divendres, 30 de setembre del 2016

Western.- Luci Romero



   Luci Romero 
   Western  
   Editorial Delirio, 2016



Convertir el western en matèria poètica no és una idea tan estrambòtica com podria semblar a priori. Jo, almenys, sempre he trobat que és un gènere a mig camí entre la lírica, la mitologia i l’epopeia. 

En aquest poemari, Luci Romero combina èpica i llegenda amb la poesia, molts cops de caire narratiu, per evocar, entre altres coses, la figura d'un heroi que no poques vegades presenta també vestigis d'antiheroi. Parlem d'un ésser solitari i fronterer amb el rostre de Gregory Peck, Henry Fonda o John Wayne
, que travessa rius i deserts per assolir la seva Ítaca particular.  Fins i tot, cosa estranya en un gènere amb tanta testosterona,  hi veiem reflectida l'expressió pètria de Joan Crawford, la inoblidable Vienna de "Johnny Guitar", un personatge que es passa la vida esperant, ja sigui l'amant perdut i finalment retrobat, o l'arribada del ferrocarril. Com diu l'autora del poemari:
El hombre transita y la mujer se queda.
Ella coloniza. Ella abruma.
Ella, o yo, somos un inicio
que el hombre de la llanura no acepta.
[El otro, el enemigo, el propio paisaje, pàg. 32].
En els poemes, com en les pel·lícules que Romero homenatja, l’important no és tant arribar a destí com l’aventura quixotesca del camí i la peripècia (mot que, igual que Ítaca, ve del grec; com la mitologia i com quasi tot, per altra banda...). L'heroi, el mite, és un desarrelat que es fon amb el paisatge i, com expressa un vers del poema Western: vive para contar lo que ha visto (pàg. 27).

Partint de títols cinematogràfics com “Cielo amarillo”, "El juez de la horca", “Horizontes lejanos”, “La diligencia” o “Valor de ley”, Romero repassa la història d’una civilització construïda a sang i foc. El rerefons és un paisatge àrid i salvatge que habiten uns personatges marcats per l'individualisme i per aquella noció primitiva de justícia amb connotacions bíbliques. La frontera -física i mental- conforma un entorn hostil on la supervivència, l'enfrontament, la mort i la tragèdia formen part d'un mateix món mític i mitificat que, no obstant, també presenta un to elegíac.

No existe la epopeya. No existe
como lo que era -como esa manera
de ennoblecer la historia-.
¿Dónde se refugian los héroes
de nuestra infancia?

Y yo respondo:
- Migran de un estado a otro. En realidad,
se esconden bajo la alfombra.

Es fácil
pensar dónde hemos estado, aunque
todo forma parte de un acuerdo. Algo
pactado en nuestras pesadillas.

Y me digo:
- No existe limpieza en el futuro, porque
no la hay en la historia que lo alimenta.

En el fondo, seguimos siendo
una parte de aquel animal salvaje
[El animal salvaje, pàg. 40].

dijous, 29 de setembre del 2016


La desfachatez intelectual. - Ignacio Sánchez-Cuenca



Ignacio Sánchez-Cuenca
La desfachatez intelectual
(Escritores e intelectuales ante la política)

Los libros de la catarata (2016)

221 pàg.

Llegeixo aquest llibre, que no sé si qualificar d'assaig o d'opinió política (tant se val) per recomanació d'un amic. 

Es tracta d'un llibre de fàcil lectura (és curt), amb una posa àgil i ben trenada, amb la qual l'autor es dedica a desmuntar les tesis i contradiccions d'algunes de les "patums" hispanes ("SavaterCercas, Muñoz Molina, JuaristiAzúaVargas Llosa, MaríasEspada, etc. etc" -pàg 215- ) demostrant les seves incongruències quan aquests surten de les seves estrictes especialitats i passen a pontificar sobre temes polítics, bàsicament sobre el nacionalisme, el terrorisme i la crisi.
Lloable exercici el de Sánchez-Cuenca si no fos perquè molts dels citats (i alguns altres, a casa nostra també en tenim...) ja es desqualifiquen prou ells mateixos, i altres es dediquen a "opinar", potser de què no saben prou. I també, com passa en molts altres àmbits, part de la culpa no és tant dels "opinadors" com dels corifeus que els riuen totes les gràcies: si l'autor acusa els autors esmentats de manca de rigor, també ho podem extrapolar als seus lectors quan no es documenten per altres mitjans menys subjectius.
Coincideixo, però, amb l'opinió de l'autor de què les anàlisis d'aquests intel·lectuals tenen massa pes en el debat polític i arriben a crear (per una mena de "consanguinitat") uns corrents d'opinió que a vegades esdevenen majoritaris, però...... fins a quin punt l'interès que això sigui així és d'aquests autors o bé de qui els paga?


   " Son muchos los ejemplos de intelectuales que han interpretado el reconocimiento público que reciben por su obra literaria o ensayística como una forma de impunidad. Llegados a cierto punto de "consagración", saben que digan lo que digan, por muy arbitrario o absurdo que resulte, nadie les va a mover la silla" (pàg. 13)


dimecres, 28 de setembre del 2016

La mecànica de l'aigua - Silvana Vogt

Silvana Vogt
La mecànica de l'aigua
Edicions de 1984, setembre 2016




No és una novel·la, és l’aigua, no hi ha capítols, hi ha esculls i dos nàufrags, amb les butxaques plenes de records i remordiments, que s’aferren al mateix tros de fusta. La Vera, que ha fugit del corralito, de la seva Argentina perquè li pesava massa la vida, i l’Eliseu, un editor a qui li pesen massa el temps i les absències. Aparentment res en comú, tret de la passió lectora, que no és poca cosa,  però ja se sap que una vegada que les aigües es barregen, encara que siguin de continents diferents, de generacions diferents, mai més es podran diferenciar  i la mecànica les afectarà de la mateixa manera. 

No vull explicar més, perquè  com l’onada a la riba esborraria la màgia escrita damunt la sorra, però heu de saber que la Silvana Vogt ens fa entrar a les seves aigües i ens hi fa solcar ones, a vegades de les que bressolen, d’altres de les que t’ofeguen. Sap  com transmetre les emocions i que la Vera i l’Eliseu i en Kantiano ens arribin al fons del cor, ho fa a través del ritme, dels enfocaments en picat damunt la fragilitat de la protagonista, de la mirada tendra cap a l’editor, i dels llibres i la literatura, però és molt més que això, l’autora domina el llenguatge i fa ús del seu mestratge, teixeix una xarxa de pescar amb les paraules,  atrapa i provoca una lectura voraç, i un buit quan s'acaba.

“Tan sols una pena creixent com un esvoranc dins l’ànima. I la solitud. El silenci de la casa. La balconada sense ningú. La buidor del llit. Els llibres escampats per terra. Els estris de cuina nets, inútils. Els poemes sense destinatari guardats dins d’una capsa. Els vins envellint al rebost. La ratafia agafant graus dins d’un armari. Bach prohibit. I l’olor d’espígol envaint-ho tot.”

“Els llibres haurien d’estar col·locats per afinitats i no segons l’abecedari. Per ciutats, per llibreries, per amistats entre escriptors, per maneres de sentir. Endreçar per mitjà d’una convenció que no té res a veure amb l’experiència personal de la lectura és un error....”

diumenge, 25 de setembre del 2016

Un abril prodigiós - Elizabeth von Arnim

Elizabeth von Arnim
UN ABRIL PRODIGIÓS
El cercle de VIENA, 2016
Traducció de Dolors Udina

"En una tarda grisa i humida de febrer, com totes les de l’hivern londinenc, la senyora Wilkins, que fullejava The Times, es va trobar aquest anunci sorprenent: «Per a amants de les glicines i la llum del sol. Es lloga petit castell italià medieval a la riba del Mediterrani durant el mes d’abril amb servei inclòs.» I per uns instants es va imaginar a la Riviera italiana, lluny de la boira i, sobretot, lluny del seu marit!
 
Publicada el 1922, Un abril prodigios és una novel·la sobre quatre dones que trien ser independents."

 

Un castell, Itàlia, un abril, quatre dones angleses, quatre maneres diferents de florir.


Una meravella,  una lectura que t’atrapa, que et fa observadora de la bellesa de la primavera, de l’olor de les flors, de l’escalfor del sol, de la frescor del mediterrani que desperta de l’hivern.


La bondat, la bellesa, l’arrogància, l’alegria, quatre personatges femenins (dignes de la Jane Auster passades pel filtre de principis del S.XX) que comencen foscos i humits fins que reben els raigs de sol mediterrani.


Uns servents italians que reguen, cuinen i observen des d’un segon pla. (Ben bé com una comèdia Shakesperiana)


Uns capítols finals dignes de Dickens i el seu club Pickwick, per tant amb un bon humor que s’encomana i fa que com a lectora tanquis el llibre amb un somriure immens i unes ganes imperioses de compartir.


I una traducció al català, de la Dolors Udina, que fa que tot flueixi i floreixi com si s’hagués escrit en la nostra llengua.



dilluns, 19 de setembre del 2016

Todos nuestros ayeres | Natalia Ginzburg


Todos nuestros ayeres
Natalia Ginzburg
Traducció al castellà de Carmen Martín Gaite
Pròleg d'Elena Medel
Editorial Lumen, 2016

Com són les coses! He passat, en uns dies, de no conèixer aquesta dona a ser fervent admirador i a tenir en la cua de llibres per llegir (però ja!) uns quants d'ella: Petites virtuts (que em va descobrir en aquest blog l'amiga Anna miu), El camí que porta a ciutat, Las tareas de casa i aquesta, segons diuen (Italo Calvino dixit), la millor novel·la de la Ginzburg, Todos nuestros ayeres.

I, clar, comences a llegir-la i no pots deixar d'investigar en la vida d'aquesta gran dona. Perquè penses que una dona que escriu així ha d'haver viscut allò que conta tan bé als seus llibres. Això no pot ser només fantasia (insistiré en que la història que conta no és la de la Natalia Ginzburg, és la d'Anna, però...): però t'assabentes que era filla d'un jueu que la va educar en l'ateisme, que va patir la guerra sota el règim de Mussolini, que el seu marit va ser deportat pels feixistes a un poble per ser jueu, que va ser torturat i mort a Roma, que va ser una lluitadora antifeixista, activista feminista... i tantes coses més que trau del seu interior i ens les mostra en els seus escrits.

I Todos nuestros ayeres narrarà la història de l'Anna, i de la seua família, i els veïns i amics i coneguts, i el seu marit (l'inovidable Cenzo Rena), i d'Itàlia i d'Europa en la Segona Guerra Mundial. I passejarem per la història de tots des del punt de vista de la xiqueta Anna, d'una dona que va aprenent com és de difícil i dura la vida, com tot li va passant per damunt. I llegirem a través d'ella històries d'amor, d'amistat, d'aprenentatge, de maduresa, de crueldat, d'indiferència, de lluita, d'ànsies de dignitat...

I pot semblar-nos una escriptura massa simple! Però ben al contrari, és una prosa acurada i neta; tot és naturalitat, senzillesa, claredat, ben lluny de complicada retòrica, com el pensament va desgranant un monòleg proper i vertader, que se't clava ben endins.

I gràcies als aniversaris i a que ara faria 100 anys, penses que és un goig llegir aquesta dona, i com ha pogut estar amagada per a tu! I en vols més.