I EL RESSÒ DE LES MUNTANYES
Traducció d'Albert Nolla
Edicions 62, 2013
No sé què tenen els llibres del Sr. Hosseini que sempre m'arriben a les mans sense buscar-los i sempre m'atrapen sense esperar-ho. Potser és la manera que té d'explicar la història recent de l'Afganistan a través de la vida de les dones, dels infants, dels homes, del drama del dia a dia. Potser és perquè és capaç de parlar tant amb veu masculina com femenina. Potser perquè la seva prosa està profundament marcada per la tradició rondallaire de la cultura persa i àrab, sigui pel què sigui, les seves novel·les m'atrapen i m'emocionen.
L'Abdullah i la Pari, germans orfes de mare, són separats de petits, la Pari és venuda a una famíla amb recursos i l'Abdullah continua vivint en el petit poblet del seu pare. La separació es produeix el 1952 però sabrem de les conseqüències fins al 2010. A través de les seves vides ens explica indirectament la història de l'Afganistan, la guerra civil, el règim dels Talibans, la invasió de les forces occidentals sota el mandat de la OTAN liderada pels USA.
Ens explica que la Pari és adoptada per una dona moderna, poetessa que fuig a París, d'un país i d'un marit que l'impedeixen ser ella mateixa, la Pari es fa gran sense records de la seva família biològica però amb un buit permanent. L'Abdullah, aconsegueix emigrar als USA, després de passar un temps en un camp de refugiats al Pakistan, allà aconsegueix tirar endavant un negoci, casar-se i tenir una filla que heretarà els records de la seva germana.
La novel·la ens parla sobretot del buit entre la separació dels germans i l'omple d'altres vides, els pares adoptius, l'oncle biològic que propicia l'adopció, el pare i la madrastra, la seva germana...vides plenes de contradiccions en un país on les llibertats enlloc d'anar endavant van enrere.
A part d'aquesta trama, la novel·la està farcida de petites trames paral·leles, amb un altre fil conductor, el fer-se càrrec de persones desvalgudes, el lliurament absolut de determinades persones a la cura i protecció d'altres, un trencament de l'anonimat habitual en què es troben els cuidadors, el drama personal de cada un d'ells, del que té cura i del que és cuidat.
Menció especial i reconeixement als voluntaris i professionals que destinen part de la seva vida a ajudar a les víctimes de la guerra.
Fa un còctel de tot plegat, amb alguna deriva massa allunyada pel meu gust, amb un ritme excel·lent les 3 primeres parts de la novel·la i amb una baixada d'intensitat la darrera part, la que se situa a l'actualitat, massa detallada i que en algun moment fa perillar el ritme de tota la novel.la (diria que li sobren unes quantes planes), però no per això deixa de ser una novel·la que, sense colpir tant com les altres, és capaç d'emocionar i traslladar-te directament a Kabul, a París o a California.
"Ara sé que hi ha persones que senten la infelicitat de la manera que altres senten la infelicitat de la manera que altres senten l'amor: privadament, intensament, i sense remei."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada