Western.- Luci Romero

   Luci Romero 
   Western  
   Editorial Delirio, 2016

Convertir el western en matèria poètica no és una idea tan estrambòtica com podria semblar a priori. Jo, almenys, sempre he trobat que és un gènere a mig camí entre la lírica, la mitologia i l’epopeia. 

En aquest poemari, Luci Romero combina èpica i llegenda amb la poesia, molts cops de caire narratiu, per evocar, entre altres coses, la figura d'un heroi que no poques vegades presenta també vestigis d'antiheroi. Parlem d'un ésser solitari i fronterer amb el rostre de Gregory Peck, Henry Fonda o John Wayne, que travessa rius i deserts per assolir la seva Ítaca particular.  Fins i tot, cosa estranya en un gènere amb tanta testosterona,  hi veiem reflectida l'expressió pètria de Joan Crawford, la inoblidable Vienna de "Johnny Guitar", un personatge que es passa la vida esperant, ja sigui l'amant perdut i finalment retrobat, o l'arribada del ferrocarril. Com diu l'autora del poemari:

El hombre transita y la mujer se queda.
Ella coloniza. Ella abruma.
Ella, o yo, somos un inicio
que el hombre de la llanura no acepta.
[El otro, el enemigo, el propio paisaje, pàg. 32].

En els poemes, com en les pel·lícules que Romero homenatja, l’important no és tant arribar a destí com l’aventura quixotesca del camí i la peripècia (mot que, igual que Ítaca, ve del grec; com la mitologia i com quasi tot, per altra banda...). L'heroi, el mite, és un desarrelat que es fon amb el paisatge i, com expressa un vers del poema Western: vive para contar lo que ha visto (pàg. 27).

Partint de títols cinematogràfics com “Cielo amarillo”, "El juez de la horca", “Horizontes lejanos”, “La diligencia” o “Valor de ley”, Romero repassa la història d’una civilització construïda a sang i foc. El rerefons és un paisatge àrid i salvatge que habiten uns personatges marcats per l'individualisme i per aquella noció primitiva de justícia amb connotacions bíbliques. La frontera -física i mental- conforma un entorn hostil on la supervivència, l'enfrontament, la mort i la tragèdia formen part d'un mateix món mític i mitificat que, no obstant, també presenta un to elegíac.

No existe la epopeya. No existe
como lo que era -como esa manera
de ennoblecer la historia-.
¿Dónde se refugian los héroes
de nuestra infancia?

Y yo respondo:
- Migran de un estado a otro. En realidad,
se esconden bajo la alfombra.

Es fácil
pensar dónde hemos estado, aunque
todo forma parte de un acuerdo. Algo
pactado en nuestras pesadillas.

Y me digo:
- No existe limpieza en el futuro, porque
no la hay en la historia que lo alimenta.

En el fondo, seguimos siendo
una parte de aquel animal salvaje
[El animal salvaje, pàg. 40].