Les històries naturals.- Joan Perucho

Les històries naturals
Joan Perucho
Educaula. Edicions 62, 2011


Amb trets de novel·la gòtica, aquesta història és protagonitzada per un científic, durant les guerres entre carlins i liberals, que emprén la recerca d'Onofre de Dip, un cavaller convertit en vampir (al pur estil del Dràcula de Bram Stoker), per la geografia de parla catalana (Barcelona, Berga, Tarragona, Manresa, Vilafranca, Vic, Reus, Ripoll, Falset, Vall-de-roures, Horta de Sant Joan, Beseit, Morella, Gandesa, etc.).

Novel·la fantàstica i molt més, publicada al 1960. Això vol dir que Perucho anava a contracorrent de l'orientació realista i social que caracteritzava la novel·la catalana de postguerra. I "més que la negació d'una realitat vital (...), es tracta de la declaració de principis antirrealista d'un poeta, que ha arribat al camp de la ficció novel·lesca des de posicions molt acostades als postulats del moviment surrealista", com diu Antoni de Vilanova.
També una novel·la plena d'erudició i d'un bagatge cultural enorme: "Jo sempre he reconegut que la meva literatura no és populista o popular. De fet, és difícil que ho sigui, m'agrada fer referències cultes i això distancia molta gent de la trama, de la història que explico", "Ja sé que els lectors, de vegades, no hi arriben; però els hi incito, a la cultura", va dir Perucho.
Aquesta edició, com que està orientada als estudiants, és molt útil pel seguit d'estudis preliminars, índex onomàstic, glossari, propostes de treball, dos comentaris de text i materials complementaris que l'acompanyen: sobretot per al context històric,  recursos emprats, estudis sobre la seua obra, entrevista amb l'autor...

"El castell de Pratdip era una reduïda construcció en part romànica i en part gòtica. De difícil accés, situat en el punt més alt del poble, dominava un extens territori. Abandonat des del segle XVI, les seves torres i muralles encara donaven, mig derruïdes, una estranya impressió de força i de poder. En l'actualitat, la naturalesa havia fet usurpació del domini del castell, i rares arbustacions creixien entre les pedres centenàries; nius d'esparvers i altres ocells de presa sorgien a la mirada atenta i sentimental del viatger, entre merlets escantonats i claus de volta esfondrades. Una malenconia immensa es desprenia d'aquelles naus silencioses, abandonades a la devastació lenta, però inexorable, del temps. A la nit, sota la llum de la lluna, el castell tenia un aspecte fantàstic."

"Des de la llunyania, l'"aurea picuda" entonava el cant perfecte, melòdicament i harmònicament inaudible.
Era el silenci. La remor del món abans de la seva creació. El no-res."