Maksim Óssipov
Club Editor ed.
2016
221 pàg.
Traducció d'Arnau Barrios
Viure a Rússia és molt dur, pel fred i pel que ha quedat després de tanta mala política. Però, sobretot, per la ruina moral que ha quedat al país, multiplicada per la corrupció i per la seva exagerada addicció a la beguda.
Un doctor (també escriptor i que és l'autor d'aquest llibre que comentem) Maksim Óssipov, té un visió privilegiada des de la seva consulta. Ens presenta un conjunt de contes que són retrats de personatges enfrontats a la vida trista que els hi ha tocat; que a qualsevol altra país seria una existènica normal però que a l'antiga URSS és molt absurda, pel llegat i l'herència de tants anys de comunisme aplicat a la vida diària.
El relat del torneig d'escats és genial explicat des dels dos punts de vista; el del viatge en tren, que és el primer del recull, ja és simptomàtic del que vindrà després; el de la gitana parla de perjudicis i del desplaçament que porta al protagonista als Estats Units (que en el llibre hi surt un parell de vegades i USA sembla que sigui el premi, l'alliberació...). El relat que explica el metge en primera persona i després es converteix en la vida del seu pacient és literatura dins literatura...
Tots són molt bons!
Maksim Óssipov, és tot un descobriment!
(Potser seria de la mateixa nissaga que en Doblatov per la tristesa i un cert destí tràgic que tenen els personatges dins l'absurditat d'un sistema que els encerca i els asfixia).
Al mateix temps, sembla que no passi res, però sí que passa; perquè són contes de metxa llarga (que mentres vas llegint sembla que la metxa vagi cremant) i de tant en tant passen coses i són molt bons.
Sobretot perquè té un to especial i molt magnètic, però tristons... Que suposo que és la vida russa.
Visca aquest debut de Óssipov i felicitats per l'aposta que fa Club Editor ed.
només per la portada ja sembla un llibre interessant!
ResponEliminaGràcies, Toni, una recomanació de deu...
ResponElimina"Jo em passo més i més estona estirat: de nou se m'ha despertat la set de llegir, sense objectiu, sense guany, de nou m'he posat a aprendre versos de memòria. Vaig a l'edifici de l'estació, esmorzo, intercanvio quatre paraules amb els del teatre, m'assabento de les notícies i cap a la llitera a llegir."
(pàgines 194 i 195)
un llibre molt bonic, va ser un dels que va caure per sant jordi, a partir d'aquesta recomanació. Un llibre per llegir amb un somriure tot i la seva tristor de fons. Em fa gràcia que en parleu ara, el tenia a la mà per prestar-lo demà a una amiga. L'he obert per la pàgina 195 i he recordat l'episodi de les ulleres, sí, era només una mica més enrere a la 205
ResponEliminaA mi em va impressionar com està narrat i la forma d'enllaçar totes les històries, que, al cap i a la fi, en són una sola. Una manera de narrar molt original.
ResponElimina