dimarts, 19 de juny del 2018

L'ordre del dia | Éric Vuillard


L'ordre del dia
Éric Vuillard
Traducció del francès de Jordi Martín Lloret
Premi Goncourt
Edicions 62




"El sol és un astre fred. El seu cor, espines de gel. La seva llum, inclement. Al febrer els arbres són morts, el riu queda petrificat, com si la deu deixés de vomitar i el mar ja no pogués empassar més aigua. El temps es paralitza. De matí, ni un soroll, ni un cant d'ocell, res. I llavors un automòbil, i un altre, i de sobte passos, siluetes que no es distingeixen. El regidor ha picat tres cops però el teló no s'ha aixecat". Així comença aquesta crònica novel·lada, els invitats van arribant, el 1933, a una reunió amb Göring i Hitler. Els invitats grans empresaris que donaran ingents quantitats de diners per a la causa nazi, per tal de garantitzar l'estabilitat social que promet el règim: Opel, Siemens, IG Farben, Bayer, Telefunken, Agfa, Varta, Allianz...
Al final de la novel·la trobarem aquestes grans corporacions ocupant encara al s. XXI llocs preeminents en el sistema de poder econòmic alemany. No han patit grans danys, i això que fins i tot algunes van crear fàbriques al costat dels camps de concentració nazis per aprofitar la mà d'obra esclava, i són els hereus els que detenten ara el poder.

La novel·la (amb una prosa destil·lada, pura i concentrada que apenes ocupa  unes 130 pàgines) recrea els escenaris i personatges que protagonitzen els moments més important que precedeixen la II Guerra Mundial des d'aquesta reunió fins a l'annexió d'Àustria a Alemanya.

M'ha cridat molt l'atenció la manera en que està escrita aquesta novel·la, com està contada la història; em sorprèn que l'autor no agafa un protagonista o un fil conductor. Les escenes van succeeixen amb gran naturalitat, i al final resulta un llibre ben llegidor.

Novel·la bella i aclaridora, però terrible, amb una conclusió esglaiadora: El poder econòmic s'adapta a qualsevol ideologia per a no perdre la seua influència; Hitler no va guanyar la guerra però aquells empresaris continuen (discretament) movent els fils de la Història. Diu Vuillard al final del llibre: "No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i esglai."

diumenge, 10 de juny del 2018

Lolly Willowes.- Sylvia Townsend Warner



Sylvia Townsend Warner
Lolly Willowes
Traducció de l’anglès al català de Marta Hernández i Zahara Méndez
Ed. Minúcula, 2016
Col·lecció Microclimes
Fitxa i plimeres pàgines



Microclima (segons la viquipèdia)
Un microclima és el conjunt de condicions climàtiques d'una zona que són diferenciades del clima general de l'àrea que l'envolta. El terme pot referir-se a una superfície de pocs metres quadrats (per exemple un jardí) o ser tan gran com uns quants quilòmetres quadrats (com passaria en una vall).
[Cont.]

Microclimes (segons minúscula)
Petites històries enormes. La vida presentada des del punt de vista d'alguns protagonistes, el món viscut com a peripècies personals, intransferibles, diferencials i, sempre, amb detalls que fan el relat suggeridor, explossiu, entranyable, calentet, agredolç, que farà efecte després d'uns dies...
Una col·lecció prou gaudida a ca nostra (llibres ressenyats).

La Laura (Lolly) és una dona de principi del segle XX que viu amb la seva benestant família fins que, ai caram, el dimoni li suggereix pensar en la llibertat.
Es tracta d'un relat de creixement, encara que la persona que creix ha pujat ja tres o quatre nebots, encara que ha viscut la discutible llibertat de ser una noia rica que no ha hagut d'anar a escola perquè ha pogut aprendre a la seva biblioteca familiar. Encara que sempre ha gaudit d'una autonomia econòmica que fa possible que tinga cuinera mestressa fins i tot havent patit una malversació de la seva renda per part d'un dels seus.

El llibre, una altra vida petita, feta univers.

dimecres, 6 de juny del 2018

Parejas - John Updike




Parejas
John Updike
Traducció d'Iris Menéndez 


Andanzas 250, Tusquets Editors, 1995
467 pàgines  



Updike és un dels grans de la literatura nord-americana. No debades té un parell de Pulitzer de ficció —només hi ha dos autors més que en tenen el privilegi, el PEN i el National Book Award. La Atwood va dir d'ell que cap escriptor havia escrit tantes obres de tanta qualitat durant tant de temps, és clar que ell sempre va dir que no havia fet més ofici a la vida que escriure. A l'altra banda, hi trobem Mailer, que trobava que era l'escriptor preferit dels que no saben res de literatura.
          Aquesta és una novel·la del 68 que arriba per primer cop en castellà el 74 i que jo he llegit en una segona traducció feta al 95 que representa íntegra i sense censura. Podria ben ser. El tractament del sexe és explícit, hi ha més d'una línia que fins i tot a dia d'avui sorprèn quan s'escola de sobte, sense avisar. Resulta natural quan l'estil és així de realista (l'autor no té cap intenció d'espolsar-se l'etiqueta) i en tant que l'acció s'esdevé on i quan s'esdevé. Som en una petita ciutat, aquells suburbis de classe mitjana, en plens seixanta (assistim en directe a la mort d'en Kennedy), la revolució sexual i les noves actituds després de la píndola... Updike crea tot un món i ens permet mirar-lo de prop, al detall, conviure amb aquest cercle promiscu compost per deu parelles joves, probablement casades massa aviat, atrapades entre la rigidesa de les seves creences (la religió és un fet molt present) i una certa desimboltura social que els mena a enredar-se entre ells. Tothom ho sap i ningú sap res. Hi ha l'ajuda de l'alcohol, és clar, i d'una col·lecció de jocs deliciosos i perversos, plens de cinisme, un gavadal de converses mai prou sofisticades ni massa poc. Tot un embolcall únic, uns rituals propis que et fan demanar, sovint, on queda l'amor. 
          L'he trobada una bona novel·la (malgrat que Amis opina que és una de les pitjors de l'autor) però també he de dir que sovint excessiva en les descripcions que estiren les frases, els paràgrafs i les pàgines. Cal dir que hi ha vora quaranta línies per pàgina, amb unes deu paraules per línia... feu números. Tot plegat fa que, a cops, sembli impossible avançar en la lectura malgrat la necessitat de continuar penjats dels personatges i les seves relacions. Hi ha un moment que em sembla cabdal i que exemplifica aquesta pesantor alhora indefugible. Som a punt d'acabar la novel·la, pàgina 449, Piet Hanema és a la platja amb la seva canalla i el temps canvia de sobte, arrenca una tempesta i un llamp cau sobre una església que comença a cremar. L'episodi dura fins a la pàgina 456. Set pàgines meravelloses, i tanmateix...

Els tastets:

"Las lilas junto a la puerta del caserón de los Robinson estaban más adelantadas que las del seto de Piet junto al camino. Más sol junto al mar. Más vida."

"Era uno de esos días muy calurosos de finales de agosto en que a una mujer el verano le parece un amante que se va y al que hay que abrazar con pleno abandono; las apariencias ya no importan, el amor no desdeña nada."

"El vivía tenuemente, a tientas, entre esos deslumbrantes atisbos cuando se despojaban apresuradamente de sus ropas y ella se echaba a su lado, el viente estirado, brillante, y como una lente que él abría..."

"Y en una cámara, más allá de este ensueño posesivo, aguardaba la comprensión de que al dar a luz sin notificárselo, ella había sido culpable de una afrenta y en esa culpa le prometía la libertad."

"A lo largo del abril que siguió a esa noche, Piet mantuvo muchas conversaciones, como si la ciudad, percibiendo que estaba condenado, se apresurara a hablarle por última vez en el oído."

dimarts, 5 de juny del 2018

Roza tumba quema.- Claudia Hernández




Claudia Hernández
Roza tumba quema
Sexto piso, 2018
Fitxa i primeres planes


Aquest és un llibre sense noms, ni de persona ni de llocs (menys un París un poc metafòric, sembla).

Aquest és un llibre de guerra, encara que les armes hi són soterrades.

Quasi tot el temps, els personatges són dones, i els homes apareixen només pel sostre, normalment per a fer malifetes, encara que alguns en són germans i es comporten com cal.

Aquest és un llibre de vida, de la vida de tres generacions de dones que es protegeixen, es cuiden, es fan pujar les unes a les altres, es fan patir, creixen, moren, estudien, fan la guerra, es defensen, s'ajuden... Tot això ens ho fan també a nosaltres, lectors, mentre llegim.

Aquest és un llibre familiar, de filles perdudes i mares que busquen, de dones que cuiden terres on puguin tornar les nétes, de filles que acompanyen en la mort les iaies de les seves filles, de dones que han fet la mateixa guerra i ajuden a pujar les filles de dones només conegudes, d'enveges veïnals i veïnes poc cooperants.

Aquest és un llibre escrit en el castellà d'América del Sud, i tot el temps es gaudeix com un caramel que es desfà a la boca però s'enganxa a les dents. És deliciós, però fa treballar un poc.

La portada és d'Oswaldo Guayasamín (podeu fer un tastet de la seva pintura al web d'imatges de google). El sabor del llibre és molt paregut al que es queda a la boca en veure els seus quadres.

El llibre és perfecte per a copsar la universalitat de la lluita de les dones sense nom, de les protagonistes reals de la vida dels pobles, del poder i les seves víctimes, dels botxins i del dolor .

Roza tuba quema és un sistema de cultiu, és una forma de vida, és un llibre a llegir, em sembla.