El padre. Las novelas de Patrick Melrose. Edward St. Aubyn

Edward St. Aubyn

El Padre

Las novelas de Patrick Melrose

Da igual (Never mind, 1992)

Malas noticias (Bad news, 1992)

Alguna esperanza (Some hope, 1994)

Editorial Mondadori, 2013

Pàgines:  400

Preu: 23,90 Euros

Traducció al castellà de Cruz Rodríguez Juiz

  

“El padre” recopila en un sol volum les tres primeres novel·les de la sèrie sobre la vida del aristòcrata anglès Patrick Melrose.

Argument de les tres novel·les:

En la primera de les novel·les, titulada “Never mind” (Da igual), ens trobem en un idíl·lic château familiar del sud de França, on el petit Patrick, de només cinc anys,  passa els dies jugant dins del jardí que a ell li sembla màgic i encantat. El seu pare, el Doctor David Melrose es un sàdic maltractador i la seva mare, Eleanor, una alcohòlica. Un tarda d´estiu es preparen per rebre a uns invitats per sopar, quan succeirà un brutal fet que marcarà la vida sencera d´en Patrick.

La segona novel·la porta per títol “Bad news” (Malas noticias), i abarca un dia en la vida del jove Patrick (que ja té vint anys). El protagonista viatja a Nova York per portar a terme una tasca que només ell pot fer. Allà assistirem a la durisima  i alucinant dependència d´en Patrick a les drogues. Aquesta segona part es un descens al infern de l´addicció.

Finalment, a la tercera novel·la, “Some hope” (Alguna esperanza), en Patrick Melrose ja es un home adult de quaranta anys, rehabilitat de les seves antigues addiccions. Ha estat invitat per uns amics a una gran festa aristocràtica on, entre altres personalitats, assistirà com a invitada d´honor la princesa Margarida (germana de la Reina). En Patrick, en el decurs de tot aquell dia aconseguirà comprendre tot el que ha estat la seva vida i, per primera vegada, d´ençà que era un nen, trobar una certa pau interior.

Estil i admiració per l´autor:

Edward St. Aubyn es un escriptor injustament infravalorat i absolutament desconegut a casa nostra; de fet aquestes tres novel·les van ser publicades a Anglaterra fa més de vint anys. Resulta increïble que un llibre tan important hagi tardat tant a arribar a aquí.

L´autor ha estat comparat, per la critica anglosaxona, amb Evelyn Waugh, Oscar Wilde i P.G.Wodehouse. Es un reduccionisme i una ridiculesa fer aquestes comparacions.

St. Aubyn es un escriptor únic i incomparable, dotat d´un estil precís, quirúrgic i bellissim. Aquest llibre conté algunes frases inoblidables, per la seva duresa i alhora per la seva capacitat filosòfica.

“El padre” no et deixa indiferent. Llegir-ho es tota una experiència.

Edward St. Aubyn va escriure aquests tres llibres per exorcitzar un fet traumàtic i personal: de petit va patir “abusos” per part del seu pare. Estem, llavors, en un terreny sensible i devastador, i molt privat.

Amb la valentia i el coratge d´un home trencat, St. Aubyn va escriure el primer llibre “Never mind” (Da igual), sota l´ advocació del poder de la paraula, suant i amb taquicàrdies. En aquest primer tram succeeix el fet traumàtic i St. Aubyn ho narra amb ma mestra. Res hi sobra, res hi manca. La pàgina i mitja de “Da igual”, on assistim al fet terrible, es una obra mestra de la contenció, sensibilitat i el·lipsis narrativa.  

A partir d´aquí, St. Aubyn es llança i la seva prosa ja no abandona les alçades de l´excel·lència, assolin nivells estratosferics.

La segona part, (Malas noticias), St. Aubyn ens arrastra a un remolí d´autodestrucció, i l´estil narratiu segueix sent genial. Mai havia llegit unes pàgines tan precises en la forma de descriure com la droga desposseeix i anihila al ser humà. Aquesta segona novel·la ens remet a autors com William Burroughs o Hunter S. Thompson.

St. Aubyn escriu coses com aquesta:

“Volvió a comprobar que llevaba las pastillas (bolsillo inferior derecho) y luego el sobre (interior izquierdo) y las tarjetas de crédito (exterior izquierdo). Este tic nervioso, que en ocasiones realizaba cada pocos minutos, equivalía al hombre que se persigna al altar: las Drogas, la Pasta y el Espíritu Santo del Crédito.(...) La cuenta de dos mil ciento cincuenta y tres dólares era mayor de lo que Patrick esperaba. Se alegró en secreto. La erosión del capital era otro modo de malgastar su sustancia, de volverse tan hueco y fino como se sentía, de aligerar la carga de una buena suerte inmerecida y cometer un suicidio simbólico mientras todavía vacilaba en lo tocante al real. También albergaba la fantasía contraria, la fantasía de que cuando se quedara sin blanca descubriría un propósito incandescente nacido de la necesidad de conseguir dinero”

L´estil de St. Aubyn segueix a gran alçada a la darrera novel·la (Alguna esperanza). Aquí ens trobem amb un Patrick recuperat, que vol perdonar, comprendre.

St. Aubyn fa en aquesta última part un de les descripcions més dures i  intel·ligents que he llegit mai de l´ aristocràcia anglesa. Hi detecto aquí una gran influencia de “El temps retrobat” de Marcel Proust (darrera part de “A la recerca del temps perdut”). La diferencia es que el retrat que realitza  l´autor anglès, mes contemporani a nosaltres, es més crític amb aquesta classe social.  St. Aubyn ens mostra que aquesta gent ja no aporta res a Anglaterra, ans al contrari, representen un obstacle al progrés i a la vida natural. 

Patrick i el seu amic Johnny, arriben a la festa aristocràtica a la que han estat invitats. Un munt d´aristòcrates, entre la que es troba la princesa Margarida, es donen cita. Tots son éssers banals i Patrick reflexiona sobre aquesta classe social.

St. Aubyn escriu el següent:

“- Se necesitan cientos de fantasmas de esos para precipitar un ápice, vacilante y poco fiable, de sentido de la identidad –dijo Patrick-. Crecí rodeado de esa clase de gente: lerdos que parecían sofisticados y en realidad eran ignorantes como cisnes. 
- Son los últimos marxistas –dijo sorprendentemente Johnny-. Los últimos que todavía creen que la clase social lo explica todo. Mucho después de que se haya abandonado la doctrina marxista en Moscú y en Pekín, seguirá floreciendo bajo los toldos de Inglaterra. Aunque la mayoría de ellos tienen la valentía de un gusano medio comido –continuó calentándose- y el vigor intelectual de una oveja muerta, son verdaderos herederos de Marx y Lenin.(...)
Patrick sonrió.
- La verdad es que hay que patear muchos cadáveres para dar con alguien vivo. Se palpa una onda de estupidez que irradia del anfitrión, como cuando abres la puerta de una sauna. La mejor manera de contradecirlo es dejarlo hablar.”

El tema de la trilogia:

El tema central de les tres novel·les es l´abús de poder, en totes les seves formes i modalitats.

El pare d´en Patrick –David Melrose-  representa la disfunció moral de la classe aristocràtica; abusa sadicament del seu poder al si de la família i la seva figura abjecta planeja a tota l´obra com una ombra insalvable i abominable; d´aquí el títol genèric de la trilogia.

L´autor fa aparèixer, a la festa final d´aristòcratas, a la princesa Margarida (germana de la Reina Elisabet II). Aquest personatge resulta ser una abusadora social, una dona cruel, en la mesura en que ridiculitza i maltracta a altres convidats de la festa, servint-se del seu rang. Aquest abús de poder, com ens mostra Edward St. Aubyn, adopta tantes formes com modes de poder existeixen. 

“El padre. Las novelas de Patrick Melrose” (així es titulen a Espanya) de Edward St. Aubyn representen un cim de la literatura moderna. Una obra mestra absoluta, escrita per un escriptor excepcional.