Denis Johnson
Random House ed.
2015
137 pàg.
Traducció de Javier Calvo
Denis Johnson és un autor de culte, que ja el coneixíem pels seus anteriors "Hijo de Jesús", "El nombre del mundo" o "Árbol de humo" (Tots molt recomenables!!)...
Té un estil molt peculiar que fa, igual que els autors amb un estil molt personal, t'agradi molt o no t'agradi gens. No té terme mig per la seva escriptura tan precisa i seca.
No hi ha mai res que sobri a la seva prosa.
(De la familia de McCarthy i Spanbauer!!)
I aquí ho torna a aconseguir (un cop més) demostrant que menys és més.
A "Sueño de trenes" hi ha Robert Grainier, protagonista omnipresent que viu a finals del XIX i principis del segle XX. Ajudant a construïr les vies dels primers ferrocarils americans i tallant boscos en benefici de la vida moderna. Vivint la vida i lluitant per viure-la, resistint els cops del destí, en un relat fragmentat que ens porta endavant i darrera; amb un to precís i delicat que es fa inolvidable.
Aquest protagonista que es va fent gran però que manté la innocència i el desig de viure per sobre de tot el que l'hi va passant.
El relat de tota una vida però també d'un país que es va construïnt, d'una natura que volen domesticar i d'un progrés que va arribant...
Un primer capítol molt impactant i llavors bastantes escenes d'antologia però sobretot que es llegeix tot com si fos mel...
"...vivió más de ochenta años, hasta bien entrada la década de 1960. Durante su vida viajó en dirección oeste hasta quedarse a siete kilómetros del Pacífico, aunque jamás llegó a ver el océano (...) Tuvo una única amante -su mujer, Gladys-, fue propietario de media hectárea de tierra, dos yeguas y un carromato. Jamás se emborrachó. Jamás adquirió un arma de fuego ni habló por teléfono. Viajó habitualmente en tren, muchas veces en automóbil y una vez en avioneta..."
Quasi 140 pàgines de lletra gran amb molt interliniat (o sigui que segurament ens han colat un relat curt a preu de novel·la) però que després d'acabar-lo podem dir que es llegeix com si fos música, i que en cert moments sembla que poguem veure àngels que baixen...
Total; que pagaríem aquest preu sempre amb gust si sabéssim que tindríem assegurades aquestes bones lectures...
Encara que tinc pendents les cistelles desde l'estiu passat no, l'altre, m'apunto aquest també, Toni, quina pintaca que fà!
ResponEliminaGràcies, Toni, una de les lectures més guapes dels darrers temps, una veritable joia...
ResponEliminaI allò dels àngels baixant, aquest puntet quasi màgic, total; encara estic aborronat.