diumenge, 13 de novembre del 2011

Secret candent.- Stefan Zweig


Stefan Zweig
Secret candent
Traducció d’Ester Capdevila
Quaderns Crema


Aquesta novel·la curta del 1911, que m’he llegit en una tarda, explica en cent-nou pàgines la transformació d’un noi de dotze anys que, en pocs dies i com si d’un procés d’iniciació es tractés, passa de la condició d’infant a la d’adult.

Si la novel·la estigués ambientada a l'actualitat, la situació en què es troba el jove Edgar seria molt diferent, però cal pensar en la mentalitat d’un nen malaltís de la burgesia vienesa de principis del segle XX, l'única vinculació del qual amb la complexitat de la vida són els llibres d’aventures que llegeix i les poques converses que sent entre els adults que l’envolten. Naturalment, a ell, amb la poca informació que té a l’abast, totes les frases captades al vol li semblen absolutament misterioses; per això les treu de context i les adapta al seu entendre, fent ús d’una febril imaginació esperonada per la lectura. En realitat, Edgar s’ha hagut d’inventar una realitat paral·lela per interpretar allò que veu i que sent, perquè en el seu univers particular els adults són éssers distants, canviants i absolutament indesxifrables.

Zweig, mitjançant una estructura de capítols breus amb títols força explícits i reveladors, ens introdueix en un món de solitud, ignorància, aparences, patetisme i innocència aclaparadora on adults i infants, atrinxerats cadascú en el seu propi compartiment estanc, són antagonistes. La relació entre uns i altres, a més de plasmar un concepte decimonònic d'infantesa que ja provenia d'èpoques anteriors i segons el qual els nens eren propietat dels pares i una mena d'adults en miniatura, simbolitza també, si en fem una lectura en clau marxista, l’eterna lluita de classes on els uns no es poden barrejar amb els altres més del que és imprescindible, i on els límits estan perfectament definits. El pas de nen a adult que fa el personatge l'acabarà convertint, respecte dels seus "enemics", en un igual o, si més no, en un còmplice necessari. 

En qualsevol cas, i malgrat la inevitable pèrdua d'innocencia del jove protagonista, el panorama que ofereix la novel·la és el de dues visions contraposades: la ingenuïtat versus l’astúcia, la transparència versus l’opacitat i la distorsió quixotesca (sempre mediatitzada per la literatura) versus la hipocresia d’unes vides infaustes i grises. 

Les descripcions de Zweig són realment magistrals, tant les que fan referència als sentiments, actituds i reaccions dels personatges, com les que perfilen els paisatges i fenòmens de la natura que, especialment quan s’expliquen a través dels ulls del noi, adquireixen dimensions d'una sensualitat gairebé carnal:

Allà dalt els vents devien passar-hi a frec, amb les seves ales enormes, perquè el cel, encara serè i il·luminat per la lluna, s’anava enfosquint. Mocadors negres, llançats per unes mans invisibles, embolcallaven la lluna de tant en tant i aleshores la nit es feia tan impenetrable que gairebé no es podia veure el camí. Poc després, un cop la lluna quedava en llibertat, tornava la claror i l’argent lliscava fred per sobre del paisatge. Era misteriós aquest joc de llums i ombres, i tan excitant com el joc d’una dona que tan aviat es cobreix com es destapa. Justament llavors el paisatge va tornar a descobrir el seu cos lluent: el camí.

-Pàgina 74-

9 comentaris:

  1. Sícoris:

    Em trec el barret!. Ha estat un plaer llegir la teva recensió. Molt enriquidora!!.
    Has escrit mai un llibre?. No cal que em responguis, tan sols penso que escrius molt bé.

    ResponElimina
  2. T'ho agraeixo molt, Isabel. I no tinc cap inconvenient en respondre't: no he escrit mai cap llibre, senzillament perquè es necessita posseir un gran coneixement, ser molt pacient i dominar a la perfecció la llengua; a banda, naturalment, de tenir alguna cosa interessant a dir.
    De totes maneres, gràcies per les teves paraules. De veritat!

    ResponElimina
  3. Jo pense el mateix que Isabel. A més, he llegit algunes introduccions de Sícoris al nostres "soterrars" que són molt i molt bones...

    ResponElimina
  4. Jo també em sumo a les opinions dels altres orfes! Sícoris, una entrada deliciosa, i quan et decideixis a escriure un llibre, ja tens el teu club de fans organitzat!

    ResponElimina
  5. Idem!!!
    Sempre s'apren molt amb les teves entrades!

    Sicoris,
    no et rendeixis!!!!

    Vols un tema??
    7 o 8 persones que no es coneixen i no s'han vist mai i es posen junts a escriure un blog...
    Una novel·la coral...
    (És broma!!!)

    ResponElimina
  6. Caram... Tots convidats a la pròxima ronda!!!

    ResponElimina
  7. Apa, no em deixis a mi fora de la ronda, perfa, que jo també ho pense.
    I jo que creia que tenia el Zweig controlat, i aquesta novel·leta m'havia passat desapercebuda. Me l'apuntaré, ja que després de llegir la teua entrada la trobe imprescindible (Jo tinc a casa per llegir la seua novel·la "La embriaguez de la metamorfosis", que a banda de no haver-la llegida, em sembla un títol d'allò més evocador.). Mercès.

    ResponElimina
  8. Elemental, estimat elPac!Tu ja hi estaves inclòs.

    Jo també tinc pendent de llegir "La embriaguez de la metamorfosis" (estic d'acord: el títol és d'allò més evocador) i "Nit fantàstica", que la vaig comprar l'altre dia juntament amb "Secret candent". Per cert, i parlant de títols, el que li han posat a la versió castellà d'aquesta darrera: "Ardiente secreto", no em sembla tan aconseguit com el català. Si no veus que és del Zweig, pots arribar a pensar que es tracta d'una novel·leta rosa.

    ResponElimina
  9. LA "PARTENAIRE"

    La màquina del tren va fer un xiulet enrogallat: havia arribat a Semmering. Els vagons negres es van aturar un moment sota la llum argentada del cel; van escopir una barrejadissa d´homes i van engolir-ne d´altres..."

    Així comença aquesta excel.lent novel.la SECRET CANDENT (1913) del mestre STEFAN ZWEIG (Viena 1881 - Petrópolis -Brasil- 1942)

    Imma C.

    ResponElimina