Parejas - John Updike

Parejas
John Updike
Traducció d'Iris Menéndez 


Andanzas 250, Tusquets Editors, 1995
467 pàgines  

Updike és un dels grans de la literatura nord-americana. No debades té un parell de Pulitzer de ficció —només hi ha dos autors més que en tenen el privilegi, el PEN i el National Book Award. La Atwood va dir d'ell que cap escriptor havia escrit tantes obres de tanta qualitat durant tant de temps, és clar que ell sempre va dir que no havia fet més ofici a la vida que escriure. A l'altra banda, hi trobem Mailer, que trobava que era l'escriptor preferit dels que no saben res de literatura.

          Aquesta és una novel·la del 68 que arriba per primer cop en castellà el 74 i que jo he llegit en una segona traducció feta al 95 que representa íntegra i sense censura. Podria ben ser. El tractament del sexe és explícit, hi ha més d'una línia que fins i tot a dia d'avui sorprèn quan s'escola de sobte, sense avisar. Resulta natural quan l'estil és així de realista (l'autor no té cap intenció d'espolsar-se l'etiqueta) i en tant que l'acció s'esdevé on i quan s'esdevé. Som en una petita ciutat, aquells suburbis de classe mitjana, en plens seixanta (assistim en directe a la mort d'en Kennedy), la revolució sexual i les noves actituds després de la píndola... Updike crea tot un món i ens permet mirar-lo de prop, al detall, conviure amb aquest cercle promiscu compost per deu parelles joves, probablement casades massa aviat, atrapades entre la rigidesa de les seves creences (la religió és un fet molt present) i una certa desimboltura social que els mena a enredar-se entre ells. Tothom ho sap i ningú sap res. Hi ha l'ajuda de l'alcohol, és clar, i d'una col·lecció de jocs deliciosos i perversos, plens de cinisme, un gavadal de converses mai prou sofisticades ni massa poc. Tot un embolcall únic, uns rituals propis que et fan demanar, sovint, on queda l'amor. 

          L'he trobada una bona novel·la (malgrat que Amis opina que és una de les pitjors de l'autor) però també he de dir que sovint excessiva en les descripcions que estiren les frases, els paràgrafs i les pàgines. Cal dir que hi ha vora quaranta línies per pàgina, amb unes deu paraules per línia... feu números. Tot plegat fa que, a cops, sembli impossible avançar en la lectura malgrat la necessitat de continuar penjats dels personatges i les seves relacions. Hi ha un moment que em sembla cabdal i que exemplifica aquesta pesantor alhora indefugible. Som a punt d'acabar la novel·la, pàgina 449, Piet Hanema és a la platja amb la seva canalla i el temps canvia de sobte, arrenca una tempesta i un llamp cau sobre una església que comença a cremar. L'episodi dura fins a la pàgina 456. Set pàgines meravelloses, i tanmateix...

Els tastets:

"Las lilas junto a la puerta del caserón de los Robinson estaban más adelantadas que las del seto de Piet junto al camino. Más sol junto al mar. Más vida."

"Era uno de esos días muy calurosos de finales de agosto en que a una mujer el verano le parece un amante que se va y al que hay que abrazar con pleno abandono; las apariencias ya no importan, el amor no desdeña nada."

"El vivía tenuemente, a tientas, entre esos deslumbrantes atisbos cuando se despojaban apresuradamente de sus ropas y ella se echaba a su lado, el viente estirado, brillante, y como una lente que él abría..."

"Y en una cámara, más allá de este ensueño posesivo, aguardaba la comprensión de que al dar a luz sin notificárselo, ella había sido culpable de una afrenta y en esa culpa le prometía la libertad."

"A lo largo del abril que siguió a esa noche, Piet mantuvo muchas conversaciones, como si la ciudad, percibiendo que estaba condenado, se apresurara a hablarle por última vez en el oído."