diumenge, 19 de febrer del 2017

QUE ME QUIERAS

Que me quieras
Merrit Tierce
Blackie Books ed.
2017
192 pàg.
Traducció al castellà de Zulema Couso


"...todos cargábamos con lo nuestro. Estábamos rotos. Todos íbamos cuesta abajo..."


És una novel·la tant al·lucinantment bona, però tan
devastadora com una bomba atòmica, aquesta "Que me quieras" de la jove autora americana Merrit Tierce.

Una jove cambrera i mare soltera que treballa llargs torns, per oblidar la seva soletat s'aboca al sexe i les drogues.
Però hi ha molta humanitat en aquesta història amb un personatge principal molt inovidable, que porta una vida devastadora buscant el dolor per combatre un altre tipus de dolor.

"Que me quieras" és turbadora alhora que rara i dura. I segurament és la novel·la que millor descriu la vida dins un restaurant. L'abans, la tempesta d'un torn ple de taules i el després... Les vides d'aquestes persones (també tenen sentiments) que et serveixen durant una estona i llavors ja no els tornes a veure mai més, però amb vides que segueixen quan acaben els torns.

És una novel·la que funciona perquè amb el sexe com element tant important de la trama; el sexe és explícit, però no és exhibicionista ni gratuït. A estones t'encogeix però també està plena de llum (per exemple la filla és sempre com un àngel...) o l'escena delirant i molt tronxant de la màquina de fotos...

Un descobriment aquesta autora. Té llum, electricitat i vida.
"Que me quieras" és tant bona i necessària, que fa mal!! No la llegiu perquè no podreu parar de recomanar-la!

"El cumplimiento de la Ley de Murphy me enseñó a ser supersticiosa, Nunca decía Parece que va a ser una noche tranquila, seguro que cerramos pronto porque la sección de fumadores se llenaba de repente. Los fumadores tardaban una eternidad. No había manera de despachar esas mesas porque no tenían prisa. Fumaban antes de pedir. Siempre tomaban entrantes y copas. Fumaban tras los entrantes. Siempre pedían postre. Su cuenta también era mayor pero no compensaba porque se quedaban tanto rato que podrías haber atendido a tres mesas de veinticinco dolares en lugar de una de cuarenta, aunque los fumadores dejaban mejores propinas..."

dilluns, 6 de febrer del 2017

Nefando - Mónica Ojeda

Mónica Ojeda
NEFANDO
Candaya, 2016


Una novel·la profunda, literàriament i temàtica.

L’autora, joveníssima,  escriu com els àngels, anoteu el seu nom MÓNICA OJEDA, perquè en sentirem a parlar,  i és valenta, molt valenta. 

Una immersió en el submón virtual – deep web – per explicar-nos,   que existeix i és molt més proper del què imaginem, molt més real del què ens pugui semblar. La foscor existeix, la crueltat existeix, la maldat existeix, l’horror existeix, la pederàstia, l’abús... existeixen... les víctimes també. 

Però no ho explica, així, linealment, no, ella ens col·loca, com a lectors, davant de fotogrames, de testimonis, d’entrevistes, de fragments d’una novel·la, de cròniques de joc, fins i tot de dibuixos. Ens obliga a traçar una línia que veiem que ens porta directe al precipici, una línia poètica que permet que puguem continuar passant les pàgines, una línia asèptica, que permet guardar les distàncies emocionals,  malgrat el relat ens convulsioni.

El mal existeix i les víctimes també, molt més a prop del què pensem. L’autora ens sacseja, ens diu estigueu amatents, això passa, arreu, i no som capaços de veure-ho, i ho fa des d’una escriptura tan bella que el contrast fa feredat.

“Yo quería escribir la historia de una mujer cuyo único propósito en la vida fuera el de encaranar el dolor de todas las mujeres del mundo”

“Los poemas no són agradables, al menos no los que son Buenos. La poesía que verdaderamente vale la pena es la que te deja caer. Imposible no salir quebrado de eso.”

“Solo los gemidos eran más importantes que el silencio: los gemidos fuertes como su respiración. Abrió las piernas y llevó su mano hacia su eje narrativo”

Aquí trobareu més informació de la darrera gran proposta de Candaya 


#Microressenya

divendres, 3 de febrer del 2017

Em dic Lucy Barton | Elizabeth Strout


Em dic Lucy Barton
Elizabeth Strout
Traducció d'Esther Tallada
Edicions de 1984


Després de l'enlluernadora Olive Kitteridge i d'Els germans Burgess (més redona com a novel·la), ens arriba aquesta Em dic Lucy Barton, més lleugera i curta.
Primerament hauríem d'explicar per a comprendre bé els llibres de l'Strout quin és el seu mètode d'escriptura: Ella mateixa explica que primer de tot tria un tema o fil conductor, després cada dia escriu un capítol, un fragment sobre el tema, tot utilitzant els personatges que primerament ha predefinit; una vegada ha acabat d'escriure aquests petits fragments, intenta ensamblar-ho tot en una història. És per això que, de vegades els seus llibres semblen contes units per un fil conductor; i en aquesta novel·la tot està una mica descompensat i sense un final clar, que remata amb una frase final que pot servir per a qualsevol història: "Tot el que és la vida em fascina".

La trama és molt senzilla: una dona que està hospitalitzada durant uns dies, als anya 80 (l'època de la sida més virulenta) rep la visita de sa mare, qui li contarà històries de persones, relacions i episodis de la infantesa; sa mare que havia estat vint anys sense veure's i sense comunicació mútua. A partir d'ací, la Lucy també repassarà la seua vida i els seus sentiments. I ja està, senzillesa i simplicitat.s

Tanmateix, sense ser un gran llibre, a mi, m'ha despertat molts sentiments, i ha tret de mi records de la meua infantesa que estaven ocults.