dijous, 2 de juliol del 2015

Invasión - David Monteagudo

David Monteagudo
Invasión
Ed. Candaya, 2015


Una nova intriga de David Monteagudo,  un protagonista més aviat gris, en Garcia, comença a veure coses estranyes, un increment inusual de reformes interiors a les cases, la conversió d’algunes persones en gegants, la seva vida de parella se’n va en orris... tot plegat passa en una vila mitjana, els penedesencs identifiquem els espais, però podria passar a qualsevol lloc, a qualsevol persona, tots som susceptibles de creuar la barrera de l’equilibri psíquic.

Monteagudo en explica la quotidianitat d’en Garcia  fins al detall més mínim i en canvi va desfullant a petites dosis l’abast de les seves al·lucinacions. Com si volgués transmetre que per molt que els pensaments ens centrifuguin dins del cap, l’exterior o sigui la descripció detallada que ens fa l’autor de les taules del bar, de l’ampolla de la que veu, dels contenidors, del lloc de treball... sigui l’element certificador, el que dóna certesa de què tot és real, l’àncora que ens lliga a la realitat enfront de l’inabastable imaginació que ens podria portar a un viure inventat.

I és tanta la inseguretat que pateix en Garcia que decideix anar uns dies a veure la seva tia, a Galícia, un lloc on el món s’atura, on el cervell para, tot és pau, plaer i amor amb gust maternal, un parèntesi que el ressitua i li recorda qui és, que el connecta amb la terra, que li permet fer front  a la resta de la novel·la, com si l’escriptor hagués necessitat oxigenar al seu personatge, oxigenar-se ell.

El fenomen que observa en Garcia, de gegantisme creixent al seu entorn, d’invasió de gegants, podria ser objecte de moltes anàlisis, més o menys metafísiques o sociològiques,  des de que no som res com a individus, que ens deixem portar de manera indefectible per les masses, fins a anàlisis més paranoiques de què som controlats i podem ser modificats per algun ens/ser superior (ahir vaig veure Blade Runner), fins al pensar que senzillament tot passa només dins del cap del protagonista, tot és possible, caldrà que llegiu el llibre per esbrinar-ho o potser és inesbrinable, la interpretació  romandrà al lliure criteri de cada lector. Segurament som envaïts cada dia.

No m’agradaria donar més pistes del què passa perquè crec que bona part de la gràcia és precisament aquest joc de descoberta que, com en la resta de novel·les de l’autor, capta la total atenció dels lectors i és que si en una cosa destaca especialment el David Monteagudo és en la capacitat d’enganxar-nos des del principi fins al final en totes les seves obres.

Enllaç a l'Editorial

3 comentaris:

  1. A més a més, es tracta d'un llibre dedicat als orfes (enllaç aquí)

    ResponElimina
  2. Per culpa vostra... Amb ganes de lleegir-lo!!!

    ResponElimina
  3. Un llibre interessant. Una tia que vull per a mi. Mola llegir un llibre, i després anar als llocs narrats, buscar racons, tendes, protagonistes, històries paral·leles...

    ResponElimina