Els llibres del Mil·lenni... d'entrades!

Germanes i llibre, Iman Maleki (*)

Benvolgudes i benvolguts:

Estem a punt de publicar l'entrada número mil.

Com a part dels fastos de la celebració del primer miler d'entrades al nostre bloc, hem sol·licitat de les òrfenes i els orfes una tria de llibres ressenyats o esmentats a ca nostra ("els llibres que et venen al cap quan penses en els orfes", exactament, més o menys). 

Fins avui, 28 de desembre (poca broma), ens han arribat les següents propostes, que hem ordenat alfabèticament. 

Alguns llibres, veureu, no tenen entrada pròpia, però han sigut part del bloc dels orfes des del principi, configurant la nostra memòria i el nostre bagatge lectors.

Podeu afegir-ne, i/o recolzar els ja triats, als comentaris d'aquesta entrada. 

Per favor. I gràcies (això no cal dir-ho).

la llista mil·lennària

• 2666.- Roberto Bolaño (2)
• Antología de poetas prostitutas chinas.- Guojian Chen 
• Artemisia.- Anna Banti (2)
• De sobte truquen a la porta.- Etgar Keret 
• El cuaderno de Bento.- John Berger 
• El Danubi.- Claudio Magris 
• El espíritu de mis padres sigue subiendo en la lluvia.- Patricio Pron
• El mapa i el territori.- Michel Houellebecq 
• Els onze.- Pierre Michon 
• Els papers pòstums del Club Pickwick.- Charles Dickens (2)
• En la orilla.- Rafael Chirbes
• Jo confesso.- Jaume Cabré (2)
• La bofetada.- Christos Tsolkias 
• La dona que es va perdre.- Marina Espasa (2)
• La luz es más antigua que el amor.- Ricardo Menéndez Salmón 
• La trama matrimonial.- Jeffrey Eugenides 
• La trilogia de Claus i Lucas.- Agota Kristof  (2)
• La verdad sobre Marie.- Jean-Philippe Toussaint 
• La vida instrucciones de uso.- Georges Perec 
• Los príncipes valientes.- Javier Pérez Andújar
• L'home manuscrit.- Manuel Baixauli
• Massa felicitat.- Alice Munro
• Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants.- Mathias Enard
• Paseos con mi madre.- Javier Pérez Andújar
• Perles de la nit. Poetes andalusines 
• Pinyols d'aubercoc.- Emili Manzano (2)
• Primavera, estiu, etc. .- Marta Rojals (2)
• Si una noche de invierno un viajero.- Italo Calvino (2)
• Stonner.- John Williams 
• Un altar per la mare.- Ferdinando Camon 
• Un cel de plom.- Neus Català / Carme Martí
• Un jardín abandonado por los pájaros.- Marcos Ordóñez
• Una lectora poc corrent.- Alan Bennett 
• Vetlla.- Jordi Llavina
• Verd aigua.- Marisa Madieri (2)
• Vidas minúsculas.- Pierre Michon (2)

* Web d'Iman Maleki

bones festes d'hivern per tothom...

Antoni Benaiges, el maestro que prometió el mar

Antoni Benaiges, el maestro que prometió el mar (Desenterrando el silencio)
Text: Francesc Escribano, Francisco Ferrándiz i Queralt Solé
Fotografies: Sergi Bernal
Edit.: Mirmanda, Blume, Ventall, 2013

Un mestre català, nascut a Mont-roig del Camp, desapareix només començar la Guerra Civil, juliol del 1936, en un poblet de Burgos, Bañuelos de Bureba, on exercia. En acabar el curs escolar havia d'haver tornat al seu poble per a passar les vacances d'estiu. Un mestre innovador i idealista, avançat al seu temps, en un llogaret de la Castella profunda. Un mestre que proposava nous mètodes d'aprenentatge (Freinet, amb la impremta, el gramòfon, balls, correspondència amb escoles de Catalunya...).

En l'actualitat, agost de 2010, durant l'exhumació d'una fossa comuna, comença una investigació sobre aquest personatge la qual va descobrint una història que ha estat silenciada durant massa anys.

El més estrany és que, fins i tot després d'assassinat, s'inicia un procés de depuració contra ell.

Però no és veritat que "todo el mundo", com diu la nota incorporada a l'expedient  pensara això d'aquell home. Com exposava abans, arran de l'exhumació comencen a brollar de molts llocs veus que aporten dades sobre el personatge: d'exiliats de Mèxic, del poble del mestre, de Saragossa... i del mateix Bañuelos.

Un llibre fet amb molt de respecte i estima. Acompanyat d'un facsímil d'una de les publicacions que feia el mestre amb els seus alumnes i una foto de grup. I unes impressionants fotografies en blanc i negre del Sergi Bernal.

Impressionant article de F. Ferrándiz al final del llibre: "Fosas comunes del siglo XXI en España".

(No apte per als de "cal passar pàgina", "no hay que escarbar viejas heridas" i "oblidem-ho tot d'una vegada"... i moltes i moltes més!)

Bagheria.- Dacia Maraini

Dacia Maraini
Bagheria
Traducció al castellà de Juan Carlos de Miguel y Canuto

editorial minúscula, 2013

Primeres planes

Jo conec Bagheria de la següent manera: Tornem a Palermo des de Cefalú, la platja “o’shea” més fora dels meus esquemes, possiblement:

- arena que bull (i jo sense “xancletes”, les compraríem més tard, en un xinès als afores d'Agrigento, de camí a l’Scala dei Turchi ), 
- ocupació total de banyistes, sense espai entre un i un altre (una exageració), 
- una corda a l'alçada dels genolls separa un tros de platja gratuïta d'una altra de pagament (un garito, amb animadors “playeros” inclosos, s'ha ensenyorit d'un tros, imposant el ritme del seu DJ i els malucs dels seus monitors d’acqua-gim, 
- hem menjat fatal en un garito super-cutre, 
- torne enfadat: no li veig sentit a aquesta pèrdua de temps (per no dir que m’he cremat els peus i la dignitat). 
L'autopista deixa el mar a la dreta, i el voreja. Ja quasi a Palermo, el mar s'allunya de la carretera i un poble ocupa l'espai d'un cap, en la plana que s'estén sota una muntanya no gaire alta, però suficient per a tapar-li el mar i els seus vents. Com tantes a Itàlia, la carretera és quasi un viaducte. El poble, a baix. És Bagheria. 

Sembla industrial. L'arquitectura siciliana és com és, et fas a ella, deixa de sorprendre't; deixa, fins i tot, de cridar-te l'atenció (no obstant això, els seus trets són imponents, el seu efecte colpeja “razón y corazón”, el seu aspecte és modern, antic, deixat, detallista, ruïnós, brodat, benvolgut, oblidat…). 

Dacia Maraini explica una altra cosa. Bagheria és la vila de camp de Palermo. La comarca, el racó “chic” de les vacances dels reis i les seues corts. Casalots de rics, amb els seus jardins i les seues estàtues, escenaris de grandesa i “corrales” d'estupres i fingiments, de riqueses i mesquineses… De dolços sicilians i amargors universals. 

Dacia Maraini explica la seua història (ens narra el seu paisatge) deixant-se portar pels seus records. Sovint relata com la realitat i els seus personatges la reclamen i requereixen, per què torne al relat, per què avance en la seua història, per què no es calle. I ens és igual que explique els seus records que els seus relats. Quasi totes les pàgines del meu exemplar del llibre tenen avui un post-it almenys: una cita, una imatge, una bufetada, un tresor, una frase ben dreçada o delicada, una picada d'ullet a la poesia, una salutació a la revolució… 
Dacia Maraini no fa poesia, sinó bellesa, en aquest llibre. Fa història. També sociologia. Parla de respecte i dignitat. I de com els oblidem, o com construïm, sobre ells i contra ells, les nostres vides: com podem… 
Les edicions de minúscula, de què em sorprenc?!

Se ha pensado siempre que un cierto carácter oscuro, una cierta mentalidad seca y ceñuda de las gentes sicilianas correspondiese a la tierra que las ha generado. La violencia de un cierto modo de hacer política no podía amalgamarse más que con estas rocas grises y ásperas e inaccesibles, con este mar hostil y demasiado dominante, con este paisaje hosco y seco, árido y fúnebre, con las grandes extensiones de campos de trigo, sin un árbol, un refugio del sol, con los muros cubiertos de pinchos sobre cuyas ruinas nace la pita, que alza su hermosísimo cuello hacia el cielo en un triunfo de floración perfumada solo en el momento lacerante de su muerte. (pàg. 40-41)

Hay un momento en su historia en que cada familia aparece feliz a sus propios ojos. Quizá no lo sea en absoluto. Pero se lleva escrito en la cara: yo, familia compuesta hace poco, estoy en mi plenitud y necesidad, soy el alimento para los ojos ajenos, soy la carne terrena que imita la carne divina, soy la Familia en su beatitud terrena. Se deja impresa en las fotografías, esa felicidad, brota de los ojos, de los vestidos, de la unidad interna, de ese interrogarse, buscarse, empujarse, olfatearse, que tenemos en común con los animales.Después, no se sabe cómo, todo se rompe, empieza a disgregarse. La rosa ha dado lo mejor de sí, ahora pierde los pétalos uno a uno y se asemeja más a su diente cariado que a una flor. El olor es la última cosa que se va; ese ligero aroma de carnes adormecidas, de alientos tiernos y muy jóvenes, ese perfume de necesidad que constituye la perfección de la familia al nacer. (pàg. 106)

Si tuviera que mantenerme en vida durante algunos días en espera de la muerte, elegiría los jazmines de Bagheria, como Demócrito eligió el pan fresco. (Debiéndose casar su hermana y no queriendo estropearle la fiesta, Demócrito se mantuvo con vida durante tres días olisqueando pan fresco.) (pàg. 118)

EL AÑO QUE TAMPOCO HICIMOS LA REVOLUCIÓN. Colectivo Todoazen

El año que tampoco hicimos la revolución
Colectivo Todoazen
Debolsillo ed.
2007 (Publicat originalment per Caballo de Troya ed. el 2005)
368 pàg.

Els Todoazen sembla ser que foren un col·lectiu anònim format per un economista, un sociòleg i un escriptor.
Van presentar aquesta obra amb aquest títol tant potent i preciós i crec que també van escriure columnes d'opinió i economia al ja difunt diari Público.

Aquest volum presenta una cartografia social, econòmica i mediàtica a l'Espanya del 2003 i 2004.
Vist des d'ara, tot semblava tant clar i evident que ara, a temps present, res ens hauria de sorprendre perquè aquí ja hi era i se'ns ensenyava tot: Corrupció, atur, deslocalitzacions, guanys desemesurats... Que reunits d'aquesta manera tant perequiana, ens fa veure, així per acumulació, l'evidència que ens ha portat al punt on estem i cada dia veiem per la televisió i pel carrer com el present se'ns va derrumbant a sobre diàriament.

"A cierre de 2003, el endeudamiento familiar superó por vez primera el medio millón de euros (507.585 millones), el doble que en 1988 (256.309 millones), según datos del Banco de España. Una subida del 100% en las deudas que se ajusta al encarecimiento del 110% en los precios de la vivienda durante el último lustro. De toda la deuda familiar, el crédito hipotecario, con 418.191 millones, es el gran protagonista y la partida que más ha crecido en los últimos años. Nunca antes había una cifra de endeudamiento tan grande. El gobernador del Banco de España, Jaime Caruana, insistía en la necesidad de moderarlo."

Com que són fragments agafats de diaris, tot té un to períodistic. Molt fred i cerebral.
La veritat és que és un dels llibres més durs que recordo últimament. Les dades que va donant et posa els pèls de punta...
"Según una encuesta de la aseguradora Cardif, seis de cada diez españoles reconocen que en caso de perder su puesto de trabajo tendrían bastantes o muchos problemas para afrontar sus gastos cotidianos, frente a uno de cada diez que manifiesta lo contrario; un 59% de los consultados cree que hoy nadie tiene asegurado su empleo y un 49% declara sentirse inseguro en su puesto de trabajo"

També hi ha molts noms propis (majoritàriament banquers i ministres) d'aquells anys, que es van repetint durant totes les pàgines...

Hauria de ser lectura obligatòria al batxillerat però també pels ministres i polítics i a les escoles de negocis més lliberals...

Gárgaras con alquitrán.- Jáchym Topol

Gárgaras con alquitrán
JÁCHYM TOPOL

Traducció al castellà de Kepa Uharte

Lengua de trapo, 2008

La fitxa del llibre al web de Lengua de trapo

He tingut en la cartera el paperet amb la ressenya d'aquest llibre des dels temps de L'Hora del Lector...
No recordo qui ho va recomanar. El títol, amb el pas del temps, ho feia suficientment desitjable.
Fa uns dies, vaig encertar a demanar-ho en la llibreria adequada i m'ho va aconseguir. Bravo per 3i4, la llibreria de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Em criden ruc. Bon començament.
Nen petit en llar que es diu Llar.
Txecoslovàquia precomunista. Orient i occident fent el millor que saber fer: portar-se malament. 

Nens i adults també al seu rotllo: fer un món maco per avorrir.
El 'gran quadern', de la Kristof, em va arribar a l'ànima. Aquest és més fort, crec.
Qui tingui sobredosi de dolços en aquestes dates que s'apropen i necessiti llevar-se el mal sabor dels torrons, pot fer gàrgares amb quitrà i apropar-se a la guerra de la mà d'un nen que cuida del seu germà perquè no està bé, que sobreviu volent-se anar a la legió, que atén els somnis d'uns altres però no perd ni la ingenuïtat ni la vida, salvat per la seva astúcia i per els qui li han ocultat la seva identitat, amb amics i enemics no sempre clarament delimitats.
És dur, encara que explicat així gairebé no dol.
És fort, encara que tanta salvatjada no et demoleix.
El llibre és una passada. Jo encara estic tremolant.

Papá me apretó contra sí, hundí mi cabeza en su barriga y flipé por haber encontrado a mi papá exactamente tal como nos lo había explicado el comandante Vyzlata. A nuestro alrededor silbaban disparos, se oían gritos todo el tiempo, pero papá me sujetó con fuerza y se me pasó por la cabeza que aunque este tipo no fuera mi viejo, sin duda era mejor estar sobre el tanque que rodar por debajo de él como un cadáver acribillado. Yo lo tenía claro. (p. 158)

Una espia a la casa de l'amor - Anaïs Nin

ANAÏS NIN
UNA ESPIA A LA CASA DE L'AMOR
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
La Breu, abril 2011

Fa aproximadament un any vaig caure seduïda per l'Anaïs Nin llegint "Dins d'una campana de vidre", i dic seduïda a consciència, poques vegades m'he trobat amb una lectura que sigui capaç de bressolar-me mentre llegeixo (suposo que la traducció també hi té a veure), i he de dir amb gran alegria que també en aquesta ocasió m'he sentit bressolada, m'he sentit somniant, m'he sentit caminant de nit amb una capa, m'he sentit perduda i angoixada. 

És una prosa tan poètica, tan melòdica, tan delicada que enlloc de llegir, voles, és un xiuxiueig. L'espia és la protagonista, la Sabina, que indaga en l'amor, en diferents tipus d'amor, per tal d'esbrinar què és allò que li manca per gaudir-ne plenament, per sentir-se satisfeta del tot... Però l'espia també és el narrador, que observa i explica els anar i venir de la Sabina, sense immiscuir-s'hi, sense valorar, només observant-la, explicant-la...

"El seu nucli, el lloc on sentia una inseguretat constant, aquella estructura sempre a un dit d'esfondrar-se, que una paraula grollera, una falta de respecte o una crítica podien esmicolar amb tanta facilitat, el nucli que vacil·lava davant dels obstacles, vivia perseguit per la imatge de la catàstrofe, la mateixa basarda obsessiva que trobava a La valse de Ravel."

"L'esvaïment del color al seu rostre també dotava els seus gestos d'una fermesa serena, molt diferent de l'stacato nerviós dels altres percussionistes. venia de l'illa de la suavitat, del vent suau i del mar càlid, on la violència havia caigut en desús i només explotava en cicles. Una vida massa dolça, massa apaivagadora, massa narcòtica per a la ràbia contínua"

"En les múltiples peregrinacions de l'amor, la Sabina sabia reconèixer de seguida ecos d'amors i desitjos més grans. Els més grans, especialment si no havíen mort de mort natural, no morien mai del tot i deixaven reverberacions. Un cop interromputs, trencats artificalment, sufocats per accident, continuaven existin en fragments separats i en una infinitat d'ecos més petits."

"Sempre que se sentia perduda en els deserts inacabables de l'insomni, la Sabina seguia un cop més el fil laberíntic de la seva vida des del principi per mirar de trobar el moment en què s'havien confós els camins."

"L'havia presa una febre confessional que l'obligava a alçar lentament el vel, només una punta, i després s'espantava si algú l'escoltava amb massa atenció..."


Enllaç al blog del traductor, Ferran Ràfols,  amb text de la presentació que feu del llibre

Contrada - Jordi Llavina

Jordi Llavina
Contrada
Editorial Tres i Quatre, SL, octubre 2013

La Contrada d’en Jordi Llavina és de quaranta sonets, quaranta sonets que parlen de la vida, de cases, del camp, d’amor, d’ocells, del pas del temps, de la terra, del poder de les paraules, de silencis, de persones, d’herències, de victòries, de derrotes, de malaltia, d’animalons, de mans, de mort, de desamor, de llums...

Contrada és una obra que transmet maduresa, serenor, experiència passada i desig d’anar endavant, és el cop de porta que tanca una època deixada enrere i una esplanada enorme davant.

En Jordi Llavina ha escollit el sonet, entre d’altres coses, per tal de tenir una estructura a partir de la qual construir i  arribar més lluny (això ho van dir el dia a la presentació del poemari) i ho aconsegueix, no sé si li cal una estructura tant estricta per demostrar la seva vàlua com a poeta, com a prestidigitador de paraules o de sentiments, però ho fa  i el millor de tot és que se’n surt, tant bé com amb Vetlla (en Jaume C. Pons Alorda, digué que una i altra formaven les dues cares de la mateixa moneda i l’autor assentí), i afegeix a la música pròpia del sonet la seva pròpia melodia, quaranta melodies a ritme de sonet.

Flaquesa

“Si ara sentissis que el cos perd la força,

passejant prop dels camps, per la boscúria

-el blat segat, la resina de l’escorça,

veus de cigales, hores de cantúria

del temps d’estiu-, i que l’esquena es torça

i també l’ànim –del món de la cúria,

per sempre lluny el teu cor que s’esforça

a renegar tanta de llei d’espúria-;

Si el teu desig fos ser un ésser del vent,

o el bell dibuix d’un pàmpol de figuera,

si sabessis que ja no t’espera

ningú –la dona, els fills-, ni cap lament

hagués de sortir mai del pit dels teus,

jauries sol, donant conversa als déus.”

El test de la flor malva

Veuràs com el fullatge del vell àlber

que tens davant de casa ja grogueja.

El pàmpol de la vinya avui terreja

-era tan gerd, i ara és sols brossa-. A l’alba,

herba enrosada. I és com la mà balba,

el cor: palpa i no pren. L’ànim vespreja

quan l’aigua de la pluja fa neteja

i creix el riu. El test de la flor malva

-un regal seu- recorda el dol i el plany.

Florirà el cel de neu com una branca.

Tornarà el glaç, que els brocs de font enjoia.

Llavors encara no haurà fet ni un any

que no hauràs oblidat la teva noia.

L’orgull farà que callis com et manca.

Pròleg de Teresa d'Arenys

Epíleg de Josep M. Esquirol

Dibuixos de José Luis Paulete

Fotografia d'Albert Carreras

Article de Jaume C. Pons Alorda a Núvol sobre Contrada 

Al envejecer, los hombres lloran (En viellissant les hommes pleurent). Jean-Luc Seigle.

Jean-Luc Seigle
Al envejecer, los hombres lloran (En viellissant les hommes pleurent, 2012).

Seix Barral. Barcelona, 2013

Traducció al castellà d'Adolfo García Ortega
236 pàgines
18 euros

Des de sempre, molts de nosaltres hem tingut i sentit una especial fascinació i admiració per la cultura francesa, ja fora pel seu gran cinema –per a mi el millor del món-  o  ja fos també per la gran quantitat de narradors francesos tan admirables tots ells; i de forma inconscient, mentre llegia “Al envejecer, los hombres lloran” (En vieillissant les hommes pleurent) he tingut, en tot moment, present això i de sobte una sèrie de representacions artístiques del país veí  m'han vingut a la ment: les lletres de les cançons de Georges Brassens, els paisatges rurals de les pel·lícules de Jean Renoir o la representació grisenca que de la província francesa va retratar tan bé el cineasta Claude Chabrol; encara que finalment tot el que conté aquesta petita joia, que es aquest llibre, vagi molt més enllà.

Aquesta novel·la escrita per Jean-Luc Seigle ha rebut el Premi RTL-Lire, que concedeixen  els lectors i llibreters francesos. Premi, aquest, comparable al nostre Premi Llibreter, encara que reforçat pel dictamen dels lectors. Per tant, estem davant d´una obra que ha commogut als lectors francesos, que ha tocat una fibra especial en ells.

El 9 de juliol de 1961 es un gran dia per la família Chassaing (el matrimoni format per Albert i Suzanne, el fill petit Gilles i l'avia, Madeleine), i també pels habitants del petit poble on viuen: en aquest dia arribarà el primer televisor a aquest lloc de la França profunda. L'aparell no només suposa una innovació absoluta sinó que servirà per portar les imatges del fill gran del matrimoni, Henri, destinat a la guerra d'Algèria. Pràcticament tot el poble està invitat a aquest gran aconteixement. Durant tota aquesta jornada, del matí a la nit, afloraran tota mena de sentiments i emocions a cada membre de la família.  

El que més m'ha agradat d'aquest llibre ha estat la seva delicadesa alhora de tractar qüestions tan complexes com la mort, la mentida, l'adulteri, la solitud, la ferida del pas del temps, com els llibres i la lectura poden ajudar-nos a suportar la vida, tal com es. Però per sobre de tot, expressa com la Historia no és més que la suma de moltes petites histories personals; i, en el fons, aquesta Historia (amb majúscules) pot traumatitzar i descompondre la vida de les persones. Com, en suma, la Historia es compon de moltes petites histories d'homes i dones que han de ser escoltades i sabudes per arribar a entendre realment aquesta Historia amb majúscules. 

Es un llibre que es llegeix sol, sense quasi adonar-nos. Demana ser llegit. Demana ser sentit com una dolça cançó francesa. Un cop acabat, vaig tenir la sensació d´ haver assistit a un petit miracle, com si hagués saborejat un bell poema.

Una obra mestra.

Aquest fragment pot ser un petit tast de la bellesa del llibre:

“Hacía años que Albert no había entrado en la habitación de su madre. La última vez fue para velar los restos mortales de su padre. Habría que remontarse más de treinta años atrás, desde entonces no había vuelto a poner los pies allí. (…) El olor también había cambiado. La habitación olía a sopa y el silencio parecía más viejo. En el fondo, no sabía nada de esa habitación en la que él había nacido, en la que su madre había amado a su padre, en la que ella había traído a sus hijos al mundo, en la que ella seguramente había soñado, por mucho que le costara imaginarse a su madre como soñadora, en la que se había quedado dormida, agotada por la carga de trabajo que su buen Dios le asignaba cada mañana y que ella siempre había aceptado sin rechistar. ¿También ella había llorado allí, quizá? Desde esa mañana, sabía que no se pasaba por la vida sin llorar, ni siquiera su madre, por mucho que siempre se hubiera mostrado de una gran fortaleza mientras vivía. ¿Mientras vivía? ¡Pero si no estaba muerta! Estaba allí, desfigurada, esmirriada, arrugada igual que un viejo vestido arrojado hecho una bola en un rincón del cuarto, pero viva todavía. Era también la habitación, se dijo, en la que ella moriría muy pronto.”

FARGO ROCK CITY. Chuck Klosterman

Fargo Rock City
Chuck Klosterman
Es pop ed.
2011
339 pàg.
(Trad. al castellà d'Òscar Palmer Yáñez)

En Chuck Klosterman, que és un periodista musical de publicacions com GQ, Spin, New York Times, Esquire, Washington Post... ja havia publicat en castellà amb Mondadori ed., fa 5 o 6 anys, un treball molt interessant que es deia "Pégate un tiro para sobrevivir" (no vaig entendre mai el perquè d'aquell títol...) que era una crònica molt bona i divertida d'una travessa que feia ell mateix en cotxe pels USA d'una punta a l'altre...
Era com un relat biogràfic barrejat amb ficció (una espècie de, sorry!! per la comparació,: Vila-Matas pop de cultura popular...)

I en aquest (escrit abans del "Pégate...") "Fargo Rock City"(amb aquesta vaca tacada com les cares pintades del grup Kiss...)  és també el relat i la crònica de com un jove Chuck Klosterman, nascut en un poble perdut de Dakota de molt poques cases i sense cap semàfor dins la ciutat (aquesta és una dada molt important en el relat... S'esmenta, almenys, un parell de vegades) i moltes granjes; i el més petit de 7 germans, com es converteix durant tota la seva adolescència en un fanàtic de la música heavy metal.
Tal com explica l'autor, aquesta va ser la banda sonora de la seva adolescència igual que durant la dècada de mitjans dels 70 i quasi tots els 80 també va ser-ho de mil·lions de joves americans i de tot el món.
No és un relat escrit en plan nostàlgic i fanàtic, sinó que com a periodista especialitzat que és, va explicant i argumentant, amb molt humor, com aquest estil es va popularitzar i escampar, i va fer furor en el mitj-oest americà. Molt divertits els capítols on els grans grups de heavy metal es van haver d'afrontar a la visualitat que començava a representar la cadena MTV, i copsar les possibilitats que oferia aquest nou mitjà per poder escampar arreu (i de manera global) la seva música.
On es veu la imparcialitat de l'autor, per exemple, és en les pàgines on passa comptes amb la majoria de grups, en la poca profunditat dels seus missatges i els destins (quasi tots fatals) d'aquests músics, peluts i cridaners, caiguts en el "Sexe, drogues i rock&roll" més barroer; però que mirat des dels ulls de nois solitaris (i moltes vegades intel·ligents, però sense gaire estímuls) i perduts enmig de pobles petits enmig de grans extensions de camps de blat, com el mateix Klosterman, doncs era la millor porta per entrar al món dels adults...
No és per obrir un debat... però un exemple del tò del relat (s'ha de llegir amb ironia, igual que tot el llibre i tota la música que s'esmenta; ara, des de la nostra època l'hem de mirar i escoltar amb ironia, com tota l'època dels 80, però sense restar-li importància a l'efecte que va tenir ens els mil·lions de joves que s'hi van abraçar... Almenys fins que van arribar Nirvana i Kurt Cobain, que ja portaven una coartada intel·lectual i de tristesa com a plus afegit...):
"Si tuviera que resumir la cuestión en una sola frase, probablemente diría que la diferencia fundamental estriba en que a los tíos les gusta la cultura pop incluso cuando no la consumen; dicho de manera más específica, les gusta la música incluso cuando no la están escuchando. A los varones jóvenes les gusta el rock -y la cultura general- de manera tangible e intangible. Lás féminas jóvenes se muestran más vehementes en lo primero y prácticamente indiferentes en lo segundo.
Me siento un tanto incómodo realizando estas afirmaciones, porque -como ya he dicho antes- parecen indicar..."
És un to com d'adolescent ampollón i repelent, dels que tot ho saben... Però simpàtic, una mica arrogant i amb encant...

Molt divertides són les pàgines on l'autor barreja la seva història personal i biogràfica dins el discurs de "Fargo Rock City" i com descriu la seva experiència solitària en aquella petita ciutat on va néixer...