Szilárd Borbély
Els desposseïts
Traducció de l'hongarés de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó
Edicions del Periscopi, 2015

"[...]
   - Però per què diuen «jueu pudent»? -li pregunto.
   - Perquè per a ells són jueus tots els que no moriran aquí, on van néixer. Els que marxaran del seu costat, els senten diferents. Els que no són com ells, senten que fan pudor d'estranger. Només suporten els de la seva espècie. Qui marxa és un traïdor. Qui és diferent, també. I qui vol ser diferent, també. Tracten de jueu a tothom que es forma un judici propi. Els que són més llestos que ells són jueus. Si s'adonen que un nen és intel·ligent, llavors li donen pa amb aiguardent. Li fan beure vi amb sucre, per tornar-lo ximplet. Perquè no abandoni els pares quan siguin vells. Perquè no deixi el poble. Perquè mai no s'atreveixi a anar més enllà de la taverna. Perquè odien a tothom que no és com ells. Els que pensen. Els que especulen. Els que volen una altra cosa. Els que se'ls ocorre voler qualsevol cosa. Els que tenen una estrella al front -diu la mare.
   - Jo tinc una estrella al front? -pregunto a la mare.
   - En tens una, tresor. Príncep blau meu. Tu no te la veus, però jo sí -em diu. I després a cau d'orella-: Els pagesos tampoc la veuen, només la senten. "
(Pàg. 138-139)

"Un cop vam tenir un dia feliç. Me'n recordo. Fèiem la recollida de la pruna.
   Un àngel va passar pel poble. Tothom es preparava per a la collita de la pruna. Les branques dels grans arbres començaven a esquerdar-se pel pes. Com l'any passat, van tornar a aparèixer els pilars que es reolzaven sobre les parets posteriors dels barrastrals. Després de rumiar-ho llargament, l'avi va decidir col·locar-los sota les branques corbades perquè s'aguantessin. En aquells dies devia arribarr l'àngel, quan sota la pell pruïnosa i blava de les prunes la carn es tibava. Als matins dels primers dies de tardor, hi corrien algunes gotes de rosada. Qui tocava aquesta capa pàl·lida i translúcida, hi marcava una ditada.
   A mesura que les prunes maduren, se´ls estova la carn. Les clàudies comencen a flairejar, la carn de les prunes de Beszterce es va tornant melosa, les santa rosa s'amaguen enrogides darrere de les fulles i les prunes cagarindes, que són dolces com la mel, són les millors per fer pàlinka. L'àngel mateix també era blau. Alguna cosa de color blau cel s'hi entreveu sota la pell, com si el fred sempre li fes petar de dents i aquest tremolor li produís l'estrany color. La cara també havia agafat un matís blavós i a la pell li havien aparegut petites taques de pell seca. Tenia el cabells llargs i li queien rinxolats. Al costat de l'orella se li cargolava un rínxol solitari.
   No en podíen saber res segur, llevat que venia d'alguna part de l'est. No havia arribat sol, perquè només deuria tenir deu anys, com nosaltres. Va aparèixer a la nostra aula sense que ens n'adonéssim. Llavors això no era sorprenent perquè enmig del desgavell habitual del principi de curs a primers de setembre no hi vam parar esment durant molt de temps. Va desaparèixer tal com va arribar. Va deixar enrere una ombra fresca per molt de temps. M'era familiar, però no sabia per què. Només més tard em vaig adonar que em recordava el meu germanet. Tenia la cara com la del Petit quan dormia. Quan vaig tornar a veure aquesta blavor en el rostre del germanet, ho vaig comprendre tot. "
(Pàg. 229-230)

"[...]
   Quan vaig començar a anar a l'escola ja coneixia les lletres, però no me les estimava totes. Hi havia lletres que em molestaven. Per això no volia llegir les paraules que contenien aquestes lletres. M'agradava la ca minúscula i m'agradaven les paraules en què sortia. Però en fa por la ca majúscula. També la jota, perquè significa jueu. Em sobresalto quan veig la jota. Llavors faig veure que llegeixo en veu baixa o que no sé llegir. "
(Pàg. 232)

Molt recomanable. Dur, però. Tan ben escrit que fa mal llegir-lo. Preciosa, i molt treballada, la traducció. No puc dir res més.