diumenge, 28 de febrer del 2016

YO FUI JOHNNY THUNDERS. Carlos Zanón

Yo fui Johnny Thunders
Carlos Zanón
RBA ed.
2014
316 pàg.

"El día que vendes a tus amigos, se ha acabado el rock'n'roll"

Segurament és una història que ja l'hem vista abans, sobretot al cinema, del protagonista que torna al barri molts anys després.

Però la novel·la que ens ocupa hi aporta alguna novetat.
El protagonista havia estat a punt de tenir èxit amb un grup de rock, el protagonista havia sigut (i encara és) bastant adicte a diverses substàncies tòxiques, el protagonista és separat i pare de dos fills, en un barri perifèric de la capital catalana.
Publicada en una col·lecció de novel·la negra, quan sembla més una història dirty dirty realism, costumbrista, de barri, perillosa, lumpen...

Una vida esbojarrada que porta el protagonista a viure al pis del seu pare; retrobar la seva germana i activar un relat que funciona a dos o tres nivells per acabar explotant al final.

Potser no és una novel·la perfecta però té alguna cosa que la fa anar tirant endavant, algunes escenes bones i moltes frases genials.

"No querías trabajar como tus padres.No querías vivir como tus padres. No querías amar u odiar como ellos. No querías sus sábados, sus programas de televisión, sus vacaciones en el camping. No querías nada de ellos. Había una conspiración en el barrio. En la ciudad. Nacida en habitaciones diminutas como la tuya, con tocadiscos baratos y paredes atestadas de pósteres de tipos pálidos..."

"La gente, a medida que crece, va asimilando la derrota. Cosas que quiso y que ya no podrá tener, esas historias. Pero en mi caso uno pasa de creer que nunca crecerá, que puede tener todo lo que desee sin necesidad casi de desearlo, a la certeza de que la partida ha acabado ya, para siempre y demasiado pronto."

divendres, 19 de febrer del 2016

OONA I SALINGER. Frédéric Beigbeder

Oona i Salinger
Frédéric Beigbeder
Amsterdam ed.
2016
311 pàg.
Traducció de Maria Llopis

Resulta que en Salinger (abans de ser en Salinger, escriptor) va estar molt enamorat de la Oona (filla del dramaturg i guanyador del Premi Nobel de Literatura Eugene O'Neill); però l'Oona, que tenia 15 anys i ell 20, no n'estava tant d'ell.
La cosa no va prosperar i el futur escriptor va anar a Europa per participar a la Segona Guerra Mundial. La noia s'acabaria casant, mentrestant, amb el mundialment famós, en aquell moment, Charlie Chaplin.

Llavors, després de la Guerra, al tornar, Salinger publicaria els relats que el farien ser recordat i passar a la història de la literatura (com un grandíssim autor però també pel seu caràcter peculiar)

I a partir d'això, Frédéric Beigbeder (que fa uns anys ho va petar molt fort amb "12'99 €") construeix una novel·la que funciona bé a tots els nivells.
Tant és que no es pugui saber si tot el què s'explica és veritat, perquè sembla verídic.
La primera part potser és més fifi perquè hi ha l'enamorament i la vida nocturna al Nova York d'entreguerres (amb Truman Capote inclòs), però construeix els inicis de la parella i els va col·locant, a cadascú, dins el destí de les seves vides.
La segona part, amb Salinger al vell continent, és esplèndida. Les explicacions de la guerra són duríssimes però hi ha les dues converses de Salinger amb l'Ernest Hemingway (el jove principiant i el mestre) plenes de consells.
També hi ha el horrors de la batalla i la destrucció a tots els nivells. D'allà Salinger va tornar viu però tocat per sempre més.
(Portant la clau -codificada- del què seria tota la seva obra posterior.)
Aniria escrivint regularment cartes a Oona, que mai es van fer públiques, però que Beigbeder és capaç d'imaginar i explicar-nos-les.

De principi a fi és una novel·la excel·lent i, a més, en alguns moment s'hi barreja el mateix Beigbeder en primera persona, aportant modernitat al relat; novel·la dins de novel·la.

Dues vides que es creuen i després es separen.

dimecres, 17 de febrer del 2016

Instrumental | James Rhodes


Instrumental. Memorias de música, medicina y locura
James Rhodes
Traducció de l'anglès al castellà d'Ismael Attrache
Blakiebooks S.L.U.




Brutal, aquesta autobiografia! James Rhodes és en la'actualitat un famós contertista de piano (gens ortodox), ha enregistrat cinc àlbums, divulgador de música clàssica en tv... Ell diu que la música li ha salvat la vida, "i no és una metàfora: és la pura realitat", afirma.

I mira que ho tenia difícil: va patir abusos sexuals a partir dels 5 anys (ell no vol aquesta paraula, diu violació, pura i dura) per part d'un professor i d'altra gent adulta a la qual s'entregava, assetjament/abús escolar, tot tipus de transtorns físics i mentals, ha estat addicte a l'alcohol i a d'altres drogues, al sexe, a les autolesions amb fulletes d'afaitar, ha protagonitzat uns quants intents de suïcidi, va estar internat a la força en un hospital psiquiàtric (i a d'altres, voluntàriament), ha recaigut moltes vegades, es va arruïnar, va enfonsar el seu matrimoni, va perdre la custòdia del seu fill, que segons ell és l'únic que el podia salvar... En voleu més?

Quan ja tenia enllestit aquest llibre, la seua exesposa va fer que es prohibira la seua publicació: tenia por que fóra perjudicial psicològicament per al fill dels dos. El cas, fins i tot, va arribar al Tribunal Suprem. "Allà es referien a aquest material com a tòxic, i jo em sentia culpable, com si hagués fet alguna cosa malament. No només patia la vergonya per haver estat violat, sinó també per veure com un grup de jutges no et permetien explicar-ho ", diu Rhodes. Al final l'ha pogut publicar, i ací el tenim ambtota la seua cruesa.

Amb un llenguatge molt planer ("La música clàssica me la posa dura"), ens conta tot allò que ha patit (la veritat és que, de vegades, ho explica d'una manera molt discreta), però també com ha aconseguit anar pujant del pou on estava enfonsat. També ens parla de música i, al començament de cada capítol, ret un homenatge als compositors que idolatra.

Unes memòries esquinçadores, punyents, dures, però necessàries. Els psiquiatres aconsellen contar aquest tipus de coses, i Rhodes, per a salvar-se i com a exemple per a aquells que ho necessiten, ho fa en aquest llibre. Li hem de donar les gràcies per això!

dijous, 11 de febrer del 2016

El Calze - Jordi Romeu

Jordi Romeu
EL CALZE
Editorial Tres i Quatre, 2015


Si un calze és una copa on els sacerdots consagren el vi quan diuen missa, en Jordi Romeu ha fet del seu primer llibre una copa on consagrar la seva saviesa i el seu bagatge personal.  El Calze és una delícia per nosaltres els lectors, impossible d’etiquetar,  no és un assaig perquè hi ha emocions, encara que sigui subcutànies,  no és un diari ni unes memòries perquè hi ha molta informació històrica, literària,  geogràfica, política... no és una novel·la perquè no hi ha ficció ni un relat de conjunt i no és una guia de lectura però recomana moltíssims llibres.

Quan obres la primera plana i inicies la lectura mentalment  t’instal·les en una butaca còmode i l’autor es projecta dins del teu cap i et fa una conferència d’erudit sobre l’Europa de l’Est, però que quedi clar que no és una assaig, sents la seva veu, la cadència del seu parlar, les seves paraules t’abdueixen i et deixen la boca oberta, no només per la qualitat del què està escrit sinó per la màgica manera de teixir de l’autor.  
  
El llibres està dividit en tres parts, la primera  “El Calze”, retrata la ciutat de Praga a partir del local anomenat amb el mateix nom,  i ho fa des de les experiències viatgeres de l’autor just quan va caure el mur de Berlín i les successives visites,  ens retrata la ciutat, la seva gent, el seu entorn geopolític i emocional, ens fa passejar mentre llegim a Bohumil Hrabal, a Milan Kundera, a Jaroslav Hasek i el seu bon soldat Sveijk, ens parla de Marx, del Gólem, de Jan Hus, d’Elias Canetti, del gueto jueu, del comunisme,  de Tomàs Pàmies, de la caiguda del mur o d’un règim incapaç d’entendre la Primavera de Praga, de Delibes, ens parla de Txecoslovàquia, de la seva pròpia infància...  en parla de tot, com si ho fes sense cap intencionalitat, en poc més de cinquanta pàgines en fa un retrat polític i literari de la ciutat, tan ben fet  i amb una aparent, només aparent senzillesa.

“Al final, però, el vaig arribar a tenir a les mans tantes vegades que me’l vaig comprar, el vaig començar a llegir i ja no vaig poder parar. Va ser el primer llibre que em va fer riure sorollosament. la manera de fer i les trifulgues de l'Sveijk, aquell ésser insignificant, rodanxó i amb una capacitat descomunal d’ingerir begudes alcohòliques, em va fer riure a cor que vols. Ah, i de bel·licista, res de res.

Per això, només d’entrar a la taverna em vaig sentir com a casa en veure la caricatura del rabassut soldadet bohemi sorgida de la ploma del dibuixant Josef Lada...”


Continua amb una segona i curta part anomenat la Iaiona, quatre retrats de senyores grans o molt grans, quatre fotogrames que ajuden entendre tota una època, i que ens permet als lectors saltar de l’antiga Txecoslovàquia a l’antiga URSS. Quatre retrats tan deliciosos i tan idonis per explicar-nos la transformació de l’Europa de l’Est durant tot el segle XX,  la decadència i la crueltat d’un sistema polític que malgrat partir d’una ideologia idíl·lica la seva posada a la pràctica va esdevenir terrible en moltíssims aspectes, fent una especial incidència en la barbàrie que van suposar els gulags, i tot plegat focalitzat en quatre figures femenines. De la lectura d’aquesta part  es dedueix que l’autor es podria també dedicar a la ficció, perquè malgrat no són històries fictícies, té la capacitat  de fer-nos volar la imaginació.

“El somriure franc i amable que, de tant en tant, es dibuixa al seu rostre en rebre els visitants, tot i deixar entreveure un fil d’esperança, d’oposar una aparença de dubte al seu destí, s’esvaeix massa de pressa per poder eradicar la convicció a qui la mira que la vida continuarà, fins a la fi dels seus dies, mostrant-se cruel a aquesta dona prematurament envellida. Per això mateix, els seus bells ulls, d’una transparent blavor, expressen tristor.”


La tercera part que té per títol “Llibre de lectures”  és senzillament fascinant, quina habilitat en portar al lector d’un lloc a l’altre, dels llibres als llocs, dels llocs a la política, de la política a les persones, de les persones a les anècdotes... Comença per La marxa de  Radetszky de Joseph Roth, i a partir d’ell ens apunta el declivi dels grans imperis, ens fa passar per  Vilafranca del Penedès i per la ciutat dels Sants, per explicar-nos els costums sobre la prostitució de principi de segle XX, un altre tipus de declivi, amb humor i intel·ligència,  fa coincidir a Miquel Llor amb Joseph Roth i aquest amb Kusniewicz i tornem a saltar, per tant, cap a l’est i d’Hongria passem a Transsilvània i al Dràcula de Bram Stoker, sobretot per explicar-nos  què suposava per les mirades de principis del segle passat  l’exotisme d’orient, de l’ignot,  l’alteritat cultural, que de fet és el que es transmet al llarg de tot el llibre, i aprofita per introduir l’alteritat religiosa, que més endavant tornarà a reempendre.  Fins i tot trobem a Donna Leon, no des d’un punt de vista literari sinó més aviat d’una posada de pota de la gran dama del crim, perquè en una de les seves novel·les fa una desafortunada descripció i generalització de les dones de l’Europa de l’Est, i és evident que la senyora Leon no sabia que en Jordi Romeu llegiria aquest frase i la disseccionaria de la manera com ho fa. I saltem a l’Istanbul que va meravellar a Flaubert  i que tan bé ha descrit Orhan Pamuk, el què va ser, el què hagués pogut arribar a ser, el què és...  l’alteritat feta ciutat, orient, occident, els musulmans i els rumis (cristians ortodoxes), els turcs i els kurds, la vella Constantinoble,  la nova Turquia.  I ens fa anar fins a la Rússia de Tolstoi,  per intentar esbrinar qui són els nostres, l’alteritat altra vegada, dins i fora de casa, fins i tot a Roda de Ter, amb Els convidats d’Emili Teixidor i on l’autor, en Jordi Romeu, tornarà a fer una elegant filigrana per entrellaçar-lo amb El roig i el negre de l’Stendhal  i  els ascensors socials.  I tornem a Tolstoi perquè ens expliqui a través d’Ivan  Ílitx  la hipocresia de les relacions humanes, de les mentides correctes.  Sandor Márai li serveix per explicar-nos Polònia o com determinades persones o grups de persones esdevenen repetidament vassalls d’altres grups, i finalment  amb  Czeslaw Milosz els lectors viatgem fins a Lituània on de manera meravellosa ens parla de ritus pagans versus religió catòlica.

“Orient és l’exòtic i, a vegades, el somni secret mai no acomplert, el punt de fuga, un lloc remot que s’assembla a la idea de paradís perdut on fer realitat tots els somnis impossibles de materialitzar en la moderna, codificada, rígida, artificiosa i neuròtica societat industrial. Orient és el punt de fuga, l’exaltació de la natura, al sensualitat i el misteri, l’abolició del soroll i del temps.”


Alteritat, alteritat va repetint sotto voce l’autor, perquè de fet ja comença el llibre amb una cita de Boris Pasternak “L’home no viu en la natura sinó en la història” i tots sabem que la història s’escriu a cop de conflicte i no és escrita pels vençuts, sempre pels altres... i acaba la darrera part del llibre amb una cita d’Elias Canetti “Per motius inexplicables, una frase, una paraula, es converteix en una font d’energia” doncs això, “El Calze”  ens dóna als lectors quantitats ingents d’energia, també de deures, perquè al final hi ha la llista de totes les lectures esmentades.

O sigui... lectura ultra recomanada...  i dues llistes de regal, la de les lectures no fetes i la d’indrets a visitar.


diumenge, 7 de febrer del 2016

EL COMENSAL. Gabriela Ybarra


El comensal
Gabriela Ybarra
Caballo de Troya ed.
2015
169 pàg.





Existeix una llarga tradició de narrativa del dol.
Algunes bones obres de Joan Didion, la Imma Monsó, Marcos Giralt Torrente, la Blanca Busquets...
Ara haurem d'afegir a la llista Gabriela Ybarra amb el seu "El comensal".

Aquest relat en primera persona és profundament trist (ETA li va matar l'avi i recentment va perdre la mare per un càncer), però l'autora aconsegueix el punt just; sense ser excesiva ni exhibicionista.
I per això aquesta és una de les millors històries de l'any passat perquè Gabriela Ybarra, amb menys de 200 pàgines aconsegueix commoure al lector amb un relat exacte, sense estridències.

Molt molt bo. Massa.

(Es fa estrany, posar adjectius a aquests relats tant íntims i personals... Perquè els valorem com a artefactes literaris, com a lectors que sóm, lluny del lloc i del temps de la història... Perquè segurament els autors els escriuren d'una manera i nosaltres, els lectors, els llegim d'una altra...)



Szilárd Borbély
Els desposseïts
Traducció de l'hongarés de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó
Edicions del Periscopi, 2015




"[...]
   - Però per què diuen «jueu pudent»? -li pregunto.
   - Perquè per a ells són jueus tots els que no moriran aquí, on van néixer. Els que marxaran del seu costat, els senten diferents. Els que no són com ells, senten que fan pudor d'estranger. Només suporten els de la seva espècie. Qui marxa és un traïdor. Qui és diferent, també. I qui vol ser diferent, també. Tracten de jueu a tothom que es forma un judici propi. Els que són més llestos que ells són jueus. Si s'adonen que un nen és intel·ligent, llavors li donen pa amb aiguardent. Li fan beure vi amb sucre, per tornar-lo ximplet. Perquè no abandoni els pares quan siguin vells. Perquè no deixi el poble. Perquè mai no s'atreveixi a anar més enllà de la taverna. Perquè odien a tothom que no és com ells. Els que pensen. Els que especulen. Els que volen una altra cosa. Els que se'ls ocorre voler qualsevol cosa. Els que tenen una estrella al front -diu la mare.
   - Jo tinc una estrella al front? -pregunto a la mare.
   - En tens una, tresor. Príncep blau meu. Tu no te la veus, però jo sí -em diu. I després a cau d'orella-: Els pagesos tampoc la veuen, només la senten. "
(Pàg. 138-139)
"Un cop vam tenir un dia feliç. Me'n recordo. Fèiem la recollida de la pruna.
   Un àngel va passar pel poble. Tothom es preparava per a la collita de la pruna. Les branques dels grans arbres començaven a esquerdar-se pel pes. Com l'any passat, van tornar a aparèixer els pilars que es reolzaven sobre les parets posteriors dels barrastrals. Després de rumiar-ho llargament, l'avi va decidir col·locar-los sota les branques corbades perquè s'aguantessin. En aquells dies devia arribarr l'àngel, quan sota la pell pruïnosa i blava de les prunes la carn es tibava. Als matins dels primers dies de tardor, hi corrien algunes gotes de rosada. Qui tocava aquesta capa pàl·lida i translúcida, hi marcava una ditada.
   A mesura que les prunes maduren, se´ls estova la carn. Les clàudies comencen a flairejar, la carn de les prunes de Beszterce es va tornant melosa, les santa rosa s'amaguen enrogides darrere de les fulles i les prunes cagarindes, que són dolces com la mel, són les millors per fer pàlinka. L'àngel mateix també era blau. Alguna cosa de color blau cel s'hi entreveu sota la pell, com si el fred sempre li fes petar de dents i aquest tremolor li produís l'estrany color. La cara també havia agafat un matís blavós i a la pell li havien aparegut petites taques de pell seca. Tenia el cabells llargs i li queien rinxolats. Al costat de l'orella se li cargolava un rínxol solitari.
   No en podíen saber res segur, llevat que venia d'alguna part de l'est. No havia arribat sol, perquè només deuria tenir deu anys, com nosaltres. Va aparèixer a la nostra aula sense que ens n'adonéssim. Llavors això no era sorprenent perquè enmig del desgavell habitual del principi de curs a primers de setembre no hi vam parar esment durant molt de temps. Va desaparèixer tal com va arribar. Va deixar enrere una ombra fresca per molt de temps. M'era familiar, però no sabia per què. Només més tard em vaig adonar que em recordava el meu germanet. Tenia la cara com la del Petit quan dormia. Quan vaig tornar a veure aquesta blavor en el rostre del germanet, ho vaig comprendre tot. "
(Pàg. 229-230)
"[...]
   Quan vaig començar a anar a l'escola ja coneixia les lletres, però no me les estimava totes. Hi havia lletres que em molestaven. Per això no volia llegir les paraules que contenien aquestes lletres. M'agradava la ca minúscula i m'agradaven les paraules en què sortia. Però en fa por la ca majúscula. També la jota, perquè significa jueu. Em sobresalto quan veig la jota. Llavors faig veure que llegeixo en veu baixa o que no sé llegir. "
(Pàg. 232)

Molt recomanable. Dur, però. Tan ben escrit que fa mal llegir-lo. Preciosa, i molt treballada, la traducció. No puc dir res més.

divendres, 5 de febrer del 2016

Paris-Austerlitz | Rafael Chirbes



Paris-Austerlitz
Rafael Chirbes
Anagrama





Els mitjans de comunicació i l'editorial anuncien Paris-Austerlitz com a novel·la pòstuma. Diuen que és una novel·la que l'acompanyava des dels anys 90 i la va enllestir uns mesos abans de morir. Després els crítics han dit que potser no està ben acabada, que el seu final és brusc (segurament per la certesa que tenia de no tenir temps per a fer-ho). Potser sí, però és un desenllaç molt adient amb la trama d'aquesta breu novel·la).

La publicitat diu: "Després de Crematorio i En la orilla, arriba ara Paris-Austerlitz". I cal dir que és una novel·la que no té res a veure amb les anteriors. Aquesta no tracta d'aquesta societat nostra corcada i corrupta, sense espai per a l'esperança, ni de les relacions familiar tan crues d'En la orilla. Aquí està la crònica d'una relació amorosa entre un jove pintor de Madrid i un obrer ja major de París. Una relació completament asimètrica.

Una narració dura, molt dura, la qual ens mena a constatar que l'amor no ho és tot (ni de bon tros!), que l'amor no serveix per a véncer l'edat, les diferències socials i econòmiques, el dolor, la malatia...

Gens recomanable per als que estan en hores baixes, o passant una situació complicada en una relació. Chirbes ens diu que no hi ha espai per a l'esperança.

EL CRIT DE L'OCELL DOMÈSTIC. Maksim Óssipov

El crit de l'ocell domèstic
Maksim Óssipov
Club Editor ed.
2016
221 pàg.
Traducció d'Arnau Barrios





Viure a Rússia és molt dur, pel fred i pel que ha quedat després de tanta mala política. Però, sobretot, per la ruina moral que ha quedat al país, multiplicada per la corrupció i per la seva exagerada addicció a la beguda.

Un doctor (també escriptor i que és l'autor d'aquest llibre que comentem) Maksim Óssipov, té un visió privilegiada des de la seva consulta. Ens presenta un conjunt de contes que són retrats de personatges enfrontats a la vida trista que els hi ha tocat; que a qualsevol altra país seria una existènica normal però que a l'antiga URSS és molt absurda, pel llegat i l'herència de tants anys de comunisme aplicat a la vida diària.

El relat del torneig d'escats és genial explicat des dels dos punts de vista; el del viatge en tren, que és el primer del recull, ja és simptomàtic del que vindrà després; el de la gitana parla de perjudicis i del desplaçament que porta al protagonista als Estats Units (que en el llibre hi surt un parell de vegades i USA sembla que sigui el premi, l'alliberació...). El relat que explica el metge en primera persona i després es converteix en la vida del seu pacient és literatura dins literatura...

Tots són molt bons!
Maksim Óssipov, és tot un descobriment!
(Potser seria de la mateixa nissaga que en Doblatov per la tristesa i un cert destí tràgic que tenen els personatges dins l'absurditat d'un sistema que els encerca i els asfixia).
Al mateix temps, sembla que no passi res, però sí que passa; perquè són contes de metxa llarga (que mentres vas llegint sembla que la metxa vagi cremant) i de tant en tant passen coses i són molt bons.
Sobretot perquè té un to especial i molt magnètic, però tristons... Que suposo que és la vida russa.

Visca aquest debut de Óssipov i felicitats per l'aposta que fa Club Editor ed.

dijous, 4 de febrer del 2016

Els germans Burgess | Elizabeth Strout



Els germans Burgess
Elizabeth Strout
Traducció de l'anglès de Marta Pera Cucurell
Mirmanda. Edicions de 1984


Elizabeth Strout ens va sorprendre amb Olive Kitteridge, una mena de novel·la feta amb contes que giren al voltant de la protagonista Olive (algun d'ells només la tocaven de manera tangencial). Ara arrodoneix una veritable novel·la al voltant de la família Burgess (mare, filla, dos fills, nebot, les seues parelles o ex...).

I dic veritable perquè ja no són històries que podrien ser contes solts. Ací Strout va despullant i disseccionant els mateixos personatges des de l'inici de la narració, amb una evolució profunda dels mateixos que va sorprenent-nos a cada instant; amb uns temes ben definits: la solitud de les persones, la difícil relació familiar, els secrets familiars, el racisme en una societat ben tancada (els nouvinguts i els de sempre), les relacions de poder, les aparences i les ganes d'aparentar socialment... Uf!, i més.

L'argument és ben senzill: tres germans viuen separats fins que els torna a juntar una gamberrada del fill de la germana. El xic ha llançat un cap de porc a la mesquita de la comunitat musulmana somali, en plena oració, i han d'anar-hi els dos germans per defensar-lo i fer-li costat a sa mare.

Tot narrat amb molta força i amb el seu peculiar estil senzill, quan s'haja acabat la novel·la trobarem a faltar aquests personatges, malgrat els seus defectes i les seues misèries (tan quotidianes i tan humanes!)

Si Olive Kitteridge et va agradar, aquests Germans Burgess et deixaran entusiasmat. Molt i molt recomanable.

dilluns, 1 de febrer del 2016

INCREÍBLEMENTE SIMPLE. Ken Segall

Increíblemente simple
La obsesión que ha llevado a Apple al éxito
Ken Segall.
Gestión 2000 ed.
2012
249 pàg.
Traducció d'Ana García Bertrán





Ken Segall va ser un dels creatius de l'equip que va crear les campanyes de publicitat més llegendàries de l'empresa informàtica Apple.

Va estar a moltes reunions amb el llegendari Steve Jobs i de fet, aquesta experiència i la seva relació amb ell, és el que li serveix per escriure  aquest "Increíblemente simple" que com el seu nom indica és el gust per la simplicitat que l'empresa de la poma a portat fins a l'extrem; amb tots els seus productes i en la seva manera de fer a tots els nivells de la seva organització

Steve Jobs va aportar a Apple la seva personalitat obsesiva i un gust estètic particular que combinat amb la seva intuició pels ordinadors i la informàtica per a tots els públics va servir-li per revolucionar el mercat dels productes tecnològics i, al mateix temps, canviar-nos la vida a tots els usuaris.

Com Steve Jobs enfocava les reunions, com pensava els productes, com imaginava el disseny, com pensava el marketing...
Sempre des d'una absoluta simplicitat, sense recargats barroquismes.
El less is more com a filosofia de vida, a tots els nivells.