La nostra vida vertical - Yannick Garcia

YANNICK GARCIA
LA NOSTRA VIDA VERTICAL
L'altra editorial, 2014

Aquests dies de festes santes no he parat de viatjar, he estat al Nepal, testimoni de l’acompliment d’una missió divina, a la Selva Negra observant dues animetes que algú ha decidit, per no se sap quin tipus de “justícia” que han d’encendre’s plegades, a Escòcia amb un repartidor de cafè desmesuradament empàtic. També he estat de càmping a Alcanar acompanyant les derives mentals d’un vell supervivent dels camps d’extermini nazi que quan tanca els ulls és feliç. Amb  en Heiko per Sofia, observant el seu procés d’interiorització de la teoria que li ha ensenyat la Teresa, una falduda, de les societats que creixen cap amunt. Amb un indi pell-roja que es fa moltes preguntes. Al Brasil, observant la senyora que tenia cura de la casa dels Zweig....,  a l’Illa de Russki  ajudant a la Nika, fotògrafa,  a muntar una exposició mentre a casa seva la vida fa un gir de 180º; corrent per Groenlàndia amb en Vanni i una senyora que fa una mica de por, i finalment al Japó amb la Momoko fent de guia turística mentre intenta controlar la seva vida. Tot plegat sense sortir pràcticament de casa i gràcies al Yannick Garcia, i a la seva/nostra vida vertical.

En llegir el títol per primera vegada, em va venir al cap un bloc de pisos, i quan penso en un bloc de pisos penso en la divisió de la propietat horitzontal (seqüeles acadèmiques), i el fet de no haver acabat mai d’entendre per què en diuen horitzontal quan parlem de verticalitat (deu ser cosa dels romans), però llegint aquest recull de contes que parcel·la horitzontalment, tant territorial com emocionalment  la condició humana amb els seus ets i uts i que construeix cap amunt o cap avall (depèn des d’on es miri)  una castell de personalitats múltiples i disperses pel món, totes elles amb un mínim comú divisor ben de la ceba, que demostren que amb indiferència d’on siguem o on estiguem: patim, estimem, deixem d’estimar, plorem, riem, mengem, rumiem i ens morim amb la mateixa intensitat. Tot plegat embolcallat d’un ritme propi amb la informació justa i no sempre clara per anar-te fent tirar fins al final, quasi sempre sorprenent.

Admirable la capacitat de l’autor de transmetre tanta complexitat emocional en tant poques planes,  personatges molt ben construïts, alguns magnífics tenint en compte el poc espai per desenvolupar-se. En definitiva, un recull molt recomanable, premi Documenta ben merescut.