dilluns, 22 de març del 2021

Les quatre cambres del cor | Anaïs Nin

 

Les quatre cambres del cor
Anaïs Nin
Ferran Ràfols Gesa
LaBreu Edicions
Barcelona, 2021
 

Les quatre cambres del cor, és una novel·la que transcorre al París dels anys trenta, protagonitzada per la Djuna, en Rango i la Zora. Una novel·la amb forts components  autobiogràfics, en la que la Djuna, és la mateixa Anaïs Nin, en Rango, el poeta peruà Gonzalo Moré, que a la novel·la és de Guatemala, i la Zora la seva dona, la ballarina Helba Huara. L’autora publica la novel·la l’any 1950, una vegada finalitzada la intensa relació amb en Moré.

La Djuna, una jove bohèmia avesada a les nits parisenques, cau rendida als peus d’un exòtic guitarrista convençuda que es tracta d’un gitano que va escampant música, passió i alegria “(...) bevien les pocions i les herbes dels camins oberts, el xivarri de la llibertat, la droga del lleure i la mandra.” Malauradament en Rango no és un home lliure. Està casat amb la Zora, una ballarina malalta per la que ha hagut de renunciar a una vida de músic nòmada, i que troba en la Djuna el seu oasi particular. Ella li obrirà el cor i llogarà una barcassa al mig del Sena per acollir-lo emocionalment i físicament. “Sempre que veiem algú que gosa ser el que no vam gosar ser nosaltres ens en sentim responsables.”

L’Anaïs Nin a través de les seves obres crea un univers propi, d’amor i d’afectes, on cada persona és una estrella, i cada història forma una constel·lació en si mateixa. Un univers amb un ritme propi, un bressoleig, els moviments del riu, els de la passió, els del patiment, els de la plenitud, els del desencís. Utilitza la seva història per explicar les complexitats de les relacions afectives. Les quatre cambres del cor, són les del cor de cada una de les persones que ens deixarem atrapar per la seva lletania, són les cambres d’una barcassa, les dels somnis, les de les pors. “(...) la Djuna tenia a dins una fam de recer que en Rango no podria satisfer ni atènyer mai amb ella.”

Celebro molt cada vegada que LaBreu publica una nova traducció d’en Ferran Ràfols, d’un llibre de la Nin, i insisteixo en el traductor, perquè considero que en l’escriptura de la Nin hi ha molta part que no és estricament paraula, i que ell sap traduir perfectament.  Les quatre cambres del cor forma part de la sèrie Ciutats de l’interior composta per cinc obres, de les quals LaBreu ja havia editat Un espia a la casa de l’amor i El laberint del Minotaure. Novel·les que formen un contínuum en l’obra i l’imaginari de l’autora, i en les que és molt agradable anar descobrint les connexions que teixeix entre elles.

“La Djuna havia volgut una vida de desig i llibertat, sense comoditats però amb la naturalitat dels fets màgics, sense luxes però amb la bellesa, sense seguretat però amb plenitud, sense perfecció però amb moments perfectes (...)”.

Llegiu-lo, llegiu-la i deixeu-vos enamorar i bressolar.

 


diumenge, 10 de gener del 2021

El colibrí | Sandro Veronesi

 

Sandro Veronesi
El colibrí
Traducció de Pau Vidal
Editorial Periscopi, 2020


En Marco era tan menut que la seva mare l’anomenà colibrí. El colibrí, o picaflor, és aquell ocell petit i fràgil que mou les ales rapidíssimament per mantenir-se al mateix lloc i poder alimentar-se del nèctar de les flors. En Marco finalment va créixer, potser gràcies al tractament que li van acabar fent, però no va deixar de fer batre les ales fins al final del seus  dies. I no va ser per alimentar-se sinó per fer de puntal dels altres. Un puntal col·locat damunt de la sorra d’una platja, inestable i inexplicablement ferm. Un puntal discret i, alhora, essencial en la vida de tots els personatges que va descrivint-nos.

No és una novel·la de format clàssic, més aviat és un jardí de flors per on acompanyem al colibrí per anar filant totes les peces de la seva vida, algunes flors són cartes que en Marco escriu al seu amor, d’altres són correus electrònics escrits al seu germà per desmuntar el pis dels pares, d’altres un narrador ens explica el què va passar, d’altres són diàlegs, etc. Peces diverses que, a bon ritme, ens van portant endavant i enrere de la seva vida, per conèixer-la tota.

Dotat d’una sensibilitat que li permet observar i comprendre els estats anímics dels qui l’envolten. Marcat per la desgràcia de la mort prematura de la germana, i la manca de felicitat dels seus pares com a parella, que condicionen la seva manera d’entendre la vida i la relació amb les dones que estima. Dedicat a la cura dels altres, tant professionalment com personalment. És l’home que no defuig la desgràcia, el que es queda a la vora dels pares i els vetlla, i és qui cria a la seva la seva filla. En definitiva, el relat de tota una vida d’un home normal, com tants d’altres, amb les seves caigudes, peculiaritats i desgràcies, com la de tants altres.

Veronesi sembla voler mostrar la importància de les estructures afectives, que no vol dir les tradicionals, la de les ferides emocionals, i sobretot la força interior que davant situacions límit et permet continuar movent les ales. I malgrat tot el què explica no és un llibre trist ni depriment, sí que la nostàlgia hi té un paper important, però també el tenen, i molt, el sentit de l’humor, la tendresa i l’amor.