dijous, 11 de febrer de 2016

El Calze - Jordi Romeu

Jordi Romeu
EL CALZE
Editorial Tres i Quatre, 2015


Si un calze és una copa on els sacerdots consagren el vi quan diuen missa, en Jordi Romeu ha fet del seu primer llibre una copa on consagrar la seva saviesa i el seu bagatge personal.  El Calze és una delícia per nosaltres els lectors, impossible d’etiquetar,  no és un assaig perquè hi ha emocions, encara que sigui subcutànies,  no és un diari ni unes memòries perquè hi ha molta informació històrica, literària,  geogràfica, política... no és una novel·la perquè no hi ha ficció ni un relat de conjunt i no és una guia de lectura però recomana moltíssims llibres.

Quan obres la primera plana i inicies la lectura mentalment  t’instal·les en una butaca còmode i l’autor es projecta dins del teu cap i et fa una conferència d’erudit sobre l’Europa de l’Est, però que quedi clar que no és una assaig, sents la seva veu, la cadència del seu parlar, les seves paraules t’abdueixen i et deixen la boca oberta, no només per la qualitat del què està escrit sinó per la màgica manera de teixir de l’autor.  
  
El llibres està dividit en tres parts, la primera  “El Calze”, retrata la ciutat de Praga a partir del local anomenat amb el mateix nom,  i ho fa des de les experiències viatgeres de l’autor just quan va caure el mur de Berlín i les successives visites,  ens retrata la ciutat, la seva gent, el seu entorn geopolític i emocional, ens fa passejar mentre llegim a Bohumil Hrabal, a Milan Kundera, a Jaroslav Hasek i el seu bon soldat Sveijk, ens parla de Marx, del Gólem, de Jan Hus, d’Elias Canetti, del gueto jueu, del comunisme,  de Tomàs Pàmies, de la caiguda del mur o d’un règim incapaç d’entendre la Primavera de Praga, de Delibes, ens parla de Txecoslovàquia, de la seva pròpia infància...  en parla de tot, com si ho fes sense cap intencionalitat, en poc més de cinquanta pàgines en fa un retrat polític i literari de la ciutat, tan ben fet  i amb una aparent, només aparent senzillesa.

“Al final, però, el vaig arribar a tenir a les mans tantes vegades que me’l vaig comprar, el vaig començar a llegir i ja no vaig poder parar. Va ser el primer llibre que em va fer riure sorollosament. la manera de fer i les trifulgues de l'Sveijk, aquell ésser insignificant, rodanxó i amb una capacitat descomunal d’ingerir begudes alcohòliques, em va fer riure a cor que vols. Ah, i de bel·licista, res de res.

Per això, només d’entrar a la taverna em vaig sentir com a casa en veure la caricatura del rabassut soldadet bohemi sorgida de la ploma del dibuixant Josef Lada...”


Continua amb una segona i curta part anomenat la Iaiona, quatre retrats de senyores grans o molt grans, quatre fotogrames que ajuden entendre tota una època, i que ens permet als lectors saltar de l’antiga Txecoslovàquia a l’antiga URSS. Quatre retrats tan deliciosos i tan idonis per explicar-nos la transformació de l’Europa de l’Est durant tot el segle XX,  la decadència i la crueltat d’un sistema polític que malgrat partir d’una ideologia idíl·lica la seva posada a la pràctica va esdevenir terrible en moltíssims aspectes, fent una especial incidència en la barbàrie que van suposar els gulags, i tot plegat focalitzat en quatre figures femenines. De la lectura d’aquesta part  es dedueix que l’autor es podria també dedicar a la ficció, perquè malgrat no són històries fictícies, té la capacitat  de fer-nos volar la imaginació.

“El somriure franc i amable que, de tant en tant, es dibuixa al seu rostre en rebre els visitants, tot i deixar entreveure un fil d’esperança, d’oposar una aparença de dubte al seu destí, s’esvaeix massa de pressa per poder eradicar la convicció a qui la mira que la vida continuarà, fins a la fi dels seus dies, mostrant-se cruel a aquesta dona prematurament envellida. Per això mateix, els seus bells ulls, d’una transparent blavor, expressen tristor.”


La tercera part que té per títol “Llibre de lectures”  és senzillament fascinant, quina habilitat en portar al lector d’un lloc a l’altre, dels llibres als llocs, dels llocs a la política, de la política a les persones, de les persones a les anècdotes... Comença per La marxa de  Radetszky de Joseph Roth, i a partir d’ell ens apunta el declivi dels grans imperis, ens fa passar per  Vilafranca del Penedès i per la ciutat dels Sants, per explicar-nos els costums sobre la prostitució de principi de segle XX, un altre tipus de declivi, amb humor i intel·ligència,  fa coincidir a Miquel Llor amb Joseph Roth i aquest amb Kusniewicz i tornem a saltar, per tant, cap a l’est i d’Hongria passem a Transsilvània i al Dràcula de Bram Stoker, sobretot per explicar-nos  què suposava per les mirades de principis del segle passat  l’exotisme d’orient, de l’ignot,  l’alteritat cultural, que de fet és el que es transmet al llarg de tot el llibre, i aprofita per introduir l’alteritat religiosa, que més endavant tornarà a reempendre.  Fins i tot trobem a Donna Leon, no des d’un punt de vista literari sinó més aviat d’una posada de pota de la gran dama del crim, perquè en una de les seves novel·les fa una desafortunada descripció i generalització de les dones de l’Europa de l’Est, i és evident que la senyora Leon no sabia que en Jordi Romeu llegiria aquest frase i la disseccionaria de la manera com ho fa. I saltem a l’Istanbul que va meravellar a Flaubert  i que tan bé ha descrit Orhan Pamuk, el què va ser, el què hagués pogut arribar a ser, el què és...  l’alteritat feta ciutat, orient, occident, els musulmans i els rumis (cristians ortodoxes), els turcs i els kurds, la vella Constantinoble,  la nova Turquia.  I ens fa anar fins a la Rússia de Tolstoi,  per intentar esbrinar qui són els nostres, l’alteritat altra vegada, dins i fora de casa, fins i tot a Roda de Ter, amb Els convidats d’Emili Teixidor i on l’autor, en Jordi Romeu, tornarà a fer una elegant filigrana per entrellaçar-lo amb El roig i el negre de l’Stendhal  i  els ascensors socials.  I tornem a Tolstoi perquè ens expliqui a través d’Ivan  Ílitx  la hipocresia de les relacions humanes, de les mentides correctes.  Sandor Márai li serveix per explicar-nos Polònia o com determinades persones o grups de persones esdevenen repetidament vassalls d’altres grups, i finalment  amb  Czeslaw Milosz els lectors viatgem fins a Lituània on de manera meravellosa ens parla de ritus pagans versus religió catòlica.

“Orient és l’exòtic i, a vegades, el somni secret mai no acomplert, el punt de fuga, un lloc remot que s’assembla a la idea de paradís perdut on fer realitat tots els somnis impossibles de materialitzar en la moderna, codificada, rígida, artificiosa i neuròtica societat industrial. Orient és el punt de fuga, l’exaltació de la natura, al sensualitat i el misteri, l’abolició del soroll i del temps.”


Alteritat, alteritat va repetint sotto voce l’autor, perquè de fet ja comença el llibre amb una cita de Boris Pasternak “L’home no viu en la natura sinó en la història” i tots sabem que la història s’escriu a cop de conflicte i no és escrita pels vençuts, sempre pels altres... i acaba la darrera part del llibre amb una cita d’Elias Canetti “Per motius inexplicables, una frase, una paraula, es converteix en una font d’energia” doncs això, “El Calze”  ens dóna als lectors quantitats ingents d’energia, també de deures, perquè al final hi ha la llista de totes les lectures esmentades.

O sigui... lectura ultra recomanada...  i dues llistes de regal, la de les lectures no fetes i la d’indrets a visitar.


2 comentaris:

  1. Anna,

    Molt bona entrada!

    ResponElimina
  2. M'ha agradat moltíssim aquest llibre, Anna. Com dius tu, és inclassificable (i enriquidor).

    ResponElimina