La revolta que viurem - Ivan Miró

IVAN MIRÓ
La revolta que viurem
Ed, Tigre de Paper, 2015
pròleg de David Caño
Epíleg de David Fernández

Un dia reps un missatge on et pregunten si t’agradaria presentar un llibre, no coneixes l’autor ni el títol i encara no has llegit res d’aquesta editorial,  però ets curiosa de mena i malgrat el temps no juga al teu favor decideixes demanar el llibre per fullejar-lo i prendre una decisió en funció de les primeres planes.

Et deixen el llibre, la portada és magnífica, il·lustracions i grafisme, d’un vermell revolucionari (de Joan Fernández), i t’hi llences, llegeixes vint pàgines i fas un missatge confirmant que et ve molt de gust presentar-lo.

I t’hi llences, de cap, intentant fer un puzle amb les quatre veus que l’autor ofereix per construir la història, un relat de lluites, de supervivència, de revoltes íntimes, de revoltes externes, un relat que permet veure’s reflectit a qui l’ha viscut, i que permet entendre’l una mica millor als que només el coneixem indirectament, esbiaixadament.

Una novel·la exigent literàriament, que requereix una lectura atenta, una novel·la ambiciosa de contingut, dues-centes pàgines on es desgranen múltiples temàtiques i se n’apunten moltes més.

Quatre personatges, un home en Jonàs més a la vora de la quarantena que de la trentena, que necessita buscar els propis rastres, fer zooms històrics per saber d’on ve, per entendre on és, per decidir cap on va. Que posa en valor cada rajola de la ciutat, rescatant aquella part del passat que configura el present però que s’ha obviat  en el relat transmès. En Jonàs, fill, amic, parella... que ha d’encaixar una manera de pensar amb la manera de sentir, amb la manera d’estimar. Que rep l’herència i el testimoni d’una lluita per continuar.

I tres dones que fan de la vida reivindicació, tres lluites des de tres angles diferents, i que posa novament de manifest la qualitat de l’autor, parlar en veu de dona, de tres dones i fer-ho bé. L’Amèlia, lluitadora sindical dels setanta, desencisada, mare que ha de tirar el seu fill endavant sola, que li ofereix al seu fill l’entusiasme i les eines per fer valer la seva veu, i que gràcies a ell gaudeix d’un renaixement polític i social. Una mare que es fa estimar.

La Djamila, nascuda a la Cabilia, de petita emigra a París, viu a la Banlieu, i allà s’ha defensar  i revelar d’una doble marginació, la racial i la de gènere. Acaba fondejant, instal·lant-se a Barcelona i formant part de l’òrbita sentimental d’en Jonàs. Una dona forta, valenta, admirable, molt ben retratada.

I la Judit una artista plàstica, inquieta a qui els lligams la condicionen i l’avorreixen que decideix anar a descobrir la realitat més dura dels pobles de Mèxic i altres països iberoamericans, per acabar tornant a Barcelona, renovada professionalment i madura emocionalment.

Quatre personatges, que ens són explicats utilitzant fórmules diferents, amb els que empatitzes i enyores des del mateix moment que acabes el llibre.

El llibre es divideix en tres parts, diferents estructuralment, amb un ritme molt marcat que va variant, entre la primera i la segona la diferència és força subtil i en canvi la tercera és radicalment diferent. A les  dues primeres es percep un batec molt accentuat, que va marcant el ritme, que s’accelera i es calma i que s’acaba de cop quan es trenca el cordó umbilical que lliga  a dos personatges.

L’Ivan Miró, ha de ser forçosament un gran lector de poesia, de fet tota la novel·la està impregnada d’un alè poètic, que reforça i remarca constantment i de manera més explicita al final d’alguns paràgrafs i capítols, amb picades d’ullet a grans poetes del nostre país. Fa que la lectura tingui una cadència pròpia, que et pot traslladar en pocs segons de la fredor del pamflet a la suavitat del poema.

En cert moment, en Jonàs ve a dir que ja és  prou gran per començar a fer balanç de la seva vida, com si fes una declaració d’intencions del què és el propi llibre, un balanç, descriptiu, reivindicatiu, emocional, crític dels seus darrers anys, dels darrers anys de mobilitzacions... Normalment els balanços es fan en moments de crisi,  i en la novel·la es descriuen crisi de valors, crisi econòmica, crisi d’identitat, crisi afectiva, crisi institucional... sense fer servir la paraula CRISI, fins que a la tercera part, sembla que l’autor es posi del costat del lector, i comença a fer brollar el mot.

Com també fa brollar de manera més o menys indirecta la precarietat de tota una generació, la professional, la de la vivenda, la manca de referents quan no estàs disposat a encaixar-te dins el model que se t’ofereix, la temptació de la vida “fàcil”, l’oblit conscient del passat inconvenient, la voluntat de mostrar només una realitat, quan la ciutat està configurada per realitats diverses i plurals. En definitiva la balena on en Jonàs no vol entrar.

I com que no hi ha història sense amor, perquè l’amor sempre és vida, La Revolta que viurem n’està farcida, d’amor, de passió, d’amistat... els llaços afectius són una constant al llarg de tota la història, el què s’explica i el que s’intueix. En algun moment s’exposa un rebuig i una basarda per la dependència que suposen les relacions afectives i per altra banda tot el llibre és un clam a l’abraçada permanent, al sentir-se estimat... a l’amor, entès en sentit ampli, com a cohesionador de la societat.

L’Ivan Miró defensa la literatura com a una eina més de reivindicació política i a mi m’agradaria afegir que amb la qualitat d’aquesta novel·la el què podria quedar exclusivament com anàlisi o memòria política, pot esdevenir una eina de reivindicació de la necessitat de poesia i literatura a les nostres vides. Estic segura que aconseguirà el doble objectiu, generar passió política i passió literària, perquè al cap i a la fi som un cúmul d’herències pròpies i alienes, amb el que teixim la pròpia realitat per vestir el nostre futur... i la diversitat i la capacitat de conèixer i reconèixer l’altre per ser capaç de posar-se al seu lloc,  sempre el fa molt més ric.

I com, sàviament, diu l’autor, “la literatura, quan és bona, també és revolució” 

Enllaç a l'editorial 

Tastets:

"En Jonàs intueix secretes connexions entre el passat tortuós, amb les seves angoixes irresoltes, i un present aparentment immaculat, sovint inexplicable amb les seves disfuncions.

Sospita que els ànims fracturats contemporanis comporten dificultats per comunicar-se, per hibridar-se, per crear trajectes comuns. Sospita que l'esberlament té, potser, alguna remota vinculació amb la construcció històrica d'una determinada arquitectura de la relació social"

" Crec que ens heu vacunat amb el vostre desencís cap a les grans transformacions, amb el vostre nihilisme cap a polítics i dirigents, cap a les ideologies amb majúscules. Una sana indiferència cap a les coses, que potser, han de ser raonablement menyspreades. En canvi ens heu encomanat un amor que ja havíem oblidat pels petits espais i les petites abraçades, i els petits mons, que aquests valen la pena no perdre mai."

"Alguns dies posàvem en pràctica aquella tècnica literària de citar-nos vagament en un barri a certa hora, desafiant l'atzar, assaborint el perill de no retrobar-nos.

Ens resseguíem intuïtivament.

Recordes el què ens dèiem?

Li estem fabricant una caseta a la casualitat.

Deambulàvem dibuixant els nostres personals arabescos en la nit, actituds independents, artesanies pròpies, tu i jo érem en tot cas discrets rastrejadors de les ombres de l'altre."