L'ordre del dia
Éric Vuillard
Traducció del francès de Jordi Martín Lloret
Premi Goncourt
Edicions 62
"El sol és un astre fred. El seu cor, espines de gel. La seva llum, inclement. Al febrer els arbres són morts, el riu queda petrificat, com si la deu deixés de vomitar i el mar ja no pogués empassar més aigua. El temps es paralitza. De matí, ni un soroll, ni un cant d'ocell, res. I llavors un automòbil, i un altre, i de sobte passos, siluetes que no es distingeixen. El regidor ha picat tres cops però el teló no s'ha aixecat". Així comença aquesta crònica novel·lada, els invitats van arribant, el 1933, a una reunió amb Göring i Hitler. Els invitats grans empresaris que donaran ingents quantitats de diners per a la causa nazi, per tal de garantitzar l'estabilitat social que promet el règim: Opel, Siemens, IG Farben, Bayer, Telefunken, Agfa, Varta, Allianz...
Al final de la novel·la trobarem aquestes grans corporacions ocupant encara al s. XXI llocs preeminents en el sistema de poder econòmic alemany. No han patit grans danys, i això que fins i tot algunes van crear fàbriques al costat dels camps de concentració nazis per aprofitar la mà d'obra esclava, i són els hereus els que detenten ara el poder.
La novel·la (amb una prosa destil·lada, pura i concentrada que apenes ocupa unes 130 pàgines) recrea els escenaris i personatges que protagonitzen els moments més important que precedeixen la II Guerra Mundial des d'aquesta reunió fins a l'annexió d'Àustria a Alemanya.
M'ha cridat molt l'atenció la manera en que està escrita aquesta novel·la, com està contada la història; em sorprèn que l'autor no agafa un protagonista o un fil conductor. Les escenes van succeeixen amb gran naturalitat, i al final resulta un llibre ben llegidor.
Novel·la bella i aclaridora, però terrible, amb una conclusió esglaiadora: El poder econòmic s'adapta a qualsevol ideologia per a no perdre la seua influència; Hitler no va guanyar la guerra però aquells empresaris continuen (discretament) movent els fils de la Història. Diu Vuillard al final del llibre: "No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i esglai."
P.9"La literatura ho permet tot, diuen.Per tant jo els podria fer donar voltes infinites a l´escala de Penrose, ja no podrien ni baixar ni pujar, farien sempre totes dues coses alhora. I de fet aquest és una mica l´efecte que em fan els llibres. El temps de les paraules, compacte o líquid, impenetrable o frondós, dens, allargassat, granulós, petrifica els moviments, captiva. Els nostres personatges són al palau per sempre, com en un castell embruixat. Ja des de l´entrada els tenim fulminats, lapidificats, embalbits. Les portes són alhra bertes i tancades, (...)
ResponEliminaÉric Vuillard Lió. 1968). L´ordre du jour
Me la va recomanar el mateix taductor, fantàstic Jordi Martín Lloret!
Imma C.