dilluns, 20 de juliol del 2015

NUEVO DESTINO. Phil Klay

Nuevo destino
Phil Klay
Literatura Random House ed.
2015
275 pàg.
Traducció de Inga Pellisa



Phil Klay, és un veterà del cos de marines dels USA. Graduat, amb un master en arts, i va tenir professors com Colum McCann i Peter Carey.
Va formar part d'una antologia, el 2013, de la revista GRANTA de relats sobre la guerra d'Irak...
Ha escrit pel New York Times, Wall Street Journal, Newsweek...

En tot cas Phil Klay és un marine amb cervell i que sap escriure, almenys. I ho demostra sobradament amb aquest recull de relats de marines a la guerra d'Irak.
Klay ens presenta uns personatges trastornats per la violència (la tornada a casa és la batalla més dura que han d'afrontar), les patrulles diaries que han de fer i la violència que han d'exercir, moltes vegades de manera injusta, arbitrària, sempre inhumana i cruel, amb tots els transtorns que els hi suposa...

Però de totes aquestes patrulles quasi no se'ns explica perquè això ja ho hem vist a les notícies masses vegades i al cinema filmat des de tots els punts de vista i perversament enbellit. Però Klay, que ha estat a l'Irak i ha vist (i viscut) la guerra real, sap que des del punt de vista dels soldats d'infanteria; la guerra diària la porten dintre seu aquests soldats cada cop que finalitzaven les seves patrulles.
Soldats de tornada a casa amb estrés postraumàtic, soldats traumatitzats, oficials inhumans, ferits, amputats, soldats buròcrates amb remordiments, soldats novells que necessiten veure els cossos de les seves víctimes per creure-s'ho... Els dilemes d'un capellà soldat; les nòvies que han de deixar a casa els joves voluntaris que es fan soldats...

"Aterrizamos, desfilamos en procesión y contemplé cómo los marines abrazaban a sus padres, besaban a su esposa o novia y cogían en brazos a sus hijos. Me pregunté que les contarían. Cuánto sería contado y cuanto jamás podría contarse..."

Cada gran guerra ha tingut els seus relats i aquí Phil Klay es posa al costat de Norman Mailer o Tim O'Brien i ens actualitza el relat humà (i parcial) de soldats en aquesta gran guerra d'última generació. Realista. Fred. Dur. Minimalista i exacte en les descripcions, sense ser pornogràfic amb la violència...
Escenes i personatges que permeten veure alguns matisos de la naturalesa humana.
Tots els relats són excel·lents i turbadors.

"En Wilmington no tienes escuadrón, ni compañero de combate, ni siquiera tienes un fusil. Te sobresaltas diez veces y te pones a buscarlo y no está ahí. Estás a salvo, así que tendrías que estar en alerta blanca, pero no.
   Lo que estás es atrapado en una tienda de American Eagle Outfitters. Tu mujer te da algunas prendas de ropa para ver cómo te quedan y entras en un probador diminuto. Cierras la puerta y no quieres volver a abrirla.
   Fuera, hay gente paseando y mirando escaparates como si nada. Gente que no tiene ni idea de dónde está Faluya, la ciudad en la que murieron tres miembros de tu pelotón. Gente que ha vivido toda su vida en alerta blanca..." 

Dur dur, però molt molt bo i molt inolvidable.

dilluns, 13 de juliol del 2015

DIES DE FRONTERA. Vicenç Pagès Jordà

Dies de frontera
Vicenç Pagès Jordà
Labutxaca ed.
2015
320 pàg.





Vicenç Pagès Jordà, després del seu aplaudit "Els jugadors de whist", ens presenta una altra història de relacions de parella, situat en una Figueres, que ja és la Figueres de Pagès Jordà.

A "Dies de frontera" hi ha una separació fulgurant en una parella que potser no tenien una vida molt brillant però que estaven bé amb una felicitat nomalitzada; dos protagonistes construïts i deconstruïts, mirats des de tots els punts de vista, com si fos un quadre cubista ple de matissos.

Aquesta parella (potser massa innocent) que es conegueren ja adults, i es van fent grans en parella fins que de cop i volta arriba la relliscada i després el trencament.

Pagès Jordà es torna a demostrar impecable amb aquesta escriptura precisa però fresca, atent als detalls però també a l'entorn, d'estructura fragmentada per explicar els sentiments i punts de vista dels dos protagonistes i dels secundaris de luxe -a l'escola, els familiars, les amigues...- que poblen aquestes pàgines (va guanyar el Premi Sant Jordi 2013) que es llegeixen en un sospir...

dijous, 9 de juliol del 2015

10:04. Ben Lerner

10:04
Ben Lerner
Reservoir Books ed.
2015
284 pàg.
Traducció al castellà de Cruz Rodríguez Juiz

Ben Lerner, un jove autor americà, que havia publicat anteriorment la molt aclamada "Saliendo de la estación de Atocha" que passava a Madrid ens presenta ara aquesta "10:04" pel mig de Nova York.

Ben Lerner escriu en primera persona, com si fos un jove autor que està escrivint una segona novel·la, amb una nòvia artista, però que alhora té una amiga a qui li ha de fer de donant d'esperma; i a més li han diagnosticat una delicada malaltia...

Funciona bé aquesta primera persona per explicar els pensaments i els punts de vista del personatge; a estones és màgic i senzill com si Lerner vingués de la poesia, en molts moments divertit i com que hi ha bastant diàleg també és una novel·la feta amb moltes històries petites.

Màgica, moderna i senzilla. Plena de moments memorables. Amb el nen al museu, la passejada per la ciutat mig apagada, el capítol de la beca a Texes i la festa, la cooperativa d'aliments...
Literatura dins de literatura amb el fragment en primera persona que està escrivint el protagonista escriptor de "10:04" i les agudes reflexions que fa sobre art contemporani i el projecte de la seva novia artista.

Sembla que no passi res. Però està plena de vida. Ben Lerner és un autor a descobrir (i seguir a partir d'ara).

"Mientras lo leía experimenté una sensación que comenzaba a resultarme familiar: el mundo se reordenaba a mi alrededor mientras yo procesaba palabras de una pantalla de cristal líquido. Tantas de las noticias personales más importantes que había recibido en los últimos años me habían llegado a través de un smartphone..."

dissabte, 4 de juliol del 2015

Los sueños de Helena.- Eduardo Galeano i Isidro Ferrer




Eduardo Galeano
Los sueños de Helena
Isidro Ferrer (ilustraciones)
Libros del Zorro Rojo, 2011




El puerto

La abuela Raquel estaba ciega cuando murió. Pero tiempo después, en el sueño de Helena la abuela veía.

En el sueño, la abuela no tenía un montón de años, ni era un puñado de cansados huesitos: ella era nueva, era una niña de cuatro años que estaba culminando la travesía de la mar desde la remota Bearabia, una emigrante entre muchos emigrantes. En la cubierta del barco, la abuela pedía a Helena que la alzara, porque el barco estaba llegando y ella quería ver el puerto de Buenos Aires.


Y así, en el sueño, alzada en brazos de su nieta, la abuela veía el puerto del país desconocido donde iba a vivir toda su vida.








Llamada internacional

Soñó que hablaba por teléfono con Pilar y Antonio, y eran tantas las ganas de darles un abrazo que conseguía traerlos desde Cataluña por el tubo. Pilar y Antonio se deslizaban por el teléfono, como por un tobogán, y se dejaban caer en nuestra casa de Montevideo.







Pepa

Pepa Lumpen estaba muy averiada por los años. Ya no ladraba; y se caía al caminar. El gato Martinho se acercó y le lamió la cara. Pepa siempre lo ponía en su lugar, gruñendo y mostrándole los dientes; pero ese último día se dejó besar.

Callada quedó la casa, vacía de ella.

En las noches siguientes, Helena soñó que cocinaba en una olla que tenía el fondo roto, y también soñó que Pepa la llamaba por teléfono, furiosa porque la teníamos bajo tierra.





Recopilació dels somnis de la parella de Galeano al llarg de la seva escriptura.
Fotos d'escultures precioses d'Isidro Ferrer.
Petites joies poètiques, petits alès del cel, espurnes de seny.

dijous, 2 de juliol del 2015

Invasión - David Monteagudo

David Monteagudo
Invasión
Ed. Candaya, 2015


Una nova intriga de David Monteagudo,  un protagonista més aviat gris, en Garcia, comença a veure coses estranyes, un increment inusual de reformes interiors a les cases, la conversió d’algunes persones en gegants, la seva vida de parella se’n va en orris... tot plegat passa en una vila mitjana, els penedesencs identifiquem els espais, però podria passar a qualsevol lloc, a qualsevol persona, tots som susceptibles de creuar la barrera de l’equilibri psíquic.

Monteagudo en explica la quotidianitat d’en Garcia  fins al detall més mínim i en canvi va desfullant a petites dosis l’abast de les seves al·lucinacions. Com si volgués transmetre que per molt que els pensaments ens centrifuguin dins del cap, l’exterior o sigui la descripció detallada que ens fa l’autor de les taules del bar, de l’ampolla de la que veu, dels contenidors, del lloc de treball... sigui l’element certificador, el que dóna certesa de què tot és real, l’àncora que ens lliga a la realitat enfront de l’inabastable imaginació que ens podria portar a un viure inventat.

I és tanta la inseguretat que pateix en Garcia que decideix anar uns dies a veure la seva tia, a Galícia, un lloc on el món s’atura, on el cervell para, tot és pau, plaer i amor amb gust maternal, un parèntesi que el ressitua i li recorda qui és, que el connecta amb la terra, que li permet fer front  a la resta de la novel·la, com si l’escriptor hagués necessitat oxigenar al seu personatge, oxigenar-se ell.

El fenomen que observa en Garcia, de gegantisme creixent al seu entorn, d’invasió de gegants, podria ser objecte de moltes anàlisis, més o menys metafísiques o sociològiques,  des de que no som res com a individus, que ens deixem portar de manera indefectible per les masses, fins a anàlisis més paranoiques de què som controlats i podem ser modificats per algun ens/ser superior (ahir vaig veure Blade Runner), fins al pensar que senzillament tot passa només dins del cap del protagonista, tot és possible, caldrà que llegiu el llibre per esbrinar-ho o potser és inesbrinable, la interpretació  romandrà al lliure criteri de cada lector. Segurament som envaïts cada dia.

No m’agradaria donar més pistes del què passa perquè crec que bona part de la gràcia és precisament aquest joc de descoberta que, com en la resta de novel·les de l’autor, capta la total atenció dels lectors i és que si en una cosa destaca especialment el David Monteagudo és en la capacitat d’enganxar-nos des del principi fins al final en totes les seves obres.

Enllaç a l'Editorial