dilluns, 23 d’abril del 2018

FELIÇ SANT JORDI 2018

Fernand Léger*


Guardeu els pètals de les roses per tal que us sorprenguin, temps enllà, dormint en qualsevol de les lectures que avui us trobin. 

  

* via Sícoris

dimecres, 4 d’abril del 2018

Les Mallorquines - Eugeni Perea Simón

                                                                                   

Eugeni Perea Simón
Les Mallorquines
Edicions Destino, 1997


Parlant amb en Salvador Mestre, una memòria prodigiosa que el dia que exploti esquitxarà arreu la seva saviesa, em va fer veure l’origen de l’anagrama Mosdriu que ell emprava en préstec en el seu blog d’opinió: El llibre d’Eugeni Perea Simón les Mallorquines, el número 95 de la col·lecció àncora de Destino. Editat l’any 1997, reposava a les meves prestatgeries i jo vaig córrer a treure’l de la pols amb la idea de tornar-lo a llegir tan aviat com enllestís els contes de Cortázar que em tenien presoner. No en recordava res i, ara mateix, amb el regust encara a la boca, aquell oblit em sembla ben bé un pecat. És clar que tothom sap que els libres i els lectors tenen un lloc i un moment on convergeixen com en cap altre, així que l’error fou prendre’l aleshores, als meus vint-i-cinc anys incapaços d’assaborir aquesta joia com es mereix.

Eugeni Perea és doctor en Història moderna i com escriptor ha tocat tants pals que costa explicar-lo amb un de sol que el distingeixi. A les Mallorquines, parlem de ficció, o tampoc, més aviat narrativa amb un vestit de dietari. Hi ha una mirada precisa, lírica però gens malagradosa, cultivada però alhora popular, rural, aferrada a la terra, al nom de cada planta. Cada pàgina és un retrat, una instantània bellíssima que tant pot fixar-se en el perfil d’un personatge com en la forma sense símbols d'un bocí de branca. Ens pren de la mà per mostrar-nos el seu món, ens hi acompanya i ens explica amb un do màgic per convertir en universal qualsevol petita història local, ínfima, una plaça, unes gorfes plenes de sacs d’avellana, les hores comunes. I tanmateix no som davant una mera contemplació, poesia estèril, perquè abans que te n’adonis ja t’ha injectat una reflexió nova de trinca que t’acompanyarà un cop les obligacions quotidianes et forcin a tancar el llibre, delerós per tornar-hi de seguida que en tinguis l’ocasió. Qualsevol citació és un regal embolicadet sobre la taula. L’aroma de Pessoa, l’aire d’aquell desassossec, hi és present més enllà dels cameos que l’autor ens procura. I llavors el llenguatge. Perea empra cada mot amb la precisió que aquell exigeix, justa, mil·limètrica. Amanyaga les orelles amb un vocabulari riquíssim, farcit de paraules perdudes i d’altres que de tan ben trenades semblen novíssimes. És refinat però no pretensiós i mai defuig el to casolà, assegut amb les padrines vora la llar de foc.

És, aquest, un llibre grandíssim que no hauríem d’oblidar, ni permetre que mai quedés arraconat. Cal que el repartim entre tots aquells que gaudeixen de la bona literatura, la que enamora però no encaterina, per llegir a glopades o a pessics minúsculs per fer-la durar una tardor sencera.

I els tastets:

"Quan entres i surts de casa, un petit branquilló d'ametller florit et saluda des del rebedor, com una mà oberta: fragància de mel i d'herbes i evocació de dies clars, netíssims, de primavera"

"Però les sensacions, com el vent, no són pas invisibles: cristal·litzen en els rostres, empeses per un aire fresc que ve de dintre les persones."

"Només tenia divuit anys quan s'ha topat frontalment amb la mort. Els seus amics ara pugen camí del cementiri, amb el taüt a collibè. Els precedeix un furgó ple de flors fresques, bellíssimes, rams d'olor d'una vida esventada."

"Quan davallo de Montsant observo els pobles que s'arrelen a la seva falda. Són com el cos d'un gegant de pedra que sopluja els seus hostes. Primer li veig el cap, pentinat de fines teules, amb la clenxa del carrer major al bell mig i el campanar, com un nas que ensuma l'aire poma de la tarda".

"Els punts suspensius són com el poema que volia Wang Changling: que permeti que el pensament s'estengui suau i sense límits..."

dimarts, 3 d’abril del 2018

Tot és possible | Elizabeth Strout



Tot és possible
Elizabeth Strout
Traducció d'Esther Tallada
Edicions 1984






Ja hem comentat de l'Strout en aquest bloc "Olive Kitteridge", "Els germans Burgess" i "Em dic Lucy Barton", i ens ofereix ara una nova i preciosa novel·la. Una escriptora que s'està convertint en una de les més interessants dels EUA.

Strout torna al format del seu primer llibre "Olive Kitteridge": uns contes que poden funcionar per separat però que alhora conformen una novel·la, ja que els personatges d'ells es relacionen entre si. Utilitza aquest format per a descriure'ns la vida dels habitants d'un poble d'on és la protagonista de l'anterior llibre "Em dic Lucy Barton" que hi torna a presentar un nou llibre, com a famosa escriptora que s'ha fet. Amb aquesta estructura de vides creuades, el que és fonamental per a l'autora és posar sobre elles una mirada empàtica, de comprensió.

La quotidianitat, el comportament, les vivències i la psicologia dels personatges d'aquesta població de l'Amèrica profunfa (que ja eixien, encara que de passada en l'anterior novel·la) és el material literari de l'autora. Per això, no espereu ací grans intrigues, passions desmesurades, trama trepidant... No, són petites vides, amb velles vergonyes, racons on s'amaguen dolors i desitjos, bondat i odi, misèries, rancors... mínimes passions que són tan universals i ens toquen tan de prop que, potser, il·luminaran els nostres racons i ens faran reviure coses que teníem amagades. Uns éssers que els veurem com a nostres, que ens toquen el fons de l'anima.

Tot està contat amb una exquisida senzillesa, per a gaudir de cada paraula i d'allò que diuen.

"Tot és possible" és un llibre per a llegir amb tranquilitat, sense presses, gaudint del que diu i com ho diu. Un goig de novel·la.