dimarts, 31 de maig del 2016

Breus maldestres

A continuació us presentem els breus maldestres presentats fins ara pels orfes a la convocatòria del passat 30 d'abril. Us preguem que assenyaleu la vostra preferència per qualsevol dels textos al formulari de votacions que hi ha al costat dret d'aquest bloc. El termini per a votar es tancarà el dia 15 de juny. Recordeu que el breu més votat rebrà com a premi el llibre de Kike Parra, signat i dedicat per l'autor, "Me pillas en mal momento".

1.- British tea (Anna Tomàs)

El dia que vaig marxar del poble poc m'hauria pensat que acabaria sent la protagonista de l'únic cas sense resoldre del Comissari Pueblo. Vaig formar part de la primera i única promoció de la Universitat de les Minyones, ens van preparar per saber portar una casa de senyors igual que si fos de Kensington Rd. De fet aquesta era la pretensió, davant la suposada allau de famílies benestants angleses que havien de venir a viure a casa nostra per allò de les mines, ens van preparar per saber anglès, netejar la plata a fons, ser puntualíssimes i fer un autèntic British Tea amb scones. La llàstima és que va durar un curs escàs, perquè els anglesos no es van adaptar gens a la nostra calor ni a les nostres maneres, però jo ja m'havia fet als seus hàbits d'elegància i esclar no em vaig poder estar d'aprofitar la seva marxa per afegir-me al ferrocarril cap a les illes britàniques. Abans em vaig canviar el nom casant-me amb el senyor Spencer que era el majordom de la família a qui havia servit, i que tret de què tenia algunes manies una mica estranyes, l'home es comportava prou bé amb mi.  Vaig marxar sense acomiadar-me pensant que ja els hi enviaria una carta que mai vaig escriure, de fet tampoc hi havia ningú que sabés llegir i tret de la mare, ningú em trobaria a faltar. Es veu, però, que el Manolo que s'havia fet, no sé pas com,  la idea que estàvem promesos no va parar de buscar-me fins que em van donar per morta en trobar la meva antiga roba escampada per uns aiguamolls. El  prestigiós Comissari, amic d'infància de la mare i amb qui sembla que tenia algun tipus de deute moral que jo no he volgut acabar mai d'entendre, havia tornat al poble, i entre els plors de la mare i tanta insistència del Manolo, que val a dir que li semblava més sospitosa que altra cosa,  va estar fins als darrers dels seus dies buscant-me per tota la península. Va morir d'un atac de cor el dia que, encara no sé com vaig intuir que la mare havia mort  i vaig anar corrent cap al poble, el pobre en veure'm al cementiri  va cridar “filla....” i va caure a terra tan gros com era.



2.- Els béns dels bens (icr)

I va ser llavors que la universitat dels venedors del vell mercat, poble assenyat, va establir, en florit edicte manuscrit, que les minyones, en sentir l'últim la, continuessin amb l'himne de la sega, per celebrar que de bell nou havia tornat el ferrocarril a unir, sota el cel de la vila, el destí dels bens amb el de les cuines i les taules, en feliç maridatge, no fóra el cas!



3.- Rosita canta una canción (Magda)

Se llamaba Ramón. Era guapo y rico. Se la llevó del pueblo con la promesa de pagarle los estudios y convertirla en una señorita. Marcharon en un Mercedes, hacia Barcelona.
Un año después ya había vuelto. Llegó en el ferrocarril que llaman el sevillano. Una maleta con algo de ropa y, en una carpeta, la carta: Queda rebutjada la vostra sol·licitud de matrícula per impagament. En cas que vulgueu presentar recurs contra l'acord podeu fer-ho en el termini de quinze dies a partir de la data de rebuda d'aquesta notificació. Universitat Autònoma.
Cuando le preguntas qué aprendió en Barcelona responde que sólo una canción. Sonríe maliciosamente. Canta : El senyor Ramon enganya les minyones, el senyor Ramon enganya tot el món …..
Un día me comentó que había hecho algún cambio en la letra, pero que para el caso daba lo mismo. Fue, creo, a causa de no sé qué concurso al que se había presentado.



4.- Ximple (Isa)

(Quina vergonya: havia tornat a caure en la temptació!)
El cas és que et fiques en uns embolics de por! Havies de fer un conte breu amb uns mots que et proposaven: paraules com minyones (noies, criades?), ferrocarril... Paraules que difícilment series capaç de compaginar en un text coherent i seriós, amb un mínim de valor literari. Poble, sí; és un mot ben simple d'utilitzar; però què més? «Unes minyones utilitzen el ferrocarril per anar del poble a la universitat?» Això, una bagatel·la ben simple.
Has arribat a creure que ser capaç d'apreciar la genialitat, la producció artística, era convertir-te en genial. I no és així: ets un vulgar imitador que ha arribat a prendre's seriosament a si mateix, a creure en el que estaves fent. Saps que la teua brega amb l'idioma no passarà de ser un exercici de redacció escolar (pueril i pretensiós).
(Ai, mai no aprendràs!)



5.- Autobiografia (Sícoris)

Salí de mi pueblo en ferrocarril y había vuelto en un Ferrari. A partir de ese momento, la Casilda dejó de existir para siempre.
                                               .......

Escrivia les seves memòries recolzada sobre l’otomana vermella de l’Alcova de les Minyones, l’habitació més sol·licitada pels clients de La Universitat, la casa de tolerància que regentava Madame Cas.



6.- Engañando a las criadas (el Tiet Truman)

Había vuelto del pueblo en ferrocarril para asistir a unos cursos de la Universitat d'estiu. Su madre, conociéndole, le aconsejó:
"Fes-me cas i no t'enredis amb les minyones!!"

Evidentemente, hizo oídos sordos.

FIN



7.- Fosa en negre (elPac)

Esperava amb por el senyal que m'havia de posar en marxa. Desassossec, cabòries, interrogants negatius. Havia anat a la universitat per embarcar-me en això? Tot per acabar allí? Penes i treballs per...
Ara! Vaig eixir del meu embadaliment. El tren ja s'aturava a poc a poc. Aquesta era la parada, i havia tornat encara més punyent l'angoixa. Vaig abaixar en aquell paratge fred i desolat. Allò era una estació de ferrocarril? No m'ho semblava, aquell casinyot desmanegat en la nit fosca i profunda.
En baixar del vagó, vaig caminar erràtica pels voltants. No es veia enlloc ningú. Això m'havien dit: camina sense rumb pels carrers deserts. Fins que vaig trobar la porta. La vaig obrir i hi vaig entrar. Una sala immensa sense més il·luminació que la que s'hi escolava del carrer. Enmig la sala, dues minyones, assegudes, bessones i simètriques. Parlaven entre elles, sense que semblés que s'adonessin de la meua presència. Vaig intentar d'acostar-m'hi. Un mur transparent m'ho va impedir. A cada intent, xocava contra el vidre i feia gestos com un peix en l'aquari. Elles seguien ignorant-me, sense fer cas dels meus intents de captar la seua atenció.
Vaig començar a colpejar frenèticament aquella paret invisible, i a cridar i gesticular. Només aleshores, a desgrat, es van girar cap a mi, les dues alhora. Amb una cruel indiferència, una d'elles va agafar alguna cosa que l'altra tenia a la falda, i va alçar el braç adreçat cap a mi. Assenyalant-me.
Tot es va fer fosc i jo vaig desaparèixer



8.- Un desaire (Dani R.)

Es veia arribar el ferrocarril de qualsevol casa del poble estant perquè la via dibuixava una corba als peus del turó deixant-lo de seguida al descobert. Havien après a no fer-ne cas quan van eliminar l'estació. La canalla no deixava de jugar al pati. Rodolava la pilota com si no tremolés cada llamborda. Les minyones seguien traient la pols de les prestatgeries mentre els amos jeien al sol sense dignar-se ni tan sols a un gest reprovatori. El mossèn no alterava la discreció amb què atenia cada pecat que volgués confessar-se. Les cigonyes al campanar descarregaven criatures. Els nespres eren a l'arbre. La màquina de cafè. La pianola. I el tren, que tornava a passar de llarg. La universitat se n'havia ressentit, és clar. Cada cop costava més trobar estudiants interessats en aquell aïllament malaltís. Ningú escoltava les classes dels vells professors. S'arreplegaven a la biblioteca per jugar a cartes i fumar. Escoltaven música passada de moda sense treure a ballar l'enyorament. Passaven els dies i les nits. Una setmana i llavors la següent. El primer mes, el segon, i abans que el tercer arribés a escolar-se memòria avall, se'l veia arribar. Havia tornat. Com que la via dibuixava una corba als peus del turó, de qualsevol casa del poble se'l podia descobrir de seguida. I tanmateix, les parelles festejaven a la plaça del castell i no hi paraven esment. S'escombraven els carrers, s'omplien les neules de gelat, es continuaven lacant permanents  i engomant bigotis. Com si res no hagués passat.

dijous, 26 de maig del 2016

LA RÀBIA. Lolita Bosch

La ràbia
Lolita Bosch
Ara ed.
2016
170 pàg.

Després de guanyar el Premi Roc Boronat, que entrega anualment la ONCE, amb aquesta novel·la Lolita Bosch publica "La ràbia". Partint d'ella mateixa, en primera persona i molt honestament; de manera valenta ens explica el bullying que va patir sent adolescent.

"La ràbia és una forma estranya d'esperança..."

Lolita Bosch va anant i venint del seu passat ple d'insults i humiliacions al present d'aquestes joves víctimes que actualment són maltractats pels seus companys a l'escola, oblidats per la majoria de professors i, moltes vegades, incompresos per les families.

És un viatge a un infern que el tenim davant nostre, al pati de les nostres escoles, a les aules, a les pantalles dels mòbils i a les xarxes...
Està ple de frases que són com agulles que se't claven a la pell a cops de martell.

"Tothom diu que el més difícil és fer-te mal però jo crec que no, que el més difícil és no fer-te'n."

Perquè "La ràbia" és això, un llibre que ens fa obrir els ulls a una realitat, al dolor i la solítud d'aquestes víctimes joves, a la crueltat dels agressors, que per adolescents no són menys innocents.

Ens costarà oblidar aquest relat, duríssim però molt necessari on l'autora va barrejant la seva història amb les de moltes víctimes d'ara.
És implacable i devastador; hauria de ser lectura obligatòria a les escoles i pels professors, a les biblioteques, a totes les cases on hi hagi mares i pares, fills... Si et despistes el pots llegir d'una tirada però amb el cor encongit i els ulls ennuegats...

"... i sobretot, sobretot, tens por que si ho expliques siguis capaç de rendir-te."

dilluns, 23 de maig del 2016

La sega | Martí Domínguez


La sega
Martí Domínguez
Ed. Proa, 2015

"Vaig comprar un mas en ruïna en un paisatge meravellós, esplèndid, a la serralada del Maestrat, a Penyagolosa, i, quan ens vam posar a netejar el mas, vam trobar enterrat en terra un màuser amb dues baionetes". Diu l'escriptor que açò va ser el detonant de l'escriptura d'aquesta novel·la.

Amb aquesta troballa i molts interrogants al cap, Martí Domínguez comença a parlar amb els masovers de l'entorn, que no estan molt predisposats a parlar dels fets ocorreguts d'aquella època, els 40 i 50 del segle passat. I així va construint les històries de repressió i por que van patir  els masovers en el foc entrecreuat entre els guerrillers (maquis) i la Guàrdia Civil en la postguerra franquista.

La història, amb una prosa clara, senzilla i molt directa, està narrada per un xiquet, Goriet, amb un punt de vista innocent i alhora com a part passiva de la repressió (son pare ha estat mort pels "Civils"). Està contada d'una manera circular, el primer capítol i quasibé l'últim s'ajunten, llevat de l'explosió final, que ens deixa el cor encongit.
Al mig, històries terrorífiques, odis ancestrals, enveges, represàlies i venjances de la guerra passada, impunitat dels assassins (la ley de fugas), el terror als feixistes falangistes del sometent i a la Guàrdia Civil, els abusos dels maquis (els quals han de robar per a viure, matar els delators, sotmesos a seguir les regles inhumanes de la guerrilla...), els morts a les cunetes, les foses comunes anònimes, els mestres represaliats, l'església catòlica de la Cruzada... i, enmig, la majoria d'aquella gent que només volia refer la seua vida quotidiana, viure en pau.

Al mateix temps, a través dels ulls del Goriet, l'autor ens parla de l'amor a la natura, de la bellesa de la terra, de les paraules pròpies, de cada mot per a cada cosa, de la ciència, del coneixement, del despertar de la consciència i de tantes coses que no entèn dels "adults"! Gràcies al mestre represaliat (que no vol sentir, ni veure, ni parlar, per tal de defensar la vida) el xiquet descobrirà que la cultura i el diàleg són l'única possible salvació contra l'odi i el fanatisme (Ai, com n'és de difícil això).

Sobre tot, resaltaria l'interès de l'autor per fer palès el rebuig a tota forma de violència directa o soterrada: guerra, fanatisme, masclisme, explotació, feixisme i del que ens aparta d'allò que hauríem d'entendre per humanitat.

dimecres, 18 de maig del 2016

UN HOME ENAMORAT. Karl Ove Knausgård

Un home enamorat
Karl Ove Knausgård
l'altra ed.
2015
685 pàg.
Traducció d'Anna Llisterri


En aquest segon volum de "La meva lluita", després de la dura "La mort del pare", Knausgård explica el ser pare amb la primera filla, la complicada vida en parella i la necessitat d'escriure per sobre de tot, les contradiccions al enfrontar la creació literària i el temps i energia que l'hi pren la paternitat.
"... i pràcticament no hi havia cap banc de parc on no hi hagués segut en algun moment, amb un llibre en una mà i el cotxet a l'altra. M'emportava  Dostoievski, primer Els dimonis i després El germans Karamàzov. Allà vaig trobar la llum un altre cop..."

Perquè aquí tenim sempre aquesta elecció, la literatura i el que suposa la creació per damunt de tot. Però també la vida i el que representa viure l'existència qüotidiana.

Ja hi ha unes constants en Knausgård: una primera persona imponent i avasalladora i aquesta manera tan particular de narrar que té, d'anar obrint flashbacks que són records, en la línia argumental... Després de 600 pàgines reprén la narració de la pàgina 100, per exemple... Mentres va explicant una cosa, és com si un pensament li obrís una porta i, cap allà va.
A part de la primera persona, Knausgård hi afegeix, de manera molt intel·ligent, la presència i la veu d'un seu amic, en Geir, que li fa de partenaire i aporta una altra veu a la narració.

Hi ha alguna cosa en aquest autor noruec, que el fa únic. Potser el que explica i com ho explica, aquests miniassajos camuflats dins la narració, la música de la seva prosa, la primera persona explicant sense vergonya però amb sentiment de culpa... O tot plegat. Que bo!

Aquests dies surt, en català i castellà, el quart volum... L'haurem d'anar devorant (sense presses, però sense pauses) perquè Knausgård ja és un autor indispensable de la narrativa contemporània.

dimecres, 4 de maig del 2016

Nora Webster - Colm Tóibín


Colm Tóibín
NORA WEBSTER
Traducció de Maria Rosich
Amsterdam, 2016

Colm Tóibín torna a fer un fabulós retrat d’una dona, d’un país, d’una època. En aquesta ocasió ens retrata la Nora Webster, una dona intel·ligent, de caràcter fort, mare de dues filles i dos fills; les noies estan acabant els seus estudis, els nens encara van a l’escola, ella ha quedat vídua i ha de fer mans i mànigues per fer front a la soledat, i a l’educació i atenció als seus fills, amb poca ajuda i carregada d’incerteses, en una Irlanda que viu els moments previs a “The Troubles” o "Na Trioblódi", conflicte que sabem que durarà fins fa ben poc.

Si a Brooklyn en Tóibín ens retratava amb ulls d’una noia jove els anys cinquanta i la immigració cap als USA, aquí ens fa un retrat dels anys seixanta, amb una dona d’edat mitjana. Els retrats femenins de l’autor sempre són fabulosos, l’Eilis de Brooklyn, la Maria, del Testament de Maria, la mare pallaresa d’ Un llarg hivern, i ara la Nora Webster, les seves pors, angoixes, il·lusions, la manca d’energia, la fortalesa, la determinació, els dubtes, el dolor, la soledat, l’acceptació, la valentia... totes les emocions i sentiments que pugui experimentar qualsevol dona, de qualsevol lloc, que ha quedat vídua i ha de tirar endavant sola una família. (ja ens va demostrat al Testament de Maria que la condició maternal no té país ni edat)

Escrit en tercera persona, amb un narrador situat darrere d’ella que ens descriu la seva vida, els seus pensaments, els diàlegs que té, les seves lluites i fites, primer petites, després grans. Una dona que se sap diferent a la majoria perquè té criteri propi i capacitat d’expressar-se, amb dificultats de comunicació amb la majoria de dones que l’envolten, que torna al món laboral per necessitat però aquest retorn també li suposa recuperar una part d’ella perduda al casar-se, orgullosa, a qui li costa acceptar ajuda, mare ferotge capaç de defensar els seus fills fins al límit. Observarem el seu dol, la superació dia a dia fins  a ser capaç de gaudir la vida una altra vegada.

Un llibre per relaxar-se llegint-lo, la prosa del Tóibín ho fa fàcil, sota una aparent senzillesa ens obre la porta a la vida de la Nora Webster, però a través d’ella a la vida de les nostres àvies, mares o germanes, la lluita diària del ser dona i mare.

“La Nora va veure que la Catherine canviava lentament en presència d’en Mark. Li interessava tot el que ell deia i li feia preguntes intel·ligents. No anava amunt i avall ni semblava voler fer dues coses alhora. Mentre els nens paraven taula, la Nora també es va  alegrar de ser allà, lluny dels seus pensaments. Es va adonar que era la primera vegada que li havien tret el pes del que havia passat. I el pes havia desaparegut simplement escoltant la conversa fluïda d’en Mark i la Catherine; era com si hagués pogut exhalar l’aire que tenia estancat als pulmons i quedar-se asseguda sense pensar, sense sentir res. No sabia que això era possible i es va preguntar quant duraria.”

dilluns, 2 de maig del 2016

L'integrista reticent - Mohsin Hamid


Mohsin Hamid
L'integrista reticent
Pròleg de Xavi Ayén
Traducció de Carles Miró



Changez és un pakistanès que troba un nord-americà caminant pels carrers del barri vell de Lahore, li ofereix la seva ajuda, el convida a prendre un te que es va allargant durant hores i hores, tantes com necessita  per explicar-li que se li va concedir una beca per estudiar a Princeton on resultà dels primers de la promoció i d’allà anà seleccionat a una gran empresa multinacional on també fou dels millors, com s’enamora d’Èrica, una jove nord-americana, de quina manera viu la caiguda de les torres bessones i darrere d’elles tremola tot el seu projecte vital.

Ens diuen a la portada (Els del Periscopi tenen aquestes portades tan xules)  que Changez és jove, però el llenguatge, el to i el ritme que utilitza per parlar és el d’una persona gran, a qui la vida ha fet madurar a marxes forçades, i com gran i antiga és la cultura que el bressola. Escrita en segona persona la novel·la és de  fet  un monòleg perquè en cap moment “sentim” la veu de l’americà, i seria perfectament vàlida per ser representada damunt d’un escenari.

Mohsin Hamid en porta, amb aquest llibre,  fins a una talaia privilegiada per entendre com un jove pakistanès amb un futur brillant als USA, retorna a casa seva per acabar esdevenint un professor universitari que defensa el trencament del seguidisme nord-americà del seu propi país. No es pot explicar massa perquè només té 164 pàgines i val la pena llegir-les, però sí que puc dir que està molt ben escrit, que col·loca al lector al lloc del nord-americà, sentim la seva angoixa quan en Changez no el deixa alçar i li va oferint més coses, ens fa mirar al voltant del cafè, i des d'allà ens fa entrar dins la seva memòria, passejar per Manhattan, patir d’amor, estudiar i treballar amb un esforç i dedicació com només pot fer qui sent la responsabilitat d’haver resultat escollit entre els millors, demostrant contínuament que el seu origen humil no només no l’apartarà del seu somni sinó que l’alimentarà, és el somni americà, però de cop tot trontolla, ja no som nord-americans i el somni s'esfuma.

Segurament tots coincidim en pensar que la literatura ens ajuda a entendre millor la vida i el món, a ser oberts de mires i de pensament, i en aquest sentit aquesta novel·la és perfecta per entendre el trencament entre el món occidental i l’oriental, des del punt de vista d’un jove brillant i carregat de somnis que arriba a viure a les dues ribes del conflicte, i en les dues és peça que se suposa que ha d’encaixar en l’engranatge. A més a més, la història està condimentada d’emocions i aquestes no coneixen de fronteres, ni d’interessos geopolítics ni religiosos.

Una altra bona aposta d’Edicions del periscopi per remoure’ns la consciència i gaudir del plaer de la lectura, a la que cal reconèixer també la tasca del traductor, en Carles Miró. La mateixa editorial ja va publicar del mateix autor, “Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent”

Tastets: 

“Als alumnes com jo ens donaven visats i beques, tota mena d’ajudes econòmiques, això sí, i ens convidaven a entrar a les files de la meritocràcia. A canvi, s’esperava que contribuíssim amb els nostres talents a la seva societat, a la societat on ens estàvem integrant.”


“Miri que ràpid que han retirat les taules del carrer. La gent s’ha posat a caminar per on fa no gaires minuts hi havia l’enrenou del trànsit. Algú que es trobés aquesta escena, podria pensar que el basar vell d’Anarkali sempre ha tingut aquest aspecte, sigui l’hora que sigui. Però nosaltres, que fa una estona que seiem aquí, sabem que no, oi? Sí, hem adquirit una certa familiaritat amb la història recent del que ens envolta i això, en la meva humil opinió, ens permet posar el present en una perspectiva molt més exacta.”