dimecres, 15 de maig de 2019

Cuántos de los tuyos han muerto | Eduardo Ruiz Sosa



Eduardo Ruiz Sosa
Cuántos de los tuyos han muerto
Ed. Candaya, 2019


“Creo que a veces es la muerte la que nos hace miembros de la misma familia” ens diu l’Eduardo Ruiz Sosa a les primeres pàgines del recull de contes que Candaya acaba de publicar, i és que si una cosa ens uneix als humans és el patiment per la mort de les persones estimades.

A certa edat la majoria dels mortals portem unes quantes absències  al damunt, el dol és un aprenentatge lent, insegur i inacabable, que deixa seqüeles en forma de ferida que s’anirà obrint a base de records i de sumar-hi altres morts. L’Eduardo, però, no fa un recull sentimental de finals, i aprenentatges del dolor, no, al contrari, fa literatura, escull els ingredients:  el declivi, la malaltia, la decrepitud,  els comiats, els finals d’època, les morts inesperades, les amputacions emocionals, la desprotecció que suposa la mort dels progenitors, tota la intimitat de les persones estimades que ja no coneixerem, les desaparicions, la necessitat d’un cos per entendre la mort. La fragilitat, la diferència, la renúncia. Les fugides, la voluntat de comprendre, la mort dels fantasmes, el pes de la mort. La soledat. L’acceptació.

Agafa tots aquests ingredients i els reparteix en onze contes, en els que hi plana la mirada del narrador, més o menys proper, més o menys oblic (que diria ell si estigués fent classe, perquè també és un mestre excel·lent). Onze contes en els que ens explica de maneres diferents el fenomen de la mort des de la mirada del que es queda, el fenomen de l'amputació emocional que suposa perdre a algú del propi univers afectiu. Des de l'intent de comprensió de l’estranya mort de la seva mare, totes les morts són estranyes, però algunes encara ho són més, passant per la de la seva àvia, una mort generacional, la d’una època, la d’un edifici, fins a morts imaginàries. La mort de coneguts o desconeguts, reals o inventats, tant és, que serveixen per vetllar la tristesa, per intentar entendre l’incomprensible, per donar-nos més pistes de les traces del dolor, el de l'ànima. I ho fa amb aquella prosa poètica que ja ens va mostrar a Anatomía de la memoria, amb aquelles frases que no necessiten context per considerar-se autèntiques perles literàries, explicant-nos petits objectes, o arbres, o llocs, situacions o persones. Perquè l'Eduardo no només escriu, l'Eduardo ens explica.

La dificultat és mesurar el ritme de lectura, dosificar les 170 pàgines per gaudir conte per conte. Sí, gaudir, és possible gaudir llegint contes sobre l’absència, sobre la mort, també sobre la vida, la dels que es queden,  perquè no busca la complaença de l’empatia emocional, ofereix la cruesa de la mort, sense escarafalls, sense manipulacions sentimentals, amb relats, reals o ficticis, que endrecen, que interessen, que ajuden a construir-nos i a deconstruir-nos, a comprendre que el sentit que busquem a tot és la pròpia búsqueda, l’inconformisme davant l'efímer de les nostres vides, de les vides dels altres.  I aquí rau la grandesa de l’autor, la capacitat d’emocionar-nos literàriament, de fer-nos créixer com a lectors.


"Somos un cuerpo
              apaleado por arrabales, desnudo, sin esperanza
                        la esperanza la inventan los otros
                        nos la venden o la regalan, felices."


"Siempre llegamos tarde
a la muerte de los otros, dijo alguien."


"(...) me di cuenta del poder que ejercemos cuando nos convertimos en un sustrato que los demás sienten y no logran explicar, me dijo."


"La muerte hay que ensayarla."


       "Es verdad tal vez que los sueños crean el pasado. 
Ni naufragio ni incendio ni derrumbe:
muertes sencillas y reales, sin la parafernalia dramática de los escenarios, los gritos, los huracanes,
        una dureza palpable de almendra y de raíz
el camino de Caitime un prado hacia el sur de la ciudad una bala en el cuello un arrastrarse de sapo por el rumbo de los destinos cerrados donde ya nada crecerá hasta convertirse en recuerdo, porque la muerte mitifica
la muerte nos convierte en palabra
        la carne que se hace verbo
                  objeto de recordación en los otros
esto es aquel hambre
un rostro dientes acaso ojos bien abiertos pero nunca fijos nunca engarzados en un contacto directo la soledad los padres el espacio difuso una niebla alrededor
         un dolor de mordedura
la fisicalidad que no se olvida y que no hace sospechar que el recuerdo inventado es posiblemente un recuerdo vivido."

1 comentari:

  1. Gràcies, Anna, un tema ben difícil que segur ha esdevingut literatura de la bona en mans de l'Eduardo. A la panera de estiu!

    ResponElimina