dimecres, 26 de juny de 2019

Claus i Lucas | Agota Kristof


Agota Kristof
CLAUS I LUCAS
Trad. de Sergi Pàmies
Amsterdam,  2019

Amsterdam ha recuperat la trilogia d’Agota Kristof traduïda per Sergi Pàmies, i per tant,  és un moment immillorable per llegir-la. 

L'any 2012, el "nostre" cavaliere va publicar la ressenya del llibre "La analfabeta" d'Agota Kristof, confesso que no vaig arribar a llegir-lo, però que el nom de l'autora, el llibre i la referència a Claus i Lucas ja no ha desaparegut mai del meu imaginari. Altres persones també me l'havien recomanat, afegint sempre: “mai he pogut oblidar aquells bessons”  i és cert, no en surts indemne de la lectura.  


Poc es pot explicar a qui no l’ha llegit, perquè precisament la sorpresa és un dels factors clau de la trilogia, la sorpresa pels personatges, per la manera com estan explicats, per la manera de descriure, poques paraules, frases curtes, que diuen molt, que expliquen molt. Una escriptura que et deixa petjada  perquè escapa del convencionalisme ètic i moral, tot i que de fet està ambientada  en un país ocupat pels nazis i, per tant, és possible que el que es critiqui indirectament, sigui precisament,  l’execrable  convencionalisme imperant en aquell moment.  Uns bessons, criatures, que formaran part, per sempre, de la memòria dels horrors, tipus les bessones de “El Resplandor”,  un algoritme de fredor, perversió, tendresa, innocència gens innòcua, supervivència i una moral més que particular.

Hi ha moltes maneres d’explicar l’horror de la segona guerra muncial, i  El gran quadern, la primera part de la trilogia, n’és una, allunyada dels caps de batalla i dels camps de concentració, l’horror de la misèria i de les dificultats de de les vides dels civils,  infants, gent gran, dones.  En aquest primer llibre s’explica la infància dels germans Claus i Lucas,  la seva vida a casa de la seva àvia en un petit poble de frontera ocupat pels nazis. Narrat en primera persona pels dos germans,  i de debò que cal virtuosisme per narrar una història a dues veus i que no grinyoli, i l’efecte és just al contrari, pràcticament imperceptible i alhora és un dels elements claus per fer el relat tant impactant.

La segona novel·la és La prova, la separació dels bessons. La vida d’un dels dos,  que es fa càrrec d’una criatura tan particular com ells, per suplir, probablement el buit deixat per l’absència del germà, i superar d’aquesta manera la prova de la separació.  Narrada en tercera persona,  ens permet veure com en Lucas es fa home i intenta encaixar ell, i el nen que cuida, en una societat que ha passat de l’ocupació nazi a l’ocupació soviètica .

I finalment La tercera mentida, on suposadament l’altre germà, torna al poble de gran, i explica la seva vida, narrat, altra volta, en primera persona.  El títol d’aquest darrer ja indica que l’autora  juga amb nosaltres, els lectors, hi juga emocional i literàriament, des del principi i fins al final.  El fil conductor, prim però ferm, dels tres llibres, són els quaderns, i les seves vicissituds,  on els bessons van deixar escrites totes les seves experiències de quan eren petits.


3 comentaris:

  1. Aquest llibre va marcar un abans i un després en la meva vida de lector. El vaig llegir abans de formar part d'aquest blog i va ser dels primers a exigir-me recomanar-lo, a demanar-me parlar d'ell, a fer-me voler convidar als amics a llegir-lo...
    M'encanta la teva entrada, com parles d'ell sense revelar res, com contagies l'emoció de llegir-ho...
    'El gran quadern', la primera part de la trilogia, continua sent, després dels anys, el llibre més brutal que he llegit.

    ResponSuprimeix
  2. Sí, teniu raó els dos: és un llibre inovidable, fortíssim i duríssim. A mi, em va impressionar moltíssim. I després, L'analfabeta, el lllibret del que parles i que va ressenyar il cavaliere, és molt curt, però dona les claus de la manera d'escriure de la Kristof, amb aquestes frases curtes i contundents. Una meravella, aquesta trilogia!

    ResponSuprimeix
  3. Un llibre impactant, no se'n pot dir una altra cosa. Especialment la primera part, que vas d'esgarrifança en esgarrifança fins a quedar-te planxat. Després el to canvia molt i personalment ja no em va atrapar tant, però potser no el vaig saber llegir amb la justícia que tocava.

    ResponSuprimeix