dilluns, 31 d’octubre del 2011

La memòria de les formigues.- Iolanda Batallé Prats












Iolanda Batallé Prats
La memòria de les formigues

Amsterdam


Un llibre interessant.
Una dona d'aquest segle (del 21) que neteja la platja amb un tractor heretat de l'anterior netejador, que s'ha marxat amb una dona deixant platja i família. Mentre, recull objectes perduts i els col·lecciona amb la seva filla.
Aquesta és la història, però el llibre no té res a veure.
Joana recupera la memòria dels seus amors, la memòria de la seva família, la memòria de la seva maternitat, la seva vida.
El llibre és un mosaic d'escenes i records, de persones i experiències, de com es pot acarar la vida quan s'ha viscut tant.

A la contraportada es diu:

“Una veu narrativa tan extraordinària que un no recorda haver-la llegit: recorda haver-la sentit, haver-hi parlat.”
Ricard Ruíz Garzón

I és veritat, penso.

divendres, 28 d’octubre del 2011

Stoner (1965). Autor: John Williams (Fragments).


“Edith Elaine Bostwick era la típica chica de su época y circunstancias. Había sido educada bajo la premisa de ser protegida de los graves incidentes que la vida pudiera poner en su camino y bajo la de que no tenía otra tarea que la de ser elegante y cómplice consumada de esa protección, dado que pertenecía a una clase social y económica para la que la protección era una obligación sagrada. Fue a colegios privados para chicas en los que aprendió a leer, escribir y aritmética simple. En su tiempo libre se le animaba a bordar, a tocar el piano, a pintar con acuarelas y a debatir sobre algunas de las obras más tiernas de la literatura. Había sido también instruida en asuntos de ropa, carruajes, dicción para damas y moralidad.

Su instrucción moral, tanto en los colegios a los que fue como en casa, eran de naturaleza negativa, de propósito prohibitivo y casi únicamente sexual. De todas formas, la sexualidad era indirecta y no reconocida, por lo tanto cubría cualquier parte de su formación, que recibía la mayor parte de su energía de la fuerza moral regresiva y tácita. Aprendió que tendría tareas para con su marido y familia y que debería cumplirlas.”

(...)

La enterró junto a su marido. Después de que el funeral hubiera terminado, se quedó solo en el frío viento de noviembre y miró las dos tumbas, una abierta a sus pies y la otra cubierta y poblada por una fina capa de hierba. Se giró hacia el pequeño lugar yermo y sin árboles que acogía a otros como sus padres y miró a través de la tierra plana en dirección a la granja en la que había nacido, en la que sus padres habían pasado los años. Pensó en los costes que precisaba, año tras año, el suelo, que permanecía como había sido – un poco más yermo, tal vez, algo mejorado-. Nada había cambiado. Sus vidas se habían consumido en un trabajo triste, rotas sus voluntades, sus inteligencias aturdidas. Ahora yacían en la tierra a la que habían entregado sus vidas y, lentamente, año tras año, la tierra les acogería. Lentamente la humedad y la descomposición infestarían las cajas de pino que contenían sus cuerpos y, lentamente, tocaría sus carnes y, finalmente, consumiría los últimos vestigios de sus sustancias. Y se convertirían en partes sin importancia de aquella obcecada tierra a la que largo tiempo atrás habían entregado sus vidas.”

(...)

Ambos eran muy tímidos y se fueron conociendo despacio, a tientas, se acercaban y se separaban, se tocaban y se retiraban, sin que ninguno quisiera imponer al otro más que lo que fuera grato.
Día a día las capas de reserva que los protegían cayeron, por lo que al fin eran como muchos que son extraordinariamente tímidos, cada uno abierto al otro, sin protección, perfectamente cómodos y sin conciencia de uno mismo.

(...)

En su tierna juventud, Stoner había pensado en el amor como una manera de estar absoluta a la que, si se era afortunado, podía acceder; en su madurez había decidido que era el cielo de una religión falsa hacia el que se debía mirar con un descreimiento apacible, un desprecio bondadoso y familiar y una nostalgia vergonzante. Ahora, en su mediana edad, empezaba a saber que ni era un estado de gracia ni una ilusión, lo veía como un acto humano de conversión, una condición inventada y modificada momento a momento y día a día, por la voluntad y la inteligencia del corazón.”

(...)

Pero William Stoner conocía el mundo de una manera que pocos de sus colegas más jóvenes podrían comprender. Por dentro, bajo su memoria, yacía la experiencia de la dureza, el hambre, la resistencia y el dolor. Llevaba siempre cerca de su consciencia el conocimiento sanguíneo de su herencia, transmitida por ancestros cuyas vidas fueron oscuras, duras y estoicas y cuya ética común era la de mostrar a un mundo opresivo rostros inexpresivos, duros y fríos.
Era consciente de la época en la que vivía. Durante aquella década, cuando los rostros de muchos hombres se tornaron permanentemente duros y fríos, como si miraran hacia un abismo, William Stoner, para quien esa expresión le era tan familiar como el aire que respiraba, vio los signos de la desesperanza generalizada que conocía desde niño. Vio hombres buenos caer en una lenta decadencia de desesperanza, destruidos al ver destruido su concepto de vida decente, les veía mendigar desanimados por las calles, con la mirada vacía como añicos de cristal roto; les veía encaminarse hacia las puertas de atrás, con el amargo orgullo de los hombres que avanzan hacia su propia ejecución, a mendigar el pan que les permitiera volver a mendigar, y vio hombres que una vez caminaron erguidos por su propia identidad mirarle con envidia y odio por la débil seguridad que disfrutaba como empleado de una institución que, no se sabe por qué, no podía caer. No expresó esta consciencia pero conocer la miseria común le afectó y le cambió profundamente y sin que nadie lo apreciara, la tristeza por los apuros ajenos le acompañó en todos los momentos de su vida.”


John Williams
Stoner (1965).
Ediciones de Baile del Sol.
Traducció d'Antonio Díez Fernández

dijous, 27 d’octubre del 2011

Los Vagabundos de la Cosecha


LOS VAGABUNDOS DE LA COSECHA
John Steinbeck
Fotografies: Dorothea Lange
Pròleg: Eduardo Jordá
Traducció: Marta Alcaraz
Libros del Asteroide, 2007
86 pàgines




La contraportada

“A comienzos de los años treinta, cuando el país atravesaba la Gran Depresión, una persistente sequía asoló el medio oeste de los Estados Unidos, expulsando de sus granjas a decenas de miles de campesinos que se vieron obligados a emigrar en busca de trabajo. Se calcula que cerca de ciento cincuenta mil norteamericanos vagaban por las carreteras del estado de California ofreciéndose como temporeros para la cosecha. A pesar de ser imprescindibles para llevar a cabo la recolección, eran recibidos con odio y menosprecio por los habitantes de las localidades por donde pasaban, tachados de ignorantes, sucios y portadores de enfermedades. John Steinbeck, entonces un prometedor escritor, los retrató en una serie de reportajes aparecidos en 1936 en The San Francisco News. El trabajo realizado para preparar estos artículos le permitiría publicar, poco más tarde, su novela más lograda: Las uvas de la ira.
En la misma época, otra artista, la fotógrafa Dorothea Lange, fue contratada por el Gobierno federal para documentar la situación de esos inmigrantes. Algunas de aquellas imágenes se han convertido en clásicos de la fotografía, del mismo modo que los reportajes contenidos en este libro se han convertido en clásicos de la literatura”

“… Un hombre a quien llevan de un lado para otro como si fuera una bestia, rodeado de guardias armados, hambriento y obligado a vivir entre la suciedad, pierde su dignidad, esto es, pierde el lugar que legítimamente le corresponde en la sociedad y, por consiguiente, su ética social…”

vuit articles i una vintena de fotos, plens de misèria, situacions límit, drama, brutícia, falta de salubritat i higiene....hauria de ser de lectura obligatòria.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

LA MEVA GERMANA VIU SOBRE LA LLAR DE FOC. Annabel Pitcher


La meva germana viu sobre la llar de foc
Annabel Pitcher
Bridge Ed.
239 pàg.
Traducció de Víctor Obiols

Novel·la de la mateixa espècie que "El nen del pijama de ratlles" o el "Curiós incident del gos a mitjanit" que té de protagonista un nen que intenta entendre el món que està vivint.
Aquí el nen, de 10 anys, té una germana que ha mort en un dels atemptats islamistes de Londres del 2004.
Això fa que els seus pares es separin i ell es quedi amb el pare (que es torna alcohòlic, després de la tragèdia) i una germana (bessona de la nena morta) i se'n van a viure a un poblet anglès i cadascú ho porta com pot...

Explicat així d'una tirada sembla un dramón molt bèstia... 
I podria ser-ho (de fet ho és si ho penses...) però explicat pel nen és fresc i en alguns moments, fins i tot divertit...
La germana que es fa gòtica i es pinta els cabells roses, l'escola nova, el pare que no hi és mai perquè sempre està borratxo i dormint, la camiseta d'Spiderman, la noia musulmana que coneix a l'escola...

Té molts temes...
Ideal pels instituts...
(Segons com sembla una novel·la juvenil, però també pot ser per adults... Depèn on la posin a la llibreria...)

LLIBERTAT. Jonathan Franzen

Llibertat
Jonathan Franzen
Columna Ed.
812 pàg.
Traducció de Josefina Caball

Un totxaco dels bons que explica les desventures emocionals d'una família americana de l'última dècada del segle XX i principi del XXI...
Casa unifamiliar, tot-terreny, classe mitja...
El fill es desvia del camí marcat, això esquerda la relació del pare i la mare, hi ha un amic de la parella, dels anys universitaris que es cola entre les esquerdes i ho acaba reventant tot.
Una novel·la que es converteix en una gran metàfora dels temps que estem vivint...

Un cop més Jonathan Franzen (igual que ja va fer a "Les correccions" però sense ser tant còmic) destrossa els seus personatges tot i que aquí serveix per veure la familia americana pre i pos 11-S...
El fill desviat es fa republicà i veiem les misèries i motivacions dels falcons americans (Cheeney, Rumsfeld...) que van sablejar en benefici propi el poble americà via Afganistan i Irak...
L'amic de la parella, Richard Katz, rocker i que acaba convertint-se en estrella mundial...
El pare treballant en un fundació ecològica que lluita per salvar ocells, d'una mil·lionari dretà...
La mare que torna a ser el nucli de l'història i de tots els personatges enamorada tota la vida des de la universitat del millor amic del seu marit...

Franzen necessita tantes pàgines perquè realment són 4 o 5 històries dins la novel·la. Cada personatge porta el seu torment a sobre. Tots els relats es creuen genialment, vas endavant i enrera (amb flashbacks) seguint els personatges; està ple d'escenes genials (hi ha la del fill buscant dins el vàter l'anell que s'havia empassat mentre la noia nua va picant a la porta... Que és d'antologia...).
Tot el capítol dels anys universitaris boníssim igual que els fragments del rocker...
Vaig tenir la sensació de llegir una novel·la molt béstia però ben escrita, que potser "flaquejava" (és un dir: amb 800 pàgines ha de costar mantenir la genialitat tota l'estona) les 200 pàgines del mig però que després es torna a embalar i té les últimes 50 que són tristíssimes i precioses...

Esperem que l'autor no necessiti una altre vegada, 10 anys per escriure una novel·la així de brillant!

dissabte, 22 d’octubre del 2011

LA BENDICIÓN, Nancy Mitford



LA BENDICIÓN

Nancy Mitford

Traducció de Milena Busquets

Libros del Asteroide 2008

“Cuando Grace y su hijo Sigi consiguen por fin, tras la separación provocada por la guerra,reunirse con su ilustre marido, Charles-Edouard, e instalarse en Francia, no sólo Nanny tiene dificultades para adaptarse a las costumbres del nuevo país. Grace pierde pie ante las elegantísimas mujeres francesas, y se ve sorprendida por un mundo decotilleos, amantes y complicados affairs. Pero las sorpresas no acabarán ahí, más tarde descubrirá que su marido tiene tendencia a perseguir a cuanta mujer atractiva se cruza en su camino. Todo le hace pensar que su matrimonio está apunto de terminar y que seguramente sea el momento de volver a Inglaterra; será entonces cuando la «bendición», el pequeño Sigi, uno de los personajes más logrados de la autora, tome cartas en el asunto.

Con su característica capacidad para la sátira Nancy Mitford reconstruye admirablemente el ambiente, la vida y las personas de los círculos aristocráticos de París y Londres. Más allá de sofisticados personajes, divertidas intrigas y el ritmo trepidante de unos diálogos mordaces. La bendición es también, como otras obras de su autora, la evocación de un mundo ya desaparecido.”


Feia dies que tenia ganes de llegir a la Nancy Mitford, i aquesta és la primera novel·la que vaig trobar d’ella a la biblioteca. És un llibre d’aquells que t’enganxa des de la primera plana, que entres directament dins dels personatges, que et fa somriure i enrabiar-te... ple de sàtira, frivolitat, cinisme... Els personatges, la Grace estereotip de jove anglesa de classe alta, guapíssima, poc cultivada però amb una intel·ligència innata, a qui li agrada la vida tranquil·la i que la mimin, s’enamora d’un jove francès, Charles-Edouard, marquès, també guapíssim i divertidíssim, molt cultivat, col·leccionista d’art, a qui li agrada molt la vida social de París, no parar mai per casa, i sobretot sobretot les dones. Crec que a la 4a plana ja es casen i abans de la 30 tenen la seva benedicció, en Sigismont... un tresoret que combina el “elmillor” de les dues cultures.


No tenen pèrdua els personatges secundaris, les dues amants del Charles-Edouard, els dos pretendents de la Grace, les nannies, el pare de la Grace, la família Valhubert...

Tota la novel·la és una dialèctica entre la manera de fer britànica i la francesa, amb petites injeccions nord-americanes... cap país es queda sense una bona dosi de sàtira i cinisme Mitfordià... això sí, des del punt de vista de les classes benestants. Les relacions humanes dels francesos, sempre sota l’ombra de “Les amistats perilloses”, i segur que la dels britànics, també deu tenir algun referent, (a part de Shakespeare), però que no he copsat (l’altre és molt evident).

Vaja, que m’ha agradat i repetiré!






En la pàgina de l'editorial hi ha l'enllaç amb dos articles, estic força d'acord amb el primer de Luís Matías López, excepte en la interpretació que li dóna al final del llibre, crec que la Mitford pretenia dir moltes més coses que les insinuades pel crític. El segon no m'ha convençut.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

HISTORIAS DE ROMA

Historias de Roma
Enric González
RBA 2010


L'Enric González fou corresponsal del diari El País a Roma, i en aquest llibret relata anècdotes, tant de la ciutat com pròpies, episodis històrics i actuals, llocs on anar a menjar, prendre un cafè, passejar, respirar l'atmosfera romana.  És un llibre ple d'arquitectura, una mica de pintura, força pasta, molts racons, moltes persones, tant properes a l'escriptor de les que parla amb molt de "carinyo", com personatges històrics i no tant històrics de la vida romana, i fins i tot de gats. 

Quan l'acabes, l'última pàgina no té pèrdua,  fugiries corrent cap a Roma, per recórrer tots els racons, cafès, trattories... esmentades.


I crec que ara buscaré les històries de Londres i Nova York.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

En el límit de l'ombra, pols de cinabri.- Mònica Miró i Abraham Mohino

 




Mònica Miró i Abraham Mohino
En el límit de l'ombra, pols de cinabri
Versions al japonès i cal·ligrafies de Yoshihira Hioki
Editorial Moll



Poemes en català de 5-7-5 síl·labes, traduïts després al japonès, amb algunes cal·ligrafies japoneses.
Dos autors, una més complicat, una altra més explícita, els dos potents.
Una aventura meravellosa d'acostament a la poesia japonesa dels haikus. El viatge fet a l'inrevés: la poesia és d'ací, la mètrica de fora, la concisió japonesa en l'expressió mediterrània.

Hi ha un blog sobre el tema: Pols de cinabri amb alguns recursos per a qui vulga bussejar en el tema.

TOKIO BLUES Norwegian Wood.- HARUKI MURAKAMI





HARUKI MURAKAMI
TOKIO BLUES
Norwegian Wood
Trad. Lourdes Porta
Tusquets Maxi, 2009 (11ª edición)


Tenia la sensació de ser l'últim que ho anava a llegir...

- És bastant trist.
- Convenient per a interessades/vos en salut mental, Japó, relacions humanes, suïcidi, menjar japonés...
- M'ha recordat la meua època d'institut i facultat: guitarres, amors jugant-se la vida, treballs a temps parcial, primers llibres...
[...]Reiko se fijó en el libro que estaba leyendo y me preguntó cuál era.
-La montaña mágica de Thomas Mann -le dije.
-¿Por qué has traído un libro a un lugar como éste? -me dijo Reiko atónita.
Tenía razón. (p.144)

dimecres, 12 d’octubre del 2011

El rey del bosque. Abades.- Pierre Michon


El rey del bosque. Abades
Pierre Michon
Nicolás Valencia (traductor)
Alfabia

Després d'Anagrama amb "Vidas minúsculas", s'havia tardat massa en continuar publicant l'obra del Michon. Va arribar Alfabia amb Mitologías de invierno. El emperador de Occidente (2009) i El rey del bosque. Abades (2010); i Club editor/1984 amb "Els onze" (2010).

Aquest volum compta amb dos relats ambientats entre paisatges i ambients de senyors nobles, les seues caceres, cavalls, amors... Però, potser, això no té importància, per a Michon és una excusa per a desplegar la seua capacitat d'escriptura: tècnica narrativa, lèxic extensíssim, sintàxi barroca i enrevessada, però preciosa...

Per a mi, no tan bo com els anteriors, però també un gran plaer de llegir-lo i un gust per l'Escriptura.

Tinta.- Fernando Trías de Bes


Tinta
Fernando Trías de Bes
Seix Barral

Havia llegit d'aquest autor:

La historia que me escribe. Un escriptor de novel·les de detectius, rep un encàrrec diabòlic: Ha d'escriure un llibre que devorarà el seu creador.

El coleccionista de sonidos. Des de xiquet, Ludwig Schmitt té la capacitat de diseccionar els sons i guardar-los al seu interior, i es dedica a col·leccionar sonoritats. Quan creu que la seua col·lecció està completada, descobreix que li falta un so, «una freqüència única, la més desitjada, un so perfecte, celestial, màgic i etern».

Palabras bajo el mar. Tres personatges d'una nissaga familiar lluiten per alliberar-se de la sombra d'un passat que es projecta de generació en generació. Un secret de família tan trotegit que pot no ser desvetlat mai.

Com veureu, els arguments són sempre força interessants. El d'aquest "Tinta" també:
Els capítols de la novel·la estan dedicats als personatges: Una dona que no pot deslliurar-se del seu amant al que no vol; un llibreter que busca entre els volums de la seua llibreria el motiu de la seua dissort; un matemàtic, que bussejant entre tots els llibres composa un text únic; un impressor que imprimirà el text en una tinta que desapareixerà en llegir-lo; un corrector que ja no pot crear, i un editor que no ha llegit sencer un sol llibre.

El tema de "Tinta": l'immens poder de l'escriptura i els llibres.

No es pot dir que aquest "Tinta" siga un llibre imprescindible per a la supervivència per la seua prosa, però és molt agradable de llegir i l'argument t'atrapa des del principi.

Publicitat amb respecte


Una botiga per a gaudir a Florència, Venècia, Roma.
Fent neteja de calaixos, m'apareix el fullet que em van donar a "Il papiro", i pense en com estem de lluny a l'Estat en aquestes coses. Un fullet escrit en un perfecte català, ben difícil de trobar en el territori espanyol fora de Catalunya.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

"La vida és somni"

Cau la nit i desplega la lluna el seu poder...



Criatures perverses i dolcíssimes s'entreteixeixen en els somnis dels orfes...



Volem els teus somnis per a teixir un cadàver il·lustrat.



No importa la grandària. Gran. Llarg. Xicotet. Menut. Curt. Dues ratlles. Cinc fulls...
Ni el tema. De por. De riure. Repetitiu. Encara sort que només va ser una vegada.
Ni el quan. El vas tenir en la infància. Ja eres gran aquella nit. Del passat, del present o fins al 15 d'octubre (volem publicar-ho la nit de Difunts).
Ni quants. Fins a set-cents, o més, si els tens.
Només importa que siguen teus, o escrits per tu.
Si voleu, podeu enviar fotos vostres relatives al somni, o acceptar les que el comitè de redacció estime oportunes.

Disponible ja en format pdf al bloc d'edicions de l'ocell de foc.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Don Quijote, el rei de la publicitat.


... Aquesta és la nova gràcia de la publicitat:

Don Quijote i Sancho Panza ficats a models    publicitaris per a vendre... telèfons mòbils!!!

L'anunci, que no té cap mena de desperdici, conté perles com les següents:

1.- En un lugar... en el que puedes escoger. Si eliges un nuevo móvil... ¡hazte ya con él!

2.- Tan conectados como Don Quijote y Sancho.

3.- Como Cervantes, revoluciona la forma de escribir (!)

4.- El Sancho de los Smartphones: sencillo e inteligente.

5.- Más rápido que Rocinante.

6.- Entretenimiento en cualquier lugar de la Mancha.

7.- Un móvil con ingenio para los Quijotes más intrépidos.

8.- Brillante y con tacto... todo un hidalgo. El ingenioso hidalgo de los táctiles. 

9.- Tan gigante en prestaciones como uno de los molinos.

10.- Te volverá loco ¡como el Quijote!

11.- Tan simple como Sancho.

12.- Una joya para las Dulcineas de hoy.

13.- Con 3 G...igantes

14.- Con tanto estilo como Dulcinea.

15.- Después de Dulcinea, llega un nuevo flechazo.

16.- No te separarás de él, como Don Quijote de Rocinante.

17.- Tan clásico como Don Quijote, tan revolucionario como un táctil.


No sé vosaltres, però jo em vaig quedar sense paraules amb aquest festival de l'humor...

porque los coches no se leen




Divendres vaig rebre aquesta propaganda, acompanyada d'un punt de llibre d'aquells amb imant, que tinc pendent de "tunejar"!


Potser ser lector/lectora està més ben considerat del què ens pensem o ens fan creure... o potser el publicista pateix un trastorn d'hiperlecturina... o simplement estan desesperats per vendre cotxes... en qualsevol cas, benvingudes les propagandes que envien punts de llibre i conviden la gent a llegir!





diumenge, 9 d’octubre del 2011

JANE EYRE AL CINEMA




A CONTRACORRIENTE FILMS estrenará el próximo 2 de diciembre la nueva versión de una de las historias más románticas e intensas de la literatura inglesa, "Jane Eyre". La nueva adaptación a la gran pantalla de la novela de Charlotte Brontë tendrá su premiere española en la Sección Oficial Fantàstic Panorama de la próxima edición del Festival de Sitges, donde, además, se espera contar con la presencia de su director Cary Fukunaga.

La película cuenta con uno de los repartos de actores jóvenes con más potencial del momento. El papel de Jane Eyre lo interpreta la joven actriz Mia Wasikowska, protagonista de “Alicia en el País de las Maravillas”, “Los Chicos están bien” y “Albert Nobbs”. Y en el papel de Edward Rochester encontramos a uno de los actores de moda: Michael Fassbender (“Malditos Bastardos”, “Hunger”, “X-Men: Primera Generación” y “Un Método Peligroso”).
Completan el reparto: Jamie Bell, el popular Billy Elliott, a quien Steven Spielberg ha escogido como el nuevo Tintín, Judi Dench (“Shakespeare in Love”, “Casino Royale”) y Sally Hawkins (“Happy, una historia sobre la felicidad”).

David Solé.


Vaig tenir el plaer de veure-la ahir a la nit al Festival de Cinema de Sitges.
Molt ben interpretada. Ben ambientada. Manté la tensió tota l'estona. No us la perdeu
.

divendres, 7 d’octubre del 2011

UN CREUER FORA DE SÈRIE


Un creuer fora de sèrie
Sílvia Soler
Columna, 2011

La família XXL de l’Oriol i la Maria s’embarca al Perla del Mediterráneo, tal com van decidir un cop van cobrar l’herència de la tia Antigua. El vaixell els portarà a Roma, Mònaco, Venècia, Nàpols... i, per a alguns, serà el vaixell de l'amor. La Txari s’embolica amb el metge del vaixell, les adolescents s’enamoren del Sandro, el cantant que amenitza les nits del creuer i la Mar, la filla de l’Oriol, troba l’amor de la seva vida, el Gaël, un pijo molt educat i, en paraules de la Maria, ric del cagar. Tot es complica, o no, quan la Mar i el Gaël decideixen casar-se...

Primeres pàgines

Es tracta de la continuació del seu llibre "Una família fora de sèrie". És un llibre que es llegeix en un sospir, divertit i simpàtic. Crec que d'aquesta autora me'ls he llegit tots, i tots m'han caigut a les mans provinents de dones que estimo molt i de les que mai en rebutjo res i molt menys un llibre.

Amb els primers 39+1 i 39+1+1, em vaig fer un fart de riure, guardant certes distàncies en ells hi veia, des de la comicitat, aspectes de la meva vida que a mi em semblaven ben rutinaris o mes aviat tristos o cansats... (molt recomanables per parelles amb infants, retrata a la perfecció situacions viscudes, i poc temps per llegir).

Amb "Petons de diumenge", em vaig enamorar d'aquesta autora, quin llibre tant bonic i dolç... em va semblar un petit homenatge a les mares, àvies...

I amb la nissaga fora de sèrie... el primer i després de petons de diumenge em va semblar massa frívol...i ara després de llegir el darrer, crec que he situat l'autora al seu lloc. És una dona capaç de passar del llibre fàcil, divertit, irònic... al llibre seriós, capaç de transmetre sentiments i emocions. Però tots plegats, tenen una cosa en comú: la dona. La dona d'avui, la dona d'ahir, la dona de demà, la dona mare, la dona dona, la dona filla, la dona sola, la dona treballadora, la dona que treballa a casa, ... vaja la bona dona.

Conclusió: espero que la vessant còmica no li impedeixi que l'altra també creixi!

dimarts, 4 d’octubre del 2011

REINA LUCÍA



REINA LUCÍA
E.F. Benson
Traducció: José C. Vales
Impedimenta 2011

Divertida, molt divertida, amb una protagonista absolutament histriònica, que es considera a ella mateixa l'ànima, el motor, l'estímul... del seu petit poblet, el protagonista masculí i amic íntim de la reina, executor de totes les seves ordres i insinuacions... tampoc té pèrdua.

La pobra Lucía veurà com el seu regnat es veu esquerdat per l'aparició d'una famosa, guapa i jove cantant d'opera que li farà més ombra que llum, per un gurú hindú que els farà entrar en el món del ioga i per una princesa russa que fa sessions d'espiritisme. Tot això regat amb detalls que provoquen somriures durant tota la seva lectura.

Molt recomanable per llegir després d'un del David Vann (per exemple!)

us deixo l'enllaç amb l'editorial

dilluns, 3 d’octubre del 2011

El pes de la papallona.- Erri De Luca



Erri De Luca
El pes de la papallona
Traducció d'Anna Casassas
L'eclèctica - Bromera, 2011

Diu l'editor del llibre:
"El rei dels isards sap que el seu temps s’esgota després d’anys de supremacia indiscutible per la seva força i grandesa. Ara, les seves banyes hauran de rendir-se a les d’un fill decidit. Sap com encarar el seu ocàs amb dignitat. És novembre. Des de la vall se sent l’olor de l’home, de l’assassí de la seva mare. El vell caçador furtiu sap que també voreja el final. Ha passat la vida acaçant molts fills del rei, però era ell a qui realment buscava. Aquesta serà l’última temporada, no queda més temps si el vol vèncer.
Dos éssers únics, extraordinaris, solitaris en la seva supremacia, han posposat durant anys un duel en el qual no hi ha en joc el seu destí, sinó la veritat de dues vides oposades. Una papallona que durant generacions s’ha posat a la banya del rei esbategant al vent serà l’únic testimoni de la sort final d’ambdós oponents."
Diu l'editor, de l'autor (i trobo que és ben cert):
"És poeta".
És un relat breu (li acompanya un altre titulat "Visita a un arbre", tot en menys de 60 pàgines de text), però intens. El coneixement de la muntanya, de la caça i de l'ésser humà (fins i tot l'"isard" humanitzat) és profund.
El llenguatge és poderós. La descripció dels sentiments dels dos protagonista crec que és perfecta. La història és impressionantment bella.
Un (petitó) gust de llibre.