El dolor | Marguerite Duras

Marguerite Duras

El dolor

Traducció de Blanca Llum Vidal i Arnau Pons

LaBreu, 2019

El dolor és la primera part del llibre, el diari que Marguerite Duras va escriure mentre esperava, desesperadament, la tornada del seu marit dels camps de concentració. 

“El dolor” fa mal, ella diu que no recordava ni haver-ho escrit, es publicà per primera vegada quaranta anys després.  La vida mai s’atura, i el cervell recol·loca les emocions passades de manera que no t’impedeixin continuar vivint, s’incorporen els fets en el bagatge conscient, però les emocions viscudes en aquells moments, tanta desesperació, tant  de dolor, tant de patiment, s’atomitzen amb el dolor dels altres, i acaben amagades en llibretes col·locades al fons dels armaris, i en el bagatge inconscient.

Malauradament estem avesats a llibres, poemes, fotografies, quadres i films que ens expliquen l'horror, la vida dels camps de la mort, de les deportacions, dels trens, de les tortures, de les cambres de gas, de la guerra. De l’alliberació, de les fugides, de la supervivència. La particularitat d’aquest text és que mostra els dies que van haver-hi entre l’arribada de l’exèrcit aliat a l’Alemanya nazi, als camps de  concentració, la rendició d'Alemanya, i la tornada a casa dels supervivents o la confirmació de les morts. Dies i  setmanes d’una angoixa permanent, d’alegries i tristeses col·lectives, i sobretot íntimes.

El dolor també és fer-se conscient del procés de deshumanització sofert per les víctimes dels camps de concentració, l’arribada de no-cossos, la lenta recuperació, l’esperança i la desesperança. Cal llegir, cal recordar, cal fer-ne pedagogia, cal mirar als llocs on encara es cometen barbaritats, cal estar amatents i actius perquè que no passi, perquè no torni a passar.

La segona part del llibre és un recull de cinc històries de la mateixa època, alguna real i d’altres imaginades, unides pel fil dels esdeveniments que varen marcar aquells dies, des d’una relació de l’autora amb un home al servei de la Gestapo, la tortura d’un delator, l’atracció envers un milicià confinat, el desconcert d’un estranger fora de lloc i un conte breu sobre una nena jueva a qui els pares van lliurar a una veïna per salvar-la de l’horror. Tots són textos que commouen, que sacsegen, que situen.

Llegir a Marguerite Duras és un plaer, el seu ritme poètic i amb un fons tan cru, en fa un plaer més aviat dur, però necessari. Ens apropa als fets des de la vessant més emocional, a les contradiccions, a les necessitats i a les pors més humanes, i alhora des de la vesssant de la dona activista. És una sort que es decidís a publicar el seu testimoni, i que ara el puguem llegir en la nostra llengua gràcies a la traducció de Blanca Llum Vidal i Arnau Pons,  i s’afegeixi a la resta de propostes, sempre valentes, de LaBreu.  

"Sempre al sofà, a prop del telèfon. Avui sí, entraran a Berlin. Cada dia ens ho anuncien, però avui serà realment el final. Els diaris diuen de quina manera ho sabrem: per les sirenes que sonaran una darrera vegada. La darrera vegada de la guerra. "

"Si es lliga l'horror nazi a un únic destí alemany, i no pas a un destí col·lectiu, l'home de Belsen serà reduït a les dimensions d'un ciutadà regional. L'única resposta que es pot donar a aquest crim és fer-ne un crim de tots. Compartir-lo. Com la idea d'igualtat, de fraternitat. per poder suportar-lo, per tolerar-ne la idea, compartir el crim."

"La nena abandona la finestra i es posa a cantar una cançó estranya en una llengua que no entén. Es mira al mirall. Veu cabells negres i ulls clars. Els ulls són d'un blau molt fosc. La nena no ho sap. Tampoc no sap que des de sempre ha sabut aquesta cançó. No recorda haver-la apresa mai."