LOS LIBROS REPENTINOS. Pablo Gutiérrez

Los libros repentinos
Pablo Gutiérrez
Seix Barral ed.
2015
264 pàg.

Una senyora gran i vídua un dia, inesperadament i per error, li arriba una caixa plena títols de la col·lecció de butxaca de l'editorial Austral.
Anava dirigida al veí del replà, però la dona no els torna. Se'ls queda i comença a llegir.
Ella, que no havia sigut mai lectora, aquest descobriment li obre la porta a un món nou de coneixements però també de records d'un passat més aviat gris...

Les lectures d'aquests clàssics castellans; de Baroja, sobretot; l'acompanyen en els llargs dies de vida solitària en un pis petit, en un barri de cases barates, d'una ciutat qualsevol...

Aquests títols trobats li donen una nova vida, uns coneixements i un punt de vista nou per entendre el seu present però també, el seu passat.

"Leía muy despacio, siguiendo las líneas con el dedo, repetía con frustración las páginas más difíciles y deletreaba las palabras que no sabía pronunciar, no abandonaba ningún libro ni se saltaba un párrafo, y se inventaba o recomponía a su modo cuanto no alcanzaba a entender."

Aquestes lectures li aporten la força i la visió per empendre una petita revolució de gestos mínims, que després d'ella s'anirà estenent a tot el seu barri.
A partir d'aquest fet s'articula tot el relat, van entrant altres personatges amb capítols sencers, que travessen i s'afegeixen al desenvolupament de la història.
L'autor és molt sever amb aquestes personatges igual que la vida és dura per quasi tothom...

Pablo Gutiérrez, que fa uns anys va ser escollit per la revista anglesa Granta, com un dels millors escriptors castellans joves, es confirma ara (després de la, també seva, indispensable "Democracia") com un dels millors representants, junt amb Isaac Rosa, d'una narrativa realista i social, adient per cartografiar els temps de crisi que ens ha tocat viure.

La novel·la és molt molt recomenable, funciona perfectament i m'atreviria a dir que és excel·lent si no fos perquè té un però i és a l'última pàgina, crec.
(No vull explicar gaire per no espatllar cap futura lectura) però després d'aixecar i mantenir un artefacte literari de més de 200 pàgines l'autor que ha fet que els lectors el segueixin en el seu viatge, sap greu que no els hi doni un final digne, no ja argumental perquè és lliure de fer el que vulgui (només faltaria, perquè és l'autor!) si no d'enginyeria literària, en plan fake...
Una llàstima perquè fins llavors excel·lent... I fa ràbia...
(Com si arribessis a la final del Campionat del món, vas guanyant tot el partit, fas canvis, i llavors t'empaten...)
Una sensació que he tingut llegint-lo, amb aquest "si però no" final...

"-¡Qué disparate! Y entonces, ¿para qué vivir?
-Para leer, para enterarse..."