dissabte, 29 de març de 2014

El marqués y la esvástica. Rosa Sala Rose. Plàcid Garcia-Planas.

Rosa Sala Rose
Plàcid Garcia-Planas
El marqués y la esvástica.
César González-Ruano y los judíos en el París ocupado.
Editorial Anagrama. Crónicas. Barcelona 2014.
497 pàgines
24,90 Euros.


Els anglosaxons  disposen d’una paraula que designa nítidament un determinat tipus de llibres. La paraula es "Quest",  que podria traduir-se com “Recerca”.
Son llibres que es nodreixen d’elements heterogenis: dades biogràfiques, texts testimonials, narrativa i investigació històrica, literatura de viatges, literatura epistolar i fins i tot de vestigis del gènere negre o del “faits divers”.

Dintre del gènere “Quest” destacaria una obra seminal de la literatura anglesa, escrita al 1934 i que porta el inequívoc títol de  “En busca del barón Corvo” (The Quest for Corvo, 1934) del escriptor anglès A.J.A Symons. (editada al 2005  per l’editorial barcelonina “Libros del Asteroide”), que guarda no poques similituds amb el llibre que estem comentant.
Altres freqüentadors  del “Quest” han estat narradors tan interessants com l’alemany W.G. Sebald i el francès Patrick Modiano (el seu llibre “Dora Bruder” també guarda similituds amb el nostre llibre) 

Una altre de les particularitats d’aquest tipus de llibres es que l’autor o autors, s’introdueixen dins del text mateix que estan escrivint,  com a recercadors o buscadors d’informació o de dades que expliquin el perquè d’uns determinats fets històrics inexplorats abans o simplement que donin respostes al periple vital, moral i intel·lectual d’una persona real, de passat controvertit i opac.
A mesura que l’autor ens explica la recerca (el que sent, el que viu o el que pensa mentre porta a terme la investigació) ell mateix ens va aportant i explicant el contingut del que està recercant. D’aquesta manera es mostren al lector l’origen de les fonts documentals consultades, siguin aquestes documents d’arxius, testimonis de persones que van conèixer els fets, informes policials, sumaris judicials, cartes manuscrites, llibres anteriors, articles de premsa, certificats de naixement o defunció i moltes altres coses aprofitables per la investigació.
Jo penso que aquesta es una forma més propera i també moderna de crear un text narrativament i formalment bellíssim (per la seva estructura múltiple i heterogènia), que abat o derriba  la “quarta paret” narrativa, i  facilita que el lector i l’autor acabin empatitzant i, fins i tot, fonent-se a l’hora de fer determinats descobriments. Jo ho he percebut com una forma privilegiada de “narrativa total” de no ficció, atès de que, per sobre de tot, estem davant d’un rigorós estudi històric d’una època i del comportament de les persones que la van habitar. 
  
Després de llegir “El marqués i la esvástica”, en la meva modesta opinió crec que estem davant d’un “Quest” de considerables dimensions, potser davant d’un dels millors “Quest” que s’han realitzat mai al nostre país; i a priori  César González-Ruano esdevé el personatge objecte de la recerca, encara que després de llegit el llibre arribem a la conclusió de que hem anat molt més lluny, ens hem enlairat molt més a dalt que a la simple biografia d’una persona.

D’entrada, el llibre investiga, de forma paral·lela dues llegendes negres, com si fossin dos “Quest” alhora, sota la sospita que aquests dos enigmes podrien estar connectats: 

1.- La llegenda negre del periodista espanyol César González-Ruano, durant els anys trenta i quaranta, segons la qual, presumptament, aquest periodista hagués pogut estar involucrat en el tràfic de salva conductes i obres d’art de ciutadans jueus, durant la Segona Guerra Mundial, aprofitant-se de la situació i enriquint-se, a costa d’ells i de la seva desgràcia (quasi sempre la mort a mans dels alemanys).

2.- La llegenda negre de les massacres andorranes, en les quals grups de desaprensius i/o “passadors”, haurien enganyat a ciutadans jueus, fugitius del nazisme, fent-los creure que els passarien per la frontera pirenaica a fi d’arribar a Espanya i fugir així d’Europa. Els hi cobraven una quantitat per “passar-los” però un cop arribats a la muntanyes, i a les valls, molts d’ells van ser assassinats i espoliades les seves pertinences (diners i or).

La investigació dels autors va encaminada a treure llum sobre aquestes dues llegendes, les quals van ser connectades (o lligades) fa anys per l’antic anarquista i guerriller català  Eduard Pons Prades, en el seu llibre “Los senderos de la libertad”. Pons Prades va identificar a González-Ruano com a presumpte responsable del robatori i posterior assassinat de fugitius jueus a la França ocupada pels alemanys.

Però el llibre resulta, com deia abans, per sobre de tot, una impressionant i fascinant investigació -molt ben documentada i encara millor narrada- del naufragi moral i ètic que la Segona Guerra Mundial (hi podem afegir també la Guerra Civil Espanyola) va desencadenar a Europa, on el gran boc expiatori foren els ciutadans jueus –convertits pels nazis en pàries desesperats- i  que de forma fastigosa i repugnant van ser espoliats i massacrats.  

La llista de col·lectius o grups socials venuts al nazisme assassí es llarga i vergonyosa.

El periodisme espanyol va ser un dels primers col·lectius que es va vendre i sotmetre a la propaganda alemanya, ja a començaments dels anys 30:

La primera part de l’obra busseja per totes les ramificacions que el ministeri de propaganda nazi de Goebbels va estendre dins de diaris com l´ABC, Informaciones, La Vanguardia i molts altres durant els anys 30 i 40.
Resulta increïble la quantitat de periodistes i corresponsals, dels diaris més importants del Estat van ser, directa o indirectament, mediata o immediatament, subornats pels nazis a fi de divulgar tota la propaganda més abjecte del Tercer Reich. Temes com la prohibició de contraure matrimoni entre jueus i gentils, les lleis racials, la purga de comerços jueus, la “nit dels cristalls trencats”, etc. etc. foren filtrats  i “ovacionats” pels diaris i corresponsals espanyols, amb una prosa encesa i tronada, mostrant-les com a mesures exemplars, virtuoses i a imitar.

De tota la documentació investigada pels autors el que queda més mal parat, sens dubte, es en César González-Ruano. 
“Ruano” (com se’l coneixia) apareix, tant a Espanya com als diferents destins com a corresponsal,  com una “ploma” amoral, mercenària fins al paroxisme  i malaltissament antisemita. Durant aquells anys el periodista espanyol signa articles amb el seu nom o amb pseudònim, i accepta tot tipus de arranjaments com a corresponsal a sou (signant tant els articles que ha escrit ell com els que ha perpetrat directament el mateix ministeri de propaganda nazi). Si això ja fos de per si lamentable,  Ruano també engega campanyes de desprestigi contra companys de professió que no es deixen subornar.

El periple europeu de Ruano comença a Itàlia (Roma i Positano) -etapa reconeguda per ell com la més feliç de la seva vida-, per després passar a un Berlín ja asfixiantment nazi, i  finalment al París ocupat pels alemanys. 
  
Dins la França de l’ocupació, el llibre desgrana l’activitat delictiva de diferents espanyols i francesos que van enganyar i furtar obres d’art i diners a ciutadans jueus, els quals ho van perdre tot amb la ocupació alemanya, fins i tot la vida.

Totes les fonts consultades pels autors mostren a Ruano com a estafador de jueus, delator i col·laborador de la Gestapo.

Paral·lelament,  com si es tractés d’una ramificació malalta i tràgica del drama de la França ocupada, arribem al anàlisis dels moviments transfronterers, on es trobava l’activitat dels “passeurs” (passadors) de bens i persones per la frontera pirenaica franc-espanyola. I aquí emergeix Andorra i la seva llegenda negra.
Els autors analitzen –amb el rigor de cartògrafs-  mapes, rutes, així com als diferents personatges (contrabandistes) de l’època i els seus itineraris, gràcies a testimonis –que en el seu dia van escriure llibres sobre l’assumpte- i sobretot amb l’estimable  l’ajuda de sumaris judicials (que la Sra. Sala analitza de forma magistral).
En aquest punt, el principat d’Andorra esdevé un lloc clau i recurrent en el llibre. 

Si tingués que escollir el capítol que més m’ha commogut del llibre, sens dubte elegiria el 25, titulat “Ángeles que tropiezan”. En ell es relata la historia, també tràgica, del grup surrealista de joves artistes anomenat “La main à plume”, el qual, durant la guerra,  van oposar-se a l’ocupació alemanya editant una revista cultural clandestina.
Aquest petit fragment es il·lustratiu d’aquest grup:

“Uno de los méritos de La main à plume fue que siempre defendieron la cultura alemana”, me cuenta Rose-Hélène. “Siempre comprendieron que no era una lucha contra la cultura alemana, sino contra los nazis.”

Per acabar dir-vos que tenia moltes ganes de llegir aquest llibre. Ja havia llegit altres treballs anteriors de la germanista i romanista Rosa Sala Rose. Us he de dir que no m’ha decebut en absolut. Al contrari, he trobat moltes més satisfaccions de les que pensava.
Més que llegir el llibre l’he devorat. Us el recomano moltíssim. És una joia.


6 comentaris:

  1. Moltes gràcies, Eduard. Si ja tenia ganes de llegir aquest assaig-investigació que tanta polseguera ha aixecat en alguns sectors, amb la teva ressenya, molt més.
    Deixo l'enllaç al blog Pirineos en guerra per si algú està interessat en aquest tema que a mi, almenys, em sembla apassionant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Sícoris.
      M´ha agradat molt aquest llibre. Certament és un assaig-investigació però amb el pols narratiu d´una gran obra narrativa.
      Molt recomanable.

      Elimina
  2. Ja tinc el llibre a la llista. Per l'autora, pel tema, per tot plegat, la lectura val la pena. I precisament per la polseguera que ha aixecat, com diu Sícoris, fins i tot abans que sortís el llibre al carrer, encara resulta més interessant: alguna cosa es remou a les tombes i entre els cadàvers vivents que encara mouen fils en aquest país.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, el més important es que el llibre recull dade d´arxius inédits.
      Està molt ben escrit. Es molt recomanable.

      Elimina
  3. Us deixo l'enllaç al blog de Rosa Sala Rose, una de les autores del llibre, on ens explica com es va gestar El marqués y la esvástica.

    ResponElimina