La por del cel - Fleur Jaeggy

Fleur Jaeggy

La por del cel

Editorial Les Hores, març 2019  

Traducció d’Anna Casassas i Figueras

  

Set relats que tenen en comú el cel com a destí, també podria ser l’infern, si creguéssim en una cosa o altra, és a dir, un desenllaç fatal. Set relats que es deixen llegir ràpid si portes posat un filtre  de tolerància a la crueltat, i deixes el propi concepte de bé i mal fora de la lectura, però aquest és un dels elements que dota d’idiosincràsia al llibre, la combinació d’esglai i poesia.

La lectura és amena i ràpida, gràcies, imagino al tipus d’escriptura,  frases curtes i contundents que t’encaminen fins a la vora del penya-segat a cada relat, com entrar en un bosc fosc  on ja vas veient que el camí, bucòlic, es va complicant i no hi ha cap clariana per parar i agafar forces, pujades sostingudes d’aquelles que castiguen per arribar a un cim on l’única manera de baixar és llençar-te pel precipici. Sens dubte hi ha humanitat ens els personatges, i aquesta és la gràcia, la complexitat humana portada cap als extrems.

La grandesa de l’autora es percep en la capacitat de saber transmetre en tots els relats, una atmosfera freda, que d’alguna manera també et protegeix del contingut, una molt meritosa capacitat descriptiva, perquè en poques paraules ets capaç d’imaginar-te els llocs i l’entorn on succeeixen els fets i, sobretot els personatges, que són capaços de sorprendre’t en diferents sentits, fins i tot, oposats.

Bona feina de traducció d’Anna Casassas perquè la lectura és fluïda i t’embolcalla i no et deixa fins que tanques la darrera pàgina. O sigui, bona recomanació per a qualsevol tarda de festiu en la que necessiteu remoure una mica l’ànima i alhora gaudir de bona literatura. A mi m’ ha suposat la descoberta d’una autora i d’una editorial.

“Al començament, quan feia pocs dies que els pares havien desaparegut i la pèrdua era fresca, en sentia les veus. Les veus del pare i de la mare. El gelat de préssec a taula. Els gerds, les groselles, el morat dels nabius. Les veus en dialecte, lentes i  monòtones. Les roses grogues del jardí portaven cicatrius.”

“A part de pansir-se, les flors no poden fer res més, no pas diferentment dels éssers humans. Les flors, en competició amb els morts, estan impacients per tornar-se pols descurada, pensava la vella. Els morts saben què fer de les flors abandonades sobre làpides. Saben com recompensar la persona que els ha portades. Saben venjar-se de les ofrenes. Si no els agraden. Poden agrair una pregària inútil. O un penediment. No hi ha res que tingui tanta força com el que és va.”

“Es juraria que tots els cònjuges pensen en la mort de l’altre. En cada pensament afectuós s’hi amaga un pensament assassí, una ploma.”