Fugir era el més bell que teníem | Marta Marín-Dòmine

Fugir era el més bell que teníem
Marta Marín-Dòmine
Club Editor





Confessaré que no m'és fàcil fer una ressenya d'aquesta novel·la (?). I pose l'interrogant perquè aquest llibre està farcit de preguntes, reflexions i bona cosa de disquisicions que acompanyen la narració que pertanyen al gènere de l'assaig; per tal jo li diria novel·la-assaig.

La narradora escriu sobre les memòries del seu pare i ressegueix la seua memòria i la de la família abans i durant la guerra espanyola i la Segona Guerra Mundial, i sembla assumir l'exili i les guerres d'ells. Ja des de la primera línia ens marca quin és el seu destí: "Errar, desviar-se d'un camí, anar d'un lloc a l'altre sense rumb". Reflexiona sobre la tendència i el desig que té d'emigrar, amb la idea de que no estarà mai al lloc que pertoca i on passen les coses.

L'autora ens planteja que es pot heretar l'exili, la guerra, el sofriment, la por. Els records d'un pare poden esdevenir records per a la filla, l'exili dels pares poden convertir els fills en éssers errants amb un moviment perpetu, sempre bagabundejant, sempre amb la maleta a punt.
I ens explica la seua experiència que va veure com els avis i els pares van haver d'empassar-se la derrota i la pèrdua dels ideals.

Com ja he dit la novel·la està plena de reflexions i preguntes, de doloroses vivències, d'extractes del diari del pare, de records seus i d'altres... que se'ns presenta com un tot. La narradora avança i torna per aquesta barreja, elideix matèria, recula i accelera de nou, i no sabem si estem a la fi del llibre o al principi, o si pel contrari hem tornat al punt de partida o d'arribada. Però el relat sempre està al nostre costat i l'assumim com si fos nostre.

Us recomane aquest llibre que ens obliga a reflexionar, no a plorar.