divendres, 21 de desembre del 2018

Secundaris | Núria Cadenes


Núria Cadenes
Secundaris
Comanegra, 2018

A la Barcelona de 1992 hi van passar coses molt importants, molt internacionals, molt transformadores, moltes persones es varen sentir especials, el centre del món. De tot això no va la novel·la, al contrari, ambientada al Turó de la Peira, de la transformació que parla és de la d’un barri que es feia miques per culpa de l’aluminosi, per culpa de l’heroïna, per culpa de la falta de recursos.

Parla de sacrificis personals, de trampejar la vida, d’insatisfaccions, de lluites personals, de traumes, de malalties, de lectures. I ho fa a través de personatges que ens permeten veure fotografia d’una realitat gens olímpica, amb una trama misteriosa que ens anirà fent pujar i baixar del Turó, i entrant i sortint de Wad-Ras, perquè d’això també va la novel·la, d’estades a la presó, de veritats, de mentides i de misteris.

El llibre forma part de la col·lecció “Matar al monstre”, set novel·les independents amb 3 condicionants comuns, el lloc, Barcelona, un any concret, entre 1818 i 2018, aquest s’ambienta l’any 1992, i l’aparició d’un mateix personatge secundari.  Elements aquests que ben segur han suposat un repte afegit a l’autora.

És el meu primer tast literari de la Núria Cadenes, i he de dir que m’ha agradat molt com escriu, l’ús de la llengua, el ritme, la proximitat que sap crear entre el lector i l’escriptura, pessics d’amargor, de desencís, de poesia, una certa nostàlgia de barri i alhora l’ofec per falta d’oxigen. Ben segur que  repetiré l’experiència.

“(...) ho va aprendre de petit, mirant-se la mare, i troba que és una tasca relaxant, treure l’ou de fusta de la capsa de fils, encertar un to de gris, o de marró, que no hi cridi gaire l’atenció, respirar a poc a poc i anar reconstruint la trama que s’ha aprimat tant, teixir fins que el forat quedi tapat, dens, més espès fins i tot que el que hi havia.”


dimarts, 18 de desembre del 2018

Cicatriz | Sara Mesa

Sara Mesa
Cicatriz
Anagrama, 2015


Sara Mesa narra una relació virtual, entre un home, Knut, i una dona, Sonia.  Una relació obsessiva que comença en un xat literari, una dona curiosa i avorrida del seu dia a dia, un home estrany i misteriós amb ganes d'interactuar, i molts llibres pel mig.

La novel·la retrata una relació de domini i manipulació a distància, veiem com creix la teranyina i com la víctima s'hi va instal·lant per voluntat pròpia, amb intents d'escapada, aixó sí. L'afalac i la crítica, l'exigència i la condescendència, el control i la manipulació.
La víctima, però, tampoc és innocent del tot, i aquí rau, al meu entendre, un dels punts forts de la novel·la. Dos personatges complexes, fent-se difícil no prendre partit, sentir basarda, antipatia o hostilitat cap al protagonista masculí.

L'autora desgrana la virtualitat, la distància física, la soledat, la màscara, la insatisfacció, el buit, la vanitat, la mentida, per tant, molts dels elements que configuren  les relacions a través de les  xarxes socials. Per tal de transmetre al lector, aquesta atmosfera virtual, l'autora utilitza la lletra cursiva per separar el relat del narrador, del text que escrit pels propis protagonistes, la tècnica s'escau i facilita la lectura i entrar en aquest clima obsessiu que atrapa des de la primera pàgina.

La novel·la m'ha agradat, sense arribar-me a entusiasmar, reconec que està ben escrita, que els personatges estan ben construïts, que aconsegueix transmetre l'obsessió, i no et deixa gens indiferent, inclús dies després, però diria que li falta un punt de profunditat. Primera lectura d'una obra de la Sara Mesa, i estic convençuda que no serà la darrera.

"Eres la única persona que conozco a la que considero mi igual en el terreno del intelecto, le dice. La única con la que me apetece compartir mis lecturas. Él asume el papel de guía literario y ella se deja conducir con complacencia"

"Reconoce que se siente halagada. Hay algo seductor en esa conquista paulatina - que gana cada vez más y más terreno- a través del regalo. Pero está confusa. En realidad no tienen un interés especial por esos libros; tampoco siente una verdadera curiosidad por Knut. Lo que la atrae es sentirse destinataria de su atención. Su modo de acercarse es radicalmente diferente a todo lo que había conocido hasta ahora."

diumenge, 16 de desembre del 2018

Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión | Paula Bonet


Paula Bonet
Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión
Penguin Random House, 2018

Més de Paula Bonet a ca nostra.
El llibre al lloc web de l'autora.

Un llibre objecte, preciós.
Un conte escrit per a una nena no nascuda i el relat d'una experiència brutal.
Parlar de coses difícils de parlar, pel dolor, per no saber què dir.
No callar, però. Fer costat a qui pateix. Llegir.
Gràcies, Paula, de nou.

dimarts, 11 de desembre del 2018

El ferrocarril subterrani | Colson Whitehead



El ferrocarril subterrani
Colson Whitehead
Traducció d'Albert Torrescasana
Edicions del Periscopi







Abans de res cal aclarir què és el ferrocarril subterrani: És el nom amb que es coneixia una xarxa de rutes secretes, de refugis i de persones (abolicionistes i lliberts) que, entre finals del segle XVIII fins a mitjans del XIX, va ajudar milers d'esclaus negres a escapar dels estats del sud i a arribar als estats del nord o a Canadà. En la novel·la, Whitehead reconstrueix aquella xarxa antiesclavista per relatar les peripècies de l'esclava Cora en la seua fugida de la plantació, però ho fa convertint en real l'imaginari ferrocarril subterrani, amb les seues vies i les seues estacions.
La Cora, en la seua fugid, recorrerà diferents estats, i en cada parada es trobarà un món i uns personatges completament diferents, mentre va acumulant decepcions i atrocitats inimaginables per a nosaltres avui en dia. Amb tot i això també trobarà algunes espurnes d'humanitat que la faran mantenir l'esperança.

D'entrada, per la temàtica, pot semblar-nos que ens queda històricament una mica lluny, aquesta història d'esclavatge i horrors, però puc assegurar-vos que la seua lectura no deixarà ningú indiferent. Whitehead ens brinda una història universal, brutalment realista, sobre l'ànsia de llibertat i il·lusions; ens parla de la força sobrehumana que emergeix de la determinació de canviar el propi destí, i ho fa commovent i removent la consciència del lector.

diumenge, 9 de desembre del 2018

La casa de 1908 | Giulia Alberico




Giulia Alberico
La casa de 1908
Traducció de l'italià al castellà de César Palma
editorial minúscula (Colección Micra), 2018
Fragments



Un llibre petit d'una casa gran (quan parla, té uns 90 anys, i els aparenta amb dignitat, ens diu).

Ella. la casa, feta construir al davant de dos mars semblants, ens contarà la història d'una família que torna a viure a Itàlia des d'Argentina. I el segle XX italià passarà davant nostre, amb algunes reflexions vitals importants, amb molta sensibilitat i la serenor pròpia d'un casalot per buidar i vendre.

Tres raons per compartir aquest llibre:
- em sembla interessant el fet de donar veu, com a narradora, a "la casa de 1908";
- m'agrada la tendresa del relat, la dolçor de la memòria (fins i tot imprecisa) i l'estima pels detalls;
- trobo que és, de nou, una gran experiència petita de bona literatura.

Un tastet (pàgines 24 i 25), al voltant "dels llibres i sa lectura":
   Aquella muchacha no tenía nada que ver con su mundo hecho de comercio, de almacenes, de sacos de semillas de cereales y de bidones de cobre para los viñedos.
   Sus manos eran pequeñísimas y pálidas, manos de niña. A lo mejor le gustó el hecho de que siempre tuviese las uñas cortas y de que no se las pintara.
   Leía constantemente, quizá demasiado, y ella, sin dejar que la viera, observaba las expresiones del rostro de Marcella cuando leía y captaba una intensidad que en ciertos momentos la preocupaba.
   Creía que en los libros esa muchacha encontraba un alimento que le era indispensable, que de todas aquellas palabras escritas extraía un montón de emociones, no todas fáciles, pero que, pese a ello, Marcella buscaba.
   Aurelia estaba convencida, sin embargo, de que los libros le causaban a Marcella también una especie de sufrimiento.
   Le habría gustado defenderla de esa que le parecía una costumbre insensata, pero al mismo tiempo esa insensatez le inspiraba un misterioso respeto.
   Había una complejidad de cosas en el alma de su nuera y decía que la vida, para alguien que leía tanto, con ese rostro y esa mirada que rezumaban físicamente las emociones que suscitaban las palabras, la vida, para alguien así, acabaría siendo un problema.
   Cuando Marcella leía, y lo hacía en la cocina, ella se movía con pasos más leves.
   Evitaba, al cocinar, hacer ruidos molestos. Si se le caía la tapa de una cacerola desproticaba en voz baja contra sí misma.
   Le gustaba la proximidad muda y abstraída de aquella muchacha que había entrado en su familia y ahora formaba parte de ella.

dilluns, 3 de desembre del 2018

dimecres, 7 de novembre del 2018

Ermita - Jordi Llavina




Jordi Llavina
ERMITA
Editorial Meteora, 2017
Fotografies de Josep Massana




He rellegit Ermita arran de la col·laboració en un acte de reconeixement de la concessió del premi Lletra d’Or al seu autor, Jordi Llavina, i  de Re-presentació del llibre, a la nostra vila. Les relectures et permeten un aprofundiment que la primera mirada és incapaç encara de copsar, de fet cada relectura ens obriria portes i portetes impossibles de distingir sense fer el camí diverses vegades. En definitiva d’això tracta Ermita, de fer camí, el camí d’ascens del poeta cap a l’Ermita de Sant Pere del Puig a la Selva del Camp, el poble matern on hi passava dies d’estiu a la seva infància i joventut, i al que retorna de tant en tant.  

És des d’aquí que besllumo l’Ermita com un refugi emocional a la vida del poeta, tal volta la matriu que el pot acollir sempre que li cal, el niu que ja l’acollia d’infant, de jove, i ho farà encara d’adult i probablement de gran. “I ja sóc a dalt, avant mateix/ de la portada de l’ermita./ Em sento alliberat del feix/  llenyós dels anys.”, les arrels maternes per tant, la matriu, la pujada entesa com a renaixement.

Sabem de l’autor, els que el seguim a les xarxes socials,  que camina llegint, i a Ermita, aquest llarg poema en primera persona,  fa just al revés, ens permet a nosaltres llegir el recorregut, el periple on ens va dient la seva contemplació, utilitzant-la de metàfora per insinuar-nos diferents aspectes vitals, i a ritme d’octosíl·lab,  ens fa fer el trajecte al lector, en la mesura, també, que la pàgina escrita ens fa de mirall.

“(...) i sento el sol, empolsegat,
en el camí que ara arroenta
(i sento, encara - despullats
els peus, i, en gran mesura, l’ésser-,
més fondament el pas que faig;
el món llavors gairebé em cou,
perquè és tot fet de pols de brases;
però, al voltant del cor, regala,
en forma d’aigua - un doll constant
d’aigua de font tan fresca i blava-)

Recordo que no fa massa anys, llegint a la Rodoreda,  vaig tenir una petita epifania, que em va permetre encaixar algunes peces fins llavors inconnexes, fer-me conscient de la meva pròpia espiritualitat, negada fins llavors per haver-la vinculat sempre al fet de Creure. Llegint a en Jordi Llavina, en l’ascens per arribar a l’Ermita, estic convençuda d’haver encaixat encara més aquestes peces, quan descriu amb tanta cura la llicorella, la flor l’atzavara, l’olivera, el cel, la pols, la garsa, la llagosta, hi he  vist la llum, l’he vist també dins l’Ermita, símbol de pau, de trobada, de destí.  La llum o la força que ens connecta alhora amb la terra i amb el cel, sense necessitat de déus ni deesses, la força de la mare, terra, l’experiència de no ser res més que una mica de pols entre tanta immensitat, de reconèixer en cada fulla, en cada avellana caiguda, en cada pedra, tota l’existència passada, tota l’existència futura, i sentir, que en formem part, que som en tant que són.

Llegir amb cura la poesia publicada del Jordi Llavina implica fer un viatge circular, ja en els seus primers reculls de poemes llegim l’anunci de la seva veu futura, la present, que llavors apuntava en l’amor, el paisatge, la mort, passat, present, futur, ell, els altres, l’entorn. I que a Vetlla, Contrada, Matí de la mort i Ermita, concreta donant una entitat pròpia a cada inquietud. Un viatge que també podria haver sigut cap al centre, cap a la profunditat del seu ésser, però escull la metàfora de l’expansió, l’espiral enfora, l’ascens, la muntanya, el santuari, el cel, el creixement al capdavall.

Ermita també se’ns ofereix com un zoom que el pas del temps modula. Des de la  mirada magnificadora de  l’infant, tan ben descrita, verge encara del bagatge que porta a la comparació, la mirada que estima sense condicionants. Contra la mirada del jove o  de l’adult jove, que tot ho col·loca en la que creu la seva mesura. Fins al descobriment, ja en plena maduresa, que la natura de fet ens mostra la proporció perfecta, i nosaltres, simples humans en dediquem a reproduir-la, els genis,  o a admirar-la, la resta, sense acabar d’entendre el perquè, només sabent que ens fa sentir en perfecte equilibri. I estic convençuda que si jo fos de números i sabés calcular, aquesta Ermita del Jordi Llavina, des dels fonaments, fins a la teulada, el fora i el dins, el camí existencial que el  poeta retrata, em donaria els resultats de la raó àuria.  I aquí és on rau la màgia, en la saviesa de saber mesclar la forma meticulosa, amb la bellesa perfectament captada, i la consciència d’essència i de pertinença.

“Coronaré aquests últims metres
molt més  a poc a poc: he après
a demorar l’instant segur
del meu plaer abans de gaudir-ne.”

Com la bella olivera que descriu, l’autor  té unes “arrels fondes en terra i rama en l’aire”, brancam  que diferents vents ha remogut, i remourà, enriquint-lo, donant-li noves tonalitats i matisos, però sense perdre la seva essència, alimentada per aquest arrelament que beu de l’entorn familiar i de l’escollit. Amb la certesa de què si no fos així,  la seva paraula: poètica, literària, divulgativa, i el seu ben segur saber fer educant a joves, no seria com és. M’atreviria a dir convençuda i sense exagerar, que és un dels millors poetes actuals en la nostra llengua, la seva manera excelsa d’expressar-se, del seu virtuosisme, i de com va guanyant encara més  profunditat a cada nou llibre. Per tant, que el seu nom hagi entrat a formar part d’aquesta llista de grans escriptors i escriptores que han sigut reconeguts amb la Lletra d’Or “ɸ”, és una alegria immensa.

El llibre compta, a més a més, amb  les meravelloses fotografies de l'ascens a l'Ermita de l'escultor Josep Massana.

diumenge, 14 d’octubre del 2018

¿Es posible un mundo sin violencia?.- Chantal Maillard




Chantal Maillard
¿Es posible un mundo sin violencia?
Vaso roto, 2018
(pàgines 83 - 85)




El baniano de Howrah

«En un lugar llamado Howrah, situado a unos quince kilómetros al este de Calcuta, hay un baniano de más de 230 años de edad cuya superficie cubre un área de unos 14.500 metros cuadrados. Su copa alcanza una circunferencia de casi un kilómetro. El árbol sigue creciendo a pesar de vivir actualmente sin su tronco madre, que tuvo que talarse.

Este tipo de higueras o ficus de Bengala crece horizontalmente, sus ramas lanzan raíces aéreas que van a clavarse en el suelo formando lo que a simple vista parecen troncos.

¿Qué pasaría si en vez de diseñar el mundo de acuerdo con el Árbol de Porfirio, como se ha venido haciendo, tomásemos como modelo el gran baniano? ¿Qué supondría un cambio de paradigma de este tipo?

El Árbol de Porfirio es un árbol conceptual. Se trata de un diagrama con el que, en los textos medievales, se ilustró la clasificación que de las distintas substancias hiciera el filósofo Porfirio (c.232-304 d.n.e), discípulo y biógrafo de Plotino. Esta clasificación fue la que se utilizó en el medievo y cuyo modelo se ha seguido para todo tipo de ordenación. El esquema sigue una plantilla en el que se distribuyen verticalmente los conceptos, desde el concepto abstracto de "substancia" al de "hombre" -dejando por el camino, por supuesto, todo lo que no sirve a la definición de éste-. Es a partir de ese esquema que el pensamiento europeo, primero, y la tecnología del mundo occidental, después, se han desarrollado.

El Árbol de Porfirio es un modelo vertical, jerárquico, excluyente, patriarcal, "lógico", que procede con dicotomías construidas exprofeso: sustancia (corpórea o incorpórea), cuerpo (animado o inanimado), viviente (sensible o insensible), animal (racional o irracional), racional (hombre). El baniano, en cambio, es un árbol vivo. Se expande por el aire y por debajo de la tierra, trazando entre ambos un circuito nunca interrumpido.

Dos maneras de entender el mundo. El modelo del racionalismo patriarcal, que piensa en términos del Árbol de Porfirio, verticalmente, dejando de lado todo lo que no interesa. Y el modelo de las poblaciones matriarcales, que piensan en términos de correlaciones, horizontalmente: un tronco madre cuyas ramas horizontales lanzan raíces que anclan en el suelo, la acción o el movimiento de cada parte coordinada con las demás -eso que llamamos "medio" o "entorno" cuando pensamos en nosotros desde valores antropocéntricos-. Savia mineral, tan viva como esos seres que consideramos vivos a diferencia de otros. Raíces que son troncos, interconectados, todos con el mismo estatus.

Estatus, sí, pues de eso se trata, de un orden de importancia. Al modelo lingüístico responde la articulación social: en términos de verticalidad, lo universal, llámese concepto o aristocracia, se situará en la cúspide y lo particular, las simples realidades existentes o el proletariado, abajo.

Reemplazar este modelo por un modelo horizontal, inclusivo, en el que todos los individuos (humanos y no humanos) tengan el mismo estatus, incluso si el tronco madre desaparece; pensar y actuar en términos de subsistencia y universal respecto en vez de en términos de producción y ganancia; construir una realidad viva, acorde con un modelo horizontal que no esté al servicio del ansia, la codicia o el poder sino del mutuo sustento de las especies... ¿Tiene esto sentido?

El universo es un entramado en el que todo lo que hacemos o dejamos de hacer tiene repercusiones. Esto es lo que el individualismo racionalista y patriarcal no entendió.»

divendres, 5 d’octubre del 2018

El dolor de los demás - Miguel Ángel Hernández


Miguel Ángel Hernández
El dolor de los demás
Anagrama, 2018



No és una novel·la.  És la “puta” vida, i perdoneu l’expressió. L’autor aquesta vegada no necessita inventar res, només li cal explicar amb el seu saber fer, un episodi del seu passat.  De fet, no ens cal saber si és veritat o si és ficció, i si el què explica és real o no, perquè el dolor és  real, el “shock” i la tristesa són reals, la incomprensió és real, l’afecte és real,  i les contradiccions són reals i ens conformen a tots nosaltres.

Als divuit anys el seu millor amic va matar la seva germana i es va suïcidar.

Com encaixar aquesta realitat a la vida, una realitat impossible d’imaginar. Quantes preguntes et pots arribar a fer sobre l’altre, sobre tu o sobre l’entorn, després d’uns fets així? Com sobreviure emocionalment?  Es fa, tots tenim al nostre voltant  persones, o fins i tot nosaltres mateixos,  que han viscut/suportat/vist situacions emocionalment i/o físicament extremes, i han continuat vivint o sobrevivint. Però la memòria és un laberint que et torna, quan menys ho esperes,  tant als llocs on vas ser feliç, com als indrets d’on vas fugir, els plens de dolor, als que vas patir.

El llibre és una crònica actual dels fets de llavors, memòria i investigació, i una crònica del present, del procés de creació, o més aviat, un relat de la seva vida mentre escriu el llibre . Sembla que el drama de l’amic va accelerar una separació sentimental  respecte el lloc i les persones que el van veure néixer i créixer, i és a través de l’enfrontament amb aquesta situació, que el violenta però que ha decidit escriure, que farà el reconeixement  no només de l’indret i les persones, sinó també dels seus propis orígens i sobretot de la víctima.  De fet, probablement, no seria qui és, ni escriuria com escriu si no fos per aquest bagatge dolorós.

És una lectura dura, però ben conduïda, que no et deixa caure en el pou del dolor dels altres, que et pot fer de mirall, això sí,  i et porta a la inevitable reflexió de la violència, de la fragilitat, del conflicte, de la diabòlica temptació de buscar explicacions, de la ferida i la seva sutura, dels orígens, de la vida al capdavall, o del seu sentit, si és que en té cap. Particularment em va deixar colpida, emocionada i admirada per la valentia de l’autor, i, això sí,  m’ha costat un mes i mig agafar la distància suficient per fer la ressenya.

Lectura que recomano molt, no només per la catarsi que pot suposar tota bona lectura que toca l’ànima, sinó perquè també està escrita pel Miguel Ángel Hernández i els que l’hem llegit sabem que escriu molt bé, i segurament aquí la seva escriptura encara és  millor, més profunda.

“(...) hay aguas que es mejor no remover, lugares en los que es mejor no entrar, que no todas las historias tienen por qué ser contades, que escribiendo no siempre se gana, que a veces también naufragamos ante el dolor de los demás.”

“(...). Ahora  yo me encontraba también ante unas sombras del pasado. Ecos y fantasmes de un tiempo que se había ido. Y creo que fue precisamente eso lo que más me impresionó: la imagen de mi prima, de mi primo, de mi hermano, y sobretodo la mía, hablando a través del tiempo. Incluso más que el crimen, más que la noticia, más que el hecho de ver el cuerpo de mi amigo cubierto por una lona de plástico y colocado sobre una puerta apoyada entre dos sillas.”

“La gente esté ya en la esplanada. El ruido viene de allí. Todos esperan para el velatorio. Pero aún no han llegado los ataúdes. Todavía hay movimiento. La escena que aguardan aún no ha comenzado.”

dijous, 4 d’octubre del 2018

Cançó de la plana | Kent Haruf



Cançó de la plana
Kent Haruf
Traducció de Marta Pera Cucurell
Edicions del Periscopi


Primera novel·la d'una trilogia (La segona, Capvespre, ja està editada també per Periscopi).

Al principi de la novel·la se'ns explica el perquè d'aquest títol: Cant pla: el so vocal uníson que feien servir als primers temps de l'Església romana. Cançó plana: qualsevol melodia o aire senzill, sense adorns.
I així està escrit aquest llibre sense adorns, artificis ni floritures, tant en la prosa sòbria i aparentment senzilla, com en l'argument, que ens proposa unes vides també senzilles però captivadores i plenes d'emocions.

El llibre va narrant-nos (per cada capítol, un personatge), la quotidianeitat d'un professor d'institut i els seus dos fills que intenten sobreposar-se a l'absència de la mare que marxa de casa, la d'una professora que cuida del pare amb alzheimer, la d'una adolescent embarassada que ha estat despatxada de sa casa, la de dos germans grangers i solters que només viuen per tenir cura del bestiar... i el poble, Holt. La vida dels quals perduraran molt de temps en la ment del lector. (En la presentació del segon volum de la trilogia, es parla de l'evolució dels personatges antics i que conviuen amb els nous.)

Potser pot semblar una novel·la massa senzilla i plana, però no ho és en absolut: és pura Literatura, amb majúscula. Un llibre ple de soledat i ràbia, però també d'amor i bondat. Una història tendra i emotiva, gens sentimentaloide, amb una intensitat i força captivadores.

Una recomanació amb totes les meues forces! (Jo ja estic amb la segona, Capvespre.)

dilluns, 24 de setembre del 2018

Gos blanc - Romain Gary


Romain Gary
Gos Blanc
Traducció de Jordi Martín Lloret
Angle Editorial, 2017




Un vespre el gos del Romain Gary i la Jean Seberg torna a casa acompanyat d'un altre quiso, tan adorable que decideixen adoptar-lo  sense adonar-se que és un gos ensinistrat per atacar a persones de pell  fosca. Tant en Gary com la Seberg, són activistes en contra del racisme i a favor dels moviment per la integració de la població negra. Reeducar-lo es convertirà pràcticament una obsessió.


En Gary utilitza els progressos de desaprenentatge del gos per fer una crònica de la lluita per la igualtat, la mort de Malcom X, la divisió entre els diferents moviments per la igualtat, el suport de la comunitat blanca, amb una escapada o fugida a París per viure el maig del 68, on continua la reflexió crítica, amb el retorn a California que arrodoneix la lectura.


Amb la seva ironia, agudesa, capacitat de crítica i autocrítica social, intel·ligència, i gràcies al seu recorregut vital, que li dona una bona perspectiva respecte el conflicte social, la identitat, la igualtat, la fraternitat, fa un retrat que et fa ballar  entre la reflexió seriosa i la rialla, la tristesa i l'esperança, la incomprensió i la contradicció, el drama, el dol, la desesperança. Retrats amb excés de zoom i retrats aeris, que porten a l'absurd d'intentar resoldre els problemes a través de la violència, reconeixent alhora la dificultat de gestionar la ira i l'impuls davant la injustícia i la brutalitat.

Us la recomano molt!!

I us en deixo uns tastets:

“Hi ha alguna cosa profundament desmoralitzadora, pertorbadora, en aquestes transformacions brusques d’una bèstia pacífica i que et penses que coneixes en una criatura ferotge i com si fos ben bé una altra. És un veritable canvi de natura, quasi de dimensió, un d’aquells moments difícils en que les teves petites classificacions reconfortants i categories familiars volen en mil bocins. Experiència descoratjadora pels amants de les certeses. De sobte tenia al davant la imatge d’una brutalitat primitiva, oculta en el si de la natura, una presència subterrània que preferim oblidar entre dues manifestacions assassines. El que abans es deia humanitarisme sempre ha estat atrapat en aquest dilema, entre l’amor pels gossos i l’horror a la bestialitat.”

“Surto d’allà enmig d’un silenci de porcellana psicològica trencada i circulo a través de camps de blat de moro, intentant recordar-me que tinc cinquanta-quatre anys i que amb totes les cicatrius que em marquen el cor i la carcassa ja hauria pogut aprendre una mica de resignació. Em pregunto si la resignació és compatible amb una vida sexual normal. Com la saviesa, t’ha d’arribar després.”

"Així,doncs, jo anomeno “societat de provocació” una societat que deixa un marge entre les riqueses de què diposa i que enalteix mitjançant l’striptease publicitari, l’exhibicionisme del tren de vida, la instigació a comprar i la psicosi de la possessió, i els recursos que atorga a les masses interiors o exteriors per satisfer no tan sols les necessitats creades artificialment, sinó també, i sobretot, les més elementals.
Aquesta provocació és un fenòmen nou per les proporcions que ha adquirit: equival a una crida a la violació.
(...)
Aquesta gent no saqueja: obeeix. Reaccionen davant del diktat de la invasió publicitària, de la instigació a adquirir i a consumir, davant d’aquell condicionament incessant al qual estan sotmesos divuit hores de vint-i-quatre.”

"- Nosaltres, els extremistes, que en dius tu, potser fracassarem. però si més no haurem treballat pels moderats. Sense nosaltres no tenen res a fer. En el cas de la revolta negra, l'extremisme treballa per la moderació..."

“No hi ha res més feliç que la felicitat dels altres.”

Per si voleu llegir-ne les primeres pàgines


diumenge, 16 de setembre del 2018

La teoria dels núvols- Stéphan Audeguy


Stéphane Audeguy
La teoria dels núvols
Editorial Empúries, 2006
Trad. de Ferran Ràfols i Maëlle Monnerie


Imagineu un núvol, petit, que s’ajunta amb altres núvols també petits, i en formen un de més gran, molt gran, que canvia de color, que descarrega aigua, pedra, neu, un núvol que aparentment  es desfà, però no, el vent l’empeny i queda esfilagarsat, fins que torna a ser un núvol petit que recull la condensació d’allà o passa fins que creix i canvia de forma.

Doncs això, un famós dissenyador de moda japonès, supervivent d’Hiroshima, que viu a París, decideix dedicar els darrers anys de la seva vida a col·leccionar tot el que s’hagi escrit sobre meteorologia i per tant sobre els núvols, des dels primers teòrics. Contracta una bibliotecària, una noia una mica descol·locada en el món que li ha tocat viure, en el que no cal pensar, feina precària, parella precària, habitatge precari...  per tal que li classifiqui la seva col·lecció de núvols i escolti totes les seves històries sobre els primers teòrics  dels fenòmens meteorològics.

La novel·la és com un núvol que va endavant i enrere, creixent i decreixent, en el temps i en l’espai, les històries dels meteoròlegs i dels observadors de núvols es barregen amb les del dissenyador i la bibliotecària, amb l’objectiu final d’aconseguir el protocol Abercrombie, on se suposa que hi ha tots els secrets dels núvols i els canvis meteorològics del món, escrit molt abans que els primers ordinadors fossin capaços de fer càlculs i prediccions meteorològiques, protocol  tan famós com desconegut i misteriós.  Com desconeguda i misteriosa és la vida de l’Akira Kumo, el dissenyador japonès, a qui la Virginie Latour ajudarà a acabar la seva col·lecció i l'acompanyarà, amb una amistat farcida d'afecte,   fins al final de la vida.  

Un llibre ideal pels que ens agrada embadalir-nos contemplant els núvols, i els misteris de l’ànima humana.

“(...) els núvols estan formats d’una matèria única que no deixa de transformar-se, que tot núvol és, en resum, la metamorfosi d’un altre.”

“Els objectes de la naturalesa, en la seva gran majoria, es presenten com a irregulars: la línia recta, el cercle o el cub gairebé no existeixen sobre el planeta. Si s’examinen objectes tan diferents com ara el flanc d’una muntanya, la paret interior d’una vagina de dona o la superfície d’un gra de blat, es veurà que tots contenen aspreses, irregularitats més o menys importants; però la ciència occidental mai no ha tingut veritablement en compte cada sinuositat, cada anfractuositat en l’estudi dels objectes. (...) Perquè la irregularitat més petita, considerada en si mateixa, es compon de de minúscules anfractuositats, de manera que cal arribar fins al punt de la que la costa de Cornualla és rigorosament infinita. I aquest descobriment es pot fer extensiu a la totalitat dels objectes de la naturalesa: el perfil d’una orella, la mà d’un nen, el ventre de les dones són, també, absolutament sense fi. Infinit és l’última paraula que en Richard Abercrombie escriu al gran arxivador verd: ara l’obra ja és perfecta.”


divendres, 14 de setembre del 2018

Les vuit muntanyes - Paolo Cognetti




Paolo Cognetti
Les vuit muntanyes
Traducció de Xavier Valls i Guinovart
Navona Editorial, 2018
(Le otto montangne, Einaudi Editore, 2016)




El descobriment  de la muntanya, la muntanya com a metàfora de la vida, d’un mateix, dels altres. Un viatge iniciàtic en el que la missió és baixar de la muntanya, ja no sencer sinó plens d’esquerdes  de les glaceres que ens habiten, i que només poden  desfer l’amor i l’afecte.

En Pietro és un noi de ciutat que va als Alps italians a passar els estius, allà es trobarà amb el Bruno, amb qui creixeran plegats i aprendrà a conèixer  la muntanya i a si mateix d’una manera diferent a la que li han mostrat els pares fins llavors.  Aprendrà, també, a reconèixer al pare i a la mare, i la relació que els vincula, els seus anhels i les seves frustracions, la seva manera d’entendre  el territori.

La muntanya està plena de perills i de bellesa, i pel Pietro  serà un port on plegar veles quan ho necessiti, i alhora un oceà on perdre’s i on trobar-se. Pel Bruno la muntanya serà el món, no hi haurà res més. La màgia de la seva amistat recaurà precisament en aquesta diferència, que els alimenta mútuament.

Diria que és una novel·la sense focs d’artifici, un corriol que va pujant per un prat fins que quedes atrapat per la broma d’un matí alpí, n’olores les flors silvestres i respires l’aire més pur.  Alhora és plena d’entrebancs, d’esllavissades, i glaceres, una porta a la condició humana, als silencis, les abraçades no donades, les pors, les fites, les converses a la vora del foc o dalt del cim.

A mi m'ha resultat un plaer llegir-la, com entrar en una borda, seure als bancs de fusta vella i escoltar espetegar el foc, o seure a la vora d'un rierol sota l'ombra d'un pollancre.

“(...) la glacera, ens va dir a mi i al Bruno pel camí, és la memòria dels hiverns passats que la muntanya guarda per nosaltres. Per damunt d’una certa altura en reté el record, i si volem saber d’un hivern llunyà és allà dalt on hem d’anar.”

"Si el punt on et submergeixes en un riu és el present, vaig pensar, llavors el passat és l'agiua que t'ha deixat enrere (...), mentre que el futur és l'aigua que baixa de dalt, portant perills i sorpreses."

"Sigui el que sigui el destí, viu a les muntanyes que tenim damunt del cap".



dimarts, 11 de setembre del 2018

Un ciego con una pistola | Chester Himes



Un ciego con una pistola
Chester Himes
Traducció al castellà d'Ana Becciu
RBA Libros, S.A., 2017



De quan en quan, necessite tornar a la novel·la negra. I aquesta vegada he anat a un clàssic que no té els estereotips d'aqustes novel·les a l'ús.

Per a mi és una novel·la difícil de classificar. Tracta de policies, dels problemes racials al Harlem de Nova York, de disturbis racials, d'assassinats, de relacions fosques, de violència... Tot tractat des del punt de vista dels negres. Però la trama policíaca és simplement un element més de tot el contingut. Els aglutinadors de tot aquest caos que es viu en un tòrrid estiu a Harlem són dos policies negres: Ataúd Johnson i Sepulturero Jones. Ells són el fil que uneix els flaixos de la novel·la. Perquè aquesta novel·la sembla estar escrita a flaixos, escenes que s'il·luminen per a donar-nos en conjunt unes històries de violència crua. Unes escenes tan inquietants i contradictòries com el títol de la novel·la.

En ella trobarem líders negres, monges i predicadors negres, prostitutes i mariques negres, timadors negres, el black power, manifestacions de negres, baralles i assassinats entre negres... i un cec amb una pistola disparant en el metro. Tot això i molt més és aquesta dura i violenta novel·la que s'allunya dels esquemes de la novel·la policíaca estàndard.

(De vegades, la seua lectura pot descol·locar una mica al lector, pot desorientar-lo la successió de personatges i escenes que s'hi succeeixen. Però al final tot ocupa el seu espai, tot casa.)

dissabte, 1 de setembre del 2018

Y llovieron pájaros.- Jocelyne Saucier




Jocelyne Saucier
Y llovieron pájaros
Traducció al castellà de Luisa Lucuix Venegas
minúscula, 2018


Òrfenes/orfes, llegiu aquest llibre.
En acabar-lo aquest matí, he saltat a l'ordinador per dir-vos-ho, sense poder esperar.
No trigueu més. De nou, minúscula ens porta un llibre per rellegir i compartir.

Una fotògrafa busca supervivents dels grans incendis de principi de segle (el XIX) al Canadà. Trobarà molt més.
I nosaltres també.

Viure l'horror. Sobreviure. Llibertat. Amistat. Amor, fins i tot.
I art. I herba. I el poder de l'art, i dels amics, per sobreviure.
I la paraula compartida i mantenida. Al límit.
Aquesta novel·la de Jocelyn Saucier ja forma part del meu cànon.

- La sonrisa en un muerto es una última cortesía. (pàgina 48)

divendres, 6 de juliol del 2018

quatre de bojos

Coincidències.

En aquest darrer canvi d'estació cap a les altes temperatures, he llegit quatre llibres, seguits i ben calents, sense haver-ho previst ni decidit, al voltant del tema de la salut mental.

Dos eren regals d'aniversari d'amigues també boges per la lectura. Els altres dos, fruit de la meva bogeria pels llibres de Minúscula.

Han estat quatre peripècies de patiment. Quatre experiències de gent que deu enfrontar la vida amb eines poc adients. Quatre estils molt diferents d'escriptura, però. Tots quatre un poc angoixosos però sucosos.

Jo, al meu pavelló estiuenc, tampoc no em queixo.


Gonçalo M. Tavares
Jerusalem
Traducció del portugués d'Anna Cortils Munné
Quid pro quo edicions, 2018
Ressenya de Ramona Pèrez






Aleksandra Lun
Los palimpsestos
Minúcula - Micra, 2015
Fitxa de l'editorial







Anton Txékhov
El pavelló núm. 6
Traducció del rus d’Àngels Llòria Anguera
Minúscula - Microclimes, 2017
Fitxa de l'editorial







Thomas Bernhard
El nebot de Wittgenstein
Traducció de Raül Garrigasait
Editorial Flâneur, 2017
Fitxa de l'editorial







Jerusalem:
El procés d'embogir. Les ajudes per part de la gent assenyada que no ha nascut per a rebre burles. El paper de l'atzar i les seves conseqüències.
Han dit de l'autor:
- No té dret a escriure tan bé als 35 anys, venen ganes de donar-li un cop de puny (José Saramago)
- La revelació més original de la literatura portuguesa (Enrique Vila-Matas)
És un llibre de sorpreses:
- la primera, copsar el títol
- la segona, trobar que l'embolic de noms dels títols dels capítols no ho és tant
- la tercera, sentir-te atrapat i no poder deixar de llegir
- etc.
Jerusalem és un regal d'aniversari ben encertat.
Parla de la salut mental, de la convivència, de perdre el nord, de recuperar la por, de sortir-se'n, de furtar fils i perdre'ls, de divorcis i revenges...
N'hi ha un capítol ple de relats de 'bojos' genial.
Presenta la memòria com a salvavides, com a necessitat, com a eix per sobreviure.
Jerusalem és una història que cal no oblidar.

Los palimpsestos:
La bogeria des de dins. Un senyor que escriu en una llengua feta pròpia (l'antàrtic) i és recolzat per un grapat d'escriptors que han escrit abans en unes altres llengües que no són tampoc les seves, davant de l' 'atónita mirada' d'una psiquiatra ben 'preguntadora'.
(L'Aleksandra Lun és polaca, i ha escrit aquest llibre en castellà.)

El pavelló núm. 6:
Trobar-se la bogeria sent psiquiatre. Deixar-se portar i ser inclòs a la llista. No queixar-se. Un metge avorrit que viatja tancant-se als hotels i deixa de treballar a un psiquiàtric per ser-hi client.

El nebot de Wittgenstein:
Quan el boig és un amic, i la teva salut tampoc no és molt bona. Acompanyar i gaudir la genialitat, encara que no fins a les últimes conseqüències.Un llibre delicat, amb una edició preciosa.


dimarts, 19 de juny del 2018

L'ordre del dia | Éric Vuillard


L'ordre del dia
Éric Vuillard
Traducció del francès de Jordi Martín Lloret
Premi Goncourt
Edicions 62




"El sol és un astre fred. El seu cor, espines de gel. La seva llum, inclement. Al febrer els arbres són morts, el riu queda petrificat, com si la deu deixés de vomitar i el mar ja no pogués empassar més aigua. El temps es paralitza. De matí, ni un soroll, ni un cant d'ocell, res. I llavors un automòbil, i un altre, i de sobte passos, siluetes que no es distingeixen. El regidor ha picat tres cops però el teló no s'ha aixecat". Així comença aquesta crònica novel·lada, els invitats van arribant, el 1933, a una reunió amb Göring i Hitler. Els invitats grans empresaris que donaran ingents quantitats de diners per a la causa nazi, per tal de garantitzar l'estabilitat social que promet el règim: Opel, Siemens, IG Farben, Bayer, Telefunken, Agfa, Varta, Allianz...
Al final de la novel·la trobarem aquestes grans corporacions ocupant encara al s. XXI llocs preeminents en el sistema de poder econòmic alemany. No han patit grans danys, i això que fins i tot algunes van crear fàbriques al costat dels camps de concentració nazis per aprofitar la mà d'obra esclava, i són els hereus els que detenten ara el poder.

La novel·la (amb una prosa destil·lada, pura i concentrada que apenes ocupa  unes 130 pàgines) recrea els escenaris i personatges que protagonitzen els moments més important que precedeixen la II Guerra Mundial des d'aquesta reunió fins a l'annexió d'Àustria a Alemanya.

M'ha cridat molt l'atenció la manera en que està escrita aquesta novel·la, com està contada la història; em sorprèn que l'autor no agafa un protagonista o un fil conductor. Les escenes van succeeixen amb gran naturalitat, i al final resulta un llibre ben llegidor.

Novel·la bella i aclaridora, però terrible, amb una conclusió esglaiadora: El poder econòmic s'adapta a qualsevol ideologia per a no perdre la seua influència; Hitler no va guanyar la guerra però aquells empresaris continuen (discretament) movent els fils de la Història. Diu Vuillard al final del llibre: "No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i esglai."

diumenge, 10 de juny del 2018

Lolly Willowes.- Sylvia Townsend Warner



Sylvia Townsend Warner
Lolly Willowes
Traducció de l’anglès al català de Marta Hernández i Zahara Méndez
Ed. Minúcula, 2016
Col·lecció Microclimes
Fitxa i plimeres pàgines



Microclima (segons la viquipèdia)
Un microclima és el conjunt de condicions climàtiques d'una zona que són diferenciades del clima general de l'àrea que l'envolta. El terme pot referir-se a una superfície de pocs metres quadrats (per exemple un jardí) o ser tan gran com uns quants quilòmetres quadrats (com passaria en una vall).
[Cont.]

Microclimes (segons minúscula)
Petites històries enormes. La vida presentada des del punt de vista d'alguns protagonistes, el món viscut com a peripècies personals, intransferibles, diferencials i, sempre, amb detalls que fan el relat suggeridor, explossiu, entranyable, calentet, agredolç, que farà efecte després d'uns dies...
Una col·lecció prou gaudida a ca nostra (llibres ressenyats).

La Laura (Lolly) és una dona de principi del segle XX que viu amb la seva benestant família fins que, ai caram, el dimoni li suggereix pensar en la llibertat.
Es tracta d'un relat de creixement, encara que la persona que creix ha pujat ja tres o quatre nebots, encara que ha viscut la discutible llibertat de ser una noia rica que no ha hagut d'anar a escola perquè ha pogut aprendre a la seva biblioteca familiar. Encara que sempre ha gaudit d'una autonomia econòmica que fa possible que tinga cuinera mestressa fins i tot havent patit una malversació de la seva renda per part d'un dels seus.

El llibre, una altra vida petita, feta univers.

dimecres, 6 de juny del 2018

Parejas - John Updike




Parejas
John Updike
Traducció d'Iris Menéndez 


Andanzas 250, Tusquets Editors, 1995
467 pàgines  



Updike és un dels grans de la literatura nord-americana. No debades té un parell de Pulitzer de ficció —només hi ha dos autors més que en tenen el privilegi, el PEN i el National Book Award. La Atwood va dir d'ell que cap escriptor havia escrit tantes obres de tanta qualitat durant tant de temps, és clar que ell sempre va dir que no havia fet més ofici a la vida que escriure. A l'altra banda, hi trobem Mailer, que trobava que era l'escriptor preferit dels que no saben res de literatura.
          Aquesta és una novel·la del 68 que arriba per primer cop en castellà el 74 i que jo he llegit en una segona traducció feta al 95 que representa íntegra i sense censura. Podria ben ser. El tractament del sexe és explícit, hi ha més d'una línia que fins i tot a dia d'avui sorprèn quan s'escola de sobte, sense avisar. Resulta natural quan l'estil és així de realista (l'autor no té cap intenció d'espolsar-se l'etiqueta) i en tant que l'acció s'esdevé on i quan s'esdevé. Som en una petita ciutat, aquells suburbis de classe mitjana, en plens seixanta (assistim en directe a la mort d'en Kennedy), la revolució sexual i les noves actituds després de la píndola... Updike crea tot un món i ens permet mirar-lo de prop, al detall, conviure amb aquest cercle promiscu compost per deu parelles joves, probablement casades massa aviat, atrapades entre la rigidesa de les seves creences (la religió és un fet molt present) i una certa desimboltura social que els mena a enredar-se entre ells. Tothom ho sap i ningú sap res. Hi ha l'ajuda de l'alcohol, és clar, i d'una col·lecció de jocs deliciosos i perversos, plens de cinisme, un gavadal de converses mai prou sofisticades ni massa poc. Tot un embolcall únic, uns rituals propis que et fan demanar, sovint, on queda l'amor. 
          L'he trobada una bona novel·la (malgrat que Amis opina que és una de les pitjors de l'autor) però també he de dir que sovint excessiva en les descripcions que estiren les frases, els paràgrafs i les pàgines. Cal dir que hi ha vora quaranta línies per pàgina, amb unes deu paraules per línia... feu números. Tot plegat fa que, a cops, sembli impossible avançar en la lectura malgrat la necessitat de continuar penjats dels personatges i les seves relacions. Hi ha un moment que em sembla cabdal i que exemplifica aquesta pesantor alhora indefugible. Som a punt d'acabar la novel·la, pàgina 449, Piet Hanema és a la platja amb la seva canalla i el temps canvia de sobte, arrenca una tempesta i un llamp cau sobre una església que comença a cremar. L'episodi dura fins a la pàgina 456. Set pàgines meravelloses, i tanmateix...

Els tastets:

"Las lilas junto a la puerta del caserón de los Robinson estaban más adelantadas que las del seto de Piet junto al camino. Más sol junto al mar. Más vida."

"Era uno de esos días muy calurosos de finales de agosto en que a una mujer el verano le parece un amante que se va y al que hay que abrazar con pleno abandono; las apariencias ya no importan, el amor no desdeña nada."

"El vivía tenuemente, a tientas, entre esos deslumbrantes atisbos cuando se despojaban apresuradamente de sus ropas y ella se echaba a su lado, el viente estirado, brillante, y como una lente que él abría..."

"Y en una cámara, más allá de este ensueño posesivo, aguardaba la comprensión de que al dar a luz sin notificárselo, ella había sido culpable de una afrenta y en esa culpa le prometía la libertad."

"A lo largo del abril que siguió a esa noche, Piet mantuvo muchas conversaciones, como si la ciudad, percibiendo que estaba condenado, se apresurara a hablarle por última vez en el oído."

dimarts, 5 de juny del 2018

Roza tumba quema.- Claudia Hernández




Claudia Hernández
Roza tumba quema
Sexto piso, 2018
Fitxa i primeres planes


Aquest és un llibre sense noms, ni de persona ni de llocs (menys un París un poc metafòric, sembla).

Aquest és un llibre de guerra, encara que les armes hi són soterrades.

Quasi tot el temps, els personatges són dones, i els homes apareixen només pel sostre, normalment per a fer malifetes, encara que alguns en són germans i es comporten com cal.

Aquest és un llibre de vida, de la vida de tres generacions de dones que es protegeixen, es cuiden, es fan pujar les unes a les altres, es fan patir, creixen, moren, estudien, fan la guerra, es defensen, s'ajuden... Tot això ens ho fan també a nosaltres, lectors, mentre llegim.

Aquest és un llibre familiar, de filles perdudes i mares que busquen, de dones que cuiden terres on puguin tornar les nétes, de filles que acompanyen en la mort les iaies de les seves filles, de dones que han fet la mateixa guerra i ajuden a pujar les filles de dones només conegudes, d'enveges veïnals i veïnes poc cooperants.

Aquest és un llibre escrit en el castellà d'América del Sud, i tot el temps es gaudeix com un caramel que es desfà a la boca però s'enganxa a les dents. És deliciós, però fa treballar un poc.

La portada és d'Oswaldo Guayasamín (podeu fer un tastet de la seva pintura al web d'imatges de google). El sabor del llibre és molt paregut al que es queda a la boca en veure els seus quadres.

El llibre és perfecte per a copsar la universalitat de la lluita de les dones sense nom, de les protagonistes reals de la vida dels pobles, del poder i les seves víctimes, dels botxins i del dolor .

Roza tuba quema és un sistema de cultiu, és una forma de vida, és un llibre a llegir, em sembla.