divendres, 4 d’abril de 2014

Infinito. La Historia de un momento. Autor: Gabriel Josipovici. (Argument, opinió i fragments)

Gabriel Josipovici
Infinito. La Historia de un momento.
(Infinity. The Story of a moment, 2012)
Cómplices editorial. Barcelona 2014
Traducció del anglès de Juan de Sola
120 pàgines
14,80 € 



Argument:

Assistim al relat de la particularíssima vida de Tancredo Pavone tal com la recorda, i ens l´explica, el que va ser el seu criat, Massimo, que en l´entrevista que configura el llibre ens serveix d´ intermediari per a conèixer el Pavone viatger, el noble sicilià faldiller, l´opinador excèntric, i per sobre de tot, el músic i l´artista.

Opinió personal:

Estem davant d´un llibre preciós, un diamant tallat i polit, que s´ens ofereix com un regal dels Deus.
Les reflexions artístiques del protagonista, Tancredo Pavone (inspirat i basat en la vida del gran compositor italià Giacinto Scelsi) assoleixen una profunditat i una bellesa enlluernadora i fascinant. 
En dues sessions d´hora i mitja me’l he llegit (dues sessions de lectura sublims) i he sentit una exultació i un goig per la seva prosa propi dels primers descobriments d´un infant. La seva lectura et purifica, et deixa nou.
Una lliçó magistral de literatura, música i vida.

Fragments:

“Massimo, dijo, sin asombro la vida no es nada. Sin asombro somos hormigas. Todo lo que nos rodea es motivo de asombro, Massimo, dijo. Una mujer. Su codo. Su muñeca. Un árbol. Su olor. Un sonido. Un recuerdo.
(...)
“El pensamiento, decía, es el mayor enemigo del artista, pero en Viena quieren que pienses la manera de resolver cada dificultad. Uno no puede pensar la manera de resolver los problemas artísticos, decía, lo que uno tiene que hacer es abordarlos de una manera distinta. Bach no pensaba, decía, Bach bailaba. Mozart no pensaba, decía, Mozart cantaba. Stravinski no pensaba, decía, Stravinski oraba. Pero en Viena ya no sabían bailar, ya no sabían cantar, eran todos judíos secularizados y ya no sabían orar. (...) En Europa, hace mucho que las campanas de las iglesias dejaron de hacer música, decía, suenan como una caja de música pero no hacen música.”

2 comentaris:

  1. Ostres Eduard,

    D'aquest autor tinc a mitjes el "Moo Pak", Raig Verd ed., perquè em costa bastant, suposo que pel seu ritme particular... Que és com una llarga conversa en una passejada inacabable...
    Tothom diu que és un autor i un pensador excel·lent (i jo també ho crec) però el "Moo Pak" se m'ha encallat (2 o 3 vegades, perquè el volia acabar...) crec que pel to del narrador, que no deixa espais al silenci...

    M'apunto aquest altre!

    Una abraçada!
    T.

    PD: Crec que l'autor vé a Barcelona aquests dies, per una xerrada a l'aniversari de l'Avenç...
    I em sembla que també té aquesta altra novetat recent:
    http://www.raigverdeditorial.cat/detalle.asp?codart=RGC0011P

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Toni.
    Jo tinc pendent llegir "Moo Pak". El llibre que he ressenyat es semblant però més breu i tracta el tema de la música. A mí m´ha agradat moltissim.

    Un abraçada company

    ResponElimina