dilluns, 31 de desembre del 2012

ARA I AQUÍ. Paul Auster i J.M. Coetzee

Ara i aquí. Cartes 2008-2011
Paul Auster i J.M. Coetzee
Edicions 62
2012
Traducció d'Albert Nolla i Dolors Udina
275 pàg.

La publicació de la correspondència entre aquests dos grans escriptors va aixecar grans expectatives i de ben segur que les compleix!!
La reputació i qualitat (sobradament demostrada) que tenen tots dos, tant literària com moral, aquí es deixa veure a totes les cartes...

Comencen fluixets, però la cosa de mica en mica va agafant volada i ja de cop et trobes enmig de les missives que van i vénen plenes d'idees, observacions i records... I t'adones pel què diuen i com ho escriuen perquè son dos dels millors escriptors vius...

"Em dic que no m'hauria de sorprendre, que el món funciona així, que tots som mortals i que el final ens pot arribar en qualsevol moment, però mirar-s'ho amb aquesta perspectiva més àmplia no ofereix ni el més petit bri de consol. El cor fa mal. Senzillament no hi ha res que ho pugui curar."
Auster a Coetzee.

Parlen d'esports (amb moments molt bonics com quan parlen dels perdedors i de les llargues estones que perden mirant esports per la televisió...) i de records de joves, de política, de viatges, dels costums pròpis, noves tecnologies, literatura, vida, familia, creació literària...
En Coetzee és més sec i contundent (fins i tot sembla que algun cop desautoritzi a l'Auster) però aquest sempre és més emocional amb cartes més llargues on s'explica més i va obrint temes nous...

També es pot veure com una reivindicació de l'escriptura a mà, reposada i pensada, en temps de la inmediatesa dels meils i d'internet...
[I a propòsit d'això, per expandir, i casualitat d'aquests dies, VM també parla de cartes i escriptura...]


Molt bo, que es fa curt!!!
Delicatessen exquisida per acabar l'any!! O començar-lo!!!

diumenge, 30 de desembre del 2012

Agosto.- Rubem Fonseca


Agosto
Rubem Fonseca
Traducció al castellà de Manuel de Seabra
RBA, 2011

L'escriptor brasiler Rubem Fonseca [Javier Aparicio Maydeu, a El desguace de la tradición, diu: "el magnífico narrador brasileño, uno de los más grandes cuentistas de la narrativa contemporánea (y me atrevo a decirles que quien lo niegue es que no lo ha leído)"va escriure aquesta novel·la (amb les característiques externes de negra) el 1990. (Serà per això que RBA la inclou en la seua col·lecció Serienegra.)

Una investigació policial d'un assassinat va desenvolupant-se paral·lelament, i de vegades amb punts de connexió, a la veritable crònica política i social dels esdeveniments històrics ocorreguts al Brasil el 1954, en els últims dies del president Getúlio Vargas, acorralat per la premsa i els militars.

Una novel·la policiaca però terriblement històrica, compromesa amb la realitat més dura, amb la corrupció total, els polítics despietats, el capitalisme més cru, els periodistes deshonests, la policia comprada... (no sé si tot això us sona); una narració amb intriga i amb unes pautes diríem de novel·la  negra que, quan l'has acabada de llegir, et ve un regust amarg a la boca i un munt de preguntes i mala llet al cap.

divendres, 28 de desembre del 2012

IDIL·LI AMB GOS OFEGANT-SE



Michael Köhlmeier
Idil·li amb gos ofegant-se
Traducció de Joan Ferrarons
Il·lustració de Gaietà Mestieri
Editorial Raig Verd, 2012
Col·leció Llampec, 1


Podeu llegir-ne la sipnosis i les primeres planes aquí,  a la web de l'Editorial,  és una joieta que no arriba a les 100 pàgines, me la va recomanar amb entusiasme en Quim de la Cultural, i hi coincideixo totalment, és una petita història extraordinària, de fet és l'homenatge que l'escriptor fa a la seva filla morta en accident de muntanya, i ho fa d'una manera ben original, el que podria ser un llibre trist i de comiat, és un llibre curiós,  amb tocs d'humor  i on la tragèdia queda desdibuixada i focalitzada en altres situacions, en les que trobem molta molta neu, una selva increïble dins d'una caseta de postal, una muntanya, un gos molt amistós, nits d'insomni amb llet amb xocolata, una manera d'escriure deliciosa...

I explicaria més, però entre la Sinopsis i les primeres pàgines si explico més, la seva lectura ja no tindria massa gràcia...i s'ha de dir que el final val molt la pena.


dilluns, 17 de desembre del 2012

EL SENTIT D'UN FINAL. JULIAN BARNES

El sentit d'un final
Julian Barnes
Angle ed.
2012
159 pàg.
Trad. d'Alexandre Gombau i Arnau

"Vivim un temps concret, que ens limita i ens defineix, i el temps figura que mesura la història, oi? Però si no podem entendre el temps, si no podem copsar els misteris del seu pas i progrés, quina possibilitat tenim amb la història (encara que només sigui la nostra petita porció personal i en gran part indocumentada)?"
(pàg. 68)

Tony Webster, ara ja jubilat i separat, recorda la seva joventut amb fruïció i certa melaconia.
És així com recorda els seus anys d'estudis (i com aquesta part de la història funciona com una novel·la d'iniciació), els seus amics i la seva primera nòvia...
I és el record d'aquesta relació i el seu mal final, el motor de la novel·la i el que desplaça el relat fins al present del narrador.

De lectura reposada, suau i subtilment escrita, fa que les últimes pàgines s'hagin de llegir amb atenció per copsar i no perdre's cap detall perquè en aquesta història de records tots els detalls, matisos i gestos son decisius i necessàris.

"... per a què carai serveix la nostàlgia?"
(pàg. 91)

diumenge, 16 de desembre del 2012

Claro de luna.- Quingyun Huang - Peilong Liang


Quingyun Huang - Peilong Liang
Claro de luna
Traducció al castellà de Mónica Ching Hernández
Faktoría K de Libros, 2011


Cinc bonics contes-cançó per treballar, i gaudir, la pau 
(del 43 del llibre, preciós, que es llegeix de costat i en xinés)







Senilidad.- Italo Svevo





Italo Svevo
Senilidad
Traducció al castellà de Pedro Gozalbes
Pròleg d'Antonio Prieto
Espuela de Plata, Sevilla, 2012


Recomanat per Raffaele Pinto a L'Hora del Lector, el passat 15.05.2011 (als minuts 13-20 del programa).
La seua valoració gira en torn del psicoanàlisi i del retrobament amb la Beatriu de "La vita nova", anomenada ací "Angelet". Una defensa vehement del llibre.
Va parlar de la búsqueda del "jo", freudià "avant la lettre", des d'un protagonista fracassat, incompetent per gestionar la seua pròpia vida i els seus sentiments, però desenvolupant una feroç lluita per la seua dignitat com a ésser humà, dins d'un contexte narratiu al voltant de l'amor i la gelosia.
Més o menys.

Jo he llegit un llibre una miqueta angoixat:

- un "incipit" dramàtic:
Desde el principio, con las primeras palabras que le dirigía, quiso advertirle que no quería comprometerse con ella para una relación seria. De modo que vino a decirle algo parecido a esto:
- Te amo y sólo por tu bien me gustaría que nos pongamos de acuerdo para que lo hagamos de la mejor manera.
Aquellas palabras habían sonado tan prudentes que resultaba difícil considerar que fueran dichas por amor a alguien. Quizás si hubieran sido más sinceras habrían debido decir lo siguiente:
- Me gustas mucho, pero en mi vida no vas a llegar a ser más que un juguete. Yo tengo otras ocupaciones, mi carrera, mi familia.
[...]
- un home inepte per a les relacions inter-personals, amb dificultats serioses per conviure amb la seua estimada, el seu amic i la seua germana;

- una narració "incòmoda" però extraordinària.

Esperava un llibre sobre fer-se vell (tempus fugit, darrerament amb molta velocitat), i no ho és. És, mé bé, un llibre de ser vell.

dimecres, 12 de desembre del 2012

Gramáticas de la creación.- George Steiner


Gramáticas de la creación
George Steiner
Traducció al castellà d'Andoni Alonso i Carmen Galán
Ediciones Siruela, 2011

Un llibre de filosofia (qui m’ho anava a dir a mi!) que tracta d’elucidar, amb l'erudició i la capacitat d'anàlisi de sempre, diversos aspectes de la creació i la invenció.

Comença així, al final del mil·leni:

«No nos quedan más comienzos. Incipit: esa orgullosa palabra latina que indica el inicio sobrevive en nuestra polvorienta palabra “incipiente”. El escriba medieval marca la línea inicial, el capítulo nuevo con una mayúscula iluminada. En su torbellino dorado o carmesí el iluminador de los manuscritos coloca las bestias heráldicas, los dragones matutinos, los cantores y los profetas. La inicial, en la cual el término significa comienzo y primacía, actúa como fanfarria; enuncia la máxima de Platón –de ninguna manera evidente– de que en todas las cosas, naturales y humanas, el origen es lo más excelso.»

En l’últim capítol, tot i parlant de com ha canviat, avui en dia, el concepte de mort per la barbàrie del s. XX , diu:

«Los historiadores han reconocido que el siglo XX ha sido sin duda el más mortífero. Se estima en alrededor de cien millones el número de víctimas causadas por la guerra, el hambre, la deportación, los campos de concentración y los genocidios entre agosto de 1914 y la lenta desaparición del régimen estalinista. Desde Madrid a Moscú, desde Narvik a Messina, Europa y Rusia occidental han sido un osario, un escenario de atrocidades. No se sabe con certeza el número exacto de víctimas del demente “gran salto adelante” de Mao (¿diez millones, veinte millones?), o de la sed de sangre tribal en Ruanda, en Indonesia o, por último, en los Balcanes. Como nunca antes, los medios de comunicación han saturado nuestra conciencia y nuestra memoria con imágenes del horror organizad. Los huesos y las cenizas de los campos de exterminio nazis, las pirámides de cráneos en Camboya olas inmundas fosas descubiertas en Bosnia Kosovo son los auténticos emblemas e iconos de la historia reciente. Millones de esas muertes espantosas son todavía anónimas (…) ¿Dónde están enterrados los muertos por inanición, los torturados del Gulag, los de las minas de Kolimá, los de los bosques helados?
Esta larga marcha a través de las tinieblas no ha podido sino devaluar la muerte. La mente no admite estadísticas tan evidentes: los treinta mil soldados masacrados durante los primeros días de la batalla de Somme, las dos mil condenas a muerte firmadas cada día en el Kremlin durante las grandes purgas, las carnicerías tribales entre sisas estúpidas en África oriental , la suma de inocientes incinerados en Dresde Hirohima y Nagasaki. El florecimiento de la tortura por razones ideológicas o por los estados-nación entumece nuestros sentidos y nuestra comprensión.»

Steiner, creient:

«La literatura se hace lenguaje; la pintura y la escultura, de ingredientes naturales o modificados; la música, de materia sonora en bruto. Habitamos un mundo cuyos componentes son, en esencia y según la conocida afirmación de Duchamp, ready-modes. Sólo Dios es capaz de crear de la nada. Sólo Él puede innovar a partir de la nada. La experiencia humana es una respuesta a estas realidades, a una existencia previa. Esto, como hemos visto, es verdad para toda representación, para todo instrumento de comprensión e interpretación por abstracto que sea (…) Si el arte no se construye más que de ready-mades y objets trouvés, ¿qué otra cosa percibimos, manipulamos o combinamos? Todas estas falsas creaciones son un collage de la realidad. Todas las formas de imaginación, interiores o exteriores, son un proceso de selección y montaje. »

Perucho: les presències secretes

Joan Perucho (2002; José María Alguersuari)

Llegia l'altre dia un apunt endarrerit en el Mil dimonis d'en Lluís Bosch, company retrobat per aquest mar de bitàcoles, blocs, i a voltes icebergs, després de trenta anys de no saber-ne res que, de fet, és el que acostuma a passar amb la gent que has conegut. Vaig topar amb Perucho. I ara, dins Els orfes del Senyor Boix han coincidit en el temps uns quants apunts sobre aquest autor inclassificable però imprescindible dins una literatura catalana poc donada, de la postguerra ensà, a l'heterodòxia.

Vaig topar amb El sastre de Perucho i amb una cita de Les presències secretes: història gràfica de l'invisible, que no crec que sigui tant una justificació de la seva obra, com suggereix el Lluís, com un avís de com funciona això tan fràgil que en diem realitat. A mi em recorda les captatio que el mestre Hitchcock feia a Alfred Hitchcock presenta, que són una manera elegant de deixar-nos a la porta del misteri, que és el mateix que el dubte.

"Hem vist que quan hi ha un perfecte equilibri entre la raó i la vida, no hi ha, per consegüent, presències secretes. Però es pot viure sense elles? Es pot viure sense la flor rara del misteri i del fantàstic? Es pot viure en la seguretat absoluta de l'existència? No és gaire probable. I és, d'altra banda, tècnicament difícil. Si obrim la porta, què ens espera al defora, dins la impenetrable tenebra? Gairebé és segur que ens espera l'inexplicable, les presències secretes".

I em va venir al cap que quan col·laborava en el suplement de cultura del diari Avui vaig escriure sobre Perucho a propòsit d'una xerrada que va fer a la Virreina dins el cicle de conferències La meva Barcelona. La ciutat i els seus escriptors. És de març de 1995, i rescato l'article, "La Barcelona fantàstica", perquè ve al cas i de pas recuperem unes paraules dites i escrites a peu de trinxera i que potser es va endur el vent. El reprodueixo tal qual, assumint els riscos del pas del temps i de no haver llegit un llibre que en aquell moment encara no estava editat.


Assistim a la primera conferència de La meva Barcelona. La ciutat i els seus escriptors, amb els prejudicis i les precaucions amb què s’ha d’afrontar, avui, tota programació cultural oberta al gran públic.

La cultura s’ha convertit en un afer de divulgació; s’ha reduït a un divertiment de masses; a propaganda. Però el mestratge d’en Perucho no va fer concessions a la galeria: el passat dijous ens va oferir la dramatització (gest, inflexió de veu, to), del text al cas: Una teoria barcelonina dels monstres. Una part dels fulls que Columna publicarà a finals d’any amb el títol de Les presències secretes.

A priori, la conferència s'anunciava com a Record de la Barcelona fantàstica. Era d’esperar, doncs -així ho creia l’heterogeni públic congregat-, un catàleg de bèsties i encanteris barcelonins d’on podien aparèixer els fantasmes d’algun dels nostres avantpassats. Un inventari de llegendes on havien de prendre vida les gàrgoles i les carasses de la pedreria urbana. Un índex bibliogràfic entre real i quimèric. Esperaven.

Però no hi va haver res d’això. No es van materialitzar les bruixes fugint de les fogueres de Sant Andreu del Palomar; ni l’home de la mar es va fer visible entre els pescadors de la Mar Bella del Poblenou; cap serp prenyadora va inflar el ventre ni de casada ni de fadrina; no aparegué el vaixell fantasma bastit amb les ungles de tots els qui han mort a la mar; no es veié l’escòrpora del cel escopint a terra i emmetzinant els peixos a la platja de la Barceloneta. Ni dimonis, ni dracs, ni basiliscs. El verb de Perucho ni tan sols va caure en el parany de referir-nos com, a la seva Gràcia nadiua, les fogueres de sant Joan eren envoltades de cadires per a que s’hi asseguessin les animes.

Perucho tampoc va oferir un florilegi bibliogràfic de notícies de paper esgrogueït i retalls de premsa, com "Brujas y maleficios en las tempestades", publicat al diari Las Noticias el 20 d’agost de 1920, per en Carreras Candi; Les bruixes, d’Emilio Gaziot; Lo jorn dels morts, d’Eduard Tàmaro (1845-1889); Supersticions anotades al Pla de Barcelona, d’Adelaida Ferrer. I tants d’altres llibres que podien haver emergit de la seva ampla màniga.

Perucho, irònic i teatral, va fabular. S’erigí en cap visible del propi encanteri i anà absorbint, un a un, els assistents a l’espectacle. Perucho es convertí en una tentacular medusa que estengué les seves serps capil·lars per tota la sala, bastint al seu voltant una teranyina teòrica que generà els seus propis monstres. Són monstres que neixen quan es produeix un desequilibri entre la raó i la vida. Així, l’excés de raó ens duria als deliris de Goya; i l’excés de vida, a l’afirmació d’en Francesc Pujols que tot allò que neix massa viu és monstruós.

Davant de l’estupor de bona part de la concurrència, Barcelona no hi va ser (o quasi: esmentà el Xumet, monstre que viu a les clavegueres de la part alta de la ciutat i que engolí el jove poeta Folch, autor de poemes modèlics; es referí als cadàvers dels pares de la pàtria Antoni de Capmany i Bonaventura Carles Aribau, que després de diversos intents de donar-los solemne sepultura, es van perdre i no se sap on paren). Però sí que hi va ser una de les figures neuronals de la ciutat: el fantasiós cervell d’en Joan Perucho (monstre generat per l’excés racionalista de Barcelona), que es dedicà a reconstruir cinematogràficament una arquitectura de la fantasia; una passarel·la per on hi desfilà l’anima d’Ildefons Cerdà vagant, vampírica i fantasmal, pel despatx d’en Fabià Estapé i per les dependències municipals després d’abandonar la seva tomba de Caldas de Besaya.

La taula de conferències era presidida per en Pasqual Maragall. Hagués estat una bona oportunitat per interrogar el "munícipe por excelencia" sobre els múltiples monstres que deuen pul·lular pels arxius i registres de la Casa de la Ciutat; preguntar que se’n sap de les estàtues que prenen vida als magatzems municipals i de les fonts gòtiques que desapareixen misteriosament; i què se’n sap dels funcionaris decimonònics que, convertits en pols de despatx, s’estenen viscosament sobre la paperassa esgrogueïda.

A la fi, l’escriptor va fer literatura, que és la seva feina (ell assegura que els seus deliris són fruit de la seva memòria viva). Qui va voler escoltar, va beure directament de la font, del text, que és on pren cos -textura-, la fantasia literària, i d’on raja l’aigua més fresca.

dimarts, 11 de desembre del 2012

CUERPO A CUERPO. Domènec Font

Cuerpo a cuerpo. Radiografías del cine contemporáneo
Domènec Font
Galaxia Gutenberg. Círculo de lectores
537 pág.
2012

Assaig de Domènec Font sobre els cossos filmats i la imatge d'aquests en el cinema, majoritàriament, dels últims 20 anys.
Com veiem aquests cossos, com interseccionen amb altres i el transcurs del temps i com ens els mostren tot un seguit de directors que són Autors (així en majúscules) i que creen com a tals...

Un pilot de directores i directors: Chantal Akerman, Oliver Assayas, Tim Burton, l'Almodóvar, Pedro Costa, David Cronenberg, Jonathan Demme, Clint Eastwood, Abel Ferrarra, Phillip Garrel, Godard, Michael Haneke, Jim Jarmusch, en Kaurismäki, Takeshi Kitano, Naomi Kawase, en Kubrick, en Lynch... I molts més amb mogollón de pel·lícules...

A l'autor li va coincidir aquest estudi i escriptura amb una sèria malaltia, i l'editorial ens presenta aquest treball com una investigació que se li transforma a Domènec Font en una qüestió personal quan ha de compaginar la malaltia amb l'escriptura d'aquest assaig...

Molt molt bo!!!
Ple de títols i noms i pel·lícules per descrobrir i remirar de nou...

[El què m'ha passat és que moltes les havia vist però aquest llibre m'ha donat eines per poder-les mirar de nou o entendre-les millor... I moltes que s'anomenen o expliquen que encara no he tingut la sort de poder-les visionar, però conceptualment les relaten d'una manera tant clara i especial que tinc la sensació que moltes d'aquestes que encara no he vist és com si ara sí que ja les he vist... Una sensació estranya però positiva!]

dijous, 6 de desembre del 2012

El quadern gris (1966). Josep Pla (Fragment)


Josep Pla
El quadern gris (1966)
editorial Destino
Nova edició a càrrec de Narcís Garolera.

Imatge: Josep Pla, pintat per Joan Martí Aragonés (1936-2009)


“ 6 de febrer de 1919.- La meva generació.

Nosaltres venim dels llibres. Nosaltres hem llegit i llegim els llibres. Creiem que hem viscut perquè hem llegit els llibres. Els llibres ens han donat l’esperança d’alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l’esperança d’alguna cosa. Hem esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. ¿Què s’ha produït? Absolutament res. Res. Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l’amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res. ¿De què parlen els poetes? ¿Quin sentit té el que diuen els poetes? ¿Per què parlen d’aquesta manera? ¿Qui els fa parlar així?
He nascut en un poble petit. Els horitzons de la meva vida han estat curtíssims. Aquestes circumstàncies m’han fet especialment sensible a la fulguració de la lletra impresa. Em posaren els llibres a la mà i vaig llegir-los. Quines belles coses es troben en els llibres! La vida es això i allò i el de més enllà –diuen els llibres-, però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per dissimular, per camuflar –és una paraula de moda- la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes hi ha escasses diferències: una mica més d’higiene, d’educació, un matís d’hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos; simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no ens els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat iguals i el que s’anomena les grans èpoques només han existit en la imaginació dels que n’han escrit els llibres...”

La València de Vicent Andrés Estellès. Mirada d'un poeta


Un llibret en pdf, recomanat per un que s'estima més els llibres en paper...
Una exposició organitzada per una Acadèmia que alguns no ens creiem del tot...

M'agradaria escriure la guia de València.
Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres,
monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,
els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,
l'amable biblioteca llatina del Magnànim,
sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem.
        Llibre de les meravelles, Ed. 3i4, València, 1976, p. 31

Barrio perdido.- Patrick Modiano






Patrick Modiano
Barrio perdido
Traducció al castellà: Adoración Elvira Rodríguez
Cabaret Voltaire, 2012



Cabaret Voltaire diu això... del llibre.

Després de Tres maneres de veure París amb el Paris Francia de Gertrude Stein, trobem una quarta. Aquesta, si es vol, més amb el record  i la memòria, encara que Modiano ens mostra físicament Paris i els seus barris, els seus carrers, la seua gent, els bars, el riu... Seria, millor dit, una manera de "tornar a veure" Paris, fins i tot, sense haver anat mai. M'encanta.

El bulevar está desierto, como el día en que llegué del aeropuerto y crucé París por primera vez en veinte años. Y ese Lancia blanco que circula a lo largo de las fachadas oscuras me produce el mismo sentimiento de desolación que sentí esa tarde. Ahora está pasando por el bulevar Courcelles.
A eso de las dos de la madrugada, el antiguo mozo de cuadra traía la bandeja del "almuerzo". Pollo frío. Peladillas. Fruta. Zumo de naranja. Ella me quería enseñar a jugar al mah-jong, pero yo era un negado, y siempre los mismos discos dando vueltas en el picú. Aunque para esa gente fuera ya tiempo de crepúsculo -como me decía Rocroy en su carta- las melodías que sonaban con más frecuencia eran canciones de primavera: April in Paris, Some other Spring, Abril en Portugal... Con solo escucharlas me traslado a aquel ambiente de noches en vela, con la presencia de Carmen. También Georges Maillot silbaba los mismos estribillos lentos y tiernos, y me pregunto si esas canciones no habrían sido, para Carmen, para él, para otros componentes de aquel grupo del que ambos eran los únicos supervivientes, una especie de contraseña.




dilluns, 3 de desembre del 2012

Les històries naturals.- Joan Perucho

Les històries naturals
Joan Perucho
Educaula. Edicions 62, 2011


Amb trets de novel·la gòtica, aquesta història és protagonitzada per un científic, durant les guerres entre carlins i liberals, que emprén la recerca d'Onofre de Dip, un cavaller convertit en vampir (al pur estil del Dràcula de Bram Stoker), per la geografia de parla catalana (Barcelona, Berga, Tarragona, Manresa, Vilafranca, Vic, Reus, Ripoll, Falset, Vall-de-roures, Horta de Sant Joan, Beseit, Morella, Gandesa, etc.).

Novel·la fantàstica i molt més, publicada al 1960. Això vol dir que Perucho anava a contracorrent de l'orientació realista i social que caracteritzava la novel·la catalana de postguerra. I "més que la negació d'una realitat vital (...), es tracta de la declaració de principis antirrealista d'un poeta, que ha arribat al camp de la ficció novel·lesca des de posicions molt acostades als postulats del moviment surrealista", com diu Antoni de Vilanova.
També una novel·la plena d'erudició i d'un bagatge cultural enorme: "Jo sempre he reconegut que la meva literatura no és populista o popular. De fet, és difícil que ho sigui, m'agrada fer referències cultes i això distancia molta gent de la trama, de la història que explico", "Ja sé que els lectors, de vegades, no hi arriben; però els hi incito, a la cultura", va dir Perucho.
Aquesta edició, com que està orientada als estudiants, és molt útil pel seguit d'estudis preliminars, índex onomàstic, glossari, propostes de treball, dos comentaris de text i materials complementaris que l'acompanyen: sobretot per al context històric,  recursos emprats, estudis sobre la seua obra, entrevista amb l'autor...

"El castell de Pratdip era una reduïda construcció en part romànica i en part gòtica. De difícil accés, situat en el punt més alt del poble, dominava un extens territori. Abandonat des del segle XVI, les seves torres i muralles encara donaven, mig derruïdes, una estranya impressió de força i de poder. En l'actualitat, la naturalesa havia fet usurpació del domini del castell, i rares arbustacions creixien entre les pedres centenàries; nius d'esparvers i altres ocells de presa sorgien a la mirada atenta i sentimental del viatger, entre merlets escantonats i claus de volta esfondrades. Una malenconia immensa es desprenia d'aquelles naus silencioses, abandonades a la devastació lenta, però inexorable, del temps. A la nit, sota la llum de la lluna, el castell tenia un aspecte fantàstic."

"Des de la llunyania, l'"aurea picuda" entonava el cant perfecte, melòdicament i harmònicament inaudible.
Era el silenci. La remor del món abans de la seva creació. El no-res."

diumenge, 2 de desembre del 2012

Migrar.- José Manuel Mateo i Javier Martínez Pedro

I un altre, també per celebrar el dia dels llibrers...

Del enebro.- J.L. i W.K. Grimm

El divendres passat va ser el Dia del Llibrers, i vam anar a casa Leo Librería per celebrar un dia tan nostre.

I va caure, entre d'altres, aquesta xicoteta joia:


Es tracta d'un llibre fet a mà, del qual l'editoral Jekyll and Jill n'està molt, i amb raó, orgullosa, amb il·lustracions d'Alejandra Acosta i un pròleg de Francisco Ferrer Lerín, i fins i tot el text original en Niederdeutsch escrit amb lletra gòtica preciosa bicolor (negra i roja, com les il·lustracions delicades i cruentes).

Un conte dels Grimm, fet amb respecte a l'original, no pas per a xiquets, més bé per a adults sense "reparos", cruel, justicier i amb final feliç, però. Aquesta edició commemora la primera del llibre que va fer famosos els germans Grimm, Kinder-und Hausmärchen, el 1812.

Un llibre-objecte, amb "punt de lectura" propi, amb un petit regal a dins i que ofereix una raó en si mateix per a estimar-se més (encara) els llibres en paper.






Per cert, la traducció al castellà és de Jessica Aliaga Lavrijsen, que fa una nota introductòria molt sucosa.