dimarts, 15 d’abril de 2014

Anatomía de la memoria - Eduardo Ruiz Sosa

Eduardo Ruiz Sosa
ANATOMÍA DE LA MEMORIA
Editorial Candaya, 2014



Quan parlem d’anatomia el primer que ens acostuma a venir al cap és la dissecció de les parts d’un ésser per tal de descobrir-ne el seu entrellat: situació, estructura... i per memòria la primera accepció en la que pensem és la facultat psíquica per mitjà de la qual retenim i recordem el passat, però ambdues paraules tenen multitud d’accepcions, i anatomia també pot ser l’anàlisi subtil, en el sentit d’agudesa mental, de qualsevol matèria, i memòria pot considerar-se una obra literària, fictícia o no, on es relata la vida d’ algú inserint esdeveniments històrics en els que hagi participat o n’hagi sigut testimoni, i això us ho explico per tal que us feu una idea de per on pot anar aquest llibre, on tot no només és el que sembla sinó que també és el que no sembla, tinc la impressió que cada frase, cada mot, cada idea, té més d’un sentit i tot, tot, està interrelacionat d’una manera diferent a la que es desprèn de la simple lectura.

També és cert que el títol s’inspira en el llibre de Robert Burton “Anatomia de la melancolia” editada l’any 1621 (assaig mèdic, filosòfic i històric, sense precedents a la literatura, en el que es recull de manera enciclopèdica tot el coneixement que hi havia fins llavors sobre el que ara anomenem depressió)

És una novel·la on no hi ha res a l’atzar, tot té un motiu, o més d’un, tot encaixa a la perfecció, des de la seva estructura, el seu sangrat, els noms escollits, els personatges, les diferents trames i els diferents objectius que es van lligant i deslligant com les arrels aèries d’una ceiba (arbre centreamericà).

Ja sabem que la memòria va i ve, i el fil que la reconstrueix quasi mai és lineal, al contrari fa tombs i sovint s’equivoca: només cal rememorar alguna anècdota de fa anys amb un grup d’amics o parlar amb algun avi dels seus records per ser conscients que la memòria ens la fem a mida, doncs precisament aquesta sembla l’excusa del llibre, la dissecció d’aquesta facultat psíquica que tots tenim i que molts anirem perdent amb els anys.

Dissecció que l’autor estructura com un tractat mèdic gràcies a l’arquitectura interna del llibre: Cuerpo, Cirugía (divisió), Appendix, Hígado, linfa, bilis, médula (entranyes), Remembranza (reconstrucció). En el primer capítol ja hi és tot, a les primeres pàgines ens anuncia què hi trobarem, però no som conscients de l’abast de tot plegat, de com defineix, divideix, separa, profunditza i acaba lligant amb un llacet.

“Yo lucho por una memoria sin nostalgia; algunos llaman a eso olvido.”

L’absència, la pèrdua, la mort, és un altre dels fils conductors de la novel·la,

“Lo que perdemos nunca deja de dolernos”

Però, aquest no és l’únic objectiu del llibre, també hi trobem l’altra accepció d’anatomia que és la de l’anàlisi subtil, en aquest cas, d’un moviment revolucionari que va tenir lloc al Mèxic/El País dels anys 70, Los Enfermos, que pretenien canviar el món utilitzant la violència si feia falta, i aquí entra en joc l’altra accepció de memòria, en el sentit de relat d’uns fets a través d’uns personatges.

El fil conductor de la novel·la és l’encàrrec que té Estiarte Salomón, d’escriure la biografia de Juan Pablo Orígenes, poeta, que de jove fou membre de Los Enfermos. Una vegada comencen els contactes entre ells, Salomón s’adona per una banda que Orígenes ha perdut part de la memòria però per l’altra se li brinda l’oportunitat d’explicar què va passar amb els protagonistes dels diferents moviments polítics de l’època, desaparicions, tortures, vides estroncades...sempre convenientment tapats, tal i com va passar a d’altres països de centre i sud d’Amèrica, amb desaparicions encara per resoldre. Episodi de la història de Mèxic que ningú explica i que només recorden els qui ho van viure directament o indirecta. La novel·la des d’aquesta vessant explicita que la violència mai és gratuïta i la dificultat de continuar vivint amb la memòria tacada de sang o amb els buits dels desapareguts, dels que sacrificaren la vida per unes idees.

Orígenes, el protagonista de la biografia que ha d’escriure Salomón, comença a escriure de jove quan fuig del sistema que el vol liquidar, escrivint a l’únic lloc que pot, els marges del llibre “Anatomia de la Melancolia”, llibre que s’acaba convertint en la seva memòria perduda. D’altra banda la novel·la estableix des de ben al principi un joc entre aquest llibre concret i el llibre en general, el llibre com a sinònim de vida, l’escriure com a element fixador de la memòria, com a continuïtat de la humanitat.

A més a més la novel·la està farcida de cites literàries: Paul Valery, Guillermo Sucre, Silvio Rodríguez, Gonzalo Rojas, Granados, Edmon Jabés i moltíssimes més... totes elles relacionades amb la memòria, l’oblit, la literatura...que indiquen que malgrat es tracta d’un llibre escrit en el termini d’un any és evident el grau d’interiorització prèvia que n’havia fet l’autor.

Però és que els llibres també tenen un paper important en la novel·la atès que un dels fronts d’actuació de Los Enfermos, era La Biblioteca ambulante de libros izquierdistas, biblioteca itinerant que anaven enterrant a diferents llocs de la ciutat per tal que els llibres i les idees arribessin a tothom, que dóna escenes tan meravelloses com l’explicació de la fugida de la policia d’un dels personatges “lleno de biblioteca”

Els companys d’Orígenes li atribuïen la virtut de saber concentrar en una frase el missatge ideològic que volien transmetre, i les utilitzaven per fer-ne grafitis amb els que decoraven tota la ciutat. De fet la novel·la està plagada d’aquest tipus de sentències la majoria referides a la memòria, que amb poques paraules transmet una gran idea, llavors eren grafitis, ara podrien ser tuits, que sembla que en l’actualitat han substituït les parets pintades, com per exemple:

La memoria puede ser una enfermedad
Hacer historia es escribir en el cuerpo de los otros
La memoria es una fosa común y nadie tiene nombre
Hay que acercarse corriendo al destino, para que el pasado no nos alcance
El libro es el cuerpo que falta a mi memoria

I tantes d’altres.

Cap a la meitat de la novel·la més o menys, apareixen els “enfermos” en minúscula, si bé la malaltia ja fa forat des del principi: càncer, alzheimer, pàrkinson...veiem que s’acaba convertint en un altre fil conductor, així si els “Enfermos” en majúscula suposen el passat, els “enfermos” suposen el present, i no només la malaltia com a tal, sinó també els tractaments mèdics, que tracten la simptomatologia però no les causes de la malalatia.

“A veces el remedio es peor que la enfermedad.”

Així la “enfermedad” en minúscula constitueix un recurs para explicar la “Enfermedad”, explica com aquest moviment igual que d’altres, diferenciava els activistes estudiants i ideòlegs que eren tractats com a presos o com a desapareguts polítics de la resta d’activistes, peons, que eren considerats presos normals i les seves desaparicions passaven desapercebuda.

La malaltia com a metàfora de la societat en la que vivim, la medicació com a metàfora de tot allò que ens permet seguir vivint o entesa com a substància addictiva que modifica la nostra manera de pensar, funcionar, relacionar-nos i enfrontar-nos als desafiaments de la realitat i a ser per tant menys protagonistes de les nostres vides.

I l’ingredient que no manca mai a cap novel·la, l’amor, també hi és, aparentment a pinzellades però conforme vas assimilant la novel·la vas entenent que té molta més importància del que sembla, l’amor platònic, l’amor juvenil, l’amor secret, l’amor filial, l’amor envellit...l’amor absent que l’autor explica de manera extraordinària amb la figura de l’androgin, que comença amb la innocència del vestir-se de dona per fugir de la policia per acabar esdevenint una figura complexa i cabdal en el llibre.

A la pàgina 47 l’autor ja ens anuncia que “cada nombre tiene su historia”, “cada nombre lleva a un lugar específico”, de fet l’abast d’aquest parell de frases em va passar desapercebut a la primera lectura del llibre, fou després quan intentant analitzar-lo vaig veure que determinades paraules s’anaven repetint com un mantra i amb les que totes fa un joc: memòria (obviament), libro, pozo, espejo, ceiba, márgenes, desierto, cáncer...

Però a més a més els noms propis ja indiquen que tenen un sentit, per exemple: un dels protagonistes és Orígenes, personatge d’on ha de sortir tota la història, però qui ha d’escriure la història és Estiarte Salomón, i a tots ens sona qui fou i que feu el Rey Salomó...per tant ha de discernir entre quina part de la memòria de l’Orígenes és certa i quina és imaginació, els noms escollits pels topònims...És un llibre que permet lectures successives i crec que en cada una d’elles aniríem trobant claus i trampes que l’autor ens ha anat col·locant.

Em consta que l’autor és un gran lector de poesia, i també poeta i aquesta vessant queda perfectament transmesa al llibre, malgrat se’ns diu que és com un tractat mèdic i per tant científic, està carregat de poesia: i no només em refereixo a alguns finals de paràgraf que acaben en format i cadència poètica, sinó també a la utilització del sangrat francès que li atorga un ritme característic i marcat, i sobretot als petits fragments que va intercalant al llarg de la novel·la que mentre els llegeixes t’arriben a emocionar i els visualitzes perfectament, abans ja he esmentat a un dels personatges corrent ple de biblioteca, però també podem parlar de l’escena en la que escriuen paraules a les cigarretes i després se les fumen, o a la que fa una infusió de pàgines de llibres per poder-se beure’n el contingut...

En definitiva un llibre immens, que m’ha deixat impressionada, i del que si no sabés qui n’és l’autor diria que està escrita per un escriptor consolidat, expert i madur està clar que ja ho és. És la seva primera novel·la, i l’any 2012 va guanyar la primera Beca de Creació Literària concedida per la Fundació Han Nefkens en col·laboració amb el Màster de Creació Literària de l’Institut d’Educació Continua (IDEC) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), fruit de la qual va poder cursar el Màster esmentat i se’l va dotar econòmicament per escriure la novel·la en el termini d’un any i que fos publicada enguany.


(Vaig tenir l'immens plaer de presentar la novel·la i dialogar amb l'autor a Vilafranca, amb uns acompanyants terriblement orfes, mil gràcies!!!)

7 comentaris:

  1. Es nota que t'has llegit i rellegit el llibre a consciència perquè tant aquesta ressenya com la xerrada que vas tenir amb l'autor el dia de la presentació ho demostren a bastament.

    Jo encara no m'hi he posat, però puc dir amb tota seguretat que aquesta novel·la caurà. I és que sentir parlar Eduardo Ruiz Sosa sobre literatura, memòria i història de Mèxic va ser tot un privilegi que no oblidaré. Gràcies per haver-me'l descobert i enhorabona per la teva feina!

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu Anna!
    Estic segur que, gràcies a la teua presentació-diàleg amb l'autor, que tan bé has resumit en aquests paràgrafs, i sentir-vos parlar als dos, vau engrescar-nos a tots a llegir aquest llibre.
    Com ha dit Sícoris, tot un privilegi i un plaer.

    ResponElimina
  3. Anna

    Molt bona entrada!
    I felicitats per la presentació!

    (Veràs com un dia algun Orfe et presentarà un llibre teu... Segur!!)

    Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Aquesta setmana santa he acabat de llegir aquest llibre; també he llegit quasi totes les crítiques del mateix; vaig sentir les explicacions de l'Anna i del propi autor; he llegit de nou part de la primera part del llibre, com recomanen els crítics/presentadora.
    Completament d'acord: un gran llibre. No és fàcil (a mi em passa amb la gent castellana d' "ultramar" que trigo una miqueta en anar "suelto" amb el seu castellà, però arriba un moment que es produeix un "salto" i comence a entrendre tot, fins i tot les paraules més seues). No és fàcil (els protagonistes són molts i la memòria de l'autor juga amb ser i no ser els mateixos). No és facil (la sangria francesa fa pensar en poesia encara que és un relat contundent).
    Però és gratificant. Molt. Hi ha molts moments en que el ritme, les paraules, allò que conta..., constitueixen una experiència "brutal".
    Llegir "Anatomía de la memoria" és una bona decisió: fa treballar al lector i el fa gaudir.
    Hem sentit dir que Ruiz Sosa serà un escriptor dels grans. Jo crec que ja ho és.

    ResponElimina
  5. Ressenya de Carlos Skliar:

    http://revistadeletras.net/rebelarse-es-junto-a-quien/

    ResponElimina
  6. Enllaç a la revista Timonel de la Universitat de Sinaloa, on l'Eduardo Ruiz en un deliciós article esmenta els orfes, i que lliga amb la ressenya de "Mientras cenan con nosostros los amigos" que també s'enllaça a continuació:

    http://issuu.com/culturasinaloa/docs/timonel_16/1?e=14218053/11849543

    http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2014/11/avelino-hernandez-mientras-cenan-con.html

    ResponElimina