Senilidad.- Italo Svevo

Italo Svevo
Senilidad
Traducció al castellà de Pedro Gozalbes
Pròleg d'Antonio Prieto
Espuela de Plata, Sevilla, 2012


Recomanat per Raffaele Pinto a L'Hora del Lector, el passat 15.05.2011 (als minuts 13-20 del programa).
La seua valoració gira en torn del psicoanàlisi i del retrobament amb la Beatriu de "La vita nova", anomenada ací "Angelet". Una defensa vehement del llibre.
Va parlar de la búsqueda del "jo", freudià "avant la lettre", des d'un protagonista fracassat, incompetent per gestionar la seua pròpia vida i els seus sentiments, però desenvolupant una feroç lluita per la seua dignitat com a ésser humà, dins d'un contexte narratiu al voltant de l'amor i la gelosia.
Més o menys.

Jo he llegit un llibre una miqueta angoixat:

- un "incipit" dramàtic:

Desde el principio, con las primeras palabras que le dirigía, quiso advertirle que no quería comprometerse con ella para una relación seria. De modo que vino a decirle algo parecido a esto:
- Te amo y sólo por tu bien me gustaría que nos pongamos de acuerdo para que lo hagamos de la mejor manera.
Aquellas palabras habían sonado tan prudentes que resultaba difícil considerar que fueran dichas por amor a alguien. Quizás si hubieran sido más sinceras habrían debido decir lo siguiente:
- Me gustas mucho, pero en mi vida no vas a llegar a ser más que un juguete. Yo tengo otras ocupaciones, mi carrera, mi familia.
[...]

- un home inepte per a les relacions inter-personals, amb dificultats serioses per conviure amb la seua estimada, el seu amic i la seua germana;

- una narració "incòmoda" però extraordinària.

Esperava un llibre sobre fer-se vell (tempus fugit, darrerament amb molta velocitat), i no ho és. És, mé bé, un llibre de ser vell.