Breus maldestres

A continuació us presentem els breus maldestres presentats fins ara pels orfes a la convocatòria del passat 30 d'abril. Us preguem que assenyaleu la vostra preferència per qualsevol dels textos al formulari de votacions que hi ha al costat dret d'aquest bloc. El termini per a votar es tancarà el dia 15 de juny. Recordeu que el breu més votat rebrà com a premi el llibre de Kike Parra, signat i dedicat per l'autor, "Me pillas en mal momento".

1.- British tea (Anna Tomàs)

El dia que vaig marxar del poble poc m'hauria pensat que acabaria sent la protagonista de l'únic cas sense resoldre del Comissari Pueblo. Vaig formar part de la primera i única promoció de la Universitat de les Minyones, ens van preparar per saber portar una casa de senyors igual que si fos de Kensington Rd. De fet aquesta era la pretensió, davant la suposada allau de famílies benestants angleses que havien de venir a viure a casa nostra per allò de les mines, ens van preparar per saber anglès, netejar la plata a fons, ser puntualíssimes i fer un autèntic British Tea amb scones. La llàstima és que va durar un curs escàs, perquè els anglesos no es van adaptar gens a la nostra calor ni a les nostres maneres, però jo ja m'havia fet als seus hàbits d'elegància i esclar no em vaig poder estar d'aprofitar la seva marxa per afegir-me al ferrocarril cap a les illes britàniques. Abans em vaig canviar el nom casant-me amb el senyor Spencer que era el majordom de la família a qui havia servit, i que tret de què tenia algunes manies una mica estranyes, l'home es comportava prou bé amb mi.  Vaig marxar sense acomiadar-me pensant que ja els hi enviaria una carta que mai vaig escriure, de fet tampoc hi havia ningú que sabés llegir i tret de la mare, ningú em trobaria a faltar. Es veu, però, que el Manolo que s'havia fet, no sé pas com,  la idea que estàvem promesos no va parar de buscar-me fins que em van donar per morta en trobar la meva antiga roba escampada per uns aiguamolls. El  prestigiós Comissari, amic d'infància de la mare i amb qui sembla que tenia algun tipus de deute moral que jo no he volgut acabar mai d'entendre, havia tornat al poble, i entre els plors de la mare i tanta insistència del Manolo, que val a dir que li semblava més sospitosa que altra cosa,  va estar fins als darrers dels seus dies buscant-me per tota la península. Va morir d'un atac de cor el dia que, encara no sé com vaig intuir que la mare havia mort  i vaig anar corrent cap al poble, el pobre en veure'm al cementiri  va cridar “filla....” i va caure a terra tan gros com era.



2.- Els béns dels bens (icr)

I va ser llavors que la universitat dels venedors del vell mercat, poble assenyat, va establir, en florit edicte manuscrit, que les minyones, en sentir l'últim la, continuessin amb l'himne de la sega, per celebrar que de bell nou havia tornat el ferrocarril a unir, sota el cel de la vila, el destí dels bens amb el de les cuines i les taules, en feliç maridatge, no fóra el cas!



3.- Rosita canta una canción (Magda)

Se llamaba Ramón. Era guapo y rico. Se la llevó del pueblo con la promesa de pagarle los estudios y convertirla en una señorita. Marcharon en un Mercedes, hacia Barcelona.
Un año después ya había vuelto. Llegó en el ferrocarril que llaman el sevillano. Una maleta con algo de ropa y, en una carpeta, la carta: Queda rebutjada la vostra sol·licitud de matrícula per impagament. En cas que vulgueu presentar recurs contra l'acord podeu fer-ho en el termini de quinze dies a partir de la data de rebuda d'aquesta notificació. Universitat Autònoma.
Cuando le preguntas qué aprendió en Barcelona responde que sólo una canción. Sonríe maliciosamente. Canta : El senyor Ramon enganya les minyones, el senyor Ramon enganya tot el món …..
Un día me comentó que había hecho algún cambio en la letra, pero que para el caso daba lo mismo. Fue, creo, a causa de no sé qué concurso al que se había presentado.

4.- Ximple (Isa)

(Quina vergonya: havia tornat a caure en la temptació!)

El cas és que et fiques en uns embolics de por! Havies de fer un conte breu amb uns mots que et proposaven: paraules com minyones (noies, criades?), ferrocarril... Paraules que difícilment series capaç de compaginar en un text coherent i seriós, amb un mínim de valor literari. Poble, sí; és un mot ben simple d'utilitzar; però què més? «Unes minyones utilitzen el ferrocarril per anar del poble a la universitat?» Això, una bagatel·la ben simple.

Has arribat a creure que ser capaç d'apreciar la genialitat, la producció artística, era convertir-te en genial. I no és així: ets un vulgar imitador que ha arribat a prendre's seriosament a si mateix, a creure en el que estaves fent. Saps que la teua brega amb l'idioma no passarà de ser un exercici de redacció escolar (pueril i pretensiós).

(Ai, mai no aprendràs!)

5.- Autobiografia (Sícoris)

Salí de mi pueblo en ferrocarril y había vuelto en un Ferrari. A partir de ese momento, la Casilda dejó de existir para siempre.
                                               .......

Escrivia les seves memòries recolzada sobre l’otomana vermella de l’Alcova de les Minyones, l’habitació més sol·licitada pels clients de La Universitat, la casa de tolerància que regentava Madame Cas.



6.- Engañando a las criadas (el Tiet Truman)

Había vuelto del pueblo en ferrocarril para asistir a unos cursos de la Universitat d'estiu. Su madre, conociéndole, le aconsejó:
"Fes-me cas i no t'enredis amb les minyones!!"

Evidentemente, hizo oídos sordos.

FIN



7.- Fosa en negre (elPac)

Esperava amb por el senyal que m'havia de posar en marxa. Desassossec, cabòries, interrogants negatius. Havia anat a la universitat per embarcar-me en això? Tot per acabar allí? Penes i treballs per...
Ara! Vaig eixir del meu embadaliment. El tren ja s'aturava a poc a poc. Aquesta era la parada, i havia tornat encara més punyent l'angoixa. Vaig abaixar en aquell paratge fred i desolat. Allò era una estació de ferrocarril? No m'ho semblava, aquell casinyot desmanegat en la nit fosca i profunda.
En baixar del vagó, vaig caminar erràtica pels voltants. No es veia enlloc ningú. Això m'havien dit: camina sense rumb pels carrers deserts. Fins que vaig trobar la porta. La vaig obrir i hi vaig entrar. Una sala immensa sense més il·luminació que la que s'hi escolava del carrer. Enmig la sala, dues minyones, assegudes, bessones i simètriques. Parlaven entre elles, sense que semblés que s'adonessin de la meua presència. Vaig intentar d'acostar-m'hi. Un mur transparent m'ho va impedir. A cada intent, xocava contra el vidre i feia gestos com un peix en l'aquari. Elles seguien ignorant-me, sense fer cas dels meus intents de captar la seua atenció.
Vaig començar a colpejar frenèticament aquella paret invisible, i a cridar i gesticular. Només aleshores, a desgrat, es van girar cap a mi, les dues alhora. Amb una cruel indiferència, una d'elles va agafar alguna cosa que l'altra tenia a la falda, i va alçar el braç adreçat cap a mi. Assenyalant-me.
Tot es va fer fosc i jo vaig desaparèixer



8.- Un desaire (Dani R.)

Es veia arribar el ferrocarril de qualsevol casa del poble estant perquè la via dibuixava una corba als peus del turó deixant-lo de seguida al descobert. Havien après a no fer-ne cas quan van eliminar l'estació. La canalla no deixava de jugar al pati. Rodolava la pilota com si no tremolés cada llamborda. Les minyones seguien traient la pols de les prestatgeries mentre els amos jeien al sol sense dignar-se ni tan sols a un gest reprovatori. El mossèn no alterava la discreció amb què atenia cada pecat que volgués confessar-se. Les cigonyes al campanar descarregaven criatures. Els nespres eren a l'arbre. La màquina de cafè. La pianola. I el tren, que tornava a passar de llarg. La universitat se n'havia ressentit, és clar. Cada cop costava més trobar estudiants interessats en aquell aïllament malaltís. Ningú escoltava les classes dels vells professors. S'arreplegaven a la biblioteca per jugar a cartes i fumar. Escoltaven música passada de moda sense treure a ballar l'enyorament. Passaven els dies i les nits. Una setmana i llavors la següent. El primer mes, el segon, i abans que el tercer arribés a escolar-se memòria avall, se'l veia arribar. Havia tornat. Com que la via dibuixava una corba als peus del turó, de qualsevol casa del poble se'l podia descobrir de seguida. I tanmateix, les parelles festejaven a la plaça del castell i no hi paraven esment. S'escombraven els carrers, s'omplien les neules de gelat, es continuaven lacant permanents  i engomant bigotis. Com si res no hagués passat.