dimecres, 20 de maig del 2020

Cos | Olga Tokarczuk

Olga Tokarczuk
COS
Traducció de Xavier Farré
:Rata_ 2019
371 pàgines


Olga Tokarczuk és la guanyadora del Nobel de literatura de 2018, concedit la tardor passada, just quan la sempre encertada editorial :Rata_ treia la traducció de Flights al català, Cos. És un llibre que, com el cos, agrega diferents parts per esdevenir un ésser amb entitat pròpia. Un esquelet, amb els seus òrgans, el seu sistema nerviós, el seu sistema arterial, la seva musculatura. On els lectors som dins d’una càpsula que entra al torrent sanguini i el va recorrent minuciosament. Sense fronteres entre la part física i la part intel·lectual, saltant d’un hemisferi a un altre, d’una orografia terrestre a una d’intrapersonal, intentant cartografiar l’existència, la vida, i la mort.

La vida, en la novel·la és el moviment, “Qui domina el món no té poder sobre el moviment.”, el viatge. Els gran aeroports com a cors del món, punts de confluència de les grans artèries, que fan bategar l’ésser i l’impulsen d’un lloc a un altre, superant la idea del lloc, del temps, de la pertinença. La psicologia del viatge, la seva filosofia, la seva anatomia i la de l’ésser humà, la persona que viatja, cadascuna tan diferent i alhora tan igual, en un món hiperconnectat, on la tecnologia ens permet ser arreu i enlloc.

Hi ha un fil que sutura totes les parts d’aquest Cos, una veu en primera persona que viatja, encuriosida per l’estudi de les rareses, de tot allò que surt de la normalitat. Que sota el lema “Veure és saber” pelegrina per museus i gabinets de curiositats, on l’obra d’art és el cos humà, i la seva la conservació. Relats que ens parlen de la curiositat, del descobriment del taló d’Aquil·les, del dolor fantasma de les parts del cos amputades, de l’exhibició com a peça de museu del cos dissecat d’Ángelo Soliman. Textos que també exploren les pors, la pèrdua, l’envelliment, la malaltia, el final de la vida.

Qui la llegeixi que no hi busqui una novel·la d’estructura clàssica, ni un mer entreteniment, és un llibre per llegir amb llapis a mà, per subratllar. Una amalgama de contes, opinions, mirades, anècdotes que busquen la profunditat, la reflexió, un sentit al fet de moure’s arreu, de la necessitat de conèixer el món on vivim, el cos en el què vivim, l’anima humana.


"I jo, en la meva ingenuïtat juvenil, em vaig posar a descriure els llocs. Quan després hi vaig tornar, als llocs, quan vaig intentar agafar aire i embriagar-me amb la seva presència intensa, quan de nou vaig intentar parar l'orella cap als seus murmuris -vaig patir un xoc-. La veritat és terrible: descriure és destruir."

"Després, van saber pels islandesos que no els hauria passat res: per a gent perduda com ells la terra sabia descobrir els seus mugrons càlids. Se'ls havia de xuclar amb gratitud, i beure'n la llet. Pel que sembla, tenien gust de llet de magnèsia, la que es ven a les farmàcies per a l'acidesa i la cremor d'estómac."

diumenge, 10 de maig del 2020

Inès Cagnati | Génie la loca


Inès Cagnati
Génie la loca
Traducció al castellà de Vanesa García Cazorla
errata naturae, 2019

Fitxa de l'editorial


Més enllà de Pèl de panotxa i Claus i Lucas.