Les vuit muntanyes - Paolo Cognetti

Paolo Cognetti

Les vuit muntanyes

Traducció de Xavier Valls i Guinovart

Navona Editorial, 2018

(Le otto montangne, Einaudi Editore, 2016)

El descobriment  de la muntanya, la muntanya com a metàfora de la vida, d’un mateix, dels altres. Un viatge iniciàtic en el que la missió és baixar de la muntanya, ja no sencer sinó plens d’esquerdes  de les glaceres que ens habiten, i que només poden  desfer l’amor i l’afecte.

En Pietro és un noi de ciutat que va als Alps italians a passar els estius, allà es trobarà amb el Bruno, amb qui creixeran plegats i aprendrà a conèixer  la muntanya i a si mateix d’una manera diferent a la que li han mostrat els pares fins llavors.  Aprendrà, també, a reconèixer al pare i a la mare, i la relació que els vincula, els seus anhels i les seves frustracions, la seva manera d’entendre  el territori.

La muntanya està plena de perills i de bellesa, i pel Pietro  serà un port on plegar veles quan ho necessiti, i alhora un oceà on perdre’s i on trobar-se. Pel Bruno la muntanya serà el món, no hi haurà res més. La màgia de la seva amistat recaurà precisament en aquesta diferència, que els alimenta mútuament.

Diria que és una novel·la sense focs d’artifici, un corriol que va pujant per un prat fins que quedes atrapat per la broma d’un matí alpí, n’olores les flors silvestres i respires l’aire més pur.  Alhora és plena d’entrebancs, d’esllavissades, i glaceres, una porta a la condició humana, als silencis, les abraçades no donades, les pors, les fites, les converses a la vora del foc o dalt del cim.

A mi m'ha resultat un plaer llegir-la, com entrar en una borda, seure als bancs de fusta vella i escoltar espetegar el foc, o seure a la vora d'un rierol sota l'ombra d'un pollancre.

“(...) la glacera, ens va dir a mi i al Bruno pel camí, és la memòria dels hiverns passats que la muntanya guarda per nosaltres. Per damunt d’una certa altura en reté el record, i si volem saber d’un hivern llunyà és allà dalt on hem d’anar.”

"Si el punt on et submergeixes en un riu és el present, vaig pensar, llavors el passat és l'agiua que t'ha deixat enrere (...), mentre que el futur és l'aigua que baixa de dalt, portant perills i sorpreses."

"Sigui el que sigui el destí, viu a les muntanyes que tenim damunt del cap".