NIT VELLA

 BONA SALUT I BONA LECTURA PEL 2012.

  ORFES, NO ENS RENDIM!.

cadàver exquisit V

Any nou, cadàver nou. I, per això, us plantegem un nou assassinat que, de ben segur, acollireu de manera tan entusiasta com sempre.

Foto: de Radio Safa Baena

Cadàver exquisit V

Per a aquesta nova singladura d’assassinats, la proposta és construir una història des de diferents punts de vista, sense conèixer-la per dins ningú, només la mirada exterior d’alguns espectadors sobre allò que estan veient.
Miraríem una situació des de fora. Com ara des d’un lloc elevat o com un ocell que planeja per sobre l’escena o com algú que està observant-la, i tots hi diríem la nostra.
No es tractaria, doncs, de descriure uns fets, els quals tothom veu en més o menys amplitud (depenent de quan entra en escena o des d’on es troba) sinó sobretot de copsar què està passant per davall dels gestos, crits, accions... fàcilment observables des de fora.

El procés per a la construcció del Cadàver seria el següent:

1. Els col·laboradors han de manifestar la seua voluntat de participar-hi, tot i escrivint un email a elsorfesdelsenyorboix@gmail.com

2. Plantejaríem una situació amb uns personatges i unes accions que s’observen des de l’exterior, sense saber exactament què estan dient-se o fent, ni per què.

3. Posaríem uns àlies als personatges que hi intervenen per a que els col·laboradors sàpiguen de quin personatge estem parlant.

4. A aquells orfes, òrfenes, voluntaris, amics, amigues, companyes, companys... que hi manifesten la seua intenció de col·laborar se’ls enviarien la situació de la qual hem de partir (punt 2) i els àlies dels personatges (punt 3). I després d’un sorteig dels observadors, quin d’aquests personatges li correspon a ella/ell. És a dir, que després de sortejar els rols, cadascú inventaria la història que ell/a creu que està desenvolupant-se, des del seu punt de vista. Només ha d’incidir en els punts que hi ha marcats al plantejament.

5. En recollir totes les col·laboracions, per acabar-ho d’arrodonir o d’embullar-ho tot encara més, podríem fer que un investigador tingués accés als escrits, i ell els reuneix i els ordena per tal de fer un informe o una publicació. És a dir que, basant-se en tot plegat i per mitjà d’anotacions que hi fa als textos, intentarà de donar una explicació tan versemblant com pugui de tot plegat o, almenys, intentar aclarir-se ell mateix o aclarir a un possible lector les moltes incongruències que de ben segur eixiran en els diferents punts de vista.

6. O siga, que ara només heu de dir que hi voleu participar, en aquest nou viatge, i ja us enviem com heu de fer-ho.

En aquesta vida, no tot ha de ser Crisi, desànim i malestars. Ànim a tots, i a jugar!

El perfeccionista en la cocina, JULIAN BARNES

El perfeccionista en la cocina

The Pendant in the Kitchen

JULIAN BARNES

traducció de Jaime Zulaika

Anagrama 2006

Després de llegir "Arthur i George" em va quedar clar que la lectura de Barnes tot just acabava de començar, i aquí em teniu, seguint les encertades recomanacions de l'Imma C. 

És un llibre divertidíssim en el  que se't van presentant situacions i angoixes viscudes (com a mínim per mi, incapaç de cuinar res de nou sense la recepta davant...), per exemple quina mida tenen les cebes mitjanes, la impossible semblança entre la foto de la recepta i el resultat obtingut, la complexitat de la cuina "senzilla", la pressió de preparar un àpat, les errades de les receptes, els trucs/trampes dels experts...vaja, tot un reguitzell de situacions que quan les vius et semblen de tot menys còmiques però que explicades per en Barnes te'n fas un fart de riure.

D'altra banda, fa continues referències a autors de llibres de cuina i cuiners britànics, dels que jo no en tinc cap coneixement, per tant, segur que llegit per un britànic el llibre encara deu ser més ocurrent.

Un llibre ideal pels cuiners i cuineres aficionats, pels amants de la bona cuina, pels que hem après a cuinar amb un llibre a davant i un altre al darrera i pels que ens agrada llegir en Barnes.

A més a més compta amb unes il·lustracions precioses de Joe Berger.

The artist.- Michel Hazanavicius

THE ARTIST.  França, 2011

Director i guionista: Michel Hazanavicius

Director de fotografia: Guillaume Schiffman

Actors principals: Jean Dujardin, Bérénice Bejo, John Goodman

Productor: Thomas Langmann

S’ha de ser molt agosarat per presentar una pel·lícula francesa en blanc i negre, muda i amb una concepció de l’amor d’allò més naïf i estilitzat (sense escenes de sexe explícit, vaja!) I que a més, centri el seu argument en el Hollywood de finals dels anys 20, quan encara se’n deia Hollywoodland, quan es va passar del cine mut al sonor, en moltes ocasions, de forma traumàtica.

            Tot i aquests -en aparença- inconvenients, The artist ja ha guanyat premis a Nova York i a Cannes, i sembla que té bastant èxit entre el públic. A mi m’ha fascinat tot: les imatges, el ritme, l’expressivitat dels protagonistes, la música, les referències implícites a directors i pel·lícules mítics, el llenguatge purament cinematogràfic i el joc de miralls d’un art fonamentalment visual que s’explica a sí mateix a través dels seus propis codis.

Vull fer especial menció a la caracterització, qüestió que moltes vegades, quan es vol reproduir una època passada, no es tracta amb la deguda fidelitat i, en conseqüència, trobem inexactituds històriques o estètiques. No és el cas de The artist. Ni de bon tros. És una meravella com el director ha aconseguit plasmar l’esperit d’aquells anys, d’aquell ambient tan especial de dandys i flappers, amb l’ajuda d’una acuradíssima fotografia (un autèntic homenatge a mestres com Chaplin, Willy Wilder, Fritz Lang, Mark Sandrich i Tod Browning, entre altres).

I què dir dels actors? Senzillament, perfectes; cent per cent creïbles i amb un magnetisme que ja voldrien tenir algunes “estrelles” de les més conegudes i cotitzades.

Ja sé que en aquest bloc solem parlar de llibres, però no m’he pogut resistir a fer la ressenya d’una pel·lícula que, al meu parer, porta el camí d’esdevenir un clàssic. Ja em perdonareu l’heterodòxia, però necessitava recomanar-vos-la.

feliç nadal...

via https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10150469959609556&set=a.58314799555.64560.58269939555&type=1&ref=nf

BOGERIES DE BROOKLYN. Paul Auster

Bogeries de Brooklyn
Paul Auster.
Labutxaca Ed.
Traducció d'Albert Nolla.

Nathan, el protagonista té un càncer en estat avançat i un divorci recent, torna després de molts anys, a Brooklyn, on va néixer, per en certa manera morir...
Un sentiment de tristesa i solitud amb què arriba al barri que s'anirà transformant després que casualment es trobi un seu nebot que treballa de dependent a una llibreria de vell, i amb la camarera sudamericana que cada dia li serveix el dinar...

"-També hi ha bons moments. Moments de gràcia inesborrables, petits esclats de joia, miracles inesperats. Com quan passes per Times Square a quarts de quatre de la matinada, quan ja no hi ha trànsit, i de sobte t'adones que estàs sol al centre del món, amb els llums de neó que et cauen a sobre de totes bandes. O quan vas a més de cent per Belt Parkway just abans de l'alba i sents com l'olor del mar entra a dolls per la finestra. O quan travesses el Pont de Brooklyn just en el moment en què la lluna plena omple l'arc i no veus altra cosa que la rodonesa groga i brillant de la lluna, tant grossa que t'espanta, i llavors t'oblides que vius aquí a la Terra i t'imagines que voles, que el taxi té ales i que vas volant per l'espai. No hi ha cap llibre que pugui igualar aquestes coses. Et parlo de la trascendència. D'abandonar el teu cos i penetrar en la plenitud i en l'espessor del món."
(pag 37)

Al mateix temps, Nathan està escrivint "El llibre de l'estupidesa humana": un recull bastant perequià de diferents moments seus i de coneguts d'ell i que permet a Paul Auster barrejar diferentes històries amb el relat principal, que al mateix temps hi ha les històries del nebot i la seva germana; el propietari de la llibreria....

No és el millor Auster, el d'aquelles primeres novel·les bastant inolvidables, però un Auster sempre és un Auster!! I quan té aquells rampells de genialitat te n'adones.
(És com el Barça, que encara que perdi sempre és el Barça!!!)
Però té també aquestes constants que té sempre l'autor amb els protagonistes: les casualitats i l'atzar, la literatura, la vida a Nova York...

"Llegir va ser la meva evasió i el meu confort, el meu consol, el meu estímol predilecte: llegir només pel plaer de llegir, per la bella calma que t'envolta quan sents com les paraules d'un autor et ressonen dins el cap..."
(pag 21.)

La triple vida de Michele Sparacino, ANDREA CAMILLERI

La triple vida de Michele Sparacino
ANDREA CAMILLERI
BROMERA, 2010
traducció d'Enric Salom

Contraportada

L’atzar té el caprici de fer nàixer Michele Sparacino al voltant de la mitjanit, un fet que resultaria intranscendent si no fóra perquè hi ha qui afirma que el rellotge del poble s’avança deu minuts. Aleshores... en quin dia ha nascut realment? El problema es fa més i més gran quan apareix en escena un altre Michele Sparacino, un agitador de masses que aconsegueix que els treballadors de les mines es revolten contra els amos per no pagar-los aquests deu minuts de més que han fet cada dia.Aquest segon Sparacino, però, no existeix realment. És el resultat de la fantasia de Liborio Sparuto, un periodista mandrós i mentider que s’inventa aquesta figura esmunyedissa fora de la llei per explicar la revolta. El Michele Sparacino de carn i ossos pagarà tota la vida per les mentides de Sparuto. Potser encara tindrà una tercera vida per a reparar aquestes equivocacions, però ni tan sols així deixarà de ser un home qualsevol marcat per un destí immerescut.

Es tracta d'un conte, de 45 pàgines, que forma part d'una sèrie d'històries que en Camilleri escriu per pur plaer d'escriure. És un conte curiós, divertit i alhora cru, perquè narra les conseqüències nefastes que pot tenir el periodisme basat en la desinformació i en la mediocritat i com pot afectar a la vida íntima de les persones. Com a curiositat el periodista es diu "Liborio Sparuto", sparuto em sembla que és una de les maneres de dir "petit" en italià.

El conte va acompanyat d'una deliciosa conversa (jo més aviat li'n diria entrevista) entre Francesco Piccolo (també escriptor) i Andrea Camilleri, en la que aquest darrer explica el què volia transmetre amb aquest conte, però també parla de Montalbano, d'Itàlia, del periodisme, de la seva llengua, de la seva manera d'esciure i finalment de la seva vida.

Tot el conjunt forma una petita delicia!

Us deixo l'enllaç amb l'editorial on hi trobareu les primeres planes.

La portada és un fragment del preciós quadre de Balthus, The Street de 1933, MoMA

Recordant Miguel Hernández

Miguel Hernández. Retrat d'Antonio Buero Vallejo (1940)

Vénen maldades.

    I enmig d’injustícies flagrants, retallades obscenes, presumptes de diferents pelatges i atzagaiades de señoritos ultramuntans, sempre ens quedarà la veu intensa, la paraula poèticament contundent de Miguel Hernández.

   Que vostès ho gaudeixin: 

ACEITUNEROS

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.

Baix continu.- Jaume Cabré

Baix continu
Jaume Cabré
Editorial Proa

Antologia amb 6 contes 6 enllaçats tots per la música. No són contes nous: provenen de dos llibres anteriors: Llibre de preludis i Viatge d'hivern, i són aplegats ací per la música que els traspassa.

Com sap l'avesat en música clàssica, "el baix continu és una línia de baix independent que s'estén al llarg de tota una peça. Sobre aquesta base, s'improvisen harmonies en un instrument de teclat o en altres instruments productors d'acords". Aquest títol ho diu tot dels contes: tots tenen trets d'unió, alguns personatges, alguns compositors (Bach i Schubert, sobretot) temes comuns, el sentit de la música i de la vida en general... i l'estil (diu Cabré, que musical, que són per a llegir-los en veu alta).

Històries evocadores, tristes, poètiques, d'homenatge a personatges víctimes, oblidats (encara que no hagen estat reals) amb desig d'eternitat, de veritat, de perfecció...

El volum està inclòs en la col·lecció Les Eines, especialment concebuda per a estudiants de secundària, però s'adreça ​​al públic general, i també compta amb un estudi, bibliografia i propostes de treball de M. Roser Trilla, per la qual cosa les notes informatives, aclaridores i molt adients ajuden en aquells aspectes musicals, de compositors o geogràfics que ens poden no resultar usuals.

Un goig de lectura (Llàstima que siga un llibre tan curt!).
(Bé, però ja tinc a l'abast el Jo confesso, que és una mica més extens.)

El Ejército Furioso.- Fred Vargas

El Ejército Furioso
Fred Vargas
Traducció: Anne-Hélène Suárez Girard
Siruela


Última entrega de la saga del comisari Adamsberg, El Ejército Furioso (novel·la policiaca, negra?).
L'acció comença a París, amb un crim insòlit (un ancià asfíxia la seua dona amb molles de pa!), que Adamsberg resol ben aviat, i amb un colom amb les potes lligades per un cordó de sabates i una dona de poble que hi arriba amb molta por i una incrïble llegenda d'un exèrcit de morts sota el braç. Immediatament es veu ficat en una voràgine de supersticions de l'Edat Mitjana, assassinats en sèrie, fantasmes que cobren vida... i d'altres ingredients d'extravagants i de reals , que mai de la vida penses que s'ensamblaran i tindran coherència (Per a aquest fans, només hi ha algun moment en el que l'autora tiba massa la corda i sembla , potser, un pèl exagerat, però li ho perdona).
Però no, la Vargas (en realitat, Frédérique Audoin-Rouzeau), ens atrapa com l'aranya i va embolicant-nos amb uns fils de seda (diàlegs disparatats però efectius, personatges molt ben dibuixats, històries colaterals...), i de colp ja ho entenem tot, ens sembla tot creïble i diàfan, i es tanca la història d'una manera que arribem a pensar que és la cosa més normal del món.

Per a qui s'ho va passar pipa amb La tercera virgen, El hombre de los círculos azules, Un lloc incert, etc. es llegirà aquest "Ejército Furioso" tot seguit.

Más allá del espejo.- John Connolly

Más allá del espejo
John Connolly
Traducció: Carlos Milla Soler
Tusquets editores




No és una nova entrega de la sèrie del detectiu Charlie Parker. És una novel·la curta (escrita el 2004) que se situa entre El camino blanco i El ángel negro.
En ella apareix per primera vegada la figura del Coleccionista, que formarà part dels malsons d'altres novel·les del Connolly.
Només per això i per obrir, com quasi sempre en les seues històries, una porta que comunica directament amb l'infern on resideix el mal, paga la pena de llegir-la als seguidors incondicionals d'aquest conreador de la novel·la negra, fosca, obscura.

Odissea.- Homer (versió de Joan F. Mira)

Odissea
Homer
Versió de Joan F. Mira
Proa

En les albors de la Literatura, junt a la Ilíada, hi ha l'Odissea.

Els déus i nosaltres sabem de què tracta aquesta història escrita amb quasi 12.000 versos: Acabada la mítica guerra de Troia, Ulisses un dels que hi han participat vol tornar amb els seus hòmens a Ítaca. Allí l'esperen la seua dona Penèlope i el seu fill Telèmac. Coneixem l'estratagema que utilitza Penèlope per retardar l'elecció d'un nou marit, l'aventura amb el ciclop Polifem, fill de Posidó, les sirenes, l'estada amb Calipso, amb Circe... i tot el seguit d'aventures i penes que es converteix en una odissea per antonomàsia (Odisseu, nom d'Ulisses en grec), fins arribar al torneig i la guerra amb els pretendents de Penèlope. Una història humana, "però el seu curs i el seu desenllaç depenen sobretot dels déus".

Homer (si és que va existir aquest personatge) es mostra com un gran literat i utilitza recursos de mestre. La història no es conta de manera linial, sinó que l'acció pot anar avant i enrere en qualsevol moment. Com diu Jordi Cornudella a la introducció, "Veure directament l'acció de l'Odissea, viure-la des de dins, deixar-s'hi endur, és la cosa més senzilla i més plaent del món"...

Molt bona la introducció del J. Cornudella, i la de J. F. Mira, on explica com ha estat la seua traducció, el tipus de vers que ha utilitzat, el lèxic usat... i sobretot les seues ganes d'acostar al lector actual una obra actual. Aquesta versió té la virtud d'explicar-te, quasi sense notes, tant la història com la manera de contar-la.
Molt interessants també les introduccions que fa el Mira a cadascun dels XXIV cants en que es divideix el poema èpic.

Un clàssic per a gaudir-lo sense presses, i si pot ser junt al foc de la llar lluny del tràfec i la crisi diaris.

La sal de la vida, Anna Gavalda

ANNA GAVALDA
La sal de la vida
Seix Barral, 2010
Traductora del francès al castellà: Isabel González-Gallarza

SINOPSI

«La sal de la vida és un relat alegre, ple de somriures, de jocs, de reis, reines i asos, que ens recorda que tot és possible encara », ANNA GAVALDA.

Simone, Garance i Lola, tres germans que ja s'han fet grans, fugen d'un casament familiar que promet ser aburridíssim per anar a trobar-se en un vell castell  amb Vincent, el germà petit. Oblidant-se de marits i mullers, fills, divorcis, preocupacions i tristeses, viuran un darrer dia d'infància robat a la seva vida d'adults.

La sal de la vida és un homenatge als germans, companys inesborrables de la nostra infància. Una novel·la amb tots els ingredients que han fet de Gavalda una de les autores més llegides i admirades de la literatura europea: alegria, tendresa, nostalgia i humor.

Aquesta sinopsis m'ha portat a llegir aquest llibre.... i buffff, decepció total... algú ha llegit res més de l'Anna Gavalda? 

Només hi ha dos punts en el que el llibre es salva, de les pàgines 30 a 40, en la que fa una oda als records d'infància i sobretot de reconeixement de la feina feta pels pares..."Porque fueron ellos quienes nos enseñaron los libros y la música. Fueron ellos quines nos hablaron de otras cosas y nos obligaron a verlo todo de otra manera. Más alto, más lejos. Pero fueron ellos también quienes olvidaron enseñarnos a confiar en nosotros mismos. Pensaban que no hacía falta, que la confianza la adquiriríamos solos, de forma natural. Que teníamos talento para la vida y que los halagos nos estropearían el ego."

I les pàgines finals en les que fa un repàs musical a la vida dels 4 germans.

LA SOLITUD DELS NOMBRES PRIMERS, Paolo Giordano

PAOLO GIORDANO

La solitud dels nombres primers

traducció en català: Anna Cassasas

traducció en castellà: Juan Manuel Salmerón Arjona

“Els nombres primers són divisibles només per la unitat i per ells mateixos. S’estan al seu lloc en la infinita sèrie dels nombres naturals, enclosos igual que tots entre dos més, però un pas més enllà respecte als altres."

Text de contraportada

En Mattia havia après que entre els nombres primers n’hi ha alguns que són especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment.

En Mattia pensava que ell i l’Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella, però, no l’hi havia dit mai.

“La solitud dels nombres primers es llegeix d’una sentada. És una de les novel·les més originals i brillants que hem tingut mai a les mans. Paolo Giordano va néixer a Torí el 1982, és doncs jove de debò. I es dóna a conèixer amb un llibre perfecte, construït amb la saviesa d’un narrador experimentat. No hi ha res de forçat, res d’estudiat. És com si les paraules fluïssin de manera natural en l’ànima d’aquest noi.” Caterina Soffici, Il Giornale

El tenia a la cistella des de que el van publicar, i finalment ha caigut a les meves mans aquesta filigrana de matemàtica, literatura, geometria i sentiments...És una novel.la d'alta sensibilitat, la relació entre un home i una dona ambdós marcats per una tragèdia en la seva infantesa que els marcà profundament el caràcter i la relació amb els altres i que al mateix temps els atansa i els allunya.

EL HECHIZO. Alan Hollinghurst

El hechizo
Alan Hollinghurst.
Anagrama Ed.
346 pàg.
Traducció de Javier Lacruz.

Haviam si el puc explicar sense liar-me...:
En Robin viu amb en Justin.
L'Alex s'ha fet nòvio d'en Danny.
Però en Robin és el pare d'en Danny.
I en Justin és l'ex de l'Alex.
I tos junts dins una casa anglesa de camp...

Una novel·la d'ambient total (sense personatges femenins), amb bastant sexe però com que no és explícit, encara que no et vagi el rollo (com és el meu cas), es llegeix bé perquè els personatges estan molt ben escrits, molt delicats...

Té unes pàgines que són delicioses que és quan l'Alex coneix en Danny, que aquest és molt més jove, i porta l'Alex a les discoteques i clubs de Londres i li ensenya els "extasis"...
I també les relacions i els matisos emocionals entre ells.
I divertídissimes les pàgines de quan els jovenets de Londres se'n van al poble a la festa d'aniversari d'en Danny...

L'Alan Hollinghurst és d'una generació més jove que el dream-team angles (Amis, McEwan...), però que n'hauria de formar part amb justicia amb aquesta novel·la i amb "La biblioteca de la piscina"!!

Mi padre y yo. Autor: J. R. Ackerley

J.R. Ackerley
Mi padre y yo (My father and myself). 1968
Editorial Anagrama
Traductor: Rafael Ruiz de la Cuesta

Contigut de la contraportada:

«Yo nací en 1896, y mis padres se casaron en 1919», así comenzaba una primera versión de las memorias póstumas de J. R. Ackerley, uno de los más imprevisibles escritores británicos de este siglo, un libro descarnado y sincero hasta el límite de lo intolerable, donde la historia de la doble vida del padre –un adúltero que mantuvo dos familias paralelas sin que ninguna conociera la existencia de la otra– y la historia de las desoladas peripecias del hijo –un intelectual homosexual de familia burguesa que buscara infructuosamente durante largos años un «amigo verdadero» entre los jóvenes del proletariado– se entrelazan en la trama de un tapiz cuya figura última puede ser descifrada aquí."

Opinió i comentari:

No exagero. Es tracta del millor llibre de memòries que he llegit en molts anys.
Les frases avançant àgils, intel·ligents, alimentades per un sentit de l´humor irreverent i càustic. Cada nou capítol fa pitjor l´anterior i millor el posterior. Pura literatura, pur art narratiu.

Ackerley fou un narrador amb una obra molt curta. Apart d´algunes peces teatrals i articles de crítica literària, només trobem disponible aquest llibre i una novel·leta curta titulada “Mi perra Tulip” (editada recentment també per Anagrama).
Llegir a Ackerley resulta una de les majors alegries que hom pot gaudir en aquest món.

“Mi padre y yo” gira entorn la vida del pare del autor i de retruc, entorn al autor mateix. De passada, Ackerley ens reconstrueix minuciosament tot un món, tota una civilització trufada de tietes puritanes, pares faldillers i germans herniats, en el si de l´Anglaterra del canvi del segle XIX al XX.
Ackerley narra la guerra del 14 (en la que va perdre al seu germà) com mai cap escriptor anglès ha fet (hi dedica unes vint pàgines que valen per dues mil).

Porto anys llegint a autors anglesos de la primera meitat del segle XX – penso ara en Evelyn Waugh, Antony Powell, Woodehouse, Chesterton, A.J.A. Symons, etc. etc.- però ni tots ells junts m´han fet més feliç que una sola pàgina de Ackerley.

Una darrera cosa: Ackerley fou homosexual i el seu estil literari em recorda molt al millor Terenci Moix. De fet hi han passatges que em recorden les memòries del escriptor barceloní.

Conclusió: una obra mestra absoluta.

25N

el bloc de les autores

una versió en pdf

(el llibre en paper encara és millor)

La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus

Brañaganda, David Monteagudo

BRAÑAGANDA
David Monteagudo
Acantilado, 2011

Contraportada

¿Existe el lobishome, un ser a medio camino entre lo humano y lo salvajemente animal? ¿Có­mo explicar la muerte violenta de tantas mujeres en un pueblo de la Galicia profunda? Mientras el marido de la maestra local se empeña en dar explicaciones objetivas y racionales a los hechos, el lector asistirá atónito a unos acontecimientos que desdibujan sus perfiles mientras se adentran en oscuras regiones. Tal vez, después de todo, el lobishome no sea más que el brazo ejecutor de un enigmático juez moral, tan riguroso como arbitrario, dispuesto a castigar los pecados sórdidos, fieramente humanos, que se han gestado en la aislada y rural Brañaganda.

En David Monteagudo, ja em va sorprendre amb FIN, una gran història que ben segur aviat podrem veure al cinema, amb la Maribel Verdú de protagonista!

Però és que amb Brañaganda, a part de soprendre'm, m'haig de treure el barret, escrita en un castellà riquíssim, amb un estil impecable que sumat a la història que ens explica en fan un gran llibre. Ambientat en una petita vall gallega cap els anys 1950-60, però ben podria ser un o dos segles abans, aconsegueix que el paisatge esdevingui un personatge, els protagonistes descrits d'aquella manera que sembla que els hi puguis veure l'expressió de la cara; ens explica l'adolescència d'un vailet, la duresa de la vida rural, la encara més dura vida de les dones; descriu la complexitat de la vida d'una petita comunitat aïllada i endogàmica que tot ho ha de resoldre sola i en la que en les nits de lluna plena un "lobishome" ataca a les dones, o és el revés ens explica que un "lobishome" mata a les dones i a partir d'aquí ens deixa entreveure la resta?

Podeu fer-ne un tastet aquí

La vella escola. Tobias Wolff

LA VELLA ESCOLA
Tobias Wolff
La magrana
Traducció Ernest Riera

De què tracta:

“La vella escola” se situa a Nova Anglaterra el 1960, en una prestigiosa escola pública per a nois. El punt fort de l'escola és la literatura, d'aquí li ve la fama. I la literatura es converteix en una autèntica obsessió per a molts dels joves que hi estudien, que es dediquen a fons a captar l'atenció dels escriptors que visiten el centre, el renom dels quals ajuda a perpetuar la tradició literària de l'escola.

Opinió:

Us recomano aquesta petita joia. Ja fa uns anys que es va publicar. Jo l´estic devorant amb un plaer indescriptible. El tema central és la vocació literària i com aquesta esdevé una dura forma d'autoconeixement. Molt, molt recomanable. Es llegeix com un sospir, com un bàlsam. Una obra mestra.

Hacerse el muerto.- Andrés Neuman

André Neuman
Hacerse el muerto
Páginas de espuma, 2011



Trenta contes, en sis blocs de cinc. D'un paràgraf o diverses pàgines. Monòlegs o impossibles converses pacient-terapeuta. Un adolescent enamorat i una mare que torna de la mort a passejar en cadira de rodes. Riure, absurd, filosofia.
Una prosa exquisida, precisa, deliciosa.

http://andresneuman.blogspot.com/
http://www.andresneuman.com/

Tres tastets:
- Madre música
- Bésame, Platón
- Las cosas que no hacemos

I el tercer...

LAS COSAS QUE NO HACEMOS

ME GUSTA QUE NO HAGAMOS las cosas que no hacemos. Me gustan nuestros planes al despertar, cuando el día se sube a la cama como un gato de luz, y que no realizamos porque nos levantamos tarde por haberlos imaginado tanto. Me gusta la cosquilla que insinúan en nuestros músculos los ejercicios que enumeramos sin practicar, los gimnasios a los que nunca vamos, los hábitos saludables que invocamos como si, deseándolos, su resplandor nos alcanzase. Me gustan las guías de viaje que hojeas con esa atención que tanto te admiro, y cuyos monumentos, calles y museos no llegamos a pisar, fascinados frente a un café con leche. Me gustan los restaurantes a los que no acudimos, las luces de sus velas, el sabor por venir de sus platos. Me gusta cómo queda nuestra casa cuando la describimos con reformas, sus sorprendentes muebles, su ausencia de paredes, sus colores atrevidos. Me gustan las lenguas que quisiéramos hablar y soñamos con aprender el año próximo, mientras nos sonreímos bajo la ducha. Escucho de tus labios idiomas hipotéticos, sus palabras me llenan de razones. Me gustan todos los propósitos, declarados o secretos, que incumplimos juntos. Eso es lo que prefiero de compartir la vida. La maravilla abierta en otra parte. Las cosas que no hacemos.

Un altre conte...

BÉSAME, PLATÓN

A MI MUJER LE HABLAN DE PLATÓN y se pone toda aristotélica. No sé por qué. En cuanto escucha una palabra sobre la reminiscencia, el mundo inteligible o la teoría de las formas, ella se ruboriza, se le nublan los ojos, deja escapar un gemido y se pone a imaginar espaldas anchas y nalgas musculosas. Yo intento, como es lógico, detenerla. Pero es inútil. Una furia empirista la posee por completo. Y lo único que le interesa es el paso de la potencia al acto.
Aunque pensar nunca sea intrascendente, me desconcierta semejante énfasis en la física, cuando lo que verdaderamente importa es la metafísica. Todas las noches es lo mismo. No falla. Yo digo, por ejemplo, "caverna". O "sol". O "riendas". Y ella, enseguida, loca. Desparramada en la cama. Enunciando ansiosamente postulados y aporías.
Yo, a mi edad, soy poco impresionable. Cosas peores he visto. Tampoco niego que el comportamiento de mi mujer tenga ciertas ventajas. Antes, en palabras un poco más modernas, a los dos nos costaba estar yectos. Desde que descubrí lo de Platón, mano de santo. Lo que pasa es que sus caballos se le desbocan a todas horas, en cualquier parte, esté como esté mi carruaje. Sospecho que mi mujer confunde el banquete con el apetito.
Mis amigos se ríen de nuestro problema, incluso nos felicitan. Yo, por método, dudo un poco de todo esto. Siempre he sido algo kantiano, y todavía pienso que hay cosas que no deberían hacerse.

Un conte (dos més i, després, una entrada amb el llibre)

MADRE MÚSICA

ACABO DE SOÑAR con mi madre. La escena (si los sueños son escenas y no su imposibilidad) sucedía en un auditorio de Granada. En el último lugar donde tocó el violín. Era un concierto de Mozart. Yo la escuchaba sentado entre el público. Mi madre iba vestida de calle. Con el pelo muy corto, sin teñir. Desafinaba a menudo. Cada vez que lo hacía, yo cerraba los ojos. Cuando volvía a abrirlos, ella me miraba fijamente desde el escenario y sonreía con placidez. Al despertar, por un instante, me ha parecido que mi madre estaba intentando enseñarme a disfrutar con los errores. El tiempo nos deja huérfanos. La música nos adopta.

En busca de April.- Benjamin Black

En busca de April
Benjamin Black (pseudònim de John Banville)
Traduc. de Miguel Martínez-Lage
Alfaguara



L'irlandès John Banville fa un temps que les novel·les negres les signa amb el pseudònim Benjamin Black. Fins ara, n'ha publicat dues amb el forense Quirke de protagonista (El secreto de Christine i El otro nombre de Laura, molt bones) i El lèmur. Ara torna amb el Quirke amb aquesta En busca de April.

Tota la crítica es desfà en elogis amb aquestes novel·les; crec jo per la prosa i per la manera de narrar que té aquest autor.
En aquesta última, aconsegueix un clima opressiu del Dublín dels anys 50 que ja voldrien les pel·lícules en blanc i negre d'aquells anys. L'ambientació opressiva i evocadora, el dibuix dels personatges i de les sagues familiars protagonistes, el ritme... Durant quasi tota la novel·la sembla que no passa res fins a l'esborronador final, però és un delit llegir i situar-te en aquell món, en aquella època i entre aquells personatges.

Te l'has de llegir tota seguida, si no el desfici et papa.

Confesiones de un joven novelista.- Umberto Eco

Confesiones de un joven novelista
Umberto Eco
Traducció de Guillem Sans Mora
Lumen

Llibre que recull unes conferències que l'autor va impartir als EUA.


La pregunta és obligada, per què "Confesiones de un joven novelista". I la resposta ens la dóna Eco: "...vaig començar la meva carrera com a novel·lista fa cosa de trenta anys. Em considere, per tant, un novel·lista molt jove i certament prometedor...".
A partir d'ací continua esbrinant, amb ironia, perspicàcia i sucoses anècdotes i exemples de les seues novel·les, el seu concepte d'escriptura, els diferents estadis de la creació, la inspiració/transpiració, la construcció de mons ficticis, les restriccions literàries que s'imposa l'autor, les dobles codificacions, el lector o escriptor empíric o ideal, la interpretació dels textos... Després analitza els personatges de ficció i la seua capacitat per emocionar la gent perquè "no considerem mentides les afirmacions de ficció".
L'última part (per a mi, una mica excesiva) parla de les enumeracions, de les llistes. La veritat és que conté exemples i comparacions, interpretacions i deduccions originals i gracioses de les lletanies, repeticions, enumeracions, llistes, catàlegs, relacions, repertoris, inventaris... però potser ho allarga un poc massa.

Bé, un llibre per a incondicionals de l'Eco, i per aquells que es pregunten sobre les entranyes de la creació literària, la semiòtica (com no!) els recursos, les anècdotes, la interpretació... amb humor i sense grans pretensions. Agradable de llegir.

m'he estimat molt la vida

Uns amics han fet això al voltant d'un poema de Vicent-Andrés Estellés:

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
que dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,

 i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquell passarell,
aquell melic,

com la primera dent d'un infant.

                                                 Vicent-Andrés Estellés, Horacianes

Més informació

LE HAVRE, Aki Kaurismäki

Si teniu la oportunitat de veure-la no us la deixeu perdre, és una pel·lícula deliciosa, tendra i alhora dura, amb una fotografia fantàstica!

Cites literàries

Ara que fa temps que no ens dediquem a jugar, us faig una altra proposta literària per desenvolupar al bloc.

            En tot aquest temps, hem anat recopilant títols, personatges, relacions de la literatura amb la música i el cinema, començaments i finals d’obres literàries que, per algun motiu, han quedat enregistrats a les nostres ments.

Què us semblaria fer un recull de frases de novel·les que ens hagin impactat especialment? De fragments d’obres teatrals que no oblidarem amb facilitat? De versos colpidors? Inclús, d’aquell paràgraf d’un assaig que encara recordem?   

No vull dir que hagin de ser necessàriament cites conegudíssimes, sinó més aviat aquelles paraules que, en un moment determinat de les nostres lectures, han acaparat la nostra atenció per la raó que sigui. Una visió personal dels orfes. 

Jo encara m’estic rumiant quines cites puc incloure.

I vosaltres?... Us hi animeu?

Il·lustració: Composició de Joan Brossa

LA VIDA ÉS SOMNI

HE SOMIAT QUE CANTAVA PER VOSALTRES UNA CANÇÓ: "Basin Street Blues" .......i




Sícoris, elPac, Icr..... , per vosaltres una mica de jazz, amb Andrea Motis, un nou talent del Jazz Català.


Gràcies a totes i tots per fer-ho possible. "La vida és somni": M'ha encantat...........i no deixeu de


somiar......

UN JARDÍ PER L' ICR

El otro día vi un jardin
en el que había toda suerte
de plantas curiosas, tales como
la fidelidad, que, como es sabido,
no crece precisamente en todas partes.
Había también una fila de virtudes
de colores, como el empeño, y sabe
Dios qué más. En una esquina
estaba la paciencia inagotable,
un árbol nudoso y robusto,
seguramente estimable de suyo
en grado sumo. Seguí mirando,
allí crecía el ánimo, siempre verde,
y justo al lado ese amor
inmarchitable, y esa
esperanza que no envejece. Luego vi
la fe alegre e inviolada,
y, tan escondidas que apenas
si se las veía, las más encantadoras ideas.
La perseverancia y la modestia
florecían para mi no poca
sorpresa con cierta abundancia, aunque
¿qué pretende decirnos el autor con este
singular jardín? ¿Qué entiende por ello?
¿Piensa acaso en el cultivo
de la nobleza por parte del hombre?

El jardín
ROBERT WALSER
" La habitación del poeta"


Editorial Siruela

Il·lustració: "Flower garden"- Gustav Klimt

Secret candent.- Stefan Zweig

Stefan Zweig
Secret candent
Traducció d’Ester Capdevila
Quaderns Crema

Aquesta novel·la curta del 1911, que m’he llegit en una tarda, explica en cent-nou pàgines la transformació d’un noi de dotze anys que, en pocs dies i com si d’un procés d’iniciació es tractés, passa de la condició d’infant a la d’adult.

Si la novel·la estigués ambientada a l'actualitat, la situació en què es troba el jove Edgar seria molt diferent, però cal pensar en la mentalitat d’un nen malaltís de la burgesia vienesa de principis del segle XX, l'única vinculació del qual amb la complexitat de la vida són els llibres d’aventures que llegeix i les poques converses que sent entre els adults que l’envolten. Naturalment, a ell, amb la poca informació que té a l’abast, totes les frases captades al vol li semblen absolutament misterioses; per això les treu de context i les adapta al seu entendre, fent ús d’una febril imaginació esperonada per la lectura. En realitat, Edgar s’ha hagut d’inventar una realitat paral·lela per interpretar allò que veu i que sent, perquè en el seu univers particular els adults són éssers distants, canviants i absolutament indesxifrables.

Zweig, mitjançant una estructura de capítols breus amb títols força explícits i reveladors, ens introdueix en un món de solitud, ignorància, aparences, patetisme i innocència aclaparadora on adults i infants, atrinxerats cadascú en el seu propi compartiment estanc, són antagonistes. La relació entre uns i altres, a més de plasmar un concepte decimonònic d'infantesa que ja provenia d'èpoques anteriors i segons el qual els nens eren propietat dels pares i una mena d'adults en miniatura, simbolitza també, si en fem una lectura en clau marxista, l’eterna lluita de classes on els uns no es poden barrejar amb els altres més del que és imprescindible, i on els límits estan perfectament definits. El pas de nen a adult que fa el personatge l'acabarà convertint, respecte dels seus "enemics", en un igual o, si més no, en un còmplice necessari. 

En qualsevol cas, i malgrat la inevitable pèrdua d'innocencia del jove protagonista, el panorama que ofereix la novel·la és el de dues visions contraposades: la ingenuïtat versus l’astúcia, la transparència versus l’opacitat i la distorsió quixotesca (sempre mediatitzada per la literatura) versus la hipocresia d’unes vides infaustes i grises. 

Les descripcions de Zweig són realment magistrals, tant les que fan referència als sentiments, actituds i reaccions dels personatges, com les que perfilen els paisatges i fenòmens de la natura que, especialment quan s’expliquen a través dels ulls del noi, adquireixen dimensions d'una sensualitat gairebé carnal:

Allà dalt els vents devien passar-hi a frec, amb les seves ales enormes, perquè el cel, encara serè i il·luminat per la lluna, s’anava enfosquint. Mocadors negres, llançats per unes mans invisibles, embolcallaven la lluna de tant en tant i aleshores la nit es feia tan impenetrable que gairebé no es podia veure el camí. Poc després, un cop la lluna quedava en llibertat, tornava la claror i l’argent lliscava fred per sobre del paisatge. Era misteriós aquest joc de llums i ombres, i tan excitant com el joc d’una dona que tan aviat es cobreix com es destapa. Justament llavors el paisatge va tornar a descobrir el seu cos lluent: el camí.

-Pàgina 74-

Un dia en la vida (cal tenir hora i mitja)

Documental d'un dia a la Terra, el 24 de juliol de 2010, creat amb els vídeos rebuts des de 192 països els quals van sumar al voltant de 4.500 hores de pel·lícula.

Produït per Ridley Scott i dirigit per Kevin Macdonald per a Youtube.

(Jo el vaig pillar al bloc d'un amic dels orfes, el Nice)

La habitación del poeta

A decir verdad, actualmente vivo en un cuarto de baño. El aire es húmedo, pero no importa, porque me gustan los ambientes húmedos y frescos. La habitación es relativamente baja, pero he vivido en habitaciones aún más bajas. El polvo se acumula a porrillo sobre los muebles. Pero con el polvo me pasa lo siguiente: me gusta respirar el aire polvoriento. El aire sucio contiene una cierta magia romántica.

Mi amiga, la separada, divorciada y desgraciada Frau von Ligerz vive aún con más estrecheces que yo. lo hace con muchísimas menos comodidades, aunque antiguamente llegó a nadar en la abundancia. Vivió como una princesa en su trono, y ahora, igual que una esclava sin esperanza, se dedica a traducir. ¡Traduce novelas! Su propia vida es una novela. Aunque ella es demasiado exquisita para escribirla.

La vida de una persona cualquiera es una hermosa y extensa novela; la mía, por ejemplo. Por las noches, sentado en mi habitación junto a la lámpara, me siento como un auténtico personaje de novela: "Y entonces apagó la luz y se acostó". Mi cama es un somier plegable, viejo, húmedo y duro, que me costó trabajo conseguir. Pero en él duermo con una suerte de alegría. Me lo prestó una jornalera. Yo le di para su hijo un par de botas que no puedo ponerme porque me van grandes. Así es como uno da al otro lo que le sobra y recibe un trato recíproco.

Oh, qué dulce, qué increíblemente hermosa es la miseria de los pobres que trabajan todos los días por un mendrugo de pan. Me alegra de todo corazón figurar entre el pueblo llano. Los arrabales de la ciudad son mi lugar de residencia preferido, y la gente pobre que sustrae de vez en cuando cualquier nimiedad con sus hábiles dedos son mis compañeros. Esta Emma, por ejemplo, que cada ocho días pone orden en mis aposentos de escritor.

Mi estufa es una estufa de baño, calienta que es una maravilla. Menuda habitación tuve hasta hace poco, qué elegante y señorial; tenía el techo alto y las ventanas estrechas. Un conde no podría vivir con más distinción. Sin embargo, al final terminaron por echarme, aunque no importa. Es tan bonito poder soñar con la suntuosidad de antaño. Un par de paños, alfombras y mantas hacen que una habitación sea cálida. Vamos que con eso tengo de sobra. ¿ Acaso no brilla el amable sol lisonjera y pródigamente? Y por la noche, ¿Quién es esa muchacha curiosa y agradable que me contempla a la antigua a través de la ventana? ¿Es la luna? Sí, es la buena y noble luna. ¿No debería estar contento? Sí, debería estar contento. Tengo la cabeza clara y el alma rodeada de esperanzas amables y de ojos azules. Nunca jamás querría una vida distinta de la que tengo. Ésta y no otra distinta. Ni un ápice.

"La habitación del poeta"

ROBERT WALSER

Editorial Siruela- 2005

Traducción : JUAN DE SOLA LLOVET

Pintura:" La habitación de Erik Satie"-Santiago Rusiñol.

El meu germà Pol.- Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó
El meu germà Pol
Portàtil (Bromera), 2011



Un llibre senzillet, molt agradable, fàcil de llegir, entranyable, divertit, sorprenent...
I colpidor.
Un xiqueta de dotze anys (al voltant) ens conta com es fa major...
Un llibre preciós, que com aquell de L'elegància de l'eriçó, t'atrapa fins a l'última pàgina, i "te parte el alma".

L'editorial ofereix un tastet i algunes propostes didàctiques (enllaç).

Merendero

" Imagínate un merendero atestado de gente. El jardín está como metido a presión entre la casa y el terraplén. Uno puede imaginarse un jardín más grande que éste, pero no más concurrido.
Yo me hallo justo en medio, soy una figura entre muchas otras y me dirijo con cuidado al -manantial de cerveza-. ¿Con cuidado? Sí, he dicho bien, pues el sendero que cruza por entre la multitud es estrecho, rostro con rostro, pecho con pecho, y menuda cantidad de sombreros, una verdadera sombrerería, hojas de castaño por encima y en las ramas farolillos que de noche deberían encenderse. De momento es de día, el azur brilla por entre el follaje, las manchas del sol palpitan sobre los objetos, la gente se mira a los ojos, a ti tambíen te mirarán, no tendrás nada que objetar. Toda la gente que está sentada en el jardín tiene en la mesa algo que comer o beber: cerveza, jarabe, vino, limonada y salchichas que se sirven y abren el apetito....

.....Lo más hermoso es que todo se confunde vivamente, que en todas las figuras hay un destello de alegría. Una ruleta de la fortuna cuelga de un poste. ¿Quién no ha tratado de conquistar la suerte un par de veces en su vida?. Sentirse afortunado es bonito. Un niñito que me llega a la altura de las rodillas trepa a paso lento la escalera.- Dame la manita- le digo; lo ayudo a subir y pienso mientras tanto que no sería un mal padre. Luego tomo un sendero conocido y regreso a casa dando un agradable paseo.


ROBERT WALSER
" La habitación del Poeta"
Ediciones Siruela-2005

Pintura de: Jan Havicksz Steen

LA PECULIAR TRISTESA DEL PASTÍS DE LLIMONA, Aimee Bender

LA PECULIAR TRISTESA DEL PASTÍS DE LLIMONA
Aimee Bender
Empúries, 2011
Traductora: Imma Estany

Text de contraportada
La nit abans de fer nou anys, la Rose tasta un tros del pastís de llimona que ha preparat la seva mare. Sorpresa, no aconsegueix trobar-hi el gust del seu pastís preferit i, en canvi, hi descobreix els sentiments de la mare: frustració i solitud, una tristesa fonda. A partir d’aquí, menjar esdevé una tortura per a la Rose, que a cada mossegada descobreix les intimitats de la gent que l’envolta i s’adona que la seva família no és tan feliç com semblava. Disposada a resoldre la seva vida, després de cuinar per primera vegada i sentir el buit de la seva pròpia existència, la Rose decideix fer de la seva peculiaritat un instrument de plaer. Delicada, tendra i molt original, La peculiar tristesa del pastís de llimona és una novel·la emotiva, deliciosa, extravagant i molt enginyosa

Primer capítol

És una novel·la especial, plena d'ingredients molt diferents que li confereixen un gust molt particular, on el menjar hi juga un paper fonamental. El text de la contraportada només insinua una part del llibre, perquè al llarg de la novel·la veurem com la Rose no és l'únic membre de la família que té habilitats especials, i que les altres poden ser molt més complicades. És un llibre sorprenent que descol·loca més d'una vegada, difícil d'etiquetar, comença amb el que sembla el típic retrat de la família perfecta, per poc a poc anar obrint un ventall de contradiccions, complicacions i falta de comunicació. L'autora ha sabut barrejar i remenar moments de gran tendresa amb escenes típiques de serials d'adolescents nord-americans, incursions de ciència-ficció, pinzellades d'algun síndrome tipus Asperger (o similar), els difícils equilibris de les relacions familiars, l'amistat... obtenint un plat ben curiós i amb molts matisos.

Demipage publica CIEN MIL MILLONES DE POEMAS

Un homenatge a Queneau, pareix...



Anar a la web de Demipage

(El meu gabinet de premsa adverteix que encara no ho tinc, malgrat que aquest estiu vaig intentar elaborar, sense èxit, alguna cosa semblant amb la traducció dels sonets de Queneau. Aquest post només és informació i no pas publicitat.)

Libertad (Freedom). 2010. Autor: Jonathan Franzen.

Porto unes 300 pàgines llegides i de moment em sembla una novel·la molt interessant.
No sé si mereix tots els elogis que ha rebut (als EEUU es compara Franzen amb Tolstoi, Balzac i Dickens), però no se li pot negar que “Llibertat” enganxa des de la primera pàgina.

Franzen té un estil directe, concís i alhora molt elaborat. És de destacar com en una pàgina pot explicar l´origen i la vida sencera d´un personatge. A poc a poc, mentre la lectura esdevé addictiva, l´autor ens mostra tot l´engranatge de la societat nord-americana actual.

Personalment, estic llegint la magnífica traducció castellana, realitzada per la traductora Isabel Ferrer, a l'editorial Salamandra.

Per mostrar com en una pàgina d´aquesta novel·la, Franzen pot contenir tota una forma de vida, amb una gran càrrega sociològica, us adjunto un fragment ben eloqüent:
“ Carol Monaghan era la única otra madre de Barrier Street que llevaba allí tanto tiempo como Patty. Había llegado a Ramsey Hill como resultado de lo que podría llamarse un programa de intercambio de enchufes, ya que había sido secretaria de un alto cargo del condado de Hennepin que la trasladó de distrito después de dejarla embarazada. Mantener a la madre de tu hijo ilegítimo en la nómina de tu departamento: a finales de los años setenta, esas cosas ya no se consideraban en consonancia con el buen gobierno en la mayoría de jurisdicciones de las Ciudades Gemelas, el área metropolitana de Minneapolis-Saint Paul. Carol se convirtió en una funcionaria medio ausente, una de esas que se toman un descanso tras otro, adscrita al registro municipal de permisos y licencias, mientras que, a cambio, una persona tan bien relacionada como ella en Saint Paul fue contratada al otro lado del río. (...)
A finales de los años ochenta, Carol era la única persona de otro nivel que quedaba en la manzana. Fumaba Parliament, se teñía de rubio, exhibía unas espeluznantes uñas como garras, daba a su hija alimentos excesivamente procesados, y los jueves por la noche llegaba a casa muy tarde (“Es la noche libre de mamá”, explicaba, como si todas las mamás tuvieran una).”

Jonathan FRANZEN
Libertad (Freedom). 2010
Traducció d'Isabel Ferrer
Editorial Salamandra

DONDE SE GUARDAN LOS LIBROS. Jesús Marchamalo

Dónde se guardan los libros
Jesús Marchamalo.
Siruela Ed.
222 pàg.

"Se cuenta de un poeta laureado -nunca se ha llegado a saberse quién, con seguridad, y es una historia que se atribuye a varios- que un día tuvo que escapar de sus propios libros. Repletos los estantes y vitrinas, amontonados por el suelo, ocupadas las mesas y las sillas, a punto de ser aplastado o engullido, consiguió huir, casi en el último minuto, abriendo una ventana y saltando por ella hasta la calle..."
(pag 102.)

Si sou dels que us agrada llegir, teniu un problema.
Si sou dels que us agrada llegir llibres de la biblioteca, teniu 2 problemes: us agrada llegir i heu de tornar els llibres.
Si sou dels que us agrada (molt) llegir i us compreu (molts) llibres, teniu (almenys) 3 problemes: Que us agrada llegir, que tindreu molts llibres i que els haureu de guardar d'alguna manera...

Aquest llibre (molt frikie) però deliciós ensenya com tenen i com guarden els llibres alguns escriptors castellans...
L'autor, que ja tenia un altre llibre molt bo, un carmelet, també sobre el tema, ha entrat ara a les cases d'alguns autors de primera categoria: en Javier Marías, en Vila-Matas, en Pérez-Reverte, l'Antonio Gamoneda, la Clara Janés, la Soledad Puértolas, en Vargas Llosa... I ens explica d'una manera molt poètica i curiosa (aquí la clau i l'èxit del llibre: com fer un llibre que parla d'estanteries de llibres i de noms d'escriptors i que no sigui avorrit...) les manies i els costums d'aquests escriptors amb les seves prestatgeries...
I cada escriptor està acompanyat de fotografies de les seves prestatgeries i "parets"....
"...me cuenta la historia de aquel obrero que llegó un día a su casa a hacer una reforma y que viendo todo aquel escenario le preguntó a que se dedicaba. Cuando dijo que era escritor, le preguntó: ¿Los ha escrito usted todos? (...) Y le dijo que sí, claro, que todos. Cómo desilusionarle..."
(pag 158. Andrés Trapiello)


No té res a veure amb el llibre: Però, us heu fixat que als diaris sempre acostumen a fotografiar els escriptors davant de prestatgeries de llibres?

Tampoc té res a veure amb aquest llibre, però la seva lectura m'hi va fer pensar:
El final de "2666" de Bolaño:
"...Después tocó con la punta de los dedos sus libros. Los había de todas las clases: de tapa dura, edición rústica, ediciones de bolsillo...."

EL FESTÍ DE L'AMOR. CHARLES BAXTER. (Pel·lícula)

Poc em pensava que mai acabaria mirant, encara que fos per casualitat com ahir, el canal 3XL (que és el quan el canal Súper3 es transforma en plataforma visual per adolescents/es passats d'adrenalina...) i per això no entenc gaire per què van passar ahir aquesta pel·lícula que si li treus les escenes de nus, és molt fineta, amb diàlegs boníssims i de sentiments...

(Hi surt en Morgan Freeman "el negre de Million Dolar Baby" que canten els Antònia Font al seu últim disc...)

La cosa no tindria sentit en aquest blog si no fos perquè la pel·lícula que feien, "El joc de l'amor", està basada en "El festí de l'amor" de Charles Baxter" que és una de les millors novel·les de tots els temps (en la meva modesta opinió...)

Tot aquest rotllo és perquè la pel·lícula d'ahir (en veritat molt maca) em va fer pensar en aquest llibre (molt molt millor que la pel·lícula) i em van venir ganes de llegir-lo una altre vegada (i de recomenar-lo)...

El festí de l'amor (en castellà "El festín del amor")

Charles Baxter
La Magrana Ed.

Socotra, la isla de los genios.- Jordi Esteva

Jordi Esteva
Socotra, la isla de los genios
Atalanta, 2011


La prosa i la fotografia de Jordi Esteva no són només això, són poesia: no els sobra ni una coma ni un píxel.

En Socotra, la isla de los genios, tornem a contemplar l'espectacle d'un enamorat que es troba amb el seu amor, i es fan un.

Si heu llegit Els àrabs del mar (si no, feu-ho), si heu vist El país de les ànimes i Tornada al país de les ànimes (si no, també), segur que reconeixeu a aquest viatger diferent: no és un turista, no et facilita contactes per repetir el viatge... La màgia de Jordi és ensenyar-te coses que segur que no vas a poder veure en directe, és el testimoni de mons que s'acaben i que només des de la seva actitud pots recuperar. Hauria de fer-se a aquest home "conservador" de cultures, ambaixador de la Unesco... "o algo".
Llegir a Esteva és presenciar el respecte, la curiositat, la sorpresa, la companyonia, la trobada entre mons, l'amistat, la convivència, ... "Vamos", un veritable curs d'Educació per a la Ciutadania" complet.

Un altre gran llibre de viatge (un, aquesta vegada, però caram, quin viatge!"), una altra gran joia, un bombonet. Si de cas, al meu parer, un poc curt.

Imprescindible.

Fotos de Socotra
Primer capítol
El bloc de Jordi Esteva y su web.