Secret candent.- Stefan Zweig

Stefan Zweig
Secret candent
Traducció d’Ester Capdevila
Quaderns Crema

Aquesta novel·la curta del 1911, que m’he llegit en una tarda, explica en cent-nou pàgines la transformació d’un noi de dotze anys que, en pocs dies i com si d’un procés d’iniciació es tractés, passa de la condició d’infant a la d’adult.

Si la novel·la estigués ambientada a l'actualitat, la situació en què es troba el jove Edgar seria molt diferent, però cal pensar en la mentalitat d’un nen malaltís de la burgesia vienesa de principis del segle XX, l'única vinculació del qual amb la complexitat de la vida són els llibres d’aventures que llegeix i les poques converses que sent entre els adults que l’envolten. Naturalment, a ell, amb la poca informació que té a l’abast, totes les frases captades al vol li semblen absolutament misterioses; per això les treu de context i les adapta al seu entendre, fent ús d’una febril imaginació esperonada per la lectura. En realitat, Edgar s’ha hagut d’inventar una realitat paral·lela per interpretar allò que veu i que sent, perquè en el seu univers particular els adults són éssers distants, canviants i absolutament indesxifrables.

Zweig, mitjançant una estructura de capítols breus amb títols força explícits i reveladors, ens introdueix en un món de solitud, ignorància, aparences, patetisme i innocència aclaparadora on adults i infants, atrinxerats cadascú en el seu propi compartiment estanc, són antagonistes. La relació entre uns i altres, a més de plasmar un concepte decimonònic d'infantesa que ja provenia d'èpoques anteriors i segons el qual els nens eren propietat dels pares i una mena d'adults en miniatura, simbolitza també, si en fem una lectura en clau marxista, l’eterna lluita de classes on els uns no es poden barrejar amb els altres més del que és imprescindible, i on els límits estan perfectament definits. El pas de nen a adult que fa el personatge l'acabarà convertint, respecte dels seus "enemics", en un igual o, si més no, en un còmplice necessari. 

En qualsevol cas, i malgrat la inevitable pèrdua d'innocencia del jove protagonista, el panorama que ofereix la novel·la és el de dues visions contraposades: la ingenuïtat versus l’astúcia, la transparència versus l’opacitat i la distorsió quixotesca (sempre mediatitzada per la literatura) versus la hipocresia d’unes vides infaustes i grises. 

Les descripcions de Zweig són realment magistrals, tant les que fan referència als sentiments, actituds i reaccions dels personatges, com les que perfilen els paisatges i fenòmens de la natura que, especialment quan s’expliquen a través dels ulls del noi, adquireixen dimensions d'una sensualitat gairebé carnal:

Allà dalt els vents devien passar-hi a frec, amb les seves ales enormes, perquè el cel, encara serè i il·luminat per la lluna, s’anava enfosquint. Mocadors negres, llançats per unes mans invisibles, embolcallaven la lluna de tant en tant i aleshores la nit es feia tan impenetrable que gairebé no es podia veure el camí. Poc després, un cop la lluna quedava en llibertat, tornava la claror i l’argent lliscava fred per sobre del paisatge. Era misteriós aquest joc de llums i ombres, i tan excitant com el joc d’una dona que tan aviat es cobreix com es destapa. Justament llavors el paisatge va tornar a descobrir el seu cos lluent: el camí.

-Pàgina 74-