Les quatre cambres del cor | Anaïs Nin

 

 

Les quatre cambres del cor
Anaïs Nin
Ferran Ràfols Gesa
LaBreu Edicions
Barcelona, 2021
 

Les quatre cambres del cor, és una novel·la que transcorre al París dels anys trenta, protagonitzada per la Djuna, en Rango i la Zora. Una novel·la amb forts components  autobiogràfics, en la que la Djuna, és la mateixa Anaïs Nin, en Rango, el poeta peruà Gonzalo Moré, que a la novel·la és de Guatemala, i la Zora la seva dona, la ballarina Helba Huara. L’autora publica la novel·la l’any 1950, una vegada finalitzada la intensa relació amb en Moré.

La Djuna, una jove bohèmia avesada a les nits parisenques, cau rendida als peus d’un exòtic guitarrista convençuda que es tracta d’un gitano que va escampant música, passió i alegria “(...) bevien les pocions i les herbes dels camins oberts, el xivarri de la llibertat, la droga del lleure i la mandra.” Malauradament en Rango no és un home lliure. Està casat amb la Zora, una ballarina malalta per la que ha hagut de renunciar a una vida de músic nòmada, i que troba en la Djuna el seu oasi particular. Ella li obrirà el cor i llogarà una barcassa al mig del Sena per acollir-lo emocionalment i físicament. “Sempre que veiem algú que gosa ser el que no vam gosar ser nosaltres ens en sentim responsables.”

L’Anaïs Nin a través de les seves obres crea un univers propi, d’amor i d’afectes, on cada persona és una estrella, i cada història forma una constel·lació en si mateixa. Un univers amb un ritme propi, un bressoleig, els moviments del riu, els de la passió, els del patiment, els de la plenitud, els del desencís. Utilitza la seva història per explicar les complexitats de les relacions afectives. Les quatre cambres del cor, són les del cor de cada una de les persones que ens deixarem atrapar per la seva lletania, són les cambres d’una barcassa, les dels somnis, les de les pors. “(...) la Djuna tenia a dins una fam de recer que en Rango no podria satisfer ni atènyer mai amb ella.”

Celebro molt cada vegada que LaBreu publica una nova traducció d’en Ferran Ràfols, d’un llibre de la Nin, i insisteixo en el traductor, perquè considero que en l’escriptura de la Nin hi ha molta part que no és estricament paraula, i que ell sap traduir perfectament.  Les quatre cambres del cor forma part de la sèrie Ciutats de l’interior composta per cinc obres, de les quals LaBreu ja havia editat Un espia a la casa de l’amor i El laberint del Minotaure. Novel·les que formen un contínuum en l’obra i l’imaginari de l’autora, i en les que és molt agradable anar descobrint les connexions que teixeix entre elles.

“La Djuna havia volgut una vida de desig i llibertat, sense comoditats però amb la naturalitat dels fets màgics, sense luxes però amb la bellesa, sense seguretat però amb plenitud, sense perfecció però amb moments perfectes (...)”.

Llegiu-lo, llegiu-la i deixeu-vos enamorar i bressolar.

 

El colibrí | Sandro Veronesi

 

Sandro Veronesi

El colibrí

Traducció de Pau Vidal
Editorial Periscopi, 2020

En Marco era tan menut que la seva mare l’anomenà colibrí. El colibrí, o picaflor, és aquell ocell petit i fràgil que mou les ales rapidíssimament per mantenir-se al mateix lloc i poder alimentar-se del nèctar de les flors. En Marco finalment va créixer, potser gràcies al tractament que li van acabar fent, però no va deixar de fer batre les ales fins al final del seus  dies. I no va ser per alimentar-se sinó per fer de puntal dels altres. Un puntal col·locat damunt de la sorra d’una platja, inestable i inexplicablement ferm. Un puntal discret i, alhora, essencial en la vida de tots els personatges que va descrivint-nos.

No és una novel·la de format clàssic, més aviat és un jardí de flors per on acompanyem al colibrí per anar filant totes les peces de la seva vida, algunes flors són cartes que en Marco escriu al seu amor, d’altres són correus electrònics escrits al seu germà per desmuntar el pis dels pares, d’altres un narrador ens explica el què va passar, d’altres són diàlegs, etc. Peces diverses que, a bon ritme, ens van portant endavant i enrere de la seva vida, per conèixer-la tota.

Dotat d’una sensibilitat que li permet observar i comprendre els estats anímics dels qui l’envolten. Marcat per la desgràcia de la mort prematura de la germana, i la manca de felicitat dels seus pares com a parella, que condicionen la seva manera d’entendre la vida i la relació amb les dones que estima. Dedicat a la cura dels altres, tant professionalment com personalment. És l’home que no defuig la desgràcia, el que es queda a la vora dels pares i els vetlla, i és qui cria a la seva la seva filla. En definitiva, el relat de tota una vida d’un home normal, com tants d’altres, amb les seves caigudes, peculiaritats i desgràcies, com la de tants altres.

Veronesi sembla voler mostrar la importància de les estructures afectives, que no vol dir les tradicionals, la de les ferides emocionals, i sobretot la força interior que davant situacions límit et permet continuar movent les ales. I malgrat tot el què explica no és un llibre trist ni depriment, sí que la nostàlgia hi té un paper important, però també el tenen, i molt, el sentit de l’humor, la tendresa i l’amor.

L'any del mico i Auguris d'Innocència | Patti Smith

 

L’any del mico

Patti Smith

Traducció de Martí Sales

Club Editor, 2020

La primavera passada Club Editor va treure L’any del mico de Patti Smith, traduïda per Martí Sales. Ha sigut un regal poder llegir a la cantant, la poeta, la fotògrafa, l’artista completa. L’autora, que escriu amb una prosa que toca l’ànima com ho fa la seva veu, punyent i sensible, ens explica el seu particular 2016, l’any del mico segons el calendari xinès. L’any en el que celebrà els seus setanta anys. “M’adono que ja no corro tan ràpid i que la meva percepció del temps sembla que s’estigui accelerant.”

Un llibre en el que ens convida a acompanyar-la en el seu viatge particular, suturant realitat i somni. Un any en el que suma pèrdues de persones estimades, que comença en una UCI amb Sandy Pearlman, que continua amb la malaltia de Sam Shepard. L’any que va morir la princesa Leia, i que en feia 20 que havia perdut al seu marit. Un any que políticament la sacseja, la irrupció del populisme de Trump, les injustícies, arreu, contra els més febles, etc. Un any ideal per evadir-se somnis enllà. “Alguns somnis no són somnis en absolut, sinó un altre punt de vista de la realitat física.”

Ens fa viatjar pels EUA, de costa a costa, per Mèxic, Lisboa, fins a l’Ayers Rock a Austràlia. Deixant-nos amb la sensació que és ella qui fa el lloc, ella i la relació màgica, i al mateix temps tan terrenal, que estableix amb les persones i amb l’entorn. Ens explica els seus referents, des de l’Alícia fins a Rimbaud, de Marc Aureli a Bolaño, i tants d’altres. Un llibre il·lustrat amb les seves pròpies polaroids, en el que l’art plàstic i visual també hi és molt present. “Tot era tan a prop, els raigs de sol, la dolçor, la sensació d’un temps perdut per sempre.”

Però fou un alabatre de l’editorial LaBreu qui ens va oferir el primer tast, poètic, de l’autora en català. Una primavera abans, la del 2019, van publicar “Auguris d’innocència”, traduïda per, la també poeta, Laia Malo. Obrint-nos la porta a l’imaginari, sensible, profund, místic i lliure de Patti Smith. El dolor de la pèrdua, la de la seva parella, la dels pares, la de la infància. La reivindicació. El dolor de la humanitat per tanta injustícia. La relació amb la religió, la seva espiritualitat present en tot, des de la flor fins a la pregària explícita. I l’amor, infinit. “I mai més/serà tan acurada la visió/que els somnis poden/produir sang/un camí espinós/embrossat d’ales.”

Auguris d'innocència

Patti Smith

Traducció de Laia Malo

LaBreu Edicions, 2019

La drecera | Miquel Martín i Serra

Miquel Martín i Serra
La drecera
Edicions del Periscopi, 2020
148 pàgines

La drecera és una novel·la deliciosa, com els àpats que prepara la mare del protagonista a la gran cuina que fa de cor del relat. Els ingredients són un vailet que explica la seva vida, en ple despertar adolescent, i un Empordà, encara rural, que inicia la seva transformació per esdevenir la comarca tal i com ara la coneixem. La cuina és la del xalet, la segona residència d’una família adinerada de Barcelona, i el protagonista i narrador, el fill de la parella que té cura de la casa, i dels seus propietaris quan hi fan estada.

La gràcia i, alhora, la clau, és l’aparent senzillesa de la mirada del xicot que va deixant la infància a cada paràgraf del llibre. Una mirada fresca, que va fent-se conscient de les diferències socials, de les maneres de viure, de la pertinença, i del canvi constant al què estem sotmesos. Les vicissituds de la família propietària són una finestra a un món totalment diferent al seu, amb uns problemes i una manera d’afrontar-los que se li fa llunyana i sovint incomprensible. Un món que malgrat ser-li aliè anirà imposant-se, transformant el seu territori, provocant la desaparició d’una forma de vida, i de les persones que la conformaven.

Un petit viatge iniciàtic on el camí podria ser, precisament, la drecera del títol, i l’heroi el seu narrador. Les proves que haurà de superar són les que, en bona part, la majoria vam haver d’afrontar durant la joventut: l’amistat, el despertar sexual, l’enamorament, la decepció i el dol. L’admiració i el reconeixement de la saviesa de qui sap escoltar la natura, i l’entén, com en Pitu del Mas d’en Bou. En definitiva les experiències que la vida va obsequiant, i que es van acceptant sense ser conscients de tot el què acabaran suposant en el creixement de cadascú.  

En Miquel Martín, autor consolidat, té un escriure riquíssim, d’aquells que et sedueix i et captiva fins al final. Un periple proper, humil i tendre, que et transporta a l’Empordà, però també a la pròpia infància. Una forma d’entendre els camins i les dreceres que, sense mapa, vam anar fent. Un nou encert d’Edicions del Periscopi.

 

 

Boulder | Eva Baltasar

                                                                    

Eva Baltasar

Boulder

Club Editor, 2020

145 pàgines

Boulder és la segona novel·la de la trilogia que Club Editor ens prometia a la contraportada de Permagel publicada el 2018. Dos anys ens han fet esperar per tornar a fruir de la prosa d’Eva Baltasar. Boulders, ens explica, són les grans roques solitàries que hi ha a la Patagònia i el sobrenom de la protagonista, una dona solitària que navega mars i que de sobte és cridada pel cant d’una sirena sueca. Enamorada deixa la solitud i les onades per anar a viure amb ella a Reykjavík, ja ho diuen que l’amor mou muntanyes, i de fet, d’Islàndia en diuen el país de la felicitat.

Però si vam gaudir amb Permagel va ser, entre d’altres coses, per la intensitat de la seva protagonista, i el desig a l’encetar Boulder és tornar a encarar-nos amb les contradiccions humanes, reflectir-nos en miralls deformants que ens interpel·lin. I no decep gens, al contrari, l’autora ens demostra, novament, la seva capacitat de crear personatges femenins immensos, que t’obliguen a expulsar algunes de les creences dicotòmiques que portem incorporades de sèrie. M’agrada la literatura que fa reflexionar, que sacseja, que allunya del paisatge emocional habitual. La novel·la confirma que l’excepcionalitat és tan subjectiva com allò que cadascú considera normal.

 La prosa de l’autora és brillant i captivadora. La primera persona en la que està escrita i el temps verbal, sempre en present, et pren la mà i t’arrossega. Com llegir un diari anònim trobat per casualitat, un llegir ruboritzat per l’entrada no pretesa en la intimitat d’algú altre, el sexe, els desitjos, les pors, els somnis. La poesia és present en cada frase del llibre, i fins i tot sorprèn la combinació de cruesa d’alguns pensaments i la bellesa dels mots amb els que es descriuen.

 És un llibre sobre la llibertat individual, sobre la soledat volguda, sobre la complexitat dels afectes, sobre les renuncies implícites i explícites en l’amor i la necessitat de respecte cap a l’altra persona i cap a una mateixa. Són cada vegada més nombroses les escriptores que trenquen els clixés literaris de la feminitat, i exploren, per exemple, maternitats complexes, desitjades o no. En aquest sentit és un privilegi per la nostra literatura comptar amb la potent veu d’Eva Baltasar. Dones i homes, us recomano aquesta lectura voraginosa i poètica, un illot on espeteguen les onades d’un mar bell i embravit.

"La sostinc fins que se m'empassa els dits i deixa que la mà els segueixi i faci un puny plegat com un cor boig. L'amor em baixa pels braços i la percudeix. Si m'aturo, tremola. Si la perdo m'insulta. Satisfer-la és com saldar un deute de sang."

"Sóc una ballarina pèssima,no tinc sentit del ritme ni cap interès en moure el cos en coordinació amb un altre fora de l'àmbit específic del sexe, però la voluntat d'un nadó és una i sencera, sap com aixecar-ho i demolir-ho tot, bastir i enderrocar muntanyes."

Cos | Olga Tokarczuk

Olga Tokarczuk
COS
Traducció de Xavier Farré
:Rata_ 2019
371 pàgines

Olga Tokarczuk és la guanyadora del Nobel de literatura de 2018, concedit la tardor passada, just quan la sempre encertada editorial :Rata_ treia la traducció de Flights al català, Cos. És un llibre que, com el cos, agrega diferents parts per esdevenir un ésser amb entitat pròpia. Un esquelet, amb els seus òrgans, el seu sistema nerviós, el seu sistema arterial, la seva musculatura. On els lectors som dins d’una càpsula que entra al torrent sanguini i el va recorrent minuciosament. Sense fronteres entre la part física i la part intel·lectual, saltant d’un hemisferi a un altre, d’una orografia terrestre a una d’intrapersonal, intentant cartografiar l’existència, la vida, i la mort.

La vida, en la novel·la és el moviment, “Qui domina el món no té poder sobre el moviment.”, el viatge. Els gran aeroports com a cors del món, punts de confluència de les grans artèries, que fan bategar l’ésser i l’impulsen d’un lloc a un altre, superant la idea del lloc, del temps, de la pertinença. La psicologia del viatge, la seva filosofia, la seva anatomia i la de l’ésser humà, la persona que viatja, cadascuna tan diferent i alhora tan igual, en un món hiperconnectat, on la tecnologia ens permet ser arreu i enlloc.

Hi ha un fil que sutura totes les parts d’aquest Cos, una veu en primera persona que viatja, encuriosida per l’estudi de les rareses, de tot allò que surt de la normalitat. Que sota el lema “Veure és saber” pelegrina per museus i gabinets de curiositats, on l’obra d’art és el cos humà, i la seva la conservació. Relats que ens parlen de la curiositat, del descobriment del taló d’Aquil·les, del dolor fantasma de les parts del cos amputades, de l’exhibició com a peça de museu del cos dissecat d’Ángelo Soliman. Textos que també exploren les pors, la pèrdua, l’envelliment, la malaltia, el final de la vida.

Qui la llegeixi que no hi busqui una novel·la d’estructura clàssica, ni un mer entreteniment, és un llibre per llegir amb llapis a mà, per subratllar. Una amalgama de contes, opinions, mirades, anècdotes que busquen la profunditat, la reflexió, un sentit al fet de moure’s arreu, de la necessitat de conèixer el món on vivim, el cos en el què vivim, l’anima humana.

"I jo, en la meva ingenuïtat juvenil, em vaig posar a descriure els llocs. Quan després hi vaig tornar, als llocs, quan vaig intentar agafar aire i embriagar-me amb la seva presència intensa, quan de nou vaig intentar parar l'orella cap als seus murmuris -vaig patir un xoc-. La veritat és terrible: descriure és destruir."

"Després, van saber pels islandesos que no els hauria passat res: per a gent perduda com ells la terra sabia descobrir els seus mugrons càlids. Se'ls havia de xuclar amb gratitud, i beure'n la llet. Pel que sembla, tenien gust de llet de magnèsia, la que es ven a les farmàcies per a l'acidesa i la cremor d'estómac."

Guillem | Núria Cadenes

Núria Cadenes

GUILLEM

Amsterdam, 2020

Guillem és el nou llibre de Núria Cadenes, una novel·la de no-ficció en la que ens explica la injustícia de l’assassinat de Guillem Agulló i del judici que es feu als seus botxins. Núria Cadenes, escriptora, periodista, activista i llibretera, va patir també, el tracte injust del sistema policial i judicial. La seva experiència vital, sumada a la seva  gran destresa escrivint, la fan la persona ideal per denunciar a través de la literatura l’assassinat del jove Guillem. 

L’autora no ha escollit el camí del relat fàcil, sinó que ens ofereix peces perquè la història l’anem filant els lectors i les lectores. I cal reconèixer-li el mèrit immens de fer una novel·la combinant petits bocins literaris, retalls de premsa, paraules de la família, dels amics, fragments de documents d’origen divers, de veus, temps i registres diferents. I ordenar-los amb la gràcia justa perquè al ser llegits ens en fem una composició sencera en la que tot flueix perfectament, i en la que l’autora ha obviat expressament la seva opinió i els seus sentiments, deixant que sigui la nostra consciència la que opini, la que s’emocioni, la que plori de ràbia, d’indignació i de tristesa.

Gran creadora d’atmosferes, Núria Cadenes denuncia una realitat que va durar molts anys a la ciutat del Túria, la impunitat i quotidianitat de la violència exercida per neofeixistes, la por de qui era o pensava diferent dels qui imposaven brutalment la seva ideologia o la seva moral. Ens mostra que darrera aquesta violència física n’hi havia una d’estructural exercida del sistema judicial, per les forces d’ordre públic, per la investigació policial, per l’statu quo polític i poders fàctics, i alimentada per part de la premsa local. I ens recorda que van haver-hi més víctimes, i que, encara ara, el malson continua amb l’assetjament que la família, i entorn més íntim, pateix des de l’assassinat de Guillem.

Us recomano llegir l’obra de Núria Cadenes amb el desig que, a més a més de gaudir d’un exercici literari magnífic, es conegui amb profunditat un dels episodis més foscos de finals de segle passat. Al capdavall una de les maneres de fer justícia a en Guillem Agulló i a la seva família i amics, és no oblidar mai que el van assassinar, als divuit anys, per motius ideològics. 

Siberia. Un año después | Daniela Alcívar Bellolio

Daniela Alcívar Bellolio

SIBERIA. UN AÑO DESPUÉS

Editorial Candaya, 2019

  

Sibèria significa  la terra adormida, adormida com en Benjamín, el fill de de la Daniela Alcívar, “abrigado de vida”, diu ella, entre les estepes, on tot brilla, no hi ha ningú, tot és blanc, tot és silencio. “Tengo miedo a la soledad y a la posibilidad de perderme”

La regla, el cicle menstrual, l’embaràs, el naixement, el postpart, la lactància, la quarantena, el retorn del cicle menstrual, la menopausa, la absència de la regla. Muntanyes russes hormonals i, conseqüentment emocionals, que “només”  vivim nosaltres, les dones, que sempre han sigut silenciades, tapades, dissimulades. Si a això, li sumem el dolor d’un avortament, o el de la mort gestacional o de  la neonatal,  la muntanya  russa esdevé un volcà, como el Pichincha, un dels testimonis silenciosos del dolor de l’escriptora. Un volcà de dolor, d’incomprensió, de buit. “Yo aún cuento el tiempo en semanas”.

El llenguatge és estremidor, parir és “donar a llum”, un fill sempre significa abundància, “venen amb un pa sota el braç”, donant  per fet que, sempre, tot embaràs arriba a bon port. No hi ha baixa maternal després de parir  un nadó que no sobreviu, la societat calla, no t’anomena mare, encara que hi hagi hagut un part, o una cesària, i es facin fer la recuperació a la planta de neonatologia de l’hospital. És encara en alguns llocs, ha sigut, i esperem que deixi de ser arreu, un mode de violència exercida contra les dones, sovint per nosaltres mateixes, no reconèixer el dolor, el trauma, les conseqüències dels desequilibris hormonals, la tristesa després de parir i  sense ningú a qui bressolar  (La mitjana de morts perinatals, a casa nostra, se situa entre el 5 i el 6%.) 

Daniela Alcívar, ens relata la sensació impúdica de la nuesa viscuda en una excursió en veler, i ens quedem amb aquesta incomoditat que més endavant se’ns repeteix, multiplicada, quan descriu  la nuesa impúdica de ser només un cos en un llit d’hospital, un cos que manipulen, que netegen, i al que premen els pits per treure quatre gotes de llet, un cos violentat pel sistema, por la mort, i per la vida.  “Como la certeza de que nacemos todos los días ataviados de nuestras querencias y nuestros recuerdos, con la valentía involuntaria que viene con el descubrimiento de la violencia estúpida de las cosas.”

A l’inici de la novel·la, en plena recuperació física i emocional, moment en el que la vida forçosament és grisa i mancada d'il·lusió, ens mostra la seva decepció respecte la literatura superficial, una literatura de dosis justes, de to afectat, que tracta sobre misèries, coses petites,  i la relaciona amb els seus sentiments del dolor profund de la pèrdua. A aquest tipus d’escriptura jo hi afegiria la que sí que parla del dolor de l’absència però buscant la compassió, manipulant el sentiment. En canvi, en aquesta novel·la, Siberia, l’autora no és autocompassiva, ni busca la compassió del lector, diria que de buscar alguna cosa, busca comprensió, la dels altres, la pròpia, la de la pèrdua ja sabem que no existeix. I aquesta és, des del meu punt de vista, la veritable literatura del dol, del dolor emocional, la que el reconeix i busca la mirada de l’altre per confortar. Al capdavall no hi ha amor sense dol, o el que vindria a ser el mateix, no hi ha vida sense pèrdua.

El llibre traspua el pes de la culpa derivat de les creences i valors heretats,  podem escoltar com el zumzeig de l’abella viva que va enterrar sota  terra quan era petita, es converteix en una de les seqüeles físiques de l’experiència de la mort del seu fill. També llegim, entre línies, com es desempallega d’aquesta culpa inexistent, i com, a poc a poc, recupera el gust per la vida.  També el trencament de la creença en la compensació, en la simetria: davant la mort només queda  “la vida inhumana y caprichosa”.

És una novel·la molt visual, postals de paisatges, de llocs, que van de la mirada generosa de l’entorn, integrant-lo en el cos de la novel·la,  al detall minúscul d’una flor, o d’una fulla, que es mou amb el vent. I malgrat ella manifesta que defuig de l’ús de la metàfora, la potència d’alguna de les imatges que vesteix a través de les paraules ens mostra una escriptora plena de poesia.  Imatges, que a més a més de paisatges, inclouen moments viscuts amb amistats, amb amants, amb la família, i amb els animals que també formen part de la seva vida, tot plegat acaba formant un àlbum que esdevé l’objecte que flota i l'ajuda a sobreviure al naufragi.

L’autora escriu molt poc del desenllaç,  ens parla de l’embaràs, de la il·lusió, de les expectatives, del passat, dels seus pares, i ho fa amb valentia, “Mi padre me enseña todavía hoy la textura impar de la que están hechos los afectos”, dels avis, dels seus estius, dels seus amors i dels seu amants, del sexe, de les seves amistat. Ens descriu els seus braços buits, la seva cicatriu, la línia fosca del seu ventre. Ens descriu l’absència, el buit que a Siberia ho ocupa tot, i  que en Un año después continua ocupant-ho quasi tot, per què de no fer-ho encara ho consideraria una traïció. “Pensar que para cada cual el mundo tiene una carga única y particular, para cada cual el peso propio es infinito, trágico e inabarcable.(...). Y no hay desamor posible, ni enamoramiento ni expectativa ni amantes: en eso pienso con desaliento.”  Però, ella mateixa es diu que no hi ha traïció possible, perquè el record esdevé part del seu cos, l’integra per poder tornar a tenir espai, per poder tornar a somriure, a riure, a estimar.

Daniela Alcívar Bellolio, gran escriptora, gran dona, immensa persona, ha après que la vida no té narrativa, no té cap guió, no té cap sentit més enllà de la capacitat d’estimar i de meravellar-se per tots els detalls, per minúsculs que siguin, que la vida ens regala. Confio, de debò, que el seu llibre esdevingui un clàssic en la literatura del dol, perquè, sense pretendre-ho, bressola tots els buits que ens omplen les mans.

“(...) en la desgracia más cerrada está latiendo el empeño loco de la vida, esa marea arbitraria, esa fuerza indiferente que va arrasando y sacudiendo todo a su paso, le dije.”

Teoria general de l'oblit | José Eduardo Agualusa

José Eduardo Agualusa
Teoria general de l'oblit
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2018

Vaig agafar el llibre de la lleixa de la Biblioteca convençuda que agafava el que havia ressenyat i recomanat Il cavaliere, és a dir, La societat dels somniadors involuntaris, del mateix autor.  Ja em passen aquestes coses, em quedo amb la idea, i quan entro a la biblioteca o a una llibreria i veig la portada d'un llibre dins meu es fa una connexió, sovint errònia. Està clar que la connexió és l’autor, però amb més oblits que somnis, he de dir que m’ha semblat una meravella.

Teoria general de l’oblit, explica la història recent d’Angola,  des de la independència fins al final de la guerra civil, explicada a través d’anècdotes o escenes que van fent una trama al voltant del personatge principal que és una senyora portuguesa que queda aïllada a Luanda.  Parla del país, de les lluites fratricides, del colonialisme i les seves seqüeles, però també de la condició humana davant la clausura, la por, la soledat,  la violència, la crueltat,  la innocència, i  de la humanitat. Ho fa amb personatges tendríssims, amb d’altres espavilats, i amb algun de molt malvat.

Un altre encert d’Edicions del Periscopi, traduït per Pere Comellas.

Un altre autor que passa a la llista dels estimats, i afegeixo La societat dels somniadors involuntaris a  la pila de les properes lectures.

“He sigut feliç en aquesta casa, certes tardes en què

el sol em venia a veure a la cuina. M’asseia a la taula.

El fantasma venia i em posava el cap a la falda.

Si encara tingués espai, carbó i parets disponibles,

podria escriure una teoria general de l’oblit.

M’adono que he transformat tot el pis en un immens

llibre. Un cop hagi cremat la biblioteca, un cop m‘hagi

mort, només hi quedarà la meva veu.

En aquesta casa totes les parets tenen la meva boca.”

Ciutat del Mal | Jaume C. Pons Alorda

Jaume C. Pons Alorda
Ciutat del Mal
Angle Editorial, 2019

Apoteòsica, bestial, sorprenent, ben lligada i recosida, combativa, angoixant, divertida, desorbitant, intrigant, que t’atrapa i no et deixa anar, et sotraga i et fa ballar, et gira i gira i quan t’atures no recordes si eres en una rondaia mallorquina o en una escena de Blade runner.  Una distopia farcida de realitat, o una realitat farcida de fantasia.  

M’agradaria entendre’n totes les referències, perquè és evident que n’hi ha un tou, però de fet no és necessari per gaudir-la. He rigut llegint, he rigut intentant explicar-la, però no és una novel·la còmica. Com a les bones peces  dramàtiques hi ha sentit de l’humor, però tampoc es tracta d’un drama. Té morts, misteri i intriga, però no és una novel·la negra. Hi ha atracció, desig i sexe, però no és una novel·la eròtica. Hi ha reflexió i crítica política, cultural, literària, existencial, etc. però evidentment no és un assaig, ni una crònica, malgrat estar plena de vida.  

Són tres històries explicades alhora, que acaben confluint, en un crescendo d’intensitat, de ritme, de formes, de colors, i d’ais, ois i uis,  formant el gran cercle jaumecponsalordísiac, envoltat, com no podia ser d'altra manera, d’un halo poètic, i d'un llenguatge riquíssim i creatiu. En definitiva, una illa màgica en un mar desencantat.

Un desig: Escoltar en Jaume C. Pons Alorda llegint-la en veu alta.

Tastets:

"Llavors va ser quan es va instaurar una literatura oficial que no era digna d'anomenar-se literatura: textos oprimits, panteixant en l'angoixa, subratllats per l'angúnia del que pogués tenir lloc, atribolats en el neguit, instaurats en l'asfíxia. Quedaven aliances rebels, però, que escrivien no amb por sinó al contrari, amb provocació, a veure qui la deia més grossa. No podien aparèixer en els circuits de poder, feien la seva guerra civil des de les editorials mínimes, fins i tot des dels pamflets fotocopiats, sense segells ni distribució, i que a poc a poc anaven passant de mà en mà entre les persones enteses, més aviat iniciades. I entremig d'aquestes dues opcions, una tercera, escriptures sense por però tampoc amb afany d'incomodar, una literatura que sí que es podia venerar com a tal pel que tenia de trascendent, d'imaginatiu, de volat i de senyoria, tant lingüística com imaginativa. Però, per evitar la neocensura, també aquests llibres es varen haver d'amagar, per si de cas."

" O el professor Nit, que explicava que el món s'extingueix per tornar a crear-se, i així en totes les coses, des de les més grans fins a les més petites, i que hi ha dins de cada persona quelcom immune, insepultable, insurrecte: la voluntat, muda i inalterable, ella és l'única capaç de transitar els anys, els cicles, els retorns innumerables, imparables."

"De fet, sempre he pensat que les ciutadanes i els ciutadans que vivim a la Ciutat som hostes rars, hostes que en realitat no han estat mai convidades ni convidats aquí, però aquí estem, i per això la nostra situació a la Ciutat, i al món, és provisional. Perquè no podem encaixar amb el que ens envolta. En realitat no pertanyem enlloc. D'aquí el trauma, la incomoditat. Com la ferida latent d'intentar entrar en un lloc on no hi ha més espai. De fet si hi penso detingudament, sols podem encaixar bé amb una cosa, i aquesta cosa és la transitorietat. Tenim un nom i aquest és Precarietat. Per això aquesta Ciutat s'omple de criatures, de personatges, de races, de desastres i d'angoixes, la Ciutat s'amara de capes i capes i capes de desesperada batalla per veure com s'aprofiten les diferents pells i les diferents textures i els diferents materials. Per veure si podem acabar justificant, tasca impossible, les nostres injustificables peripècies. "

El marit gos | Yoko Tawada i L'amic | Sigrid Nunez

                            

                                   

M’agrada quan els llibres que llegeixo s’interelacionen, ja sigui  per temes, pels noms dels protagonistes, per la musicalitat, per l’emoció que em produeixen, pel què sigui. Em considero una buscadora de misteris, senyals i símbols., que després no em serveixen per res més que per sentir-me afortunada per haver sabut trobar els dos caps d’un mateix fil.

Aquests dos llibres no tenen res a veure, no. Un és un recull de tres contes, l’altre una novel·la, un és d’una escriptora japonesa, l’altra d’una nord-americana. Però és que la Yoko Tawada, viu a Alemanya des dels 22 anys, i la Sigrid Nunez és filla de mare alemanya i de pare panameny d’origen xinès. Ho sé, no és ben bé el mateix, però m’agrada pensar que d’alguna manera les atmosferes dels dos es toquen, encara que sigui ínfimament.

“L’amic” de la Sigrid Nunez és un dol per un amic que s’ha suïcidat, i que li ha deixat el seu gran danès en herència, i de fet és una declaració d’amor cap a l’amic, i cap al gos, i cap a la literatura, i també podria ser un tractat sobre la soledat i sobre l’amistat i sobre les maneres d’estimar. És una novel·la urbana, molt de NY, té un aire que reconeixem, que hem begut a les sales de cinema, a les series, a la música, als llibres que hem llegit d’altres escriptors de la ciutat.

“El marit gos”  és el títol d’un dels tres contes que composen el llibre de la Yoko Tawada, tres contes protagonitzats per dones especials, que estan com fora de lloc. Tres contes sobre soledats, sobre relacions humanes, estereotips, diferències, inseguretats, conformisme. Tres contes en els que també  passegem per la ciutat, per una alemanya, per dues de japoneses.  Tres contes amb el toc aquell que té la literatura japonesa, aquella aproximació des d'un altre angle, i tant difícil de descriure, a la part més íntima o emocional.

Us recomano molt els dos, i us confesso que, malgrat m’hi he esforçat, no tenen res a veure, més enllà del protagonisme femení, de soledats i de marits que no existeixen.

fragment de L'amic i punt de trobada.

Històries de calendari | Bertolt Brecht

Bertolt Brecht
Històries de calendari
Traducció de Feliu Formosa
Adesiara, 2018

Recull de poemes, odes, relats, cròniques, diaris... amb els que Brecht ens apropa a figures històriques com  Sócrates, Juli César, Buda, Giordano Bruno, i d'altres, o a esdeveniments històrics, i també a personatges, aparentment, de ficció com el senyor K. Són una delícia, de les que et fan somriure, o pensar, i fins i tot algunes  somriure i pensar alhora, i que et permeten una lectura discontinua, adaptable a la falta de temps o de les que s'insereix còmodament entre les altres. 

"¿En què treballa?", li van preguntar al senyor K. El senyor K. va respondre: "Tinc molta feina, estic preparant el meu pròxim error."

"El matí de la batalla, Sòcrates s'havia preparat per a la sagnant contesa tan bé com va poder, mastegant ceba, cosa que, segons l'opinió dels soldats, infonia valor als combatents. El seu escepticisme en molts terrenys motivava que s'inclinés a la        credulitat en molts altres terrenys; estava en contra l'especulació i a favor de l'experiència pràctica, i per això no creia en els déus, però sí en la ceba. (...)"

L'estilita - Uri Costak

Uri Costak
L'ESTILITA
Amsterdam, 2019


Un llamp fa caure l'estàtua del cavaller Italo Rodari del petit poble de Gyors de la  Montagne, al cap de pocs dies, un home s'instal·la a dalt de la columna buida. 

No cal explicar massa més, un relat llarg o una novel·la molt breu, un homenatge al conte i a la fantasia, a la bondat i a la llibertat. També una crítica a la societat del consum i a la política mediocre.   Una lectura sense massa pretensions, aparentment,  que t'atrapa perquè entra dolçament, perquè el respecte i la bondat ens agraden, perquè no entenem les actituds que busquen just al contrari, ni la seva instrumentalització i sobretot, perquè encara ens agrada ser una mica ingenus.

Per passar una bona tarda a la fresca i acabar amb un somriure, apte per a totes les edats. 

"El temps no era important. L'espai, malgrat la seva insistència a moure's d'un lloc a un altre, tampoc. Es deixava portar i vivia amb tot allò que li donava la vida, allò que bonament li proposaven els dies i els astres. 
Alegre.
Confiat.
Atent.
També ingenu.
Per aquesta raó, encara més viu. 
Si sentia que havia de menjar, buscava aliment, i cada dia en necessitava menys. Si sentia que havia de dormir, cercava també un racó on descansar. Si els parracs amb els quals es vestia ja eren inservibles, demanava alguna cosa de roba i no li importava ni els colors ni els materials.
Cada instant el portava a un altre. I així, a poc a poc, any rere any, mes rere mes, dia rere dia, cada vegada més lentament, es va anar acostant, prim i esfilgarsat, a la petita plaça Major de Gyors de la Montagne, a dalt de la columna del cavaller Italo Rodari, on finalment va parar."

Claus i Lucas | Agota Kristof

Agota Kristof

CLAUS I LUCAS

Trad. de Sergi Pàmies

Amsterdam,  2019

Amsterdam ha recuperat la trilogia d’Agota Kristof traduïda per Sergi Pàmies, i per tant,  és un moment immillorable per llegir-la. 

L'any 2012, el "nostre" cavaliere va publicar la ressenya del llibre "La analfabeta" d'Agota Kristof, confesso que no vaig arribar a llegir-lo, però que el nom de l'autora, el llibre i la referència a Claus i Lucas ja no ha desaparegut mai del meu imaginari. Altres persones també me l'havien recomanat, afegint sempre: “mai he pogut oblidar aquells bessons”  i és cert, no en surts indemne de la lectura.  


Poc es pot explicar a qui no l’ha llegit, perquè precisament la sorpresa és un dels factors clau de la trilogia, la sorpresa pels personatges, per la manera com estan explicats, per la manera de descriure, poques paraules, frases curtes, que diuen molt, que expliquen molt. Una escriptura que et deixa petjada  perquè escapa del convencionalisme ètic i moral, tot i que de fet està ambientada  en un país ocupat pels nazis i, per tant, és possible que el que es critiqui indirectament, sigui precisament,  l’execrable  convencionalisme imperant en aquell moment.  Uns bessons, criatures, que formaran part, per sempre, de la memòria dels horrors, tipus les bessones de “El Resplandor”,  un algoritme de fredor, perversió, tendresa, innocència gens innòcua, supervivència i una moral més que particular.

Hi ha moltes maneres d’explicar l’horror de la segona guerra muncial, i  El gran quadern, la primera part de la trilogia, n’és una, allunyada dels caps de batalla i dels camps de concentració, l’horror de la misèria i de les dificultats de de les vides dels civils,  infants, gent gran, dones.  En aquest primer llibre s’explica la infància dels germans Claus i Lucas,  la seva vida a casa de la seva àvia en un petit poble de frontera ocupat pels nazis. Narrat en primera persona pels dos germans,  i de debò que cal virtuosisme per narrar una història a dues veus i que no grinyoli, i l’efecte és just al contrari, pràcticament imperceptible i alhora és un dels elements claus per fer el relat tant impactant.

La segona novel·la és La prova, la separació dels bessons. La vida d’un dels dos,  que es fa càrrec d’una criatura tan particular com ells, per suplir, probablement el buit deixat per l’absència del germà, i superar d’aquesta manera la prova de la separació.  Narrada en tercera persona,  ens permet veure com en Lucas es fa home i intenta encaixar ell, i el nen que cuida, en una societat que ha passat de l’ocupació nazi a l’ocupació soviètica .

I finalment La tercera mentida, on suposadament l’altre germà, torna al poble de gran, i explica la seva vida, narrat, altra volta, en primera persona.  El títol d’aquest darrer ja indica que l’autora  juga amb nosaltres, els lectors, hi juga emocional i literàriament, des del principi i fins al final.  El fil conductor, prim però ferm, dels tres llibres, són els quaderns, i les seves vicissituds,  on els bessons van deixar escrites totes les seves experiències de quan eren petits.

La por del cel - Fleur Jaeggy

Fleur Jaeggy

La por del cel

Editorial Les Hores, març 2019  

Traducció d’Anna Casassas i Figueras

  

Set relats que tenen en comú el cel com a destí, també podria ser l’infern, si creguéssim en una cosa o altra, és a dir, un desenllaç fatal. Set relats que es deixen llegir ràpid si portes posat un filtre  de tolerància a la crueltat, i deixes el propi concepte de bé i mal fora de la lectura, però aquest és un dels elements que dota d’idiosincràsia al llibre, la combinació d’esglai i poesia.

La lectura és amena i ràpida, gràcies, imagino al tipus d’escriptura,  frases curtes i contundents que t’encaminen fins a la vora del penya-segat a cada relat, com entrar en un bosc fosc  on ja vas veient que el camí, bucòlic, es va complicant i no hi ha cap clariana per parar i agafar forces, pujades sostingudes d’aquelles que castiguen per arribar a un cim on l’única manera de baixar és llençar-te pel precipici. Sens dubte hi ha humanitat ens els personatges, i aquesta és la gràcia, la complexitat humana portada cap als extrems.

La grandesa de l’autora es percep en la capacitat de saber transmetre en tots els relats, una atmosfera freda, que d’alguna manera també et protegeix del contingut, una molt meritosa capacitat descriptiva, perquè en poques paraules ets capaç d’imaginar-te els llocs i l’entorn on succeeixen els fets i, sobretot els personatges, que són capaços de sorprendre’t en diferents sentits, fins i tot, oposats.

Bona feina de traducció d’Anna Casassas perquè la lectura és fluïda i t’embolcalla i no et deixa fins que tanques la darrera pàgina. O sigui, bona recomanació per a qualsevol tarda de festiu en la que necessiteu remoure una mica l’ànima i alhora gaudir de bona literatura. A mi m’ ha suposat la descoberta d’una autora i d’una editorial.

“Al començament, quan feia pocs dies que els pares havien desaparegut i la pèrdua era fresca, en sentia les veus. Les veus del pare i de la mare. El gelat de préssec a taula. Els gerds, les groselles, el morat dels nabius. Les veus en dialecte, lentes i  monòtones. Les roses grogues del jardí portaven cicatrius.”

“A part de pansir-se, les flors no poden fer res més, no pas diferentment dels éssers humans. Les flors, en competició amb els morts, estan impacients per tornar-se pols descurada, pensava la vella. Els morts saben què fer de les flors abandonades sobre làpides. Saben com recompensar la persona que els ha portades. Saben venjar-se de les ofrenes. Si no els agraden. Poden agrair una pregària inútil. O un penediment. No hi ha res que tingui tanta força com el que és va.”

“Es juraria que tots els cònjuges pensen en la mort de l’altre. En cada pensament afectuós s’hi amaga un pensament assassí, una ploma.”

  

El dolor | Marguerite Duras

Marguerite Duras

El dolor

Traducció de Blanca Llum Vidal i Arnau Pons

LaBreu, 2019

El dolor és la primera part del llibre, el diari que Marguerite Duras va escriure mentre esperava, desesperadament, la tornada del seu marit dels camps de concentració. 

“El dolor” fa mal, ella diu que no recordava ni haver-ho escrit, es publicà per primera vegada quaranta anys després.  La vida mai s’atura, i el cervell recol·loca les emocions passades de manera que no t’impedeixin continuar vivint, s’incorporen els fets en el bagatge conscient, però les emocions viscudes en aquells moments, tanta desesperació, tant  de dolor, tant de patiment, s’atomitzen amb el dolor dels altres, i acaben amagades en llibretes col·locades al fons dels armaris, i en el bagatge inconscient.

Malauradament estem avesats a llibres, poemes, fotografies, quadres i films que ens expliquen l'horror, la vida dels camps de la mort, de les deportacions, dels trens, de les tortures, de les cambres de gas, de la guerra. De l’alliberació, de les fugides, de la supervivència. La particularitat d’aquest text és que mostra els dies que van haver-hi entre l’arribada de l’exèrcit aliat a l’Alemanya nazi, als camps de  concentració, la rendició d'Alemanya, i la tornada a casa dels supervivents o la confirmació de les morts. Dies i  setmanes d’una angoixa permanent, d’alegries i tristeses col·lectives, i sobretot íntimes.

El dolor també és fer-se conscient del procés de deshumanització sofert per les víctimes dels camps de concentració, l’arribada de no-cossos, la lenta recuperació, l’esperança i la desesperança. Cal llegir, cal recordar, cal fer-ne pedagogia, cal mirar als llocs on encara es cometen barbaritats, cal estar amatents i actius perquè que no passi, perquè no torni a passar.

La segona part del llibre és un recull de cinc històries de la mateixa època, alguna real i d’altres imaginades, unides pel fil dels esdeveniments que varen marcar aquells dies, des d’una relació de l’autora amb un home al servei de la Gestapo, la tortura d’un delator, l’atracció envers un milicià confinat, el desconcert d’un estranger fora de lloc i un conte breu sobre una nena jueva a qui els pares van lliurar a una veïna per salvar-la de l’horror. Tots són textos que commouen, que sacsegen, que situen.

Llegir a Marguerite Duras és un plaer, el seu ritme poètic i amb un fons tan cru, en fa un plaer més aviat dur, però necessari. Ens apropa als fets des de la vessant més emocional, a les contradiccions, a les necessitats i a les pors més humanes, i alhora des de la vesssant de la dona activista. És una sort que es decidís a publicar el seu testimoni, i que ara el puguem llegir en la nostra llengua gràcies a la traducció de Blanca Llum Vidal i Arnau Pons,  i s’afegeixi a la resta de propostes, sempre valentes, de LaBreu.  

"Sempre al sofà, a prop del telèfon. Avui sí, entraran a Berlin. Cada dia ens ho anuncien, però avui serà realment el final. Els diaris diuen de quina manera ho sabrem: per les sirenes que sonaran una darrera vegada. La darrera vegada de la guerra. "

"Si es lliga l'horror nazi a un únic destí alemany, i no pas a un destí col·lectiu, l'home de Belsen serà reduït a les dimensions d'un ciutadà regional. L'única resposta que es pot donar a aquest crim és fer-ne un crim de tots. Compartir-lo. Com la idea d'igualtat, de fraternitat. per poder suportar-lo, per tolerar-ne la idea, compartir el crim."

"La nena abandona la finestra i es posa a cantar una cançó estranya en una llengua que no entén. Es mira al mirall. Veu cabells negres i ulls clars. Els ulls són d'un blau molt fosc. La nena no ho sap. Tampoc no sap que des de sempre ha sabut aquesta cançó. No recorda haver-la apresa mai."