.
La segona part, (Malas noticias), St. Aubyn ens arrastra a un remolí d´autodestrucció, i l´estil narratiu segueix sent genial. Mai havia llegit unes pàgines tan precises en la forma de descriure com la droga desposseeix i anihila al ser humà. Aquesta segona novel·la ens remet a autors com William Burroughs o Hunter S. Thompson.

St. Aubyn escriu coses com aquesta:

“Volvió a comprobar que llevaba las pastillas (bolsillo inferior derecho) y luego el sobre (interior izquierdo) y las tarjetas de crédito (exterior izquierdo). Este tic nervioso, que en ocasiones realizaba cada pocos minutos, equivalía al hombre que se persigna al altar: las Drogas, la Pasta y el Espíritu Santo del Crédito.(...) La cuenta de dos mil ciento cincuenta y tres dólares era mayor de lo que Patrick esperaba. Se alegró en secreto. La erosión del capital era otro modo de malgastar su sustancia, de volverse tan hueco y fino como se sentía, de aligerar la carga de una buena suerte inmerecida y cometer un suicidio simbólico mientras todavía vacilaba en lo tocante al real. También albergaba la fantasía contraria, la fantasía de que cuando se quedara sin blanca descubriría un propósito incandescente nacido de la necesidad de conseguir dinero”

L´estil de St. Aubyn segueix a gran alçada a la darrera novel·la (Alguna esperanza). Aquí ens trobem amb un Patrick recuperat, que vol perdonar, comprendre.
St. Aubyn fa en aquesta última part un de les descripcions més dures i  intel·ligents que he llegit mai de l´ aristocràcia anglesa. Hi detecto aquí una gran influencia de “El temps retrobat” de Marcel Proust (darrera part de “A la recerca del temps perdut”). La diferencia es que el retrat que realitza  l´autor anglès, mes contemporani a nosaltres, es més crític amb aquesta classe social.  St. Aubyn ens mostra que aquesta gent ja no aporta res a Anglaterra, ans al contrari, representen un obstacle al progrés i a la vida natural. 
Patrick i el seu amic Johnny, arriben a la festa aristocràtica a la que han estat invitats. Un munt d´aristòcrates, entre la que es troba la princesa Margarida, es donen cita. Tots son éssers banals i Patrick reflexiona sobre aquesta classe social.

St. Aubyn escriu el següent:

“- Se necesitan cientos de fantasmas de esos para precipitar un ápice, vacilante y poco fiable, de sentido de la identidad –dijo Patrick-. Crecí rodeado de esa clase de gente: lerdos que parecían sofisticados y en realidad eran ignorantes como cisnes. 
- Son los últimos marxistas –dijo sorprendentemente Johnny-. Los últimos que todavía creen que la clase social lo explica todo. Mucho después de que se haya abandonado la doctrina marxista en Moscú y en Pekín, seguirá floreciendo bajo los toldos de Inglaterra. Aunque la mayoría de ellos tienen la valentía de un gusano medio comido –continuó calentándose- y el vigor intelectual de una oveja muerta, son verdaderos herederos de Marx y Lenin.(...)
Patrick sonrió.
- La verdad es que hay que patear muchos cadáveres para dar con alguien vivo. Se palpa una onda de estupidez que irradia del anfitrión, como cuando abres la puerta de una sauna. La mejor manera de contradecirlo es dejarlo hablar.”

El tema de la trilogia:

El tema central de les tres novel·les es l´abús de poder, en totes les seves formes i modalitats.
El pare d´en Patrick –David Melrose-  representa la disfunció moral de la classe aristocràtica; abusa sadicament del seu poder al si de la família i la seva figura abjecta planeja a tota l´obra com una ombra insalvable i abominable; d´aquí el títol genèric de la trilogia.

L´autor fa aparèixer, a la festa final d´aristòcratas, a la princesa Margarida (germana de la Reina Elisabet II). Aquest personatge resulta ser una abusadora social, una dona cruel, en la mesura en que ridiculitza i maltracta a altres convidats de la festa, servint-se del seu rang. Aquest abús de poder, com ens mostra Edward St. Aubyn, adopta tantes formes com modes de poder existeixen. 

El padre. Las novelas de Patrick Melrose” (així es titulen a Espanya) de Edward St. Aubyn representen un cim de la literatura moderna. Una obra mestra absoluta, escrita per un escriptor excepcional.

Kassel no invita a la lógica. Enrique Vila-Matas

Kassel no invita a la lógica
Enrique Vila-Matas
Seix Barral ed.
2014
300 pàg.

La Documenta és un esdeveniment artístic que es realitza cada 4 o 5 anys a la ciutat alemanya de Kassel durant els mesos d'estiu.
Normalment hi ha designat un responsable (un crític, historiador o comissari...) que a partir d'una teoria o idea seva s'encarrega de  definir el concepte que regirà el festival i en base a això triarà els artistes (d'arreu del món) que hi haurà a les diferents exposicions.

Documenta normalment té 2 o 3 grans exposicions col·lectives al voltant de la idea escollida per a cada ocasió però també, i aquesta és la gràcia del festival i segurament el secret de l'èxit d'aquest, la ciutat s'omple de propostes artístiques en molts indrets (alguns impensables) amb obres o instal·lacions d'artistes que també han estat escollits pels comisaris.

La primera Documenta es va iniciar just després de la Segona Guerra Mundial en una ciutat destrossada per les bombes aliades, però en un gest únic i valent, va confiar en l'art per donar-li nom a la ciutat i reconstruïr tant material com conceptualment la ciutat alhora que li donaven un valor afegit. I que ho han aconseguit ho demostra el fet que junt amb la Biennal de Venècia són els Esdeveniments (així en majúscula) de l'art mundial.

En la seva 13a. edició, l'any 2012, el tema central escollit va ser el desplaçament. A partir d'aquest concepte les comissàries van convidar alguns escriptors a escriure durant uns dies a la ciutat alemanya, de manera pública i davant de tothom, i el lloc escollit era a la taula d'un restaurant xinès.
Un d'aquests escriptors convidats va ser Enrique Vila-Matas.

No ens ha d'estranyar aquest fet perquè aquest autor, destaca precisament per ser un dels escriptors més vanguardistes, conegut per la barreja de gèneres en el seu estil, però també sobretot pels temes insòlits (però característics d'ell) que tracta en els seus llibres i alhora per la seva erudició i curiositat que en resulta de la seva forma literària. Podríem dir tranquilament que Vila-Matas és un escriptors-artista, i per tant no és estrany que el desplassin amb la seva obra i trajectòria fins a la Documenta.

"Kassel no invita a la lógica" és doncs, no podia ser de cap més manera en Vila-Matas, una "espècie" de diari dels dies de la seva estada a la ciutat alemanya, la fascinació que va sentint quan descobreix algunes de les obres del festival, la seva relació amb les organitzadores, amb una narració en primera persona i els monòlegs interiors i pensaments que porten el pes de la narració...
També els vagabundejos físics i mentals per la ciutat (clàssics en la narrativa vilamatiana)...
Moments divertidíssims, sobretot al principi, amb una petita antologia de Mcguffins verbals i literaris...

"El arte, pensé entonces, es algo que nos está sucediendo."

Una barreja d'estils, un desplaçament literari d'idees, valenta i sense por en aquesta trobada artística d'alt nivell, observat des del pòdium privilegiat de la literatura narrat amb un estil personal i súper únic...

"Esta es la classe de cosas, pensé, que nunca podemos ver en los informativos de televisión. Son silenciosas conspiraciones de personas que parecen entenderse sin hablar, calladas rebeliones que a cada momento tienen lugar en el mundo sin que sean percibidas, grupos que se forman al azar, súbitas reuniones en mitad del parque o en la oscura esquina y que nos permiten de vez en cuando ser optimistas respecto al futuro de la humanidad. Se juntan unos minutos y luego se separan y todos se afirman en la soterrada lucha contra la miseria moral. Un día, se sublevarán con furia inédita y lo dinamitarán todo."

Malentendido en Moscú - Simone de Beauvoir



Simone de Beauvoir
MALENTENDIDO EN MOSCÚ
Navona, 2013
Traducció de Joachim de Nys





Diuen que una bona foto ho és si explica almenys tres històries, més o menys explícites.

Quan algún bon/bona escriptor/esciptora explica com fan el ridícul dos que es volen i es donen per sabuts, tot i equivocant-se, ho fa explicant moltes més coses: el pas del temps, les nafres que provoca, la fragilitat del seny, la resistència dels afectes, l'amor als fills, el dolor de la pàtria...
"Esta es la ventaja de la literatura, se dijo a sí misma: las palabras, se las lleva uno consigo. Las imágenes se marchitan, se deforman, se apagan. Pero ella volvía a encontrar las viejas palabras en su garganta, tal como habían sido escritas."
Il cavaliere ho ha resumit molt bé, i només remarcaria que sobretot es tracta d’això, d’amor. D’una parella que després de molta vida compartida i amb una frenètica vida social i professional, es troben passant una temporada llarga a Moscú amb poca cosa a fer i pràcticament sols i això la porta a ella a qüestionar-se actituds i aflorar inseguretats.
“Atroz contradicción de la cólera que nace del amor y que mata el amor”
Aprofita l'escriptora gran per fer literatura, per expressar enormes evidències amb paraules exactes, per dibuixar un món que perdura....

I és que la Beauvoir explica tant en tan poques paraules i ho fa amb una elegància que de malentesos pocs, sinó tot el contrari.

Regàs parla de la vellesa, el fer-se vell, com a tema. Lecarme-Tabone parla, després del llibre, de ritme, de prosa, d'estil.

A primera lectura, li vaig dir que em semblava un llibre sobre el fer-se gran/vell... però l’he deixat madurar i crec que el tema de la vellesa és només l’excusa.

Jo parlaria de comunicació: de silencis assumits i/o trencats, d'explicacions necessitades, sobreenteses i/o eludides, de discussions murmurades i/o sotmeses a l'oblit, d'omissions caritatives i/o ofensives...

I també, com el títol ja insinua, d'una manifestació de desencís envers el comunisme rus, una societat trista i encarcarada, la manca de llibertat, el control de les autoritats, la burocràcia...
“...Hay jóvenes como Vassili y sus compañeros que están llenos de entusiasmo. Lucharán por un socialismo que no excluya ni la felicidad ni la libertad”
Jo, per casualitat (els vaig comprar el mateix vespre), he llegit el llibre amb un ramell de violetes en la taula sobre la qual recolzo el llibre i on escric... Ho recomano: la conjunció de text i aroma és perfecta.

Jo no vaig tenir aquesta sort, però estic convençuda que, com diu il cavaliere, la conjunció és perfecta.

No us el deixeu escapar, és gustós llegir un llibre aparentment senzill, carregat de contingut i delicadament elegant.

dimecres, 12 de març del 2014

Prohibido entrar sin pantalones.- Juan Bonilla







Juan Bonilla
Prohibido entrar sin pantalones
Seix Barral, 2013


El Futuro, sí, el Futuro: no era el lugar donde espera la muerte de cada cual, sino el lugar donde al fin se alcanzaría ese momento mágioc en el que ya no necesitaríamos al Futuro. (pàg. 32)
Durant un trimestre m'he acostat a Maiakovski: futurisme rus enfront de l'italià (Carrà em va pintar un retrat). Mal "rotllito". 
[...] Tu coche no es bello, Marinetti, le dijo Maiakovski, sólo expresión de tu riqueza. Apabullado, el italiano no sabía dónde esconderse del gigante que lo perseguía. Al final intervino la Policía, que se llevó a Marinetti a la estación, y a Maiakovski y los hermanos Burliuk a la comisaría, acusándolos de escándalo público y atentado contra la autoridad. [...] (pàg. 41)
Buscant la seua poesia em vaig trobar amb el Bonilla.
També he trobat poesia enfront de política, enfront de sociologia, enfront de filosofia, enfront d'economia fins i tot...
No tinc un discurs al voltant d'aquest poeta: Maiakovski se sabia de memòria tota la seua obra. Va viure intensament i poc. Va ser disbauxat, incendiari, irreverent i enamorat. Algunes coses d'ell m'agraden força i algunes no tant. I va fer poesia. La va escriure i la va viure. I les seues relacions més íntimes van tindre la seua raó d'ésser en la poesia
[...] El poema es un boca a boca, pero no el que le hace el poeta a su lector sino más bien el que le hace el lector al poeta: el encargado de darle vida al texto, de hacer que el texto conserve su vida y no muera ahogado, es el lector. El poeta es el bañista a la espera de que quien le preste aliento. (pàg. 173)
Bonilla, em pense, tampoc tno et fa un discurs: sí una molt bona novel·la, però. Suma poesia i vida i li ix el compte d'un llibre gros i àgil. Capítols breus com càrregues de fons. Ens explica la vida boja d'un boig valent: una història que fa la revolució, que estima, que es lliura, que dispersa la seua llavor, que viatja...
Bonilla fa una literatura amb força, potent, directa, elegant...
El títol ve d'aquesta obra de Maiakovski: La nube en pantalones.
Ara sembla que li van a donar un premi (ja està en la terna finalista del Bienal de Novela Vargas Llosa).
El nostre company Rafa M. ja ens va recomanar Chirbes. Jo a Bonilla. Qui ens parla de Vásquez?
Y luego, por fin, puntual, llegó el futuro. (pàg. 378)

dilluns, 10 de març del 2014

Amor robado.- Dacia Maraini






Dacia Maraini
Amor robado
Traducció de David Paradela López
Galaxia Gutenberg, 2013


(Abans en aquest bloc, de la mateixa autora:
- Bagheria
- La llarga vida de la Marianna Ucrìa)

Un mal títol: l'amor no es roba. Es troba o es construeix, però si es roba no és amor. Crec.
Un mal llibre. Vuit relats horrorosos. Vuit històries reals.
- Dones com coneixem bastants
- Pares que no haurien d'haver-ho estat
- Pederastes impunes
- Crims quotidians perfectes
- ‘Pecadoras’ castigades
- Violadors amb problemes de comunitat de veïns
- Famosos amb ‘crisis d'inseguretat’
- Nens bons i periodistes
Vuit variants de l'univers del maltractament, de la ‘reificació’, de la ‘utilització’ dels éssers humans, de l'assetjament, del crim contra la Humanitat...
Vuit cruels històries, tan ben explicades que et fan bullir la sang sense concessions a la morbositat. Irriten per ser quotidianes i recognoscibles.
Abstenir-se els qui pateixin de l'estómac. 
Els qui vulguin ‘baixar-se del món quan l'aturin’, abstenir-se també.
Però sigui lectura obligada per ser jutge, polític, planificador de plans d'igualtat, dissenyador de currículums de ciutadania, formador de seminaristes, bisbes, cardenals i elector de cardenals, catequistes, comitès de partits, governs autònoms, regidors, pares, mares...
Com diu una amiga del bloc, això és una reflexió meva (no cal seguir-la ni comentar-la): ara vénen eleccions; aquest llibre s'hauria de llegir abans de triar governants.

dijous, 6 de març del 2014

Leopoldo María Panero

 
  
Recordem avui Leopoldo María Panero (1948-2014), etiquetat com a poeta maleït des que Josep Maria Castellet el va incloure a la seva antologia Nueve novísimos poetas españoles l'any 70.

Fill de Leopoldo Panero i germà de Juan Luis i Michi, tots ells poetes, la visió desencantada i la voluntat transgressora de Leopoldo María va constituir un reflex de la seva tortuosa experiència vital, la qual cosa contribuí a crear una mitologia del personatge que oscil·lava entre la literatura i la bogeria, el marxisme i la burgesia a la que pertanyia per naixement, sense oblidar la influència que van tenir dins la seva obra altres representants del "malditisme" com Rimbaud, Poe, Blake i Lautréamont.

L'aura de poeta provocador, sempre al límit, en una terra de ningú on genialitat i demència es confonen no el va abandonar mai. La seva vastíssima cultura (que li permet un constant joc d'intertextualitats), la permanent actitud d'enfant terrible i una sensibilitat poètica lluny del tòpic han estat les seves grans senyals d'identitat. Sens dubte, El desencanto, la pel·lícula documental dirigida el 1976 per Jaime Chávarri, va assentar la imatge de poeta inestable enfrontat, juntament amb la seva mare, Felicidad Blanc, i els seus dos germans, als dimonis familiars on la figura del pare absent esdevé el gran punt de referència.

  
 
LA CANCIÓN DEL CROUPIER DEL MISSISSIPPI

«Fifteen men on the Dead Man's Chest.
Yahoo! And a bottle of rum!»

Canción pirata

Fumo mucho. Demasiado.
Fumo para frotar el tiempo y a veces oigo la radio,
y oigo pasar la vida como quien pone la radio.
Fumo mucho. En el cenicero hay
ideas y poemas y voces
de amigos que no tengo. Y tengo
la boca llena de sangre,
y sangre que sale de las grietas de mi cráneo
y toda mi alma sabe a sangre,
sangre fresca no sé si de cerdo o de hombre que soy,
en toda mi alma acuchillada por mujeres y niños
que se mueven ingenuos, torpes, en
esta vida que ya sé.
Me palpo el pecho de pronto, nervioso,
y no siento un corazón. No hay,
no existe en nadie esa cosa que llaman corazón
sino quizá en el alcohol, en esa
sangre que yo bebo y que es la sangre de Cristo,
la única sangre en este mundo que no existe
que es como el mal programado, o
como fábrica de vida o un sastre
que ha olvidado quién es y sigue viviendo, o
quizá el reloj y las horas pasan.
Me palpo, nervioso, los ojos y los pies y el dedo gordo
de la mano lo meto en el ojo, y estoy sucio
y mi vida oliendo.
Y sueño que he vivido y que me llamo de algún modo
y que este cuento es cierto, este
absurdo que delatan mis ojos,
este delirio en Veracruz, y que este
país es cierto este lugar parecido al Infierno,
que llaman España, he oído
a los muertos que el Infierno
es mejor que esto y se parece más.
Me digo que soy Pessoa, como Pessoa era Álvaro de Campos,
me digo que estar borracho es no estarlo
toda la vida, es
estar borracho de vida y no de muerte,
es una sangre distinta de esa otra
espesa que se cuela por los tejados y por las paredes
y los agujeros de la vida.
Y es que no hay otra comunión
ni otro espasmo que este del vino
y ningún otro sexo ni mujer
que el vaso de alcohol besándome los labios
que este vaso de alcohol que llevo en el
cerebro, en los pies, en la sangre.
Que este vaso de vino oscuro o blanco,
de ginebra o de ron o lo que sea
—ginebra y cerveza, por ejemplo—
que es como la infancia, y no es
huida, ni evasión, ni sueño
sino la única vida real y todo lo posible
y agarro de nuevo la copa como el cuello de la vida y cuento
a algún ser que es probable que esté
ahí la vida de los dioses
y unos días soy Caín, y otros
un jugador de poker que bebe whisky perfectamente y otros
un cazador de dotes que por otra parte he sido
pero lo mío es como en «Dulce pájaro de juventud»
un cazador de dotes hermoso y alcohólico, y otros días,
un asesino tímido y psicótico, y otros
alguien que ha muerto quién sabe hace cuánto,
en qué ciudad, entre marineros ebrios. Algunos me
recuerdan, dicen
con la copa en la mano, hablando mucho,
hablando para poder existir de que
no hay nada mejor que decirse
a sí mismo una proposición de Wittgenstein mientras sube
la marea del vino en la sangre y el alma.
O bien alguien perdido en las galerías del espejo
buscando a su Novia. Y otras veces
soy Abel que tiene un plan perfecto
para rescatar la vida y restaurar a los hombres
y también a veces lloro por no ser un esclavo
negro en el sur, llorando
entre las plantaciones!
Es tan bella la ruina, tan profunda
sé todos sus colores y es
como una sinfonía la música del acabamiento,
como música que tocan en el más allá,
y ya no tengo sangre en las venas, sino alcohol,
tengo sangre en los ojos de borracho
y el alma invadida de sangre como de una vomitona,
y vomito el alma por las mañanas,
después de pasar toda la noche jurando
frente a una muñeca de goma que existe Dios.
Escribir en España no es llorar, es beber,
es beber la rabia del que no se resigna
a morir en las esquinas, es beber y mal
decir, blasfemar contra España
contra este país sin dioses pero con
estatuas de dioses, es
beber en la iglesia con música de órgano
es caerse borracho en los recitales y manchas de vino
tinto y sangre «Le livre des masques» de Rémy de Gourmont
caerse húmedo babeante y tonto y
derrumbarse como un árbol ante los farolillos
de esta verbena cultural. Escribir en España es tener
hasta el borde en la sangre este alcohol de locura que ya
no justifica nada ni nadie, ninguna sombra
de las que allí había al principio.
Y decir al morir, cuando tenga
ya en la boca y cabeza la baba del suicidio
gritarle a las sombras, a las tantas que hay y fantasmas
en este paraíso para espectros
y también a los ciervos que he visto en el bosque,
y a los pájaros y a los lobos en la calle y
acechando en las esquinas
«Fifteen men on the Dead Man's Chest
Fifteen men on the Dead Man's Chest
Yahoo! And a bottle of rum!
»