Ermita - Jordi Llavina

Jordi Llavina

ERMITA

Editorial Meteora, 2017

Fotografies de Josep Massana

He rellegit Ermita arran de la col·laboració en un acte de reconeixement de la concessió del premi Lletra d’Or al seu autor, Jordi Llavina, i  de Re-presentació del llibre, a la nostra vila. Les relectures et permeten un aprofundiment que la primera mirada és incapaç encara de copsar, de fet cada relectura ens obriria portes i portetes impossibles de distingir sense fer el camí diverses vegades. En definitiva d’això tracta Ermita, de fer camí, el camí d’ascens del poeta cap a l’Ermita de Sant Pere del Puig a la Selva del Camp, el poble matern on hi passava dies d’estiu a la seva infància i joventut, i al que retorna de tant en tant.  

És des d’aquí que besllumo l’Ermita com un refugi emocional a la vida del poeta, tal volta la matriu que el pot acollir sempre que li cal, el niu que ja l’acollia d’infant, de jove, i ho farà encara d’adult i probablement de gran. “I ja sóc a dalt, avant mateix/ de la portada de l’ermita./ Em sento alliberat del feix/  llenyós dels anys.”, les arrels maternes per tant, la matriu, la pujada entesa com a renaixement.

Sabem de l’autor, els que el seguim a les xarxes socials,  que camina llegint, i a Ermita, aquest llarg poema en primera persona,  fa just al revés, ens permet a nosaltres llegir el recorregut, el periple on ens va dient la seva contemplació, utilitzant-la de metàfora per insinuar-nos diferents aspectes vitals, i a ritme d’octosíl·lab,  ens fa fer el trajecte al lector, en la mesura, també, que la pàgina escrita ens fa de mirall.

“(...) i sento el sol, empolsegat,

en el camí que ara arroenta

(i sento, encara - despullats

els peus, i, en gran mesura, l’ésser-,

més fondament el pas que faig;

el món llavors gairebé em cou,

perquè és tot fet de pols de brases;

però, al voltant del cor, regala,

en forma d’aigua - un doll constant

d’aigua de font tan fresca i blava-)

Recordo que no fa massa anys, llegint a la Rodoreda,  vaig tenir una petita epifania, que em va permetre encaixar algunes peces fins llavors inconnexes, fer-me conscient de la meva pròpia espiritualitat, negada fins llavors per haver-la vinculat sempre al fet de Creure. Llegint a en Jordi Llavina, en l’ascens per arribar a l’Ermita, estic convençuda d’haver encaixat encara més aquestes peces, quan descriu amb tanta cura la llicorella, la flor l’atzavara, l’olivera, el cel, la pols, la garsa, la llagosta, hi he  vist la llum, l’he vist també dins l’Ermita, símbol de pau, de trobada, de destí.  La llum o la força que ens connecta alhora amb la terra i amb el cel, sense necessitat de déus ni deesses, la força de la mare, terra, l’experiència de no ser res més que una mica de pols entre tanta immensitat, de reconèixer en cada fulla, en cada avellana caiguda, en cada pedra, tota l’existència passada, tota l’existència futura, i sentir, que en formem part, que som en tant que són.

Llegir amb cura la poesia publicada del Jordi Llavina implica fer un viatge circular, ja en els seus primers reculls de poemes llegim l’anunci de la seva veu futura, la present, que llavors apuntava en l’amor, el paisatge, la mort, passat, present, futur, ell, els altres, l’entorn. I que a Vetlla, Contrada, Matí de la mort i Ermita, concreta donant una entitat pròpia a cada inquietud. Un viatge que també podria haver sigut cap al centre, cap a la profunditat del seu ésser, però escull la metàfora de l’expansió, l’espiral enfora, l’ascens, la muntanya, el santuari, el cel, el creixement al capdavall.

Ermita també se’ns ofereix com un zoom que el pas del temps modula. Des de la  mirada magnificadora de  l’infant, tan ben descrita, verge encara del bagatge que porta a la comparació, la mirada que estima sense condicionants. Contra la mirada del jove o  de l’adult jove, que tot ho col·loca en la que creu la seva mesura. Fins al descobriment, ja en plena maduresa, que la natura de fet ens mostra la proporció perfecta, i nosaltres, simples humans en dediquem a reproduir-la, els genis,  o a admirar-la, la resta, sense acabar d’entendre el perquè, només sabent que ens fa sentir en perfecte equilibri. I estic convençuda que si jo fos de números i sabés calcular, aquesta Ermita del Jordi Llavina, des dels fonaments, fins a la teulada, el fora i el dins, el camí existencial que el  poeta retrata, em donaria els resultats de la raó àuria.  I aquí és on rau la màgia, en la saviesa de saber mesclar la forma meticulosa, amb la bellesa perfectament captada, i la consciència d’essència i de pertinença.

“Coronaré aquests últims metres

molt més  a poc a poc: he après

a demorar l’instant segur

del meu plaer abans de gaudir-ne.”

Com la bella olivera que descriu, l’autor  té unes “arrels fondes en terra i rama en l’aire”, brancam  que diferents vents ha remogut, i remourà, enriquint-lo, donant-li noves tonalitats i matisos, però sense perdre la seva essència, alimentada per aquest arrelament que beu de l’entorn familiar i de l’escollit. Amb la certesa de què si no fos així,  la seva paraula: poètica, literària, divulgativa, i el seu ben segur saber fer educant a joves, no seria com és. M’atreviria a dir convençuda i sense exagerar, que és un dels millors poetes actuals en la nostra llengua, la seva manera excelsa d’expressar-se, del seu virtuosisme, i de com va guanyant encara més  profunditat a cada nou llibre. Per tant, que el seu nom hagi entrat a formar part d’aquesta llista de grans escriptors i escriptores que han sigut reconeguts amb la Lletra d’Or “ɸ”, és una alegria immensa.

El llibre compta, a més a més, amb  les meravelloses fotografies de l'ascens a l'Ermita de l'escultor Josep Massana.