Bagheria.- Dacia Maraini

Dacia Maraini
Bagheria
Traducció al castellà de Juan Carlos de Miguel y Canuto

editorial minúscula, 2013

Primeres planes

Jo conec Bagheria de la següent manera: Tornem a Palermo des de Cefalú, la platja “o’shea” més fora dels meus esquemes, possiblement:

- arena que bull (i jo sense “xancletes”, les compraríem més tard, en un xinès als afores d'Agrigento, de camí a l’Scala dei Turchi ), 
- ocupació total de banyistes, sense espai entre un i un altre (una exageració), 
- una corda a l'alçada dels genolls separa un tros de platja gratuïta d'una altra de pagament (un garito, amb animadors “playeros” inclosos, s'ha ensenyorit d'un tros, imposant el ritme del seu DJ i els malucs dels seus monitors d’acqua-gim, 
- hem menjat fatal en un garito super-cutre, 
- torne enfadat: no li veig sentit a aquesta pèrdua de temps (per no dir que m’he cremat els peus i la dignitat). 
L'autopista deixa el mar a la dreta, i el voreja. Ja quasi a Palermo, el mar s'allunya de la carretera i un poble ocupa l'espai d'un cap, en la plana que s'estén sota una muntanya no gaire alta, però suficient per a tapar-li el mar i els seus vents. Com tantes a Itàlia, la carretera és quasi un viaducte. El poble, a baix. És Bagheria. 

Sembla industrial. L'arquitectura siciliana és com és, et fas a ella, deixa de sorprendre't; deixa, fins i tot, de cridar-te l'atenció (no obstant això, els seus trets són imponents, el seu efecte colpeja “razón y corazón”, el seu aspecte és modern, antic, deixat, detallista, ruïnós, brodat, benvolgut, oblidat…). 

Dacia Maraini explica una altra cosa. Bagheria és la vila de camp de Palermo. La comarca, el racó “chic” de les vacances dels reis i les seues corts. Casalots de rics, amb els seus jardins i les seues estàtues, escenaris de grandesa i “corrales” d'estupres i fingiments, de riqueses i mesquineses… De dolços sicilians i amargors universals. 

Dacia Maraini explica la seua història (ens narra el seu paisatge) deixant-se portar pels seus records. Sovint relata com la realitat i els seus personatges la reclamen i requereixen, per què torne al relat, per què avance en la seua història, per què no es calle. I ens és igual que explique els seus records que els seus relats. Quasi totes les pàgines del meu exemplar del llibre tenen avui un post-it almenys: una cita, una imatge, una bufetada, un tresor, una frase ben dreçada o delicada, una picada d'ullet a la poesia, una salutació a la revolució… 
Dacia Maraini no fa poesia, sinó bellesa, en aquest llibre. Fa història. També sociologia. Parla de respecte i dignitat. I de com els oblidem, o com construïm, sobre ells i contra ells, les nostres vides: com podem… 
Les edicions de minúscula, de què em sorprenc?!

Se ha pensado siempre que un cierto carácter oscuro, una cierta mentalidad seca y ceñuda de las gentes sicilianas correspondiese a la tierra que las ha generado. La violencia de un cierto modo de hacer política no podía amalgamarse más que con estas rocas grises y ásperas e inaccesibles, con este mar hostil y demasiado dominante, con este paisaje hosco y seco, árido y fúnebre, con las grandes extensiones de campos de trigo, sin un árbol, un refugio del sol, con los muros cubiertos de pinchos sobre cuyas ruinas nace la pita, que alza su hermosísimo cuello hacia el cielo en un triunfo de floración perfumada solo en el momento lacerante de su muerte. (pàg. 40-41)

Hay un momento en su historia en que cada familia aparece feliz a sus propios ojos. Quizá no lo sea en absoluto. Pero se lleva escrito en la cara: yo, familia compuesta hace poco, estoy en mi plenitud y necesidad, soy el alimento para los ojos ajenos, soy la carne terrena que imita la carne divina, soy la Familia en su beatitud terrena. Se deja impresa en las fotografías, esa felicidad, brota de los ojos, de los vestidos, de la unidad interna, de ese interrogarse, buscarse, empujarse, olfatearse, que tenemos en común con los animales.Después, no se sabe cómo, todo se rompe, empieza a disgregarse. La rosa ha dado lo mejor de sí, ahora pierde los pétalos uno a uno y se asemeja más a su diente cariado que a una flor. El olor es la última cosa que se va; ese ligero aroma de carnes adormecidas, de alientos tiernos y muy jóvenes, ese perfume de necesidad que constituye la perfección de la familia al nacer. (pàg. 106)

Si tuviera que mantenerme en vida durante algunos días en espera de la muerte, elegiría los jazmines de Bagheria, como Demócrito eligió el pan fresco. (Debiéndose casar su hermana y no queriendo estropearle la fiesta, Demócrito se mantuvo con vida durante tres días olisqueando pan fresco.) (pàg. 118)